dimarts, 27 de desembre de 2011

Lectures 2011

Un altre dels posts obligats de l'any és el de la llista de llibres llegits. Aquest any ha estat per mi una excepció, he llegit una quantitat de llibres desacostumada, molt per sobre de les meves expectatives. Alguns eren molt curtets, però en són una bona pila i em permet dir que he llegit més que mai. No crec que pugui repetir aquesta xifra mai més tampoc. Aquí va la meva llista de lectura del 2011, afegint la puntuació que li vaig donar en el seu moment a cada llibre:

  1. L'amant perillosa - Haruki Murakami
  2. Kitchen - Banana Yoshimoto
  3. Persèpolis - Marjane Satrapi
  4. Los hombres que no ataban a las mujeres - Ste Arsson
  5. Dins el darrer blau - Carme Riera
  6. El asesinato de Rogelio Ackroyd - Agatha Christie
  7. La princesa de gel - Camilla Läckberg   (@@@)
  8. Blade Runner - Philip K.Dick   (@@@)
  9. Codi genètic - Amalia Lafuente   (@@@@)
  10. Azul casi transparente - Ryu Murakami   (@)
  11. Bogeries de Brooklyn - Paul Auster   (@@@@)
  12. Ningú no ho ha vist - Mari Jungstedt   (@@@@)
  13. La citación - John Grisham   (@@)
  14. Réquiem - Antonio Tabucchi   (@@ generoses)
  15. Jo, robot - Isaac Asimov   (@@@@)
  16. Pandora al Congo - Albert Sánchez Piñol   (@@@@@)
  17. Cosas que los nietos deberían saber - Mark Oliver Everett   (@@@@)
  18. Ningú no ho ha sentit - Mari Jungstedt   (@@)
  19. Estado crítico - Robin Cook   (@@)
  20. Carta a la reina d'Anglaterra - Vicenç Pagès i Jordà   (@@@)
  21. Asesinos sin rostro - Henning Mankell   (@@@)
  22. Se sabrà tot - Xavier Bosch   (@@@)
  23. El corazón de las tinieblas - Joseph Conrad   (sc)
  24. 1Q84 Llibres 1 i 2 - Haruki Murakami   (@@@@@)
  25. El viatge d'hivern - Amélie Nothomb   (@@)
  26. Matar un rossinyol - Harper Lee   (@@@@ generoses)
  27. Momssen - Jaume Puig   (@@)
  28. Botchan - Natsume Sōseki   (@@@)
  29. Angelology - Danielle Trussoni   (@@)
  30. El caso de los anónimos - Agatha Christie   (@@)
  31. A la platja de Chesil - Ian McEwan   (@@)
  32. Obabakoak - Bernardo Atxaga   (@@@)
  33. Ubik - Philip K. Dick   (@@@@)
  34. El meu amor Sputnik - Haruki Murakami   (@@@@)
  35. Ullals - Salvador Macip i Sebastià Roig   (@@@ i mitja)
  36. El diamante de Jerusalén - Noah Gordon   (@@ generoses)
  37. L'últim dia abans de demà - Eduard Márquez   (@@@)
  38. El Palacio de la Luna - Paul Auster   (sc)
  39. Post mórtem - Patricia Cornwell   (@@@)
  40. El color de la magia - Terry Pratchett   (@@)
  41. Olor de Colònia - Sílvia Alcàntara   (@@)
  42. Los perros de Riga - Henning Mankell   (@@ i mitja)
  43. L'amic retrobat - Fred Uhlman   (@@@ i mitja)
  44. L'ànima valenta - Fred Uhlman   (@@@)
  45. Maletes perdudes - Jordi Puntí   (@@@@)
  46. Las grandes plagas modernas - Salvador Macip   (@@@)
  47. Se anuncia un asesinato - Agatha Christie   (@@)
  48. 1Q84 Llibre 3 - Haruki Murakami   (@@@@@)
  49. Nocilla dream - Agustín Fernández Mallo   (@@ i mitja)
  50. Causa justa - John Grisham   (@@@ generoses)
  51. 1984 - George Orwell   (@@@ riguroses)
  52. Alícia al país de les meravelles - Lewis Carroll   (@@ generoses)
  53. El silenci dels arbres - Eduard Márquez   (@@@@)
  54. El temor d'un home savi - Patrick Rothfuss   (@@@@@)
  55. Els crits del passat - Camilla Läckberg   (@@)
  56. Joan Salvador Gavina - Richard Bach   (@ i mitja)

De les lectures d'aquest any n'hi ha que brillen amb llum pròpia, com la trilogia '1Q84' de Murakami o 'El temor d'un home savi' de Patrick Rothfuss. Podria dir que ha estat l'any de descobrir dos magnífics escriptors catalans, Eduard Márquez i Jordi Puntí. He llegit diversos autors japonesos però cap com Murakami i he ampliat força el meu ventall d'autors. Destacaria també 'Pandora al Congo', que li vaig posar molt bona nota. I per la part baixa, dir que les escriptores sueques perden molt a partir de la segona novel·la i que Paul Auster pot ser avorrit fins la mort. Altres tampoc no han estat a l'alçada, però ja no hi comptava.

