Cap al 13

Aquest serà el darrer post de l'any, i és moment de desitjar que el 2013 sigui un any fantàstic per tots. Ens anirem explicant com evoluciona i compartirem els moments alegres, i malauradament alguns de tristos, aquí seguirem. També és moment de fer-se propòsits, sembla ser. Potser algú recordarà que jo no en faig mai, no tinc ganes de posar-me pressions afegides que al final no arribaran a res. Però aquest any he decidit fer una excepció, un propòsit d'any nou i per tots els que vinguin. Porto ja temps al món dels blogs i és gairebé una mena d'obsessió, no me'ls trec del cap, sempre pendent i si hi ha un post nou l'he d'anar a comentar, sigui com sigui, o l'hora que sigui. Arriba un moment que t'adones que això és malaltís, però tot i saber-ho, jo he continuat igual. El meu propòsit és abandonar aquesta obsessió, i obsessionar-me més pel món real, parar atenció a coses importants que he descuidat, i això és imperdonable. Això no vol dir plegar, ni tan sols vol dir que es noti massa, però mentre ho noti en el meu cap ja serà alguna cosa, i no poc important. No vull que els blogs siguin una prioritat, vull que la prioritat sigui una altra. I viure, sobretot vull viure.

Aquest és el meu propòsit. I el meu desig és que tingueu el millor any possible. No ho dubteu ni un segon, jo hi seré per veure-ho. Feliç 2013.

Ciclops

Fa temps que no trobo les paraules i com ja he comentat, això ha fet que el blog es despersonalitzi una mica. Però si no les trobes en tu mateix, sempre pots anar a buscar-les a altres bandes, per sort sempre hi ha algú que sap dir les coses millor que tu. I això faig, amb una cançó molt senzilla, que són quatre paraules, però no cal dir-ne més. Perquè vull jugar a ciclops, almenys de la manera que interpreto aquesta cançó.

De vegades

te fan ganes

fantasies

complicades.

De vegades

necessites

altres coses més senzilles.

Amor, jo vull

mirar-te sa cara

veure't només un ull

Amor necessit

llorers i corones

i tu m'ho dones.

Lectures 2012

Per sorpresa meva, aquest any he mantingut més o menys el ritme de lectures que portava l'any passat, que per mi era altíssim, així que estic content, tot i que ha baixat una mica el número de pàgines llegides. Per mi passar de 100 llibres en dos anys és una cosa fora de mida, i no sé quant temps mantindré el ritme. Però de moment, us deixo la meva llista de lectures del 2012 amb la puntuació que vaig posar a cada llibre en el seu moment:

1. Sé el que estàs pensant - John Verdon   (@@@@)
2. Brevíssima història del temps - Stephen Hawking   (@@ i mitja)
3. Animals tristos - Jordi Puntí   (@@)
4. El bolígraf de tinta verda - Eloi Moreno   (@) 
5. MiLLoringlix - Carles Roca-Font i Salvador Macip   (@@@@)
6. La hija del Apocalipsis - Patrick Graham   (@@@)
7. Wilt - Tom Sharpe   (@@ i mitja)
8. Natura quasi morta - Carme Riera   (@@@)
9. La luz fantástica - Terry Pratchett   (@@@)
10. Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol   (@@@@)
11. La casa del propòsit especial - John Boyne   (@@@@ generoses)
12. La porta dels tres panys - Sònia Fernández-Vidal   (@@@)
13. Torn de nit - Agustí Vehí   (@@)
14. Hipnofòbia - Salvador Macip   (@@@)
15. El vell i la mar - Ernest Hemingway   (@)
16. Sukkwan Island - David Vann   (@@)
17. Joc de trons - George R.R. Martin   (@@@@)
18. En el mar hi ha cocodrils - Fabio Geda   (@@)
19. Fight Club - Chuck Palahniuk   (@@@@)
20. Grans esperances - Charles Dickens   (@@@)
21. No es país para viejos - Cormac McCarthy   (@@)
22. 100 invents que han canviat el món - Daniel Closa   (@@@)
23. El vigilant del camp de sègol - J.D. Salinger   (@) Relectura
24. El collidor de vesc - Pau Urgell   (@@@)
25. El fin de la infancia - Arthur C. Clark   (@)
26. Los renglones torcidos de Dios - Torcuato Luca de Tena   (@@@@)
27. La decisió de Brandes - Eduard Márquez   (@@ i mitja)
28. Pallassos i monstres - Albert Sánchez Piñol   (@@)
29. Despietat país de les meravelles i la Fi del Món - Haruki Murakami   (@@@ i mitja)
30. Gent letal - John Locke   (@@@ i mitja)
31. La dona que es va perdre - Marina Espasa   (@@@)
32. La metgessa de Barcelona - David Martí   (@)
33. La carretera - Cormac McCarthy   (@@)
34. El señor de las Moscas - William Golding   (@@@)
35. Dos dies a Barcelona - Caterina Cortès   (@@@)
36. La leona blanca - Henning Mankell   (@@@)
37. L'edat de ferro - J.M. Coetzee   (@@)
38. Balla, balla, balla - Haruki Murakami   (@@@@)
39. El cel és blau, la terra blanca - Hiromi Kawakami   (@@@)
40. La dama del llac - Raymond Chandler   (@@@)
41. Homenatge a Catalunya - George Orwell   (@@@)
42. Dies de porno i kleenex - Cesc Llaverias   (@@)
43. Xoc de reis - George R.R. Martin   (@@@@)
44. El crim imperfecte - Teresa Solana   (@@ i mitja)
45. El carter sempre truca dues vegades - James M. Cain   (@@@)
46. Ritos iguales - Terry Pratchett   (@@)
47. Pell d'armadillo - Jordi Puntí   (@@)
48. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por - Salvador Macip   (@@@@)
49. El Hobbit - J.R.R. Tolkien   (@@@@) Relectura
50. Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo   (@@) Relectura
51. Monstruos invisibles - Chuck Palahniuk   (@@@ i mitja)
52. L'art de no amargar-se la vida - Rafael Santandreu   (sc)
53. L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra - Jonas Jonasson 

