Qui la fa, ho diu

Una de les primeres coses que dic sempre a la gent que formo perquè col·labori amb mi és que les errades, les coses mal fetes, s'han de comunicar sempre. No ens podem guardar un error comès perquè ens fa vergonya o per estalviar-nos una reprimenda. Això és de vital importància quan es treballa en equip, una errada no comunicada es va arrossegant i desconcerta els altres, que no entenen per què les coses no surten. Dir-ho és l'única manera de poder buscar un remei, o com a mínim, de no empitjorar les coses per desconeixement dels altres. Sóc d'aquesta ferma opinió, ens juguem el bon funcionament de l'equip si algú es guarda per ell les desgràcies que genera. 

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de dir-ho altre cop. Però el que m'ha fet gràcia és topar-me amb una situació que explica molt bé això en el llibre que llegeixo. Uns agents no comuniquen algunes negligències que han comès, i això ocasiona greus problemes als altres companys policies, les conseqüències són força nefastes per no dir que havien faltat a les seves obligacions.

Sense parlar de situacions límit com aquesta, a l'escala que sigui, penso que és necessari. Molt pocs cops he esbroncat algú per una errada perquè la meva ment es posa de seguida a buscar solucions, com quan em passa a mi. Tots ens equivoquem, és inevitable. Tolero molt pitjor que no es reconeguin aquests errors. Gairebé tot es pot arreglar si s'avisa amb temps.

L'home ideal

Quan la Marta va entrar a la cafeteria, la Judit i l'Aurora ja l'esperaven assegudes en una taula al costat de la finestra. Des del lloc, tenien una vista privilegiada del carrer. La Marta es va acostar a la taula de les seves dues amigues que xerraven enriolades i que la van rebre amb un gran somriure. Sabia que aquell dia li tocava parlar, quin remei, per això havien quedat. Abans de seure, un cambrer diligent ja li havia preguntat què volia prendre, i no va trigar a tenir el seu cappuccino davant. Mentrestant, les noies eren benèvoles, però sabia que no trigarien a preguntar. 

—Nena! És que t'ho haurem de treure amb calçador o què? —l'Aurora va disparar primer.

—Ja m'estranyava a mi que no preguntéssiu... deixeu-me respirar, no?

—Si home! Que et creus tu que marxaràs sense explicar-nos com va anar amb aquell noi!

—No, la veritat és que no tinc cap esperança de fer-ho...

—Doncs ja saps, no tens escapatòria. Explica, us vau conèixer al súper i vau quedar, oi? Això ho sabem. Continua des d'aquí —la Judit, com sempre, pràctica i anant per feina.

—D'acord... doncs bé, es diu Gerard, té 35 anys, és solter i no té fills ni res.

—Ahà, interessant... i és guapo?

—Mmm... és guapot, sí. Res de l'altre món... atractiu.

—I és simpàtic, divertit? —el tercer grau ja no tenia aturador.

—És agradable... una mica tímid.

—Uuuui, aquests són els pitjors!

—Per què?

—No ho sé, és el que sempre es diu!

—I us tornareu a veure? Va anar bé la cosa?

—Doncs sí, hem tornat a quedar per aquest dijous, em portarà a sopar a un restaurant del port.

—Caraaaaaam! Així que a més se'ls gasta! 

—Doncs sí... és que té feina... fixa!

—Com?? —les dues amigues van exclamar-se a l'uníson, amb incredulitat.

—Ho heu sentit bé, té feina fixa.

—Però la seva empresa deu estar en ERO o alguna cosa així, no?

—No, no, sembla que no els va malament, aquest any li han pujat el sou...

—Ja em perdonaràs, però em sembla que aquest paio et fot el pèl! —s'indignava l'Aurora.

—No, de veritat, vam passar un moment per la seva oficina, té un bon despatx.

—Nena, a aquest no el pots deixar escapar, eh! Aquest és dels que ja no se'n troben!

—Sí, sí... veurem com va... de moment anem a poc a poc.

—Però si és l'home ideal! No t'ho pensis dos cops, tira-li el llaç!            