Estaré encantat de comentar qualsevol cosa sobre els llibres de la llista que us pugui interessar i si voleu una mica més d'informació, trobareu les ressenyes de tots ells al Llibres, i punt! Aprofito per desitjar a tothom un feliç 2012 amb molt bones lectures!

dimarts, 20 de desembre de 2011

Relats conjunts, Bocca della Verità


Conta la llegenda que qui posi la mà a la meva boca haurà de ser un home honest, si és que vol conservar-la. Fins el dia d'avui no he engolit la mà de ningú, i a fe que al llarg dels segles me l'han posat dins, sense treva, milions d'homes deshonestos. Sóc feta de pedra antiga, i no per posseir certs poders endevinatoris vaig ser creada per jutjar la benvolença de ningú. Des de 1631 del calendari gregorià que em tenen aquí a Santa Maria in Cosmedin, on temo que acabaré els meus dies. Ni la roca més noble aguantaria el temps que porto jo sobre la terra sense veure's afectada per l'erosió dels anys. Quan les esquerdes que ja solquen els meus flancs esberlin el mascaró tot s'haurà acabat, i ni atracció turística ni res. Quedaran en el record tots els meus anys de servei. Però al servei de qui? D'aquests homes mortals dels que he vist passar generació rere generació? No pas. Em van trobar al segle I de la seva era, però no estic feta per mans humanes, ni tinc tan sols 2000 anys d'antiguitat. Ai, pobres mortals, si sabessin que molt abans que ells habitaven la terra una raça de titans molt més forts, molt més grans i en moltes coses més savis. Malauradament, els meus creadors ja no poblen aquest món i no sóc més que una relíquia, una rampoina oblidada i menystinguda. Em conservo encara, sí, per atzars del destí. Jo era la tapa de la guardiola d'Hiperió, feta a la seva imatge i semblança. Maleït el dia que la va trencar per fer-li un regal a Tea i vaig caure rodolant fins un racó. Amagada dels ulls dels titans. Perduda per sempre més. Retrobada per qui no volia.  


Aportació a la nova proposta de Relats Conjunts

dijous, 15 de desembre de 2011

Balanç 2011

Ja és tradició en aquest blog fer repassada el dia 15 de desembre del que ha donat de si l'any que és a punt d'acabar-se. Tot i que aquest any arribo amb el blog parat, no vull faltar a aquesta cita.

2011 ha estat un any amb moltes pujades i baixades, com gairebé sempre, però aquest cop han estat força pronunciades. Va començar amb molt bones perspectives, vaig conèixer una persona que em va donar molt bons moments, però la cosa no va prosperar per culpa meva i el meu turbulent estat mental. Anant a la deriva vaig conèixer a altres persones, però tampoc no en va fructificar res. Dubto que hagués pogut. Més cap a meitat de l'any sí que vaig conèixer una persona que s'ha mantingut al meu costat i ha esdevingut molt important. La meva capacitat de retenir els fantasmes ens ha perjudicat enormement, però hem superat més d'una estocada. Esperem que les seguirem superant plegats.

Ha estat un any en el que he viatjat més que mai, encara que no ho hagi dit, però sempre a llocs coneguts, o gairebé. Han tornat els Antònia Font, i encara que sembli ximple, per mi és una gran notícia. Dues grandíssimes alegries han estat els naixements de E i de N, fills de la Comunitat del Fosfat. Cal destacar que per l'edat que tenim, per les dinàmiques de la vida, també ha estat un any d'allunyament de les amistats, pels fills, perquè han trobat parella o pel que sigui, però en el que algun cop m'he arribat a sentir terriblement sol, encara que sigui de manera puntual.

No he canviat de feina ni de pis, i ja hi estic molt acostumat, visc sol amb el meu gat(ot) Blog. La feina va de davallada, ens n'arriba poca, però anem fent. No ens han pujat el sou, però resistim. Tot i així, he gastat una burrada en llibres, m'he comprat un cotxe, el primer que tinc en propietat a la vida, i he canviat l'ordinador perquè l'altre estava fos (no estranya a ningú, oi?).

Virtualment ha estat un any marcat per dos descansos d'aquest blog, coincidents amb davallades d'ànim meves. Només he deixat d'escriure aquí, el blog Llibres, i punt! ha anat a molt bon ritme ja que he llegit més que mai, i no he faltat als vostres. Es podria dir que hi sóc més que mai, segueixo gaudint moltíssim del món dels blogs. Cosetes que han passat aquest any han estat la creació de Cartes al futur i del Roda el món i torna al bloc, projectes per fomentar la nostra continuïtat aquí. Vaig participar a la invasió dels píxels organitzada per en Leblansky i a tota mena de jocs com els d'en Mac o la Jomateixa, vam determinar que un any de blog equival a sis d'humans, vaig enviar una carta a l'Obama pel show del Bin Laden, vaig preguntar com expressar una abraçada virtualment i vam descobrir l'hora dels desaprensius. Ah, i em vau tornar a donar el c@t reflexiu, que em fa molt content.

