dimarts, 30 de desembre de 2014

Dos mil quinze

En el que va de festes ja he tingut notícies de tres embarassos de gent propera, tres criatures que naixeran en aquest 2015 que estem a punt d'encetar. Altres en tenen intencions també, així que sembla que la natalitat augmentarà, ja ho diuen que la crisi és història. I si el microclima estarà revolucionat, no ho estarà menys a gran escala. Molts esperem grans canvis a nivell de país per aquest nou any, encara que al pas que anem estarem dient el mateix al 2016, al 2017...

Sigui com vulgui, sembla que el 2015 arriba fotent força canya. Senyores, senyors, tinguin els seus propòsits a punt, aquells qui en facin, que ha arribat l'hora. En tot cas, cordeu-vos els cinturons de seguretat, que engeguem màquines. Cap a l'any 15! Ens retrobem allà. Molt bon any 2015 per tots!

dissabte, 27 de desembre de 2014

Lectures 2014

L'any no pot acabar sense la publicació de la llista de lectures. Comparat amb els anteriors, ha estat un any de pocs llibres, però és molt més del que llegia en el passat. No només ha caigut el número, sinó també el volum, llibres més curtets, i per tant el número de pàgines llegides és pràcticament la meitat que al 2013, el meu any rècord. Tot i així segueixo sempre amb un (o més) llibres entre mans i és un hàbit que em fa feliç. Som-hi a fer la repassada, títol en l'idioma de lectura, autor/a i puntuació que van rebre en el moment de llegir-los:
  1. Matilda - Roald Dahl   (@@@)
  2. Alteracions - Adrià Pujol   (@@)
  3. Victus - Albert Sánchez Piñol   (@@@@)
  4. El retrat de Dorian Gray - Oscar Wilde   (@@)
  5. Gràcies per la propina - Ferran Torrent   (@@)
  6. Els nois - Toni Sala   (@@ i mitja)
  7. La falsa pista - Henning Mankell   (@@@)
  8. El último trayecto de Horacio Dos - Eduardo Mendoza   (@@)
  9. Steppenwolf - Hermann Hesse   (@@@)
  10. L'analfabeta que va salvar un país - Jonas Jonasson   (@@@@)
  11. El club dels perfectes - Carles Porta   (@)
  12. La gatera - Muriel Villanueva   (@@)
  13. El presoner del cel - Carlos Ruiz Zafón   (@@@)
  14. La nostra vida vertical - Yannick Garcia   (@@ i mitja)
  15. Científics lletraferits - Salvador Macip i amics   (@@)
  16. La peixera - Maiol de Gràcia   (@@@@)
  17. Cròniques de la veritat oculta - Pere Calders   (@@@)
  18. Fils de vidre - Marta Sempere   (-)
  19. Simulacions de vida - Enric Herce   (@@@@ i mitja)
  20. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar - Howard Buten   (@@@ generoses)
  21. Jugar a ser déus - Salvador Macip i Chris Willmott   (@@@@)
  22. The witches - Roald Dahl   (@@@)
  23. El monstre de Hawkline - Richard Brautigan   (@@@)
  24. La taronja mecànica - Anthony Burgess   (@@@)
  25. La sergent Anna Grimm - Montse Sanjuan   (@@@)
  26. Camps de maduixes - Jordi Sierra i Fabra   (@@@)
  27. Les mans del drac - Sebastià Bennasar   (@@@@)
  28. Grimpow, el camí invisible - Rafael Ábalos   (@@)
  29. El franctirador - Albert Pijuan   (@@ estrictes)
  30. Homes d'honor - Xavier Bosch   (@@@@)
  31. Els silencis dels pactes - Marc Moreno   (@@)
  32. Setembre, octubre i novembre - Joan Miquel Oliver   (@@@)
  33. L'eloqüència del franctirador - Eduard Márquez   (@@)
  34. Filosofia de hielo y fuego - Roca, Vilaprinyó i Canto   (@@@)
  35. Underground - Haruki Murakami   (@@@@)
  36. La música del silenci - Patrick Rothfuss   (@)
  37. Els límits de la vida - Macip, Bueno i Martorell   (@@@)
  38. Dies de frontera - Vicenç Pagès   (@@@)
  39. Echo Park - Michael Connelly   (@@@)
  40. La biblioteca secreta - Haruki Murakami   (@@)
  41. The Leftovers - Tom Perrotta   (@@@@)
  42. Una lectora poc corrent - Alan Bennett   (@@@)
  43. Segui vora el foc - Jair Domínguez   (en procés)
D'aquest any brilla amb llum pròpia 'Victus', que a dia d'avui li posaria 5@, però vaig ser molt estricte. També destacaria dos autors catalans que m'han encantat, Enric Herce i Maiol de Gràcia, grans llibres els seus. Content també de descobrir Roald Dahl o Hermann Hesse i de seguir llegint de tant en tant clàssics de la meva biblioteca com Murakami, Mankell o Macip. I en l'apartat de decepcions, la més gran de l'any és 'La música del silenci' de Rothfuss, que em va fer molt mal, i tampoc m'han convençut Oscar Wilde ni Carles Porta, autor de 'Tor', que m'havia agradat força.

Gustós comentaré tot el que vulgueu sobre les lectures d'aquest any, ja sabeu que m'encanta parlar de llibres, així que no dubteu a preguntar. Però si teniu ganes de saber-ne una mica més, podeu consultar les ressenyes pertinents al Llibres, i punt!. El 2014 s'acaba, però els llibres no (per sort!), així que som-hi amb aquest 2015 de lectures, a veure què ens porta de bo!

dimecres, 24 de desembre de 2014

1000 grues


Fa uns mesos vaig parlar d'una antiga llegenda japonesa que diu que si fas 1000 grues d'origami una d'elles et concedirà un desig. A casa ens hi vam posar i finalment hem aconseguit fer-les i penjar-les totes juntes. Les podríem haver acabat fa temps, però a l'estiu vam parar i fins fa poc no vam reprendre la producció. Ara ja està, és una bona cosa tenir-les per nadal. El desig? Compartit, com ja vaig dir. Però me'l guardo per nosaltres.

Que tingueu molt bones festes, sigueu feliços.

diumenge, 21 de desembre de 2014

Relats conjunts, Caçadors a la neu


Aquell hivern estava sent especialment cru i la caça escassejava, no cada dia tornaven a casa amb alguna peça digna per alimentar el poblat i les reserves començaven a minvar de manera perillosa. Però la jornada no havia estat del tot desafortunada. Els caçadors arribaven a casa amb una captura de mida considerable i un parell de conills. Per aquell vespre seria suficient, l'endemà ja seria una història nova.

L'exemplar que ara carregaven els era desconegut, no era cap cérvol, ni un ós, tenia unes formes que no havien vist mai, però era pelut i no se'ls havia resistit gaire. No podien deixar escapar cap presa i al poblat ningú seria llepafils, omplir el pap era la prioritat fins que s'acabés l'estació freda, després ja no seria tan complicat trobar menjar. Havien dubtat una mica, a diferència d'altres bèsties, l'animal no va fugir només veure'ls, se'ls apropava poc a poc sense massa intenció d'atacar-los tampoc, almenys en aparença. Potser en un altre moment s'ho haurien pensat dos cops, però més valia no fer-se mala sang, ara ja estava fet i, amb la panxa plena, aviat l'oblidarien.

**********

Al centre de comandament hi havia indignació. Estaven convençuts que aquesta vegada el contacte es produiria de manera satisfactòria. Havien posat moltes esperances i esforços en contactar amb aquella civilització, la potencialitat que els endevinaven era sorprenent i es delien per agermanar les dues cultures. Era cert que semblaven a les beceroles, però ells els podrien fer avançar ràpidament i compartir els seus coneixements. I així els rebien, eliminant el seu emissari. Si era un planeta de bàrbars no en volien saber res. Ja trobarien una altra civilització més pacífica amb qui establir vincles.


Proposta hivernal de Relats Conjunts.
Nota: aquest és el post 1111 del blog. M'ha fet gràcia dir-ho...

dijous, 18 de desembre de 2014

In-filtrat


Ja que el que més interessa del meu balanç anual és el pes del Blog, què menys que ensenyar-vos una foto del seu estat actual. Al final no eren 10 kg, eren 9.1, i amb una mica de restricció alimentària hem aconseguit rebaixar-los a 8.8 kg. Li toca fer règim i exercici una temporada. I ja que l'he hagut de perseguir perquè es deixés fer una foto decent, sense massa èxit, almenys m'he distret una estona amb els filtres del mòbil.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Balanç 2014

Hi ha anys que no tinc cap sensació que entrem a nadal, i que per tant estan a punt d'acabar-se. Aquest n'és un, però el calendari mana, i el 15 de desembre és el meu dia de balanç anual des que tinc el blog, i tampoc aquest cop faltaré a la cita.

L'any 2014 va començar de manera agre-dolça, més decantat cap a dolç, ja que el que fallava era que estava a l'atur, però amb molts mesos de prestació per davant encara. Aquesta situació es va arreglar després de l'estiu, quan em van tornar a cridar de la meva antiga empresa i vaig acceptar l'oferta, amb unes condicions prou favorables, i allà continuo.

Un dels grans canvis de l'any, i aquest és dels importants, és que la relació que començava a finals d'aquell 2013 s'ha formalitzat del tot compartint lloguer i maldecaps immobiliaris. Així que ara som tres al pis si comptem la mala bèstia de 10 kg que tenim per gat, o uns quants més si hi afegim els geranis i els ginkgos que vaig plantar a la primavera i que encara viuen, tot i que no fan massa bona cara.

L'any ha estat fortament marcat pels castells, potser més que mai, que és dir molt en 20 anys que porto dedicant-me a aquesta activitat. He tingut un càrrec tècnic i he dedicat moltes hores a fer-ho tan bé com he sabut. Discussions, converses interminables, al final em tornava mono-tema i tot. Aquesta dedicació gairebé exclusiva ha fet que l'afició per la muntanya s'hagi vist afectada. Tot i així, vaig coronar el Pedraforca, revalidar la Pica i em vaig posar raquetes de neu per primera vegada. A dia d'avui la política em té una mica cansat, però he seguit amb la militància i vaig poder viure les meves primeres eleccions (les europees) des de dins.