Si he de destacar algun llibre d'aquest any, brillen amb llum pròpia els dos volums de 'Cançó de gel i foc' (Joc de trons i Xoc de reis), que em semblen una molt bona obra, ja estic posat amb el tercer. També content de descobrir Chuck Palahniuk, un autor estrany però que m'agrada. M'he fixat que he fet tres relectures, i això que no en sóc gaire amant. En negatiu, descobrir que autors com Cormac McCarthy o David Vann no estan fets per mi.

Si algú té interès en saber alguna cosa més d'algun dels llibres no dubteu a preguntar, i també podeu trobar la ressenya de tots ells (a excepció de l'últim que vindrà aviat) que en vaig fer en el seu moment al Llibres, i punt!. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes i molt bones lectures aquest 2013 que ja ve!

La meva fe

Ara que venen les festes de Nadal, m'és una mica inevitable pensar en la religiositat associada a aquestes festes, i en el credo en general. A casa meva mai no se li ha donat aquest sentit, sempre ha estat un temps de trobada familiar, sense més. De petit l'únic contacte conscient amb la religió que tenia era a casa la iaia, vaig dormir en dues habitacions d'aquella casa durant molts anys. En una tenia un gran rosari de fusta sobre la capçalera, i en l'altra un bust de la mare de Déu. Més enllà, la meva vida ha esdevingut una fugida constant de tot allò que fes olor a religió.

A aquestes alçades de la pel·lícula, no crec que això sorprengui ningú, mai no he estudiat ni una paraula de religió i amb prou feines hauré fullejat algun cop un text sagrat (tot i que curiosament recordo una cançó de missa de la comunió de ma cosina, d'ara farà uns 25 anys). Em van batejar perquè vaig néixer al 'temps de silenci', però no vaig passar d'aquí. No sóc creient, em declaro agnòstic, però sóc conscient que tothom necessita creure en alguna cosa, per això respecto molt la fe de les persones, i no tant així la religió, que n'hi ha moltes i variades, i tots els creients pensen que la seva és la veritable. Aquesta diferència entre religions també em preocupa una mica, perquè separa les persones de manera irreconciliable, més que ajuntar-les en una adoració conjunta.

I si no crec en res espiritual, en què crec? Doncs bàsicament en la raó, en els fets demostrables amb arguments i lògica. Necessito que les coses en les que crec tinguin una explicació, un origen, una finalitat. El dia que la ciència demostri l'existència de Déu, jo hi creuré. De moment tot apunta en sentit contrari, per això no crec. I en el que tampoc no crec és en les imposicions que marquen les religions, per benintencionades que siguin. Hi ha corrents de pensament que indiquen unes pautes de comportament, però al meu entendre, aquestes no haurien de ser mai un tot o res. Em costa entendre la mentalitat dels fidels, m'és molt difícil posar-me a la seva pell, però els respecto, mentre ells respectin que jo sigui com sóc, i que no tinc intenció de canviar.