Gràcies a tots per seguir per aquí tot i les meves desaparicions. Espero seguir gaudint d'aquest món i de vosaltres molt temps més. Que el 2012 sigui un any magnífic per tothom. (((Tots)))

dimecres, 16 de novembre de 2011

Relats conjunts, Tardor


El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Una suor freda.

Any 2561. La vida a la Terra ha canviat molt en els últims segles. La tecnologia no va ser la salvació de la humanitat, com es creia al segle XXI i principis del XXII. La Segona Guerra Científica va portar a la més gran devastació que ha conegut el planeta, les antigues gravacions en fil òptic asseguren que el 85% de la població mundial, xifrada en uns onze mil milions, va desaparèixer. Sembla increïble, a dia d'avui, però així devia ser. Va costar molt reparar tot el mal causat, durant més de dos-cents anys els supervivents d'aquell conflicte van passar moltes penúries per tirar endavant, malalties que es creien extintes, fam, disputes sobre la manera d'encarar el futur... la població disminuïa en comptes d'augmentar, l'espècie humana estava destinada a desaparèixer. La ciència i la tecnologia que els havia portat al desastre ara els hagués anat molt bé, les necessitaven. Però no les tenien.

Per sort, tot té tendència a arreglar-se i aquells temps nefastos van donar lloc a una estabilitat que va permetre avançar. Per fer-ho va caldre fer un salt al passat per recuperar els usos més bàsics d'higiene, alimentació, explotació del medi. Semblava que, després de tot, els humans es salvarien. S'organitzaven, s'evitaven els conflictes per no posar traves al desenvolupament, a la prosperitat. Es va viure unes bones èpoques, però aquella estabilitat es va demostrar, un cop més, com una arma de doble tall. Per evitar que s'arribés a una situació com la que va desencadenar la SGC cada cop hi havia governs globals més durs i restrictius, cada cop les mesures eren més estrictes, calia reservar i preservar els recursos.

Va ser a principis d'aquest segle. El govern global va establir finalment la prohibició de menjar carn de qualsevol tipus, una mesura que ja s'ensumava feia temps. Posat que la població mundial estava força controlada i bona part de la superfície terrestre es dedicava al conreu, es va establir que només seria possible menjar productes d'origen vegetal. Una porció significativa de la humanitat no hi va estar d'acord, però les lleis del govern global no es discuteixen. Després de segles d'igualtat entre els ciutadans del món, es va generar un nou estigma social, els partidaris de la carn. En el nostre món els carnívors són perseguits i humiliats, es considera una vergonya menjar carn. Jo em compto entre aquesta minoria, la resistència, a nosaltres ens agrada més anomenar-nos així. No creiem en aquest règim, és injust i insà. Les coses han de canviar.

El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Somio que uns homes fets completament de vegetals em persegueixen, em volen fer mal. Volen que sigui com ells. Em faran tornar boig.


Aquesta és la meva aportació a la proposta de Relats Conjunts d'aquest mes. Animeu-vos-hi.

dilluns, 7 de novembre de 2011

+ Descans

Fa ja força temps que algú per aquí deia que rere una persona emprenyada, hi ha una persona trista. La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que no tenia sentit, però a força de pensar-hi, no puc fer més que estar-hi d'acord. Fins i tot afegiria frustrada, perduda. Ja fa dies que em sento així, i de vegades em surt per la banda de la ràbia, en tot cas, per enlloc que sigui agradable. Veig que així no es pot anar enlloc, que necessito recuperar-me a mi mateix perquè m'està passant molta factura a la meva vida diària. No sé si sóc egoista, mala persona o estic completament boig, però el meu cap no rutlla. Ja a principis d'any vaig necessitar una pausa del blog, perquè és massa jo mateix, som una mateixa cosa. Fa dies que penso que em torna a caldre, però m'he resistit, aquest espai és molt important per mi. Si no paro, això corre el risc de convertir-se en un pou d'amargor i frustració, i no ho vull, m'estimo el Bona nit. Així que em dono un respir. No és un tancament de portes ni res, ni tampoc sé si d'aquí quatre dies tornaré a escriure. Escriuré si tinc coses a dir i quan toqui ja recuperaré el ritme, però no em vull posar la pressió de seguir escrivint com ho faig, quan el meu cap se'n va a altres bandes, ni escriure coses que puguin preocupar a ningú. Per la resta, continuo per aquí, als altres blogs, als vostres, per tot arreu. No desaparec, però si el Bona nit va a un altre ritme, que ningú no s'estranyi. Espero tornar aviat a la normalitat. Em sap greu.

divendres, 4 de novembre de 2011

Una més...?

La cadena de televisió privada Tele5 ha demostrat més d'una vegada la gran estimació que té per Catalunya, els catalans i la seva llengua. Avui m'he assabentat de la darrera perla que se'ls pot atribuir. A continuació posaré un vídeo en el que es veuen imatges de la sèrie Aída on un dels personatges parla de donar en adopció el seu fill, però no vol que caigui en mans d'un indesitjable, o el que és pitjor, d'un català. L'escena en qüestió és la primera, però després hi ha tota una sèrie de comentaris per l'estil del mateix personatge, però que fan referència a altres col·lectius. Us demano que el mireu.


