Sang extremenya

Fa uns dies, l'expresident extremeny Guillermo Fernández Vara va reclamar que Catalunya torni 150.000 extremenys a la seva terra si es fa independent. A banda que tota aquesta gent i els seus descendents encara s'estan pixant de riure davant una ximpleria d'aquest calibre, i a banda també que es tracta d'un polític patètic, això em va portar un bonic record.

Quan era petit, jo sabia que una de les meves dues àvies era extremenya, però no sabia quina, només em vaig quedar amb la meitat de la informació. Resulta que una d'elles era la iaia, amb qui passava totes les tardes i que m'estimava molt i molt. L'altra era la 'iaia dolenta', que només vèiem un cop per setmana i a la força, no és el primer cop que en parlo. Però en aquells moments, la meva lògica d'infant m'indicava que, naturalment, la iaia era catalana, i la iaia dolenta havia de ser l'extremenya. És evident, no?

Com no podia ser d'altra manera, anava errat. La iaia va néixer a Extremadura i va venir de nena a Catalunya amb tota la família. Parlava català sense cap mena d'accent és clar, i no podia tenir massa records de la seva terra natal, però no oblidava el seus orígens. Quan ja vaig ser més ganàpia, la iaia em cridava 'separatista!', a mode de retret quan jo feia les meves proclames independentistes (em ve de lluny la cosa...). Estic segur que si la iaia visqués avui, s'avergonyiria del tracte que ens professen els seus paisans i com a catalana d'adopció que era, i contenta de ser-ho, pensaria que el seu nét, al cap i a la fi, potser no era tan tabalot com ella es pensava.

Agreujant

El problema de mirar de fer sempre el que és correcte, ser transparent, sincer i comunicatiu, és que quan un dia falles i no compleixes els teus estàndards deceps enormement.

Regal de comiat

No sóc una persona que es mostri propera de bones a primeres. Això es demostra a la feina, on la meva relació amb la gent que no treballa directament amb mi és de molta distància, fins el punt de no mostrar-los massa estima i mantenir-me aliè a les dinàmiques generals. Anar a la meva, vaja. Llavors és quan algú es sorprèn quan els que treballen al meu grup estan contents, i em demostren afecte. No cal ser molt llest per adonar-se que jo cuido els que he de cuidar, i els altres millor que es cuidin solets.

I si a algú li quedava algun dubte, l'altre dia vaig rebre un regal inesperat. Quan algú marxa de l'empresa se li sol fer un detall entre tots, i la gràcia està en arrencar una mica de plorera, no ens enganyem. Però en aquest cas, un cop seguit el protocol, el que gairebé es posa a plorar sóc jo. La meva companya ja ha abandonat l'empresa, després del temps que va donar de marge, i deixa un gran buit. I també em va deixar una carta personal escrita d'aquelles que t'arriben ben endins. En ella explica què ha significat treballar aquest temps amb mi, i encara que no calia, veig que el sentiment és recíproc, es tracta d'una amistat de veritat. Fins i tot m'anima a ser més segur de mi mateix, creure més en mi, ja que ella sap que, tot i que és la imatge que dono de portes enfora, no sóc de ferro com de vegades aparento ser. Com em coneix la maleïda!

Així és com m'agraden les coses. No pretenc ser simpàtic per tothom, caure bé, tenir un munt de coneguts i saludats. No vull importar a molta gent, sinó importar molt només a uns quants. Penso que me'n surto. I això sí que em dóna seguretat.

Grans noms

Macià va declarar la República Catalana l'any 1931.

Companys va proclamar l'Estat Català l'any 1934.

Tarradellas va ser president de la Generalitat a l'exili durant la dictadura i la va restaurar l'any 1980.

I aquest 2012 tenim un altre gran nom de la història política catalana: Rajoy. És qui més esforços està fent perquè Catalunya esdevingui independent. Agraïm-li.

Per cert, pell de gallina en sentir i cantar Els Segadors a Plaça Sant Jaume...

