Sant Fèlix

En alguna ocasió ja he parlat de Sant Fèlix, i en aquesta casa, quan parlem de sants no ens referim a festivitats religioses, sinó a actuacions de castells. El santoral casteller té altres noms il·lustres com Santa Úrsula, Sant Joan o les Santes a Mataró, però el que s'emporta el ciri més gros és sempre Sant Fèlix.

Sant Fèlix és el 30 d'agost i coincideix amb la festa major de Vilafranca. Les actuacions castelleres habitualment tenen una colla amfitriona i aquesta convida les altres colles de la diada, però aquesta, la diada més important de l'any, té una comissió organitzadora que cada any decideix les quatre colles que participaran, seguint els seus propis criteris. Solen ser les quatre colles més en forma de l'any anterior, però també les que puguin assegurar una millor actuació aquest dia concret. Amb alguna excepció, ja fa uns quants anys que les convidades són Castellers de Vilafranca, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Colla Joves Xiquets de Valls i Minyons de Terrassa. Cap d'elles no té presència assegurada, ni tan sols la local. S'ho han de treballar.

Aquest any s'ha vist a Vilafranca la millor diada de Sant Fèlix de la història, i per extensió la més completa de totes les diades que es fan i es desfan, Concurs de Castells a banda, encara que tampoc, hi ha hagut concurs que superi això encara. És per això que m'ha vingut de gust parlar-ne. I és que dels 15 castells grans que s'hi han completat, 14 eren del que anomenem gamma extra, castells d'extrema dificultat. L'únic que no ho era, ha estat el pilar de 7 amb folre amb que Minyons ha tancat diada. S'hi han vist fins a 6 castells de gamma de 10, tres 3d10fm, un 4d10fm i 2 4d9sf (sense folre, també anomenats nets). Això és una bestialitat. Que hi hagi tantes colles a aquest nivell és una cosa mai vista. I encara queda temporada.

Per acabar, algunes de les imatges d'avui, perquè entengueu la magnitud del que estic explicant.

4d9 sense folre de la Colla Vella, un castell bestialment difícil. 

Li diuen el castell total. Foto de l'Ara.

3d10fm dels Minyons, que ha quedat en carregat. 

És tan espectacular... Foto de l'Ara. 

4d10fm carregat del Vilafranca. Segon que s'aconsegueix

 a la història, el seu primer. Foto de l'Ara. 

Ja ho veieu, tot això i més s'ha viscut en una diada maratoniana que jo he seguit per twitter i amb els comentaris d'alguns companys per whatsapp, mentre mirava de treballar. Veure-ho des de fora és molt emocionant. Fer-ho, encara més. Però us demano sempre un petit pensament, no per aquella canalla tan valenta que puja, no per aquell tronc que malda per mantenir-se dret. Penseu en la pobra gent que està a sota de tot, sota l'estructura, sota el folre. El nucli de la soca. Un pensament per aquella gent, si us plau.

Xantatges

Així com Convergència ara fa un any va fer xantatge a Esquerra: si no anaven junts en coalició, no hi havia eleccions (només el president té potestat per convocar-les), una cosa similar, però d'altra índole, està fent ara el Partit Popular a España. El bo de Rajoy no va trigar una setmana a contestar les demandes de Ciutadans per casualitat, ni la tria final de la data del debat d'investidura va ser casual. El dia 30 d'agost es debatrà al Congreso si el limitat president continua en el càrrec, i les declaracions dels diferents partits apunten a que no tindrà el suport necessari. Què ha de passar? Doncs que ha de tenir, en total, més vots a favor que en contra. Com que PP+Cs no sumen, els calen unes quantes abstencions, però ningú, almenys de portes enfora, està disposat a donar-los-les.

Això voldria dir que España aniria a unes terceres eleccions. Fins aquí, mira, si no hi ha consens, quin remei toca. El cas és que la tria del 30 d'agost pel debat d'investidura fa que, de no arribar a acords, es convocarien automàticament, per llei, eleccions pel dia 25 de desembre. Nadal.

Oh, quina funesta casualitat, diran alguns. Doncs no, de casualitat no en té res. El PP li està dient al PSOE que si no li presta algun dels seus vots, abocarà al país a unes eleccions el dia de Nadal, i si així és, ja s'esforçaran per explicar a tothom de qui ha estat culpa. Perquè ningú vol dedicar-se aquestes coses durant una de les festes més importants i familiars de l'any, oi? La jugada del PP és un cop baix, joc brut en tota regla, un xantatge descarat. Però naturalment els funcionarà. Resulta que hi hauria una altra manera de formar govern, que és la suma de totes les altres forces polítiques per fer fora l'extrema dreta que està a punt de manar a España, però el PSOE, que tindria la presidència, no està disposat a acceptar aquesta solució. El perquè és senzill, li caldrien els vots dels partits catalans, i aquests passen per convocar un referèndum en un any. I no ho volen, ni ho voldran mai. Així que faran president Rajoy abans de deixar votar els catalans. Els cal només que 7 dels seus diputats tinguin pipí just en el moment de la votació, per fer-ho dissimulat.

