Lectures 2013

Un any més vull compartir la meva llista de lectura, que aquest cop és més llarga que mai, cosa que em fa sentir molt orgullós, segueixo a un ritme molt alt que veurem quant durarà. A més, també he superat el número de pàgines llegides gràcies a uns quants totxos que han caigut. Aquest ha estat l'any de les sagues, tercer, quart i cinquè de 'Cançó de Gel i Foc', Els Jocs de la Fam, Harry Potter, The Century i alguns de novel·la negra que també van numerats. A banda d'aquests, una miqueta de tot, que m'agrada llegir força variat per no encasellar-me com em passava anys enrere. Aquests són els meus llibres llegits durant el 2013, amb títol, autor/a i la puntuació que li vaig donar en el moment de ressenyar-los:

1. L'acabadora - Michela Murgia   (@ i mitja)
2. Tempesta d'espases - George R.R. Martin   (@@@@)
3. Legítima defensa - John Grisham   (@@@ i mitja)
4. Una noia diferent - Ann Bannon   (@@)
5. Harry Potter and the Philosopher's Stone - J.K. Rowling   (@@@@)
6. Fi - David Monteagudo   (@@)
7. Primera nieve en el monte Fuji - Yasunari Kawabata   (@)
8. Ombres en la nit - Ferran Torrent   (@@@ generoses)
9. 18 contes - Maurici Capdet   (@@@)
10. Festí de corbs - George R.R. Martin   (@@@@)
11. Els jocs de la fam - Suzanne Collins   (@@@) 
12. Les edats d'or - Albert Sánchez Piñol   (@@@ i mitja)
13. La caiguda dels gegants - Ken Follett   (@@@@)
14. Harry Potter and the Chamber of Secrets - J.K. Rowling   (@@@@)
15. La dona veloç - Imma Monsó   (@@@)
16. El hombre sonriente - Henning Mankell   (@@@)
17. Després del terratrèmol - Haruki Murakami   (@@@)
18. Societat limitada - Ferran Torrent   (@@)
19. Nana - Chuck Palahniuk   (@@)
20. Els jocs de la fam II: En flames - Suzanne Collins   (@@@)
21. No obris els ulls - John Verdon   (@@@@ generoses)
22. Harry Potter and the Prisoner of Azkaban - J.K. Rowling   (@@@@)
23. Solar - Ian McEwan   (@)
24. Mort - Terry Pratchett   (@@)
25. Una primavera per a  Domenico Guarini - Carme Riera   (@)
26. Intervención - Robin Cook   (@@)
27. Asesinato en el Orient Express - Agatha Christie   (@@ i mitja)
28. Worst case - James Patterson   (@@@@ generoses)
29. Independència d'interessos - Marc Moreno   (@@)
30. Cinc dies en un altre planeta - Salvador Macip
31. Els jocs de la fam III: L'ocell de la revolta - Suzanne Collins   (@@)
32. L'últim llibre de Sergi Pàmies - Sèrgi Pàmies   (@@@)
33. El gos dels Baskerville - Arthur Conan Doyle   (@@)
34. Bressol de gat - Kurt Vonnegut   (@@)
35. Dansa amb dracs - George R.R. Martin   (@@@@) 
36. El ministeri de la por - Graham Greene   (@)
37. Nou dracs - Michael Connely   (@@@ generoses)
38. L'últim home que parlava català - Carles Casajoana   (@@@)
39. Deixa en pau el dimoni - John Verdon   (@@@)
40. Tor - Carles Porta   (@@@)
41. Cafè Zoo - Ana Moya   (@@)
42. Els sudaris no tenen butxaques - Horace McCoy   (@@)
43. Pistola, amb música de fons - Jonathan Lethem   (@@@)
44. Un quilo d'invisible - Joan Miquel Oliver   (@ i mitja)
45. 14 - Jean Echenoz   (@)
46. Invasió subtil i altres contes - Pere Calders   (@@@@ generoses)
47. Crònica de l'ocell que dóna corda al món - Haruki Murakami   (@@@)
48. M'ocuparé de tu - Samantha Hayes   (@@@)
49. El talent - Jordi Nopca   (@@@)
50. Veritats a mitges - Andreu Martín   (@@@ generoses)
51. Cross fire - James Patterson   (@@)
52. L'home manuscrit - Manuel Baixauli   (@@@)
53. El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge - Haruki Murakami   (@@@@)
54. 100 curiositats de la medicina - Daniel Closa   (@@)
55. L'home que mirava passar els trens - Georges Simenon   (@@)
56. Indigneu-vos! - Stéphane Hessel
57. El cau del conill - Cristian Segura   (@@@@)
58. Uf, va dir ell - Quim Monzó   (@ i mitja) 

