Dos es queden, un marxa

Avui ens hem acomiadat d'un company a qui se li acabava el contracte a final de mes, i era l'últim dia que venia. És l'únic de tres que tenien contracte d'obra i servei que marxa, les altres dues es queden amb nosaltres. Ja tenia molt assumit que no continuaria a partir de l'1 de juliol, però es pensava que les altres tampoc, i quan ho va saber se li va posar molt malament. Va deixar de parlar amb tothom (cosa que tampoc feia gaire), i no feia gaire res de la feina prevista, al contrari, passava els dies al seu lloc, fent coses seves i ignorant tothom. Sense mencionar que ha faltat alguns dies amb explicacions poc convincents. Un comportament molt poc professional, i poc respectuós amb els altres companys i companyes.

Des de feia temps es comentava que no es podien quedar els tres, i no sabem si eren rumors o certeses, es deia que se'n quedarien només dos d'ells, i que un hauria de marxar. Potser ens ho havíem tret de la màniga, o potser algú de dalt ho havia dit. El cas és que elles es deixaven la pell dia rere dia, amb una gran capacitat de treball i sacrifici, agafant responsabilitat i a més treballant bé. En canvi ell treballava els mínims, i rebia instruccions sense deixar de mirar el mòbil fins i tot davant dels superiors, sense apuntar res i cometent errors per culpa de la manca d'atenció. Elles s'han integrat amb la resta de treballadors i resulten ser molt bones companyes. Ell interactuava només amb el seu mòbil.

Per nosaltres estava clar quina seria la tria, si dos es quedaven i un marxava. La lògica no sempre impera a la nostra empresa, però quest cop sí que ha estat així. Ens queda el dubte de si realment se l'haurien pogut quedar i no ho han fet perquè no n'estaven contents, no crec que ho arribem a saber. Però el que em sorprèn és que ell cregués que es mereixia quedar-se tant com les altres. I també em sorprèn que no sàpiga que no es pot marxar d'una empresa deixant tan mal record en els últims dies, i més d'una empresa que no t'ha fet cap altre mal que no renovar-te, perquè mai se sap. No és que m'alegri que algú es quedi sense feina, però hi ha persones que, senzillament, no voldria en el meu equip.

Influencers

Mentre per aquí ens lamentem de la baixa activitat blogaire, i diem que els blogs estan en decadència, em va sorprendre l'altre dia que una gent que no és gens sospitosa de tenir un espai virtual d'aquesta mena parlessin mig en broma de tenir repercussió i deien 'fes-te blogger, o influencer!'. Sempre que algú menciona els blogs em poso una mica tens i escolto, és clar. I és que hi ha un altre concepte de 'blogaire' que el que nosaltres coneixem o considerem. Es parla de youtubers i de bloggers com una gent que estan allà per establir tendències, i que un cop tenen una mica de claca reben diners per promocionar productes en els seus canals. Com que se suposa que els seus seguidors creuen en ells, els faran cas i consumiran els productes que promocionen. És una nova manera que tenen les marques de fer-se publicitat. I funciona.

També m'ha sorprès veure com darrerament algunes persones que conec i que no em sembla que tinguin massa repercussió, fan propaganda d'alguns productes a les seves xarxes personals. De manera molt descarada, a més. Un fins i tot ho va explicar en uns vídeos. 'Si us molesta no ho mireu, però faré publicitat i cobro per això, no deixeu missatges desagradables'. Diners fàcils per ells i elles, publicitat barata per les marques. Sembla que ens estem convertint tots en uns homes i dones anunci.

Podríem dir, per exemple, que els blogaires que tenim blogs de llibres hem sucumbit una mica a aquest joc, perquè rebem llibres de les editorials per fer-ne ressenyes. No ens paguen diners, però ens donen els llibres, cosa que per mi és prou pagament. Però fins avui ningú no ens obliga a parlar bé dels llibres que ens envien, i jo m'hi acullo, i aviso abans. De fet, si m'hi obliguessin no els voldria. Vull poder dir si un llibre m'ha agradat o no i explicar per què. I al cap i a la fi, a les editorials no els interessa tant la ressenya com que el llibre tingui visibilitat a la xarxa. No tingueu por a la crítica, que si no contribuïm a l'endogàmia del sistema editorial català.

Així que ja ho sabeu, sembla que el que es porta ja no és explicar les nostres coses, sinó convertir-nos en tendència. Fins i tot s'hi pot fer diners, tu! No havíem quedat que estàvem morts?