L'única escapada fora del país ha estat a San Sebastián, ni a Edimburg he anat perquè els meus amics ja han tornat a casa. Però he fet una mica de turisme autòcton, això sí, i he diversificat els llocs que freqüento, però no pas la gent, que està una mica desapareguda darrerament. La meva màxima despesa continuen sent els llibres, encara que no tingui temps de llegir-los, i no m'he aficionat a res més a banda de fer grues d'origami.

I pel que fa a la virtualitat, tan enganxat com sempre. He reduït una mica el ritme de publicació als meus blogs, però aquí segueixo, mirant de comentar tant com puc i de descobrir nous valors, tot i que diuen que els blogs estan morts ja, però no enterrats. Al gener vaig fer el post 1000 del Bona Nit i he participat en unes quantes iniciatives, la substitució estiuenca de la Carme, la taula periòdica d'en Sergi i més recentment al projecte 'Quedem al Zurich?' de la Sílvia, la Gemma Sara i companyia. S'ha notat la meva implicació política perquè n'he parlat més del que m'agradaria.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu 2014. Agrair-vos als que passeu per aquí, regularment o puntual, la vostra dedicació i companyia, amb la majoria ja són molts anys que fem camí plegats. Veurem què ens porta el 2015, i si tot va bé ens ho seguirem explicant. Gràcies i molta sort a tots, que passeu unes bones festes!

dijous, 11 de desembre de 2014

Feines de casa

No me n'amago, em fa una mandra terrible fer les feines de casa. Suposo que són minoria els que gaudeixen fent-les i més aviat el plaer arriba quan està tot net i polit. Més d'un cop m'ha passat pel cap contractar algú que vingui un cop per setmana a netejar i jo limitar-me a fer les tasques del dia a dia com cuinar o rentar els plats i la roba. Aquest pensament ha revifat avui quan una companya m'ha dit que ella té una noia que li ve tres cops al mes i que són els seus diners millor invertits.

És un luxe, però el preu que m'ha dit no és res de l'altre món i et deslliura d'unes tasques que algú altre potser farà millor que tu mateix (millor que jo segur). La companya en qüestió es deixa la pell a la feina, així que entenc que un cop de mà amb les tasques més feixugues de casa li suposa una bona alenada d'aire fresc. Temps guanyat i, a priori, diners que se'n van cap a una altra persona que treballa per guanyar-se'ls. M'ha sorprès sentir una altra companya que deia que ella hi està completament en contra, que ho considera una mena d'esclavatge.

És cert que això de tenir 'servei' sembla de milionaris casposos, però tenir una persona que vingui a netejar amb certa periodicitat és més comú del que em pensava, conec uns quants casos. Les dones de fer feines (ho sento, la immensa majoria són dones) no estan ben vistes i també hi ha gent que els té molt recel. El que em fa menys el pes és que solen treballar en negre, però de fer-ho amb la situació regularitzada, no veig per què ha de ser una feina humiliant i menystinguda, bé que paguem un pintor perquè ens pinti la casa o un servei de mudances pels trasllats, i són coses que podríem fer nosaltres mateixos. Em costa entendre que una ajuda a la llar tingui una categoria inferior que aquests altres exemples, si a més, estic segur que qui en gaudeix en queda més que encantat.

Hauré de començar a fer números, que es diu.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Vibracions fantasma

Qualsevol que tingui un telèfon intel·ligent està enganxat en major o menor mesura i el mira regularment al llarg del dia. Els telèfons han perdut la seva utilitat principal, ara es truca poc, però la seva funció comunicativa és més extensa que mai. I com que ara ens podem comunicar de mil i una formes diferents amb un mateix aparell, aquest ha de notificar-nos cada cop que algú intenta contactar amb nosaltres amb el so, la vibració i la icona pertinent.

Va començar-me a passar que em semblava que sentia el so d'una notificació, però no havia rebut res. També em semblava que el mòbil em vibrava a la butxaca, i tampoc. Naturalment, vaig pensar que perdia la xaveta i que la meva addicció estava sobrepassant els límits permesos. Però resulta que no, tu. Fa poc he descobert que, com tot avui en dia, aquest fenomen de pensar que reps alguna cosa però que no sigui així té nom, i no és una raresa en absolut. Li diuen síndrome de la vibració fantasma, o síndrome del timbre. Tècnicament són al·lucinacions, però no ens hem de preocupar, ja que sembla que és una prova de que el nostre sistema neurològic està funcionant correctament. Que passi el contrari, és a dir, que el telèfon soni i ens pensem que no, és una cosa que no ens agrada, i per tant el cervell tendeix a generar la sensació de que hi ha l'estímul, so o vibració, i ens fa reaccionar. Sentim el que no existeix perquè estem pendents de sentir-ho, per dir-ho d'alguna manera. Es veu que ho explica la teoria de detecció de senyals.

Sembla que la sensació que el mòbil està vibrant la tenen fins a un 80% dels usuaris, i fins un 30% senten que el telèfon sona quan no és així. A mi em passen les dues coses, si he de ser sincer. Però si a vosaltres també, no patiu, no esteu bojos, almenys no per aquest motiu. És un simple cas d'evolució. Als que no us passi, em sap greu, però sou espècies en extinció.

divendres, 5 de desembre de 2014

La pell fina

Quan diem que algú té la pell molt fina ho fem així, generalitzant. No és que sigui més fàcil arribar-li al múscul, segur que aquest fenomen té algun nom científic que desconec. El que volem dir és que és molt susceptible, segurament perquè ha reaccionat desproporcionadament a algun comentari nostre. O que a nosaltres ens sembla desproporcionadament. A més deixem anar la sentència amb cert aire de suficiència i ofensa.

Hi ha persones que són susceptibles per sistema, cert. Però penso que la majoria de vegades cadascú és susceptible en temes molt concrets, i en canvi d'altres no li fan ni fred ni calor. En això també va implícit que quan decretem que algú té la pell molt fina, estem obviant que un altre dia ho diran de nosaltres, perquè ens tocaran la fibra per una altra banda i reaccionarem malament. Com sempre, els motius pels que saltem són personals i poc comprensibles pels altres, és molt fàcil ofendre's per una mala resposta, però demanem disculpes quan els que responem malament som nosaltres? No pas.

Com tothom, he fet servir aquesta expressió, l'he pensada i l'he dita. I per no ser contradictori amb el que diu el post, m'he preguntat en què tinc la pell molt fina jo. Com que no se m'acudia massa res, perquè no solem veure la biga al propi ull, fins i tot ho he preguntat. Penso que sóc molt susceptible amb la infidelitat, no m'agrada sentir-ne parlar i encara menys sentir gent que se'n vanta. I no és que tingui motius, però és un tema que m'incomoda i em pot arribar a ofendre. I m'han dit que tinc la pell fina amb la manca de compromís de la gent, que m'ho prenc massa a pit, segurament de manera desproporcionada.

Segur que tinc la pell fina en molts altres temes, a banda de les coses que m'emprenyen, que serien matèria per un altre post. I vosaltres, penseu que tinc la pell molt fina en quelcom concret? I sobretot, sou capaços de dir temes en els que teniu la pell fina?

dimecres, 3 de desembre de 2014

Que les matemàtiques funcionin

A veure si ho explico millor que en Junqueras.

El 9N finalment ha donat 1.9M de vots pel Sí/Sí. Podem entendre que aquest és més o menys el gruix d'independentistes que hi ha, perquè vam votar la majoria. Aquesta xifra no és suficient per assolir la independència de Catalunya, que és l'ÚNIC objectiu d'estar en el moment polític que estem.

Si es fa una llista única i unitària, la votarem tots els indepes. O potser no tots, perquè hi ha gent més idealista que independentista, i no votaria mai idees polítiques molt allunyades de la seva. En tot cas, la votarem només nosaltres, no la votarà ningú més perquè no parla d'eix social, ni de què es farà en aquests 18 mesos de govern 'civil' que a més ens ha de portar a un referèndum, no a la independència. I recordem que amb els que som ara, no sumem prou.

Si es generen llistes separades, totes emparades sota un mateix paraigües i amb un punt del programa comú i clar que els comprometi a declarar la independència, potser cada llista, que pot incloure gent de la societat civil si vol, serà capaç de convèncer alguns indecisos amb els seus programes polítics propis que no es faran interferències entre ells. Si sumem suports per totes les bandes, cosa imprescindible si volem que les matemàtiques funcionin, potser ho aconseguirem.

És a dir, que després de mostrar la seva postura, ERC ha perdut uns quants vots independentistes, però aquests vots no desapareixen, se n'aniran a un altre partit a favor de la independència. En canvi, si segueix per aquesta via, potser podrà aglutinar vots d'altres opcions d'esquerres que puguin entendre la independència com una eina per aconseguir un país més just, més funcional i més avançat (ICV, PSC, MES). El mateix pensen les CUP. Em dol quan sento que aquests partits miren per ells i no pel país. No es tracta de guanyar unes eleccions, sinó que la suma d'independentistes superi la dels que no ho són. Anar-hi junts no vol dir sumar més, en aquest cas. La unitat es demostrarà després. A mi qui declari la independència o sigui el primer president de la república catalana m'és igual. Només vull arribar a veure-ho.

dissabte, 29 de novembre de 2014

La pastilla rosa

Dia 2345, 7:16h del matí.

Escric aquestes línies mentre veig com plou per la finestra. Demano disculpes per avançat si aquest informe sembla una mica desanimat, però la circumstància no convida a l'optimisme. Temo que els subjectes experimentals que superviso (encara espero l'arribada de reforços) poden haver descobert les meves activitats i estan actuant en conseqüència. M'esforço en ser més encantador que mai, més dòcil i manyac, però cap estratègia està servint per tornar les coses a la normalitat.

Fa uns dies em van treure de la zona d'estudi amb el que ells anomenen erròniament 'transportin', i que a mi m'agrada anomenar presó portàtil. Indefens i engarjolat, reconec que em vaig posar molt tens. El motiu era portar-me a veure uns humans de categoria superior que vestien bata verda, una mena de policia, entenc. Amb tota seguretat, la inspecció que van fer de les meves constants vitals responia a un afany de desemmascarar-me. La humana que em va revisar va arrencar-me una ungla que tenia clavada al coixinet, cosa que agraeixo, però no ho vaig demostrar allà, sobretot perquè no parava de dir que estic massa gras. Va ser una gran falta de respecte i una desconsideració absoluta a un oficial del meu rang, però no vaig poder prendre represàlies perquè em van tornar a tancar. Covards.