Això és un avís també per aquells independentistes, o sobiranistes, o els que volen un referèndum, i que voten els Comuns, de la mena que siguin. Per fer un referèndum necessiten el suport d'un partit que prefereix fer president a Rajoy abans que atorgar-nos-el. La presa de pèl ja ha arribat massa lluny.

Comença un nou curs polític. Que Déu ens agafi confessats.

Canviar el sofà

La meva tieta-àvia s'ha apuntat a l'IMSERSO a la tendra edat de 92 anys. La dona, que és més llarga que un dia sense pa, sempre ha estat molt viatgera i ha anat per tota Europa pel seu compte, i ara que el físic ja no l'acompanya, suposo que li convé que la portin una mica. Sempre em fa gràcia quan em recorden que encara queda amb les amigues un dia a la setmana per esmorzar, una cita ineludible.

Aquest cap de setmana en parlàvem amb els meus pares. Sembla que quan els explicava això dels viatges organitzats va comentar que s'havia de canviar el sofà, que el tenia 'fet mistos' (expressió molt típica de casa meva), però que preferia anar de viatge que canviar el sofà. Mentre lloàvem la seva actitud, vam pronunciar una frase que em va agradar i que comparteixo: 'quan no puguis fer altra cosa que seure al sofà, canvia't el sofà. Mentrestant, fes altres coses'.

Realment, d'aquesta dona se'n pot aprendre molt. Quina bona filosofia de vida.

Cargolins

Quan en Miquel es va despertar, li rodava el cap i va trigar uns minuts a poder enfocar la vista. El que va veure el va deixar completament perplex: unes branquetes plenes de cargolins. Definitivament, o estava somiant, o no tenia ni idea d'on estava, dubtava molt que hagués dormit tant com perquè a la seva habitació hi hagués crescut així la vegetació. 

Va incorporar-se per veure que es trobava en mig d'un prat, sense cap signe d'activitat humana als voltants. Què hi feia allà? Va provar de fer memòria per intentar endevinar com hi havia arribat... que de fet no sabia ni on era. Recordava... estar molt torrat i els seus amics acompanyant-lo perquè no caigués. Una festa, molt d'alcohol, música molt alta i passar-s'ho molt bé. Però la festa era a ciutat, com havia arribat a aquell prat i per què?

Mica en mica anava tirant enrere en els records, perquè de la festa tenia massa llacunes com per treure'n l'aigua clara. Unes disfresses, una mena de gimcana... què era tot allò, si ell no havia estat mai de fer gaire gresca. Duia una banda com aquella de les misses, i la seva disfressa era la més ridícula. Tot allò no tenia ni cap ni peus. 

De sobte tot li va quadrar. Es va posar més blanc que la closca dels cargolins que l'envoltaven. Aquella festa era el seu comiat de solter. I si la festa havia estat la nit anterior, cosa que no podia assegurar del cert, avui era el dia de la seva boda. Va mirar a banda i banda. Només verd en totes direccions. Potser que es posés en marxa.

Agost ens porta la segona substitució estiuenca de la Carme, aquesta és la meva participació!

Cales transparentes

Instants de tranquil·litat necessaris per superar caps de setmana entre amics, paratges preciosos escassament aprofitats per ritmes endimoniadament lents. És difícil adaptar-se a una escapada amb presència de nens quan no en tens; i tampoc convida a pensar-hi. Sant Antoni 2016 acaba amb una ampolla de Moscato, a casa, per fer-nos passar l'esgotament mental. Podria ensenyar només aquesta panoràmica i prou, però no em cal que ningú pensi que tot és meravellós. De vegades la vida no ho és, i no passa res.

Simone

Espero que no em tracteu de repetitiu si parlo dels Jocs Olímpics. Sí, ja sé que ho vaig fer al 2012, i al 2008, però un post cada quatre anys me'l deixeu fer, oi? Com és costum, durant dues setmanetes, en els anys de traspàs, em dedico a mirar per la tele esports que no tornaré a mirar fins al cap de quatre anys. Hi ha grans esportistes en totes les modalitats, molt d'esforç, moltes hores d'entrenament, autèntics campions i campiones. I després estan els fora de sèrie, aquells que estan per sobre dels altres perquè tenen unes capacitats innates, a banda de deixar-s'hi la pell.

Aquest post, de fet, em ve d'aquell que vaig fer el 2008. En aquells jocs, a Beijing, vaig descobrir Usain Bolt (Jamaica), or en 100m, 200m i 4x100, que va ser també triple or a Londres 2012 i segueix sent el favorit ara, per no dir que manté uns records mundials estratosfèrics (del 2009) que costaran de superar. Per cert, a Beijing també va regnar Michael Phelps (EUA), però no era tan sorpresa. Doncs aquests Jocs de Rio tenen un altre fenomen semblant a aquell d'en Bolt. Podrien ser les nedadores Katinka Hosszú (Hongria) o Katie Ledecky (EUA), però vull destacar la gimnasta Simone Biles (EUA).

