diumenge, 27 de desembre de 2015

Lectures 2015

I arriba un dels moments que més m'agrada de l'any blogaire: el de presentar la llista de lectures de l'any que està a punt d'acabar. Un cop més, el nombre de lectures ha baixat, i també el de pàgines llegides. Ja no afronto grans totxos si no és que em ve molt de gust llegir-los, perquè els llibres massa llargs se'm fan eterns pel poc temps que puc dedicar a la lectura. Tot i així, llegir segueix sent de les meves grans passions i aquest post hi serà fins que duri el blog, tant si la llista és molt extensa com si és ben minsa. Som-hi doncs, ja sabeu, títol en l'idioma de lectura, autor o autora, i valoració en el moment de llegir-los.
  1. El vigilant - Peter Terrin   (@@@)
  2. Queixalades de barracuda - Cristina Malagelada   (@@@)
  3. La reina de diamants - Bennasar, Llort, Macip, Moreno   (@@@@)
  4. Rechicero - Terry Pratchett   (@@@)
  5. Charlie and the Chocolate Factory - Roald Dahl   (@@@@ i mitja)
  6. Sueño - Haruki Murakami   (@@)
  7. El símbol perdut - Dan Brown   (@@@)
  8. El silenci del far - Albert Juvany   (@@@)
  9. Homes sense dones - Haruki Murakami   (@@@@@)
  10. Tu i jo, living style - Marcel Pujol   (@@@)
  11. Herències col·laterals - Lluís Llort   (@@@ i mitja)
  12. El bigoti - Emmanuel Carrère   (@)
  13. La tècnica meravellosa - Max Besora   (@@ i mitja)
  14. Joc brut - Manuel de Pedrolo   (@@@)
  15. La veritat sobre el cas Harry Quebert - Joël Dicker   (@@@@)
  16. El secret de la banya embruixada - Macip, Roig   (@@)
  17. Puja a casa - Jordi Nopca   (@@@)
  18. El país dels crepuscles - Sebastià Bennasar   (@@@ i mitja)
  19. Eufòria - Xavier Bosch   (@@@)
  20. La noia del tren - Paula Hawkins   (@@@ i mitja)
  21. El gat negre - Edgar Alan Poe   (@@)
  22. Triviacat-Ciència - Daniel Closa   (@@@@)
  23. Mort al Nil - Agatha Christie   (@@@@)
  24. Aigua bruta - Pau Vidal   (@@)
  25. Quina gran persona! - Salvador Macip   (@@@@)
  26. Locus - Antoni Gual   (@@) 
  27. Si quan et donen per mort un dia tornes - Lluís Llort   (@@@@)
  28. El parèntesi més llarg - Tina Vallès   (@@@)
  29. Los archivos de Salem - Robin Cook   (@@@)
  30. Principi d'incertesa - Martí Sales   (@)
  31. A l'oest de Roma - John Fante   (@@@)
  32. L'ànima de l'assassí - Toni Arencón   (@)
  33. Escolta la cançó del vent/Pinball 1973 - Haruki Murakami   (@@@)
  34. El secret de les balenes - Joan Voltas   (@@@)
  35. Un viatge inespertat - Llort, Macip, Càmera   (@@@)
  36. The end of Eternity - Isaac Asimov   (@@@)
  37. El misteri del bressol buit - Montse Sanjuan   (en procès)
Aquest any hi ha hagut un 5@, cosa que no passa sovint. És un dels Murakamis que he llegit 'Homes sense dones', que em va agradar encara més del normal. També destacaria autors de la terra com Bennasar o Llort, que sempre em fan passar una bona estona, i 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'. Tampoc falten a la meva llista els recurrents Macip i Robin Cook. Entre les decepcions, 'El bigoti' del que esperava molt més per les crítiques llegides, i alguns autors de per aquí, no tots em poden agradar igual. Però en general, no ha estat un any d'extrems, els llibres m'han agradat de manera regular, suposo que perquè selecciono més les lectures.

Si us interessa saber més d'algun dels llibres podeu consultar les ressenyes que he anat fent al Llibres, i punt!, o en podem parlar aquí, ja sabeu que m'encanta parlar de llibres! I les vostres llistes, què tal? Som-hi amb un 2016 ple de bones lectures! 

dimecres, 23 de desembre de 2015

Relats conjunts, La fada que va desaparèixer


En aquell racó de món hi passaven coses inquietants, molt pocs s'atrevien a entrar en el bosc. Hi havia fades, deien. I aquella boira que ho envoltava tot. Els homes i dones del llogaret la veien com un fenomen meteorològic peculiar de la contrada, i els afegia aquell puntet de misteri que no s'esforçaven en esvair. Li tenien por, a la boira, però no pels motius que li haurien de tenir. Si haguessin sabut de què era capaç aquella boira! Si ho haguessin entès! Perquè saber-ho no era igual que entendre-ho.

No, no era una boira comuna. Els del poble no ho sabien perquè ningú s'aventurava a entrar-hi. Però desconeixien el destí dels pobres visitants que, aliens a les històries que s'expliquen a la vora del foc, s'atrevien a creuar el seu territori. Ningú en sortia, d'aquella boira. Ningú no en sortia, almenys com hi havia entrat.

Feia prop d'un any que en Bernat Ratafia havia desaparegut i ningú sabia on parava. Era de ciutat, ell, i l'últim que en sabien era que havia marxat sol d'excursió, però no va tornar. En Bernat va tenir la mala sort de posar-se a caminar pel territori de la boira, i no és una manera de parlar, és el seu territori. La boira el va engolir, se' va quedar, com es queda tot aquell qui gosa caminar per les seves terres. En Bernat ja no forma part d'aquest món. No sabem de quin altre món forma part, potser del de les fades. Però no en sortirà mai, d'aquest bosc, com a ésser humà.

Però la boira és sàvia; i considerada. Ara que s'acosta nadal, li sap greu que en Bernat no es pogués acomiadar dels seus. Encara deuen estar patint molt. Com ja ha fet altres vegades, es concentra en un punt i comença a giragonsar formant un remolí. Les seves partícules grises, el seu vapor, es condensen per anar formant una silueta, una figura. I gira, i gira, i gira, i s'acumula en el punt triat fins a començar a formar unes cames, uns braços, unes faccions. En Bernat, o la seva ombra, comença a perfilar-se enmig del bosc.


Aquest és el meu relat nadalenc de Relats Conjunts de desembre. 


diumenge, 20 de desembre de 2015

Pel·lis 2015

Aquest any hem potenciat el tema sofà-manteta-pel·lícula, que quan ets dos (+un gat) és una cosa molt agradable de fer. Per ser que a la tele fan pel·lícules cada dia, i que n'hi ha a carretades, t'adones que mires molt poques pel·lícules al llarg de l'any, pel que podria ser. També és cert que si el cinema no fos tan rematadament car, podria ser una bonica activitat, com en temps passats, però per una cosa i altra, fa molt que estic desconnectat del món del cinema d'estrena. Per primer cop us presento la llista de pel·lis que hem vist aquest any, ja que han estat unes quantes, però ja veurem que la tria no és gens aleatòria i que ens hem decantat per pel·lícules que tenen un cert temps, i moltes són d'animació. Deu ser perquè som uns cagats i no consumim terror a casa... Ja direu si les heu vist i què us han semblat. S'accepten propostes, a veure si al 2016 diversifiquem una mica la cartellera.

Com solc fer amb els llibres, poso la pel·lícula en l'idioma que la vaig veure. Destaco any i director/a, perquè així ho tinc apuntat a la llista. Perquè sí, tinc una llista. Ho dubtàveu? Sense valoració, però si voleu en parlem.
  1. Sospitosos habituals, 1995, Bryan Singer
  2. Matrix, 1999, germans Wachowski
  3. Jurassik Park, 1993, Steven Splielberg
  4. Lilo y Stitch, 2002, Dean DeBlois i Chris Sanders
  5. Osmosis Jones, 2001, germans Farrelly
  6. Persiguiendo a Amy, 1997, Kevin Smith
  7. Interstellar, 2014, Christopher Nolan
  8. El efecto mariposa, 2004, J. Mackye Gruber i Eric Bress
  9. Aladdin, 1992, John Musker i Ron Clements
  10. Amélie, 2001, Jean-Pierre Jeunet
  11. Minority Report, Steven Spielberg
  12. Lucy, 2014, Luc Besson
  13. Frozen, 2013, Chris Buck i Jennifer Lee
  14. Regreso al futuro, 1985, Robert Zemeckis
  15. Minions, 2015, Pierre Coffin i Kyle Balda
  16. Black Hawk Derribado, 2001, Ridley Scott
  17. Inside Out, 2015, Peter Docter i Ronnie del Carmen
  18. Malefica, 2014, Robert Stromberg

dimarts, 15 de desembre de 2015

Balanç 2015

A diferència de l'any passat, aquest 15 de desembre, dia que faig el meu balanç anual, sí que tinc sensació d'estar entrant al Nadal. Potser és pel fet d'acabar de tornar d'Eurodisney en plena campanya nadalenca, això marca molt.

Aquest 2015 ha estat un any de pocs canvis en la manera de viure, seguim sent tres a casa i anem pensant, de moment de manera molt laxa, però amb perspectiva, de buscar un altre lloc. En Blog s'ha aprimat una mica i juga més, el tenim a dieta, pobre. En canvi jo m'he engreixat per la vida tan sedentària que porto, les úniques muntanyes que he pujat són Montserrat i Tavertet... Ara sé, a més, que els ginkgos es queden pelats els mesos de fred i fan peneta, però que a la primavera reviuran per iniciar el tercer any amb nosaltres. La feina no falta, sortosament, i el cotxe no ens ha donat cap ensurt, encara més sortosament.