Ja a la zona de confort, els meus subjectes d'estudi van variar el seu patró de comportament envers mi, cosa que m'indica que prenen mesures, a instàncies de la humana superior. No vaig poder sentir les indicacions que els donava, però ara han partit el meu àpat diari en dos i pesen la ració que em donen. A banda d'això, em freguen la pota afectada amb un líquid corrosiu desconegut per mi i m'obliguen a empassar-me una pastilla rosa amb certa periodicitat. En la meva opinió, es tracta d'una nova pauta de control per privar-me de la llibertat de la que fins ara gaudia. Em sento impotent i sense recursos per enfrontar-me a la nova situació. I a més tinc gana. Espero instruccions per recuperar l'ordre de les coses. Si realment m'han descobert, no sé quant temps em queda fins que m'ho facin pagar. 

dimecres, 26 de novembre de 2014

Rastres de Sàndal

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la preestrena de Rastres de Sàndal, gentilesa de Labutxaca. La pel·lícula arriba a la cartellera aquest divendres i per mi era una experiència nova poder avançar-me i veure la primera projecció entre una bona representació d'actors catalans i amics i familiars dels protagonistes. Està basada en el llibre del mateix nom, escrit per Asha Miró i Anna Soler-Pont. De la pel·lícula en lloen la fotografia, i no es queden curts. Ha estat rodada a l'Índia i a Barcelona i les imatges que es veuen són força espectaculars. La història és d'aquelles que toquen i que és volgudament emotiva, però a mi em va fer pensar, més que res. Al cap i a la fi, es pot dir que tenint en compte l'argument, és força previsible, però si mires de posar-te a la pell de la protagonista pot fer-te ballar el cap.

Què passa si amb més de 30 anys i amb una vida perfectament muntada i plena de certeses t'assabentes que no has nascut aquí, que no et dius com et penses, i que els teus pares no són els teus pares? Què passa si et van anar a buscar a l'Índia, et van adoptar de manera poc legal i et van portar ben lluny? Què passa si t'ho han amagat i a més han esborrat totes les empremtes del teu passat? Una història que ja de per si fa pel·lícula, però que incideix en com se'ns poden desmuntar les certeses més absolutes de la nostra vida. Pots esperar-te que un amic et falli, que una parella et traeixi, per més que hi hagis dipositat tota la teva confiança. Pots barallar-te amb els teus propis pares. Però descobrir que no ets tu mateix? L'única persona per la que pots posar la mà al foc segur, i resulta que no ets qui et penses, i que van forçar que la teva vida fos completament diferent del que hauria estat.

Vaig passar una bona estona, encara que no presenta massa sorpreses. També vaig sentir un puntet d'orgull de pensar que és un producte català i que som capaços de construir cinema de bona qualitat. I per què amagar-ho, la música de Bollywood s'apodera de qualsevol. Es podrà veure a partir d'aquest cap de setmana. Com que jo ja l'he vista, potser aprofitaré per anar a demanar la meva partida de naixement als pares...

diumenge, 23 de novembre de 2014

No Podem

Les enquestes donen un èxit fulgurant a la formació Podemos en una època de crisi en la que la població, molt empobrida i escarmentada amb els polítics en general, necessita aferrar-se a alguna cosa nova. Deixant de banda la seva postura clarament espanyolista per la qual cosa em nego a anomenar-los Podem com insisteixen els mitjans catalans, personalment no em mereixen cap confiança perquè trobo que hi ha una gran diferència en dir que faràs coses i fer-les de veritat. Tot i així, són una opció legítima i tothom és lliure de triar-la si així ho vol.

Volia centrar-me en una qüestió del programa d'aquest partit, però ja dic inicialment que no és una crítica cap a ells, la seva ideologia és eminentment social, sinó cap el país en general. Podemos advoca per una renta bàsica, un subsidi, que estigui sempre per sobre del que es considera llindar de la pobresa, i que percebin tots els ciutadans sense excepció ni condició, pel sol fet d'existir. A priori no sembla dolent, però no és una mica absurd que ho cobri algú sense ingressos ni possibilitat de treballar, i alhora també gent com Amancio Ortega o Isidre Fainé? Però no és això el que em preocupa.

Naturalment estic molt a favor de repartir la riquesa, que els meus impostos serveixin per ajudar la gent que més ho necessita seria el més normal del món (ara no passa, serveixen per altres coses que jo no vull). No hauria de ser difícil poder acreditar que realment necessites una renta bàsica, però amb el benentès que intentes guanyar-te-la per tu mateix i no pots. Altrament, coneixent la picaresca espanyola, de la qual els catalans no en som pas excepció, en aquest país no treballaria ni Déu. Un sou mínim i garantit per no fer res?? Caram, doncs que treballi sa mare! De no cobrar res, a percebre un subsidi, per baix que sigui, i cadascun dels membres d'una família, podria portar a molta gent a relaxar-se i no buscar mai feina. Dubto que això sigui beneficiós per l'economia del país. La idea no és dolenta, però has de saber el país amb que te la jugues. I aquest no és l'ideal per aplicar aquesta mesura.

No em malentengueu, tant de bo ningú estigués passant penúries, però cobrar per no fer res, quan podries fer-ho, no em sembla just. Preferiria que s'afavorís la reinserció laboral i que ningú que ho necessiti es quedi a l'estacada gràcies a que la immensa majoria treballa, però no veig que aquest país funcioni així. A més, tampoc tinc idea d'on pensen treure els diners per aplicar aquesta mesura.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Quedem al Zurich? - El Saramago

En plena mudança al nou pis, la Magda li passa una pila de llibres a en Jofre perquè els desi a la seva nova ubicació. Quin luxe d'espai tindran ara per encabir tota la seva biblioteca., ell és un gran aficionat a la lectura i la Magda no es queda enrere. Estan contents de la compra, un àtic espaiós i amb molta llum prop del centre de la ciutat, un lloc que els encanta i que de seguida es faran seu. Perfecte per pujar la menuda que ve en camí. Es fan un petó i es dediquen mútuament un somriure il·lusionat.

Tot i la feinada que encara tenen, en Jofre no pot evitar fullejar tots els llibres abans de posar-los a la seva lleixa corresponent. D'un Saramago cau un plec de paper a terra, no saps mai els misteris que poden amagar els llibres. Mentre s'ajup per recollir-la, li ve una olor molt familiar que li desperta els records i el posa automàticament en tensió. Sort que el plec no li ha caigut davant de la Magda, ella l'hi hauria notat de seguida. Desplega el paperet i, efectivament, és de la Sònia. Com ha arribat fins allà? Són unes poques frases, però torna a plegar el full amb un acte reflex, gairebé tremolant.

La Sònia havia desaparegut sense donar cap explicació. Es podia dir que havia estat el seu gran amor abans de conèixer la Magda, i d'aquest elevat estatus havia passat oficialment a espineta clavada. L'últim cop que l'havia vist era allà al Zurich. Quant feia? Uns set anys, si no anava errat. Solien prendre cafè allà sovint, no tenien ni una ral en aquella època, però es reien d'ells mateixos fent-se els rics. Com l'estimava, el record li feia mal i tot. El pitjor del cas és que creia que aquell amor era correspost, però si hagués estat així ella no hauria desaparegut d'aquella manera. Feien plans per viure junts, en tenien ganes, però ell tot just començava a treballar i ella acabava la carrera, no era possible. Que joves eren, però que clar que ho tenien, s'imaginaven una vida plegats. O això li havia semblat a ell. Dies abans l'havia vist nerviosa, fins i tot una mica distant i esquiva. No hi va donar importància, però aquella tarda al Zurich estava histèrica. Volia dir-li una cosa i no sabia com, se la veia avergonyida, capcota, culpable. Després d'una estona es va aixecar d'una revolada dient que no podia més, que ho sentia, que havia de marxar. Ni un petó de comiat, ni una abraçada. Es va fer fonedissa i ja no en va saber res més. En cap d'en Jofre va muntar mil pel·lícules, s'imaginava una traïció flagrant i aquell puntet d'orgull va impedir que li anés a darrere. Ni llavors, ni més tard, ni mai. L'havia agafat per sorpresa, d'ella no ho esperava.

Va fer el cor fort i va obrir altre cop el paper per llegir les quatre ratlles:

"Jofre, sento haver marxat així, però no tinc valor per parlar-te. Mira si sóc covarda que he esperat a que anessis al lavabo a deixar-te aquesta nota en el llibre, la trobaràs quan llegeixis unes pàgines més. Jofre... no em matis... estic embarassada. Ja sé que és molt mal moment, no sé com ha passat, però a mi la notícia m'ha fet feliç. Vull tenir aquest fill i vull tenir-lo amb tu, però tinc moltíssima por. No sé si tu ho voldràs. Pensa-t'ho. Si vols tenir aquest fill amb mi vine'm a buscar, cita'm aquí al Zurich el dia que vulguis. Si no ho fas entendré que no vols saber res de nosaltres. Sempre teva, Sònia."

Per què no va veure aquella nota? Ara ho recordava. El disgust d'aquell dia havia estat majúscul. Tant va ser així que va mirar d'esborrar-lo, va arraconar el llibre que llegia, es va treure dues polseres i un penjoll regalats per ella i no es va tornar a posar la roba que portava. I no havia tornat mai més al Zurich. Està perplex, en xoc. Així doncs... ja té un fill, d'us sis anys. I la Sònia... on deu ser, què deu fer, se n'haurà sortit? La seqüència dels últims segons que havien passat junts se li repeteix a la ment un cop i un altre. Sònia... se sent completament impotent. Incapaç encara de moure ni un múscul, sent la veu de la Magda a la seva esquena: 

'Estàs bé, sembla que hagis vist un fantasma'.