Com l'any passat, segueix destacant la saga de 'Cançó de Gel i Foc' que són completament addictius. Harry Potter, després de molts anys de negar-me a llegir-lo, m'ha sorprès gratament. Content també de descobrir Pere Calders i de seguir apostant per bons escriptors de la terra, aquest any n'he descobert uns quants d'interessants. Tampoc he oblidat grans clàssics de la meva biblioteca personal, com Murakami, Cook, Macip o Sánchez Piñol. I a l'altre extrem, constatar que Ian McEwan no caurà més a les meves mans i que Graham Greene o Jean Echenoz tampoc no m'han convençut, una llàstima.

Ja sabeu que m'encanta parlar de llibres, així que qualsevol consulta o comentari sobre aquests llibres seran molt ben rebuts. I si en voleu saber una mica més, trobareu les ressenyes que en vaig fer al Llibres, i punt! quan els vaig llegir. Ja només em queda desitjar-vos que 2014 sigui un any de grans lectures per tots, i si a més teniu sort en altres temes, doncs millor!

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi li agraden els regals

Estem en èpoques familiars, de recolliment i de bons desitjos, però no fotem, la part bona d'aquests dies són els regals, per això val la pena aguantar (una mica) la família. I per estar segur que rebrem el què volem, què millor que saber qui ens ho portarà, perquè els regals no els porten els mateixos éssers màgics a tot arreu, mireu aquest mapa d'Europa:

Segons el mapa, als Països Catalans és el Tió qui porta els regals.

Però aquí, com a España, és molt comú que ens visitin els Reis Mags.

 Però no són els únics, a el País Basc els regals els porta l'Olentzero.

Als països nòrdics tenen un petit gnom generós, sovint acompanyat per una cabra.

I finalment, com no, el Pare Noël, o Santa Claus, en les seves infinites versions, del qual us deixo un vídeo d'algunes actuacions memorables.

Però si hi ha un personatge nadalenc que sigui el favorit d'en Pons, al quan va dedicat aquest post per commemorar el seu cas típic 1800, aquest és el Grinch!

Nadal normatiu

No és gaire propi de mi fer un post per desitjar bones festes, però aquest cop faré una excepció. I és que voldria que passeu uns bons nadals i que el cagatió us porti molts regals...

NO! Amics meus, els catalans només tenim un Nadal, amb un n'hi ha prou, creieu-me. A més, preferim que sigui bo que no pas feliç. Així que us diré Bon Nadal. I no piquem el cagatió, mai de la vida! El que fem és fer cagar el Tió, al qual prèviament hem alimentat bé. 'Caga Tió...' és l'inici de la cançoneta que acompanya el ritual, però no pas el nom del tronc o simple caixa de cartró, com era el cas de casa meva.

De la mateixa manera, no celebrem la nit bona, aquells que ho vulguin es reuneixen la nit de Nadal. I per acomiadar l'any no muntem la nit vella, sinó que vivim intensament la revetlla de cap d'any.

Així que ja ho sabeu, passeu tots unes molt bones festes nadalenques, però en català correcte, eh!

