Diumenge vaig assistir, de casualitat, a un interessant experiment sociològic. Sèiem en un parc infantil, ja se sap: amics amb canalla, i van aparèixer tres nens i una nena de 12-13 anys amb una pilota. Jugaven a un joc que consisteix en que un fa de porter i un altre xuta. Si marca, no li toca parar, és a dir, no s'ha de posar de porter, però si falla, es posa a la porteria i el que feia de porter podrà xutar, i així rotatiu. Per tant: si marques, no fas de porter.
Em vaig adonar que quan xutava la nena, el porter no feia ni el més mínim esforç per aturar la pilota. Se la veia disgustada i va començar a insistir que la deixessin posar-se a la porteria si fallava, que almenys així 'jugaria de veritat'. Els noiets la deixaven xutar, però no posar-se de portera. Evidentment, com a homes que eren, o que es creien, la seva incalculable potència de xut era massa forta per la pobra i desvalguda nena. Francament, hi havia un animalot que m'hagués rebentat també a mi, però és una altra història.
Al final, després de molt insistir, la van deixar posar quan va fallar un xut, no perquè el porter fes res, sinó per demèrit seu. El més nap buf dels nens li va preguntar molts cops si estava segura del que feia, i ella que sí, senzillament volia jugar com ells, sense ser menys que ningú. Amb ella 'sota pals', els nens murmuraven entre ells 'no et passis, xuta fluixet', i coses similars. Però el nyicris va fer un xut decent, alt, que la nena va entomar en una aturada de considerable mèrit. Fins i tot la vaig aplaudir.
Després d'això vam marxar, només estàvem esperant el desenllaç. No es pot resumir aquella situació millor de com ho va fer la Txaro mentre giràvem cua: 'és que les dones sempre hem de demostrar el doble el que valem'.