dilluns, 31 de gener de 2011

Partit al camp!

Que difícil és aconseguir entrades per veure el Barça a dia d'avui! No sóc soci del Barça, bàsicament per qüestions econòmiques, i ara també per genètica. Per tant, no sóc assidu al Camp Nou, tot i que no em perdo cap partit si puc, hi vaig molt de tant en tant. Doncs aquest proper dissabte serà un d'aquests cops. 

I ja ha de valer la pena, perquè per aconseguir les entrades he hagut d'estar penjat a la pàgina web del Barça dia i nit esperant ser més ràpid que algú altre i endur-me un parell de seients dels que s'anaven alliberant. He actualitzat tants cops la pàgina que em sembla que estic més content per haver-ho aconseguit finalment que pel partit en sí! Però no són pocs els al·licients. El magnífic escenari. Veure el millor Barça de la història, que no he vist mai en directe. Assistir al record absolut de victòries seguides en lliga. Veure com Messi supera en gols a en Cristiano... A més, a qui m'acompanya encara li feia més il·lusió anar-hi que a mi.

Els partits contra l'Atlètico de Madrid, un dels equips més odiosos que hi ha, solen ser bons espectacles, i generalment ells se'n tornen a la capital del regne amb un bon cabasset de gols. Esperem que no sigui l'excepció, ja que em pelaré de fred allà dalt, almenys gaudir del bon futbol!

divendres, 28 de gener de 2011

Bon voyage

Avui que ens hem llevat amb un minúscul augment de sou (alguns), a causa de l'irpf (creiem), han fet fora de la feina una de les persones més odioses i temudes -per alguns- de l'empresa. Darrer divendres de mes, dia de nominacions.

Havia escapat de moltes advertències i amb el seu posat fatxenda, egocèntric, dominant i de passota encara es feia la important i es creia per sobre del bé i el mal. Quants cops hem dit allò en castellà 'a cada cerdo...'? Infinits. Però no, semblava que aquest porc no aniria mai a l'escorxador, i per contra deixava cadàvers en el seu camí. Quantes vegades hem advertit algú que havia de tractar amb ella? Moltes, també. Mentidera, delatora i sempre espolsant-se les culpes... cap els altres, a ser possible.

I ara hem de ser hipòcrites i dir que ens sap molt greu? Ara ens hem de quedar tots compungits? Si home! Per molts això suposa una alegria i un descans. Com a molt accepto que impressioni a algú per allò per veure tallar les barbes del veí, però no es pot tenir la hipocresia de posar bona cara a algú a qui tu mateix haguessis donat la puntada de peu al cul si haguessis tingut potestat per fer-ho. Un petit detall que em fa adonar de com d'hipòcrites som de vegades. Educació? No pas, una cosa és que no hi tinguis relació i igualment vagis a dir que et sap greu i bona sort. Però a algú que no suportes? Educació és no anar a fer el paperina davant seu, i no fer llenya, és clar. Però plantar-te davant d'algú i que llegeixi als teus ulls la indiferència que li genera el seu acomiadament... No cal fer cap paper. La hipocresia no és per mi. Potser la diplomàcia tampoc. Però no canvio una per l'altra.

Per si queden dubtes, he marxat sense dir-li ni ase ni bèstia.

dimarts, 25 de gener de 2011

Aparteu-vos, que ve Ofiüc!

Una ocupació clàssica en els moments d'esbarjo de totes les feines que es fan i es desfan és mirar els horòscops. Sempre hi ha qui salta 'va, que us llegeixo l'horòscop', que sol ser sempre el mateix, i en pocs dies ja sap els de tots, no cal ni dir-li què ha de llegir. Per passar l'estona, eh, que ningú no hi creu! I ara, com hi hem de creure, oi? Però mira, resulta que ara, ja que el sol i els planetes estan alineats de diferent manera que fa 3000 anys, resulta que ha aparegut un tretzè signe: Ofiüc. I com que el bo d'Ofiüc ha trastocat tot el zodíac per entaforar-se entre novembre i desembre, la majoria de gent ha canviat de signe. Ah! I és ara que ens queixem, quan traiem l'orgull de signe i no volem el nou que ens ha tocat! Ara resulta que sí que teníem afecte al nostre signe... Per si algú vol comprovar quin signe és ara, aquí us deixo la nova distribució (de la qual, els diaris i revistes en faran cas omís, ja us aviso):  

