dijous, 31 d’agost de 2017

Arya

A casa ens modernitzem. Per ser que estem permanentment connectats a la xarxa, d'una manera o altra, anàvem una mica endarrerits en matèria de connexió. Per fi ens passem a fibra, i ja que hi som, integrem els dos mòbils en la mateixa tarifa, i hi afegim televisió de pagament. Vinga, que la casa és gran! Però no queda aquí la cosa, ja que fins aquí la veritat és que no era pagar tant més del que ja estàvem pagant per molt menys. Hi ha hagut un dany col·lateral, i és que el canvi de sistema fa que el router vagi ara al costat de la tele, i com que el meu ordinador de sobretaula no té receptor de wifi...

Sí, hi havia altres solucions, però molts cops Naoko funcionava com una cafetera i ja feia un any que deia que tocava canvi. Això ha estat l'empenteta que em faltava per decidir-me a comprar un nou ordinador i jubilar la pobre Naoko, que tantes bones estones m'ha proporcionat. Com l'anterior, ha durat més de sis anys, i això està prou bé. Ara deixarà pas a l'Arya, el nou trastet des del que escric aquest primer post. Si me les miro les dues, la veritat és que Naoko és més guapa que Arya, però no hem de jutjar un ordinador per la seva torre. Aquí us la presento, m'acompanyarà una bona temporada (més li val), i des d'ella s'escriuran un munt més de posts. Creuem els dits perquè així sigui, almenys. Benvinguda Arya!


dilluns, 28 d’agost de 2017

Si no és aranesa, desconfieu

Encara recorda l'excursionista de pa sucat amb oli aquella fantàstica olla aranesa que va menjar aviat farà un any durant una setmaneta fantàstica a Vielha. Per això quan va veure Olla de Vallter, va pensar que al Ripollès potser també sabien endrapar bé, i que amb la fresqueta que fa a cotes altes, aquest àpat entraria prou bé. Però no, com sempre. L'Olla de Vallter és una circular clàssica que contempla les muntanyes més altes dels Pirineus catalans orientals.

Aquesta és la ruta prevista i el perfil de l'excursió. Gràcies Iszart!

Es pot arribar en cotxe fins l'estació d'esquí de Vallter 2000, però si deixes el cotxe a la vuitena corba de pujada, per un caminet senzill però que s'enfila s'arriba al refugi d'Ulldeter, on es pot fer nit per començar ruta el dia següent ben d'hora, ben d'hora. Així ho van fer l'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant. El primer que veus en sortir per la porta del refugi és el Gra de Fajol Petit (2567m), al qual, segons la ruta, s'ha de pujar per la seva vessant est, amb una grimpada difícil i perillosa. Com que per alguna cosa li diuen l'excursionista de pa sucat amb oli, aquesta part la va obviar. Es pot ascendir amb bona pendent cap el coll de la Marrana, que separa Gra de Fajol Gran i Bastiments, i des d'allà la pujada al Gra de Fajol Gran (2714m) és fàcil, tot i que força costeruda. Així sí que s'hi atreveix l'excursionista de pa sucat amb oli! Un cop dalt, mirant la cresta que uneix el pic gran i el petit, va decidir que, si de cas, un altre dia.

Des del Gra de Fajol, el camí és clar. Pel coll de la Marrana al 
Bastiments, i darrere s'albira el Bacivers. Som-hi!

El segon pic del dia doncs, va ser el Bastiments (2881m), el més alt i amb un cim allargat que li dóna un aspecte peculiar. L'excursionista de pa sucat amb oli ja l'havia coronat el 2013, eren temps millors. Però aquest cop tampoc no va suposar gran dificultat, només una altra bona pendent. I d'aquí cap a França, per coronar el tercer del dia, el Bacivers (2848m), per la carena que hi porta sense dificultats. Als seus peus, el petit estany que porta el seu nom.

Des del Bastiments, la carena del Bacivers amb el seu petit estany.

