Es mirava la làmina intentant empassar-se les llàgrimes que maldaven per sortir, però havia promès no plorar i no ho pensava fer. Va aixecar els ulls de l'aquarel·la i va veure exactament la mateixa imatge, però al natural i en moviment. En aquella placeta el temps s'havia aturat, tot estava igual que quan van fer aquella primera escapada a Aix-en-Provence, el primer viatge com a parella. Va tornar a abocar els ulls a la pintura, aquella preciosa recreació que ell havia pintat en aquell mateix viatge i que després havien emmarcat i penjat en una paret de la sala de la que va ser casa seva, ben visible. Tot i que havien segut molts cops més en aquella mateixa terrassa, cap com el primer.
El recordava tan feliç en aquell viatge. I això que l'objectiu era Niça, però es van enamorar d'aquella ciutat. Poc a poc, va treure la foto que tenia just a sota la làmina. La seva mirada clara i el seu somriure perenne, sempre el seu somriure. Era la persona més vital i positiva que havia conegut, i fins al final s'havia mantingut així. Per què, per què la malaltia se l'havia endut? Quina injustícia. Hagués preferit marxar ella. Tot i que quan ho insinuava ell la prenia per boja i l'animava a continuar. No sabia d'on treia les forces, ella no podia, no hagués pogut, i ell ben ferm fins i tot en la desgràcia. Va deixar anar una disculpa mentalment perquè era inútil, per més que ell no hauria volgut veure-la plorar, les llàgrimes ja li rodolaven galta avall.
Havien tingut una vida plena plegats, però massa curta. Ara estava sola i el buit era tan gran que no comptava amb poder-lo omplir mai. Però el darrer gran miracle que ell havia obrat en ella, i ja no era el primer ni el segon, era fer-la forta en l'infortuni, convèncer-la que per ella no s'acabava res. La vida li donaria noves oportunitats de ser feliç i l'únic que havia de fer era no ser tan ruca com per deixar-les passar, paraules textuals. Ara ja feia cinc mesos que ell no hi era, però les seves paraules, totes elles, no paraven de ressonar-li dins el cap. Seia ara en aquella terrassa, la d'ells, seguint un dels seus consells, un dels últims que s'havia compromès a complir. Ves a Aix, li havia dit. Seu a la nostra terrassa i acomiada't de mi. Fes-ho quan puguis, quan et vagi bé, però ves-hi. Em dius adéu i aquí s'haurà acabat el dol, els lligams. Pensa en mi aquell dia, però que sigui l'últim. I llavors viu. Ella va assegurar-li que no l'oblidaria mai i ell, fent-se l'ofès, li va dir que pobra d'ella, que esperava que el recordés, però que no pensava ser cap condemna. Impossible no estimar-lo.
Va mirar endavant de nou i gairebé en un xiuxiueig va dir 'adéu amor', amb les llàgrimes amaran-li les galtes, però amb posat serè. Se suposava que amb això n'hi havia prou, però no ho creia. Només es mantenia fidel a la paraula donada. Llavors va ser quan va notar que algú la mirava. Un parell de taules a la seva esquerra seia un home si fa no fa de la seva edat, vestit de manera informal i que no s'avergonyia de mantenir-li la mirada. Ulls foscos i intensos, que diferents als d'ell. Però tot i així, aquella mirada tenia alguna cosa especial...
Aquesta és la meva participació als
Relats Conjunts que aquest cop homenatgen la
Carme Rosanas, així que espero que el relat li agradi especialment a ella!