Tethering

Sembla mentida, però a dia d'avui encara hi ha llocs on no hi ha connexió a internet, ni manera d'aconseguir una xarxa wi-fi. Doncs això s'està acabant. Acabo d'aprendre a fer una cosa que m'ha emocionat tant que ho havia d'explicar. Es tracta del tethering, un procés mitjançant el qual, un mòbil smartphone o els quatre dispositius estrella del moment, iPhone, Samsung Galaxy, Palm pre o Nexus One poden ancorar la seva connexió a un ordinador o altre aparell per tal de funcionar com a mòdem inalàmbric, i proporcionar connexió a internet a aquestes màquines. En altres paraules, que connectes el mòbil amb internet a l'ordinador, i amb un senzill programet pots gaudir de connexió a la xarxa des de l'ordinador allà on estiguis, sense dependre d'altres dispositius o de trobar una xarxa disponible. No cal dir que per mi, això és un invent poc menys que diví.

Es necessita un mòbil amb internet, és clar, i una tarifa que no et faci pagar un ull de la cara. El problema és que no tots els operadors mòbil veuen amb bons ulls aquesta utilitat de l'aparell, i tinc entès que algunes et poden penalitzar si ho fas. És clar, ells volen vendre't a part un router inalàmbric perquè et connectis des de l'ordinador. La meva, Yoigo, no és que t'expliqui com es fa, però tampoc no et posa gaires dificultats si vols connectar el teu mòbil a l'ordinador. Mai he tingut massa afecte pels mòbils, i en tinc perquè mira, s'ha de tenir. Però a partir d'ara me'l miro amb una altra cara. Ara no sabré si anomenar-lo mòbil, o directament mòdem.  

Moro de merda

Fa uns dies vaig llegir la notícia que el Madrid està pensant buscar un patrocinador pel camp i ho fa a Emirats Àrabs. Coincideix això amb el recent patrocini de la samarreta del Barça per part de la Qatar Fundation. Sembla ser que hi ha crisi, i allà on hi ha petroli, els diners els surten per les orelles. 

Anem a pidolar als països àrabs perquè són els que paguen més. En canvi, aquí a casa nostra, milers de musulmans malviuen i són marginats i odiats només per això, perquè són musulmans, perquè van haver de marxar de la seva terra on vivien en la més absoluta misèria i completament reprimits, a guanyar-se la vida a un lloc on ningú no els vol i on són constantment insultats i acusats de tots els mals. Moros de merda, en diem.

En què quedem? Alguns moros sí que són dignes de la nostra confiança i admiració, oi? Són dignes de que els anem llepant el cul perquè afluixin la mosca. Vivim en un país eminentment xenòfob, els tractem a cosses si podem. Però és clar, si hi ha diners pel mig, a posar la catifa vermella. Al final, tot es resumeix en això.

Relats conjunts, El petó (V-J day)

Si arreplego el malparit del fotògraf...! D'acord que la foto ha quedat molt bé, sembla que agrada a tots. A més, és l'exemplificació del final de la guerra, potser a ningú se li hauria acudit, però què millor que un bon petó desenfadat i cinematogràfic per demostrar la joia d'aquest moment? I surto afavorit, no es pot negar. M'ha sabut treure partit, que tampoc no sóc gran cosa, jo. Això sí, llueixo l'uniforme! Però no conxo, que no! Que la foto pot ser el que vulguis, però a la meva dona no li ha fet precisament gràcia veure'm petonejar a una infermera a Times Square!

Participació a la darrera proposta de Relats Conjunts.

*****

Ja heu votat la millor iniciativa blogaire 2010. És només un minut de rellotge. Feu click al logo i voteu! Queda menys d'una setmana!

E. 190211

Hola petit.

Et preguntaràs què hi fas en un lloc estrany on la gent no s'entén, fa molt fred i tot és una mica gris. No pateixis, que ja t'hi acostumaràs, i d'aquí a poc temps ja vindràs cap a la que espero que sigui la teva terra estimada. T'escric de lluny, però no puc deixar passar l'oportunitat de saludar-te per primer cop, encara que hem parlat tants cops de tu que ja sembla que faci temps que ets amb nosaltres! Tu i jo no ens coneixem encara, però ens coneixerem, no pateixis, espero estar al teu costat en molts moments important. Vull que sàpigues que pots comptar amb mi pel que sigui, que t'estimaré com si fossis fill meu, com m'estimo els teus pares. Ah, estima'ls molt a ells tu, que són les persones més meravelloses que hi ha en aquest món! Però no cal que t'ho digui, que de seguida ho veuràs, seran uns pares increïbles. I t'ho dic per experiència, eh, encara que soni estrany, ja que sóc més gran que ells.