No sé què pensar. Aquest personatge és per definició fatxa, homòfob i xenòfob, en això recau la seva 'gràcia'. És un tipus d'humor 'falton' que fa riure a molta gent. La primera impressió és d'ofensa, com es poden atrevir a emetre això? A més, no és el primer cop que ens ataquen a la cadena, recordem que fa poc en un altre programa preguntaven a un concursant si preferia tenir un fill negre, homosexual o català. Però es tracta d'humor canalla, caspós, que defineix molt bé el tipus de personatge que volen representar. No crec que estigui massa allunyat de la realitat. Ens hem d'ofendre realment? No riem, encara que sigui políticament incorrecte, quan ridiculitza altres col·lectius o pobles? Perquè si ens ofèn una cosa, ens hauria d'ofendre tot el que diu. Ens ho podem prendre a broma? Bé que riem nosaltres dels acudits de bascs o d'andalusos, recordem què representa un fatxa, no ens pot tenir massa afecte. No estarem veient una persecució on en realitat només hi ha voluntat de fer riure i treure ferro a certs assumptes? Sincerament, no ho sé. Em sento atacat... però no serà que tinc la pell massa fina i que la crispació i la susceptibilitat em porten a veure-ho tot amb mals ulls?

dimecres, 2 de novembre de 2011

El diari

Amb el novembre novament aquí, és temps de començar a pensar en Edinburgh. Per cinquena vegada viatjaré a terres escoceses per reunir-me amb els amics que viuen allà temporalment. L'agost del 2009 va ser el primer cop. En aquell moment vam tenir una bona pensada: amb la perspectiva d'anar fent visites periòdiques, estaria molt bé tenir un diari de viatge per escriure les cròniques edinburgheses. Vam comprar una llibreta i allà tots hi anàvem anotant les nostres impressions i la nostra visió de tot el que vivíem. Era el nostre diari, que fins i tot va fer una escapada a Roma. Allà vam escriure coses molt maques, molt profundes, i algunes de merament descriptives, però era una cosa molt bonica que compartíem.

El diari feia sempre el viatge d'anada i tornada des de Catalunya. La quarta vegada que vam volar a Edinburgh vam pensar que era absurd fer-lo tornar si només hi escrivíem allà. Aquesta última vegada E, el fill dels amics exiliats, ja era entre nosaltres i ens va acompanyar a tot arreu (tot un expert en anar a pubs!). El seu cotxet era còmode per transportar diverses coses, a banda d'ell, entre les quals es trobava el diari de viatge, i allà es va quedar quan vam marxar. I per ser que tota l'estona parlo en passat, ja es pot imaginar que ara el diari ja no és a les nostres mans. Algun mala ànima va robar el cotxet del nen al peu de l'escala de casa. Que et robin el cotxet fot, ja té pebrots. Però que a dins hi hagi una cosa de tan valor sentimental com un diari personal de cinc amics, encara fot més.


Ja no tenim diari, però jo hi aniré igual. En RedCrash en va fer una foto molt maca quan encara el teníem, és l'únic que en queda. Això i alguns dels molts fets que hi vam escriure, que ens havien de servir de records i que, malauradament, acabarem oblidant.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Llegeixo Messi

Darrerament hem pogut celebrar que alguns diaris clàssics per fi han tret al mercat la seva versió en català. És el cas de la Vanguardia, que rebia fortes crítiques perquè no feia el pas. Des de fa una temporada tots aquells lectors del diari poden gaudir ja de fer-ho en la nostra llengua. He dit gaudir? Bé, és un dir, és clar. Els amics de la Vanguardia han tornat a demostrar que fan servir un traductor automàtic (no és el primer cop), que com no pot ser d'altra manera, de vegades tradueix animalades. Però el més greu del cas és que no tenen ni un trist becari que ho repassi. Segons l'Ara, en l'edició d'ahir diumenge la Vanguardia va rebatejar el futbolista Leo Messi com a 'Llegeixo Messi', en la seva versió catalana. Això, evidentment, és una errada d'un traductor automàtic, però és molt trist que ningú s'ho hagi mirat per corregir-ho. A més, l'errada és particularment cruel, en Messi amb prou feines deu saber llegir... Aquí la prova:

Imatge de Ara.cat

divendres, 28 d’octubre de 2011

La tele

El 3 d'abril del 2010 es va dur a terme finalment l'apagada analògica de les televisions. Aquest any 2010, fins aquell moment, jo només havia engegat l'aparell un cop, per veure un partit del Barça retransmès per la Primera de TVE. Després d'aquesta degradant experiència, vaig decidir que no veuria més partits per aquesta cadena. Tampoc no veia altra cosa a la tele, així que no la vaig tornar a posar en marxa fins passada la data esmentada, només per comprovar que, efectivament, la meva antena de banyes ja no rebia el senyal de la tdt, ni que fos amb interferències. Vaig anar a comprar un cable i tot el que calia per rebre el senyal via antena col·lectiva, però aquest cable encara roman a l'armari on el vaig desar el mateix dia d'haver-lo comprat. Des de llavors, ni un intent més de tornar a la vida el meu aparell.