La gimnàstica artística és realment espectacular, però la Simone Biles desafia totes les lleis de la física. Quan ella fa un exercici, tothom mira, i val la pena fer-ho. Igual com vaig posar el vídeo de la gran cursa de Bolt a Beijing, avui us deixo l'exercici de terra de la Biles que va certificar la medalla d'or per equips al conjunt americà. És l'exercici, però no el vídeo de la final, perquè no està disponible. Això sense tenir en compte que encara ha de competir individualment. Estic segur que tornarà a casa carregada d'or.

Pelant la gallina

Després de la decepció de principi d'any que va portar l'excursionista de pa sucat amb oli a descobrir que al Matagalls no s'hi prepara cap exquisit plat de pollastre, l'intrèpid impostor va pensar que ara sí que sí, que si parlem de la Gallina Pelada ara sí que l'esperava un gran àpat. Si ja està pelada, només cal posar-la a l'olla. Però meeec, un altre error. El Cap de la Gallina Pelada és un cim de 2322 metres que es troba a la serra d'Ensija, al Berguedà.

Aquesta és la ruta. Mireu el perfil, creieu que és un barret,

 o una boa que s'ha empassat un elefant? Wikiloc.

La inconsciència va fer triar a l'excursionista de pa sucat amb oli la ruta que passa pel poble abandonat de Peguera, des del Pla de la Creu de Fumanya. El camí comença amb una agradable passejada en pla per paisatges molt macos, però és només perquè et confiïs, perquè en arribar al canal gran, i en especial al coll de l'estret, la pendent s'enfila endimoniadament fins arribar a la Roca Blanca (2289m), uns 600 metres d'ascensió gairebé de cop, amb alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va estar a punt de trucar a l'helicòpter RACC.

El poble abandonat de Peguera. Fins aquí, un passeig.

Des de la Roca Blanca, ja tot fa baixada, o gairebé. Només una suau pujada per la carena fins el cim arrodonit de la Gallina Pelada, on hi ha unes vistes esplèndides del Pirineu, del Berguedà i de molt enllà. Tot i això, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant no estan segurs d'haver vist Montserrat des d'allà. Quin drama.

La Gallina Pelada, deixant enrere la Roca Blanca. 

Qui li devia posar el nom?

La baixada d'aquestes cotes va ser llarga i complicada perquè s'ha de revertir el fort pendent i es fa per una altra vessant, però igualment costeruda. Un autèntic trencagenolls que sembla que no s'acaba mai, però no hi ha altre remei que baixar. El total de la ruta, d'una mica més de 13 km, està previst fer-la en unes cinc hores i mitja. L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva incansable acompanyant la van fer en sis hores i mitja (ole ells!), perquè es van perdre dues vegades, una seguint les marques de GR a l'estret (era més còmode seguir cap a baix que pujar el que tocava pujar...), i després ja al final agafant una pista forestal que no era. Però van acabar la ruta, cosa que donada la seva lamentable forma física, és tota un èxit.

Des del cim, veiem el Pedraforca en primer pla. 

Sí, ja, des de la perspectiva del Poguelló Inferior no llueix tant...

Com sempre, acabada una ruta, ja penses en la següent. Però la manca de temps no deixa gaires oportunitats. I per fer muntanya s'ha d'estar una mica en forma, una cosa que l'excursionista de pa sucat amb oli faria bé de prendre's seriosament.

Informe de danys: cruiximents als quàdriceps, a les lumbars, i estranyament als bíceps, segurament d'aixecar l'ampolla d'aigua, de tanta que en va beure. Cremades intenses als avantbraços, i en menor intensitat a cara i clatell. Cotxe en perfecte estat.

Anècdota: al cim de la Gallina Pelada hi ha una llibreta on pots signar conforme hi has pujat. Vam fer-ho, i aquell mateix dia, just unes hores abans, hi havia pujat també en Josep Calsapeu-Layret, del blog Generació..., també conegut com Romanidemata. Estem per tot arreu.

On són les dones?

Quan mirem tertúlies d'opinió política o d'actualitat a la tele, o les sentim a la ràdio, o mirem les seccions d'opinió dels diaris, és fàcil adonar-nos que la immensa majoria d'opinadors són homes. Segurament trobem moltes més dones fent col·laboracions, seccions d'altres tipus o fent tasques de presentació, però quan es tracta d'opinar, de generar discurs, sembla que és territori reservat al sexe masculí.

Per això ha nascut una iniciativa que us presento, per si no n'heu sentit a parlar. Es diu On són les dones?, i mira de vetllar perquè hi hagi una representació equitativa entre homes i dones allà on es generi opinió, ja sigui en mitjans de comunicació, en espais de debat o actes de tota mena. Les impulsores, un col·lectiu de professionals d'àmbits com la política, el periodisme, la comunicació o la sociologia denuncien que hi ha un silenciament molt evident de les veus femenines i treballen activament perquè això canviï.

Si ho voleu, podeu adherir-vos al manifest que han creat, i seguir els seus comptes a les xarxes socials. Veureu que no exageren gens ni mica. Jo ja ho vaig fer, i em comprometo a treballar, des de les decisions que depenguin de mi, per visualitzar les opinions femenines tant com les masculines. Ja ho feia, però mai està de més que t'ho recordin.