NOTA: aquest és un tema espinós, i no vull ferir cap sensibilitat. Només expresso la meva visió, completament personal i espero haver mostrat el respecte adient. Sobretot això, demano respecte per totes les maneres de creure i pensar que es puguin expressar arran d'aquest post.

Relats conjunts, Els jugadors de cartes

Primer va ser el cotxe, modest, però li va donar un marge per seguir jugant. Després va venir la col·lecció de monedes, portava tota la vida recollint-les i classificant-les, tenia ja força valor. Convençut del canvi de sort, va posar les claus de casa sobre la taula, però la deessa fortuna li va tornar a fallar. Pel camí havia anat perdent altres petits objectes de valor, ja no tenia massa més per oferir, aquell espiral havia començat quan ja no li quedaven estalvis a la butxaca. Però no podia parar, la febre el mantenia jugant una partida rere una altra, i els pocs cops que guanyava no compensaven les pèrdues que s'anaven acumulant. No hi havia camí de tornada, l'única manera de recuperar-ho tot era seguir jugant, i esperar el canvi de tornes, un cop de sort. O uns quants.

Desesperat, va decidir apostar l'única cosa que li quedava, i va advertir que era una partida de tot o res, ja que l'última aposta tenia més valor que totes les anteriors juntes. S'hi va jugar la dona.

El contrincant es va fer el desmenjat, va semblar que rumiava si li compensava aquella jugada o si li convenia més plantar-se llavors. Però només era façana, havia estat esperant aquell moment. No necessitava un cotxe, ni una casa, i encara menys les maleïdes monedes. Tenia més diners dels que el pobre desgraciat amb qui jugava podia somiar, de fet, no li importava tornar-li-ho tot un cop guanyada l'únic cosa que li interessava d'ell, una cosa que no podia comprar amb diners, però que es podia guanyar ara amb la seva sort i el seu bon joc.

Ella li ho havia demanat. Ja no podien mantenir més aquell amor amagat, però no volia abandonar el marit sense més. Els dos van pensar la manera que ell la perdés, i llavors ja no podria fer-se enrere. Era un desgraciat, i un mal jugador, però sempre acabava pagant els seus deutes de joc.


La meva aportació a Relats Conjunts d'aquest desembre.

Balanç 2012

Un any més ha passat i aquest és el sisè cop que faig balanç del meu any el dia 15 de desembre. Els que porteu temps per aquí ja sabeu que no falto mai a aquesta cita.

2012 pot ser considerat un bon any. M'ha portat bons moments i algunes esperances, però lamentablement no acaba com m'agradaria. Va començar amb el meu ascens a la feina per la marxa de la meva companya, i aquí seguim en aquesta posició i amb certa estabilitat econòmica (i que duri). Posteriorment va marxar l'altra companya i acabava de perdre tot el meu equip. Per sort, la noia que em van posar va ser una molt bona substituta.

La primera meitat de l'any va estar marcada per viatges amunt i avall per poder veure la parella. A l'estiu vaig tenir un accident de cotxe; per sort anava sol després d'hores i hores de portar companyia. No em vaig fer res, però el cotxe no en va sortir ben parat i encara en pago la reparació. Aquest fet desafortunat em va fer reflexionar molt sobre la meva vida. Poc després van venir les vacances i el viatge a Eslovènia, l'escapada més notable d'aquest any.

2012 també ha suposat la meva tornada als castells, i ho he pagat amb dues vèrtebres aixafades que veurem si em permetran seguir, però vaig poder fer un dels meus castells somiats, el 5d8. També he entrat al món dels smartphones i hem tingut nou disc d'Antònia Font, molt destacable. Un altre fet remarcable és que es va publicar el primer llibre que incloïa relats meus, el 365 contes.

En conjunt, l'evolució de les amistats ha continuat posant distància amb tothom, però hi ha espai per a l'esperança, potser només caldrà una mica d'empenta perquè algunes relacions tornin a ser com abans. Un apunt pel meu gat Blog, com sempre, més pesat (en tots els sentits) que mai, que segueix aquí al meu costat, literalment, roncant i dictant-me el que he d'escriure.

En part per la situació convulsa que viu el nostre país, i en part per manca de ganes de parlar de mi, el Bona Nit ha derivat una mica en els seus temes i ara sovint parlo d'actualitat i política, encara que sigui des de la meva modesta opinió. Solc dir que he despersonalitzat una mica el blog. Tot i així, continuo tenint sort de comptar amb molts comentaristes fidels, us estic molt agraït. Un any més em vau creure mereixedor del c@t reflexiu, tot un reconeixement després de 5 anys seguits. També el Llibres, i punt! gaudeix de bona salut, el nivell de lectures no ha baixat gaire respecte l'any passat. He participat en diverses iniciatives blogaires a banda de les habituals, i sempre disposat i amb ganes d'unir-me a tot allò que trobi engrescador. Perquè els blogs continuen sent una part fonamental de la meva vida.