Baixar del Bacivers va costar una bona estona a l'excursionista de pa sucat amb oli, el camí cap el coll de la Geganta és pronunciat, però un cop a l'alçada de l'estany de Bacivers, la pujada que queda és molt progressiva i sense grans pendents, per tant, la part més fàcil del recorregut. Camí del Pic de la Dona (2702m), i per dissimular que s'havia saltat el Gra de Fajol Petit i poder dir que la ruta era de 5 cims, l'excursionista de pa sucat amb oli es va enfilar al petit monticle que és el Puig d'Ombriaga (2638m).

Mirar enrere per veure d'on venim. El cim allargat del Bastiments, 
amb el Gra de Fajol que treu el cap per darrere.

La baixada des del Pic de la Dona també és llarga i pronunciada, l'estació de Valter 2000 està a la vista cap al sud, però cal desviar-se una mica a l'est fins la Portella de Mentet, i d'aquí baixar fins l'estació. En total, 6 hores d'excursió intensa però sense dificultat, calen cames, però cap mena de tècnica especial. L'avantatge també és que no té pèrdua, tot està a la vista, saps on és cada objectiu en tot moment, això tranquil·litza, francament. Ah, i l'entrecot que es fa cruspir l'excursionista de pa sucat amb oli a Setcases no es pot explicar en horari infantil.

I ja prop del Pic de la Dona, panoràmica de tota la ruta, a l'esquerra 
els Grans de Fajo, al mig Bastiments i a la dreta el Bacivers. 
I aquest petit monticle al mig de la imatge es el Puig d'Ombriaga!

Informe de danys: cruiximents moderats a quàdriceps, bessons i glutis. Cansament generalitzat i cremades solars moderades només a la cara dreta del cos. La fantàstica acompanyant molt bé físicament, però pitjor parada pel que fa al sol... també del costat dret sobretot.

divendres, 25 d’agost de 2017

El 50% no és prou

A la feina hi tenim una parella, ella argentina i ell italià. No s'han conegut allà, van venir junts, i tenen un fill petit. Avui tornant d'esmorzar, com que saben que estic posat en temes polítics, m'han abordat els dos i m'han preguntat pel referèndum. Els arriba tot tipus d'informació, i tot els sembla contradictori. M'ha agradat que em preguntessin per poder entendre, no per discutir. I m'agrada poder donar resposta i arguments a aquells que tenen dubtes. 

No sé si podran votar, però igualment tenen interès per adaptar-se a la terra que els acull. Hem començat pel referèndum, però hem tingut una llarga conversa que ha derivat cap als greuges de l'Estat amb Catalunya, a la crescuda de l'independentisme els darrers anys, i fins i tot al tema de la llengua.  He pogut veure la seva cara de sorpresa en assabentar-se d'algunes coses que els diaris espanyols no els expliquen i en l'únic que estaven en desacord era precisament en la llengua, sobretot perquè tenen un fill petit i tenen la impressió que els nens de Catalunya no aprenen bé l'espanyol. Els he dit que, si els serveix de consol, tampoc aprenen bé el català, malgrat estar escolaritzats totalment en aquesta llengua. El nivell mitjà de català escrit és força precari, i parlat està farcit de barbarismes. 

Ella apostava per un ensenyament 50% bilingüe, perquè les dues llengües s'aprenguin per igual. Llavors li he parlat de discriminació positiva del català, per mirar de normalitzar-lo, i no li ha servit com a argument. Fins que li he dit que no em semblava una mala cosa un 50-50, si quan jo vaig al cinema puc triar l'idioma en el que veure la pel·lícula, o si puc trobar qualsevol llibre traduït en les dues llengües, o si un mateix diari es pot triar també en els dos idiomes, o si vaig a fer qualsevol tràmit i m'atenen indistintament en català o espanyol. La situació del català no és 'normal', a dia d'avui. Mitjans, oci, anuncis, administració, justícia, sense parlar del complex d'inferioritat que ens fa fer servir primer l'espanyol en iniciar una conversa amb un desconegut, no estan al 50%. Quan això passi, en parlarem. Em sembla que, ni que sigui una mica, l'he convençut.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Oferta enganyosa