Una nova aportació pel projecte de les blogaires del Zurich, aquí podeu llegir les bases, però correu, que s'acaba el temps!

diumenge, 16 de novembre de 2014

Relats conjunts, Martells


Obres només un ull perquè l'altre roman enganxat a base de lleganyes. Intentes aixecar el cap però et roda. Amb esforç mires al voltant, t'adones que és la teva habitació, però no recordes haver-hi arribat. Vas vestit, encara. I el que és pitjor, amb les sabates posades. Has dormit així, no saps ni quantes hores, no recordes quan vas caure al llit i veus borroses les busques del rellotge despertador. Tens la gola seca, pastosa, necessites rehidratar-te, però el fet de pensar en ingerir líquid et fa venir una arcada. Mires de seure al llit, però ho has de fer molt lentament perquè l'habitació dóna voltes i podries caure rodó. Fas memòria, però només hi ha buit. Flaixos d'alcohol i música estrident. I en aquell moment la teva mare crida rere la porta, que t'espavilis que el dinar ja està. I és com si el cap t'explotés, com si mil martells et colpegessin des de dins.


Aquesta és la meva participació de novembre als Relats Conjunts, animeu-vos-hi!

dijous, 13 de novembre de 2014

Ja que hi vas

La mandra és una mala companya, però no ens la traiem mai de sobre. La mandra pot fer, per exemple, que no t'aixequis de la taula per anar a buscar postres a la cuina. Però és clar, si algú s'aixeca perquè s'ha quedat amb gana és molt probable que se senti un 'ja que hi vas, porta'm...'.

Ahir vaig fer una cosa que feia segles que no feia i que em va fer saltar les neurones dels records. Quan era petit no suportava que em demanessin això que deia, mandrós com era, si m'aixecava a buscar les postres em feia ràbia que els altres aprofitessin per procurar-se les seves a costa meva. Vaig començar a clavar les culleres en les tapes dels iogurts, és a dir que no portava un iogurt i una cullera, sinó una cullera enfonsada en el iogurt a través de la tapa. Això no feia gràcia a ningú, els molestava, és clar, però era la meva manera d'intentar que no m'encomanessin la tasca de portar-los el maleït iogurt, i que aixequessin el cul de la cadira per aconseguir-lo.

No sé com va acabar la cosa, suposo que després d'un parell d'esbroncades s'hi van acabar acostumant i deixant-me per impossible. Així que l'estratègia no em devia funcionar, però recordo que ho vaig fer una bona temporada. I ahir vaig tornar-hi, però no pas perquè em molestés portar dos iogurts en comptes d'un. Quan el flaix em va venir al cap, vaig pensar que això era un post, mentre la cullera escapçava la tapa i s'enfonsava al iogurt.

diumenge, 9 de novembre de 2014

9N

Doncs ja ha passat, ja hem votat. Vull començar aquest escrit amb un fet del que no em sembla tan fàcil fer-me a la idea: avui he introduït una papereta en una urna per votar a favor de la independència de Catalunya. M'és igual la validesa que això tingui, és una cosa que no es pot dir cada dia, que no s'havia pogut dir mai abans.

Més enllà de la política, de la democràcia i del significat de tot plegat, jo em vull quedar amb unes quantes coses que m'han meravellat.

He vist gent somrient, alegre, però sobretot decidida i determinada. Cap incident.

He vist llargues cues de gent pacient a qui no importava esperar. Avui no.

He vist gent que ha viatjat des de molt lluny, milers de quilòmetres, per votar avui, per la importància del moment.

He vist uns voluntaris entregats, seriosos en la feina, i que rebien múltiples felicitacions i mostres d'agraïment.

He vist moltíssima gent fent-se fotos en el moment de votar, volien immortalitzar el moment històric, el fet del que parlava al principi del post. Jo també ho he fet.

He vist molta gent donant un cop de mà a la gent gran per accedir a les meses i donant preferència a qui ho necessités.

He vist joves de 16, 17 o 18 anys emocionats per poder votar per primer cop, i amb aquesta finalitat.

He vist cues llarguíssimes a molts indrets del món on els catalans exiliats també han volgut fer sentir la seva veu.

I m'he vist emocionat, espitós i plorant quan m'assabentava d'algunes anècdotes. Ha estat un dia preciós, inoblidable i històric. Si teniu ganes d'explicar alguna anècdota viscuda, em fareu molt feliç.

divendres, 7 de novembre de 2014

No tinc mesura

A casa som de preparar carmanyoles per portar dinar i no haver-lo de comprar, així estalviem una mica i mirem què mengem. Això jo ho faig des que m'he de pagar les meves pròpies despeses, però com que sóc mandrós a la cuina, sempre he mirat de fer peroles de menjar i preparar diversos tuppers per no haver de cuinar tan sovint, encara que repeteixi menú dos o tres cops per setmana. Ara, i entre dos, encara fem aquest procediment, però toca més repartit, i també ens esforcem per variar una mica la dieta. Cuinar per dos fa menys mandra.

Arran d'una conversa amb companys que també dinen de carmanyola, comentàvem això de cuinar a l'engròs i els problemes amb les proporcions. Això em va fer pensar que sóc d'aquella mena de persones que no sap quina mesura d'estrelletes o fideus ha de tirar al caldo bullint per fer una sopa amb les proporcions correctes. Més d'una vegada les meves sopes s'han hagut de menjar amb forquilla i ganivet de tanta pasta que hi havia posat. Ei, que a mi ja m'agrada espès, però tampoc és això. Sempre em sembla que n'hi ha poca, una miqueta més, una miqueta més... i ja ens hem passat. Per sort, a jutjar pels darrers intents, sembla que n'estic aprenent.

dimecres, 5 de novembre de 2014

Grans esperances

Tenia tantes ganes, tantes, de tenir a les mans el nou llibre de Patrick Rothfuss, que m'he endut una bona patacada. No em passa gairebé mai que compti els dies que queden i m'il·lusioni una estrena, però aquesta vegada estava convençut que valia la pena, i el resultat, almenys per ara, és força decebedor. No vull parlar del llibre, ja ho faré on i quan toca, però m'ha fet pensar en que les expectatives són molt dolentes per la impressió final que ens causa alguna cosa. M'ha passat amb un llibre, però podria tractar-se de qualsevol altre ítem esperat. També m'he preguntat si la naturalesa de les decepcions sempre depèn de les expectatives que ens havíem creat o si ens podem decebre per coses o fins i tot persones en les que no havíem dipositat cap interès fora del normal. Tinc la impressió que no, que sense expectativa no hi ha decepció, i m'ho confirma que molts cops davant d'una expectativa negativa al final acabem gratament sorpresos.

El que sí que tinc clar és que no és possible no esperar res, mantenir la neutralitat, tot i que algunes persones m'han assegurat que sí. Penso que portem molt a dins anticipar com han de ser les coses i decidir segons els nostres criteris, per decebre'ns si no es compleixen, o meravellar-nos quan no donàvem un duro. I si algú ho sap fer realment, que me n'ensenyi, perquè jo no en sóc capaç, encara que rarament tinc tanta fe com tenia en el llibre d'aquest autor. Qui sap, potser encara s'arreglarà, no...?

divendres, 31 d’octubre de 2014

Omplim les urnes

Vaig anara una escola molt hippy per l'època i era un reducte estrany al poble on ens trobàvem. Era, i suposo que encara és, una escola catalanista on la immersió era un fet, però on la majoria d'alumnes no necessitaven ser immersos, ja que venien de famílies catalanes i catalanoparlants. Ja llavors, en aquell petit oasi, tots els nanos érem molt indepes, cantàvem consignes i dibuixàvem estelades arreu.

Posteriorment, i amb el pas dels anys, vaig aparcar aquells neguits per seguir-me sentint catalanista, però veient, ja amb una mica de coneixement de causa, molt difícil que Catalunya esdevingués un país lliure. El que tenia clar és que no em sentia espanyol, per més que em diguessin. El meu independentisme era latent, esperava un moment millor.

I el moment millor ha arribat. Falten 10 dies pel referè... la consul... el procés participatiu / costellada que ens permetrà dir, posant una papereta en una urna, que volem un país sobirà. No té l'oficialitat que esperàvem, però poder-ho dir, poder-nos comptar, és el més proper a un vell somni fet realitat que em puc imaginar. Ara ho tenim a tocar, i si som prou gent, per força s'hauran de prendre determinacions.

I ara que ja ho tenim aquí, ara que estem més a prop que mai, ara estic molt cansat de sentir-ne parlar. Fins els ous estic. Estic esgotat de ser independentista, ho vull deixar de ser ja, i passar a parlar d'altres temes. Ens ho han posat molt difícil, i no només el govern espanyol. També el govern català està fent tots el possible perquè sigui molt complicat que la nostra veu tingui alguna validesa; jo ja m'entenc. Però si ens posen unes urnes no les podem desaprofitar. Un esforç, un darrer esforç, per començar el procés de veritat. Si no el fem ara, encara que estiguem tan cansats que ho engegaríem tot a rodar, tot plegat quedarà en anècdota. Omplim les urnes, pel nostre bé, per la memòria dels que ens han precedit, i pel futur dels que vindran. No ens fotran ni cas, tinguem-ho clar, ni tan sols el nostre govern, si no som un mínim de tres milions de Sí/Sí. No deixem que ens menystinguin, ni que intentin desinflar-nos, portem massa temps esperant-ho.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Ves preparant cafè...

Darrerament hi ha un anunci a la tele que em fa pujar la mosca al nas. Com passa amb tants, 'l'argument' no té res a veure amb el que s'anuncia, però no és per això, aquí us el poso, probablement tothom l'ha vist algun cop:



Aquí veiem un nano que està molt emocionat i no sabem per què, però la seva mare intueix una notícia important. L'alegria està justificada, però l'expectativa creada és el que em molesta. La bona notícia és que ha trobat feina, i abans de dir-ho fa seure son pare i li diu a sa mare que no plori. Els ha de donar la notícia més important de la seva vida.

Aquest anunci ens està dient que a dia d'avui tenir feina és pràcticament un miracle, i que no hi ha res més important que trobar-ne. I no puc estar més en desacord amb la mena de valors que transmet aquest comercial. D'entrada, dir que no menystinc la importància de trobar feina i que malauradament hi ha molta gent a l'atur a qui ja els agradaria treballar, però estem parlant d'un dret que tenim tots, a una feina digna, com a un habitatge digne. El que és indignant és que aquests drets són totalment inexistents en la societat actual.

No, que no ens convencin que hem de donar les gràcies per tenir feina, no som uns afortunats, no ens beneeix ningú per estar treballant i cobrar un sou per dedicar bona part del dia a aquesta tasca. Donem un servei i ens paguen per això, només faltaria que haguéssim de donar les gràcies per percebre un salari baix i treballar moltes hores. No ens deixem enganyar, rebem el que donem, no ens paguen per fer-nos un favor. Reivindiquem-nos una mica, si no no serem més que esclaus d'aquells que tenen els diners. Ja ho som, però almenys no els llepem les sabates.

