dimarts, 27 de desembre de 2016

Lectures 2016

Si hi ha un post que m'agrada fer i que no em perdo mai, és el de la llista de llibres llegits durant l'any en curs. Seria un post per traslladar al Llibres, i punt!, però és tradició fer-lo aquí al Bona Nit, així que continuarem així. L'any passat vaig llegir poquet en comparació amb els anteriors i em vaig prometre recuperar, si més no, la barrera dels 40 llibres, i ho he aconseguit. Segueixo amb llibres no massa llargs perquè no se m'eternitzin, però no és només el número de llibres, sinó també el de pàgines que ha augmentat, en un miler concretament (d'unes 9300 l'any passat, a unes 10300 aquest). Podríem dir, doncs, que progresso adequadament. Però bé, és ben sabut que el que importa són les bones estones que passem llegint, no les estadístiques, i aquestes no me les treu ningú. Som-hi amb la llista d'enguany, com sempre, nom del llibre en l'idioma de lectura, autora o autor i la valoració que li vaig donar en el moment de llegir-los:
  1. El misteri del bressol buit - Montse Sanjuan   (@@@ i mitja)
  2. Trajecte final - Manuel de Pedrolo   (@@@@)
  3. L'Arman i la fàbrica podrida - Salvador Macip, Lluís Llort i Sergi Càmera   (@@@)
  4. Islàndia, somnis de riolita - Jordi Morell   (@@@ i mitja)
  5. VAE Victus - Albert Sánchez Piñol   (@@@@)
  6. De què parlo quan parlo de córrer - Haruki Murakami   (@@@)
  7. No et refiïs de Peter Pan - John Verdon   (@@@)
  8. El camí de la Pesta - Daniel Closa   (@@@)
  9. El lector del tren de les 6.27h - Jean-Paul Didierlaurent   (@@@)
  10. Quaderns - Ramona Solé   (@@@)
  11. Sota l'asfalt - Lluís Llort   (@@ i mitja)
  12. James and the giant peach - Roald Dahl   (@@@)
  13. El caballero de los Siete Reinos - George RR Martin   (@@@ i mig)
  14. El dia del cèrvol - Marina Espasa   (@@)
  15. Helvasaccc Barcelona - Helena Guasch i Josep González-Cambray   (sc)
  16. The little book of the icelanders - Alda Sigmundsdóttir   (@@@)
  17. L'elefant desapareix - Haruki Murakami   (@@@)
  18. Gorski - Vesna Goldsworthy   (@@)
  19. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi - Empar Moliner   (@@@)
  20. La vídua - Fiona Barton   (@@@)
  21. Nosaltres - Ievgueni Zamiatin   (@)
  22. El violí d'Auschwitz - Maria Àngels Anglada   (@@)
  23. La violència justa - Andreu Martín   (@@@@)
  24. Missió (gairebé) impossible - Salvador Macip, Lluís Llort i Sergi Càmera   (@@@)
  25. Les generacions espontànies - Mar Bosch   (@@@)
  26. Catedral - Raymond Carver   (@@)
  27. Nèmesi - Jo Nesbø   (@@@ i mitja)
  28. Setembre de passió - Daniel Closa   (@@ i mitja)
  29. Cianuro espumoso - Agatha Christie   (@@@)
  30. El llibre dels Baltimore - Joël Dicker   (@@@ i mitja)
  31. Els millors relats de Roald Dahl - Roald Dahl   (@@@@)
  32. La mort del corredor de fons - Jordi de Manuel   (@@ i mitja)
  33. A la caça de l'ovella - Haruki Murakami   (@@@ i mitja)
  34. Ramón y Cajal - Salvador Macip   (@@)
  35. Un monstre em ve a veure - Patrick Ness   (@@@)
  36. L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'IKEA - Romain Puértolas   (@@)
  37. Curs de feminisme per microones - Natza Farré   (@@@)
  38. No n'estiguis tan segur - Lluís Llort   (@@@@)
  39. A la colònia hidràulica i altres contes - Sílvia Romero   (@@@)
  40. Herba negra - Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón   (properament) 
Un any en el que les lectures han mantingut un nivell força acceptable, m'han satisfet prou, probablement perquè les selecciono molt més. Algunes petites decepcions, com 'El dia del cèrvol' de la Marina Espasa, o 'Gorski' de Vesna Goldsworthy no han sigut tampoc un drama, potser em va decebre més 'Nosaltres' de Ievgueni Zamiatin. Llort me n'ha donat una de freda i una de calenta, i també ha estat l'any de descobrir Jo Nesbø o Mar Bosch, i refermar la meva admiració per Murakami, Roald Dahl, Andreu Martín, Sánchez Piñol o Pedrolo, tots ells valors segurs. Sense oblidar en Macip, és clar, els seus llibres no falten mai a la meva llista, i que duri!

Si hi teniu interès, trobareu les ressenyes de tots aquests llibres al 'Llibres, i punt!', ordenadets per autor, gènere o el que vulgueu. Però m'agradarà saber les vostres impressions també aquí, i en podem parlar tant com vulgueu. Per si no torno a publicar aquest any, us desitjo una molt bona entrada al 2017, i moltes i bones lectures!

dissabte, 24 de desembre de 2016

Ja hi tornem a ser


Oh no, un altre cop Nadal...


*Foto 'kindly donated' per la meva parella.
**Dedicat a en Pons, que trobava a faltar en Blog.
***Bones festes a totes i tots!

dimecres, 21 de desembre de 2016

Pel·lis 2016

L'any passat vaig fer llista de les pel·lícules que havia vist durant el 2015, que no eren gaires per falta de temps i de costum, i perquè si una cosa vaig deixar de banda ja fa temps, perquè no podem estar a tot arreu, era el cinema. No sabia si aquell post tindria continuïtat, però com que he vist que la suma d'aquest any és una mica superior a la de l'any passat, aquí teniu el resum de pel·lícules d'aquest 2016. 

Tampoc no són gaires, i en alguns casos són d'aquelles que enganxes un dia a la tele i la mires. I com que ara ens ha donat per mirar sèries, potser la llista encara serà inferior en anys a venir. Tenim tendència a mirar pel·lícules d'animació, que són molt distretes, i són pràcticament les úniques noves que mirem. També han caigut alguns clàssics moderns, i a destacar que ho vam intentar amb la saga Star Wars però no ens en vam sortir, ens avorria. Com tinc per costum, la pel·lícula està en l'idioma en que la vaig mirar, i adjunto l'any i el director o directora. No estan valorades, però ja sabeu que en podem parlar si us ve de gust.
  1. El curioso caso de Benjamin Button, 2008, David Fincher
  2. Star Wars. Episodio IV. Una nueva esperanza, 1977, George Lucas
  3. Jurassic World, 2015, Colin Trevorrow
  4. EDTV, 1999, Ron Howard
  5. Ratatouille, 2007, Brad Bird i Jack Pinkava
  6. El Gran Lebowski, 1998, germans Coen
  7. Hancock, 2008, Peter Berg
  8. Rounders, 1998, John Dahl
  9. El ilusionista, 2006, Neil Burger
  10. Hook, 1991, Steven Spielberg
  11. Big Hero 6, 2014, Don Hall i Chris Williams
  12. Forrest Gump, 1994, Robert Zemeckis
  13. Alicia en el país de las maravillas, 2010, Tim Burton
  14. Fora l'amor, 2003, Peyton Reed
  15. La isla, 2005, Michael Bay
  16. Babel, 2006, Alejandro González Iñárritu
  17. Zootròpolis, 2016, Byron Howard i Rich Moore
  18. Un viaje de diez metros, 2014, Lasse Hallström
  19. Infiltrats, 2006, Martin Scorsese
  20. La vida de Pi, 2012, Ang Lee
  21. Mascotas, 2016, Chris Renaud i Yarrow Cheney
  22. O ara o mai, 2007, Rob Reiner
  23. Novembre Dolç, 2001, Pat O'Connor
  24. Buscando a Dory, 2016, Andrew Stanton i Angus MacLane

diumenge, 18 de desembre de 2016

Relats conjunts, Ritme de tardor


Passin, si us plau. Seguin. Estic encantat de tornar-los a saludar, preferia dir-los-ho en persona que no pas per telèfon, m'alegra que hagin pogut venir els dos. Bé, com ja els vam explicar, la nostra disciplina és molt nova i encara està en fase experimental. Ens ha donat bons resultats i creiem fermament que és molt prometedora, però encara no la dominem del tot, es podria dir que som pioners, encara hi ha molt pocs consultoris de psicologia que la practiquin actualment, i som els únics aquí a casa nostra. Per això els agraeixo molt que es mostressin tan predisposats a entrar al nostre programa de psicoimatge. Malauradament, aquesta vegada no hem pogut treure profit de la tècnica, i no hem obtingut uns resultats que ens permetin solucionar el seu problema. No sabem ben bé què ha fallat, però no hem aconseguit una imatge clara de la ment del seu fill adolescent, encara no entenem per què. Els protocols s'han dut a terme de la manera més estricte, però no hi ha hagut manera, cap dels nostres experts ha pogut interpretar la imatge generada després de l'anàlisi del jove. No cal dir-ho, però no els cobrarem la teràpia, naturalment. En aquest cas no els hem pogut ajudar, però potser podrem tornar-ne a parlar més endavant, quan la tècnica estigui més depurada. Lamento no poder-los ajudar a entendre la ment del seu fill...     