Moltes gràcies per ser-hi sempre, us desitjo a tots un magnífic 2013, i que ens puguem trobar aquí mateix d'aquí a un any per poder-ne parlar.

Ciència realitat

Ahir vaig veure el programa Sense Ficció de TV3, que reconec que no havia vist mai abans. Però el tema era del meu interès, parlaven dels científics que tenim al nostre país, i els que hem tingut des del 1900 fins ara. I quan dic científics, parlo d'homes de ciència en majúscules. Potser els seus noms no són coneguts pel gran públic com ho són altres nascuts a terres llunyanes, però la contribució de la ciència catalana ha estat molt remarcable.

Per la pantalla van desfilar un munt d'eminències de moltes disciplines diferents, i es van veure imatges dels principals centres investigadors del país. Moltes cares conegudes per mi, amb alguns he tingut el plaer de parlar, de treballar o m'han fet classe. Tot un luxe. Potser els noms de Massagué, Esteller, Margalef, Clotet o Guinovart no us sonen tant com Pasteur, Fleming o Curie, però són unes autèntiques bèsties nascudes a la nostra terra i amb reconeixement mundial.

És una llàstima viure en un país que dóna tan poca importància a la recerca, un país que menysté la ciència d'aquesta manera. Un país, recordem-ho, que pensa que els joves investigadors i emprenedors marxen fora perquè els agrada l'aventura. Està clar que hi ha llocs molt pitjors, aquí tenim alguns centres potentíssims, però res comparat amb el que pots trobar per Europa o els Estats Units. Un país sense ciència, sense cultura, és un país pobre i decadent. I aquí a Catalunya, comparat amb la resta de l'estat espanyol, encara anem fent. Potser és per això que de tant en tant apareix una estrella nova en el firmament científic. Una estrella que no brillarà senzillament perquè no la mirarem, però que omplirà pàgines i pàgines d'articles que impressionaran a altres científics molt lluny d'aquí.

Ja no ve d'aquí

Avui he vist com algú feia el ximple en una estació de tren i m'he recordat d'una mítica frase que em va acompanyar un temps de la vida: 'no estàs sol'. La dèiem mentre estudiàvem infinites hores a les biblioteques i algú començava a desvariejar, li dèiem que no estava sol, que el podíem veure tots fent el que feia. Això m'ha portat a altres frases o expressions que han tingut el seu moment, com el 'ja no ve d'aquí' que entre amics justificava les animalades que ens dèiem, si total havíem d'anar a l'infern igualment per males persones, ja no venia d'aquí. O el crit de guerra que teníem quan jugàvem a voleibol a la platja de jovenets: 'pinya seca!'. Pinya com a sinònim de cop, ja s'entén. Per no dir coses més pròpies meves com 'ja no m'estimes com abans' o dir 'bona nit' a totes hores. O en el moment àlgid de la promoció el 'la noche me confunde', però aquesta és una altra història.

I tantes que em dec deixar que en el seu moment eren la moda, l'afegitó de moltes converses. I vosaltres? Recordeu alguna frase o expressió concreta que repetíssiu sovint entre amics, o en família, que tingui alguna explicació curiosa? Va, que riurem una estona.

Tacones lejanos

No hi ha res que ens esgarrifi més als integrants del meu despatx, passats, presents i m'atreviria a dir que futurs, que el so d'uns tacons acostant-se pel passadís. Pèls del clatell eriçats, tots en guàrdia, converses aturades i pantalla convenient a l'ordinador. Sentir uns tacons és el preludi de l'arribada de la nostra superior. Que no és pas mala dona, eh? Però és una persona recta i ens fa cosa que ens vegi en actitud 'poc professional'. El problema és que a l'empresa hi ha majoria de dones, ens guanyen per golejada, i naturalment a totes els agrada lluir. La nostra cap sempre vesteix de manera molt elegant, però sovint altres noies també porten tacons i ens espanten. Algunes ja ens avisen abans d'aparèixer a la nostra porta, coneixedores de l'efecte, a mode de gos de Pavlov, que ens fan els tacons. Sempre els diem a totes que a la feina sabata plana, que no s'ha de presumir, i que a més ens posen la por al cos, però no hi ha manera. Si no les sentim venir no passa res, però tenim un munt de falses alarmes, i el cor no sé si aguantarà tants ensurts.