Castells de vuit

Potser se li pot trobar una explicació en el moment econòmic que vivim, les crisis ja les tenen aquestes coses, però cal dir que el món casteller passa per un moment dolç i moltes colles estan a un nivell com mai no havien conegut. Actualment, hi ha moltíssimes formacions que basteixen castells de vuit pisos, és a dir, cinc pisos amb un nombre variable de persones a cada pis (dos, tres, quatre, cinc...), més el pom de dalt, la canalla, que està formada per dosos, aixecador i enxaneta i que compten com a tres pisos més. El fet que moltes colles en facin sembla que els fa perdre valor, però m'agradaria reivindicar la seva dificultat, ja que a més són la base de qualsevol construcció superior.

Aquest cap de setmana he tornat a l'activitat castellera, a tornar a sentir el pes sobre les meves espatlles. Ho he fet sota dos castells de set pisos i un de vuit. Puc assegurar que, per més que es banalitzin, quan no has estat entrenant des de principi de temporada i et poses sota un d'aquests castells, pràcticament sense assajar, no et semblen pas bufar i fer ampolles. Tampoc no puc dir que patís en excés per completar-los, però la meva esquena podria explicar què significa tenir durant uns minuts un pes aproximat de 270 quilos (en el tres de vuit que vaig fer), sense tenir en compte els moviments, que ho empitjoren tot. I gràcies que la rengla (la columna de gent) que portava sobre era lleugereta!

Sempre mirem cap amunt, a aconseguir noves i emocionant fites. Però jo que venia d'una colla molt més petita, m'agradaria no oblidar mai com de difícil és fer castells, independentment de l'alçada i el pes que tinguin. Menystenir un castell de vuit, a més, et pot jugar una mala passada. Ara per ara, i fins que no tingui més rodatge, haver completat un castell així em dóna moltes forces per seguir.

Relats conjunts, Els tres músics

Els tres músics estaven cansats d'aquell home de la gorra, ja era el tercer cop que els anava a demanar, pel que més volguessin, que toquessin una peça que no era digna d'ells. S'havien guanyat un nom, tenien un repertori selecte, i no pensaven fer content aquell pesat, per més vegades que insistís. A la quarta vegada que se'ls plantà davant, el van engegar de molt males maneres, tot i que semblava demanar-ho amb la millor de les voluntats.

L'atzar va fer, un cop acabat el dia, que aquell client torracollons sortís en la conversa entre els tres músics i l'amo del local. Aquest darrer coneixia perfectament l'home de la gorra i es va sorprendre de que els seus músics no coneguessin el gran pintor, client habitual seu. Per la seva incultura potser havien ofès el geni. De manera que els va pregar que el dia següent demanessin disculpes a l'artista, ja que tan pagats de si mateixos com estaven, no li arribaven ni a la sola de la sabata.

Conscients del seu error, i per congraciar-se amb el pintor, els músics van decidir demanar-li disculpes i encarregar-li un retrat d'ells tocant, se sentirien molt honorats de ser pintats pel geni, i així li feren saber. El pintor va acceptar les disculpes, i també la promesa que si tenia qualsevol petició, aquest cop seria atesa. Poc es pensaven els músics que Picasso els faria un retrat tan especial, en el que pràcticament no se'ls podia reconèixer. Aquesta va ser la petita revenja del pintor, que no oblidava les ofenses del dia abans. Però el resultat d'aquella venjança no li va desagradar, i d'aquesta manera va néixer el cubisme.

Tornen els Relats Conjunts! Aquesta és la meva proposta de setembre.

El dia següent

I tu què vas fer ahir [11 de setembre de 2012] a la tarda?

...vaig anar al cine. Uf, però no hi tornaré més, eh? Vuit euros l'entrada! Caríssim. Hi havia molta gent a la manifestació? Bé, segur que no eren tants, a la vaga general eren més. La guàrdia urbana diu tants perquè són de CiU, els que manen, els interessa. (Una militant del PSC)

...no hi vaig poder anar, amb una nena petitona... ja se sap. Volia, eh? Però no.