La meva participació en el Relat Conjunt de desembre. A veure si vosaltres interpreteu millor aquest quadre!

dijous, 15 de desembre de 2016

Balanç 2016

El 2016 ja toca a la seva fi, i a mi m'ha semblat que passava de llarg de manera meteòrica. Com cada any, trio el dia 15 de desembre per fer balanç del que han donat de si els 365 dies anteriors, en aquest cas, 366.

Ja fa una bona temporada que no hi ha canvis substancials a la meva vida, deu ser allò que anomenen estabilitat. A casa seguim sent tres, comptant el gat, que segueix a dieta i està més guapo que mai. També tenim els 6 ginkgos, dos geranis, una aloe vera i un alvocat, que s'ha afegit a la col·lecció aquest any. Una novetat destacada és que ens hem canviat el cotxe, que després de fer els tràmits administratius podrem conduir... demà! Un Clio nou de trinca. I he de reconèixer que no hem fet cap moviment per canviar de pis. Un altre any serà.

El meu temps, com ja va sent costum, se'l menja la política, i ja en molt menor mesura els castells. Vaig deixar d'anar a l'assaig entre setmana i només vaig al gran, i a actuacions que no siguin gaire lluny, tret del Concurs a Tarragona. Tot i així, he seguit participant en l'equip tècnic de pinyes, sense protagonisme, però amb tota la feina que he pogut aportar. On m'he multiplicat fins a límits insospitats és en la política local, que m'absorbeix fins a no deixar-me cap tarda lliure moltes setmanes. I per si fos poc, "gràcies" a la política aquest any he après què és estar rere una barra de concerts. També em va portar a principis d'any a la manifestació en contra del Pla Hidrològic de l'Ebre a Amposta, i a visitar el Parlament.

Tot i que el pressupost a casa és limitat, tampoc no passem penes, i hem mirat de mantenir un cert ritme viatger. El gran viatge de l'any, i de la vida sencera, va ser a Islàndia, lloc que feia molts anys que volia visitar, i finalment aquest 2016 em va permetre complir el somni, només per això ja ha estat un bon any. Ens va encantar, hi vull tornar, més aviat que tard. També vam fer una visita a Liverpool i Manchester, i hem passat part de les vacances a Sant Antoni de Calonge i a Vielha. Ara ja a les acaballes de l'any, una escapadeta a Andorra amb els companys castellers, que no està malament.

La manca de temps lliure és una constant en la meva vida actual, però tot i això, i que la meva forma física és encara pitjor que al 2015, aquest any he fet més muntanya i han caigut la Gallina Pelada, el Montardo i el Coll d'Ordino, totes elles molt més exigents que les de l'any passat. Vam intentar pujar el Mulleres, per revalidar els galons de 3000m, però per inclemències meteorològiques no va ser possible. També altres aficions han tingut una lleugera millora, tot i el -insisteixo- escàs temps que tinc. He llegit més llibres i vist més pel·lícules que l'any anterior, i a més hem mirat algunes sèries com BattleStar Galactica, Joc de Trons, Black Mirror o Borgen, de temàtiques força variades. Això sí, he escrit molt menys.

I com que sempre diem que els blogs estan en davallada, aquest cop diré que m'ha semblat que l'activitat per aquests verals s'ha estabilitzat força, i aquest any hem rebut unes quantes visites inesperades de blogaires llargament desapareguts. M'ha generat una gran alegria. Per la meva part, he reduït una mica més el ritme i per primer cop des que vaig començar no arribaré als 100 posts al Bona Nit, però per compensar el Llibres pujarà una mica, i he reactivat la Comunitat, que això sí que té mèrit. Sort en tinc de la Carme i la Jomateixa que em segueixen fent jugar, la primera amb la seva proposta d'aniversari i la ja clàssica substitució estiuenca dels Relats Conjunts, i la segona amb el seu joc de Sant Jordi i els The Other Readers. I com no, els eterns Relats Conjunts, és clar.

I aquest vindria a ser el meu 2016. Al 2017 li demanaria que em deixés respirar una mica, però no hi compto. Així que espero mantenir les coses bones que tinc, perquè no em puc queixar. Moltes gràcies a totes i a tots per passar per aquí i enriquir tant aquest espai. Espero que ens seguim llegint molt temps més.

dilluns, 12 de desembre de 2016

El Coll d'Ordino

La forma física de l'excursionista de pa sucat amb oli segueix un ritme descendent com baixar de qualsevol 3000, per això ja no té clar que estigui per gaires excursions. Però quan els companys castellers li proposen una sortida no pot deixar d'acceptar, coneixedor com és de que són més de cervesa que de xiruca. En aquest cas es tractava de caminar des d'Encamp fins al Coll d'Ordino, a 1985m. Poca cosa! Doncs no, no del tot...

El Casamanya (2752m) els mirava a la pujada. Mindundis.

Aquesta ruta, d'uns 9 quilòmetres en total, s'enfila sense parar des del poble d'Encamp uns 750 metres seguint el GR-11. L'ascensió és constant i en alguns trams força pronunciada, per un corriol fàcil de seguir gràcies a les marques vermelles i blanques de GR. Tot el grup va pujar a bon ritme, tret d'un integrant que va decidir fer marxa enrere 10 minuts després d'haver començat. Aquí l'excursionista de pa sucat amb oli ja ho tenia guanyat, si les cames deixaven de tirar-li, almenys no hauria estat el primer a defallir!

 Al pla abans del coll hi havia bona quantitat de neu, 
i això que feia dies que no nevava.

Abans d'arribar al coll el camí s'enfila fins gairebé l'alçada màxima, i d'allà queda una caminadeta plana i agradable entre el bosc fins al lloc senyalitzat, lloc on la neu va fer acte de presència i provocar més d'una relliscada. Els companys de l'excursionista de pa sucat amb oli anaven comptant les caigudes, només vàlides si el cul tocava a terra. A ell li'n van comptar una...

Ja de baixada, una vista d'Encamp, amb les cames ben cansades ja.

En total, unes quatre hores que els van deixar ben cansats, una ruta maca i no gaire exigent, però més del que s'havia pensat l'excursionista de pa sucat amb oli, especialment per la companyia, però va descobrir que en el grup hi ha un excursionista expert, i això pot ser el principi d'una bonica amistat.

Informe de danys: cruiximents als quàdriceps, presents encara dos dies després. Un pantaló esquinçat per una caiguda, però no pas el seu. I cap inconvenient pel cotxe, que va fer el seu darrer servei durant aquest cap de setmana a Andorra. 

divendres, 9 de desembre de 2016

Sopars de tres dies

S'acosta aquell moment tan especial de l'any en que es fan els sopars de nadal, i per tant de final de temporada, de totes aquelles activitats que fem, ja siguin laborals o associatives. I dic 'especial' amb un puntet sarcàstic, perquè a mi no m'agrada gens, però hi ha qui en gaudeix molt. La setmana que ve ja en tinc dos de programats, el de la secció local del partit, i el de la feina. Aquest darrer és sempre el que més mandra em fa. En canvi, el que em solia divertir més, per ser el més informal, era el de l'equip de pinyes de castells. Era tradició entre els membres de l'equip de pinyes fer aquest sopar per tancar la temporada. Però diguem que la tradició ha augmentat, i el que era un sopar pantagruèlic, ha passat a ser una escapadeta de cap de setmana a Andorra. Tenim la sort que un dels membres té força diners i posa a disposició aquesta casa en la que ja van fer una escapada a meitat de temporada, i jo no hi vaig poder anar. El pla? Parlar sobre la temporada, què ha anat bé, què ha anat malament, com ens ho muntarem l'any vinent, qui plega, a qui podem fitxar... i criticar les altres faccions de la colla, és clar! No hi faltarà el menjar, i segur que tampoc el beure, però som molt inofensius. L'objectiu? Passar una estona plegats sense l'estrès ni la pressió de la temporada, i parlar les coses amb calma i amb bon ambient. Això sí que és un sopar (de tres dies), i no el de la feina!

dimecres, 7 de desembre de 2016

A la barra

A la meva edat em poso darrere d'una barra d'aquelles de concert per primera vegada, les típiques metàl·liques amb sortidors de cervesa i a les que et serveixen havent comprat el tiquet corresponent abans. Amb aquesta experiència nova, constato:
  1. És esgotador.
  2. Hi ha persones que serveixen per fer-ho, i n'hi ha que no (jo, en principi, me'n vaig sortir). Cal nervi.
  3. La gent que consumeix té molt de morro, i alguns poden ser molt maleducats. Molts altres, en canvi, són pacients, educats i agraïts.
  4. La gent beu molt. Però molt. Però molt. Alguns estats acaben sent deplorables.
  5. L'alcohol no porta res de bo, tot el contrari.

divendres, 2 de desembre de 2016

Sobre gustos

Un altre dia de sortir a caçar el sopar m'ha portat a pensar que no tinc per costum demanar el mateix menjar cada cop. En canvi, hi ha gent que repeteix una vegada i una altra el mateix. Si han trobat alguna cosa que els agrada, per què canviar? Però a mi m'avorreix repetir, amb el menjar i amb tantes altres coses, com els títols de correu electrònic, la resposta davant d'una felicitació, els camins per arribar al mateix lloc... M'agrada variar, sense que això impliqui fer grans canvis, però sí triar una opció diferent cada vegada. Un exemple molt clar: tinc un amic que sempre menja el mateix sabor de gelat. En canvi, jo no repeteixo mai dues vegades seguides. Amb una oferta tan gran, com es pot repetir sempre el mateix? Hi ha excepcions, és clar. No m'importa menjar dos o tres dies el mateix si això implica no haver de preparar més carmanyoles. I tampoc no m'agrada variar de parella, per si algú ho dubtava. Qui sap si aquests que no canvien mai el sabor del gelat, d'hamburguesa o de ruta sí que els agrada canviar de parella...