Realment, a la tele d'avui dia no fan res que em cridi l'atenció. Les poques coses que veuria, me les poso per internet, quan vull i sense limitació horària. I mira que jo era de tele, eh! Vaig tenir èpoques que em sabia la graella sencera, a casa els pares, sempre que hi hagués algú, la tele estava encesa. Però bé, hi ha coses que queden enrere, i aquesta n'és una. Des que internet ofereix tot el que vulguis i més, trobo la tele una andròmina absurda i arcaica. Potser en un futur m'hi tornaré a aficionar, qui sap. He de dir que si hi ha una cosa que segueixo veient per l'aparell de tota la vida, aquesta són els partits del Barça, però mai a casa meva, sempre a casa d'algú altre o al bar, encara que siguin en obert. Això deu ser fer trampa, oi? 

dimecres, 26 d’octubre de 2011

L'hora dels desaprensius

Després de mirar la feina que hi haurà aquell dia, obres per primera vegada el reader, a veure què hi ha. Uns quants posts matiners, segur que eren programats! Alguns comentaris, i ja el deixes obert per quan tinguis una estona. Al llarg del matí en va apareixent algun i, si hi ha temps, els vas comentant. Cap el migdia n'apareixen alguns altres, aprofites per repassar-los amb el cafè dolent de la màquina, després de dinar. Llavors comencen les hores més ràncies. A l'hora de la migdiada (tant de bo!) ningú sembla tenir ganes de publicar, potser algun despistat. I arribes a casa amb tot llegit. Amb un ull posat al reader vas fent altres coses, però la cosa no prospera, et ventiles ràpid el que apareix. Just abans de sopar alguns s'hi animen, però saps que una bona hora serà després de l'àpat. Molta gent aprofita per escriure i fer la ronda diària d'altres blogs. Com que no tens feina acumulada, tampoc no n'hi ha per tant. I quan s'acosten les hores de dormir, la cosa ja afluixa. Volten les dotze, penses que obriràs el llibre per llegir una estona i que t'agafi son. Per fi podràs anar a dormir d'hora, avui sí que sí. I quan, cofoi, mires totes les pantalles a zero i potser tancaries, t'apareix un (3) al reader. Amb el temps que comentes el primer, en tornar a mirar hi ha un (5). És l'hora dels desaprensius, els que faran que, un cop més, de descansar les teves hores res. Saltant d'un lloc a l'altre, caram, si el rellotge se'n va cap a les dues! Demà serà un altre dia, segur que aconseguiré anar a dormir d'hora. Segur.

Penseu que m'ho conec molt bé. Tot sovint, un dels desaprensius sóc jo.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

La grip

Ara que sembla que la tardor ha arribat finalment, comença a ser hora de preocupar-se per una de les malalties que causen molts problemes, sobretot de manera estacional: la grip. La grip sovint es confon amb altres malalties més lleus com els refredats comuns i d'altres de simptomatologia semblant, però l'agent causant no és el mateix. La grip la provoca un virus que s'anomena virus de la grip (fàcil, eh?) i sol causar febre alta, calfreds, mal de cap i dolor generalitzat. Casos més greus també poden provocar nàusees, vòmits i fins i tot la mort, però això sol ser en poblacions de risc, canalla o gent gran.

Per ser una malaltia que generalment no causa massa problemes a persones sanes, és molt persistent i cada any es repeteix, malgrat que actualment hi ha vacunes per prevenir-la. No hi ha manera de tractar-la de manera efectiva. Això és perquè el virus té una gran capacitat de canviar any rere any, va per davant nostre quan intentem perseguir-lo. Ho aconsegueix perquè té molta capacitat de bescanviar material genètic amb altres virus de la família, i els virus resultants poden ser molt diferents. El virus de la grip es sol classificar en funció de la forma de dues proteïnes que té, l'hemaglutinina (H) i la neuraminidasa (N). Per exemple, la famosa grip aviar era del tipus H5N1. I com que cada any hi ha una forma diferent, les vacunes només són efectives per aquell any concret, i no sempre ho són.

Sense voler entrar massa en el tema, perquè d'informació n'hi ha molta, el que em crida l'atenció és que, per sort nostra, el virus mateix es posa pals a les rodes per no tenir unes conseqüències nefastes. En funció del tipus que és, el virus pot ser molt agressiu o pot propagar-se molt ràpidament, però les dues coses no es solen donar al mateix temps. Això és perquè si és molt agressiu es pot carregar el seu hoste (és a dir nosaltres), i no té temps de saltar a un altre cos. En canvi, si salta massa ràpid, no té temps de fer gaire mal. Ara, sempre hi ha la possibilitat de que algun dia aparegui alguna mutació del virus que tingui les dues característiques de virulència, i això podria tenir conseqüències força greus. Encara hi ha una altra característica que ho podria agreujar, la resistència als fàrmacs habituals, que el podria fer més invulnerable. Per sort, no es solen donar aquestes tres característiques juntes en una sola forma del virus, però fem bé d'estar previnguts i tan protegits com puguem davant d'aquesta possibilitat. D'això, els governs ja se n'encarreguen, s'inverteixen molts diners a l'any perquè estiguem preparats, i esperem que si algun cop cal, podrem reaccionar a temps. 