Capricorn: 20 de Gener - 16 de Febrer 
Aquari: 16 de Febrer - 11 de Març
Peixos: 11 de Març - 18 d'Abril
Àries: 18 d'Abril - 13 de Maig
Taure: 13 de Maig - 21 de Juny
Bessons: 21 de Juny - 20 de Juliol
Càncer: 20 de Juliol - 10 d'Agost
Lleó: 10 d'Agost - 16 de Setembre
Verge: 16 de Setembre - 30 d'Octubre
Balança: 30 d'Octubre - 23 de Novembre
Escorpí: 23 de Novembre - 29 de Novembre
Ofiüc: 29 de Novembre - 17 de Desembre
Sagitari: 17 de Desembre - 20 de Gener

Segons això, a mi ara em tocaria ser Sagitari. Sí home!! No, no, jo sóc un Capricorn convençut, de tota la vida. Per si de cas, vaig anar a fer un cop d'ull a les característiques que atribueixen als Sagitaris, i la primera frase ja em va fer partir de riure: els Sagitaris són el signe més positiu del zodíac!! Haaaaaa!!

diumenge, 23 de gener de 2011

Play

És un d'aquells moments en que voldries dir moltes coses i no te'n surt cap; que t'envaeix l'alegria, però la prudència et pot; que no saps a qui pots molestar, però et costa callar. I malgrat això, les paraules no venen. I és molt estrany en mi, quedar-me sense paraules. Me'n ve només una al cap. Doncs això: Play.

dijous, 20 de gener de 2011

Relats conjunts, Desembarcament de Normandia


5 de juny de 1944

Hola amor meu,
aquesta és la darrera carta que t'escric: torno a casa. Per fi ha arribat el moment de tornar-te a estrènyer entre els meus braços. La guerra és molt dura, però per mi s'ha acabat. Per demà a primera hora tenim previstes unes maniobres, no ens han volgut explicar massa bé de què van, però suposo que seran les de rutina, com hem estat fent darrerament. Serà el meu darrer dia, el dia 7 gran part de la meva companyia serem enviats a casa i tornarem a la reserva, ja fa massa que estem lluitant en aquesta guerra absurda. Així que la propera nova que rebràs de mi serà el més gran dels meus somriures i la meva felicitat de tornar a estar al teu costat. Tinc tantes ganes de deixar aquest horror enrere i recomençar una vida tranquil·la i plàcida amb tu i la nena...

Ens criden per formar, acabo la carta desitjant que arribi més tard que jo mateix. Una gran abraçada i fins molt aviat estimada meva. T'estimo Anne. 

                                                                                        Thomas Meehan III


Participació a la darrera proposta de Relats Conjunts, apunteu-vos-hi!

dilluns, 17 de gener de 2011

Frases a la japonesa

Sempre he estat d'apuntar frases, sempre n'he recollit de la gent que m'envolta, generalment gracioses o errors, però també més profundes, i també triava una frase per cada pel·lícula que veia... quan anava al cinema. Però el que no he fet mai, no sé per què, és recopil·lar frases de llibres. Deu haver estat de llegir dues novel·les japoneses seguides que he hagut d'agafar la llibreteta i apuntar algunes coses perquè no es perdin. La literatura japonesa... és especial. No sabia massa bé què fer d'aquestes frases i m'he dit que les volia compartir. Són simples frases, però a mi m'han dit alguna cosa.

De L'amant perillosa, Haruki Murakami

- Mentre me n'anava d'allà, vaig pensar que si no la tornava a veure em tornaria boig. Així que va baixar del cotxe, el món es va tornar buit i absurd.

- Tot el que té forma pot desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls.

- No es pot dir res a partir de les fotos. Només són una ombra. El meu jo real és en un altre lloc, no surt a les fotos.

De Kitchen, Banana Yoshimoto

- Encara que sigui cert que la bona i la mala sort existeixen, dependre d'elles és una actitud molt còmoda.

- Vull seguir sentint a tota costa que algun dia he de morir. D'altra manera, no sentiria que estic vivint.

- La por pot fer que les formigues semblin elefants.