I vosaltres? Sou de costums, de demanar sempre el mateix? Fidels a una tria? O us agrada anar canviant entre diferents opcions?

dimarts, 29 de novembre de 2016

Clio


Com dues formiguetes, no som de gustos cars i ens agrada anar estalviant. Però arriba un dia que decideixes fer una despesa, mires si pots, i et sembla que és assumible, perquè el pobre cotxe que tens està vellet, i fa sorolls que anticipen una reparació que ja no val la pena. Amenaça amb deixar de funcionar en qualsevol moment. I després de tres mesos de meditar-ho, perquè som així de prudents quan de despeses grans es tracta, ens decidim per un Clio, que és també un cotxe modest, però que serà el nostre nou company segurament durant molts anys, i que ens agrada molt. No és aquest que us ensenyo, però serà molt semblant. Està en camí. De moment, la meitat del que val ja ha volat.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Caçar el sopar

Tornant de la commemoració del Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones a casa hi feia molt fred, encara que no tant com al carrer. Ella es va posar el pijama de seguida, i jo només em vaig treure les sabates, intuint que al cap d'una estona caldria anar a buscar alguna cosa de sopar. No em vaig equivocar. Ella ja estava davant del seu ordinador amb el radiador portàtil al costat. Em vaig aixecar per tornar-me a posar les sabates, i en tornar el gat ocupava el meu lloc, davant del meu ordinador, i al costat del radiador també, és clar. I quan em vaig acostar per fer-li un petó abans de baixar (a ella, no al gat), va començar el diàleg:

Ella: Has quedado... suplantado. (Ho deia perquè el gat m'havia pres el lloc)
Jo: Sí, no perd el temps. Bé, me'n vaig a caçar el sopar.
Ella: Porta'm alguna cosa a mi també —diu el gat per boca d'ella.
Jo: No, per tu no n'hi ha.
Ella: Ens tanques la porta de l'habitació quan surtis, que estem calenticos.
Jo: Quin morro! Vosaltres aquí i jo a passar fred! Doncs ja podries anar-hi tu!
Ella: Ui, no no.
Jo: Masclista! Ja que era aquest dia (el de l'eliminació de la violència masclista) ja podries baixar tu.
Ella: Jo, és que en realitat no sóc tan feminista, saps?

M'encanta que a casa puguem fer conya de qualsevol cosa, i que ningú ens miri malament per fer-ho. Vaig anar jo a buscar el sopar, per si quedava algun dubte...

dimecres, 23 de novembre de 2016

L'endevinadora

Sobre la meva companya de feina polonesa se'n podria escriure un llibre sencer, o una trilogia. La veritat és que m'ho he plantejat, però em frena que la gent pensaria que és ciència ficció, i la ciència ficció no crida massa. La seva última pensada ha estat visitar una mèdium, o això deia abans d'anar-hi, però després en parlava com a endevinadora o bruixa. Quan va dir que anava a una mèdium vaig imaginar que volia parlar amb algun difunt, però sembla ser que no.

Com ja m'esperava, el dia següent va tornar tota revolucionada, i va ser tema de conversa durant tot el dia, i amb tot aquell o aquella que hi volgués participar. Segons ella, la bruixa li havia encertat tot, coses sorprenents que no podia saber de cap manera. És fàcilment impressionable, val a dir. Però si expliques que has anat a una endevinadora i que creus que t'ha encertat la bonaventura en un ambient ple de tècnics, llicenciats i doctors en ciències biomèdiques, és normal que et prenguin per boja. La mentalitat racional dels científics va fer que es vessessin unes quantes opinions contraries i explicacions plausibles als encerts de la vident. Per començar, ningú es fa dir el futur si aquest pinta bé. Si hi vas és que algunes coses no et funcionen. A partir d'aquí, és trobar un fil que puguis estirar, i veure les reaccions de l'altre, per saber si t'equivoques molt o poc. Més que vidència, és capacitat d'observació i psicologia. Ah, i molta retòrica, perquè amb generalitats o amb prediccions que convencerien a qualsevol et fan pensar que t'estan descrivint de dalt a baix.

Les persones necessitem creure en alguna cosa, i si ja hem perdut la fe o l'esperança en els altres o en nosaltres mateixos, ens aferrem a qualsevol guia a seguir. D'això se n'aprofita tot un mercat d'estafadors i coses pitjors que fan el seu agost a costa de les febleses de la gent. Endevinadores, homeòpates, xamans... tots busquen la credulitat de les persones, aquesta necessitat d'aferrar-se a les solucions fàcils. Ah, i els diners. Sobretot busquen els diners. Això que no falti.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Relats conjunts, Home nu penjant d'una finestra


On és, eh? On és!? Sé que és aquí, aquesta vegada em sentirà. Quan l'arreplegui se'n recordarà de mi, que jo no em deixo enganyar d'aquesta manera! I vostè tapi's senyoreta, no sigui desvergonyida! Ja sé que ell és molt aficionat a anar amb dones... i si vostè és aquí, vol dir que ell també hi és! Però on s'ha fotut!? D'avui no passa, eh? Avui no me'n vaig d'aquí fins que no m'hagi pagat els tres mesos de lloguer que em deu!


I aquesta és la meva participació al RC de novembre. Em sembla que l'home que penja agafarà fred...

dimarts, 15 de novembre de 2016

No serveixo per a això

Com més temps passo envoltat i relacionant-me amb gent que fa política, més m'adono que jo no tinc cap mena de futur en aquest àmbit. No és que m'esperés tenir-ne gaire, eh, però ara és que probablement tampoc voldria tenir-lo. No m'agrada haver de ser políticament correcte. No m'agrada no poder dir les coses pel seu nom, independentment de qui tingui davant. No m'agrada haver d'aparentar i fer el que anomenem 'postureig'. Estic en un partit que afortunadament no em dóna gaires disgustos, però me'n dóna, i no m'agrada haver de defensar allò que és indefensable, i que tots sabem que ho és. No m'agrada haver de posar bona cara a aquells que m'apunyalen per davant i per darrere, només perquè és part del joc. En definitiva, que no serveixo per a això.

No negaré que m'ho passo bé amb moltes coses que faig, és distret i em sento part d'un projecte, a banda que he conegut persones que valen molt la pena (també moltes d'altres que no). Però em sembla evident que la política no està feta per mi. Em va a temporades, també és cert, però no vull haver de fer les coses que deia abans per fer-me un lloc. O la política (i els polítics) m'accepten com sóc, o jo no l'accepto a ella.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Trumpades

Fa uns dies que tots ens posem les mans al cap amb les notícies que ens arriben dels Estats Units. Encara ens fem creus que un racista, misogin, classista i violador confés sigui el nou president del país més influent del món. Aquell que té al seu abast el famós botó vermell. Algú que vol carregar-se l'assistència sanitària als que menys tenen, i rebaixar impostos als rics. Per no dir que vol deixar de protegir el medi ambient perquè no es creu el canvi climàtic, pensa que és una enganyifa dels xinesos per perjudicar els EUA. Aquest home és tot el que es diu d'ell, i més. Però si bé en cap cas em posaré a favor del seu nomenament, penso sincerament que l'alternativa que hi havia no era pas gaire millor. Són els problemes del bipartidisme americà i el sistema electoral que tenen. I de la mentalitat, allà només es conceben polítiques de dreta dura, i això que tenen uns índexs de misèria considerables.

A què es pot atribuir? Doncs és força incomprensible. Però que els arbres no ens deixin veure el bosc. Tenint en compte els nivells de pobresa i les crisis econòmiques que ha patit el món occidental els darrers anys, hom pensaria que calen polítiques per repartir millor la riquesa i fomentar la justícia social, però globalment estan sortint governs de dretes, i no precisament moderades, que advoquen precisament pel contrari. A España manarà de nou un corrupte inoperant i curt de gambals que ens té a tots escanyats. Alemanya marca el ritme a tot Europa amb polítiques de dretes, i a França la Marie Le Pen puja cada vegada més, ultra-dreta xenòfoba i radical. A tot arreu puja l'extrema dreta, i és el que porten les crisis. Qui gestionarà millor els recursos que aquells que només pensen en enriquir-se a ells i als seus? Qui ens traurà de sobre l'amenaça dels immigrants que, com tothom sap, ens treuen les feines i només porten delinqüència? Qui ens protegirà millor de l'amenaça terrorista?