Si en voleu més informació, aneu a una font més fiable que jo. Ho he tret d'aquí: Las grandes plagas modernas de Salvador Macip.

divendres, 21 d’octubre de 2011

A un mes de les generals

Quan era petit sentia dir als meus pares que anys enrere la gent tenia cert respecte a ETA. Deien una cosa que em sobtava, sembla ser que es comentava que si ETA matava algú, és que aquest algú n'havia fet alguna. Naturalment, ningú hauria de tenir dret a decidir sobre la vida dels altres, però en en aquest cas semblava que d'alguna manera els objectius de la banda s'ho mereixien. Això era al principi, és clar. Ja quan jo era petit, ETA havia deixat de tenir sentit.

Fa molt que ja no sóc petit, i des d'això que explico la banda terrorista ha anat fent una travessa pel desert convertint-se més aviat en una colla de mafiosos i extorsionadors. Hi ha hagut uns quants atemptats, sí, uns fets lamentables que em sap molt greu que hagin tingut lloc. Però per mi el pitjor del cas és que ETA fa molts anys que s'ha convertit en un argument polític, en una arma política, més aviat. Del país basc? No, dels partits majoritaris d'Espanya. El terrorisme ha estat número 1 del programa electoral d'uns partits que, curiosament, no han fet res per impedir la crisi en la que estem, ni faran res per sortir-ne. No han fet res de res. Però es preocupen pel terrorisme, que fa molta por. El terrorisme d'una banda agonitzant, perduda i sense motiu que només existia de paraula.

Vull dir una cosa. Potser sóc molt paranoic, però ho vull dir. Si ETA deixa les armes i desapareix perquè realment ja no té motiu de ser, benvingut sigui, millor per tots. Però el que més m'escama és que això passi en vigílies d'unes eleccions generals. Han tingut quatre anys per fer-ho i ens hem conformat amb una treva dubtosa. Per què ara? Per què quan queda un mes per les generals? Serà que el partit sortint ho té perdut i necessita un cop d'efecte? Ho sento, però estic fart de que ens enganyin i ens manipulin. No m'ho crec.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Al rescat

Un dinar amb molt poques ganes, amb una companyia que no és la més desitjable. Just a davant, l'última persona que hi voldries tenir. La consigna: paciència. No hi ha altre remei. De sobte, el tema de conversa deriva, preguntes indiscretes, informació que amb prou feines facilites als que tens més a prop. La personeta dispara, et mira directament als ulls, no hi ha escapatòria. Obres la boca, no li vols explicar res, però alguna cosa has de dir, ni que sigui per desviar l'atenció, pensa, pensa!

Que en aquells moments algú salti al mig de la conversa amb un canvi de tema ben estudiat per treure't les castanyes del foc, no té preu. Reconec que algun cop jo també surto al rescat desviant la conversa d'alguna manera quan algú no té ganes de parlar d'una cosa que prèviament m'ha explicat. Per això, quan avui m'han salvat el cul amb una oportuna irrupció, ho he agraït molt.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Relats conjunts, Temps moderns


Sóc incapaç de saber quanta estona ha passat, probablement hores, però és com si cap segon no hagués existit des que m'ha atrapat aquesta imatge. La miro i desapareix el temps; i tot el que m'envolta. De fet, per mi ja podria passar. Chaplin fa una mena de somriure desesperat mentre dels meus ulls no en surt ni una gota. Sé que la sequera no respon al meu estat, que tinc el plor bloquejat. Ploro per dins. Mentrestant, la imatge em segueix absorbint, estic abstreta.

Sempre t'ha fascinat aquesta pel·lícula. No hi ha vegada que no riguis en veure aquesta imatge, és sens dubte la teva preferida. Tant és així, que em sembla que aquest va ser el regal que et va fer més il·lusió de tots els que t'he fet. Un fotograma emmarcat, metre per vuitanta centímetres. Vam penjar-lo al menjador i d'allà no es va moure ni quan vam canviar la decoració. T'agrada tenir-lo sempre a la vista, i a mi m'agrada que t'agradi. Més d'un cop et sorprenc mirant-lo, somrius al quadre i em somrius a mi. No necessito gaire més.

Avui has marxat. Un descuit t'ha jugat una mala passada a la fàbrica. Uns engranatges massa a la vista, una camisa que s'hi enganxa... no he volgut saber més. El meu cor s'ha esquinçat i no he pogut reaccionar des que he rebut la notícia. Llavors he topat amb la imatge de la paret, la teva preferida. Quin destí més irònic, quina fatalitat. Sóc incapaç de moure'm, ni tant sols puc apartar la mirada. Els meus ulls continuen secs.


És la meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.

***

Aprofito per dir que alguna gent està tenint problemes per comentar el blog. En cap cas no he restringit l'accés a ningú, al contrari. Pot tractar-se d'un tema de navegadors, mireu de no fer servir Internet Explorer a poc que pugueu, no per comentar aquí, sinó en general. De totes maneres, agraeixo molt l'esforç que feu per poder comentar i lamento les molèsties que us pugui ocasionar, són totalment alienes a la meva voluntat.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Perdona, com et deies tu?