...no hi vaig anar de cap manera. No és que no hi cregui, però és que no crec que pugui ser.

...ho sento, és que jo penso d'una altra manera.

...què dius, que d'aquí no hi va anar gairebé ningú? Nosaltres hi érem els cinc de casa! I sense excuses, eh?

...és que amb la nena... no podia ser. A més, jo sóc una persona pacífica...

...hahaha, sí, és clar, jo estava allà a primera fila! (una madrilenya)

...sis hores m'hi vaig passar, m'estava morint de calor! No, només era allà, no cridava les consignes, jo passo. (El seu xicot sí que és independentista)

...noooo... és que... segueixo neutre en aquest tema... no em defineixo... no sé què pensar...

Tornar a la feina i destrempar és sempre la mateixa cosa. Eufòric pel que vaig viure ahir, he volgut preguntar com ho van viure els meus companys. El resultat és totalment decebedor. Les frases de dalt són tretes de converses reals. Només una hi va anar convençuda. També he rebut el mail entusiasta d'algú que hi va anar i que avui no era a la feina, tot s'ha de dir. La resta, contraris o indiferents. Molts ho veiem molt a prop. Però la realitat em torna a aixafar els morros. Prudència, no està tot fet. Com sempre, molta feina per fer. Creixent, però encara no som prou ni estem prou convençuts. I em fot llençar aquest missatge just el dia següent. Però és el que hi ha. Ahir glòria. Avui patacada.

Encara RPR

La ment humana és capritxosa, de vegades petits detalls ens poden fer sentir molt malament, quan potser en altres moments els deixaríem passar sense problema, però en aquell precís instant ens deixen tocats. I per complicar més les coses, les sensacions canvien tan ràpidament com han vingut. En un mateix dia pots topar amb la realitat i sentir-te gran, massa gran per la vida que estàs vivint, i hores després improvisar un concert com feia anys que no feies, oblidar-te que ja estàs preparant el sopar, que l'endemà matines per anar a la feina, anar a buscar el cotxe i plantar-te a força quilòmetres per gaudir del grup que, quan se suposava que eres jove i vivies al minut, perseguies per tot el país. Potser ja no ets tan jove per fer el que fas. Potser encara no ets tan gran com per deixar de fer-ho.

Wishlist

L'Assumpta ha pres consciència avui d'una cosa i ens l'explica al petit blog. Algun dia morirem, i molts dels llibres que voldríem llegir es quedaran pendents. Doncs sí, no hi ha prou temps material per llegir tot el que ens passa pel cap en algun moment. Però això m'ha portat a ampliar aquesta idea. Hi ha moltíssimes coses que ens agradaria fer en vida i que no podrem aconseguir mai. Per desitjar, que no quedi, però segur que tots en tenim alguna al cap que sempre ens repetim 'jo no em vull morir sense abans...'. I mira, he pensat que us ho podia preguntar. Quina és aquella cosa (o coses) que voleu fer, viure, sentir, gaudir o experimentar abans de morir-vos. Com veieu, post de divendres tarda total, però a aquestes alçades de la setmana no estic per pensar massa. Començo jo, va. No em vull morir sense visitar Nova Zelanda! Sigueu originals, que anirem fent llista amb els desitjos de tots, no val copiar!

Per cert, heu votat ja els finalistes de c@ts? Si feu click aquí anireu al formulari directament, més fàcil impossible!

Els vostres desitjos...