Com sempre, la cultura de la por. Jo sóc el més fort i et protegiré de tots els mals, i la societat necessita que la tutoritzin. I més val perdonar algunes trapelleries, com embutxacar-se diners il·legalment o tractar les dones com a objectes, que mirar de construir alternatives incertes. Por al canvi. Por a uns enemics que ens diuen que existeixen. I control dels mitjans de comunicació, que amb això ja tens molt de guanyat. La democràcia està molt desvirtuada. Com s'arregla tot aquest desgavell? A EUA no, perquè allà no s'arregla amb res. Però a la resta, amb educació. Curiosament, la primera cosa que retallen tots els governs de dretes. Potser deu ser que no volen que s'arregli res.

dimarts, 8 de novembre de 2016

El fill pròdig

Potser els més antics de per aquí recordaran que els meus inicis en el món dels blogs, ara fa camí de deu anys, no van ser en el Bona Nit, que és el meu blog 'principal'. Tot va començar, amb total desconeixement d'aquest món, en un blog compartit amb uns amics, amb la finalitat principal de mantenir-nos al dia, compartir material audiovisual i relatar les nostres experiències. Aquest blog és La Comunitat del Fosfat, que va començar amb força, i on jo vaig saber que per no acaparar-lo totalment em calia un espai propi, i aquest va ser el Bona Nit, un mes i mig després.

Aquest blog va anar caient en picat per manca d'interès dels companys, i amb la paternitat de tots ells va quedar completament inactiu, amb alguna aparició puntual dels altres i de tant en tant jo també m'animava a publicar-hi alguna cosa. Ara ja estava aturat del tot, i entenc que ells van deixar fins i tot de mirar-lo. Doncs bé, reprenent el fil del post de l'altre dia, en que comentava la tornada d'alguns blogaires il·lustres (des que el vaig publicar s'ha deixat veure una altra blogaire referent, l'Alepsi), he pensat que es podia fer alguna cosa amb aquell blog oblidat també, i no serà la tornada de ningú, perquè dubto que els meus amics hi tornin a parar esment, però miraré de mantenir-lo viu amb un post setmanal per parlar d'allò que no parlo aquí, sèries, pel·lis que miri, coses que trobi per la xarxa, el que em vingui de gust. De moment fa tres diumenges que hi estic publicant, a veure si aconsegueixo seguir actiu allà també, ja que l'espai que em va obrir la porta a aquest món fantàstic que tant m'ha aportat mereix un respecte. Naturalment, si algun dia hi voleu passar i dir alguna cosa, hi sereu molt benvinguts.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Diferents

Fa una setmana ens va sorprendre trobar al nostre Caprabo habitual (sí, comprem al Caprabo), un expositor amb fruites i verdures amb uns descomptes molt grans. També era estrany que l'expositor estigués separat del lloc on hi tenen normalment aquests productes. Si miraves els rètols, hi deia 'potser són lletges diferents, però són igual de bones'. Efectivament, es tracta de fruites i hortalisses amb la pell tacada, o amb forma estranya, o massa petites. I sí, tots aquests productes no es venen, no els veus habitualment, perquè ningú no els compra, i per això no els tenen.

Ja vaig veure un documental fa un temps on explicaven això, els compradors ens movem molt visualment, i si allò que anem a comprar no té la forma o l'aspecte que sol tenir, agafem el del costat, que sí que és 'normatiu'. Per això hi ha un bon nombre de productes que no tenen sortida, que són exactament iguals que els altres, però visualment poc agradables, i els humans tenim fins i tot prejudicis amb els vegetals. Normal, doncs, que ens espantin i rebutgem les persones pel seu color de pell, condició social, sexe o preferència sexual. Estem carregats de punyetes.

Ja la setmana passada vam fer una bona carregada de fruita i verdura diferent, a molt bon preu, i que ha resultat, com no podia ser d'una altra manera, igual de bona que l'altra. I aquest dissabte hi hem tornat, és clar. Ens agrada aquesta iniciativa, si et treus de sobre les manies, et pots estalviar uns calerons, aquests productes no es llencen, i tots hi sortim guanyant. Ep, també cal mirar que l'establiment no et vulgui fer passar fruita 'passada' per fruita 'diferent', que aquest segon cop ens ho ha semblat amb algun producte. Però tenim clar que mentre duri, sempre anirem a fer un cop d'ull als diferents. Encara serà la manera de menjar més verd, tu!

Imatge d'aquí.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Viciar-se

La castanyada és dels pocs dies fixos que ens reunim els quatre de casa, i darrerament també hi és la meva dona, és clar. A les trobades que fem sempre parlem, sobretot, de temes d'actualitat, i en tot cas d'alguna novetat que tinguem. El meu germà depèn molt del dia que tingui, de vegades diu animalades més grans que d'altres. És especial. Aquest any venia decidit a recuperar i endur-se la primera consola de videojocs que vam tenir a casa: la Nintendo NES. Bé, estrictament no va ser la primera, anteriorment havíem tingut aquesta, però va ser la nostra primera, amb el Súper Mario Bros original, i el mític Tetris.

El trasto, que no sabem on para, té més de 25 anys i és una antigalla, però ara es pot considerar vintage, és clar. Jo em vaig emportar, i encara tinc, tot i que no la faig servir gens ara, la consola que vam tenir després, la Súper Nintendo, que em va proporcionar moltes i moltes hores de joc quan anava a l'institut. Jocs com el Súper Mario World, l'Street Fighter II, el The Secret of Mana o el The Legend of Zelda, A Link to the Past em van tenir enganxat molt temps, i tot i que ja en aquella època hi havia gent entestada en demonitzar els videojocs, no trobo que hagi sortit tan malament. No? 

Amb mon germà vam estar una bona estona rememorant jocs i les nostres estones de viciada (viciar-se a un joc és com anomenàvem llavors a 'jugar molta estona'), i també vam recordar que vam voler tenir la consola portàtil de Nintendo per completar el set, la Game Boy, però que aquesta va acabar en poder de la meva mare i després no ens deixava jugar. No, no és que ens limités el temps de joc, és que jugava ella! Majoritàriament al Tetris, o al Tetris Attack. Queda molt lluny tot allò, perquè ara ja no juguem a videojocs, ni hem invertit cap euro en actualitzar el nostre maquinari, però van marcar una època en la nostra infància i adolescència, érem molt i molt viciats. I posar-nos els dos germans a recordar activitats que fèiem plegats no és una cosa que passi cada dia.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Reaparicions

Ja fa anys que parlem de la desaparició dels blogs, que cada cop queda menys gent que hi dediqui temps, i fins i tot hi ha qui ens considera morts vivents. Realment, un blog ja no és la primera opció d'algú que vol explicar coses a la xarxa. En vaig parlar fa temps, arran d'un article que va córrer, i no obstant, aquí seguim. Llavors fèiem broma dient que potser algun dia els blogs serien vintage, i es tornarien a posar de moda.

De moment, això no ha passat. Però en aquest 2016 (2016!), m'he sorprès unes quantes vegades per la reaparició, amb més o menys intensitat, d'alguns i algunes il·lustres blogaires que quan jo vaig començar per aquí eren la referència. Ells no ho saben, o no ho admetran, però ho eren. Així, en Jordi Casanovas del Cròniques ha tornat a publicar els seus posts incomprensibles amb regularitat. També l'Elur del Nòmades, rebatejada com a Neus, va escriure alguns posts com els d'abans. La Llum, que anteriorment s'havia dit Lluna, també es va deixar veure una mica aquest any i l'anterior. I fa pocs dies vaig rebre amb alegria un comentari de la Déjà Vie, que a més diu que algun projecte té al cap. L'última, la Lolita Lagarto, que ha publicat ni que sigui puntualment al seu Zero-zer-o-zer-o-no-ser. I probablement em deixi algú, sense comptar els que es resisteixen a marxar, tot i haver-ho anunciat. Gent que hi era fa molt de temps, i que encara treuen el cap. Em causa molta alegria. En moments que les forces i les idees defalleixen, és un goig retrobar-los. Tindrem alguna altra agradable sorpresa? Vol dir això que encara hi ha esperança?

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Are you lost in the world like me?

Ja he compartit el vídeo a les meves xarxes, però també el volia posar aquí. A molts de la meva generació ens agradava Moby, artista i compositor de música electrònica i experimental, a qui havia perdut la pista, però que m'alegra haver retrobat. Fa uns dies vaig sentir la seva nova cançó i m'agrada, però penso que el punt fort és el videoclip, una crítica cruenta a la societat actual, pendent sempre d'una pantalleta, en la que el que importa és la notorietat, especialment la virtual, i no les persones que ens envolten. En la que tenim el pilot automàtic posat i ens aproximem a l'encefalograma pla, subjugats per les tecnologies de la informació. Un vídeo de dibuixos animats, però no innocents i coloristes. Es pot mirar perfectament sense so, el que vol expressar s'entén perfectament, sense filtres. I em direu que no, que no som així, que exagera. Però per què remou la meva consciència, llavors?

divendres, 21 d’octubre de 2016

Matrimoni a la força

El cap de setmana passat vaig anar a una boda, i el simple concepte d'anar-hi em fa venir urticària. Has de pensar en la roba, posar diners com a regal, assistir a una cerimònia... tot pinta terrible, però al final ho acabes passant bé, com en altres esdeveniments, la prèvia sol ser més estressant que el fet en si.