Camisa faixa mocador

En el meu perfil hi posa que sóc bioquímic, català i casteller. No deixaré de ser les dues primeres coses, però la tercera ja fa un temps que la vaig deixar enrere. Alguns encara recordareu quan encara parlava de castells. Doncs avui he agafat la camisa d'assaig, la faixa i el mocador i m'he plantat al local després de molt temps. Molts 'què és de la teva vida?', 'vens per tornar?' i 'estàs més prim', moltes cares conegudes i també força de noves. Hi he anat amb poc convenciment, estic molt acostumat a tenir per mi el molt temps que hi has de dedicar. Però i si m'hi reenganxo una temporada? I si torno a posar-hi ganes? Penso que és molt difícil que torni a viure els castells com ho feia abans, que els pugui atorgar altre cop un lloc tan central a la meva vida. Però potser n'hi ha prou amb que m'ompli l'activitat, que en gaudeixi. Prendre-m'ho d'una altra manera, acceptar que són una cosa més que tinc i no l'eix al voltant del que gira tota la resta. En el passat vaig fer autèntiques bogeries pels castells. Ara, per força, si acaba sent, haurà de ser diferent. Pas a pas. De moment, esperem a divendres que ve.

Cap per avall

Quan hom té unes magnífiques companyes de feina i un equip consolidat sempre se li generen dubtes quan li diuen que tindran una nova incorporació. Com serà? I si no encaixa? I si ens desmunta el que hem construït? A la feina i ha coses importants, però un bon ambient és fonamental.

Dos anys i mig després, aquella nova incorporació és l'última companya que em queda, però per poc temps, ja que és a punt de començar un camí totalment nou: Austràlia. Amb el seu home se'n van a l'altra punta del món per un temps indefinit, una nova vida, un reinici il·lusionant.

Això no tindria més transcendència si no fos que amb aquesta marxa perdo molt més que una simple companya. Perdo el millor company de feina que mai hagi tingut. Perdo una persona de la que aprenc dia a dia, quan se suposa que sóc jo qui li he d'ensenyar. Perdo una persona amb qui compartim moltes opinions, i que quan ens enganxem sabem parlar-ho. Perdo una pencaire com n'hi ha poques. Perdo una confessora i un puntal dels últims temps. Perdo el suport i la força per mantenir-me en un lloc on només unes poques persones fan que valgui la pena quedar-s'hi. Perdo aquella presència que trobo a faltar quan no hi és. Perdo la proximitat d'una amiga.

Avui que he sabut qui serà el seu relleu, i tot i considerar-me, malgrat tot, afortunat, vull dedicar-li aquest post i desitjar-li moltíssima sort en aquesta aventura que segur que serà tot un èxit. Ara ja no hi ha dubtes ni preocupacions de si una persona nova encaixarà o no, si funcionarà al nivell esperat. Com ella no en trobarem cap, per tant, no cal patir per res.

Catalans pel món

Amb la meitat del país de vacances, i l'altra meitat ofegant-se per aquí, tenim un munt de gent repartida pel món. Però no és res estrany, algú ha fet un viatge alguna vegada i no ha trobat algun català per allà? Jo penso que no m'ha passat mai, estem per tot arreu! És clar que no he anat massa lluny, però no falla que et trobis un compatriota allà on vas. Bé, també trobes espanyols, i d'altres nacionalitats, però ens quedem amb el que ens crida l'atenció. I precisament és d'això de que volia parlar. 

Em sembla que els catalans no la cridem massa, l'atenció. Espanyols i italians sempre es fan notar molt, per allà on passen sempre t'adones que hi són. Tinc la impressió que els catalans som més discrets o vergonyosos, fins i tot en presència d'altres catalans, posem per cas en una visita guiada, no correm a presentar-nos i a fer pinya. Anem una mica més a la nostra i preferim quedar-nos amb la gent que anem. Bé, hi haurà de tot, però pel que observo, no ens agrada fer-nos notar. Suposo que això varia en funció de com de diferent és l'ambient, si el lloc és remot potser sí que agrairíem una presència propera per no sentir-nos tan aïllats, però no he viscut mai aquest cas. I potser són imaginacions meves, o ganes de trobar diferències, però crec que és propi del nostre tarannà, més reposat i més mesurat i reservat. Com a mínim, a mi els comportaments tan expansius m'atabalen una mica.