Aquestes maleïdes webs per buscar allotjament ja ens han tornat a jugar una mala passada. Aquesta casa no té la mateixa pinta en viu que quan la vèiem a internet. I si per fora ja està així, no em vull imaginar com seran les habitacions... Amb raó era tan barata... Quines vacances que ens esperen, si ja et deia jo que era millor que tornéssim a la platja de l'any passat, a dormir sota cabanes amb sostre de palla! Segur que hi estaríem millor que aquí, tot i aquells molestos gavians, te'n recordes? Sí, ja sé que com la nostra terra no hi ha res, però bé que hem de voltar una mica món no? Que diuen que es curen no sé quantes coses quan viatges!


La petita col·laboració a la proposta d'agost de la Carme.

divendres, 18 d’agost de 2017

La por després del terror

Un atemptat terrorista a Barcelona. Només d'escriure-ho ja em genera confusió, i si ho sento és com si m'arribés amb sordina. No estem mai preparats per aquesta mena de terror, per cops tan durs que ens fan sentir indefensos, impotents, vulnerables. Sembla que tot passa lluny, en alguns llocs fins i tot passa cada dia, però quan ens toca a casa, tot es tenyeix d'un surrealisme que ens fa perdre el món de vista.

Els cossos de seguretat, sanitaris, el Govern i la ciutadania han estat exemplars. No es pot dir el mateix dels mitjans de comunicació, i de l'Estat. Per davant de tot, el meu agraïment i la meva admiració a tothom que s'ha implicat per minimitzar el sotrac. Què ens queda ara? Doncs no tenir por, no deixar que el terror condicioni les nostres vides, tot i que hi haurà qui voldrà posar-ho a l'agenda un cop i un altre. I això és el que em fa por a mi. Atemptats com aquest són munició per tots aquells xenòfobs i racistes que dormen esperant el seu moment de poder dir 'ja us ho dèiem'. S'aixecaran veus contra els migrats, contra els refugiats, i en definitiva contra qualsevol ètnia diferent a la nostra que tinguem al país. I no són quatre gats, en molts casos són organitzacions que es mouen en les ombres i fan feina de formigueta per, donat el cas, créixer amb arguments tergiversats, amb confusió i amb missatges simples que molta gent pot acabar comprant. Feixistes. Supremacistes. La ultradreta que està pujant a tota Europa, aquí no ens en salvem, i aquest és l'enemic que ens toca combatre després de la desgràcia de patir un atemptat.

No confonguem gihadisme amb Islam. No confonguem extremistes amb musulmans. Hashtags com #stopIslam no són gratuïts, ni equivocats. Pretenen posar tots els musulmans en un mateix sac, el de la violència i el terror. Oi que a ningú li passaria pel cap dir, a dia d'avui, que tots els bascs són integrants d'ETA? Doncs encara hi ha qui té aquest discurs, que és el mateix que ara es fa servir amb els musulmans, amb l'agreujant de ser una ètnia diferent. Tant se val si són nascuts aquí, se'ls ha de fer fora a tots. No, no confonguem, ni siguem còmplices de l'islamofòbia. S'alçaran veus, i els mitjans els donaran cobertura. Demostrem que som un país de pau, d'acollida, i que som prou cultes per no barrejar les coses. Els musulmans pateixen tant com nosaltres l'horror del terrorisme. Molts han fugit de la seva terra precisament per això. No donem volada a la ultradreta, condemnem el feixisme tant com condemnem l'extremisme religiós. Demostrem quina mena de país som.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Puigsacalm, per dissimular una mica

L'excursionista de pa sucat amb oli segueix de rebaixes, perquè el cos no li dóna per més, tot i que espera que ho faci en breu per tornar a abordar reptes majors. Si una cosa no li agrada és haver-se de retirar a la muntanya i té una espina clavada. Però com que el Mulleres està lluny de l'abast ara per ara, se'n va a fer altres muntanyes amb nom, per dissimular una mica. Així puja al Puigsacalm, de 1511m d'alçada, però que com que té un nom popular segur que despertarà admiració.

