La solidaritat s'aprèn

Aquest dissabte vaig tornar a fer de voluntari al Gran Recapte i em va alegrar comprovar que la gent ja s'hi va acostumant, el coneix, i fins i tot et busquen. Ja són pocs els que et miren malament o amb suspicàcia. També m'acostumo jo a acostar-me a la gent i demanar-los que col·laborin mentre els ofereixo una bossa buida. No us penseu, em va costar!

Però de la jornada, que va ser molt gratificant en conjunt, em quedo amb un detall que em va robar el cor. Una parella jove portaven un nen petit, encara a braços del seu pare. El van acostar a la banyera on anàvem acumulant tots els productes recollits i li van ensenyar, mentre desaven el que ells havien aportat. Em va agradar l'esforç d'ensenyar-li què fèiem, i per què. El nen se n'estranyava, és clar, però els pares li van dir que donaven menjar perquè hi ha gent que el necessita, i que qualsevol dia els podria passar a ells. Em va semblar una manera molt maca d'ensenyar el valor de les coses, de que el nen aprengui que no tot és fàcil i que no ens podem desentendre dels problemes dels altres, perquè un dia poden ser els nostres.

També era maco que molts pares enviaven els fills, ja una mica més grans que el que comentava, a portar-nos la seva donació. Només que algun d'ells aprengui el valor de la solidaritat, ja haurà valgut la pena aquest gest. I aquests moments fan que valgui la pena ser voluntari d'aquesta causa. I segur que de moltes altres també.

Un mal consumidor

Per la meva sorpresa, fa uns dies un parell de companys de feina s'estranyaven que els llums de Nadal no estiguin encesos encara a Barcelona. Asseguraven que els comerços estan que trinen amb la nova alcaldessa per endarrerir l'encesa de l'enllumenat nadalenc. Els vaig preguntar si realment pensaven que els llums de les festes incentiven el consumisme, i ben convençuts em van dir que sí. I deu ser veritat, perquè és una pràctica comercial més que decorativa, però no ho entenc. La gent veu els llums i alguna cosa fa clic al cervell que els impulsa a comprar? Doncs es veu que inconscientment sí. Potser em sobreestimo, però no noto que a mi em passa. Segurament és una qüestió de pressupost, penso que no tinc diners per gastar balderament, així que les compres les faig quan toca, per més llums que hi hagi.

També he sabut que els comerciants són amants de les zones blaves d'aparcament, almenys els que tenen botiga en una zona o eix comercial. Els interessa que hi vagis, aparquis un moment, compris, marxis per no pagar més parquímetre, i que deixis així lloc pel següent que vindrà, que seguirà el mateix procediment. La veritat és que si hi ha zona blava miro de no aparcar, potser ho faré més enllà i caminaré, però sembla que també els deu funcionar. Les zones blaves en zones comercials no es negocien.

Dec ser un mal consumidor. Tot això que serveix per incentivar el comerç a mi em tira una mica enrere. Ni tan sols el famós Black Friday m'anima. La veritat és que no compro massa coses innecessàries, i regalo en la justa mesura, sense passar-me, però gastant el que calgui, si cal. L'únic que compro de manera descontrolada són els llibres, i no hi ha llum de Nadal o zona blava que em pugui impedir o incentivar a comprar-los.

Periodisme i castells

Fet 1: El món casteller és complex i força desconegut pel gran públic, s'entén com una expressió cultural i és difícil d'entendre com funciona i com són els castells si no ets dins.

Fet 2: El periodisme del nostre país és força dolent en general, però convindríem que per parlar de temes concrets potser caldria fer servir experts.

Aquest cap de setmana els Minyons de Terrassa han aconseguit una fita històrica: descarregar el 4 de 10 amb folre i manilles (4d10fm). Aquest castell només s'havia provat en tres ocasions, si no vaig errat, i havia quedat lluny de carregar-se. La quantitat de gent i la pressió que cal suportar per fer-lo feien que semblés un repte impossible, però pels Minyons no hi ha res que no es pugui fer, i ho han demostrat.