*****

No oblideu que està en marxa la convocatòria de la millor iniciativa blogaire 2010, passeu a fer les vostres propostes!


divendres, 14 de gener de 2011

El barber

Des de fa molts anys que vaig al mateix barber. Tants com en fa que vaig considerar que ja no tocava anar a la perruquera que em portava ma mare. L'home, andalús però a Catalunya des de ves a saber quan, m'agradava com ho feia, sortia pensant que havia fet un bon treball amb els meus cabells. M'incomoden les converses amb desconeguts, i al principi estava molt callat, però mica en mica vas agafant confiança, i el barber, amb el seu català macarrònic però correcte, em feia parlar de les coses que hom tracta mentre el pelen.

Anys després, va entrar a treballar també el seu fill, poc més gran que jo. El pobre noi és una mica pesat (he dit una mica?) i no sap treballar mentre parla, així que el que el seu pare feia en un quart d'hora, ell ho feia en tres quarts. A més, per què no dir-ho, és una mica patata. Hi he seguit anant, amb l'esperança que em toqués el pare, però en ser jove, gairebé sempre em tocava amb el fill, què hi farem. La mala sorpresa va ser saber, aquest passat 2010, que l'home es jubilava, i que el seu fill es quedaria sol comandant el negoci. De seguida vaig saber que deixaria d'anar al meu lloc de sempre, calia trobar un nou barber.

El darrer cop que me'l vaig tallar ho vaig fer a Barcelona, on solia anar quan vivia allà. Però durant el Nadal el meu germà em va dir que el fill del barber té una afecció que el té incapacitat durant un temps, i ja que el negoci no es pot aturar, el seu pare ha tornat a fer-se'n càrrec. A bodes em convides, vaig pensar jo. Encara no el portava massa llarg, però no podia desaprofitar l'ocasió. Amb el jove fora de joc, m'ha faltat temps per córrer a tallar-me els cabells amb el perruquer de sempre. Sí, sóc una mica cabró. Però són els meus cabells, i ja no en tinc tants com abans! Almenys que me'ls tractin bé! No és noble pensar que ja es podria agafar la baixa més sovint, oi?

dimarts, 11 de gener de 2011

Valor

Sempre he mirat de ser honest, però per ser-ho de vegades estem obligats a dir coses que no volem dir, a tenir converses que no volem tenir. Per dir coses no desitjades a algú que no les vol sentir s'ha de tenir valor, i avui n'he tingut. Em pregunto, doncs, per què em sento ara com un merda. És d'aquelles decisions que hom ha de prendre sol, i en el meu cas ningú no m'entendria. He sentit molts cops que no dec res, que no em cal tenir certes deferències. Doncs bé, jo penso que sí que dec molt i que tota deferència és poca. No espero comprensió, per això no ho he consultat a ningú. Espero que almenys m'entendré jo, algun dia. Avui vinc a no dir res. I quan això passa, solen ser els escrits que més significat tenen per mi.

diumenge, 9 de gener de 2011

Sense fum

Arribo al bar i al costat de la porta hi ha una galleda metàl·lica; hi ha alguna gent allà. Saludo al porter i entro. Tenim la taula habitual, cervesa, daus, bromes i conversa. Fa fred perquè tenen posat l'extractor d'aire, però ho demanem i el paren, l'aire no necessita ser tan renovat. Dins no hi ha boira, es respira bé. Gairebé ni hi pensem, però no ploren els ulls ni hem de moure la mà per escampar el fum. La nit passa amb calma, una nit de tantes i com tantes altres, fins que decidim que ja n'hem tingut prou i sortim del local. Fora hi ha força gent, tots al voltant de la galleda. La majoria coneguts o saludats. Diem adéu a tots i ens acomiadem nosaltres també, fins l'endemà, o fins la setmana següent. Camino cap a casa, no tinc ni dos minuts de camí. Un cop a l'habitació, em canvio de roba com faig sempre que arribo. La diferència: no cal penjar la roba que em trec, l'oloro i no esnifo fum de tabac, les diferents peces tenen una olor neutra. Somric. El cabell tampoc no em put, és una sort. Penso per mi que hi ha lleis que no estan gens malament.

divendres, 7 de gener de 2011

Som spam

Aparentment, el blogger de vegades decideix que el que hem dit no deu ser prou políticament correcte. No sé quins criteris deu fer servir per decidir que no publica alguns comentaris, però em sembla que de mi deu pensar que sóc un maleducat, perquè ja m'ho ha fet diverses vegades. El pitjor és que, un cop t'ha vetat un comentari, sembla que ja no te'n passa una en el blog en qüestió. Ja em rondava pel cap escriure sobre això, però a sobre avui mateix a el Porquet li han vetat un comentari aquí (ja hi he posat remei), així que encara em fa menys gràcia i vull explicar on van a parar aquests comentaris, per si algú no ho sap, perquè algun cop he intentat explicar-ho en un blog on m'han vetat, però el nou comentari també desapareix. Bravo blogger per fomentar la llibertat d'expressió, una altra gran perla després de limitar l'extensió dels comentaris!