Llegia ahir a l'Ara una notícia que em va sobtar i de seguida vaig pensar que n'havia de parlar. I no, no m'estic referint a les interessantíssimes declaracions de Coentrao explicant que Cristiano Ronaldoun hort a casa seva. Es tracta d'un estudi que diu que practicar sexe pot produir amnèsia global transitòria, és a dir, que pot esborrar la memòria de les 24 hores anteriors. Es veu que han detectat algun cas i s'han posat a investigar-ho, una dona que va anar al metge explicant que havia tingut unes relacions sexuals molt satisfactòries (sortosa ella), i que no recordava res del que havia viscut el dia anterior. No saben ben bé perquè és, però creuen que pot ser per un mal funcionament d'unes vàlvules de la vena jugular que fa que no arribi prou sang a les zones on es forma memòria.

Sincerament, jo penso que es tracta d'una de tantes amenaces que corren per evitar que la gent practiqui sexe, per posar la por al cos, però què voleu que us digui, tampoc sembla que els danys siguin tan greus ni irreversibles... tenint en compte que molts cops tenim una vida rutinària i avorrida, oblidar-ne algunes hores a costa de passar una bona estona no em resulta tan mala idea. Això ja depèn del que cadascú valori els seus records. Això sí, diu que el col·lectiu més vulnerable és la gent entre 50 i 60 anys. Així que ja sabeu, aneu amb compte. O no.

*El títol del post és una altra de les frase en conya que dic sovint, aquesta és per quan algú es queixa de que no li faig cas, o en situacions similars. Si no les explico no m'entén ningú!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Quatre c@ts

Per quart any consecutiu m'heu fet immensament feliç atorgant al Bona nit i tapa't el premi c@t reflexiu, un honor que, per més que digueu, es deu a tota la colla de gent que amb molta paciència i dedicació comenteu cadascuna de les entrades. Mai podré agrair prou la bona voluntat i predisposició que tots hi poseu per convertir aquest petit espai en un lloc de conversa sempre pacífica i enriquidora. Aprenc molt de cadascú de vosaltres.

Com que no podré mai agrair prou tot el que m'aporteu, almenys sí que vull donar les gràcies a tots aquells de vosaltres que m'heu proposat i votat perquè el Bona nit torni a estar de festa el dia d'avui. És un gran plaer per mi exercir de capità i aixecar el premi enlaire, però amb tots vosaltres al costat, que sense un equip així, això no seria possible. Jo l'aixeco, i després ens l'anem passant!


I bé, com a administrador del blog de c@ts, no vull acabar el post sense agrair també a tots els participants el joc net d'aquesta edició, també a aquells que ens han ajudat a fer la gala (quina colla de cracks), i encoratjar-vos a no deixar mai de participar en el projecte, que és de tots i per a tots. Però sobretot, sobretot, sobretot, avui no acabo sense destacar dues persones que han fet una feina extraordinària i que són d'una qualitat humana indiscutible, que m'han emocionat amb la seva implicació, amb la seva feina i la seva empenta, i que s'han guanyat un lloc al meu cor per sempre més (tot i que, per què enganyar-nos, ja en tenien una parcel·la...). Carme, McAbeu... no tinc paraules. Només Gràcies.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Lladres

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, em vaig trobar els veïns al portal i vam pujar junts amb l'ascensor. Un cop al replà, ell em va comentar que d'un temps ençà la seva clau de casa no entra bé al pany i que li sembla com si algú hagués intentat forçar-lo. Em va preguntar si jo havia detectat alguna cosa similar. Vaig mirar-me el meu pany astorat, no he vist que la meva clau faci el burro. Vam parlar uns minuts, maleint la gràcia que ens fa que ens intentin entrar a casa. Les nostres portes estan separades tant sols un metre i mig.

Aquest matí recordava aquest fet, en el qual no vaig pensar més un cop vaig entrar a casa. Ha estat quan era a punt de marxar a la feina. M'ha envaït un sensació estranya, el pensament que qualsevol dia d'aquests em puc trobar la casa buida quan torni de treballar. No hi tinc massa res de valor, la veritat, no seria un botí quantiós. Però a saber quina mena de brètol pot entrar-te a casa i deixar-t'ho tot de cap per avall. El primer que he pensat ha estat en els ordinadors: hi tinc molta vida dins d'aquesta caixa negra des de la que escric. Després he pensat en el gat. A saber què seria d'ell si m'entren. Em sabria molt greu que em capgiressin la vida així, robant o fent malbé coses que tenen poc valor material, però incalculable valor sentimental. Només de pensar-ho quedo desolat.