La teva primera nit

Per celebrar el quart aniversari d'aquest blog, al 2011, vaig fer una llista dels comentaristes que havia tingut per aparició cronològica, una bona manera de saber quant temps fa que ens 'coneixem', o que m'aguanteu. La cosa va quedar allà, però he pensat que fóra bo tenir aquella llista actualitzada i fer-la créixer a mesura que algun altre pobre inconscient caigui en aquest racó virtual. També és una manera que tinc d'agrair-vos la vostra aportació, de fet aquest blog el feu tant vosaltres com jo. Si us fa gràcia saber quan vau aparèixer per aquí per primer cop, o si teniu més antiguitat que tal altre, ara ho podreu consultar. Us emportareu alguna sorpresa!

En aquest post hi ha un enllaç a la pàgina que recull la informació, però la deixaré fixa a la barra lateral perquè hi pugueu accedir de manera fàcil en qualsevol moment. És probable que hi hagi algun error, demano disculpes, els aniré corregint a mesura que els detecti. I si algú hi veu alguna duplicitat o errada que no dubti en dir-m'ho.

Com que us veig ja molt nadalencs, només em queda dir molt bones festes per tots i moltes gràcies per ser sempre aquí. Si us ve de gust, feu click a la imatge.

Relats conjunts, Ruslavery

El proper sóc jo, després del barbut. No m'hauria d'haver deixat atrapar, però ja no hi puc fer res, almenys ara per ara. Hauré de seguir el joc, no aixecar el cap i deixar que em venguin per un bon preu, espero que com a mínim em valorin! Quina ràbia de situació, però ara m'hi va la pell, millor creure i ja trobaré la manera d'escapar-me d'aquest país de merda. A saber com me les faran passar aquesta gentussa, però en pitjors places he torejat, jo! Espero que les fotografies i els vídeos s'hagin enviat correctament via satèl·lit, no n'estic del tot segur i això sí que seria una gran putada. Ja que em jugo el coll per cada reportatge, almenys que no sigui per no res. Rebran el meu missatge, però me'n sortiré tant si em venen a buscar com si no. I quan torni seré un heroi, i tant que sí! Si d'aquesta no em donen el Pulitzer ja no sé què hauré de fer. Síria, càrtels colombians i ara aquests maleïts pagerols russos. Que serà el següent?

La meva participació a Relats Conjunts d'aquest desembre.

Balanç 2013

Que tingueu un feliç 2013! Com, que ja s'està acabant?? Volant ha passat aquest any, però ja queden només dues setmanes i s'haurà fos. Moment per mi de fer una mica de resum, com sempre faig. Aquest cop m'és fàcil pensar en uns quants fets destacables que han marcat l'any.

2013 va començar amb esperances renovades i amb molta il·lusió, però aquesta va anar desapareixent, l'últim intent per reflotar una relació va ser infructuós, i això a mi em sol deixar força KO. Mentrestant, la meva empresa entrava en ERO i ens reduïen horaris i sou. Tot es va acabar a l'estiu quan ens van acomiadar definitivament, així que aquest any m'he quedat a l'atur i amb força dubtes del que vull fer amb la meva vida laboral.

Aquest ha estat l'any de descobrir la muntanya. Vaig començar poc a poc, interessant-me per una afició de la persona amb qui estava, però vaig continuar buscant-me socis i apuntant-me a centres excursionistes. Sense haver fet res anteriorment, aquest any he coronat la Pica d'Estats, l'Aneto, el Neuvielle i el Puigmal entre d'altres. En una d'aquestes sortides, el meu estimat C3 em va deixar tirat a l'alçada de Lleida i el vaig haver de sacrificar, així que em vaig quedar sense cotxe.

