Jugar de veritat

Diumenge vaig assistir, de casualitat, a un interessant experiment sociològic. Sèiem en un parc infantil, ja se sap: amics amb canalla, i van aparèixer tres nens i una nena de 12-13 anys amb una pilota. Jugaven a un joc que consisteix en que un fa de porter i un altre xuta. Si marca, no li toca parar, és a dir, no s'ha de posar de porter, però si falla, es posa a la porteria i el que feia de porter podrà xutar, i així rotatiu. Per tant: si marques, no fas de porter.

Em vaig adonar que quan xutava la nena, el porter no feia ni el més mínim esforç per aturar la pilota. Se la veia disgustada i va començar a insistir que la deixessin posar-se a la porteria si fallava, que almenys així 'jugaria de veritat'. Els noiets la deixaven xutar, però no posar-se de portera. Evidentment, com a homes que eren, o que es creien, la seva incalculable potència de xut era massa forta per la pobra i desvalguda nena. Francament, hi havia un animalot que m'hagués rebentat també a mi, però és una altra història.

Al final, després de molt insistir, la van deixar posar quan va fallar un xut, no perquè el porter fes res, sinó per demèrit seu. El més nap buf dels nens li va preguntar molts cops si estava segura del que feia, i ella que sí, senzillament volia jugar com ells, sense ser menys que ningú. Amb ella 'sota pals', els nens murmuraven entre ells 'no et passis, xuta fluixet', i coses similars. Però el nyicris va fer un xut decent, alt, que la nena va entomar en una aturada de considerable mèrit. Fins i tot la vaig aplaudir.

Després d'això vam marxar, només estàvem esperant el desenllaç. No es pot resumir aquella situació millor de com ho va fer la Txaro mentre giràvem cua: 'és que les dones sempre hem de demostrar el doble el que valem'.

Manar

Si digués que manar no m'agrada, mentiria. Però més que manar segurament el que m'agrada és remenar les cireres, estar en el centre de les decisions. Diria que no és el primer cop que parlo d'això al blog. Pel que he percebut al llarg del temps, no és que sigui una capacitat que em manqui, per bé que sovint ens costa reconèixer-nos certes virtuts. El problema que em trobo és veure'm en la necessitat de manar gent que sap molt més que jo dels temes en que els dirigeixo. Aportar autoritat quan em falten els coneixements i els arguments per ser creïble. I malgrat tot, m'han triat. En el partit i en la coalició electoral. No crec que ningú em discuteixi la capacitat de treball i l'esforç. Però em poden discutir la formació. No pot ser bo per algú que està al capdamunt de totes les decisions sentir-se despullat davant de tanta gent, i de tants temes. Em ve gran? Només el temps ho dirà. Tornem a estar en campanya. I ara em toca dirigir-la.

Dit i esquena

El meu dit recorre la teva esquena de dalt a baix, amunt i avall, i no fas res per aturar-ho, ben al contrari. Esperes -i espero- expectant, el moment que fregaré algun punt en que les pessigolles ja no es podran aguantar, i t'estremiràs. Però faig trampa: sé molt bé on he de lliscar el palpís per obtenir l'efecte. No te'n canses, et relaxa, i et deixes fer. I així podrien passar hores si no fos que a mi em relaxa encara més i la son em venç.

Els testos s'assemblen a les olles

Les vacances s'han acabat i toca tornar a la feina, però en el meu cas també tornen les reunions polítiques, els castells... ja hi tornem a ser. Just abans de marxar vaig fer una visita als meus pares per posar-los al dia de les meves responsabilitats adquirides, i de tota la feina que em vindria a sobre. La meva mare em mirava amb certa cara de preocupació, i em deia si tindria temps per dedicar-me a mi i a la meva parella. I em va deixar anar un comentari d'aquells que et fan pensar: 'A veure si faràs com el teu pare. Tu, quan tenies dos anys, vas dir que per Reis volies un pare nou que jugués amb tu'.

