Fa uns dies, l'expresident extremeny Guillermo Fernández Vara va reclamar que Catalunya torni 150.000 extremenys a la seva terra si es fa independent. A banda que tota aquesta gent i els seus descendents encara s'estan pixant de riure davant una ximpleria d'aquest calibre, i a banda també que es tracta d'un polític patètic, això em va portar un bonic record.
Quan era petit, jo sabia que una de les meves dues àvies era extremenya, però no sabia quina, només em vaig quedar amb la meitat de la informació. Resulta que una d'elles era la iaia, amb qui passava totes les tardes i que m'estimava molt i molt. L'altra era la 'iaia dolenta', que només vèiem un cop per setmana i a la força, no és el primer cop que en parlo. Però en aquells moments, la meva lògica d'infant m'indicava que, naturalment, la iaia era catalana, i la iaia dolenta havia de ser l'extremenya. És evident, no?
Com no podia ser d'altra manera, anava errat. La iaia va néixer a Extremadura i va venir de nena a Catalunya amb tota la família. Parlava català sense cap mena d'accent és clar, i no podia tenir massa records de la seva terra natal, però no oblidava el seus orígens. Quan ja vaig ser més ganàpia, la iaia em cridava 'separatista!', a mode de retret quan jo feia les meves proclames independentistes (em ve de lluny la cosa...). Estic segur que si la iaia visqués avui, s'avergonyiria del tracte que ens professen els seus paisans i com a catalana d'adopció que era, i contenta de ser-ho, pensaria que el seu nét, al cap i a la fi, potser no era tan tabalot com ella es pensava.