Benvingut a la vida. Veuràs que no sempre és agraïda, però intentarem que siguis feliç i que la visquis el millor possible. Mai no et faltarà amor ni estimació al teu voltant, ets un homenet afortunat, saps? Dóna un petonet de part meva als pares, que tinc moltes ganes d'abraçar-los. Ah, i per molt que et diguin, tu ni cas, ells es diuen GG i Rach. Va però a tu et deixo que els diguis papa i mama. O dad i mum; tu veuràs. 

Una abraçada molt forta. Aviat te la faré.

XeXu

Tolerància

Quan pensem en la tolerància ens ve al cap la capacitat d'acceptar altres realitats i opinions, una mentalitat oberta i comprensiva davant de les diferències. Però en medicina la tolerància és una altra cosa. És un concepte farmacològic que defineix la pèrdua d'efecte d'un fàrmac o droga en un pacient. El pacient deixa de sentir millora en rebre la dosi acostumada, i perquè el fàrmac actuï cal augmentar-ne la dosi. Es genera una resistència que pot ser per diversos motius, sobretot per una disminució de la resposta al fàrmac a nivell cel·lular.

La tolerància es produeix especialment amb certs tipus de fàrmacs molt emparentats amb les drogues d'abús, per això pot desencadenar addiccions i és el motiu pel qual els drogoaddictes necessiten cada cop més dosi per obtenir el desitjat plaer que busquen. Per sort és reversible, però requereix una bona planificació per no patir síndrome d'abstinència. 

Aquest concepte em va venir al cap l'altre dia contestant els comentaris, i a més, m'ha fet gràcia parlar-ne perquè amb no poca sorpresa vaig descobrir que un dels propers llibres que tinc pensat llegir està escrit per una professora meva de farmacologia, i és ella la que em va impartir aquestes matèries. Se m'acudeix que, posat que els circuits neuronals que aporten benestar i plaer davant dels estímuls són molt semblants, la tolerància de la que parlo potser no només actua a nivell farmacològic, sinó també a molts altres nivells, com ara tot al que ens acabem acostumant, donant per normal, que necessitem exemples molt més forts per sorprendre'ns. També desenvolupem tolerància a la violència, a les injustícies, a rebre patacades... 

El temps no cura res

Diuen que el temps ho cura tot. Això va sortir l'altre dia en un comentari, i de la meva resposta vaig pensar que en podia fer un post. Si ho entenem com que en un moment temporal no estem bé, i que en un moment posterior en el futur ja tornem a estar-ho, podríem donar la frase com a bona. Però alguna cosa ha de passar entre els dos moment perquè el nostre estat canviï. No, penso que el temps no cura res, que som nosaltres els que curem. El que ens retorna el somriure és el que fem amb el temps que tenim. Cadascú sap de si mateix si li costa molt o poc reaccionar, però fins que no donem una empenteta al rellotge, aquest l'únic que fa és donar voltes i més voltes, igual que el nostre cap. Perquè dins d'una closca tancats ens hi podem passar eternament, si no fem res per sortir-ne, el temps no ens en traurà. És quan per fi notem o sabem que no podem seguir perdent aquest temps quan decidim posar el cronòmetre a zero.

Creure que pots

Mirant de lluny un assaig de castells, rememoro aquells moments en que alçar torres humanes ho era tot per mi. Moltes salutacions i preguntes sobre si tornaré, i no saber què dir a tanta gent amb la que, malgrat tot, no hi tens tanta relació, perquè no hi vaig anar mai a fer amics, allà. L'últim record que en tinc, de l'any passat, va ser molt negatiu, vaig fer una prova i em vaig marejar. Molts devien pensar que ja no estava per fer castells, jo mateix ho vaig pensar. Una cosa així et pot fer perdre el respecte per algú que ha fet tants i tants castells i que no se'n cansava mai. Perquè en el seu moment, jo era un fix.

Quan vaig arribar a la colla fa vuit anys, no les tenia totes. Venia d'una altra colla molt més petita i mai havia fet castells de veritat. Només entrar per la porta em van dir que, per la mida que tenia, acabaria fent els castells més grans. I així va ser. No vaig trigar massa a ser 'titular' i a carregar-me a les esquenes els millors castells que feia la colla, en quatre mesos ja debutava en castells de 9 pisos. Tot allò em va fer agafar molta confiança, em sentia fort i capaç. No em posava cap límit, en poques paraules: m'ho creia. Feia autèntiques maratons castelleres, em mostrava incansable i insaciable, actuava fins i tot lesionat. I no sóc especialment fort, ni sóc especialment robust ni resistent. Però quan tens confiança, quan t'ho creus, només penses en menjar-te el món, i a tu que et vinguin amb més i més. Allà vaig descobrir que creure que pots és més de la meitat de la feina.

