Aquest dissabte vaig tornar a fer de voluntari al Gran Recapte i em va alegrar comprovar que la gent ja s'hi va acostumant, el coneix, i fins i tot et busquen. Ja són pocs els que et miren malament o amb suspicàcia. També m'acostumo jo a acostar-me a la gent i demanar-los que col·laborin mentre els ofereixo una bossa buida. No us penseu, em va costar!
Però de la jornada, que va ser molt gratificant en conjunt, em quedo amb un detall que em va robar el cor. Una parella jove portaven un nen petit, encara a braços del seu pare. El van acostar a la banyera on anàvem acumulant tots els productes recollits i li van ensenyar, mentre desaven el que ells havien aportat. Em va agradar l'esforç d'ensenyar-li què fèiem, i per què. El nen se n'estranyava, és clar, però els pares li van dir que donaven menjar perquè hi ha gent que el necessita, i que qualsevol dia els podria passar a ells. Em va semblar una manera molt maca d'ensenyar el valor de les coses, de que el nen aprengui que no tot és fàcil i que no ens podem desentendre dels problemes dels altres, perquè un dia poden ser els nostres.
També era maco que molts pares enviaven els fills, ja una mica més grans que el que comentava, a portar-nos la seva donació. Només que algun d'ells aprengui el valor de la solidaritat, ja haurà valgut la pena aquest gest. I aquests moments fan que valgui la pena ser voluntari d'aquesta causa. I segur que de moltes altres també.