El que sí que em molesta és que em diguin, i en aquesta ocasió ho va fer la núvia, que t'agradi o no, al final t'acabes casant, ni que sigui per estalviar problemes. Que si a un dels dos li passa alguna cosa. Que si te'n vas a viure a un altre país. Que si la família de l'un no reconeix l'altra. Que si tens un fill. Aquestes i moltíssimes altres circumstàncies et poden portar problemes, però s'arreglen miraculosament si hi ha un paper matrimonial pel mig. És vergonyós.

I jo que quan més m'obliguen a fer alguna cosa més rebuig em genera. En general, estic en contra del matrimoni, però que sigui tan absolutament beneficiós quan comparteixes la vida amb una persona voluntàriament, i si no estàs casat tot siguin desgràcies, em creua els cables. Que diu que ni un testament dóna tantes garanties com el matrimoni! Per què en ple segle XXI encara ens hem de veure així? I si entenem que casar-se és simplement omplir un paper i ja no té les connotacions d'abans, per què les parelles s'entesten encara a celebrar la boda?

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Relats conjunts, Una inundació a Java


Les discussions es van perllongar en el temps, els científics no es posaven d'acord i dividien a la societat, que no sabia a qui creure. Hi havia bons arguments per part de les dues postures i mentrestant ningú no va fer res al respecte, perquè no sabien cap on tirar. Fins a l'últim moment, fins l'últim minut, de fet, quan tot el gel del planeta s'havia fos i l'aigua ja cobria tota la superfície terrestre, els darrers científics encara es discutien sobre la veracitat del canvi climàtic. Llavors tampoc no quedava ningú més per creure una postura o l'altra.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'octubre.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Desconfiança i paranoia

Al currículum de qualsevol persona hi diu que té capacitat de treballar en equip. Un concepte molt maco, però que a la pràctica en molts casos és inexistent. Els que sí que sabem treballar en equip, coneixem, per exemple, la necessitat de confiar en les persones que formen el teu equip. Si desconfies d'algú, pel motiu que sigui, és molt fàcil que la suspicàcia vagi decantant la balança i s'acabin formant bàndols dins l'equip, sobretot si altres companys/es tenen la mateixa percepció que tu respecte a aquella persona. Potser ja no li expliques tot. Potser ja no li encomanes feines delicades. I potser comences a sospitar que te la vol fotre. 

Llavors comença una segona fase. Veus certs gestos cap a ella, t'assabentes de converses poc habituals de les que no tenies coneixement. Potser no és una sola persona, i realment hi ha un altra bàndol. És la fase de la paranoia. I la desconfiança i la paranoia no són, en cap cas, bones companyes del treball en equip.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Dies crítics

M'agradaria poder fer una reflexió sensata i argumentada sobre la decisió de l'Institut d'Estudis Catalans d'eliminar la majoria dels accents diacrítics, però el problema de ser bioquímic és que d'aquestes coses no n'entenem. Sí que és cert que s'ha fet en altres llengües, i d'altres directament no en tenen, i no ha mort ningú. Però què voleu que us digui, a mi m'agrada posar-los, m'agrada que ajudin a la comprensió de les frases escrites, i no crec que haver d'aprendre unes quantes paraules de memòria sigui cap drama. També és cert que moltíssima gent fa cas omís de les normes d'accentuació, i potser els filòlegs han pensat 'si no pots amb ells, uneix-t'hi'. Bé, en tot cas, queda dit que em sap greu que s'hagin eliminat accents com els de 'sóc', 'vénen' o 'néta', i que em costarà molt seguir la norma actual, per no dir que penso que no la seguiré. Veurem si ens hi acostumem. Per cert, que l'IEC ha acceptat 'blog' per descriure el que fem aquí, de manera definitiva, almenys n'encerten alguna.

Com que jo parlo en aquest cas des del sentiment i no des del coneixement, deixeu-m'ho acabar amb una divertida reivindicació en forma de vídeo que s'ha empescat l'actriu Clara Moraleda, que sembla ser que és una coneguda youtuber catalana amb el nom de Leopolda Olda, aquestes coses que fa el jovent, ja se sap. Seriós no és, però almenys em fa passar el disgust d'haver perdut els diacrítics.


divendres, 7 d’octubre de 2016

Recluta de pas

Dia 3023, 7:06h del matí.
Ja han passat uns dies de l'incident, i finalment em veig amb cor de parlar-ne. No puc negar que aquest cop no vaig estar a l'alçada, la decisió del comandament em va agafar totalment per sorpresa, i no precisament perquè no ho hagués reclamat: fa anys que demanava la incorporació d'un recluta perquè m'ajudés en les tasques de vigilància de la meva zona de supervisió. Però hagués agraït alguna notificació prèvia.

Darrerament el subjecte d'estudi número 2, aquell que té atributs femenins, passa més dies a la zona de supervisió del que és habitual, però sempre alterns. En aquests casos, passa el dia davant de la seva computadora, i jo m'encarrego de boicotejar, sempre en la mesura del possible, la seva feina. El passat dia 3, però, va abandonar la zona delimitada i va sortir al món exterior, per tornar tot just una estona després... amb els reforços que tant i tant havia demanat.

Es tractava d'una recluta jove i amb una manca molt clara d'experiència sobre el terreny. Però en aquells moments no sé que em va agafar que em va sortir la vena territorial, i vaig sentir amenaçada la meva tasca. Era potser que el comandament central havia decidit substituir-me després de 8 anys de servei? Això no ho podia tolerar i he de reconèixer que no vaig rebre bé la recluta. Posteriorment vaig saber que només estava de pas a la meva zona d'estudi. Després d'unes hores, va marxar cap a la seva destinació final, a encarregar-se d'un altre parell de subjectes. I ara m'he quedat amb el dubte. Potser si hagués estat més receptiu hauríem pogut forçar un canvi de destinació, i que romangués a la mateixa zona que jo. Parlo sempre des del punt de vista formatiu, segur que li hauria anat molt bé compartir espai amb un oficial amb la meva experiència...

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Conculs de castells

El Concurs de Castells de Tarragona des de fa 8 edicions és un monòleg de Castellers de Vilafranca, i tot i que les dues darreres la Vella de Valls ha tingut nivell per discutir-los el títol, els Verds s'han acabat imposant. I com sempre, han acabat xiulats. Que ningú té el seu nivell i que són els millors fent castells no ho discuteixo. Però porten la competició fins a punts de depravació, estratègia, tàctica i calculadora en mà. Jo ho desaprovo completament, actuar així fa que els castells siguin com qualsevol altra activitat esportiva, i no m'agrada veure-ho així.

Els resultats són història, Vilafranca va acabar amb 3d10fm, 4d10fm i 2d8sf carregat (sf=sense folre, un castell extremadament inestable i dificilíssim), que es converteix en la millor actuació de sempre sense tenir en compte la ronda de pilars. La Vella va poder carregar el 4d10fm, descarregar el 4d9sf, però no se'n va sortir amb el 3d10fm i el 3d9sf, i això els va fer quedar tercers per darrere de la Jove de Tarragona amb un gens menyspreable 5d9f, 3d9fp (un 3d9f amb un pilar al mig), i 9d8 (van intentar també debades el 3d10fm). Espectacle d'altíssim nivell, si deixem de banda la controvèrsia de les puntuacions.

Però els que han donat la campanada aquest Concurs, i segur que molts ho heu vist a la tele, han estat els Xiquets de Hangzhou. La colla xinesa va venir de convidada a actuar a la sessió de dissabte (colles de la 32 a la 13 del rànquing del concurs), i va intentar una actuació digna de les colles de diumenge (del 12 a l'1). De fet, amb el seu 3d9f, 2d8f i 4d8 van quedar desens a la classificació final del Concurs, i millor haurien quedat si haguessin aconseguit el 4d9f que també van intentar. Ningú els coneixia aquest nivell, però la solvència demostrada fa intuir que no era el primer cop que feien aquests castells, posteriorment ho van reconèixer. Al 2012 vaig parlar d'aquesta colla apadrinada per la Colla Vella de Valls i llavors ja deia que si s'hi posaven seriosament ho teníem fotut. Què sàpiga no han florit altres colles allà, però els de Hangzhou van a un ritme molt més alt que qualsevol colla jove d'aquí. Qui sap si realment en propers concursos estaran en disposició d'actuar diumenge i fer un resultat que desplaci colles tradicionals. Més d'un començarà a penedir-se d'haver-los-hi ensenyat què són això dels castells...

