Emoticones

Darrerament quan faig comentaris he trobat a faltar alguna cosa per acabar d'arrodonir el que estic dient, per completar o emfatitzar el missatge. Una prova de com interioritzem alguns conceptes, especialment en matèria de comunicació. És cert que les emoticones en la comunicació escrita ja existeixen i es fan servir des de fa molt temps, però per aquells que fem servir programes de missatgeria instantània com whatsapp, la seva utilitat ha canviat molt d'un temps ençà, fins el punt que podem tenir converses comprensibles només amb les emoticones que facilita l'aplicació, amb total absència de lletres si s'escau. 

Ara quan llegeixo coses que m'emocionen em ve al cap la imatge de la cara que plora rius de llàgrimes. Si poso un comentari enginyós o una mica fatxenda, hi posaria la cara amb les ulleres de sol. Per mostrar vergonya o penediment em falta la que té els ulls caiguts. O si he de fingir mostrar-me escandalitzat, la del rostre blau amb les mans al costat. I naturalment, sovint em sortiria d'incloure la que plora de riure. O l'aplaudiment. O el polze cap amunt. Si també us passa a vosaltres, no esteu sols.
 

Per cert, que diuen que es pot fer un perfil anímic de la persona ('patillero' segur), en funció de les emoticones que fa servir més habitualment. La comunicació canvia, ens adaptem, i aquests programes se'ns aferren al subconscient de mala manera. És clar que ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules. Normalment discrepo, però en aquest cas no perquè trobo que expressen emocions on les paraules no arriben de manera fàcil. Em rendeixo a l'evidència, el que mai han aconseguit els típics XD o :(, amb nas o sense nas, ho fan ara les icones del whatsapp, que m'han guanyat. Alguna cosa tindran quan per expressar algunes emocions són el primer que em venen al cap. O alguna cosa tindré jo al cap, però això no és cap novetat.

Candy Crush

Quan veig un futbolista fent alguna infracció quan es pensa que no el veuen, sempre comento que el camp està ple de càmeres i que ja hauria de saber que l'enxamparan segur. Es posa en evidència. Em sorprèn que segueixin caient, però són futbolistes, què vols, no els demanis més. 

Quan veig la vicepresidenta d'un parlament (actuant de presidenta en funcions), jugant al Candy Crush mentre el president de l'estat parla en ple debat de l'estat de la nació, també em sorprèn que no s'adoni que algú la veurà i ho esbombarà. Però aquí no hi ha l'excusa que és futbolista, és una dirigent política d'alt nivell, ex-ministra de Sanitat, entre altres càrrecs. Llavors sento vergonya aliena i m'adono que això de la política d'alt nivell, en un país com España, és d'un nivell molt baix, minúscul. Ínfim.

Per cert, sembla que no jugava al Candy Crush, sinó al Frozen. Una dada que aporto.

Peregrinatio

Després d'uns mesos d'inactivitat, l'excursionista de pa sucat amb oli ha pensat d'anar a fer una ruta d'aquelles de sis o set tresmils que li agraden, però ara deu haver-hi massa neu i no ha pensat en llogar grampons. Una alternativa més assequible, sobretot per la manca de temps, podia ser el Montseny, fer un Matagalls per una altra ruta, però han donat molt de vent i podria ser perillós. Així que l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha mirat la panxeta, ha agafat la motxilla i, determinat a no quedar-se a casa un cap de setmana més, ha fet cap a... Montserrat! Que també fa bon catalanet.

L'excursionista de pa sucat amb oli ha fet algunes animalades per les quals ja no està en forma, però mai s'havia enfilat a Sant Jeroni, el punt més alt de la mítica serralada a 1236m. Per no ser massa agosarat, ha pujat fins el Monestir amb el cremallera, i d'allà fins a Sant Jeroni hi ha una horeta i mitja de camí no gaire costerut, però ple d'escales, ideal per estirar les cames un fresc matí de febrer, però sense emocions massa fortes, ja que no té pèrdua. Des de la talaia es veu tot Catalunya ja que la serralada es troba en un punt privilegiat de la geografia.

Mirant al sud des de Sant Jeroni es veu el mar, 

tot i que Collserola s'esforça per tapar-lo.

De tornada al Monestir, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha trobat una munió de gent que les Rambles semblarien desertes al seu costat, fins i tot hi feien castells. Bona passejada per iniciar la temporada i desentumir els músculs, però això no es pot quedar aquí. Amb la voluntat de recuperar el terreny perdut per la mandra i els àpats abundants, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha fet ferms propòsits de sortir més sovint i anar augmentant la intensitat. Per això al migdia ja era a casa i ha fet una bona migdiada.

Municipalisme

Sempre he parlat malament del meu poble, de vegades amb paraules gruixudes. Per mi no té punt de comparació amb Barcelona, tot i que allà només hi he viscut quatre anys de la meva vida, i la resta al poble. Dit això, sembla lògic que si em vaig apuntar a militar a un partit polític va ser pel procés nacional, i no per temes municipals que, francament, m'importaven més aviat poc.