Relats conjunts, Mosaic d'Ulises

No sigueu cabrons, deslligueu-me! Que no vull ser cap heroi, jo! S'us ha ficat al cap que he de resistir-me a les Sirenes, però qui us ha dit això? Que no, que no, que no m'he de resistir a res, jo! A veure si vosaltres podreu gaudir de les Sirenes i jo no! A més, qui mana aquí? Pensava que jo comandava la missió, i m'heu lligat en contra de la meva voluntat! Ho sabeu que això és un motí en tota regla, oi? Quan tornem a Ítaca us caurà un puro que no us ho podeu ni imaginar. Que sóc el rei jo, eh! Us faré penjar dels ous de les muralles, ràpid s'us oblidaran els plaers que ara ja intuïu. Té fàcil solució, deixeu-me anar i en tornar a casa no expliquem res i ja està, tal dia farà un any! Va vinga, que la broma ja dura massa, deslligueu-me, que les tenim aquí a davant ja. Voleu fer-me cas? Em sentiu? Que no marxeu us dic! Que sóc el capità! El rei! Però que foteu, no baixeu! Deslligueu-me malparits, no em deixeu aquí! Va, que us perdono allò de Polifem... però això... això no us ho perdonaré mai

La meva aportació pels Relats Conjunts de juny

Ens reuneixes

Ens reuneixes a tots en un lloc poc habitual, a les tres de la tarda. I sorgeixen les bromes per camuflar el neguit: 'a qui faran fora avui?', 'potser ha decidit marxar', 'algun motiu hi deu haver per reunir-nos allà!'. Però ens comptem i veiem que només serem els de la unitat, a la resta de treballadors no se'ls ha convocat. Quan hi som tots ens dius que sents haver generat tanta expectativa, que et saben greu les especulacions que hem anat fent, no ens has volgut dir res fins aquest moment. Ens anuncies un càncer de pit que et mantindrà apartada una temporada. Les cares de tots canvien, s'enfosqueixen tots els semblants i tothom es queda mut. No has perdut el teu tarannà alegre i positiu, i ens ho relates entre bromes. L'han detectat molt aviat, i tots els presents tenim formació científica, així que sabem que això és primordial, i que un diagnòstic precoç cura aquest tumor en un percentatge altíssim. Estàs tranquil·la i animada, molt més que nosaltres, que ens han llençat una gerra d'aigua freda sense previ avís. Ja has repartit tasques i ens avises que ens portem bé, que quan tornis sabràs tot el que hem fet. La teva seguretat es va encomanant i alguns comencen a parlar, a fer preguntes. Ho has deixat tot ben lligat, no saps quan tornaràs, però estàs convençuda que serà així. I ens en convences a nosaltres.

Voldria dir-te que sí, que és clar que te'n sortiràs. Però amb el càncer no me la jugo, per més que li estiguem guanyant la partida. El que sí puc dir és que desitjo que només hagi estat un ensurt sense conseqüències i que el fet de detectar-lo aviat ajudi a que tot passi ràpid. Perquè les estadístiques diuen que almenys un terç de nosaltres hi passarem, però quan hi passa una persona com tu sempre em pregunto què estem fent malament. Fins aviat. Molt aviat.

Laser tag

Una imatge de la xarxa, per fer-se una idea. D'aquí.

A veure si això dels comiats de solter al final no estarà tan malament. Fa uns dies vam anar a fer una activitat amb els companys de feina perquè n'hi ha una que es casa, i la veritat és que va superar totes les expectatives. Es tracta d'un 'laser tag', una adaptació del 'paintball', aquella guerra amb bales de pintura, però que es juga en un interior fosc i laberíntic, i que no taca. Els participants porten una armilla que té llum en diversos punts, cada equip d'un color, i es tracta de disparar amb làser i tocar aquests punts de llum. Si et toquen, t'apagues i estàs uns segons sense poder disparar. A més, es van acumulant els punts que fas en funció dels companys que 'mates', i al final hi ha una classificació individual i per equips. La competició està servida!

Ho vam passar molt bé, i no només a la partida. A la prèvia, muntant equips, escollint companys i picant-nos entre nosaltres, i després comentant la jugada i lloant les habilitats d'alguns i algunes.  El millor del cas és que ha generat un bon caliu i ens ha posat de força bon humor. Tal és així que ja estem parlant de muntar una altra partida, encara que no tinguem cap excusa per fer-ho!

Suposo que a algú li pot semblar una activitat violenta, però és francament divertit i ningú pren mal, tret que xoquis amb algú o contra una paret, però es recomana no córrer pel laberint i es sancionen els moviments massa bruscos. Està pensat per gaudir-ne, no per fer-se mal. Es podria dir que és gairebé infantil, però els ganàpies segur que l'aprofitem el doble. I ja em podeu creure que, tot i no poder córrer, sues un munt! És molt cansat això de la guerra! Si finalment muntem una altra partida, no me la penso perdre!

Bàdminton

A l'escola, a educació física, alguns trimestres fèiem algun esport una mica estrany, per sortir de la rutina. A la meva escola, que era una mica hippy i un oasi catalanista en un lloc força inesperat, els va donar per fer bàdminton. Vam passar unes setmanes aprenent els fonaments de l'esport, i la darrera part del trimestre fèiem un torneig per parelles. Nosaltres vam triar el nom de MDT, i el nostre logo era una estelada. He de reconèixer que llavors jo no sabia massa bé què significava això, el nom el va triar el company, però em va semblar bé quan m'ho va explicar. No sé quants anys devíem tenir, potser uns 10.