La ruta de l'excursió, de la fantàstica 
ressenya de Senderisme i Teca.

Hi ha diverses maneres d'arribar al cim del Puigsacalm, però l'excursionista de pa sucat amb oli va triar la més fàcil. Se surt del Coll de Bracons, que ja està a 1137m, després de pujar amb el cotxe per un port de muntanya que déu n'hi do. El primer que trobes és una gran roca en el tombant de la carretera, i a dalt té el rètol indicatiu, així que a grimpar toca. Un cop dalt, poc després ja t'endinses en una fageda que acompanya bona part del camí, un corriol força ben senyalitzat per marques blaves, vermelles i grogues que se segueix fàcil i va ascendint molt a poc a poc.

A la fageda es poden observar alguns exemplars 
que fan caure de cul, quanta mística!

El camí és un passeig de dos quilòmetres i mig fins la Font de Tornadissa (que és un petit fangar...), i llavors s'enfila ràpidament per un prat amb força pendent, però amable per caminar-hi. Això sí, l'excursionista de pa sucat amb oli i la magnífica acompanyant van haver d'anar en compte, estava minat de caques de vaca... S'avança fins a trobar un filat, que s'ha de deixar a l'esquerra i seguir pujant fins a trobar una porta de fusta per creuar-lo. A partir d'aquí, torna la fageda i ja no es deixa fins a la pujada final al cim.

Al cim del Puigsacalm, el patriotisme està a l'ordre del dia.

Una ruta agradable i força assequible que es pot fer sencera, anar i tornar, en unes dues hores i mitja. Són un total de 8 quilòmetres i s'han de salvar menys de 400 metres de desnivell positiu. I en acabat, cap a Olot a fer un bon dinar, que si no no s'és excursionista, ni de pa sucat amb oli ni de cap mena!

El cim del Puigsacalm, vist des del Puigsacalm xic.

Informe de danys: cansament generalitzat i cruiximents als quàdriceps, falta de pràctica!

dijous, 10 d’agost de 2017

Rochefort-en-Terre


Rochefort-en-Terre va ser triat 'poble preferit dels francesos 2016'. La veritat és que sembla una mica artificial, però maco és. La Bretanya Francesa en té molts de poblets i petites ciutats espectaculars. Quimper, Locronan, Dinan... tots et transporten a un altre temps. I si haguéssim de triar el poble preferit dels catalans? Quin triaríeu?

dilluns, 7 d’agost de 2017

Spoilers

Segurament no m'equivoco si dic que Game of Thrones, Joc de Trons, és la sèrie moderna que més expectativa genera entre el seu públic, que es compta en milions. Potser fins i tot és la sèrie que més expectativa ha generat mai. Tant és així que, mentre dura cada temporada (fins ara 10 setmanes, ara menys), el dia que s'estrena cada capítol la gent (que no paga la plataforma on la fan, HBO), corre a descarregar-lo per mirar-lo de seguida. 

A banda de les ganes de continuar amb la trama, que enganxa molt, és de suposar que aquesta gent que corren tant per mirar el capítol ho fan perquè ningú no els el pugui esguerrar amb un spoiler. I què és el primer que fan quan han acabat de mirar el capítol? Efectivament, van directes a les seves xarxes socials a deixar alguna perla. Comentaris que van del "15 últims minuts d'infart", fins al "com trobarem a faltar tal personatge". Si coneixeu la sèrie, ja sabeu que allà el vessament de sang és el pa de cada dia. Res comparat amb el que faria jo amb aquesta gentola.