Inicialment com a mesura per mantenir-me actiu, vaig tornar a l'activitat castellera. Gràcies a un altre fet remarcable de l'any, la pèrdua d'uns 20 quilos de pes, he pogut jugar altres rols a la colla i n'he gaudit moltíssim, en un any en que el món casteller ha funcionat a un nivell extraordinari, la meva es pot considerar de les triomfadores. Ja no només pels castells, l'ambient a la colla m'ha animat molt i m'he implicat com feia temps que no feia. Actualment he recuperat una mica de pes, però segueixo amb la voluntat de mantenir-me!

Una altra cosa que he fet per estar distret és fer-me militant d'ERC i participo activament en la política municipal, ben esperonat pel procés que viu el nostre país, procés en el que crec més que mai, però amb la formulació de 'la pregunta' he rebut una sotragada.

L'últim terç de l'any m'ha tornat el somriure en forma d'una persona fantàstica que comparteix els meus dies i espero que els segueixi compartint molt temps! Les coses es veuen molt diferents quan es té estabilitat emocional. Per compensar, els Antònia Font han anunciat la retirada, i tot i que això és un cop més fort del que pugui semblar, ens hi haurem d'acostumar, i costarà.

La meva activitat blogaire i lectora s'han mantingut constants, però es detecta una menor participació blogaire en general, la catosfera sembla més pausada. Aquest blog ha tingut un nou personatge recurrent, l'excursionista de pa sucat amb oli. El 'Llibres, i punt!' em segueix portant noves sorpreses agradables. A destacar el tancament del projecte c@ts, del qual ja en vam parlar a bastament en el seu moment. També estic actiu en altres ambients virtuals força addictius, la vida virtual en general segueix ocupant-me força temps.

Agrair-vos com sempre la vostra participació en aquest blog, els vostres comentaris i les vostres atencions. Si tot va bé, d'aquí a 365 dies tornaré a fer balanç, aquest cop de l'any 2014 que s'acosta, qui sap si hauré de destacar importants novetats sobre el nostre país!

'La Pregunta'

No estic content. En assabentar-me de 'la pregunta' m'ha semblat absurda, però a diferència de molta gent, amb el pas de les hores em decep més i més. I és que em sento babau. Una pregunta que inclou totes les opcions, molt bé, però que té tres possibles respostes: sí, no o una altra cosa. Calia una pregunta binària, i en cas de sortir no, ja veuríem com establíem les nostres relacions amb España. Una pregunta amb tres respostes només farà que el vot es divideixi, i com més dividit estigui, molt més difícil que una de les opcions assoleixi el 51% del suport.

Per mi, és una victòria dels que no es neguen directament a que votem, però que no volen que surti el sí. En canvi, alguns que neguen la democràcia, tot i veure's inclosos en les opcions de la pregunta, segueixen posant el crit al cel perquè el procés avança. Lamentable. Però el que em preocupa és que, evidentment, els partits que estan a favor del sí han acceptat la pregunta, i no són ximples, saben de sobres les implicacions que té. L'enunciat inclou la paraula independència, però amaga moltes més coses. Conformisme? Cansats de discutir? Almenys s'han posat d'acord.

De tot plegat, dono importància a tenir una data, marqueu bé al calendari que aviat penjareu a la paret el 9 de novembre de 2014. Podrem votar, podrem expressar-nos com a poble en unes urnes, i no cal dir que la meva opció és el Sí/Sí, però s'acaba de revifar el meu pessimisme. Caldrà fer una feina molt gran per convèncer que aquesta opció és la que ens obre les portes, i que, en definitiva, Sí/No és equivalent a No. Avui estic una mica menys convençut que ahir que ens en sortirem. Espero que el poble em permeti recuperar la fe en Catalunya, com ja ha fet altres vegades.

Amb tot, jo avui tenia al cap una altra pregunta fins que ha esclatat la bomba, i només plantejava dues respostes, naturalment. Pot sortir No, és clar, però almenys no marejo la perdiu. 