Al poble no hi conec a ningú a banda de l'entorn més proper, i no em semblava que a ningú li importés gens ni mica el poble pròpiament dit, és el lloc on vivim i prou. A més, tampoc em semblava que tingués res de bo, un indret completament vulgar.

Llavors t'expliquen les potencialitats que té i que no s'aprofiten, i ho fan amb passió i una estimació cega cap al lloc que tu sempre has repudiat. I no només això, parles amb persones, conciutadans, gent que no has vist mai abans, i que no semblen tenir res d'especial. Però coneixen el poble, els importa. Saben les coses que s'hi fan malament, moltíssimes, i com haurien de ser. Idees clares, meridianes, i penses que és clar, que és així com hauria de funcionar.

Jo pensava que els pobles estaven allà i prou, que als habitants els és una mica igual tot, mentre no els toquin els nassos. Però no, sembla que no. Hi ha qui s'estima el poble, que el pensa i el repensa, i no només això, sinó que comparteix les seves idees. I no és gent que vulgui una cadira a l'ajuntament, aquests ja existeixen. Senzillament, no se senten indiferents pel territori que els acull, el lloc on viuen, on tenen la casa.

I aprens que sí, que potser el municipalisme és molt potent, i que la política a aquesta escala pot arribar a ser molt interessant. I ho reconeixes amb la boca petita, a contracor, i amb nocturnitat. Però ho reconeixes, al cap i a la fi.

Relats conjunts, Burj Khalifa

—Que falta mooooolt?
—No Marc, ja gairebé hi som.

...

—I ara, que falta moooolt?
—Que t'he dit que no, aviat hi serem.

...

—Que no arribeeeem?
—Coll...eres Marc, doncs no, anem per la planta 94 i n'hi ha 163! Au, calla una estona! Maleït ascensor espatllat!


I aquesta és la meva aportació lamentable pel Relat Conjunt d'aquest mes.

Interès minvant

La majoria dels que seguiu aquest blog sabreu que sóc biòleg i bioquímic. Però tot plegat té un inici, i llegint l'altre dia l'Ignasi em va venir al cap el camí que em va portar a cursar aquests estudis. De petit era un apassionat dels animals. A casa teníem un munt de llibres, col·leccions senceres, de la fauna mundial, en sabia un niu! M'encantava la fauna d'Oceania, era la meva preferida. Però un dels llibres que consultava una vegada rere una altra era el dels rècords d'animals, els més ràpids, els més llargs, els que saltaven més... vaja... classificacions. També us sona això de mi, oi? Això sí, si hi havia uns animals que m'agradaven per sobre de tots, eren els dinosaures. També tenia uns quants llibres que em sabia de memòria de les vegades que els havia llegit. Ai, els dinosaures...

De més gran no em vaig apartar del món de la ciència, perquè entenc que a qualsevol nen petit li agraden els animalets, no té massa mèrit. No sé si gaires de vosaltres recordareu una col·lecció de fascicles que es deia Quest i que era de divulgació científica juvenil. Doncs jo la vaig fer i passava moltes estones arxivant els fascicles en les carpetes que et donaven. Ja apuntava maneres i descobria que hi havia altres coses a banda d'animals. A mesura que estudiava em va anar agradant més el detall. Com funcionava la natura, la fisiologia dels òrgans, baixar al nivell cel·lular... i com no, mirar dintre de les cèl·lules, les molècules, les interaccions entre elles... Allà hi ha tot un univers fascinant només comparable a la complexitat de les galàxies.

I allà em vaig quedar. Vaig començar biologia tenint clar que aniria a bioquímica, tenint en compte que abans calia estudiar dos anys d'una altra carrera científica per entrar-hi. Després una mica més i no hi entro, però vaig seguir el meu camí. Actualment treballo amb cèl·lules, però el que m'interessa és què hi passa dins. És un món que encara em fascina, i tot allò que és més gran que una cèl·lula ja no m'interessa tant. No m'he mogut de la ciència, però he davallat el meu punt de mira uns quants ordres de magnitud. Qui sap, potser si els dinosaures encara estiguessin vius...

Ara tot són presses

Heu tingut quatre mesos, però ara cal córrer, és clar. Ara tot són presses. Pot semblar cansat sortir de casa a les vuit del matí i saber que arribaré sobre les onze de la nit, alguns dies són més llargs del que voldríem. Però mentre torno penso que quan arribi encara m'he de posar a pencar una estona, per amor a l'art, és clar, i que a més faré pencar la persona que tinc al costat, que s'ofereix amb més paciència que una santa. Doncs m'entra mala llet, és clar. Perquè ara tot són presses, però quan ho teníem llest i preparat per engegar-ho, a ningú li importava. I si ara no vull? I si l'horeta llarga que tindré abans d'anar a dormir, que l'endemà es matina, me la vull passar vegetant després d'un dia llarg? O gratant-me la pebrotera? O abraçat a qui no ha tingut un dia més curt que jo precisament? De tant compromès de vegades semblo curt. I a fe que moltes altres coses em venen més de gust. Però ho farem, no? Que encara que se'm demani agilitat i els altres puguin fer cas omís quan se'ls demanen coses, aquí no passa res, que això de les jornades de 16 hores és el més normal del món.