El principi del fi va ser quan em vaig trencar una clavícula, moment en que va néixer aquest blog. Després vaig tornar a fer castells, i algun dels més grans. Però el meu ego ja estava tocat i no anava amb la mateixa confiança. Unit a això, em rebentava l'escàs compromís de la gent. Mica en mica vaig perdre l'interès, i a dia d'avui valoro tenir els caps de setmana per mi. Ahir m'ho mirava, amb aquell puntet de nostàlgia... però des de lluny, molt lluny.

...fins que la perds

Tenim l'estranya tendència de no fer cas o no prestar atenció a les coses que tenim. I qui diu coses, també vol dir persones. Sí, són allà, i de vegades en fem ús, però hi estem més que acostumats, no els donem el valor que es mereixen, encara que sovint pensem que ho fem, però no és així. I què passa quan aquestes coses o persones deixen de ser-hi? No cal ni dir-ho, ens entren les presses, ens tensem i correm a darrere per no perdre-les. Llavors és quan ens lamentem de no haver tingut més cura del que teníem, ens sentim malament i ho enyorem. Som especialistes a acostumar-nos a les possessions i a integrar-les tant que ja no els donem ni la meitat d'importància, com la canalla que després de l'estona de novetat, arracona una joguina i ja no hi torna a jugar. Hi ha una frase que ho defineix clarament, i tenint en compte la naturalesa humana, no m'estranya que hi sigui. No saps quant estimes una cosa fins que la perds. No sé per què som així. Guanyaríem molt si sabéssim donar a les nostres coses i a les nostres persones properes la importància que es mereixen. 

Hat trick

1. Barça - Atlético al Camp Nou. Bon partit dominat pel Barça, però dosificant, amb un Messi que no rascava una però que va acabar marcant tres gols. Què especial veure el millor equip del món al seu camp! 

2. Sagrada Família. No hi havia entrat mai, és espectacular, arquitectura modernista cuidada fins l'últim detall. El temple s'ha de visitar, tot i que és molt car entrar-hi, val la pena.

3. Els Amics de les Arts al Palau de la Música. Un dels dos concerts de final de gira, amb promesa de nou disc per aquest any. Apoteòsic, cap adjectiu ho descriu millor. No sé si estàvem més emocionats nosaltres o ells.

Se li pot demanar més a un cap de setmana? Sí, fer tot això en molt bona companyia.

Mapa mental

Anys enrere, quan vivia al poble on ara torno a viure, Barcelona era per mi un misteri. Visitava la ciutat de tant en tant, sempre amb algun destí preestablert i, per tant, amb la ruta ben apresa. Eren temps en que google no ens deia exactament com arribar als llocs, però el metro no falla per plantar-te allà on vols. El fet de moure's sota terra, però, té una trampa: un cop has sortit a l'exterior, no saps on ets, no saps en quin lloc de l'espai estàs, només que el teu punt de destí és davant dels nassos.

Quan vaig viure a la ciutat, vaig començar a lligar caps. De sobte em trobava llocs, edificis, instal·lacions que havia visitat anteriorment, però que no hauria sospitat que serien allà. No sabia exactament on els ubicaria, però no allà. Mica en mica, teixeixes una xarxa de carrers, nodes i punts de referència per construir un mapa mental de la teva ciutat, la que a dia d'avui encara ho és, tot i que no hi visqui. M'encanta conèixer Barcelona, saber els carrers, saber perfectament on està qualsevol cosa i gairebé no haver de consultar com desplaçar-m'hi, perquè tot és fàcil i fluid. I a l'hora, saber que vius i veus una ciutat que no t'acabaràs mai, per més que hi passis. I m'encanta passar-hi temps.

Get off the plane

Acabo de veure l'últim capítol de la sèrie FRIENDS i m'ha sorprès que m'hagi emocionat un cop més. Tot i saber com acaba, tot i tenir-ho molt present, en el moment estrella m'ha fet un salt el cor i m'he meravellat de com ens poden arribar uns personatges i el que els passa. Perquè, què no faríem per amor? Quantes bogeries, quantes animalades hem fet i potser farem. Segurament és l'únic pel que val la pena deixar-se portar, no fer cas a la raó. És més, si no ens deixem portar no hi  ha manera de viure'l de la manera com s'ha de viure. D'acord que la vida no és com una sèrie de la tele però ens podem arribar a sentir com si en protagonitzéssim una. Només cal que no ens posem barreres, que deixem via lliure als sentiments. I llavors sí, llavors tot és possible. Fins i tot que ella baixi de l'avió.