dilluns, 24 d’abril de 2017

Un discret segon pla

Els reptes ens solen motivar, però també ens espanten. Davant d'una nova perspectiva, sabrem estar a l'alçada? No ens vindrà gran? Generalment només es tracta d'inseguretat, però aviat ens demostrem a nosaltres mateixos del que som capaços. I de vegades també quedem vençuts, és clar.

Però mirem-ho des de l'altre cantó. Quan ja has estat a dalt i deixes d'estar-ho? Potser no en el lloc més alt, però allà on se't reconeix l'autoritat i ets una referència. Què passa quan deixes de ser-ho? Pels altres res, perquè algú altre assumirà el rol. Però per un mateix, pot ser difícil ser un més, saber-se mantenir en un discret segon pla i no voler que les coses segueixin sent de la manera que t'agradaven a tu. Humilitat i compromís, però ara no per liderar, sinó per saber no fer-ho. N'he vist molts que desapareixen. Per sort, altres han sabut assumir el lloc que els pertocava. Espero emmirallar-me en aquests darrers.

dijous, 20 d’abril de 2017

Relats conjunts, Pont


Sempre era dels últims a marxar de l'oficina, o marxava tan d'hora que ningú no podia sortir amb ell. Si li preguntaven per on vivia, es limitava a dir un escàs 'a l'altra banda del pont', que per la ubicació de l'empresa, tothom interpretava que es referia a Brooklyn. Això ja era una raresa, tots els seus companys, almenys els més propers, vivien a Manhattan, en pisos de 150 metres quadrats. Carregats de diners. Però és clar, ells no s'havien d'encarregar de tres fills petits i una mare malalta. Ni tenien els seus deutes. Tot i que la feina era ben pagada, els companys no es podien imaginar com de difícil li resultava pagar totes les despeses mensuals. I aquell pis minúscul a Fort Lee, on vivien tots apilats, i que era l'únic que s'havia pogut permetre. Tan lluny del centre, fora de l'estat, de fet. No deixaria que mai ho sabessin.

Era un d'aquells dies que havia hagut de plegar tard per no coincidir amb ningú i que no veiessin cap on anava. Faltaven tres dies per cap d'any i va començar a creuar el pont il·luminat, caminant fins a l'altra riba, com cada vespre. No li solia passar, però per uns instants el seu coratge a prova de bombes va esquerdar-se i el va envair una profunda tristesa. Va pensar en la Melinda. Com la trobava a faltar. I que diferents haurien estat les seves vides si aquell camió no hagués girat tan ràpid.


Aquesta és la meva trista proposta pels Relats Conjunts d'abril.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Terra de volcans

A l'excursionista de pa sucat amb oli la setmana santa sempre se li passa, i quan arriben els dies de festa, tots a córrer a veure si pot anar a alguna banda, però llavors ja tots els possibles allotjaments estan agafats. Com que tenia intenció d'anar a passar alguns dies a la Garrotxa, però ja no podia dormir enlloc, la seva acompanyant i ell van decidir almenys anar a fer un volt pel parc volcànic de la Garrotxa, ni que fos anar i tornar.

 Ruta robada de Wikiloc, és clar.

Com a bon excursionista de pa sucat amb oli, no decideix anar a la Fageda d'en Jordà a la tardor, sinó a la primavera, no fos cas. Tot i així, és un paratge boscós i molt agradable per fer-hi una passejada. Amb un rampell de valentia, van decidir fer la ruta 1, la llarga, que està perfectament senyalitzada i et porta a visitar la Fageda, el volcà de Santa Margarida i després, opcionalment, visitar la zona museística del Croscat o vorejar-lo. En total, unes 4 hores previstes, ideal per acabar amb un bon dinar a Olot.

 Allò d'allà no sé si és un hobbit o un 'dominguero'.

Es tracta d'una ruta molt assequible i molt recomanable per a tothom, cosa que queda demostrada amb la gran afluència de públic que hi van trobar. El camí no té pèrdua, ni tan sols per l'excursionista de pa sucat amb oli, i el punt més alt no supera els 750m, amb algunes pujades destacables, però a l'abast. La Fageda és un lloc molt místic, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia la impressió que li sortiria una fada o un follet en qualsevol moment. Però el que va aparèixer era un nano cridant o una colla de joves fent gresca.

Encara que no ho sembli, això és dins d'un cràter.

Un cop ascendit el volcà de Santa Margarida, a l'interior del cràter hi ha l'ermita homònima, i un munt de gent fent un descans. És realment un lloc per parar-hi una estona i seure reflexionant sobre el paratge i el fet d'estar a l'interior d'un volcà, per això l'excursionista de pa sucat amb oli només va fer un parell de fotos i va marxar. Al Croscat no s'hi entra, però hi ha la possibilitat de veure com són els estrats d'un volcà per les successives deposicions de material. 

Les capes del Croscat. Que petits són els figurants...

El dinar a Olot va ser, efectivament, ben abundant. Però ni una volta per la ciutat van poder fer perquè després de l'àpat els va enxampar una bona tempesta i van marxar cap a casa. Almenys no els va enganxar a mig volcà...

Informe de danys: Cansament moderat, mullena del restaurant al pàrquing sota l'aiguat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Bocs

Sovint em trobo persones que diuen que no toleren que s'alci la veu, i les males paraules. No és una cosa que a mi em preocupi, i se'm fa estrany. En una discussió a mi em sembla fins i tot normal, sempre fins uns límits, és clar. Puc entendre que incomodi alguna gent, això ja depèn de la tolerància de cadascú, i la meva és alta en aquests casos. No ho és pel soroll de fons i el xivarri, però sí en converses.