Dues activitats, com l'any anterior, han acaparat el meu temps: els castells i la política. Castellerament he fet la mateixa funció en un any més complicat, i segurament amb menys dedicació, però amb moltes idees per millorar la colla. Idees que aportaré, però que no duré a terme, perquè l'any que ve seré casteller de base i no estaré en equips tècnics. Les responsabilitats creixents en política fan que m'hagi de centrar, a nivell local estic ficat en temes de comunicació i de presidència. Molta feina. Aquest any ens hem empassat tres eleccions, municipals, catalanes i ara espanyoles i en les tres he estat força implicat. Espero no tenir-ne unes altres al març. Ah, i en política també tinc qui m'ataca sense descans perquè volia estar on estic jo i no el van triar. Coses que passen.

El que sí que ha estat aquest 2015 és viatger, no com l'avorrit 2014. Hem anat a Atenes, a Praga, Cracòvia i a París. Viatges molt xulos que m'han permès conèixer llocs molt interessants i revisitar alguns de molt coneguts a París. També hem fet una mica de turisme més domèstic, i com que darrerament ens hem aficionat al geocatxing, també aprofitem per buscar secrets amagats allà on anem. La meva altra gran afició, la lectura, aquest any s'ha vist molt perjudicada per la manca de temps, però d'això en parlem en uns dies. Ah, i vaig fer panellets per primer cop! Però si una cosa ha marcat aquest any ha estat l'alegria de la que he parlat algunes vegades, diguem-ne un primer pas a nivell literari.

Ja sabem que el món dels blogs està una mica en decadència, però aquí seguim, i a principi d'any va tenir lloc la trobada de blogaires del Roda el món que ens va tornar companys ja desapareguts. També va veure la llum en paper el projecte Zurich, que venia del 2014. En general s'ha reduït el meu nombre de posts per manca de temps i d'idees, i en molts casos no he pogut respondre a tothom com m'agrada. El nombre de comentaris també ha disminuït, tot i que ens hem esbatussat de valent parlant de polítics. He participat en The other readers de la Jomateixa i els 69 d'en Gasull. A principi d'any jo mateix us proposava un joc per veure si ens reconeixíem els estils d'escriptura. I no he faltat als Relats Conjunts ni als relats d'estiu de la Carme, ni als concursos endogàmics d'en Pons. Ah, i vaig ser plata al concurs del post 2000 del Xarel-10! Faig servir més xarxes que mai, però em resisteixo a deixar aquest espai que m'estimo tant.

Penso que no em deixo res massa important. És un balanç força positiu, no em queixo. Només queda desitjar-vos que passeu unes molt bones festes, i que ens seguim explicant moltes coses en aquest 2016 que s'acosta. Moltes gràcies per seguir per aquí i per aportar tant a aquest blog.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Fantasia


Com nens, gaudim d'un espectacle que no coneix l'austeritat, que no sap què és la manca de recursos. Però tot i així en gaudim, i ens deixem portar per una màgia que està pensada només pels més petits, però que porta unes quantes generacions captivant. Malgrat les crítiques, malgrat no ser políticament correcta. Però proveu de resistir-vos-hi i expliqueu-me si no us ve de gust fer un ninot de neu...

dijous, 10 de desembre de 2015

Regulador ambiental

Dia 2721, 7:23 del matí.

A falta de notícies més importants, segueixo investigant sobre les propietats de la zona de supervisió, per fer-ne una bona descripció. He de dir que hi fa un fred de mil dimonis, és evident que aquests humans no tenen els seus habitatges ben condicionats. Almenys els meus subjectes d'estudi. Per això darrerament estic estudiant una estranya màquina amb làmines que sembla ser un regulador ambiental. Com que em resulta realment intrigant, no em moc del seu costat, aquest estudi em portarà molt temps... De vegades emet calor i de vegades no. Però jo no perdo la meva posició de vigilància. Per si de cas...


dilluns, 7 de desembre de 2015

Pistoletes

Ahir vaig veure uns nens amb armes de joguina a les mans. No eren pistoletes d'aigua, ni res per l'estil, eren autèntics rifles d'assalt i metralladores, fets a la seva mida, dels quals en desconec el nom, però segur que en tenen. Més que la reproducció, el que més em va impactar va ser la manera com els nanos sostenien les armes, amb una seguretat i una diligència preocupants.

Fa poc parlava (fora d'aquí) de joguines igualitàries, que no facin distinció de sexe entre els nens, i que per tant són respectuoses amb tothom. Però aquestes armes va una mica més enllà encara. Ja no és que siguin la típica joguina de nen, és que amb la quantitat de conflictes bèl·lics que hi ha al món, i amb els ànims tan crispats, no s'hauria d'influir a la canalla des de tan petits. Veuran normal l'ús de les armes? Minimitzaran el que vol dir prendre una vida? Es dessensibilitzaran de la violència? No ho sé, francament. Potser només són joguines. Però no em sembla la millor manera d'educar la generació que puja. Ja no és que no s'haurien de comprar, sinó que no s'haurien de vendre.

Segurament sempre ha passat, no deu ser cosa d'ara. Però si sempre ha passat, i estem com estem, no seria moment de començar a fer les coses diferents?

dijous, 3 de desembre de 2015

Junqueras

Fa uns dies vaig fer un post que es deia Baños i que va portar força disputes en els comentaris. I això que la situació no estava pas tan tensa com ara. Sembla que hi ha motius per l'esperança, perquè el pitjor dels escenaris possibles seria anar a unes noves eleccions al març. Potser a alguns us sembla bona idea, però no, traieu-vos-ho del cap. Seria fatal. Si és que sou independentistes, és clar. Si no ho sou potser us convé.

No és la meva voluntat embolicar la troca novament, però sí parlar d'un altre polític. De Baños en vaig parlar bé, i en seguiria parlant bé, però sentir parlar l'Oriol Junqueras em meravella. Ha tingut èpoques no tan bones, però quan està còmode, quan té oportunitat d'esplaiar-se (que és quan vol, perquè no hi ha escaleta d'un acte que el faci cenyir-se als temps establerts), és espectacular. El seu nivell de coneixements em sembla impossible d'assolir, i parla amb tota claredat i naturalitat. Quan vol, és clar, perquè també és perfectament capaç de parlar molt i no dir res. És polític, ves.

He tingut l'oportunitat de sentir-lo no només en un acte, sinó en un espai més reduït i amb més persones, i he de dir que guanya en les distàncies curtes. Envoltat de la seva gent, sense cap pressió ni compromís, és encara més proper i fins i tot bromista. Era una reunió en la que no hi havia de ser, però va entrar inesperadament, i sense massa intenció d'acaparar mirades. Però es va posar a parlar i la reunió es va acabar, més d'una hora després, ens feien fora de la sala. Crec que mai havia gaudit tant d'una activitat política com en aquesta xerrada improvisada, en la que li preguntàvem i ens responia amb confiança.

Quina sort congeniar amb les idees i les maneres d'un partit, i que aquest estigui liderat per una persona així. I el partit no és només ell, n'hi ha d'altres que es mereixen un monument, com el Tardà, i gent preparadíssima. Però en Junqueras és molt Junqueras.

dilluns, 30 de novembre de 2015

La solidaritat s'aprèn

Aquest dissabte vaig tornar a fer de voluntari al Gran Recapte i em va alegrar comprovar que la gent ja s'hi va acostumant, el coneix, i fins i tot et busquen. Ja són pocs els que et miren malament o amb suspicàcia. També m'acostumo jo a acostar-me a la gent i demanar-los que col·laborin mentre els ofereixo una bossa buida. No us penseu, em va costar!

Però de la jornada, que va ser molt gratificant en conjunt, em quedo amb un detall que em va robar el cor. Una parella jove portaven un nen petit, encara a braços del seu pare. El van acostar a la banyera on anàvem acumulant tots els productes recollits i li van ensenyar, mentre desaven el que ells havien aportat. Em va agradar l'esforç d'ensenyar-li què fèiem, i per què. El nen se n'estranyava, és clar, però els pares li van dir que donaven menjar perquè hi ha gent que el necessita, i que qualsevol dia els podria passar a ells. Em va semblar una manera molt maca d'ensenyar el valor de les coses, de que el nen aprengui que no tot és fàcil i que no ens podem desentendre dels problemes dels altres, perquè un dia poden ser els nostres.

També era maco que molts pares enviaven els fills, ja una mica més grans que el que comentava, a portar-nos la seva donació. Només que algun d'ells aprengui el valor de la solidaritat, ja haurà valgut la pena aquest gest. I aquests moments fan que valgui la pena ser voluntari d'aquesta causa. I segur que de moltes altres també.

dijous, 26 de novembre de 2015

Un mal consumidor

Per la meva sorpresa, fa uns dies un parell de companys de feina s'estranyaven que els llums de Nadal no estiguin encesos encara a Barcelona. Asseguraven que els comerços estan que trinen amb la nova alcaldessa per endarrerir l'encesa de l'enllumenat nadalenc. Els vaig preguntar si realment pensaven que els llums de les festes incentiven el consumisme, i ben convençuts em van dir que sí. I deu ser veritat, perquè és una pràctica comercial més que decorativa, però no ho entenc. La gent veu els llums i alguna cosa fa clic al cervell que els impulsa a comprar? Doncs es veu que inconscientment sí. Potser em sobreestimo, però no noto que a mi em passa. Segurament és una qüestió de pressupost, penso que no tinc diners per gastar balderament, així que les compres les faig quan toca, per més llums que hi hagi.

També he sabut que els comerciants són amants de les zones blaves d'aparcament, almenys els que tenen botiga en una zona o eix comercial. Els interessa que hi vagis, aparquis un moment, compris, marxis per no pagar més parquímetre, i que deixis així lloc pel següent que vindrà, que seguirà el mateix procediment. La veritat és que si hi ha zona blava miro de no aparcar, potser ho faré més enllà i caminaré, però sembla que també els deu funcionar. Les zones blaves en zones comercials no es negocien.