Fantasma

Ets el representant d'uns treballadors, de tu depèn que les estratègies siguin bones per tal d'aconseguir un bon tracte pels teus companys. De seguida et veuen alguna cosa estranya, no acabes de voler anar-hi amb tot, sembla que la teva posició és més conservadora, i no t'entenen, perquè no teniu res a perdre i molt a guanyar. Però segueixes amb la disfressa de superheroi, de defensor dels pobres, amb la teva típica cara de menyspreu al poder establert. Et segueixen, et fan confiança.

Un cop tots al carrer, i pendents de judici, et vas deixant caure almenys un cop per setmana per l'empresa. Queden algunes temes pendents i et demanen consell, la teva saviesa no té comparació, és clar. Els que et veuen anar-hi sovint s'estranyen, no ho entenen. Què busques? Ets una mica llepaculs, no? Que no estaves de part dels teus companys? A què ve fer tant la gara-gara a la direcció?

Se n'assabenten abans, però la confirmació arriba via avís del LinkedIn. Ara ets nou líder de projecte de l'empresa que els va fer fora perquè no hi havia diners, t'han repescat. I no saben si ja era una cosa pactada i per això anaves passant per allà i apaivagant el procés, o si ets el rei dels trepes i ho has aconseguit així. Només saben que has salvat el teu cul, i que ho has fet amagant les teves cartes des del principi. Que t'aprofitin molt els quatre rals que et pagaran, traïdor, que el premi gros el tindràs si algun dia tornes a veure les cares dels teus ex-companys. 

Tonterietes

Ahir al vespre van trigar molt a servir-nos el sopar al restaurant on vam anar. Hi anem sovint, i com que els va saber greu  fer-nos esperar, les braves van ser a compte de la casa. Res a criticar-los, però l'espera em va portar un record d'aquells que et dibuixa un somriure.

El meu avi era un home molt esquerp, no li recordo mostres d'afecte evidents, però amb els néts tenia molta més paciència que amb els grans, més de la que havia tingut amb les seves filles, fins i tot. En realitat era molt de la conya, el meu germà i jo ens divertíem molt fent-lo dir-nos 'tonterietes'. No sé què ens deia, rodolins gamberros, ximpleries diverses, però el cas és que ens fèiem un tip de riure. Només una d'aquestes 'tonterietes' s'ha mantingut a la meva memòria i és el que em va venir al cap mentre ahir esperàvem la teca.

Va ser en un restaurant molt gran als afores de Tarragona, fa molts i molts anys, potser uns 25. Era d'aquests de plats combinats i poca cosa més, amb un munt de cambrers amunt i avall i moltíssims clients. Realment, anaven de bòlit i no servien les taules gaire a l'hora. Mentre esperàvem el segon, l'avi va treure el seu etern bolígraf i va escriure a les estovalles de paper: 'en aquest restaurant, lo millor, és que de plat a plat fas la digestió'.

Quin riure, quina valentia la del meu avi! En aquells moments ho vaig veure com un acte totalment transgressor, ho havíem de tapar a tota costa perquè no ho veiessin els cambrers, quin atreviment! I sé que no n'hi ha per tant, però aquell nenet no va oblidar l'ocurrència del seu avi, i a dia d'avui encara li fa gràcia. I és que, sí, el meu avi era una mica gamberro, per què negar-ho.

Collonuts

Fa uns dies vaig assistir a un sopar organitzat pels meus ex-companys de feina que teníem pendent des de l'estiu, ja que no ens vam poder acomiadar com Déu mana. Al final vam ser un munt de gent, treballadors de diverses èpoques de l'empresa, i molts ni es coneixien entre ells. En aquest sopar, els pocs supervivents que encara malden per aixecar l'empresa van voler obsequiar amb un detallet als acomiadats, i com que aquest cop érem molts més els que estem fora que els que queden, va ser molt modest, però personalitzat, és molt d'agrair que hi pensessin.