Lagartijo

Arribo a casa i m'he emportat un ensurt de mort. Plantat davant de la porta em trobo aquest individu amb el polze alçat, i una mica més i caic de cul a terra.

Ja m'estranyava que no em vingués a fer la guitza, ja que ha capgirat bona part de la catos. M'he temut el pitjor. Però s'ha mostrat molt amigable, la veritat és que no l'entenia massa i no puc reproduir exactament el que m'ha dit, però m'ha fet entendre que no havia de patir per res, que ha domat a la fera i que ja no he de tenir por de que m'ataqui. Es vantava de ser un heroi i haver fet una proesa. La fera en qüestió era aquesta de baix, i me l'he trobat en aquesta posició. Més que domar-la, em sembla que li ha causat un trauma, ara necessitarà teràpia.

Llavors m'ha dit que marxava ja, que se'n tornava cap a Austràlia. Jo tenia la mosca rere l'orella, li he preguntat si no n'havia fet res més. Ha dit que no posant cara de sant, i a sortit corrent que duia pressa. Aparentment tot era al seu lloc, potser al cap i a la fi el cosí de la Sargantana no era tan brivall. Bé, això pensava fins que he obert la nevera i he vist que per dins només hi passaven les boles aquelles del desert...

Doctors

Durant els anys de doctorat, és molt comú anar a fer una estada a algun laboratori estranger; comú i recomanable. Aprens noves formes de funcionar, noves tècniques, obres la ment, t'espaviles i a més fa currículum. És una oportunitat. Quan jo em vaig haver d'enfrontar a aquesta decisió, no em vaig veure amb cor d'anar-me'n. No estava rebent el suport que necessitava i em sentia incapaç de deixar el meu grup en bon lloc si me n'anava a un laboratori estranger, pensava que faria el ridícul i no volia deixar malament el meu equip i el meu cap. Es pot dir que va ser una decisió presa amb honestedat, i potser fruit de la meva baixa autoestima potenciada molt amablement pel meu director.

Finalment, no em vaig doctorar, pel poc suport que vaig seguir rebent, per la meva manca d'empenta, per no saber-me sobreposar a situacions adverses, tant és, no ho vaig fer. En aquells moments pensava que els meus anys d'investigador havien estat una pèrdua de temps.

La realitat que veus amb el temps és encara més crua. I no, no me'n penedeixo gens de no acabar, com tothom em va dir que faria, ho dic justament pel contrari. Ensopego amb cada doctor que fa pena. N'hi ha que no, també he treballat amb gent realment bona i que fan honor al seu títol, però quan veus que algú no té ni idea de dissenyar experiments, que et fan perdre temps i diners (sortosament no propis), que es prenen a conya una manera de treballar rigorosa i metòdica, que han perdut totalment la perspectiva del que és treballar en un laboratori, et preguntes com van tenir els sants collons de doctorar-se i d'on van treure el morro per fer les seves estades i escriure els seus treballs. Amb la de gent que hi ha a l'atur, caram!

Què vols ser de gran?

Al llarg de la vida ens creuem infinitat de persones com nosaltres, a l'escola, a l'institut, a qualsevol activitat de grup que fem. Algunes són efímeres, companys ocasionals, i d'altres es queden més temps. Sigui com vulgui, quan les coneixem, especialment a les primeres fases de la nostra vida, no som conscients d'on poden arribar aquestes persones. On podem arribar nosaltres tampoc ho sabem, però vist amb perspectiva, com sé que qualsevol dia no miraré una pel·lícula dirigida per un antic company de classe, o llegiré el llibre d'un amic d'estiueig, o quan veuré en un escó aquell company d'universitat? Una mica com cantava Sabina en aquesta cançó, a la seva manera canalla:

 

No tenim per què ser res, però generació rere generació alguns arriben a la fama per mèrits propis, i per estadística alguns d'aquests hauran passat per la nostra vida en algun moment. Sense anar més lluny, ma mare explica que un conegut i històric presentador de TV3 la perseguia a les festes del poble quan eren joves. Segons ella, era molt pesat i sonso, se'l va treure de sobre. Llavors no sabia que seria presentador de TV3, és clar.