Potser tinc la pell molt fina amb aquest tema, però una actitud com la de l'anunci ens degrada a la mínima expressió com a treballadors i com a persones. En algun anunci paral·lel un empresari li està explicant als seus pares que ha contractat un jove per quatre rals i que farà un munt d'hores, a banda de preparar cafès, i també està molt content.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Quedem al Zurich? - Cràter

El dia de l'atemptat del Zurich la fesomia de Barcelona va canviar. Ningú ho esperava, va ser una carnisseria. De resultes de l'explosió, no va quedar res de l'antic i emblemàtic cafè i l'edifici del centre comercial va quedar fortament malmès. Els fragments de runa van esquitxar tota la plaça i la primera part de les Rambles fins més enllà de Canaletes, i l'ona expansiva va esmicolar els vidres dels edificis més propers. A aquelles hores del vespre d'un divendres el cafè estava a vessar de clients, majoritàriament turistes, i una munió de gent es concentrava als voltants d'aquest típic punt de trobada. A banda de les milionàries pèrdues materials, s'han de lamentar 386 víctimes mortals i més de 3000 ferits de diversa consideració. Mai abans s'havia viscut una massacre similar a Catalunya.  

L'esvoranc deixat per l'artefacte es pot visitar encara avui i és lloc de peregrinatge pels turistes d'arreu del món. No es coneixen els autors materials dels fets ni les motivacions de l'atac, tot i que els serveis policials hi han dedicat molts esforços. Es desconeixen els perquès d'un acte tan atroç. S'ha obert un concurs per reconstruir la popularment coneguda com a 'zona zero', en homenatge a la de Nova York després de l'atemptat de les torres bessones, o també 'zona Zurich' per semblança en la sonoritat i com a referència al cafè desaparegut, però de moment no sembla que l'ajuntament hagi de prendre cap decisió, l'afluència de turistes i curiosos al lloc de la catàstrofe és encara més elevat que quan aquell era el punt de trobada per excel·lència de la ciutat. Els beneficis econòmics que està comportant el desastre també superen els guanys que obtenia abans la ciutat. Val a dir que un cràter així al bell mig de la ciutat és una imatge molt impactant i digna de veure. L'ajuntament estudia no reconstruir l'illa de cases afectada i incloure la 'zona Zurich' a totes les guies com un dels principals atractius de la ciutat.


Aquesta és la meva participació al projecte que s'ha inventat la Gemma Sara amb unes quantes dames més de l'alta blogueria, en relació al conegut Cafè Zurich de Barcelona. Si voleu saber de què va, visiteu la Gemma Sara.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Off

Llegeixo un llibre que parla d'un atemptat amb gas verinós al metro de Tòquio a l'any 1995. Aquell dia centenars de persones van sortir de casa per fer el mateix recorregut de cada dia però van patir una intoxicació molt greu i inesperada. Alguns van morir. Avui mateix també he sabut la notícia que un jugador de futbol indi va morir celebrant un gol. De l'alegria va passar al desastre per caure malament en fer unes tombarelles. No per ben sabut és menys cert que som fràgils i volàtils, que construïm la nostra vida al voltant d'uns pilars estacats a la sorra. El primer de tots, la vida mateixa. Som vius fins que deixem de ser-ho, i això pot passar en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, i molts cops no ho podrem predir ni anticipar. Quan menys t'ho esperes, et premen el botó d'off. No em parleu de carpe diem, si us plau, que ja m'ho sé. Un pensament per la possibilitat de desaparèixer en el moment menys pensat, i potser menys convenient. D'una plomada, fi de la història.

divendres, 17 d’octubre de 2014

Relats conjunts, Joana d'Arc


La Joana es va aixecar d'una revolada i va tirar per terra la cadira on seia. Pensava que fugint lluny, escapant-se de la gent, tot milloraria. Havia pensat en el suïcidi, però va optar per la fugida endavant, per no haver-se de sentir dir més que estava boja i que a les seva esquena l'anomenessin Joana d'Arc. Que ignorants, se sentien superiors i confonien l'heroïna francesa amb la boja de Castella. Només li faltava això, la ironia de l'error encara empitjorava la seva ofensa. Heroïna ella? Si no era capaç de controlar-se ni ella mateixa.

Havia passat uns dies bons en aquella cabana lluny de tot, però ara veia que, per més lluny que anés, no seria capaç d'escapar-se d'ella mateixa i de les veus que li parlaven a cau d'orella, veus d'uns espectres que només ella veia i que probablement eren diferents vessants de la seva mateixa persona. Exhausta de tant lluitar a la contra, es va abandonar; trencada. Va allargar el braç per agafar la mà invisible que se li oferia i es va deixar portar cap enlloc.


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Pac-Man

He dit moltes vegades que sóc poruc. Està claríssim que pel festival de Sitges no m'hi veuran. Però això em ve ja des de ben petit, i encara no se m'ha passat. L'altre dia comentàvem algunes pors infantils al despatx i vaig recordar que jo de petitet tenia por a una cosa que avui em sembla ridícula.

Eren els primers temps de TV3 i d'això han passat més de 30 anys. A casa els meus pares l'agafàvem, però la tele de la iaia, que vivia al pis de dalt, era tan antiga que només podia captar els dos canals clàssics. Suposo que encara no existia el Club Súper 3, però sí que feien dibuixos animats, i van estrenar-ne uns del Pac-Man, aquell videojoc tan antic que era una rodona amb boca que anava menjant boletes i el perseguien uns fantasmes que miraven de caçar-lo. L'aspecte dels dibuixos era el que mostra la imatge. Doncs bé, jo tenia pànic a aquests dibuixos animats. Cada cop que els feien, corria a casa la iaia, que allà estava ben protegit, perquè no hi havia TV3. Era poc comprensible, però fugia corrents. En canvi, el meu germà, que era un nadó, el posaven davant de la tele i reia un munt amb els fantasmes i el senyor Pac-Man. Maleït crio!

Ho penso ara i em fa vergonyeta, però per què no explicar-ho. Era molt petit, i sí, em feien por els dibuixos del Pac-Man, què passa? O és que vosaltres no teníeu por a res absurd quan éreu petits? A veure, expliqueu!

dijous, 9 d’octubre de 2014

Falta un mes

Avui falta un mes exacte per la consulta que ens ha de permetre als catalans i catalanes decidir el futur polític del nostre petit país. Semblava molt lluny, però ja la tenim aquí, i resulta que aquests dies altres temes acaparen les portades dels diaris (pots comptar), el procés ja no és notícia, però que no se'n parli no vol dir que no la tinguem present. I com no l'hem de tenir present si és justament ara quan el govern espanyol més campanya està fent perquè fotem el camp corrents i no mirem enrere?

España és un dels sis països que ha repatriat malalts d'ebola, però com que no tenien protocols ni instal·lacions adients, és l'únic país en el que s'han mort els repatriats (en altres s'estan curant), i l'únic en que s'ha infectat gent nova, primers casos d'ebola fora d'Àfrica del món. Per cert, culpen la pobra infermera, i sacrifiquen el seu gos, pel que pugui ser.

España és un país en què el jutge que condemna l'ex-director de Caja Madrid, corrumpte que ha estafat repetidament els seus clients i s'ha embutxacat un munt de diners, és jutjat i condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació per exercir la seva professió, i també multat, per cert.

España és un país en que es permet passejar lliurement símbols i banderes feixistes i neonazis, però en canvi la policia t'agredeix i et deté per portar una estelada.

España és un país que col·loca Arias Cañete com a comissari d'energia i medi ambient al parlament europeu, algú que té interessos a petrolieres i els seus negocis es mouen en el camp de l'energia. Serà neutral segur.

Per no dir que España és un país que s'empara en una constitució de fa 36 anys que ens van obligar a acceptar sota coacció i que la immensa majoria de nosaltres no ha votat, per dir-nos que no podem votar el futur del nostre poble, i que votar és totalment anti-democràtic.

Cal que segueixi? No necessitava convèncer-me'n, però ja no és que vulgui votar SÍ a la independència de Catalunya, és que vull córrer ben lluny d'aquest país de pandereta al que ens obliguen a formar part. Marxem, ja no ho aguanto més.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Les 12 de dalt

Posar un peu a Tarragona el dia del Concurs de Castells és veure gent amb pantalons blancs i camises de colors des del primer moment que baixes del cotxe. És una sensació curiosa i especial, saps que ets a una ciutat infestada de castellers, i miris on miris, i ho fas amb suspicàcia, veus gent de totes les colles participants. El Concurs 2014, el 25è, ha resultat ser històric perquè, entre d'altres coses, s'hi han vist tres 3d10fm carregats, un parell de 2d8 carregats, i perquè s'ha mantingut la pugna pel primer lloc fins la darrera ronda, cosa que no passava des de feia molts anys. Ha guanyat Vilafranca, però aquest cop per punts, no per KO.

El concurs de diumenge, el de les 12 millors colles del rànquing, ha estat històric perquè fins a 25 dels 37 castells que s'han aconseguit han estat de 9 pisos o superiors. 11 de les 12 colles n'han fet, és una barbaritat. Això vol dir que ja són 12 les colles que en fan actualment (Minyons de Terrassa no participa al Concurs). Algunes colles han estrenat castells, i com deia, s'ha plantat cara als grans dominadors, que s'hauran de posar les piles. Ja ho diuen que la Vella (de Valls) és la Vella.

La cara amarga del concurs és que es tracta d'això, de competir, i moltes colles van amb la calculadora a la mà. Això fa que algunes estirin més el braç que la màniga i arrisquin en excés. La quantitat de caigudes és proporcional al número de castells, i són caigudes molt bèsties perquè els castells intentats també ho són. Tot plegat per guanyar quatre rals més que amb prou feina cobreixen despeses del desplaçament a la Plaça de Braus i pel prestigi de quedar uns davant dels altres. No és la meva mentalitat, però si la colla decideix anar-hi, jo allà. Aquest cop no m'ha semblat que hi hagués intents suïcides, però les llenyes no han faltat, i algunes han estat fortes, sense anar més lluny, les dels tres 3d10fm carregats (Vilafranca, Vella de Valls i Jove de Tarragona), que sí, que quin tros de castell, però quin mal fa quan cau.