Aquest records m'ha vingut a la ment avui quan pensava quant temps fa que sóc independentista. He passat per períodes més calmats, o més laxes, però en realitat mai m'he sentit espanyol, i per tant hauria de considerar que ho sóc des de sempre, i fins el dia que pugui deixar de ser-ho. També m'ha vingut al cap aquell clauer amb l'estelada que vaig portar molt temps, que vaig anar a comprar a la secció local del partit del qual ara formo part, i al qual llavors no tenia intenció de militar. O aquella samarreta que misteriosament desapareixia i per art de màgia tornava a aparèixer a sota de tot del calaix. La meva mare havia corregut davant dels grisos a la seva època, no em volia veure igual a mi.

Tot això he barrinat avui quan han anunciat la data i la pregunta del referèndum d'independència de Catalunya. Un dia assenyalat, m'han dit després que antigament era 'el día del caudillo'. I una pregunta binària, sí o no, no cal donar-hi més voltes. Si vols una altra solució imaginativa, o imaginària, votes no, així de fàcil. He pensat que aquesta potser sí que és la bona, que amb els dirigents que tenim ara, i el suport de fins a 72 diputats (potser ara algun menys...), el tirarem endavant. Votarem. M'han vingut al cap tots els XeXus passats que han tingut els seus moments per recordar amb el sentiment català de protagonista, i potser tots aquests XeXus convergiran en un de sol que acabarà veient, finalment, allò que semblava només un somni irrealitzable. Ho tenim tant a la mà que ara no ho podem desaprofitar. Els XeXus futurs no m'ho perdonarien. 

Recomanacions pel despistat

Un dia de descans extra sempre es posa molt bé. Com que sempre vaig mancat de son i força cansat, dóna gust poder-se estar a casa i no fer massa res, per variar una mica. Però llavors és quan mires les xarxes socials i, ai las, aquells estan en unes gorges. Uns altres han marxat a Mallorca. També veus imatges de la torre Eiffel. I tantes altres, és clar. I et preguntes què hi fas a casa, si tenies tres dies seguits de festa, per què no t'has buscat alguna escapada?

La resposta, en el meu cas, no només és per la gran necessitat de descans que tinc. Senzillament: sóc un despistat. Tot i conèixer el calendari, no prenc consciència de que tindré dies de festa seguits, tinc el cap en altres bandes, i quan me n'adono ja és massa tard per reservar allotjament, i ja no diguem vols! Encara que fa unes setmanes vam anar al Delta de l'Ebre, però va ser al segon intent...

Per això vull demanar-vos recomanacions, segur que si em feu dentetes amb alguna, serà més fàcil pensar-hi quan s'acosti un nou pont. Què es pot fer amb tres dies de festa? Llocs per visitar a Catalunya mateix, alguna escapada a l'estranger que es pugui fer amb poc temps, excursions a la muntanya, activitats originals... ja sabeu que no sóc massa de platja, però accepto tota mena de suggeriments. Segur que tots i totes me'n podeu fer algun, tant si és car com si és pràcticament gratis. Va, recomaneu-me escapades!

Llepaculs

En qualsevol àmbit de la vida que hi hagi oportunitat d'ascendir, trobarem un o una trepa preparat per iniciar la cursa cap amunt. En política no és una excepció, com és fàcil d'imaginar, perquè el premi és gran. En la meva humil opinió, l'ascensió política s'hauria de basar en el treball, la militància de base, la formació, la capacitat d'aprendre, l'oratòria, en coses d'aquestes. Però els especialistes en escalada tenen altres mètodes que es demostren molt més efectius, i que juguen amb la vanitat humana.

Efectivament, el millor mètode per pujar en política és llepar culs. Fer amics poderosos, lloar-los enganxar-s'hi com una paparra... fàcil d'imaginar. Però potser no n'hi ha prou per fer una carrera política, perquè has d'acreditar algun que altre coneixement també. La solució és triar una causa, la que sigui, encara que no hi cregui especialment, però que s'escaigui amb les característiques del o la llepaculs en qüestió. I quan ja té la causa triada, cal ser el que més crida al respecte, conèixer personalment els altres que també criden molt, seguir-los a les xarxes, demostrar que són súper amics perquè tothom ho vegi. I ser sempre el primer o la primera que s'ofereix a parlar del tema. Si no hi ha una càmera per demostrar que ho ha fet, no cal anar-hi. Auto-bombo, i a rebre elogis dels súper amics que ha ensabonat prèviament.

I així segur que arribarà el dia que, quan es pensa en noms per adquirir responsabilitats, algú dirà: 'i aquella noia que en sap tant d'aquell tema? Ens falta un perfil així'. I serà qui primer els passarà pel cap, perquè el o la llepaculs ja s'haurà preocupat d'estar fent saltets amb els braços estirats i dient 'Aquí. Jo. Aquí!', davant de les persones indicades. I ja està, objectiu complert.

No estem (especialment) en campanya, però de tant en tant encara m'agrada explicar com funciona la política per dins.