3d9f dels XdH. La foto l'he tret d'aquí.

dijous, 29 de setembre de 2016

País hipòcrita

Hi ha vídeos que es fan virals i que encenen les xarxes com la pólvora. I en el cas del que vull compartir, no les encén pels motius que podrien semblar obvis, tractant-se d'un vídeo promocional del popular Saló Eròtic de Barcelona. Sigui dit d'inici que no hi he anat mai, ni hi aniré aquest cop, no desperta el meu interès, però val a dir que el vídeo d'aquest any, que pretén posar en evidència la gran hipocresia que viu instal·lada entre nosaltres, m'ha semblat molt valent i clar. És provocador, però no per sexualment explícit, i pot ser ofensiu per algunes persones, així que penseu-vos-ho dos cops a l'hora de mirar-lo, si és que encara no l'heu vist. Jo crec que val la pena, i que com més clares es diuen les coses, i més gent les digui, millor. 



diumenge, 25 de setembre de 2016

Exemplar

Diuen que és convenient canviar de feina cada cert temps, perquè la monotonia i la falta de motivació fan que ja no ho passem bé, se'ns faci pesat, i ja no rendim de la manera que s'espera. Això pressuposa que treballar ha de ser una activitat en la que donem sempre el millor que tenim, i no ho veig del tot cert, però probablement aquest és un altre debat. El cas és que, quan la feina no és una de les teves prioritats i prefereixes invertir els teus esforços en altres aspectes de la teva vida, potser és còmode tenir una feina que puguis fer sense pensar massa i que et permeti mantenir-te. Es podria pensar que és manca d'ambició laboral, o conformisme, però també es pot considerar que és fer el mínim acceptable, perquè treballar no deixa de ser una transacció entre un que aporta l'esforç i l'altre que el recompensa. Si fas el que et demanen, ja compleixes. I tothom és capaç de fer-ho sense pensar massa quan porta una pila d'anys fent el mateix.

Hi ha un factor que et pot fer canviar la perspectiva, però, i jo m'hi estic trobant aquests dies. No he canviat de feina, però sí que ha canviat la persona que em coordinarà a partir d'ara, una noia nova que ve d'un centre investigador molt important i arriba amb moltes ganes de marcar-nos les pautes com a ella li agraden. En un primer moment, penses 'quina mandra'. Tan bé que vivíem, i ara ens volen tornar a fer anar rectes com un pal. Però mica en mica t'adones de tot el que t'has relaxat, de les coses que fas a mitges perquè no cal més, en realitat. Ara ho veig com una oportunitat de recuperar les bones pràctiques, de sentir-me orgullós del funcionament de la meva àrea, com ho vaig estar en el passat. I potser no em cal millorar laboralment, o assumir més responsabilitats, que ja ho faig a fora. Però sí saber que el temps que dedico a la feina és profitós i que puc ser exemplar en el que se'm demana. Ella ha vingut a fer-me notar que ja no sóc el que era, i em toca demostrar-me a mi mateix que ho puc tornar a ser.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Relats conjunts, Terra llaurada


L'autor d'aquell quadre només pretenia recrear el paisatge que tenia davant dels ulls: una típica estampa de les terres de secà, en un dia assolellat. Ell no era pas com aquests artistes transgressors que busquen la provocació, aquest no era el tipus d'art que ell feia. Amb les seves obres només pretenia agradar, i sobretot no molestar ningú. I no era tasca fàcil, perquè sempre que destaques una mica, és inevitable que et surtin detractors, que a més solen cridar molt més que els admiradors. Per això s'hi mirava molt, no fos cas que algú se li enfadés. De manera que si des d'on tenia plantat el cavallet podia veure una gran senyera, en el quadre hi posaria també una bandera espanyola, i tots contents. I per si de cas, m'hi posaria també de franceses, que tampoc no estem tan lluny d'aquell país, i mai se sap. Un brau pasturava tranquil·lament a la llunyania, però per compensar la seva simbologia, també hi pintaria un ase català. El gos de la masia el mirava encuriosit, però també hi pintaria un gat, perquè els amants d'una i altra espècie no s'enfadessin. A més es va fixar que l'ase li havia quedat massa prim, però no el podia arreglar, de manera que va pintar un altre animal obès, perquè tothom s'hi sentís representat. I com que hi havia massa claror, també hauria de posar-hi una mica de foscor. I la llum que passava a través de l'arbre semblava un ull, els oftalmòlegs estarien contents, però què dirien els otorrinolaringòlegs? Hi calia una orella. Si bufava el vent, un cargol per compensar. I..., i... llavors es va enretirar, va mirar com li estava quedant... i va saber que amb aquella obra potser no aconseguiria que tothom quedés content, però segur que desagradaria a tothom per igual.


I aquesta és la meva proposta pel Relat Conjunt de setembre!

dissabte, 17 de setembre de 2016

El segon fracàs del EdPSaO

Sí amics, l'excursionista de pa sucat amb oli també fracassa. No és la primera vegada que la muntanya el fa enrere, ja se sap que una retirada a temps és una victòria. La idea de passar una setmaneta de vacances a Vielha possibilitava planejar un parell d'excursions d'entitat, la primera al Montardo, que va acabar amb èxit, i la segona una mica més ambiciosa, el Tuc de Molières, de 3010m. Feia temps que l'excursionista de pa sucat amb oli no superava la barrera psicològica dels 3000 i se sentia amb forces per recuperar els galons, això sí, amb el catalogat com un dels 3000 més fàcils dels Pirineus. Tampoc no ens sobréssim, ara.

La previsió donava baixa visibilitat a la tarda i possibilitats de ruixats, així que la matinada va ser d'escàndol per posar-se a caminar a les 7h i enllestir tan aviat com fos possible una ruta prevista d'entre 8 i 9 hores de durada. El dia ja va començar malament amb la carretera per sortir de la vall tallada per una corrua infinita de camions, que es va haver de salvar per una ruta alternativa poc apte pel cotxe de pa sucat amb oli també, però que va superar amb nota. Això només els va endarrerir una mica, però ja allà al refugi de l'Espitau de Vielha es veien boires més enllà de la cota 2000 que auguraven una possible retirada per manca de coneixement del terreny, i perquè perdre's entre la boira allunyats de tot no es compta entre les aficions de l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant.

Quan mires amunt i saps que allò no pot acabar bé de cap manera.

Les forces acompanyaven, tot i que els cruiximents del Montardo encara persistien, així que van anar cap amunt. Però la mala col·locació d'unes fites els van fer perdre el camí més o menys a la meitat del recorregut, i ascendir metres molt ràpidament per una pendent que segur, segur no era el camí indicat. De totes maneres, van seguir pujant fins el punt en que la boira es convertia en plugim, a uns 2300m potser, el fred augmentava, i juntament amb la incertesa de la ruta presa els van fer desistir i tornar enrere. El Tuc de Molières hauria d'esperar a unes millors condicions, i a estudiar-se bé la ruta. A toro passat, i amb els mapes a davant, s'havien desviat perillosament del camí correcte.

Com a mínim van poder gaudir d'alguns racons preciosos.

L'única notícia positiva és que no hi va haver efectes secundaris, l'estat físic no va empitjorar i l'excursionista de pa sucat amb oli els veu capacitats per completar la ruta, si el temps i l'orientació ho permeten. Però tornaran a casa amb la cua entre cames. Passarà temps fins que puguin tornar a abordar un repte així.

dimecres, 14 de setembre de 2016

De montarditos

Que l'excursionista de pa sucat amb oli té una gran afició pels menjars abundants, no és cap secret. Li encanta anar a fer unes tapes, o uns 'montaditos', així que quan va sentir a parlar de Montardo, així sense diminutiu ni res, no s'ho va pensar dues vegades. Que l'excursionista de pa sucat amb oli no és gaire espavilat, tampoc no és cap secret. Va resultar que el Montardo no era una gran llesca de pa amb coses a sobre, sinó un cim de 2833m a la Vall d'Aran.

La ruta i el desnivell, segons Wikiloc.

L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva fantàstica acompanyant van començar a caminar a un quart de nou del matí des de l'aparcament del Pont de Ressèc, van arribar allà per la pista asfaltada des d'Arties. Des d'allà, una pista de muntanya primer i un corriol empedrat després, els van portar guanyant ja força alçada fins a l'estany de la Restanca, on hi ha un refugi del mateix nom que està a 2010m. Tenint en compte que es parteix de 1300m, ep, la meitat de la feina estava feta! Res més lluny de la realitat, allò només era l'aperitiu.

Deixant enrere la Restanca, el paisatge és espectacular.

De la Restanca fins l'estany del Cap de Port no hi ha gaire tros, però es guanya alçada ràpidament avançant al costat d'un torrent. Aquest tram i la pujada posterior al coll de Crestada és un trenca-cames que sembla que no s'acaba mai, a estones s'avança sobre grans blocs de pedra. No apte per genolls febles...

L'estany del Cap de Port s'obre davant dels ulls quan el sol tot just 
sobresurt rere les muntanyes. Meravelloses vistes.

Un cop al coll, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van aturar-se a menjar uns quants fruits secs per agafar forces, com diuen els excursionistes de veritat que s'ha de fer. Se'ls van posar com una puntada de peu al fetge, però això no els va fer rendir, i van continuar pujant cap el nord per un corriol matador, però molt ben senyalitzat. Un cop dalt, el coll de Montardo separa el Montardo petit i el Montardo gran. No cal dir que van fer cas omís del petit, que no estaven les cames per concessions.

Últim escull, la pujada al cim. Si us sembla un turonet de no res, 
fixeu-vos en part més fonda del coll, a l'esquerra de la imatge. 
Aquella mini-taqueta que hi ha, davant d'un núvol blanc, és una persona.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, miris on miris. Tot i que l'excursionista de pa sucat amb oli va trobar a faltar veure Montserrat i Mallorca des d'allà, que tothom sap que es veuen des de tot arreu. Encara no ho entén.

Mirant cap a l'oest, sota els núvols el Massís de la Maladeta, 
amb l'Aneto i els seus altres companys de més de 3000m.