• En Pons vol guanyar un premi c@t, o tres! 
• La Yáiza vol acabar la carrera de medicina i sentir com algú l'anomena doctora. També vol anar a veure l'aurora boreal a algun lloc molt fred.
• La Sílvia no s'hi posa per poc, vol plantar un hort, trobar un home ben atractiu i sensible, tenir un fill, escriure una novel·la o dues, anar a Japó i aprendre a fer pastissos.
• En Jpmerch vol enfonsar un o dos bancs!
• L'Elfreelang vol escriure una novel·la o poemari, guanyar la loteria, exercir de psicoterapeuta i aprendre a anar en bicicleta.
• La Susanna vol arribar a creure en ella mateixa 100%.
• La Galionar vol fer el Transiberià de punta a punta i deixar-ne constància.
• L'Assumpta vol escriure un best seller i aprendre a tocar la guitarra prou bé.
• La Dafne vol fer la ruta 66 en un mustang, amb el seu marit en Harley al costat.
• Sa lluna vol viure molt i molt, estimar i ser estimada, arribar a sentir un 'hola padrina', i tenir un piano a casa.
• La Kweilan vol anar a Austràlia.
• El Sr. Gasull vol anar a viure un any sencer a Islàndia i escriure allà un llibre.
• La Clídice vol sentir-se dir padrina, tornar a Àfrica una bona temporada, fer un Paris-Dakar a Amèrica del Sud en camió, i algunes coses que, segons ella, no es poden publicar!
• La Ventafocs, vol no deixar mai de desitjar.
• La Marta en realitat no vol morir-se, però per si de cas, vol viure en una Catalunya lliure.
• L'Audrey vol nedar entre dofins en llibertat i tornar a estimar i ser estimada.
• En Ferran vol viatjar fins l'últim racó del món, conèixer totes les cultures, poder entendre tots els punts de vista i descobrir què s'amaga rere la realitat que veiem.
• En Jordi vol acabar de pagar la hipoteca, viure en una Catalunya independent, córrer una marató, aprendre molt, fer bivac en un cim veient els estels, fer la travessia dels Pirineus, fer tots els 8000, viure en un món just i tenir temps per fer-ho tot.
• La Laura T. vol viatjar a l'Índia, però amb la seva companya ideal de viatges, que si no no seria el mateix.
• La Cantireta s'apunta a NOva Zelanda, però també vol un premi literari i veure una Catalunya independent.
• La Maria diu que es conforma amb poc, només vol la independència de Catalunya. A mi no em sembla poc!
• La Martulina Divina vol trepitjar tots els continents, tenir descendència amb algú especial i sentir-se útil per algú.
• La Núria Pujolàs vol publicar un llibre, però que a més la gent el llegeixi. Vol veure feliços als qui estima, compartir amb la seva filla, tenir complicitat amb els seus homes i veure una Catalunya independent.
• La Jomateixa vol treballar a casa i per compte propi, tenir més temps pels qui estima i viatjar més. A més, vol que totes les malalties tinguin cura.
• La rits vol viatjar a Argentina i veure balenes, o recórrer Amèrica del Sud amb la motxilla a l'esquena. També vol un hortet i ser mare. 
• La Zel vol ser àvia, per davant fins i tot de voltar món. 
• La Pati vol una caseta al camp on tenir-hi gossos (però adoptats, eh!), i un hortet, que sembla que està molt de moda. 
• L'Alba vol visitar Japó i els parcs naturals d'Amèrica del Nord, i de postres coronar algun 3000. 
• La Glòria vol publicar un poemari, que l'altra feina ja la té feta.
• La Laia vol fer un gran descobriment científic que ajudi a tractar o a diagnosticar a molta gent, patentar-ho i guanyar molts diners perquè el seu descobriment arribi a tothom. Un cop guanyat el Nobel, anar a fer un viatge de motxilla per Europa tot un mes.
• L'Eva vol fer un creuer pel Mediterrani, i coses que no pot explicar.
• La Myself vol tenir dos fills i dues filles amb la persona que estimi, i viatjar a l'Àfrica negra i a Austràlia.
• La Marion vol ser una escriptora reconeguda, fins i tot fora de les nostres fronteres. 
• En Josep Lluís vol visitar Jerusalem.