Dec ser un mal consumidor. Tot això que serveix per incentivar el comerç a mi em tira una mica enrere. Ni tan sols el famós Black Friday m'anima. La veritat és que no compro massa coses innecessàries, i regalo en la justa mesura, sense passar-me, però gastant el que calgui, si cal. L'únic que compro de manera descontrolada són els llibres, i no hi ha llum de Nadal o zona blava que em pugui impedir o incentivar a comprar-los.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Periodisme i castells

Fet 1: El món casteller és complex i força desconegut pel gran públic, s'entén com una expressió cultural i és difícil d'entendre com funciona i com són els castells si no ets dins.

Fet 2: El periodisme del nostre país és força dolent en general, però convindríem que per parlar de temes concrets potser caldria fer servir experts.

Aquest cap de setmana els Minyons de Terrassa han aconseguit una fita històrica: descarregar el 4 de 10 amb folre i manilles (4d10fm). Aquest castell només s'havia provat en tres ocasions, si no vaig errat, i havia quedat lluny de carregar-se. La quantitat de gent i la pressió que cal suportar per fer-lo feien que semblés un repte impossible, però pels Minyons no hi ha res que no es pugui fer, i ho han demostrat.

L'assoliment d'aquest castell no és una qüestió menor, ha tingut un gran ressò mediàtic, fins el punt d'ocupar portades de diaris i tot. I aquí vénen els problemes. Podríem discutir sobre la fiabilitat de les notícies que llegim, de la manipulació a que ens tenen sotmesos els mitjans. Però tenint en compte que els castells són un tema 'inofensiu', hauríem de pensar que els diaris informaran de forma veraç i documentada. Doncs no. Sembla que qualsevol pot parlar de castells, i mira que conec castellers periodistes, però als diaris deuen fer servir l'expert en tauromàquia per escriure sobre castells. Dos exemples que han sortit a la premsa:


En portada el Periódico anuncia la fita, i per il·lustrar-la posen una magnífica foto... del 3d10fm. Ep, que no és per desmerèixer aquest castell, que és una passada i els Minyons també el van descarregar, dos castells de 10 en una mateixa diada. Però aquest ja era el 4t que descarregaven aquest mateix any...


O aquesta altra infografia, aquest cop sí que representant un 4d10fm. Molt didàctica. Molt didàctica si no fos que el nom dels pisos està equivocat. En un castell de 10 pugen setens a sota els dosos. El primer pis que sobresurt de les manilles són els quarts, no els terços. Ja que et proposes explicar una estructura, fes-ho bé. Ah, per cert, en el text diu que es va provar per primer cop el 2013. Fals, va ser el 1996. Tot molt documentat.

Potser us semblarà que sóc molt tiquismiquis, però no hauria de costar tant fer les coses bé, només que ho revisi qualsevol casteller ja se n'adonaria. I no són les úniques errades mediàtiques que s'han vist, però millor deixar-se d'històries i admirar la bèstia en tot el seu esplendor.

 4d10fm de Minyons de Terrassa, 22/11/2015. Foto del diari Ara.

dijous, 19 de novembre de 2015

Relats conjunts, Fito Best


Fins i tot entre els malfactors hi ha classes. Ell és dels de la categoria més alta. Tothom el coneix, és el lladre més buscat de tot Anglaterra, el més temut. La gendarmeria no li ha pogut posar mai una mà a sobre, ni ho faran. I no és pas per necessitat, ja estava podrit de diners quan va començar. Ho fa per l'adrenalina, pels reptes. Afirma que pot robar qualsevol cosa que es proposi, i ja ha demostrat més d'una vegada que és així. Ningú sap com se'n surt, però se'n surt. Ningú sap on és el límit, ell afirma que no existeix. La seva fatxenderia és part del seu personatge, i part també del seu encant. Però tard o d'hora el farà cometre algun error, superar aquests límits que tothom intueix i que ell menysprea. Jo penso que aquest moment ha arribat: m'acaba de dir que robarà les joies de la corona. Penso que és boig, però amb ell no es pot estar segur de res. A mi ja em va robar el cor fa molt temps.

La meva proposta pel Relat Conjunt de novembre.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Foto de recurs


Per calmar una mica els ànims, per refredar una mica la situació, una foto de recurs que no pot fallar: en Blog prenent el sol. Si això no us calma, no sé què ho farà. No digueu que no està guapo allà a la galeria! Va, i deixem de pensar en algunes coses per una estona. Confiança, ens en sortirem.

divendres, 13 de novembre de 2015

Baños

Potser sigui una opinió impopular a dia d'avui, però m'agrada Baños. És un bon polític, sense ser polític. És un bon orador i té les idees molt clares. Sóc d'un partit acostumat a donar xecs en blanc, i després a rebre'n les conseqüències. No sembla que la CUP estigui disposada a fer-ho. Ens sembla molt estrany que un partit mantingui la coherència i el programa, l'únic que ho ha fet en molt temps, i molta gent està mirant de demonitzar-los. Potser molts hauríem d'aprendre d'aquesta manera de fer, en comptes de criticar-la. I sí, ara ens sembla el moment menys apropiat per aquesta coherència, però, i m'atreviria a dir que per sort, a alguns els és imprescindible, perquè és la seva manera de fer. Avui he tingut oportunitat de sentir Baños al Parlament i a la tele. No em queda dubte que tot sortirà bé, però la CUP no vol vendre el seu suport a qualsevol preu ni amb els ulls tancats. Serà difícil l'acord, però hi serà, encara que tots dos en surtin perjudicats i afeblits pels dubtes, però el pacte guanyarà en fiabilitat. Deixem que succeeixi, i en tot cas jutgem al final. Els insults, la pressió, no serveixen de res. Entenc els nervis, però no aporten, al contrari. I recordeu sobretot que arribar a entendre's és cosa de dos, mai d'un sol. Baños m'està sorprenent positivament, no sembla gens que el paper li vingui gran, com a la majoria de líders de l'oposició. Tots coneixem l'oratòria del President Mas, però m'agrada veure que comptem amb altres polítics capaços de mantenir un nivell alt com el càrrec els pressuposa. Escolteu-lo amb la ment una mica oberta; val la pena.

dilluns, 9 de novembre de 2015

Un nou inici

El 9 de novembre de 2014 vam anar a votar en una mena d'enquesta sense importància que molts vam convertir en un dels moments a recordar de les nostres vides: estàvem dient Sí a la independència del nostre país, de manera explícita i pública, i fent servir un símbol com és posar una papereta en una urna. No va tenir cap validesa, però alhora ho canviava tot. Ho refermava, si més no.

Un any després, aquella voluntat que vam manifestar es tradueix en una declaració solemne al nostre parlament, que decideix fer el seu camí i desobeir ordres de l'estat espanyol, per mandat de la seva gent, i gràcies a la majoria parlamentària que vam ratificar a les urnes, a les de veritat, les que ningú no podia impedir ni menystenir. I tenim a davant un nou inici, en un any, i en tots els que portem ja, sembla que la passa és petita, però si vols anar lluny, has d'anar-hi a poc a poc. I nosaltres anem lluny, molt lluny.

Confesso que el procés em té esgotat i avorrit, i això que avui tot just comença formalment. Però no puc deixar de destacar aquest dia, perquè el debat ja no està al carrer, està a les institucions, i aquestes saben que ja no ens poden fallar, no hi ha camí de tornada per elles. Per més que plorin i facin rebequeries alguns, la República Catalana ha començat a néixer. I no, no importa qui la liderarà, es pot estar perfectament sense president o presidenta. L'únic que importa és que qui miri de posar-hi pals a les rodes, serà fortament castigat per nosaltres. A veure si les ganes de voler manar massa, faran que no puguin manar gens. I això val per tots i cadascun dels diputats i diputades de l'hemicicle.

No oblidem el 9N quan estiguem construint un nou estat, penso que és una data que mereix alguna festivitat assenyalada al calendari, una que sigui de celebració multitudinària i fraternal. Com a nosaltres ens agrada fer les coses.

dimecres, 4 de novembre de 2015

Vintage

Les modes van i vénen, algú marca les tendències que es porten, o les que no s'han de portar, i aquesta mena d'autoritat etèria aconsegueix que la gent segueixi aquests mandats. Hi ha modes noves que triomfen, i n'hi ha que no, i també hi ha les antigues que tornen, i se les considera 'retro' o 'vintage'. Allò que era tendència, va deixar de ser-ho perquè ens va començar a avergonyir, però al cap d'un temps es considera vintage, i ho tornem a consumir, a portar, a fer servir. Perquè ara torna a fer 'guai'.

Per què no amb els blogs? La davallada de la catosfera més propera és notòria i fa temps que en parlem. Ja no hi ha l'activitat que teníem anys enrere, encara que alguns s'esforcen a seguir proposant i fent-nos jugar, cosa que és d'agrair. Però ni som tants, ni tan actius. I quant durarà això? Estan els blogs realment condemnats a desaparèixer? Un dia ens cansarem i arribarem a l'acord de tancar la paradeta tots plegats? I si resulta que això que fem, ara tan passat de moda i obsolet perquè prevalen altres xarxes, arriba un moment que algú diu que és vintage? I si llavors tothom retorna als seus blogs o en crea de nous perquè tornen a portar-se?