Tot això em ve perquè amb la companya de feina solem parlar-nos fort i dir-nos de tot, és una mena de dinàmica d'aquestes de bocs xocant contínuament les cornamentes. Parlar-nos malament ha esdevingut la normalitat, però això sorprèn força la gent que no ens coneix, naturalment. Quan ens coneixen, ja ens deixen per impossibles, s'adonen que ens complementem i ajudem a la perfecció. La gràcia és que ens diuen que ens barallem, i que un o l'altre està enfadat perquè l'altre li ha cridat. I no és així. És justament el contrari. Quan ens enfadem de veritat, que de vegades passa en l'ambient laboral, i no amb el nostre estar a la grenya habitual, ens deixem de parlar. És quan hi ha silenci o quan un no respon l'altra que s'han de preocupar.

No som un bon exemple, és clar que no. Però parlar amb veu moderada i bones paraules no sempre és sinònim de que les coses van bé, ni molt menys de sinceritat. I en aquest 'sinceritat', que no aplica al cas que explicava, deixo l'espai per la reflexió al voltant de les bones maneres i el to moderat.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La relativitat del compte

A casa no som de gastar gaire diners, sempre ens costa fer despesa, i és per una mena de complex de no tenir-ne; ens hi mirem molt. Si ens permetem algun capritx (sempre que entenguem que comprar un cotxe no és un capritx...), sol ser en forma de bon restaurant, i en comptades ocasions en algun aparell, com ara una càmera de segona mà que vam adquirir fa unes setmanes, però sempre després d'assegurar que no suposarà cap daltabaix a l'economia familiar. Estalviem per viatjar, per no haver de tocar els estalvis. No sé si m'explico.

Pel que fa als restaurants, ens agrada menjar bé, això sí. Si és car, però sortim satisfets, no ens fa res haver-nos rascat la butxaca. Però si no en sortim contents, tota despesa ens sembla cara. Observo que la gent es despreocupa molt més per despeses com són menjar de restaurant, que 20 euros no són res. Però per mi poden ser molt si, per exemple, el servei és maleducat o desagradable, les taules estan massa juntes, o si hi ha grups de gent que fa xivarri. I tot això no inclou el menjar, és clar, això és una altra cosa. Potser és bo, però l'ambient no l'acompanya. O potser directament no és bo, i llavors tant és si és car o barat, sempre seran diners llençats.

Segurament no caldria patir tant pels diners, que tampoc no ens en falten per viure. Un restaurant pot ser una loteria, i si un dia no toca, doncs mala sort. Però no crec que canviem la teoria de la relativitat del compte, en funció de la satisfacció produïda. Un bon àpat, amb el que això comporta, no serà mai car. Un mal àpat, sempre ho serà. Encara que el valor numèric del compte dels dos sigui el mateix.

dimecres, 5 d’abril de 2017

El rellotge

Des de fa una temporada no porto rellotge. Sembla una ximpleria, però per mi és gairebé una raresa, i s'ha convertit en normalitat. Des de ben jovenet, potser hauria de dir petit, sempre he portat rellotge, digital, de busques o les dues coses, però generalment no massa bo, només per tenir l'hora al canell. Que no fos gaire bo em venia del principi de tot, el rellotge sempre s'enduia algun cop o altre, així que no valia la pena tenir-ne un de bo, més valia que fos resistent. 

Sempre el duia. No sé ni si me'l treia per dutxar-me, però el que sé és que no portar-lo al canell esquerra era com anar despullat, em faltava alguna cosa. Durant molts anys ha estat així, però darrerament me'l treia per treballar, me'l treia per dormir, i algun cop me'l descuidava a casa i tot. Fins que se'm va trencar la sivella de la corretja, de manera que aquesta penjava, i me'n vaig acabar cansant. Vaig pensar que el portaria a arreglar, però m'he acostumat a no posar-me'l, i ara ja no se'm fa estrany.

Segueixo tenint la necessitat de mirar l'hora sovint, aquesta no canvia. Tan sovint, que la majoria de vegades la miro per inèrcia i ni la veig. Però això ja m'ho cobreix el mòbil, que és la cosa que ara no em deixo mai i que no em trec de sobre (per dutxar-me sí...). Però ara no tinc pressa per arreglar el rellotge, com em passava sempre abans, i no sé si me'l tornaré a posar. Se'm fa estrany no necessitar-lo, però no se m'està fent estrany no portar-lo. Que ràpid ens adaptem, fins i tot davant de canvis que en un passat ens haurien semblat impensables.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Una mala persona

I podem fer veure que les bodes, amb els seus comiats pertinents, ens fan il·lusió. I admetre que cal celebrar-les amb una gran festa, després de molts anys de convivència i totes les despeses compartides, com si calgués algun lligam més o canviés alguna cosa. Encara que no ho pensem. Podem fer veure també que els fills de tothom ens agraden i són una monada, que la canalla és una meravella i un regal del cel. I negar que són la pitjor llosa que pot caure sobre unes persones joves i plenes de vida. I ho farem perquè és el que volen sentir, no perquè ho pensem. Perquè dir-ho en veu alta et converteix, probablement, en una mala persona.