L'obsequi és un imant de nevera amb una imatge i una frase encoratjadores igual per tots, i a sota un missatge personalitzat. A mi em van posar 'XXX, un petit gran home... Ets collonut'. Els missatges no eren tan afalagadors per tothom, així que és per estar content que tinguin aquest concepte de mi. Senyal que veuen en mi alguna cosa que em fa de fiar, que em tenen en bona consideració.

Aquestes coses sempre animen, però no hi vaig donar més importància ni hi vaig pensar més fins que el dia següent em va venir a la memòria un detall de fa molts i molts anys. Un bon dia, el meu pare va arribar a casa amb un regal (no recordo quin) i un dibuix emmarcat fet pels seus companys. Acabava d'acomiadar-se d'ells, se n'anava a una altra empresa. El dibuix sí que el tinc present, va estar molt temps penjat en una habitació de casa. Allà estaven caricaturitzats els companys i ell liderant no sé quina animalada. La llegenda deia alguna cosa com 'T'enyorarem, ets collonut!'.

Algunes vegades he parlat malament del meu pare, o amb poc entusiasme. Sempre l'he tingut per algú una mica avorrit, amb poca empenta i que sempre posa pegues a tot. En segons què, tampoc massa espavilat. No m'hi he volgut assemblar mai, vaja. Però qui era realment mon pare? És casualitat que als dos ens acomiadin igual? Potser per la seva implicació els companys el veien de fiar, noble... qualitats que mai li he atribuït? Potser m'hi assemblo més del que pensava i amb nosaltres no s'ha mostrat mai com interactua amb l'altra gent? Preguntes que em faig... qui sap si porto tota una vida equivocat amb la manera de ser del meu pare. Qui sap si en sóc un reflex i no ho sabia.

Gran Recapte

Aquest cap de setmana vaig participar en el Gran Recapte d'aliments que es feia a l'entrada de molts mercats i supermercats en favor de la Fundació Banc dels Aliments, una organització que recull aliments bàsics per combatre la fam que moltes persones passen en el nostre país. Es tracta d'afegir algun producte a la compra pròpia i després deixar-lo als voluntaris que te'l recullen fora, per poc que sigui. M'hi vaig apuntar amb els membres de la secció local del partit i ens va tocar en un barri molt desfavorit del poble. La gent que viu allà és molt humil i passen moltes dificultats, immigrants o fills d'immigrants de les diferents onades, sense gaire estudis i, com és imaginable, totalment aliens al procés sobiranista que viu el país. Per no dir que en alguns casos la gent que ens trobàvem eren usuaris mateixos del Banc dels Aliments, per pura necessitat.

Més enllà de la campanya, de les bones intencions d'aquesta fundació, i sobretot de la meva minsa participació, el que no puc deixar de destacar és que aquesta gent, per la que no donaries ni un duro, és tremendament solidària. Fins allà on poden, que potser és molt poc, però gasten els seus escassos diners per ajudar els altres. Et lliuraven un paquet d'arròs i un altre de llegums mentre t'explicaven que tenen tots els fills a l'atur i no sé quantes desgràcies més. Però no deixaven de col·laborar. També vull destacar un parell de persones amb una mica més de recursos que van entrar al supermercat a comprar per ells un ítem de no més d'un euro, però que em van entregar una bossa plena de productes pel Banc. Una generositat que em va colpir, segur que tampoc anaven sobrats, ells.

Potser no és cert que els que menys poden són els que més donen, però que els més necessitats no s'obliden dels altres, això sí que ho puc garantir. Vaig rebre una bona lliçó, si arribem a sortir de la nefasta situació que vivim serà perquè ens ajudarem els ulls als altres. Ningú no vindrà a salvar-nos el cul, i menys els que manen. Així que ajudem-nos, col·laborem. El que per nosaltres és poc per altres és tot un món. I creieu-me, jo tampoc sóc dels que van sobrats...