Qui ho sap, com que l'ésser humà està tan torrat, ja no em sorprendrà res. Però per si de cas podeu anar dient que seguiu la moda retro d'escriure en un blog, que no és gens 'mainstream', a veure si algú us segueix el rotllo. Aneu preparant les ulleres de pasta.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Panellets 'home made'


Des de fa una colla d'anys que la castanyada és trobada obligada a casa els pares, marcada en el calendari amb cercle vermell. Des de l'any passat només que aporto alguna cosa a la trobada. I per primer cop, aquest any portaré panellets fets per mi. Bé, fets a mitges. No en feia des de l'escola. Esperem que siguin, si més no, menjables. Ja tindrem temps de millorar.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

La mossegada al cul

Sempre diem que els nens petits són molt macos i molt graciosos, però no ens enganyem, també poden ser molt pesats i irritants. Quan entren en bucle, o els fa gràcia alguna cosa, fins i tot poden arribar a ser insuportables. Hi ha una història a la meva família d'aquelles que jo no puc recordar, però que em van explicar moltes vegades, i aquests dies m'ha tornat a la memòria, ves a saber per què.

Resulta que un dia (desconec si en realitat era una fase que es va acabar llavors), em va donar per mossegar. Probablement a mi em feia molta gràcia aquell nou poder que m'atorgaven les meves dents noves de trinca, però devia fer mal tot jugant. A la meva mare, evidentment, no li'n feia tanta, de gràcia. Amb la mosca pujant-li al nas, m'advertia que com continués em mossegaria ella a mi. Però a quines advertències pot atendre un nen petit? Fins que nyac! La meva senyora mare em va fotre una mossegada al cul amb la que vaig veure les estrelles. Va mossegar tou, però amb mala idea.

Suposo que devia plorar com una magdalena de la sentida, ja no sé si són records heretats o ho recordo jo mateix, però sé que la iaia la va esbroncar de valent per haver-me mossegat. Potser va ser una solució una mica bèstia, però segur, segur que no vaig tornar a mossegar jugant d'aquella manera. Com m'agrada fer memòria d'aquestes coses.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Islàndia

Aquells que fa un temps que em llegiu segur que m'haureu sentit parlar més d'un cop, i més de dos, del meu viatge somiat: Islàndia. No em feu dir per què, però sento una atracció especial per aquell lloc deixat de la mà de déu, que és bressol tant de volcans com de revoltes populars, encara que aquí ens n'arribi poca informació, tret de quan la fan sonada tant uns com els altres. Els darrers temps sembla que molta gent s'anima a anar-hi, i posat que jo fa molt temps que hi insisteixo, ha arribat el moment de fer un cop de cap i permetre's una gran despesa per acomplir un somni, modest si voleu, però no a l'abast de totes les butxaques.

Ja tenim els vols i una mica la planificació de la ruta. I no precisament perquè falti poc, falten encara molts mesos, però ens en volíem assegurar, ara ja no hi ha camí de tornada. Hi anirem quan encara hi fa fred, amb la ferma voluntat de, com a mínim, tenir possibilitats de veure aurores boreals. I també balenes, i frarets, i guèisers i cascades i glaceres... Un fred que pelarà, una despesa que també glaçarà les nostres butxaques, però ei, què pot sortir malament?
 
Ho dic ara que encara falta molt, d'aquí a allà poden passar moltes coses, però molt s'ha de torçar tot perquè no passem dues setmanetes al país del gel. I ganes que en tinc. Serà el viatge més llarg i més llunyà que hauré fet fins ara. I no en podria imaginar cap de millor.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Relats conjunts, Xiquets a la platja


Abans els estius duraven tres mesos. Es pot dir que ens coneixíem des de sempre, des que vam néixer. Els nostres pares eren amics, s'havien conegut en aquell poblet de platja i estaven encantats que ara fóssim els seus fills els que establíssim amistat. Els tres teníem si fa no fa la mateixa edat i gaudíem a la platja, ens hi passàvem els dies sencers. Quina gràcia recordar com corríem amunt i avall sense banyador ni res que ens tapés, fins i tot tenim alguna foto antiga que ens manté viu el record. Quina mena de pudor han de sentir tres nanos petits d'estar-se despullats a la platja? Cap ni un, són imatges entranyables. Però arriba un moment en que la vergonya fa tapar-te, aquell moment en que perds la innocència. En el nostre cas em sembla que ens va passar alhora, ja no el mateix estiu, sinó el mateix dia. Jèiem a la vora de l'aigua, deixant que les onades ens mullessin els nostres cossos lluents i nus. Llavors vam veure la veïna d'en Joan passejant per la sorra, ens va passar a pocs metres de distància. Ella també anava nua, o gairebé, només la tapava una part de baix del bikini ben escarransida. Fins llavors l'havíem vist com una senyora quan ens la creuàvem a l'escala, devia tenir 20 o 25 anys, no més, tota una anciana per nosaltres. Però aquella visió va deixar-nos a tots embadalits. En aquell moment el nostre cos va experimentar una reacció desconeguda fins llavors, una reacció que ens feia vergonya reconèixer i que ens va impedir aixecar-nos durant una bona estona. Sí, definitivament, va ser aquell estiu, aquell dia, quan vam perdre la innocència.


Aquesta és la meva aportació pels relats conjunts d'aquest mes.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Tan dolent no dec ser

He de reconèixer que de vegades sóc esquerp. Això de dir les coses pel seu nom, o no tallar-se gaire fa que alguna gent et miri amb reticència. Tinc fama d'asocial, tot sovint no faig allò que no em ve de gust, sense inventar excuses. Deixo que se m'apropin només aquells que jo vull, i sovint parlar amb gent que no conec massa m'incomoda. Amics? Poquets, però és que d'amics sempre se'n tenen pocs. I coneguts un regiment, per les meves afiliacions, però sense que els presti massa atenció. Per això de vegades penso qui es mullaria per mi, a qui podria recórrer en cas de necessitat. El dubte hi és. Però ha estat quan, no pas per necessitat, sinó a l'hora de compartir bones noves (que he dit que no amplio família, caram!), quan he vist que la majoria del meu entorn reacciona de forma entusiasta i em donen suport i ajuda. Rebre respostes tan positives m'emociona molt. Potser sóc un 'borde', poc sociable o el que sigui. Però tan dolent no dec ser.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Comerç de proximitat

I aquí va la meva segona participació al concurs 69 d'en Gasull, una mica més gamberra aquest cop. Espero que us agradi!

Dibuix de la Carme, en blau.
"—Reina, no cal que busquis més, no en trobaràs cap altra de més grossa i més ferma que la meva. 
—Vostè és un penques! Però què s’ha cregut? Quina barra que té... 
—Bé, jo estava parlant de la mongeta tendra, però si està més interessada en la barra, també en podem parlar. 
—També la ven a tant el quilo? 
—No, més aviat a pams... i gratuïta que li deixo!"

dijous, 8 d’octubre de 2015

Agenda

El meu whatsapp treu fum i la bateria em baixa en picat. Per comunicacions més llargues també escric i rebo un bon grapat de mails al dia. De la meva constància als blogs no cal parlar-ne. Twitter, probablement facebook (no pas per gust!), i altres formes d'expressió virtual. Visc sempre a prop d'un ordinador. Tinc un pepino de mòbil per poder gestionar bé tota la meva comunicació.

I tot i així, carrego sempre una petita agenda en paper, negre, com no, per apuntar-me totes les reunions, deures i compromisos que tinc. L'única manera, no ja de no oblidar-me'n, sinó de no fer altres plans i comprometre els que ja tinc. Tanta virtualitat, però no hi havia manera, les agendes o calendaris informàtics ni me'ls miro. Al final, el paper funciona.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

L'acord

Finalment participo en el concurs del Sr. Gasull, ja en tenia ganes! Em sembla que m'ha sortit un 69 molt actual! Espero que us agradi.

El 69 de la Carme
"El termini s’acabava l’endemà, s’ho jugaven tot a una carta perquè el procés arribés a bon port: o caixa o faixa. Eren els dos millors negociadors de cada bàndol, estava a les seves mans; la nit seria llarga. Però el que no s’esperava el President era trobar-se’ls al matí dormint abraçats i nus sobre la taula de reunió. Saltava a la vista que, finalment, havien arribat a un acord."

dijous, 1 d’octubre de 2015

Que em trobin a faltar

Ja he parlat molts cops de la meva implicació en les coses que faig, de que intento deixar-me la pell en totes les activitats, encara que quan en tens moltes és molt difícil que tot surti igual de bé. El fet d'encaparrar-se tant en 'l'excel·lència' té els seus avantatges i els seus inconvenients, ja se sap. Però per més que estiguis ficat en un tema, tard o d'hora arriba el moment en que s'acaba, en que fas un pas enrere, al costat, o cap on sigui. Pensant en això, i en com encararé l'any vinent (sí, ja penso en l'any vinent), em va venir una reflexió al cap que potser és d'utilitat, o potser no. M'adono que faig les coses de tal manera que quan ja no me n'encarregui em trobin a faltar. No sóc ni millor, ni probablement pitjor que qualsevol altre, però m'agrada pensar que deixaré petja allà on estic i que després enyoraran la meva feina i entrega. Francament, no sé si me'n surto, i potser els meus successors em superaran en tot, però aquest pensament m'ajuda a mantenir-me alerta i pujar el meu nivell d'exigència. Perquè si ho faig tot de qualsevol manera, com haurien de trobar-me a faltar després?

dilluns, 28 de setembre de 2015

Els sentiments i la lògica

Si no fes una valoració de les eleccions quedaria estrany i tot, així que acabaré el hat trick polític esperant deixar-vos tranquils una temporada amb aquests temes.