Si entreu al vostre panell de control, a la consola, allà podeu accedir a l'enviament de missatges, a la configuració i al disseny. Des de fa relativament poc hi ha dues noves pestanyes, la de Comentaris i la d'Estadística. Si aneu a comentaris, veureu que hi ha dues opcions, 'Publicats' i 'Correu brossa'. En aquest apartat de correu brossa és on podeu trobar comentaris perduts i podeu acceptar-los (si voleu). Trobo que és una mica 'gran germà' que ens controlin els comentaris d'aquesta manera, i que no ens deixin expressar-nos com vulguem. Us convido a mirar-ho, potser hi trobareu algun comentari meu... i a veure si hi ha collons d'eliminar-me aquest post!

dimecres, 5 de gener de 2011

La fi del somni blogaire

Llegeixo a casa en Ferran que deixa el blog, i no m'ho acabo de creure perquè em sembla que no marxarà mai. Mentre li comentava, he tingut un pensament. Tard o d'hora, m'arribarà a mi el torn de tancar, perquè la vida és així, perquè les coses no duren per sempre, i el somni blogaire haurà acabat. He sentit una gran buidor dins meu. Quan penso les hores i hores que hi he dedicat, i tot el que m'ha aportat aquest món (molt i molt), no em puc imaginar que algun dia serà només un record per mi. Penso en els que ja he vist caure, i en els que mica en mica aniran desapareixent, i em pregunto quan em tocarà a mi, com seré oblidat per tothom i un de tants espais abandonats en la immensitat de la xarxa.

He anat més lluny, he imaginat que em veia obligat a tancar, però que d'aquí a 20 anys em venia de gust i decidia tornar-hi. Tornaria amb el mateix nom, amb el mateix estil? Tornaria a obrir el meu Bona nit? Com que sóc un sentimental, suposo que sí. Però qui hi haurà d'aquí a 20 anys? No haurem desaparegut tots ja? Quedarà algú que jo conegui? Algú a qui se li i·lumini el reader i em vingui a comentar corrent 'ets tu, de veritat que ets tu!'? Val la pena tornar si ja no hi ha ningú dels que he conegut?

Ja veieu, comença l'any i ja em començo a plantejar coses rares. I mira que hi ha coses més agradables en les que pensar. Però potser millor anar-se preparant, que tot s'acaba tard o d'hora. Sort que, de moment, no tinc cap ganes de tancar la paradeta.

diumenge, 2 de gener de 2011

Comunicació i confiança

Sempre he estat partidari de parlar les coses, de no defugir els problemes o conflictes. Això val per a totes les relacions personals, encara que hi ha gent amb qui és més difícil parlar que amb altres. Però si en algun tipus de relació és important la comunicació, és en la de parella. Observo amb tristesa que hi ha parelles que no saben parlar, que s'espolsen els problemes amb brometes fàcils o menjant-se les ganes de replicar. Quina mena de proximitat hi pot haver si no s'és capaç de dir a l'altre el que penses? I després també hi ha problemes de confiança en l'altre, que no deixen de ser problemes de confiança en un mateix, però la pròpia inseguretat t'ha de fer desconfiar de l'altre? La gelosia sense cap motiu pot ser fruit d'aquesta inseguretat, però es carrega relacions, o si més no, porta problemes molt greus. Atempta contra la llibertat, contra la individualitat de les persones. 

Potser no ho entenc perquè per mi comunicació i confiança són una pedra angular de tota relació, si no hi són poca cosa se'n pot esperar. Són filles de l'enteniment i la sinceritat, així que han de tenir bons fonaments. A més, les dues porten a una tercera 'c' que per mi és arribar al màxim: la complicitat. Com es pot tenir una relació, doncs, si manquen aquestes coses?