Foto del Diari Ara. 3d10fm(c) de la Jove de Tarragona
amb tota la plaça expectant.

Coses bones i coses dolentes, però l'espectacle casteller més gran que hi ha, això sí. El proper, d'aquí dos anys, veurem com evolucionen les colles d'aquí a allà. I nosaltres què? Doncs nosaltres bé, molt bé. Gràcies.

dimarts, 30 de setembre de 2014

El tercer fill

De quan era petit recordo que jo, com a germà gran, m'enduia totes les esbroncades, les meves i les que corresponien al meu germà petit. No oblido aquell dia que va trencar una làmpada i em van culpar a mi, perquè l'excitava. Coses de canalla, els germans grans sempre pensem que els petits son uns mimats i consentits, i segur que els petits pensen que els grans podem fer moltes més coses que a ells se'ls neguen. I els pares, almenys els pares normals, miren de mantenir els equilibris com poden.

Imagineu ara tres germans, tres fills. El petit tot ho fa bé, i així li ho fan saber, i el premien sempre. I si un dia no ho fa bé, no passa res, el proper cop serà, probablement els altres no hi han ajudat. El fill mitjà el miren amb lupa, però si algun dia no es porta bé, la culpa és del gran. Això sí, també se l'elogia i aplaudeix quan treu bones notes. I el gran... doncs per més bé que faci les coses, sol rebre indiferència. Si ell ho fa de conya però els altres no, ningú li fa cas. I quan tots són bons i treuen deus, només se'l felicita per sobre per tornar a fer cas als altres dos. Això sí, se'l culpa de qualsevol errada, fins i tot quan, en conjunt, els tres ho fan bé, sempre hi ha alguna cosa a criticar-li.

A mi em sembla normal que el fill gran, que en aquest cas és el tercer fill, se'n cansi i comenci a sentir-se força menystingut pels pares. I no estem parlant de nens i nenes, però tant hi fa, perquè en qualsevol cas, i entre tres que haurien de ser iguals, em sembla un comportament força injust. Encara més quan estan convençuts que no el tenen.

dijous, 25 de setembre de 2014

I no passa res

Durant tots aquests anys que porto voltant per la catos m'he fet un fart de veure entrades en les que l'amo o mestressa d'un blog deia que li faltaven hores al dia per dedicar-se a escriure i comentar. Jo, que sóc del morro fort, pensava que tothom se n'acaba cansant o li canvien les prioritats i el blog desapareix de la llista dels interessos principals. Sempre he trobat una estona per tenir cura d'aquesta casa i visitar les moltes on deixo comentaris, així que no entenia per què els altres no ho feien. Però em temo que l'explicació m'ha arribat de manera pràctica.

Comparteixo el tema de les prioritats, és evident que arriba un moment en que canvien, però realment no és per manca d'interès que aquests dies em costa trobar estones per dedicar a aquest blog. Sí que miro d'anar passant per les vostres cases, però penso que no arribo tan lluny com abans.

En tornar a treballar no vaig pensar que tindria menys temps pels blogs, ja havia estat treballant molt temps i mantenint les meves cases a ple rendiment. Però quan treballava no estava tan implicat en castells, ni militava en un partit. I quan he estat fent aquestes coses he començat a viure amb la parella, però no tenia feina. Ara ho tinc tot, i el que em falta és temps, és clar. Temps pels blogs i temps per la lectura, que des de fa una temporada també van íntimament lligades.

Se'm fa estrany i la disciplina que sempre m'imposo ara marca una alerta en el panell de control, alguna cosa està fallant. Però és qüestió d'acostumar-s'hi. Això indica el grau d'addicció que tinc, que em preocupa no poder estar tant per aquí, i també no llegir tant. No cal que digueu que al meu ritme, que no m'obligui a escriure, que aquí estem per passar-ho bé, etc, que aquesta cantarella ja me la conec, l'he recitat mil cops. I no us feu il·lusions, que no us lliurareu tan fàcilment de mi, no penso desaparèixer. Escriure-ho és només una manera d'acceptar que ja no tinc tant temps per dedicar als blogs perquè hi ha altres coses que criden més la meva atenció. I no passa res.

diumenge, 21 de setembre de 2014

No t'enfadis

Com gairebé cada diumenge, surto d'hora de casa per anar a fer castells. Però aquest cap de setmana he rebut una indicació abans de sortir que m'ha deixat pensatiu, i que amb el pas de l'estona m'ha semblat més important tenir en compte. Mentre recollia camisa i faixa he sentit des del llit: 'avui no t'enfadis, eh. No t'enfadis amb ningú.'

Inicialment m'ha sorprès i he pensat que era producte de la son, però se m'ha quedat clavat. Potser serà que sempre torno a casa explicant que m'he barallat amb un o altre? Potser és que el que més explico és que hem tingut una discussió o una altra? Val a dir que tinc responsabilitat en la presa de decisions i que quan gestiones un grup gran de gent sempre hi ha algú que no està content. Però és veritat que sovint he de justificar decisions o hi ha algú que no fa el que se li demana, i que per tant em porta a enfadar-me i discutir-me. Podria dir que això va amb el càrrec, ja m'ho diuen, però el pitjor del cas és que m'ho emporto a casa, a jutjar pel comentari matinal. I no és que a la meva parella li costi escoltar-me, al contrari, però potser podria explicar-li coses més agradables i no totes les desgràcies.

Un comentari aparentment innocent i endormiscat m'ha demostrat que em prenc les coses massa a pit, i que a més me les emporto a casa. Així com vaig aprendre a oblidar-me de la feina un cop posat un peu fora de l'edifici, no seria mal exercici fer el mateix amb els castells. És d'agrair, doncs, una advertència així per aprendre a no fer-se mala sang més enllà del que toca.

dijous, 18 de setembre de 2014

Relats conjunts, Aix en Provence


Es mirava la làmina intentant empassar-se les llàgrimes que maldaven per sortir, però havia promès no plorar i no ho pensava fer. Va aixecar els ulls de l'aquarel·la i va veure exactament la mateixa imatge, però al natural i en moviment. En aquella placeta el temps s'havia aturat, tot estava igual que quan van fer aquella primera escapada a Aix-en-Provence, el primer viatge com a parella. Va tornar a abocar els ulls a la pintura, aquella preciosa recreació que ell havia pintat en aquell mateix viatge i que després havien emmarcat i penjat en una paret de la sala de la que va ser casa seva, ben visible. Tot i que havien segut molts cops més en aquella mateixa terrassa, cap com el primer.

El recordava tan feliç en aquell viatge. I això que l'objectiu era Niça, però es van enamorar d'aquella ciutat. Poc a poc, va treure la foto que tenia just a sota la làmina. La seva mirada clara i el seu somriure perenne, sempre el seu somriure. Era la persona més vital i positiva que havia conegut, i fins al final s'havia mantingut així. Per què, per què la malaltia se l'havia endut? Quina injustícia. Hagués preferit marxar ella. Tot i que quan ho insinuava ell la prenia per boja i l'animava a continuar. No sabia d'on treia les forces, ella no podia, no hagués pogut, i ell ben ferm fins i tot en la desgràcia. Va deixar anar una disculpa mentalment perquè era inútil, per més que ell no hauria volgut veure-la plorar, les llàgrimes ja li rodolaven galta avall.

Havien tingut una vida plena plegats, però massa curta. Ara estava sola i el buit era tan gran que no comptava amb poder-lo omplir mai. Però el darrer gran miracle que ell havia obrat en ella, i ja no era el primer ni el segon, era fer-la forta en l'infortuni, convèncer-la que per ella no s'acabava res. La vida li donaria noves oportunitats de ser feliç i l'únic que havia de fer era no ser tan ruca com per deixar-les passar, paraules textuals. Ara ja feia cinc mesos que ell no hi era, però les seves paraules, totes elles, no paraven de ressonar-li dins el cap. Seia ara en aquella terrassa, la d'ells, seguint un dels seus consells, un dels últims que s'havia compromès a complir. Ves a Aix, li havia dit. Seu a la nostra terrassa i acomiada't de mi. Fes-ho quan puguis, quan et vagi bé, però ves-hi. Em dius adéu i aquí s'haurà acabat el dol, els lligams. Pensa en mi aquell dia, però que sigui l'últim. I llavors viu. Ella va assegurar-li que no l'oblidaria mai i ell, fent-se l'ofès, li va dir que pobra d'ella, que esperava que el recordés, però que no pensava ser cap condemna. Impossible no estimar-lo.

Va mirar endavant de nou i gairebé en un xiuxiueig va dir 'adéu amor', amb les llàgrimes amaran-li les galtes, però amb posat serè. Se suposava que amb això n'hi havia prou, però no ho creia. Només es mantenia fidel a la paraula donada. Llavors va ser quan va notar que algú la mirava. Un parell de taules a la seva esquerra seia un home si fa no fa de la seva edat, vestit de manera informal i que no s'avergonyia de mantenir-li la mirada. Ulls foscos i intensos, que diferents als d'ell. Però tot i així, aquella mirada tenia alguna cosa especial...


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts que aquest cop homenatgen la Carme Rosanas, així que espero que el relat li agradi especialment a ella! 

dilluns, 15 de setembre de 2014

Tornada a l'escola

Avui, com tants nens i nenes, he tornat al cole. El primer dia sempre és una mica diferent, et retrobes amb els companys, et vas aclimatant... Però també hi ha les primeres classes i has d'aprendre les peculiaritats del nou curs, és clar. Tots els profes són nous i els he de conèixer, però la directora no, que no és nova! El que passa és que abans només era professora, i ara és la que mana. Les aules i els espais ja me'ls conec, però m'he de tornar a familiaritzar amb ells. A més, la classe és nova i els companys que m'han tocat eren d'altres grups, però els conec a tots també. Altre cop compartiré pupitre amb aquella nena polonesa tan xerraire. M'han dit que aquest curs és complicat, però que amb les bones notes que vaig treure segur que me'n sortiré bé. Això sí, que ja no seré el gran de la classe ni em toca ser delegat, i que ja no tenim tants llibres ni llibretes com els cursos anteriors. Però bé, on més coses aprens sempre és al patí, i aquest continua al mateix lloc. I bé, que hi he arribat tot solet i no he plorat ni res per ser el primer dia. Només tenia una mica de son. A veure com va el curs.

divendres, 12 de setembre de 2014

Patriotes

Comentant a ca la Gemma Sara l'altre dia em vaig adonar que de vegades parlo i parlo i hi ha paraules que no acabo d'entendre què volen dir, encara que les hagi fet servir tota la vida. Suposo que no m'equivoco si dic que no sóc l'únic a qui passa això. En concret em vaig quedar pensant què vol dir ser nacionalista, cosa que m'he considerat sempre. Segons el DIEC, el nacionalisme és la ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació. Sobre nació segur que hi ha diverses definicions, però el mateix diccionari en diu el següent. Recordar que el IEC és la màxima autoritat lingüística catalana.