Abans de res, per a tots aquells que doneu suport a la independència de Catalunya, enhorabona, des d'avui s'està construint la futura República Catalana, ho hem aconseguit. Els resultats no són dolents, són suficients i aclaridors. Hauria preferit alguns escons més per JxSí, però m'està bé que hàgim de dependre de la CUP, les majories absolutes no són bones. El parlament té majoria independentista, 72 de 135 escons, i això és el que val en unes eleccions, no us deixeu enganyar. Estem legitimats per iniciar el procés constituent, com vam garantir als programes electorals. Aquells que demanen que caldria tenir majoria absoluta en vots són els mateixos que no ens deixaven fer un referèndum, que es decidiria per percentatge de vot. Però tot i així, hi ha majoria de vots independentistes, i si no es compten com a NO els de CSQEP, com ells mateixos demanen, superem el 50%. Encara més, si el govern espanyol no hagués fet desaparèixer el vot de 180.000 emigrants catalans que han volgut votar i no han pogut, estic convençut que la majoria seria encara més gran en els dos aspectes.

Que quedi dit que els resultats ens avalen i que no hi ha discussió possible, ho saben a tot el món, tret d'España, naturalment. Tot i així, he de dir que m'he endut una gran decepció amb el poble de Catalunya, que és un de sol. Em diuen que és lògic que en un plebiscit les postures es radicalitzin, es polaritzin, i que per això ha triomfat l'opció de Ciutadans, que no tenen altre programa que el de negar la pròpia identitat. Els companys estan contents perquè en la pugna SÍ/NO, ha quedat clar on és la majoria. Però els sentiments no estan relacionats amb la lògica. A mi em fa mal que un 18% de la població del meu país tingui tant auto-odi a dins. Donen suport a un partit que vol carregar-se el nostre auto-govern, l'escola en català, TV3, que reneguen dels seus orígens i que se senten espanyols per sobre de tot, i odien el català i els que se senten catalans. Feixistes. Falangistes. Jo ho sento, però em dol que el meu estimat país hagi triat com a oposició aquesta mena de gentola. I el pitjor del cas és que no saben què voten, només els han vist a La Sexta, perquè al carrer us asseguro que no.

Us mentiria si us digués que ara mateix estic content, perquè tinc moltes contradiccions dins meu, però això no em fa valorar més negativament els resultats obtinguts, perquè ara el procés tira endavant, i amb un mandat democràtic del poble com a garantia. Pròxima estació, arribar a un consens per investir un nou president o presidenta. La paraula que més sentirem aquests dies és 'generositat'.

divendres, 25 de setembre de 2015

Ara és l'hora


De la República Catalana. 
De deixar de ser independentistes. 
En definitiva: de ser.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Excepcional

Estem vivint moments excepcionals. Tan excepcionals, que fins i tot jo faré excepcions al que sempre dic de no fer campanya aquí al blog, que ja en faig prou fora. Vaig estar a l'acte central de la campanya de Junts pel Sí, la candidatura a la que dono suport, i va ser senzillament espectacular. El que es va viure a la Farga de l'Hospitalet va ser increïble, i tots els ponents, els 6 primers de la llista, van estar sublims. El més fluix, Romeva, però és que els altres van estar tan bé...

Vivim moments excepcionals, com dic, i no és moment d'anar amb escrúpols. Volem la independència, o no la volem? Un Junqueras imperial, dient les coses clares com mai, una Forcadell crescuda i convençuda, sobrada, una Muriel amb el seu estil reposat, però repartint estopa a tort i a dret, i un Reyes que emociona per la naturalitat, que no llegeix el paper que té davant, sinó que parla amb el cor a la mà. I un Mas parlant com mai, desinhibit, desafiant, i el que és més important: sense por. Convençut. Exaltat. Si no els heu vist, busqueu els vídeos, val la pena.

Seré sincer, jo no votaria mai Mas. No és el president que vull, no fa les polítiques que m'agraden. Però vivim moments excepcionals, repeteixo. Els sis ponents eren diferents, d'ideologies discordants, però van junts, en majúscules, Junts. I no penso en qui serà president ara, que serà circumstancial. Penso en el futur, en el meu, en el nostre, i en el de tots els que vindran. I penso en el passat, en tots els que han quedat enrere esperant aquest moment. I en un futur no gens llunyà, cadascú de nosaltres podrà decidir qui vol de president. I llavors jo no votaré Mas. Però ara votaré Junts pel Sí, perquè és la candidatura que ens porta a la independència, sense condicions.

Unes paraules per les CUP. He de reconèixer que estan fent una molt bona campanya. He de reconèixer que el seu discurs, sòlid, creïble, noble, és molt del meu gust. Votar les CUP no és votar en contra, la CUP no és l'enemic, però sí que som rivals polítics. Desconec com condicionarà la necessitat que tindrem dels seus vots a la constitució de la República Catalana, però desitjaria que no la condicionés de cap manera. Ho vull tant, ho desitjo tant, que no vull que ningú m'ho espatlli. I no és que la CUP no vulgui la independència, al contrari, però el moment és excepcional, l'objectiu és excepcional, i les concessions que fem també han de ser excepcionals. No us diré no voteu CUP, com sí que us diré no voteu CSQEP, ja que els seus vots se'n van al NO de pet, però sí que us demano que penseu en l'excepcionalitat del moment històric que vivim. Perquè volem guanyar, hem de guanyar, i guanyarem.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Relats conjunts, Mural


—Senyor president...?
—Sí, és clar, què passa? Espero que sigui important!
—...sí... bé, crec que sí...
—Creus? Però qui redimonis ets? Bé, m'és igual, aquest és el número d'emergències nacionals, així que espavila.
—Sóc el vigil... bé, que el mural, la inscripció de l'entrada... ja sap, allà on posa Catalunya ben gran...
—Nano, si no t'espaviles no treballaràs massa més aquí, què passa amb el refotut mural?
—Uns brètols... l'han malmès, l'han destrossat, vaja.
—Com? Han atemptat contra el nostre mural?? Qui, per què??
—No ho hem vist senyor...
—Que no ho heu vist? No ho ha vist ningú?? Però si està a la punyetera entrada, aquest matí estava perfectament!
—...
—Què li han fet al nostre Tàpies? Segur que han estat els maleïts unionistes!
—...l'han guixat, i l'han pintat de vermell per sobre... creu... creu que pot ser una amenaça?
—Guixat i pintat de vermell? Però qui carai ets tu? Ets nou, oi?
—Sí...
—L'havies vist mai abans el mural?
—No...
—És el puto Tàpies carallot! És així! Una merda punxada en un pal, ja ho sé, però ens va costar un ull de la cara! Qui t'ha passat aquest número?
—...el... el senyor conseller d'interior... em va dir que li truqués si passava alguna cosa realment extraordinària, sobretot amb el mural... tot i m'ho va dir rient, però he pensat que... he pensat...
—Quan l'enganxi...


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes!

dissabte, 12 de setembre de 2015

Vaig plorar

Vaig plorar,
perquè la mare m'amagava aquella samarreta indepe al fons del calaix, per acte reflex, després d'una joventut corrent davant dels grisos, per estalviar-me disgustos.

Vaig plorar,
perquè em lligava aquell mocador negre de l'estelada per fer castells, i a la butxaca el clauer sempre era també de l'estelada.

Vaig plorar,
perquè m'ho negava, perquè vaig abandonar tota esperança de lluita, de què em servia voler-ho si ningú més ho volia?

Vaig plorar,
perquè sabia que treure gent al carrer no significava res, que estàvem molt lluny i no ho aconseguiríem mai; així ho expressava.

Vaig plorar,
perquè dempeus amb un punter taronja a les mans en Gabriel Rufián en espanyol, i la Liz Castro en anglès ens explicaven, amb humilitat, però amb orgull, que Catalunya vol ser un nou estat de tots i per a tots, i Jordi Sánchez assegurava que ho serà. I sentia el caliu de centenars de milers de persones que, a dia d'avui, comparteixen la meva voluntat. Vaig tirar la vista enrere i em vaig adonar que, després de tota una vida, de tanta decepció, ara ho tenim a tocar.

I vaig plorar.

dijous, 10 de setembre de 2015

La campanya de la nostra vida

No cal que digui quin és l'objectiu general de les properes eleccions, i per tant, de la campanya electoral que comença: Aconseguir un SÍ com una casa a la independència de Catalunya. Però jo, com a director de campanya al meu poble, em marco tres objectius personals, que són els següents:
  1. Sobreviure.
  2. No separar-me.
  3. No matar a ningú.
Ja us explicaré el percentatge d'èxit.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Possessió

Ja són dues les persones que em diuen que tenen problemes amb el meu blog, i jo també els he experimentat. Aparentment, si s'accedeix al Bona Nit a través d'un mòbil o tauleta, i es fa per la versió web, no per l'aplicació de dispositius d'aquesta mena, salta una publicitat que fa desaparèixer el blog i n'impossibilita la lectura. Passa sempre i no hi ha manera d'aturar-ho, algun esperit maligne ha posseït el Bona Nit. He de dir que no tinc ni idea de per què passa, i podria haver estat tota la vida sense descobrir-ho si aquestes ànimes caritatives no m'ho haguessin explicat. He mirat de trobar la solució a la xarxa, però no me n'he sortit. Sembla que podria ser per algun trasto dels que tinc penjats a la barra lateral que funciona malament, però ja n'he tret un parell i segueix igual. Si alguna persona de bona voluntat té alguna idea per eliminar-la, li agrairé molt i molt. Si almenys em paguessin alguna cosa per la publicitat... però ni això.

divendres, 4 de setembre de 2015

Per no perdre el tren

La casualitat em porta a descriure una altra situació que he viscut i que em porta a reflexió. Aquest cop ha estat baixant del tren, en tornar de la feina. Al mateix temps que jo han baixat una mare i el seu fill, d'una edat similar als futbolistes del post anterior. En sentit contrari, tres joves, que per agreujar el tema eren de color cafè amb llet, venien riallers i espitats perquè se'ls escapava el transport. Amb l'impuls, han donat un cop al nen que s'ha quedat mut de l'ensurt que li han fet, se li han tirat a sobre. La mare els ha començat a insultar, que si gilipolles, que si subnormals, i unes quantes més així, tot i que els joves, que ja eren dalt del tren, no n'han sentit ni un. La mare, amb el fill de la mà, ha seguit caminant i deixant anar improperis i amenaces.