La baixada, pel mateix camí, va ser devastadora, llarga,  fatal pels genolls i els turmells. En total vuit hores i mitja d'excursió, en les que la baixada va ser més dura que la pujada, que l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van completar amb relativa facilitat. Es complementen molt bé, ell és lent a la pujada, i ella a la baixada. Així ningú sent que està endarrerint l'altre. El Montardo al sac. Però aquest només era l'entrenament de la setmana...

Informe de danys: cansament moderat, cruiximents a quàdriceps, bessons, glutis, i en el cas d'ella, als tríceps perquè feia servir pals. Dolor articular de baixa intensitat als genolls.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Forcadell

He estat molt desaparegut del blog aquests dies, però espero que ho entengueu, un cap de setmana de Diada Nacional és com la festa major del partit al que milito. Ha estat molt intens i ple d'emocions, segur que tots i totes l'heu viscut també molt intensament. 

Durant els múltiples actes i ofrenes que hi ha hagut, he tingut oportunitat de saludar i fins i tot xerrar amb algunes de les persones que veiem sempre a la tele, al Parlament o parlant a multituds. Una d'elles ha estat la Carme Forcadell, amb la qual una companya regidora i jo ens vam fer una foto que guardarem amb afecte. No vam ser els únics a demanar-li'n, ni de bon tros. Tothom anava darrere de fotografiar-se amb ella i els somriures no els cabien a les cares.

I jo pensava, és normal que la gent tingui tantes ganes de retratar-se al costat de la presidenta del Parlament, una figura tan solemne i institucional? Els deu passar a altres presidents de parlament d'altres llocs? Li deu passar a l'Ana Pastor? I aquesta alegria que desprenen els qui ho aconsegueixen? Però no és pel càrrec que ostenta ara. La Carme Forcadell pot ser una gran presidenta, però la gent l'estima pel que va ser abans, una autèntica heroïna de la lluita sobiranista catalana. No podem estar més orgullosos de que la persona que presideix el nostre parlament sigui ella, després d'haver mobilitzat tot un país. I com a heroïna del poble català, encara no ha dit la seva última paraula. Ens farà fer el darrer pas el dia que el Tribunal Constitucional la inhabiliti pel càrrec, i ella, tan panxa, vagi al Parlament, segui al seu lloc al centre de la mesa, i iniciï la sessió, com qualsevol altre dia. Llavors haurem desconnectat del tot, i de veritat.

dilluns, 5 de setembre de 2016

La q'has liao!

Un dia vaig dir "aquest any podríem intentar fer una cosa, crec que s'escau". Em van mirar (amb certa condescendència), i em van dir "sí sí, si tens raó, però serà que no, ja ho veuràs. Podem provar, però ja veuràs com no". La meva resposta (força airada), va ser " si ni tan sols preguntem, segur que no farem res". I vaig preguntar.

Mesos després, tot es resumeix amb la frase, no exquisidament normativa, però sí molt gràfica, que m'ha dit la meva parella fa una estona: la q'has liao!

La moralitat de la història, nens i nenes, és que no deixeu de lluitar mai per allò que creieu. La vida ja s'encarregarà de tirar-vos per terra totes les il·lusions. Però compte amb el que somieu, perquè algun cop es pot fer realitat.

dijous, 1 de setembre de 2016

Retencions per anar a Benidorm

En arribar a la feina, com és habitual, he obert el feedly, però m'he endut la sorpresa de tenir uns quants posts per llegir, tretze o catorze. Ostres, quin estrès, si darrerament només n'hi havia tres o quatre. Si fins i tot en Pons havia publicat!

Més tard m'han començat a arribar mails d'editorials que m'explicaven les seves novetats, un munt de propostes lectores noves de trinca. Que estrany, si feia molts dies que no publicaven res, oi?

A més hem tingut la incorporació de dues persones noves a l'empresa, una d'elles la meva nova responsable directa, que casualment han arribat juntes, un dijous. Casualment, no? 

Doncs no hi ha res casual. I és que era 1 de setembre, i l'1 de setembre tot torna a la normalitat, com si res no hagués passat. Hi ha més metros, les xarxes tornen a anar plenes de comentaris d'actualitat i tothom contesta els missatges de seguida. He de reconèixer que em costa pair que tot el país s'atura a l'agost, no li trobo el sentit. No tots estem de vacances, i pensava que ara la gent se les repartia millor, que ja no estem en els temps de les infinites retencions per anar a Benidorm. Per molta gent, i per fer moltes coses, l'agost és com el primer dia de l'any: no existeix. I ara tothom a fer com si no hagués desaparegut durant unes quantes setmanes. Torna la rutina, amics. Alguns us hi esperàvem.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Sant Fèlix

En alguna ocasió ja he parlat de Sant Fèlix, i en aquesta casa, quan parlem de sants no ens referim a festivitats religioses, sinó a actuacions de castells. El santoral casteller té altres noms il·lustres com Santa Úrsula, Sant Joan o les Santes a Mataró, però el que s'emporta el ciri més gros és sempre Sant Fèlix.

Sant Fèlix és el 30 d'agost i coincideix amb la festa major de Vilafranca. Les actuacions castelleres habitualment tenen una colla amfitriona i aquesta convida les altres colles de la diada, però aquesta, la diada més important de l'any, té una comissió organitzadora que cada any decideix les quatre colles que participaran, seguint els seus propis criteris. Solen ser les quatre colles més en forma de l'any anterior, però també les que puguin assegurar una millor actuació aquest dia concret. Amb alguna excepció, ja fa uns quants anys que les convidades són Castellers de Vilafranca, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Colla Joves Xiquets de Valls i Minyons de Terrassa. Cap d'elles no té presència assegurada, ni tan sols la local. S'ho han de treballar.

Aquest any s'ha vist a Vilafranca la millor diada de Sant Fèlix de la història, i per extensió la més completa de totes les diades que es fan i es desfan, Concurs de Castells a banda, encara que tampoc, hi ha hagut concurs que superi això encara. És per això que m'ha vingut de gust parlar-ne. I és que dels 15 castells grans que s'hi han completat, 14 eren del que anomenem gamma extra, castells d'extrema dificultat. L'únic que no ho era, ha estat el pilar de 7 amb folre amb que Minyons ha tancat diada. S'hi han vist fins a 6 castells de gamma de 10, tres 3d10fm, un 4d10fm i 2 4d9sf (sense folre, també anomenats nets). Això és una bestialitat. Que hi hagi tantes colles a aquest nivell és una cosa mai vista. I encara queda temporada.

Per acabar, algunes de les imatges d'avui, perquè entengueu la magnitud del que estic explicant.

4d9 sense folre de la Colla Vella, un castell bestialment difícil. 
Li diuen el castell total. Foto de l'Ara.

3d10fm dels Minyons, que ha quedat en carregat. 
És tan espectacular... Foto de l'Ara

4d10fm carregat del Vilafranca. Segon que s'aconsegueix
 a la història, el seu primer. Foto de l'Ara


Ja ho veieu, tot això i més s'ha viscut en una diada maratoniana que jo he seguit per twitter i amb els comentaris d'alguns companys per whatsapp, mentre mirava de treballar. Veure-ho des de fora és molt emocionant. Fer-ho, encara més. Però us demano sempre un petit pensament, no per aquella canalla tan valenta que puja, no per aquell tronc que malda per mantenir-se dret. Penseu en la pobra gent que està a sota de tot, sota l'estructura, sota el folre. El nucli de la soca. Un pensament per aquella gent, si us plau.

divendres, 26 d’agost de 2016

Xantatges

Així com Convergència ara fa un any va fer xantatge a Esquerra: si no anaven junts en coalició, no hi havia eleccions (només el president té potestat per convocar-les), una cosa similar, però d'altra índole, està fent ara el Partit Popular a España. El bo de Rajoy no va trigar una setmana a contestar les demandes de Ciutadans per casualitat, ni la tria final de la data del debat d'investidura va ser casual. El dia 30 d'agost es debatrà al Congreso si el limitat president continua en el càrrec, i les declaracions dels diferents partits apunten a que no tindrà el suport necessari. Què ha de passar? Doncs que ha de tenir, en total, més vots a favor que en contra. Com que PP+Cs no sumen, els calen unes quantes abstencions, però ningú, almenys de portes enfora, està disposat a donar-los-les.

Això voldria dir que España aniria a unes terceres eleccions. Fins aquí, mira, si no hi ha consens, quin remei toca. El cas és que la tria del 30 d'agost pel debat d'investidura fa que, de no arribar a acords, es convocarien automàticament, per llei, eleccions pel dia 25 de desembre. Nadal.

Oh, quina funesta casualitat, diran alguns. Doncs no, de casualitat no en té res. El PP li està dient al PSOE que si no li presta algun dels seus vots, abocarà al país a unes eleccions el dia de Nadal, i si així és, ja s'esforçaran per explicar a tothom de qui ha estat culpa. Perquè ningú vol dedicar-se aquestes coses durant una de les festes més importants i familiars de l'any, oi? La jugada del PP és un cop baix, joc brut en tota regla, un xantatge descarat. Però naturalment els funcionarà. Resulta que hi hauria una altra manera de formar govern, que és la suma de totes les altres forces polítiques per fer fora l'extrema dreta que està a punt de manar a España, però el PSOE, que tindria la presidència, no està disposat a acceptar aquesta solució. El perquè és senzill, li caldrien els vots dels partits catalans, i aquests passen per convocar un referèndum en un any. I no ho volen, ni ho voldran mai. Així que faran president Rajoy abans de deixar votar els catalans. Els cal només que 7 dels seus diputats tinguin pipí just en el moment de la votació, per fer-ho dissimulat.