L'assoliment d'aquest castell no és una qüestió menor, ha tingut un gran ressò mediàtic, fins el punt d'ocupar portades de diaris i tot. I aquí vénen els problemes. Podríem discutir sobre la fiabilitat de les notícies que llegim, de la manipulació a que ens tenen sotmesos els mitjans. Però tenint en compte que els castells són un tema 'inofensiu', hauríem de pensar que els diaris informaran de forma veraç i documentada. Doncs no. Sembla que qualsevol pot parlar de castells, i mira que conec castellers periodistes, però als diaris deuen fer servir l'expert en tauromàquia per escriure sobre castells. Dos exemples que han sortit a la premsa:

En portada el Periódico anuncia la fita, i per il·lustrar-la posen una magnífica foto... del 3d10fm. Ep, que no és per desmerèixer aquest castell, que és una passada i els Minyons també el van descarregar, dos castells de 10 en una mateixa diada. Però aquest ja era el 4t que descarregaven aquest mateix any...

O aquesta altra infografia, aquest cop sí que representant un 4d10fm. Molt didàctica. Molt didàctica si no fos que el nom dels pisos està equivocat. En un castell de 10 pugen setens a sota els dosos. El primer pis que sobresurt de les manilles són els quarts, no els terços. Ja que et proposes explicar una estructura, fes-ho bé. Ah, per cert, en el text diu que es va provar per primer cop el 2013. Fals, va ser el 1996. Tot molt documentat.

Potser us semblarà que sóc molt tiquismiquis, però no hauria de costar tant fer les coses bé, només que ho revisi qualsevol casteller ja se n'adonaria. I no són les úniques errades mediàtiques que s'han vist, però millor deixar-se d'històries i admirar la bèstia en tot el seu esplendor.

 4d10fm de Minyons de Terrassa, 22/11/2015. Foto del diari Ara.

Relats conjunts, Fito Best

Fins i tot entre els malfactors hi ha classes. Ell és dels de la categoria més alta. Tothom el coneix, és el lladre més buscat de tot Anglaterra, el més temut. La gendarmeria no li ha pogut posar mai una mà a sobre, ni ho faran. I no és pas per necessitat, ja estava podrit de diners quan va començar. Ho fa per l'adrenalina, pels reptes. Afirma que pot robar qualsevol cosa que es proposi, i ja ha demostrat més d'una vegada que és així. Ningú sap com se'n surt, però se'n surt. Ningú sap on és el límit, ell afirma que no existeix. La seva fatxenderia és part del seu personatge, i part també del seu encant. Però tard o d'hora el farà cometre algun error, superar aquests límits que tothom intueix i que ell menysprea. Jo penso que aquest moment ha arribat: m'acaba de dir que robarà les joies de la corona. Penso que és boig, però amb ell no es pot estar segur de res. A mi ja em va robar el cor fa molt temps.

La meva proposta pel Relat Conjunt de novembre.

Foto de recurs

Per calmar una mica els ànims, per refredar una mica la situació, una foto de recurs que no pot fallar: en Blog prenent el sol. Si això no us calma, no sé què ho farà. No digueu que no està guapo allà a la galeria! Va, i deixem de pensar en algunes coses per una estona. Confiança, ens en sortirem.

Baños

Potser sigui una opinió impopular a dia d'avui, però m'agrada Baños. És un bon polític, sense ser polític. És un bon orador i té les idees molt clares. Sóc d'un partit acostumat a donar xecs en blanc, i després a rebre'n les conseqüències. No sembla que la CUP estigui disposada a fer-ho. Ens sembla molt estrany que un partit mantingui la coherència i el programa, l'únic que ho ha fet en molt temps, i molta gent està mirant de demonitzar-los. Potser molts hauríem d'aprendre d'aquesta manera de fer, en comptes de criticar-la. I sí, ara ens sembla el moment menys apropiat per aquesta coherència, però, i m'atreviria a dir que per sort, a alguns els és imprescindible, perquè és la seva manera de fer. Avui he tingut oportunitat de sentir Baños al Parlament i a la tele. No em queda dubte que tot sortirà bé, però la CUP no vol vendre el seu suport a qualsevol preu ni amb els ulls tancats. Serà difícil l'acord, però hi serà, encara que tots dos en surtin perjudicats i afeblits pels dubtes, però el pacte guanyarà en fiabilitat. Deixem que succeeixi, i en tot cas jutgem al final. Els insults, la pressió, no serveixen de res. Entenc els nervis, però no aporten, al contrari. I recordeu sobretot que arribar a entendre's és cosa de dos, mai d'un sol. Baños m'està sorprenent positivament, no sembla gens que el paper li vingui gran, com a la majoria de líders de l'oposició. Tots coneixem l'oratòria del President Mas, però m'agrada veure que comptem amb altres polítics capaços de mantenir un nivell alt com el càrrec els pressuposa. Escolteu-lo amb la ment una mica oberta; val la pena.