Els joves esbojarrats han fet mal fet, no es pot anar passant per sobre de qui sigui només per no perdre el tren. Són d'aquests despreocupats que fan tanta ràbia, especialment si ja tens una edat, i el seu comportament t'ofèn. Però què hi ha de la mare? Cal dir que agafava el fill de la mà tota l'estona, però portava uns d'aquells auriculars tan grossos que t'aïllen de tot, així que massa cas no li estava fent. I a més, no ha tingut cap inconvenient de fer servir paraules ben gruixudes i ofensives davant del nen que presumptament defensava. S'ha quedat a gust, no ha semblat en cap moment que la preocupés el vocabulari que feia servir en presència del xaval.

No em pertoca a mi jutjar la mare, ni tan sols els joves que han provocat l'incident, però el que inicialment m'ha semblat una ximpleria d'uns brètols, m'ha acabant activant les alarmes de la protecció de l'infant. He topat amb uns desconsiderats aquesta tarda, però no m'ha quedat clar qui ho era més.

dilluns, 31 d’agost de 2015

Jugar de veritat

Diumenge vaig assistir, de casualitat, a un interessant experiment sociològic. Sèiem en un parc infantil, ja se sap: amics amb canalla, i van aparèixer tres nens i una nena de 12-13 anys amb una pilota. Jugaven a un joc que consisteix en que un fa de porter i un altre xuta. Si marca, no li toca parar, és a dir, no s'ha de posar de porter, però si falla, es posa a la porteria i el que feia de porter podrà xutar, i així rotatiu. Per tant: si marques, no fas de porter.

Em vaig adonar que quan xutava la nena, el porter no feia ni el més mínim esforç per aturar la pilota. Se la veia disgustada i va començar a insistir que la deixessin posar-se a la porteria si fallava, que almenys així 'jugaria de veritat'. Els noiets la deixaven xutar, però no posar-se de portera. Evidentment, com a homes que eren, o que es creien, la seva incalculable potència de xut era massa forta per la pobra i desvalguda nena. Francament, hi havia un animalot que m'hagués rebentat també a mi, però és una altra història.

Al final, després de molt insistir, la van deixar posar quan va fallar un xut, no perquè el porter fes res, sinó per demèrit seu. El més nap buf dels nens li va preguntar molts cops si estava segura del que feia, i ella que sí, senzillament volia jugar com ells, sense ser menys que ningú. Amb ella 'sota pals', els nens murmuraven entre ells 'no et passis, xuta fluixet', i coses similars. Però el nyicris va fer un xut decent, alt, que la nena va entomar en una aturada de considerable mèrit. Fins i tot la vaig aplaudir.

Després d'això vam marxar, només estàvem esperant el desenllaç. No es pot resumir aquella situació millor de com ho va fer la Txaro mentre giràvem cua: 'és que les dones sempre hem de demostrar el doble el que valem'.

dijous, 27 d’agost de 2015

Manar

Si digués que manar no m'agrada, mentiria. Però més que manar segurament el que m'agrada és remenar les cireres, estar en el centre de les decisions. Diria que no és el primer cop que parlo d'això al blog. Pel que he percebut al llarg del temps, no és que sigui una capacitat que em manqui, per bé que sovint ens costa reconèixer-nos certes virtuts. El problema que em trobo és veure'm en la necessitat de manar gent que sap molt més que jo dels temes en que els dirigeixo. Aportar autoritat quan em falten els coneixements i els arguments per ser creïble. I malgrat tot, m'han triat. En el partit i en la coalició electoral. No crec que ningú em discuteixi la capacitat de treball i l'esforç. Però em poden discutir la formació. No pot ser bo per algú que està al capdamunt de totes les decisions sentir-se despullat davant de tanta gent, i de tants temes. Em ve gran? Només el temps ho dirà. Tornem a estar en campanya. I ara em toca dirigir-la.

diumenge, 23 d’agost de 2015

Dit i esquena

El meu dit recorre la teva esquena de dalt a baix, amunt i avall, i no fas res per aturar-ho, ben al contrari. Esperes -i espero- expectant, el moment que fregaré algun punt en que les pessigolles ja no es podran aguantar, i t'estremiràs. Però faig trampa: sé molt bé on he de lliscar el palpís per obtenir l'efecte. No te'n canses, et relaxa, i et deixes fer. I així podrien passar hores si no fos que a mi em relaxa encara més i la son em venç.

dimecres, 19 d’agost de 2015

Els testos s'assemblen a les olles

Les vacances s'han acabat i toca tornar a la feina, però en el meu cas també tornen les reunions polítiques, els castells... ja hi tornem a ser. Just abans de marxar vaig fer una visita als meus pares per posar-los al dia de les meves responsabilitats adquirides, i de tota la feina que em vindria a sobre. La meva mare em mirava amb certa cara de preocupació, i em deia si tindria temps per dedicar-me a mi i a la meva parella. I em va deixar anar un comentari d'aquells que et fan pensar: 'A veure si faràs com el teu pare. Tu, quan tenies dos anys, vas dir que per Reis volies un pare nou que jugués amb tu'.

El meu pare era sindicalista, si és que tots els testos s'assemblen a les olles. En aquella època es passava la vida al sindicat, i suposo que deixava de fer les coses importants per fer les urgents. És clar que la lluita sindicalista en aquells moments, al principi dels '80, devia ser molt important també. Van aconseguir part del que avui ens prenen. Però el comentari, com deia, cau com una llosa. Sobretot quan penses 'i això que ell no feia castells...'.

I res, aquí estem, veient com posem una mica de fre perquè les coses importants no es ressentin més del compte. Us he dit que vénen unes altres eleccions?

diumenge, 16 d’agost de 2015

El nom de les plantes


Poc s'ho pensava l'Agnès quan va tenir aquella idea una mica estrafolària, però ara que es mira el seu balcó, atapeït de plantes i plantetes, s'entristeix i s'adona que els anys han passat, per ella també, i que allò que esperava i desitjava no ha arribat. 'Encara', s'entesta a repetir-se, però cada cop que baixa el carrer de casa i veu el balcó, perd una miqueta més l'esperança.

En Jaume va ser el primer noi amb qui va tenir una relació, diguem-ne seriosa. Eren molt joves, però ella va pensar que seria per tota la vida, no sap agafar-se les relacions d'una altra manera. Però és així com s'han de viure, oi? Si no ja no paga la pena esforçar-s'hi. Se'l va estimar molt, en Jaume, tot i que era una mica aturat. D'això se'n va adonar després, és clar. Aquell amor es va anar fonent fins que els dos es van adonar que no anaven enlloc. Tot i així, l'Agnès no volia oblidar aquella primera història, era el més important que li havia passat a la vida, llavors. Com que en Jaume era una mica aturadet i poc xerraire, va decidir recordant-lo amb una broma que havia fet algun cop amb una amiga en aquella època. Si en Jaume era com una planta, de vegades, posaria una planteta al balcó i sempre que la mirés es recordaria d'ell. Seria el seu petit secret. Al principi segur que li faria un xic de mal, però allò donaria pas a la nostàlgia, aquella que et ve amb un mig somriure als llavis, quan ja no hi ha ferida.

Un temps després va venir en Jordi, i després l'Aitor. Més tard en Marc, ai en Marc. El Jofre, en Peter i en Juli. En Toni, en Carles, en Pol, en... els recorda a tots, perquè tots van ser importants a la seva vida. Però no se n'ha quedat cap. I no ho diu a ningú, però seguint aquella tradició, que inicialment li va semblar una anècdota simpàtica, després de cada fracàs amorós ha afegit una nova planta al seu jardí improvisat. Ja en són moltes, i cadascuna té un nom. L'Agnès té el balcó ben ple, però el cor ben buit. 


La Carme ens fa una nova proposta perquè escrivim aquest estiu, animeu-vos-hi!

dijous, 13 d’agost de 2015

No us ho deixeu dir


De vegades, des de les opinions més casposes, i des de la incultura més absurda i malintencionada, s'entesten a titllar-nos de nazis, només perquè reclamem la plena sobirania i la llibertat del nostre poble, després de segles de ser tractats indignament i sense cap consideració. Amb menyspreu, fins i tot. I fomentant una catalanofòbia injustificada en la resta del territori estatal. Aquests dies he estat a Auschwitz-Birkenau. El nacionalisme es cura viatjant, diuen, consell estèril, ja que els catalans som, de llarg, els que més viatgem. No deixeu que us diguin nazis, mai. No els deixeu faltar-vos al respecte, ni faltar al respecte de les víctimes d'aquella atrocitat que són els camps de concentració. La comparació és aberrant, ofensiva i completament injusta. No calia viatjar per saber-ho, però en tenir-ho davant, aquesta és una de les primeres coses que vaig pensar, com algú pot gosar comparar-nos amb allò. Vaig pensar moltes altres coses, no deixa indiferent. Però de moment me les guardo.

dilluns, 27 de juliol de 2015

No m'ho tingueu en compte

Tenia pensat posar el blog de vacances la setmana vinent, però em sembla que aquest cop el blog descansarà més que jo, que encara em queden uns dies de feina molt intensa, i unes activitats paral·leles encara més intenses. L'esgotament mental fa que tampoc em vingui res al cap per escriure (això, o que se m'han fregit les neurones de tanta calor), així que millor deixar reposar el Bona Nit una mica i a mitjans d'agost reprendre'l amb moltes ganes. És allò que no m'agrada fer i que la majoria d'estius he evitat, però crec que ara em cal. El que sí que faré serà passar per les vostres cases, però el Bona Nit és massa exigent. Marxaré també uns dies fora, ja en parlarem a la tornada! Sigueu bons i no m'ho tingueu en compte.

dijous, 23 de juliol de 2015

Animals

Per treure'ns una mica de sobre el debat únic que vivim, i que cansa molt, la política aquest dies està parlant d'altres temes que són prou interessants. Ahir es va aprovar al Parlament una llei que prohibeix els espectacles de circ amb animals salvatges, per gran alegria de les organitzacions animalistes. Pot semblar poc important, però és un pas més cap a respectar els drets dels animals i considerar-los com iguals, més que una possessió dels humans de la qual en puguem fer ús com vulguem. Qui ha tingut animals a casa sap que acaben sent de la família. Tot i això, encara hi ha moltes mostres de maltractament i de comportament de superioritat dels humans cap els animals. Aquest dies també m'he trobat treballant aquest tema i he après coses que m'han semblat interessants.