A dia d'avui poca gent del meu bagatge ha transcendit per algun motiu, estan fent els primers passos, en tot cas. Però miraré d'estar al cas, a veure si es recorden d'antigues amistats. I pel que fa a mi, si no he arribat a res a aquestes alçades, ja no crec que hi hagi d'arribar. Viure, que no és poc.

El llençol

Una de les pitjors coses de l'estiu és no poder dormir a les nits per la calor que fa. Aquella sensació de quedar-se enganxat a la superfície i que no hi hagi manera de conciliar el son. Doncs fins i tot en aquests casos, en les nits més caloroses, em costa molt dormir destapa't, potser tinc les finestres obertes i el ventilador posat, però m'he d'acabar tapant almenys amb un llençol. No ho havia entès mai com res estrany, però parlant del tema l'altre dia em vaig adonar que no sóc l'únic i els motius són molt comprensibles. És normal, ja des de ben petits tapar-se fins el nas quan som al llit dóna sensació de seguretat, si estem tapats no hem de patir per res, no hi ha foscor ni soroll que ens inquieti, i com tots sabem, el llençol és antibales, anti-estirades de peus, anti-qualsevol mena d'atac o persona dolenta que se'ns acosti, i el que és més important, anti-monstres.

Doble hèlix

L'espiral doble descendeix sense fi, una davallada pronunciada cap a les fondàries desconegudes. Una escala amb incomptables graons i cap descans. Fins allà on abasten els ulls, foscor.

Una mica d'esperit

Aquests dies seguim parlant de les mateixes coses, però tenim un d'aquells bàlsams que ens manté distrets i serveix per treure ferro als assumptes, una nova cita olímpica, aquest cop a Londres. Com que no tenim remei, seguim amb el ferro roent discutint a quin país pertanyen les (poques) medalles que guanyen aquests que van de vermell. Bé, la discussió no existeix, així que prefereixo fixar-me en alguns aspectes positius dels jocs, més enllà també de tota la merda que s'acumula sota les estores d'aquests esdeveniments.

Acabo de veure un atleta sense cames classificar-se a la primera ronda de 400m masculins. Oscar Pistorius és sud africà i va néixer amb un defecte degeneratiu que va fer que li haguessin d'amputar les dues cames. Fins ara ha competit en paralímpics, però la seva marca personal li ha permès participar a Londres en un fet sense precedents. No li va gens malament, sembla. Però no és l'únic cas. També vam veure l'arquer sud-coreà Im Dong Hyun batre el record del món de l'especialitat en una classificació. Fins aquí res especial. Però és que l'home té només un 10% de visió, és pràcticament cec! Quina punteria... 

Londres també ha permès veure en acció les primeres atletes saudites (Wodjan Shaherkani) i qatarianes (Noor Hussain Al-Malki), mai abans cap dona havia representat aquests països. La veritat és que no els va anar gens bé a cap de les dues, però són pioneres, i la cosa no quedarà aquí. Potser sí que queda una mica d'esperit olímpic, joc net, superació, lluita i competició oberta. Crec que és important que aquests casos tinguin la seva quota de càmera, més enllà de tots els que guanyaran medalles i faran records. Si els jocs olímpics no donen exemple, qui l'ha de donar?

Fosses

Quan era petit vaig aprendre que a les profunditats oceàniques existien algunes fosses marines de fondària superior a l'alçada de les muntanyes més altes que coneixem per sobre del nivell del mar. Així, si l'Everest, que és el sostre del món, supera els 8800 metres, l'abisme que s'emporta el record de profunditat és la fossa de les Marianes, situada prop de Filipines i Papua Nova Guinea, que s'apropa als 11000 metres.

Ben mirat, per nosaltres no hauria de sonar estrany, ja que vivim permanentment en la fossa d'en Mariano, i per més fons que caiguem i que ens sembli que no es pot anar més avall, sempre, sempre ens podem enfonsar més. Fins quan?