945 anys

L'altre dia vaig veure un enllaç que portava a una aplicació de la web de BBC News, era aquest. Allà et fan triar el país d'on ets (en el nostre cas, el veí), i escriure el teu sou anual. Després tries entre una llista de jugadors de futbol, els més ben pagats del món, i et fa una comparativa entre els guanys d'un i de l'altre.

Per un moment, oblideu que uns dropos que es dediquen a donar cops de peu a una pilota cobren aquestes quantitats indecents. Sé que és difícil, però feu-ho. Llavors tot plegat es converteix en un joc divertit i distret. La meva tria, és clar, va ser Messi. Per una banda, és el que més cobra, però per l'altra... caram, és que és Messi. Comparant el meu sou amb el seu veig fer alguns descobriments.

Per començar, sembla que cobro una micona per sota de la mitjana del país. Això deu voler dir que alguns cobren molt moltíssim, perquè em sembla que hi ha molta gent que cobra menys, sense ser un gran sou. Força per sobre de la mitjana mundial, això sí. Anant a la comparació, em surt que Messi triga 11 minuts a cobrar el que jo cobro en una setmana. 11 minuts, que és menys del que triga a posar-se bé la pitrera ('peto' en espanyol, busqueu imatges del noi intentant-ho). D'aquesta manera, cobrant el meu sou actual, trigaria 945 anys a cobrar el que ell cobra en un any. Si m'hi hagués posat al 1070, estaria a punt d'aconseguir-ho. Si no m'haguessin matat en alguna croada, és clar.

I res, si voleu riure una estona, o plorar, podeu comparar el vostre sou amb el dels futbolistes. Si ho preferiu, trieu en Cristiano Ronaldo, així la ràbia que us fotrà estarà doblement justificada.

Ràpid i indolor

De vegades la vida té un puntet irònic, cruel fins i tot. Molt pocs recordareu que jo vaig estar fent la tesi després de llicenciar-me, vaig dedicar quatre anys a la investigació bàsica, i a l'hora de posar-me a escriure el meu director va dir que no tenia prou resultats, i no me la va deixar presentar. Vaig batallar per fer-la, però no hi va haver manera, així que em vaig quedar sense ser doctor, i amb l'autoestima molt tocada, ja que em sentia un complet inútil. El pitjor del cas és que, veient altres investigadors que hi havia per allà, el meu director era dels més normals, bon científic i bon paio fins i tot, però jo me li vaig creuar i patíem una evident manca de feeling. Vaig sortir d'allà pensant que el problema era meu, és clar. Un altre fet és que aquest home és de les poques persones que ha aconseguit empetitir-me, la seva presència m'imposava com no ha fet ningú. Això contribuïa a que em sentís insignificant.

El temps va passar i vaig començar al sector privat. Allà les tornes van girar, i amb ganes de demostrar-me que no era tan inútil, em vaig posar a pencar com un cabró, i fins el dia d'avui crec que se'm reconeix ser un bon treballador. Mica en mica aquells temps de la tesi i aquell home s'han anat diluint i perdent la influència negativa que feien a la meva vida. Formen part d'un passat de records no massa bons, però que també em serveixen d'experiència. Era l'any 2008 quan vaig marxar d'allà.

I per què explico totes aquestes coses? Doncs perquè ara la meva parella ha necessitat una figura burocràtica a la universitat, algú que signi papers, i qui li han assignat? Efectivament, el meu antic director. Per sort no hi haurà de tractar gaire, però pensar que haurà de passar per on em va caure l'ànima als peus i parlar amb la persona que ho va gestionar, em fa tornar els tremolors. Com diu ella: 'serà ràpid i indolor'. Això espero. A veure si en un futur me l'hauré d'acabar trobant... no sé si tindria gràcia o no.

Αθήνα

Parlen de manera estranya i escriuen encara pitjor, però dominen prou l'anglès. El casc per la moto i el cinturó pel cotxe són opcionals. Es pot fumar als bars i restaurants. Els cotxes no paren i els semàfors són orientatius. L'estètica és occidental, les maneres no tant. Són venedors nats, fins el punt d'incomodar. La ciutat té un punt decadent que esgarrifa. No són amants de les indicacions i no cuiden en excés el seu patrimoni, però saben il·luminar. La quantitat de botigues de souvenirs supera allò humanament imaginable. Les runes impressionen però et deixen regust d'estar veient només reproduccions. Aquí i allà veus gossos estirats a mode de gats. I també hi ha gats. Això és Atenes. Això i moltes coses més.