Per què? Per què aquesta necessitat de filtrar informació quan probablement tu no suportaries que t'ho fessin? Per això tanta pressa per veure'l, no és perquè la sèrie simplement t'agrada? La meva teoria és que tenen la necessitat de demostrar que ja l'han vist, abans que ningú, i per acreditar-ho han de donar informació 'privilegiada', si no potser no te'ls creuries, sembla ser. I perquè un simple 'vist el capítol X' no és tan emocionant, ni basteix el twitter, ni els fa sentir importants. De veritat, no puc amb ells. Necessitava dir-ho. Si necessiten reforçar el seu ego amb els 'jaaaaa l'has vist??' admirats dels altres, que es busquin un psicòleg, que els altres no en tenim cap culpa.

dijous, 3 d’agost de 2017

Dejuni

Aquest post d'en Pons m'ha fet recordar les meves èpoques de la carrera i com gaudia de tots els temes que feien referència a la regulació del metabolisme, eren les meves assignatures preferides, encara que curiosament sempre treia millor nota a les de microbiologia. En el seu post, que hauríeu de llegir, ens explica com n'és de dolent el sucre, per la salut, però els sucres són alhora absolutament imprescindibles pel nostre metabolisme. Precisament, allò que anomenem metabolisme central es basa en la química de la glucosa, que és una unitat del conjunt de molècules que anomenem sucres: un monosacàrid. A partir d'ella obtenim energia i també esquelets de carboni per construir la majoria de molècules que tenim al cos. La trobem en tots els aliments, formant cadenes amb altres monosacàrids i ella mateixa, en moltes formes diferents, però està a tot arreu.

Saludeu a la glucosa, oi que és mona? D'aquí.
A mi m'agradaria parlar de què passa quan no n'ingerim, de glucosa. És a dir, quan fem dejuni. Si els nutrients i l'energia l'aconseguim amb la dieta, si no tenim aport d'aliments què passa? Doncs que la fisiologia s'ha d'adaptar a la manca de glucosa, precisament. Els nivells en sang s'han de mantenir estables i el marge és molt petit, com el del pH, així que si veieu tractaments miraculosos que prometen variar això, en realitat us volen matar. Els nivells circulants són constants perquè, entre d'altres coses, el cervell no menja altra cosa que glucosa, a diferència de la majoria dels altres teixits. Hi ha una primera fase, que dura des de 6 hores després d'haver menjat fins uns tres dies. El que primer gastem són els excedents de glucosa que s'han emmagatzemat en forma de glucogen al fetge i als músculs. Quan s'acaba, es comença a fer glucosa nova pel procés de gluconeogènesi. Per fer-la cal material, i aquest s'agafa de les proteïnes, és a dir, que ens carreguem sobretot múscul per poder mantenir els nivells de glucosa.

Al mateix temps, perquè puguin menjar també els altres teixits, es comencen a degradar lípids (greixos), dels quals s'obté molta més energia que amb la glucosa, però mentre hi ha glucosa el cos es dedica a guardar-los i tira amb ella. Els greixos es guarden en forma de triglicèrids, que són tres àcids grassos enganxats a un glicerol. El problema que tenim és que a partir dels àcids grassos no podem fer glucosa (al revés sí), però amb el glicerol sí, així que també hi ajuda. Quan segueix sense entrar glucosa al cos, la degradació de lípids augmenta, i la de proteïna para una mica, perquè no en podem prescindir tant. Així ens anirem aprimant sense perdre excessiva massa muscular, però si el dejuni es prolonga durant setmanes, al final el cos tira del que pot i torna a gastar proteïnes del múscul i d'on sigui, fins i tot fa servir cossos cetònics, que són productes metabòlics que no es generen en situació de normalitat, però en aquesta crisi algunes rutes metabòliques estan bloquejades, i s'acumulen productes poc habituals. Aquests cossos cetònics poden alimentar fins i tot el cervell, en el pitjor dels casos.

I bé, arribats a aquest punt, més val que aconseguim alguna cosa per menjar, sinó malament. Em podria allargar molt més explicant això, però m'embolicaria, i com podeu pensar ja ho he explicat de manera molt simplificada i estalviant molta informació. En resum, la glucosa és essencial i el cos fa de tot per mantenir-ne els nivells. Les fons que he fet servir són la meva memòria, i alguna consulta puntual a la xarxa per no equivocar-me massa. Espero que no s'hagi fet massa pesat!