Això és un avís també per aquells independentistes, o sobiranistes, o els que volen un referèndum, i que voten els Comuns, de la mena que siguin. Per fer un referèndum necessiten el suport d'un partit que prefereix fer president a Rajoy abans que atorgar-nos-el. La presa de pèl ja ha arribat massa lluny.

Comença un nou curs polític. Que Déu ens agafi confessats.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Canviar el sofà

La meva tieta-àvia s'ha apuntat a l'IMSERSO a la tendra edat de 92 anys. La dona, que és més llarga que un dia sense pa, sempre ha estat molt viatgera i ha anat per tota Europa pel seu compte, i ara que el físic ja no l'acompanya, suposo que li convé que la portin una mica. Sempre em fa gràcia quan em recorden que encara queda amb les amigues un dia a la setmana per esmorzar, una cita ineludible.

Aquest cap de setmana en parlàvem amb els meus pares. Sembla que quan els explicava això dels viatges organitzats va comentar que s'havia de canviar el sofà, que el tenia 'fet mistos' (expressió molt típica de casa meva), però que preferia anar de viatge que canviar el sofà. Mentre lloàvem la seva actitud, vam pronunciar una frase que em va agradar i que comparteixo: 'quan no puguis fer altra cosa que seure al sofà, canvia't el sofà. Mentrestant, fes altres coses'.

Realment, d'aquesta dona se'n pot aprendre molt. Quina bona filosofia de vida.

divendres, 19 d’agost de 2016

Cargolins


Quan en Miquel es va despertar, li rodava el cap i va trigar uns minuts a poder enfocar la vista. El que va veure el va deixar completament perplex: unes branquetes plenes de cargolins. Definitivament, o estava somiant, o no tenia ni idea d'on estava, dubtava molt que hagués dormit tant com perquè a la seva habitació hi hagués crescut així la vegetació. 

Va incorporar-se per veure que es trobava en mig d'un prat, sense cap signe d'activitat humana als voltants. Què hi feia allà? Va provar de fer memòria per intentar endevinar com hi havia arribat... que de fet no sabia ni on era. Recordava... estar molt torrat i els seus amics acompanyant-lo perquè no caigués. Una festa, molt d'alcohol, música molt alta i passar-s'ho molt bé. Però la festa era a ciutat, com havia arribat a aquell prat i per què?

Mica en mica anava tirant enrere en els records, perquè de la festa tenia massa llacunes com per treure'n l'aigua clara. Unes disfresses, una mena de gimcana... què era tot allò, si ell no havia estat mai de fer gaire gresca. Duia una banda com aquella de les misses, i la seva disfressa era la més ridícula. Tot allò no tenia ni cap ni peus. 

De sobte tot li va quadrar. Es va posar més blanc que la closca dels cargolins que l'envoltaven. Aquella festa era el seu comiat de solter. I si la festa havia estat la nit anterior, cosa que no podia assegurar del cert, avui era el dia de la seva boda. Va mirar a banda i banda. Només verd en totes direccions. Potser que es posés en marxa.


Agost ens porta la segona substitució estiuenca de la Carme, aquesta és la meva participació!

dimarts, 16 d’agost de 2016

Cales transparentes


Instants de tranquil·litat necessaris per superar caps de setmana entre amics, paratges preciosos escassament aprofitats per ritmes endimoniadament lents. És difícil adaptar-se a una escapada amb presència de nens quan no en tens; i tampoc convida a pensar-hi. Sant Antoni 2016 acaba amb una ampolla de Moscato, a casa, per fer-nos passar l'esgotament mental. Podria ensenyar només aquesta panoràmica i prou, però no em cal que ningú pensi que tot és meravellós. De vegades la vida no ho és, i no passa res.

dijous, 11 d’agost de 2016

Simone

Espero que no em tracteu de repetitiu si parlo dels Jocs Olímpics. Sí, ja sé que ho vaig fer al 2012, i al 2008, però un post cada quatre anys me'l deixeu fer, oi? Com és costum, durant dues setmanetes, en els anys de traspàs, em dedico a mirar per la tele esports que no tornaré a mirar fins al cap de quatre anys. Hi ha grans esportistes en totes les modalitats, molt d'esforç, moltes hores d'entrenament, autèntics campions i campiones. I després estan els fora de sèrie, aquells que estan per sobre dels altres perquè tenen unes capacitats innates, a banda de deixar-s'hi la pell.

Aquest post, de fet, em ve d'aquell que vaig fer el 2008. En aquells jocs, a Beijing, vaig descobrir Usain Bolt (Jamaica), or en 100m, 200m i 4x100, que va ser també triple or a Londres 2012 i segueix sent el favorit ara, per no dir que manté uns records mundials estratosfèrics (del 2009) que costaran de superar. Per cert, a Beijing també va regnar Michael Phelps (EUA), però no era tan sorpresa. Doncs aquests Jocs de Rio tenen un altre fenomen semblant a aquell d'en Bolt. Podrien ser les nedadores Katinka Hosszú (Hongria) o Katie Ledecky (EUA), però vull destacar la gimnasta Simone Biles (EUA).

La gimnàstica artística és realment espectacular, però la Simone Biles desafia totes les lleis de la física. Quan ella fa un exercici, tothom mira, i val la pena fer-ho. Igual com vaig posar el vídeo de la gran cursa de Bolt a Beijing, avui us deixo l'exercici de terra de la Biles que va certificar la medalla d'or per equips al conjunt americà. És l'exercici, però no el vídeo de la final, perquè no està disponible. Això sense tenir en compte que encara ha de competir individualment. Estic segur que tornarà a casa carregada d'or.


diumenge, 7 d’agost de 2016

Pelant la gallina

Després de la decepció de principi d'any que va portar l'excursionista de pa sucat amb oli a descobrir que al Matagalls no s'hi prepara cap exquisit plat de pollastre, l'intrèpid impostor va pensar que ara sí que sí, que si parlem de la Gallina Pelada ara sí que l'esperava un gran àpat. Si ja està pelada, només cal posar-la a l'olla. Però meeec, un altre error. El Cap de la Gallina Pelada és un cim de 2322 metres que es troba a la serra d'Ensija, al Berguedà.

Aquesta és la ruta. Mireu el perfil, creieu que és un barret,
 o una boa que s'ha empassat un elefant? Wikiloc.

La inconsciència va fer triar a l'excursionista de pa sucat amb oli la ruta que passa pel poble abandonat de Peguera, des del Pla de la Creu de Fumanya. El camí comença amb una agradable passejada en pla per paisatges molt macos, però és només perquè et confiïs, perquè en arribar al canal gran, i en especial al coll de l'estret, la pendent s'enfila endimoniadament fins arribar a la Roca Blanca (2289m), uns 600 metres d'ascensió gairebé de cop, amb alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va estar a punt de trucar a l'helicòpter RACC.

El poble abandonat de Peguera. Fins aquí, un passeig.

Des de la Roca Blanca, ja tot fa baixada, o gairebé. Només una suau pujada per la carena fins el cim arrodonit de la Gallina Pelada, on hi ha unes vistes esplèndides del Pirineu, del Berguedà i de molt enllà. Tot i això, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant no estan segurs d'haver vist Montserrat des d'allà. Quin drama.

La Gallina Pelada, deixant enrere la Roca Blanca. 
Qui li devia posar el nom?

La baixada d'aquestes cotes va ser llarga i complicada perquè s'ha de revertir el fort pendent i es fa per una altra vessant, però igualment costeruda. Un autèntic trencagenolls que sembla que no s'acaba mai, però no hi ha altre remei que baixar. El total de la ruta, d'una mica més de 13 km, està previst fer-la en unes cinc hores i mitja. L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva incansable acompanyant la van fer en sis hores i mitja (ole ells!), perquè es van perdre dues vegades, una seguint les marques de GR a l'estret (era més còmode seguir cap a baix que pujar el que tocava pujar...), i després ja al final agafant una pista forestal que no era. Però van acabar la ruta, cosa que donada la seva lamentable forma física, és tota un èxit.

Des del cim, veiem el Pedraforca en primer pla. 
Sí, ja, des de la perspectiva del Poguelló Inferior no llueix tant...

Com sempre, acabada una ruta, ja penses en la següent. Però la manca de temps no deixa gaires oportunitats. I per fer muntanya s'ha d'estar una mica en forma, una cosa que l'excursionista de pa sucat amb oli faria bé de prendre's seriosament.

Informe de danys: cruiximents als quàdriceps, a les lumbars, i estranyament als bíceps, segurament d'aixecar l'ampolla d'aigua, de tanta que en va beure. Cremades intenses als avantbraços, i en menor intensitat a cara i clatell. Cotxe en perfecte estat.

Anècdota: al cim de la Gallina Pelada hi ha una llibreta on pots signar conforme hi has pujat. Vam fer-ho, i aquell mateix dia, just unes hores abans, hi havia pujat també en Josep Calsapeu-Layret, del blog Generació..., també conegut com Romanidemata. Estem per tot arreu.