Una societat que respecta els seus animals és una societat avançada. Sembla ser que hi ha correlació entre el maltractament animal i la violència interpersonal, és a dir que si algú té tendència a fer mal als animals, també serà més propens a fer-lo a altres humans. Per això és molt important no permetre conductes violentes envers les bèsties a la canalla, aprendre a respectar l'entorn i els animals segur que ajuda a respectar també els altres humans. Com que els animals sempre tenen les de perdre, trobo molt bé que hi hagi lleis específiques per protegir els seus drets, i càstigs exemplars per aquells que les vulnerin. Podem començar per considerar els nostres animals domèstics com a companys, i no com a possessions. A més, tots sabem que si hi ha un gat a casa, és ell qui mana!

No puc dir que sigui un activista animalista, però en tinc algun a prop, i m'agraden aquestes idees, m'agrada que el meu país no vulgui deixar ningú enrere, i que això inclogui els animals de família, i la protecció per tots els animals amb els que compartim territori. I mira que a mi m'agrada fer la guitza a en Bloggins, eh! Però més ben cuidat no pot estar! Fins i tot la política és agraïda quan et permet aprendre coses.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Surfistes


La humanitat no estava preparada per aquell cataclisme. Cap aparell no va saber calibrar la magnitud de la sacsada propera a la dorsal oceànica i l'onada resultant va ser la més gegantina que hom havia vist mai. Va ser la definitiva. La força de l'aigua va arrossegar-ho tot, va canviar del tot la superfície del planeta. Un exemple és el que es veu a la fotografia adjunta, immensos bancs de sorra arrossegada per la corrent, dipositades en zones anteriorment selvàtiques. Es desconeixen les repercussions sobre la vida a la Terra, però es calculen catastròfiques. Pel que fa a l'espècie humana, que se'n tingui constància, només van sobreviure els surfistes, ja que van poder cavalcar la Gran Onada. Ara deambulen confosos, perduts. No tenen ningú davant de qui presumir.


Un any més, la Carme fa la suplència a Relats Conjunts, i jo no deixo passar l'oportunitat de participar! Animeu-vos-hi!

dijous, 16 de juliol de 2015

La vida pública

Aquí al blog sempre he intentat mantenir l'anonimat, mostrar-me poc, malgrat que he explicat la meva vida i miracles del dret i del revés. És una bona vàlvula d'escapament, i em dóna molta llibertat. Per què tanta insistència en mantenir-me només a un cantó de la pantalla, o de seguir fent servir pseudònim? Doncs de vegades jo també m'ho he preguntat, quin sentit té, després de tant temps? Una idea em planava, però. I si alguna vegada arribo a fer alguna cosa que em dóna certa visibilitat pública? I sí, posem per cas, comencés a presentar el telenotícies? Relacionar tot el que he explicat aquí amb el meu jo de fora no em fa gràcia. És com el meu diari secret, compartit amb tots vosaltres, i no m'agradaria perdre aquest espai perquè tothom sap qui és qui ho està explicant. No coneixent la persona, no sabent què fa, puc seguir sent el XeXu, agraït que em passeu a llegir, i gaudint dels vostres blogs.

Aquests dies alguna coseta ha canviat. Allò que explicava fa uns dies del trash talking es va decantar al meu favor, i ara diguem que tinc una vessant pública, mooooooolt a petita escala, però que molt petita, però que m'ha fet fer un discurset pels companys, sortir en un parell de mitjans locals, i una entrevista a la ràdio. I tot plegat en una setmana. Desconec on em porta això, si passarà d'aquí o no em mouré d'aquest nivell taaaaan reduït de popularitat. Però és altament probable que hagi d'anar fent aparicions públiques, de moment a nivell només local. I la cosa pot anar a més també en altres vessants de la meva vida.

I què vol dir això? Que em matin si ho sé. Només ho volia compartir. M'agrada tant aquest espai, és tan necessari per mi... Tot i que els blogs vagin una mica de baixada, tot i que ara tinc menys temps per dedicar-hi, encara m'hi aferro amb ungles i dents, i no vull que res me'l prengui. Fins allà on pugui, continuaré sent el XeXu, que us ho anirà explicant tot, a la seva manera. I el que passi pel món, ja és una altra història.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Tavertet

L'excursionista de pa sucat amb oli se sent en una forma lamentable. Però no oblida aquella afició, tot i no practicar-la gaire sovint. Per això, quan els companys de castells proposen fer una excursioneta, ha arribat el seu moment. Els castellers són uns 'birreros', no pot ser que li proposin res de l'altre món! I efectivament, la pujada al pintoresc poble de Tavertet des de l'Hotel la Riba, al costat del pantà de Sau, s'adapta a les possibilitats actuals de l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja m'explicaràs tu com pugem allà dalt...

Des de bon principi el camí fa pujada, primer per una pista de terra, i després per un corriol que va amunt, amunt. No es perd de vista la cinglera que sembla impossible d'ascendir, però sempre hi ha camí. A tracés d'una canal en la roca es pot seguir pujant fins que de sobte, plop, l'excursionista de pa sucat amb oli i els seus companys van aparèixer en una altra pista de terra que porta al poble de Tavertet. En total, menys d'una hora de pujada, encara que a bon ritme.

Panoràmica des de Tavertet, amb les Guilleries davant i el Montseny allà al fons.

Ja les vistes durant la pujada són espectaculars, i des de dalt de l'altiplà, a uns 870 metres sobre el nivell del mar, encara més. Les Guilleries i el Montseny es perfilen a l'altre cantó de la vall. L'excursionista de pa sucat amb oli va fer un bon grapat de fotos i es va meravellar que, a Tavertet, els rètols amb el nom del carrer inclouen l'estelada. Genial.

Prova superada, ara toca premi!

Una excursió molt recomanable i poc exigent, tot i que el camí fa pujada i hi ha pendent, però a Tavertet s'hi pot arribar fent una passejada, cadascú al seu ritme. Un cop a baix, l'excursionista de pa sucat amb oli i els seus companys de ruta van fer una bona remullada al pantà de Sau, que bona falta feia, a causa de la calorada.

Informe de danys: només una mica de color vermell a les zones exposades al sol. Estranyament, molt poca repercussió física.

dijous, 9 de juliol de 2015

Mirar més enllà

Sembla mentida com poden perjudicar a algunes persones les aparences. Hi ha gent que té mala sort i ningú no donaria un duro per ells, però sempre s'ha de mirar una mica més enllà. Tinc al meu voltant un parell de persones que, a primer contacte, no causen una bona impressió, i això ja fa que no se'ls doni una oportunitat. Em centro en un, un xaval de castells. Pot semblar-te una mica tontet, i li costa u pèl expressar-se oralment, un blanc perfecte perquè tots aquells que necessiten pujar-se una mica l'autoestima es riguin d'ell, o el critiquin. Sempre a l'esquena, és clar. Sovint em fan comentaris jocosos sobre ell, tothom es creu molt espavilat. Però ell sempre hi és, sempre vol participar. I no es queixa, ni reclama, com fa la immensa majoria. Accepta el paper que se li dóna, malgrat que es mor de ganes de posar-se a prova, de fer més, no el veuràs muntant una escena ni criticant-te per darrere (i sí, tants altres sí que ho fan). I a més, contesta els mails motivacionals amb sensatesa, amb empenta i amb correcció, molt més del que fan els altres, que suposo que no en fan ni cas només perquè vénen d'ell. Qui és l'espavilat aquí? Començo a tenir molt clar qui em mereix més respecte. Sempre, sempre cal mirar més enllà.

dissabte, 4 de juliol de 2015

1 de juliol

Desconec si passa en altres feines, o en altres àmbits laborals, però si una cosa he observat en els ja uns quants anys que em dedico a la recerca científica, primer al sector públic, i després al privat, és que hi ha dues dates a l'any que el món sembla que s'acabi, en les que entren les presses i sembla que tot s'hagi de fer alhora. Una d'elles és l'1 de desembre, i l'altra acaba de passar: l'1 de juliol.

Explicacions? Doncs no ho sé. Al desembre probablement s'han de justificar projectes, tancar pressupostos, l'any s'acaba i no s'ha fet tot el que calia fer, així que correm-hi tots. I el juliol és molt similar, la gent agafarà vacances aviat, i quedaran moltes coses a mitges. Pànic, suor freda, a pencar tots abans d'agafar vacances! Quin estrès, tu, com deia, sembla que el món s'hagi d'acabar. I entre això, i les meves altres feines no remunerades, acabo escrivint un post que parla de l'1 de juliol, quatre dies més tard. Temo que aquesta sigui la tònica futura, no dono per més.

NOTA: sembla que el trash talking no va servir per res...

dimarts, 30 de juny de 2015

Greuges amb micos

Quan tractes amb altres persones ja saps que et pots esperar tota mena de reaccions, fins i tot davant els mateixos estímuls. Però no és patrimoni dels humans tenir certes reaccions o expressar alguns sentiments. Ahir em van parlar d'un experiment amb micos caputxins que ja és una mica antic, però que és revelador, a banda de divertit! Us el volia ensenyar, però no he trobat el vídeo complet subtitulat, així que us poso en antecedents.