Nosaltres sí que estem tristos

Quan un jugador de futbol d'aquests que es consideren estrelles vol un augment de sou, sempre diu que està trist i que no se sent valorat pel club. Sol ser motiu de comentari perquè de jugadors que es puguin permetre aquesta tàctica no n'hi ha tants. Actualment està passant amb un jugador del R. Madrid de sobres conegut. Resulta que es creu molt i molt bo, i que només és el desè jugador que més cobra del planeta, i això no pot ser. Però avui m'he llevat amb ganes de fer comptes.

Aquest jugador tan mal pagat percep 'només' 10 milions d'euros nets a l'any. Si s'ho reparteix en dotze pagues, cada mes cobra més de 833.000€, prop de 28.000€ nets al dia. Si agafo com a base un tècnic de la meva empresa, que en el millors dels casos cobra 1100€ al mes, vol dir que el seu sou net anual és un pírric 13.200€. Comparant els dos sous, i tenint en compte que l'esforç realitzat per un i altre es decanta clarament cap el tècnic, resulta que el futbolista cobra més de 757 vegades més. També resulta que si el pobre treballador vol guanyar el que el consentit jugador s'embutxaca en un mes, ha de treballar uns 63 anys, i això sense gastar-se ni un duro del que li han pagat.

Tot plegat no contempla que el contracte del tècnic és precari i que en qualsevol moment el poden fer fora pagant-li quatre rals. Tampoc contempla que es redueixen sous de treballadors públics i es retallen beneficis socials tot i pagar molts més impostos. I a algú a qui no li cal pensar en res de tot això posa cara d'anar restret i fa el ploricó per aconseguir un augment que pagarem entre tots, perquè el seu club haurà d'endeutar-se una mica més per pagar-li. Enhorabona Ronaldo, si ja ens queies com una puntada de peu al baix ventre, ara els seguidors del teu propi equip t'estimaran igual que nosaltres. Així et facin botifarra i t'enviïn a cobrar una milionada a la Xina.

Gramàtica

Quan era petit no era massa bo en ortografia, tot i que la meva creu era la cal·ligrafia. Tampoc no em van dir mai que fos un desastre amb les faltes, però mai no m'ha agradat cometre errors, com ja he dit molts cops, per exemple, en el post anterior. Sobretot des que tinc el blog, miro de tenir molta cura amb la llengua, he fet un esforç per no deixar-ne passar ni una, encara que és inevitable. Tampoc no aspiro a l'excel·lència, però per escrit intento fer servir el millor català que puc, tenint en compte que fa molts anys que no toco un manual de llengua, la meva formació no ho requeria.

La nostra llengua és complexa, difícil i enrevessada. Però alhora és preciosa i rica. Té la desgràcia d'estar fortament influïda per l'espanyol, i tot i que els bescanvis lingüístics solen ser enriquidors, en aquest cas acomplexen el català i li fan perdre part de la seva essència, infinitat de construccions gramaticals normatives que queden simplificades per l'ús més comú, que habitualment hem manllevat de l'espanyol. M'adono que és aquí on més fallo, ja no tant en ortografia, com quan era petit, els correctors i la lectura m'hi han ajudat. Però molts cops fallo en gramàtica, i també em passen per alt els errors aliens. Són errades molt més difícils de detectar que les ortogràfiques o de vocabulari perquè les escrivim i ens sonen perfectament bé, però no són la forma correcta en català.

Només els que dominen la llengua perquè en fan la seva professió són capaços de fer-la servir de manera òptima, però això no vol dir que no ens haguem d'esforçar a millorar. No tot el que ens sona bé en català és correcte, i viceversa. Voldria aprendre'n, corregir-me allà on fallo, i ja poso fil a l'agulla amb les errades que em fan notar, per mirar d'interioritzar-les i no repetir-les. Mai no seré un Pompeu Fabra, ni ho espero, però estimo la meva llengua i em ve de gust tractar-la el millor que sàpiga.