Però el veritable problema és que la nostra estimada cap, de tant en tant, ni que sigui un cop al mes, tampoc porta tacons...

El primer cate

Vaig arribar a l'institut amb un expedient net com una patena, tot eren bones notes i cap queixa, tret la meva afició a parlar a classe, que no vaig perdre mai, ni a la universitat, fins i tot allà m'ho retreien! No semblava que el primer any a l'institut hagués de suposar cap canvi en el meu currículum, i no va ser així, però hi va haver una taca. Vaig suspendre Català, el primer suspens de la meva vida, al primer trimestre, pam. 

Com? Català? Però com podia ser, si venia d'una escola catalanista, on tot es feia en català. Si a casa sempre hem parlat català. Si la música, la tele, tot era català al meu voltant. Català, jo?  I Notable a Castellà, toca't els ous! Vaig anar a parlar amb el professor, el recordo perfectament, tenia el mateix cognom que un defensa central del Barça que no és en Puyol (no fotem, tampoc es deia Mascherano!). L'examen m'havia anat bé, però el que m'havia fet trontollar era l'ortografia. No te'n passaven ni una a aquell nivell. Em va ensenyar la meva redacció i les faltes que havia comès, greus, gravíssimes, havien estat no posar accent a 'és' i 'però'. Potser alguna altra, però aquestes són les que ell m'assenyalava com a causants de la nota. Li vaig preguntar si realment es pensava que jo no sabia escriure aquestes paraules, no les havia accentuat per deixadesa. Però no va colar, és clar, em va dir que si en sabia, que el proper cop ho faria millor.

No va passar més, mai no vaig tornar a suspendre ortografia catalana, però tinc aquella espineta clavada perquè per mi era important saber català, fer-ho bé, la meva llengua, el meu orgull. I ara ens el volen prendre, com tantes vegades. No se'n sortiran. Perquè ara i sempre molts joves puguin anar a demanar explicacions sobre la seva mala nota de Català, ara i sempre, l'escola en català.

A la part baixa

No vaig voler fer una valoració dels resultats electorals perquè vaig pensar que altra gent ja la faria i molt millor que no pas jo. S'ha parlat molt de la part alta de la 'classificació' i de les conseqüències que està portant, però menys dels partits més minoritaris, i són aquests en els que em vull fixar. Un partit amb representació parlamentària i de tendències eminentment independentistes, Solidaritat, va desaparèixer del mapa en un moment molt propici per aconseguir un bon resultat. Que facin la seva pròpia valoració i una profunda reflexió, que bona falta els fa. La meva sorpresa va ser en consultar dades de vots totals i descobrir que no s'havien quedat ni a les portes de l'escó. Una altra força s'hi havia apropat més: Plataforma per Catalunya.

Sota aquest nom tan prometedor s'amaga un partit xenòfob de tendències ultradretanes. Fa tot just una setmana, aquest partit va obtenir més de 60000 vots al nostre país, i això em preocupa en gran mesura, em sembla molta gent. Em pregunto quin és el perfil del votant d'aquest partit. Una part, de ben segur, són persones racistes que senten un odi irracional pels immigrants, i que aparentment no tenen altra preocupació que fer-los fora del país (o coses pitjors). Però em temo que gran part dels votants són gent de classe molt baixa que es deixen enganyar per un discurs fals i demagog que denuncia que els immigrants tenen més avantatges que la gent autòctona.

La veritat és que no veig els immigrants àrabs, pakistanesos i similars viure una vida de luxe i xerinol·la. I sincerament, no tinc cap por que vingui un immigrant a prendre'm la feina. Els immigrants fan feines que ningú més vol fer perquè aquí alguns les consideren indignes, o feines del nivell més baix a uns salaris que ningú no vol cobrar aquí, per massa baixos. Però hi ha gent que no pot aspirar a res més, i en comptes d'esforçar-s'hi, d'aprendre un ofici, prefereixen queixar-se i fotre la culpa als que venen a guanyar-se les garrofes al nostre país perquè al seu es moren literalment de gana. El més curiós del cas és que posaria la mà al foc que gran part d'aquests votants són fills de l'onada migratòria andalusa dels anys 60, o els mateixos que van venir. Però ells no eren immigrants, és clar, ells venien a aixecar Catalunya. Són rasers diferents. Sort que la majoria no són tan curts de gambals com aquests, si no no sé què seria del país.