Un parell de micos en unes gàbies, es veuen entre ells, i veuen la persona que els fa realitzar una tasca molt simple: els posa una pedreta dins la gàbia, i si els micos l'hi tornen, reben un premi, en forma de menjar, és clar. El premi és cogombre, que aparentment els agrada prou. Però el raïm els agrada molt més. El vídeo comença quan es comença a donar un premi diferent per la mateixa tasca. Mentre els dos reben cogombre, no passa res. Però quan un comença a rebre raïm, i l'altre continua rebent cogombre, passa això:


Efectivament, el mico a qui li estan escatimant el premi s'emprenya com el que és, com una mona! S'enfada per la injustícia, per què li donen maleït cogombre si ell fa la tasca igual de bé que l'altre!? No direu que no és un comportament molt humà! I com que un mico no té inhibicions, doncs reacciona de la pitjor manera. La veritat és que m'ha semblat molt interessant.

divendres, 26 de juny de 2015

Trash talking

El primer cop que vaig sentir parlar de trash talking va ser en els partits de bàsquet de la NBA, la lliga americana d'aquest esport. Fa de mal traduir, però podria ser 'parlar escombraries'. Sona millor en anglès, oi? Aquest concepte consisteix en intentar desmotivar o posar nerviós a un rival en un esport d'equip. Si és futbol, per exemple, pots cosir-lo a puntadetes perquè se li passin les ganes de driblar, però també pots estar tot el partit provocant-lo a cau d'orella perquè es desconcentri, cosa que no és tan aparent. El resultat és que la víctima s'acaba enfadada i reacciona malament. És qui surt perdent, perquè l'acaben expulsant. Ja es pot imaginar quines coses es diuen, des de mirar de convèncer-lo que no tenen possibilitats, fins a recordar-se de la que creu que és la professió de la seva mare.

El cas és que el concepte s'aplica en ambients de competició, i es veu que la política deu ser un esport. De fet, al Parlament no és gens estrany sentir com algun impresentable del PP o de C's va increpant des de l'hemicicle mentre parla gent d'altres partits. Però no pensava que jo podria patir-ho, a tan minúscula escala com em moc. Sembla mentida com es poden sentir d'amenaçades algunes persones, al mateix temps que et diuen que no vals res i que no tens cap possibilitat al seu costat. Els abanderats de fer bé les coses, de la transparència. De mirar pel projecte. Després de riure't les gràcies sempre, a la que veuen perillar els seus interessos, et tornes un enemic a abatre i a exterminar, no fos cas. Trash talking persistent. Que no pateixi, que no penso disputar-li res. El pitjor del cas és que pensarà que li ha servit la seva tàctica intimidatòria, i que m'ha esclafat. Problemes de creure's molt més bo del que s'és.  


dilluns, 22 de juny de 2015

Carisma

Si és difícil entendre els canvis d'humor i de motivació d'una persona, entendre la dinàmica d'un grup gran de gent em resulta impensable. Que hi ha uns que estiren del carro i altres que es deixen arrossegar és evident, però quan aquests que estiren volen analitzar per què la tropa està tan destrempada, surten opinions de tota mena. Una opció són els cicles, no sempre es pot estar a dalt, i que sempre passa això. Potser sóc ingenu, però m'agrada pensar que si sol passar sempre unes coses, canviant el que fan els que estiren també es pot modificar la reacció del grup. El que motiva avui potser ja no motiva demà, calen nous al·licients, nous discursos, nous objectius.

Jo crec molt en el lideratge. Hi ha qui hi pot posar molta voluntat, però la fusta de líder es té o no es té. No sé si es pot aprendre a ser-ho. Una altra cosa és que puntualment calgui assumir un paper per desencallar una situació, però un líder creïble per mi ha de tenir coneixements, i sobretot carisma. I què és el carisma? Doncs no en tinc ni idea. Només sé que algunes persones el tenen, i ho notes de seguida. D'altres, n'estan totalment mancats, i també ho notes fàcilment. Què decanta la balança? Què fa que a unes persones les creguis amb els ulls tancats, o que et vingui de gust seguir-los? 

No ho sé definir, agrairé aportacions que m'ho aclareixin. Però per mi comptar amb un líder amb carisma és la meitat de l'èxit. El problema és que no sempre se'n té un a mà.

dijous, 18 de juny de 2015

Relats conjunts, Chichén Itzá


Aquesta foto n'és un altre exemple. Quina gràcia té? Sí que la piràmide és impressionant, però no li treu el suc que podria tenir. I si eren fotos de viatge, del nostre viatge, no entenc la mania de fer sortir tot el que vèiem, si ni tan sols hi sortim nosaltres! Un munt de fotos d'edificis i monuments, ja em diràs tu. I no està ni ben enquadrada, allà al centre, un desastre. Però bé, que només és un exemple de tants, eh? Era un complet desastre. No vegis com em deixava la cuina, tan endreçat que sóc jo, no hi havia manera que tot estigués al seu lloc. I fins al gorro em tenia amb la quinoa i el seitan, ostres, aquestes modes d'ara, de menjar tan sa... tan soso, home! En això he sortit guanyant, em toca cuinar sempre a mi, però ara menjo el que vull, que ja tocava! Ep, però menjo bé, eh! Que em cuido molt, i sense necessitat d'aquestes mandangues d'ara. Fins i tot he tornat a anar al gimnàs, que abans no tenia mai temps. I torno a quedar amb els amics de la feina els dimecres per fer unes cerveses, si ara tinc molta més vida social que abans! Amb la vida de parella ja se sap, al final t'acabes tancant a casa i no fent res, que et toqui una mica l'aire està bé, home! Mira, si al final ens haurem fet un favor, érem massa joves per comportar-nos com vellets, oi? Ara és quan venen aquelles èpoques boges, quan tot t'és igual i no has de rendir comptes amb ningú, ara toca viure! Ni dinar explicacions, ni missatgets d'ara vinc cap aquí, res tu. La veritat és que estic bé, eh, pensava que ho portaria pitjor, ara gairebé ja ni hi penso. Home, una mica sí, se'm va passant pel cap. És normal, no? Han estat uns quants anys, si no hi pensés seria una màquina! Uns anys molt intensos, amb moltes coses compartides... uns bons anys. Joder tio, com la trobo a faltar... (llàgrimes)


La meva aportació a relats conjunts. No el deixeu passar, que després fan vacances!

diumenge, 14 de juny de 2015

La tomaquera

No és massa comú en mi, però tinc certa relació amb un veí de l'escala, just el que viu a sota meu. És molt proper al partit i ens trobem sovint, és un paio amb una pinta força estrafolària i sembla que sempre estigui de broma, però sap molt bé de què parla. El cas és que el darrer cop que ens vam veure em va comentar que d'una canonada entre el seu pis i el meu (i són un quart i un cinquè), ha sortit una tomaquera, i que té tomàquets i tot! Vaig pensar que em prenia el pèl, però em va enviar fotos, i ara ja l'he vista amb els meus propis ulls.

Us presento la meva tomaquera, des de la finestra de la cuina.

Quina cosa més sorprenent. La tomaquera surt de la canonada que ve directament de la meva cuina. Entenc que alguna llavor que ha marxat per la pica ha trobat un bon lloc per acomodar-se, i ha germinat. Quines coses, abans no em creixia res, i ara em creix fins i tot allò que no sé que he plantat, i que no esperava. 

Des d'una altra habitació. Quan podrem fer la collita?

Tenint en compte tot el que se'n va per la pica, no m'acaba de fer el pes tastar aquests tomàquets, que reben tota mena de productes, però si no ens hem descomptat, la planta ja en té cinc, i un d'ells és grosset i comença a envermellir. Està en un lloc poc accessible, però segons el veí, anem a mitges. Desconec quant temps fa que la planta és allà, però no és petita, així que no vull ni saber com deu estar la canonada per dins... Serà per coses rares, ara tinc un hort urbà clandestí! 

dijous, 11 de juny de 2015

Amb patates

No suporto les bodes. Per diversos motius: ni el concepte, ni la parafernàlia, ni tampoc l'objectiu final. Però quan et conviden a una, i ho fan amb la il·lusió que els acompanyaràs en un moment tan important de la seva vida, és difícil negar-s'hi. Llavors comença un tema que és el que més odio de tots: la manera d'anar vestit.

Aquest estiu he refusat anar a una boda a la que seria important anar, però aniré a una altra que no em toca de tan a prop. La decisió ha depès de la il·lusió que hi van posar cadascun dels nuvis en comunicar-m'ho i convidar-me. Ja que he d'assistir a un acte que se'm fa una muntanya, com a mínim que a qui es casa li faci il·lusió, i tingui ganes de tenir-me allà. Si m'ho vens com un tràmit, jo passo. Aquests dies he estat pensant i buscant la roba adient per anar a aquesta celebració, tenint en compte que no vull anar massa mudat, però tampoc s'hi pot anar de qualsevol manera, i que farà una calor espantosa. Pot semblar una ximpleria, però l'estat d'estrès que em genera això és impressionant. No en el dia a dia, però quan vaig a mirar de comprar alguna peça de roba per la boda, m'agafen tots els mals. Per no parlar dels diners, pagar per una indumentària que no faré servir mai més, en cap circumstància, tret que em convidin a una altra boda (en un altre àmbit, no fos cas que repetíssim vestit...).

I així estem, maleint a qui va dir que a les bodes s'hi havia d'anar mudat, a l'amic que m'hi ha convidat, a la calor i a tot el que em faci pensar que, per més que em queixi, m'ho hauré de menjar amb patates igualment.