Amb la definició a la mà, potser sí que és correcte anomenar-nos nacionalistes. Però per què tants i tants espanyols diuen que no són nacionalistes, però en canvi treuen la bandera a les primeres de canvi, i senten un immens orgull de les seves manifestacions culturals, esportives, etc...? Nosaltres diem que sí que són nacionalistes per aquest fort sentiment de pertinença i orgull del seu país. Potser si els preguntéssim si són patriotes llavors dirien que sí. És clar, perquè ells tenen pàtria, que és el país al que algú pertany com a ciutadà. Podríem dir que nosaltres hem de ser nacionalistes perquè no tenim un país propi però el busquem, i ells poden ser patriotes perquè sí tenen un país del qual treure pit.

Però espera, que una altra accepció de pàtria és 'terra on hom ha nascut'. Això ja és més pelut. Terra? Quina terra? I fins on la comptem? La nostra terra és España ja que políticament hi pertanyem? O podem dir que la nostra terra és Catalunya? M'inclino per aquesta darrera opció, ja que no ens deixen dir que tenim un país (tot i que jo ho dic igual), diem que tenim una terra, i per tant també podem ser patriotes. Per definició m'agrada nacionalista ara que sé què és, tot i que té connotacions una mica controvertides. Però també m'agrada patriota, en les dues accepcions. Vull començar per aquesta de la terra, i continuar, d'aquí no massa, per la del país del qual sóc ciutadà. Patriota català. I espero no haver-ne de presumir, que la pàtria catalana sigui admirada per ella mateixa.

dimarts, 9 de setembre de 2014

La repesca

I ara em veuré obligat a donar-los la raó, a dir que l'economia s'està reactivant i que la taxa d'atur baixa, perquè ja estem sortint de la nefasta crisi. I és més, ens estem convertint en el motor d'Europa, que ara les potències es fixen en nosaltres perquè creixem a un ritme que se'ls nega. Hauré de reconèixer que el govern ha fet una gran gestió i que les mesures que s'han pres eren necessàries per tirar endavant i recuperar-se del sotrac. Que ara només s'ha de mirar endavant i creure en els que ens han permès sortir del sot.

Fals. Tot això que dic és fals i jo ni m'ho crec ni hi crec. Només són trampes financeres per maquillar l'economia més catastròfica que s'ha vist en temps. Però la veritat és que la meva antiga empresa ha reflotat i està repescant gent. He tingut la sort que m'oferissin un lloc en el projecte i he acceptat, així que torno al món laboral després d'un any a l'atur. No m'han volgut a d'altres llocs, hi ha moltíssima gent buscant. Com ens van prometre en acomiadar-nos, tindríem preferència en cas de necessitar perfils similars. I han complert, oferint un sou acceptable i condicions de seguretat. Un cop més,  sóc afortunat. Em volen perquè em coneixen, i jo, coneixent-los també, no em fa res tornar, perquè és fàcil cagar-se sempre en els que et manen, però saber-los reconèixer les bondats també ho hauríem de fer. I no podem dir que ens hagin tractat malament, malgrat tot. 

Torno a treballar.

dissabte, 6 de setembre de 2014

Lliris a la mà

Que no sóc una persona optimista ho sap fins i tot algú que em coneix de fa cinc minuts. I al costat d'un o una optimista, naturalment, se'm considera un pessimista recalcitrant. Sobre això tinc dues opinions, i la primera és que m'importa molt poc el que algunes persones pensen de mi. La segona i més important és que prefereixo que em considerin així que anar amb el lliri a la mà. A mi els optimistes inconscients i ingenus em provoquen urticària; ja ho he dit.

Potser és cert que un pensament positiu ajuda a un col·lectiu a creure's les coses, i que si expresses els contratemps també es transmet i baixa la moral. Personalment penso que és una qüestió de força mental, si jo et dic que no podràs fer una cosa i tu t'ho creus, el problema és teu. De vegades t'animaré i tampoc t'ho creuràs, així que... Si creus en tu, un comentari de poca confiança no t'hauria de fer defallir. Diferent és que et mengin la moral de manera malintencionada i galopant, però no parlem d'això. Em molesta força quan em fan callar i no em deixen dir què penso perquè això desanima als altres, per què no hauré de poder expressar la meva opinió, jo? Que busqui inconvenients em sembla que és una manera de fer crítica, i sense crítica tot és perfecte i funciona meravellosament bé. Algú s'ho creu això? Si no és veritat que les coses es fan bé, per què hem de callar els defectes? Si ningú els destaca és com si no existissin. Assenyalar-los, per mi, és el primer pas per intentar solucionar-los.

Sovint em diuen que calli, que no es va enlloc posant de manifest els problemes. Segurament prefereixen fracassar i després preguntar-se per què ha passat. Jo no hi estic d'acord, m'agrada preveure les coses i afrontar els reptes amb garanties. No tot es pot prevenir, naturalment, i de vegades s'ha de confiar en la sort. Però per què negar les evidències? D'on surt aquesta por a dir les coses pel seu nom? Com a mínim qüestionar-se, dubtar. I no tancar la boca als que ho fem.

dimecres, 3 de setembre de 2014

Any de Concurs

Falta poc més d'un mes pel Concurs de Castells de Tarragona i em ve de gust parlar-ne una mica. Aquesta cita té lloc cada dos anys, els parells, el primer cap de setmana d'octubre a l'actual Tarraco Arena, la Plaça de Braus de tota la vida. El primer concurs va ser el 1932 i enguany se celebrarà la 25à edició, cosa que ja ens indica que aquesta periodicitat biennal no es manté des del principi. Per poder-hi participar la colla s'hi ha de 'classificar', i els criteris han anat canviant al llarg del temps. Aquest 2014 el concurs es dividirà en tres dies i participaran un gran nombre de colles, però l'últim dia està reservat a les 12 millors colles segons l'índex classificatori de la pròpia organització.

Per confeccionar l'índex compta el període d'actuacions que va de l'1 de setembre de l'any anterior fins el 31 d'agost de l'any del concurs. Entre aquestes dates, s'agafen les 5 millors actuacions de cada colla i es sumen els punts dels tres millors castells d'aquestes actuacions. Una puntualització, les actuacions castelleres solen tenir 3 rondes en les que es fa un castell en cadascuna, i una última ronda de pilars. És possible que el pilar d'una actuació sigui més 'valuós' que algun dels castells fets en ronda de castells, i a efectes de classificació pel concurs compta el pilar com a un dels tres castells puntuats.  

Sobre puntuacions castelleres ja en vaig parlar un cop i aquí us deixo la taula de puntuacions d'aquest any perquè us feu una idea. Amb aquesta taula s'ha fet la classificació que marca les colles participants. Les normes són extenses i complicades, però hi ha un jurat encarregat d'aplicar-les. Al Concurs compta molt descarregar els castells i executar-los correctament, altrament hi ha penalitzacions. Vull recordar que el Concurs té normes pròpies que en teoria no apliquen fora d'allà, però algunes s'han normalitzat al món casteller en general, o s'accepten majoritàriament.

A la jornada de diumenge, la de les 12 millors colles segons rànquing, hi ha tres grups de 4 colles cadascun que faran actuació conjunta. Això és perquè 12 colles actuant en solitari trigarien la vida a acabar (ja s'allarga prou). S'actua conjuntament si no fas un castell igual o superior al 4d9f. Per sobre d'això, tens dret a actuar sol. A la vista del nivell actual, poca ronda conjunta hi haurà, perquè la majoria de castells estaran per sobre del 4d9f. Cada colla té dret a 5 rondes, però la majoria en fan servir només 3. Les altres dues són per si no has pogut completar tres castells als tres primers intents, o si vols millorar actuació per quedar millor classificat o guanyar.

I a grans trets, es tracta de sumar les puntuacions dels tres millors castells realitzats per cada colla, restar les penalitzacions, i a veure qui guanya. Com dic, hi ha moltes altres normes més concretes que us estalvio. Personalment no sóc amant de catalogar els castells així, perquè els criteris que marquen la dificultat d'un castell són uns, però podrien ser uns altres. Tot i així, majoritàriament les colles accepten participar-hi perquè demostra que tens nivell i perquè els premis econòmics s'ho valen, aquí els podeu veure. Si pogués triar jo no hi participaria, però la meva colla hi va, així que, com sempre, a deixar-s'hi la pell. Ja que s'ha de jugar, juguem!

NOTA: qualsevol pregunta o aclariment, no dubteu a deixar-los en un comentari.

diumenge, 31 d’agost de 2014

No ho aconseguiran

Han passat d'inventar-se agressions perquè semblem els dolents, a ser ells els agressors, però dient que nosaltres ens ho busquem. En qualsevol cas, justifiquen els atacs, ja siguin inventats cap a ells, o els seus propis. Què volen, que ens rebotem, oi? Que reaccionem. Que aquí hi hagi violència. Però no ho aconseguiran. Portem anys de reivindicació pacífica i ara ens volen fer caure en aquest parany tan ximple. Només es posen en evidència. Nosaltres a la nostra, que encara ens queda molta feina per fer. I a fer feina segur que no ens guanyen.

dijous, 28 d’agost de 2014

Abelles

A les acaballes de les vacances, hem tingut una visita indesitjada a casa. A una part exterior i poc accessible de la galeria hi vam descobrir un rusc d'abelles, que a jutjar per la mida, ja devia fer una temporada que era allà. No hem tingut abelles dins de casa ni ens hi havíem fixat, però al rusc s'hi observava una activitat frenètica. Al principi va fer mitja gràcia, però quan encara amb la novetat la meva parella va intentar recollir la roba dels estenedors i va sentir una fiblada dolorosa al polze va deixar de tenir-ne immediatament.