Un nou inici

El 9 de novembre de 2014 vam anar a votar en una mena d'enquesta sense importància que molts vam convertir en un dels moments a recordar de les nostres vides: estàvem dient Sí a la independència del nostre país, de manera explícita i pública, i fent servir un símbol com és posar una papereta en una urna. No va tenir cap validesa, però alhora ho canviava tot. Ho refermava, si més no.

Un any després, aquella voluntat que vam manifestar es tradueix en una declaració solemne al nostre parlament, que decideix fer el seu camí i desobeir ordres de l'estat espanyol, per mandat de la seva gent, i gràcies a la majoria parlamentària que vam ratificar a les urnes, a les de veritat, les que ningú no podia impedir ni menystenir. I tenim a davant un nou inici, en un any, i en tots els que portem ja, sembla que la passa és petita, però si vols anar lluny, has d'anar-hi a poc a poc. I nosaltres anem lluny, molt lluny.

Confesso que el procés em té esgotat i avorrit, i això que avui tot just comença formalment. Però no puc deixar de destacar aquest dia, perquè el debat ja no està al carrer, està a les institucions, i aquestes saben que ja no ens poden fallar, no hi ha camí de tornada per elles. Per més que plorin i facin rebequeries alguns, la República Catalana ha començat a néixer. I no, no importa qui la liderarà, es pot estar perfectament sense president o presidenta. L'únic que importa és que qui miri de posar-hi pals a les rodes, serà fortament castigat per nosaltres. A veure si les ganes de voler manar massa, faran que no puguin manar gens. I això val per tots i cadascun dels diputats i diputades de l'hemicicle.

No oblidem el 9N quan estiguem construint un nou estat, penso que és una data que mereix alguna festivitat assenyalada al calendari, una que sigui de celebració multitudinària i fraternal. Com a nosaltres ens agrada fer les coses.

Vintage

Les modes van i vénen, algú marca les tendències que es porten, o les que no s'han de portar, i aquesta mena d'autoritat etèria aconsegueix que la gent segueixi aquests mandats. Hi ha modes noves que triomfen, i n'hi ha que no, i també hi ha les antigues que tornen, i se les considera 'retro' o 'vintage'. Allò que era tendència, va deixar de ser-ho perquè ens va començar a avergonyir, però al cap d'un temps es considera vintage, i ho tornem a consumir, a portar, a fer servir. Perquè ara torna a fer 'guai'.

Per què no amb els blogs? La davallada de la catosfera més propera és notòria i fa temps que en parlem. Ja no hi ha l'activitat que teníem anys enrere, encara que alguns s'esforcen a seguir proposant i fent-nos jugar, cosa que és d'agrair. Però ni som tants, ni tan actius. I quant durarà això? Estan els blogs realment condemnats a desaparèixer? Un dia ens cansarem i arribarem a l'acord de tancar la paradeta tots plegats? I si resulta que això que fem, ara tan passat de moda i obsolet perquè prevalen altres xarxes, arriba un moment que algú diu que és vintage? I si llavors tothom retorna als seus blogs o en crea de nous perquè tornen a portar-se?

Qui ho sap, com que l'ésser humà està tan torrat, ja no em sorprendrà res. Però per si de cas podeu anar dient que seguiu la moda retro d'escriure en un blog, que no és gens 'mainstream', a veure si algú us segueix el rotllo. Aneu preparant les ulleres de pasta.