El meu pare era sindicalista, si és que tots els testos s'assemblen a les olles. En aquella època es passava la vida al sindicat, i suposo que deixava de fer les coses importants per fer les urgents. És clar que la lluita sindicalista en aquells moments, al principi dels '80, devia ser molt important també. Van aconseguir part del que avui ens prenen. Però el comentari, com deia, cau com una llosa. Sobretot quan penses 'i això que ell no feia castells...'.

I res, aquí estem, veient com posem una mica de fre perquè les coses importants no es ressentin més del compte. Us he dit que vénen unes altres eleccions?

El nom de les plantes

Poc s'ho pensava l'Agnès quan va tenir aquella idea una mica estrafolària, però ara que es mira el seu balcó, atapeït de plantes i plantetes, s'entristeix i s'adona que els anys han passat, per ella també, i que allò que esperava i desitjava no ha arribat. 'Encara', s'entesta a repetir-se, però cada cop que baixa el carrer de casa i veu el balcó, perd una miqueta més l'esperança.

En Jaume va ser el primer noi amb qui va tenir una relació, diguem-ne seriosa. Eren molt joves, però ella va pensar que seria per tota la vida, no sap agafar-se les relacions d'una altra manera. Però és així com s'han de viure, oi? Si no ja no paga la pena esforçar-s'hi. Se'l va estimar molt, en Jaume, tot i que era una mica aturat. D'això se'n va adonar després, és clar. Aquell amor es va anar fonent fins que els dos es van adonar que no anaven enlloc. Tot i així, l'Agnès no volia oblidar aquella primera història, era el més important que li havia passat a la vida, llavors. Com que en Jaume era una mica aturadet i poc xerraire, va decidir recordant-lo amb una broma que havia fet algun cop amb una amiga en aquella època. Si en Jaume era com una planta, de vegades, posaria una planteta al balcó i sempre que la mirés es recordaria d'ell. Seria el seu petit secret. Al principi segur que li faria un xic de mal, però allò donaria pas a la nostàlgia, aquella que et ve amb un mig somriure als llavis, quan ja no hi ha ferida.

Un temps després va venir en Jordi, i després l'Aitor. Més tard en Marc, ai en Marc. El Jofre, en Peter i en Juli. En Toni, en Carles, en Pol, en... els recorda a tots, perquè tots van ser importants a la seva vida. Però no se n'ha quedat cap. I no ho diu a ningú, però seguint aquella tradició, que inicialment li va semblar una anècdota simpàtica, després de cada fracàs amorós ha afegit una nova planta al seu jardí improvisat. Ja en són moltes, i cadascuna té un nom. L'Agnès té el balcó ben ple, però el cor ben buit. 

La Carme ens fa una nova proposta perquè escrivim aquest estiu, animeu-vos-hi!

No us ho deixeu dir

De vegades, des de les opinions més casposes, i des de la incultura més absurda i malintencionada, s'entesten a titllar-nos de nazis, només perquè reclamem la plena sobirania i la llibertat del nostre poble, després de segles de ser tractats indignament i sense cap consideració. Amb menyspreu, fins i tot. I fomentant una catalanofòbia injustificada en la resta del territori estatal. Aquests dies he estat a Auschwitz-Birkenau. El nacionalisme es cura viatjant, diuen, consell estèril, ja que els catalans som, de llarg, els que més viatgem. No deixeu que us diguin nazis, mai. No els deixeu faltar-vos al respecte, ni faltar al respecte de les víctimes d'aquella atrocitat que són els camps de concentració. La comparació és aberrant, ofensiva i completament injusta. No calia viatjar per saber-ho, però en tenir-ho davant, aquesta és una de les primeres coses que vaig pensar, com algú pot gosar comparar-nos amb allò. Vaig pensar moltes altres coses, no deixa indiferent. Però de moment me les guardo.