No m'agraden gens les abelles, són unes bèsties que em repelen. La perspectiva de tenir un rusc tan a prop i de la mala experiència em va posar en tensió de seguida. Havíem de fer alguna cosa, però em donava un mal rotllo increïble. Com que no tenim disponible el típic vestit d'apicultor que tothom té a l'armari, en vam haver d'improvisar un amb roba de muntanya i ulleres de laboratori per cobrir tanta superfície de cos com fos possible, no teníem cap ganes de rebre més picades. Si algú ens va veure, devia pensar que marxàvem a esquiar. Però no, ben preparat per pujar l'Everest vaig fotre una ruixada d'un insecticida potent que hagués acabat amb quinze ecosistemes sencers, però tot i així vaig entrar al pis corrent temerós de les represàlies.

Aquest matí hem vist, amb la mateixa protecció, que el rusc era buit i encara quedaven alguns cadàvers per allà. Hem eliminat les restes (en aquest cas ja no m'ha tocat a mi) i hem creuat els dits (el de la picada no) perquè no ens torni a passar. Però com a mínim ara tenim un protocol estàndard de combat per si es repeteix l'episodi. El millor ha estat poder tornar a obrir portes i finestres sense por que un exercit d'abelles zombi després de la fumigació ens vinguessin a dir un parell de coses. Quina calor que feia dins. Però prefereixo suar que les picades d'abella.

dimarts, 26 d’agost de 2014

A ca la sogra

Avui toca dinar a ca la sogra. No és pas cap sacrifici, eh, que em tracten molt bé. Les sogres tenen mala fama, però he de dir que jo no he tingut males experiències al respecte. Bé, una mala experiència sí que recordo, però no va ser per culpa de la sogra, sinó per la circumstància. La manera com ens tornen els records a la ment no hi ha forma d'entendre-la.

D'això en fa molt i molt de temps, de la primera 'sogra' que vaig tenir. I també la primera vegada que vaig anar a casa seva. Va ser... curiós. La nit abans havíem sortit al vespre per Tarragona i vam tenir un petit accident. El cas és que ens vam quedar sense cotxe per tornar cap el poble de la noia, i després de valorar opcions, un amic meu es va oferir a portar-nos. Ja que ens feia el favor, va quedar automàticament convidat al dinar, el que havia de ser el de la meva presentació. La gràcia, o la mala sort, és que no sé si de l'ensurt, de la por que em feia la presentació, o de què, jo em vaig quedar sense veu. Em vaig llevar afònic, però per quan vam arribar a lloc no podia dir ni una paraula.

No, no era que m'hagués quedat mut de l'espant o de nervis, era literalment que no podia ni articular paraula, les cordes vocals no funcionaven. I ja es pot imaginar el panorama, amb els sogres mirant-me amb certa suspicàcia, com no podia ser d'altra manera per l'edat que teníem, jo sense poder parlar i en una posició molt incòmoda, i el meu pobre amic havent de donar conversa als pares de la xicota, com si fos el meu representant... Sort que vist una pila d'anys després la situació em fa gràcia, perquè en aquell moment... això sí que va ser entrar per la porta gran! Les coses han canviat, és clar. Ara si convé xerro pels colzes, no hi ha afonia que m'aturi.

divendres, 22 d’agost de 2014

El virus (TPE)

Des que milito a un partit polític em fixo més en el funcionament dels partits. Passa allò tan habitual de creure que tu fas les coses molt bé i els altres malament, però quan em vegi com veig a altra gent, em sembla que plegaré. Parlo de 'gent de partit', polítics que segueixen l'ideari a cegues, que si el partit diu que convé tirar-se per una finestra, ells es tiren. Això s'observa molt bé amb la disciplina de vot o també quan mirant el perfil moral d'una persona pots endevinar a quin partit milita. Manca de criteri propi, obeeixen a una mentalitat col·lectiva. O potser és allò de 'Dios los cría...'.

Tot plegat trobo que s'assembla molt perillosament al concepte de 'virus' en les obres de ficció, del qual tenim nombrosos exemples a la literatura i també a pel·lícules i sèries. Un virus de ficció infecta els personatges i els converteix tant físicament com mentalment en alguna altra cosa, generalment passen de ser humans normals a alguna mena de bèstia o mutant sense voluntat pròpia. El mètode de transmissió sol ser per contacte (no gaire agradable) amb algú que ja ha estat infectat, o amb la mateixa mare (focus d'infecció principal), perquè sempre hi ha una mare, i molts cops si et carregues aquesta tot torna a la normalitat. Una mena de cervell central que regeix tot el ramat. Veieu el paral·lelisme amb els partits polítics? Fins i tot el grau de conversió, depèn molt del cas, de vegades l'empestat conserva part de la decència de la seva vida passada, i de vegades no. Com a la política.

Tenim, per exemple, els vampirs. Una mossegada seva et converteix en un d'ells: gust per la sang, no reflectir-se als miralls, dificultat per posar-se moreno... però en alguns casos conserven prou la seva personalitat. Hi ha incomptables històries de vampirs, des dels clàssics Nosferatu o Dràcula, fins la molt més moderna True Blood.

Un altre clar exemple són els zombis, que han tornat de la mort i per mantenir-se actius s'han d'alimentar de carn humana. Si no m'equivoco, senten una especial predilecció pel cervell. Per representar-los es fan servir totes les deformacions imaginables, arribant a límits molt desagradables. Una mossegada seva, un cop més, et converteix en un d'ells, i així anar fent. Un cop convertit en zombi el que toca és anar a buscar altra gent que no ho estigui. Una de les icones de zombis més actuals és la sèrie The Walking Dead, però els morts vivents es van posar de moda i se n'han fet nombrosos llibres recentment, dels quals no n'he llegit ni en llegiré cap.

De vegades, les plagues que van infectant seqüencialment a tots els personatges són virus de veritat i tot, com passa a la coneguda pel·lícula 28 days after, en la que un virus provinent de micos d'experimentació acaba infectant tota la població i convertint-los en una mena de zombis violents amb base científica, per dir-ho d'alguna manera.

I un últim cas que destacaré és el dels militants polítics. La infecció comença quan reben el carnet. Es transformen en una cosa que no eren i intenten captar altres individus per la causa, amb metodologies no sempre gaire nobles. Si no es fan militants no tindran tots els poders, però com a votants estaran infectats sense remei i els costarà molt curar-se, per més animalades que faci el seu partit. És més, n'estaran orgullosos com si no hi hagués una altra manera de pensar.


Aquest post serveix per participar al projecte de la taula periòdica de l'escriptura impulsada pel Sergi d'Àtoms i lletres.

dimecres, 20 d’agost de 2014

Caminant pel passat


Si no es tenen recursos per viatjar lluny, s'han de buscar alternatives per passar l'estiu sense morir-se de fàstic a casa. Tot val diners, però també cal saber gastar-los. La muntanya és una opció. Una altra és explorar la pròpia ciutat, que de vegades té cops amagats i et revela indrets que no t'esperes, com el d'avui. Pedres antigues amb molta història. Barcelona és una ciutat sorprenent que mai t'acabes. Si algú vol jugar a endevinar d'on és aquesta foto, aquí us la deixo. Jo l'hauria ubicat en algun llogaret remot de Catalunya, però no, és a la ciutat. Preciós racó per passejar-s'hi, molt recomanable.

diumenge, 17 d’agost de 2014

El Pedra

Repassant la llista de coses que ha de fer un bon català, l'excursionista de pa sucat amb oli va ensopegar amb una muntanya i els ulls se li van posar com plats. Per ser bon català s'ha d'haver pujat al Pedraforca! Com? I encara no hi havia pujat ell? A veure, 2500m? Això no és res, home! Som-hi. Però com sempre, estava equivocat. Potser seria un bon català, però també seria un català cansat després d'una de les ascensions més complicades de la seva curta carrera excursionista.

Símbol de la terra, però ben amenaçador.

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya i deu el seu nom a la seva forma de dues punxes amb una enforcadura al mig. L'excursionista de pa sucat amb oli se'l mirava des de baix i no veia la manera de pujar-hi, però sí sí, hi ha camí. La ruta triada parteix del mirador de Gresolet a uns 1550m, on es pot deixar el cotxe i on comença un camí molt ben senyalitzat i costerut fins el Coll del Verdet, passant pel refugi de Lluís Estasen. És un sender preciós i maco de fer, tot i que a l'excursionista de pa sucat amb oli li ha costat agafar ritme de pujada.

La lluna acompanyava en la pujada, 
els excursionistes es lleven massa d'hora!

Des del collet comença la grimpada per roca amb alguns punts de força complicació, però l'excursionista de pa sucat amb oli s'arrapava bé, la caiguda no era cap broma. Després d'una bona estona de fer el cabra seguint la senyalització de punts grocs ha arribat al cim del Pollegó Superior del Pedraforca, a uns 2506m, on una estelada permanentment instal·lada servia d'atrezzo fotogràfic a la majoria d'excursionistes que passaven per allà, que no eren pocs. Des del cim es veia ben a prop el Calderer (cim secundari) i el Pollegó Inferior, a l'altra banda de l'enforcadura.

Des d'una punxa de la forca es veu bé l'altra.

Tocava baixar, aquest cop per la tartera de Pedraforca, un llarg camí de baixada amb molta pendent i plena de pedres i pedretes que el feien complicat i molt propens a les relliscades. L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant n'han patit més d'una, però sense conseqüències massa greus. Es fa llarga, però un cop a baix ja només és revertir el camí cap el refugi per un altre agradable sender.

Baixant pel pedregar relliscós entre les dues punxes.

En total, 6 hores d'excursió comptant una mitja hora de descans al cim per reposar forces i combustible. Una ruta que ha satisfet molt l'excursionista de pa sucat amb oli per exigent i variada. Una de les coses que més li han agradat ha estat treure's les botes després i dutxar-se en arribar a casa. Molt recomanable, però no apte per a tots els públics. Segur que hi ha maneres millors de ser bon català.

Informe de danys: La cara una mica cremada i un cansament considerable. És d'hora per conèixer l'abast a quàdriceps i genolls, que pinta que hauran quedat molt masegats.