Avui no ha estat, tot és a lloc. Però qui em diu que no serà demà? No hi ha cap assegurança de que no hagi de passar algun dia. I mentrestant, els records segueixen acumulant-se en el meu petit espai.

divendres, 7 d’octubre de 2011

La lluna en un cove

Resulta que hi ha tòpics que es compleixen i tot! Hi ha moltes creences que s'estenen entre la gent, promeses i acords en els que confiem i que són molt macos de fer. Parlo d'amistat, però parlo sobretot de relacions sentimentals. Hi ha qui promet la lluna en un cove tot i saber que no la podrà entregar mai. Però sí que ens comprometem a algunes actituds més realistes en les que creiem a l'hora de fer la promesa. És el cas de dir-se que no deixaràs que l'altre caigui, que quan això passi seràs sempre allà per aixecar-lo. Es crea la confiança de que serà una cosa recíproca, que quan un estigui baix l'altre tindrà força pels dos, i rebrà el mateix tracte quan sigui a l'inrevés. Després, però, és quan arriben les baralles i el pensar només en el benestar d'un mateix, l'orgull, els retrets en moments que no toquen... i no cal que sigui amb el pas dels anys, hi ha relacions que ja comencen així. La gent és bàsicament egoista.

Seria tan maco que fos possible... doncs crec que per mi, ho està sent. He passat darrerament uns moments tensos en els que ha calgut mà esquerra, i sobretot molta paciència. El malestar de l'un acaba soscavant l'altre, tot i els esforços realitzats, i llavors es giren les tornes. En acabat, un cop retrobats en un mateix punt, t'adones que, malgrat passar males estones, la situació s'ha gestionat de manera correcta. Tu hi has estat quan jo estava molt baix. Jo hi he estat quan tot plegat t'ha afectat massa. I ens ho hem reconegut. I ens ho hem agraït. I si aquestes promeses d'estirar l'altre quan cal són possibles, si sabem que es pot comptar amb l'altre, no hi ha motiu per no creure en unes altres promeses, encara més ambicioses, i en totes les bones intencions que dipositem en el conjunt.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Onomatopeies virtuals

Els que ens movem fa temps per aquests ambients virtuals ens hem anat acostumant a un llenguatge propi en el que molt poquets caràcters signifiquen moltes coses. Tant si el fem servir com si no, almenys el sabem reconèixer i entendre. És el cas de les emoticones, qui li havia de dir a qui es va inventar els parèntesis i els dos punts que a dia d'avui s'utilitzarien tant! També fem servir algunes onomatopeies per fer entendre millor algunes coses per escrit, com ara un petó amb 'muà', o una rialla amb 'hahaha' (habitualment amb j, per mala sort). Però justament per aquí van els trets d'aquest post. El petó onomatopeic agafa moltes formes, cadascú l'escriu com vol. I un petó està molt bé, no ens enganyem. Però i una abraçada, que no està bé? La veritat és que a mi m'encanten les abraçades, tant fer-les com rebre-les, i no aconsegueixo trobar una possible onomatopeia per substituir una abraçada virtual. Això em neguiteja. Normalitzem el nostre vocabulari virtual, si us plau. No podem viure plenament sense una abraçada virtual! Idees?

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Recomanar llibres

Quan l'altre dia parlava de no fer-se cas a un mateix va sortir el tema d'aconsellar. Això em va molt bé per enllaçar-ho amb un fet al que fa temps que dono voltes, el de recomanar llibres. Penso que no tothom sap aconsellar, molta gent només diu el que fa ell en aquella situació, o deixa anar les seves experiències personals. Si no tens en compte l'altre, les diferències que té amb tu, i les seves circumstàncies, millor que no l'emboliquis. Recomanar llibres és una mica així, si afegim que, per gustos, els colors.

Tendim a pensar que un llibre que ens ha encantat és boníssim. Això no és estrictament cert. L'únic que vol dir és que ens ha agradat a nosaltres. No podem pretendre que tothom el llegeixi i el gaudeixi per igual, segurament molta gent ens el tirarà pel cap si ens fan cas. Ara, si saps a qui li pot agradar, perquè li coneixes els gustos, perquè saps què llegeix o perquè parla de temes que li poden interessar, és probable que encertis i que t'ho agraeixi. No es pot recomanar un llibre a la babalà, només perquè ens ha agradat molt. Talment com quan aconsellem, que no deixa de ser el mateix, en recomanar un llibre hem de tenir en compte l'altra persona abans que nosaltres; només el llibre i l'altra persona.

Jo he recomanat un llibre que no m'ha fet el pes a algú que crec que li pot agradar, això és possible. I sobretot, el contrari. Tinc exemples de llibres amb els que he xalat com un camell, però que no recomanaria a ningú! Si sóc un friki llegint i gaudeixo amb el techno-thriller futurista, com li puc recomanar un llibre de l'estil a una mossa que llegeix novel·la romàntica? Per més que sigui la joia del gènere! Pensem en els altres, no intentem encolomar-los els nostres llibres preferits, perquè la gràcia de la lectura és que cadascú decideix els mons en els que refugiar-se.

divendres, 30 de setembre de 2011

Venjança

Sento el metro que s'acosta pel túnel i només aixeco el cap un moment, però els ulls tornen de seguida a la lectura. Sense parar de llegir, m'aixeco i em posiciono prop del límit de l'andana, esperant a que una porta se m'aparegui davant. Deixo baixar les persones que ho volen, i pujo el graó per entrar a la plataforma. No faig la intenció de seure, em quedo recolzar en una barra del compartiment del mig. M'aclareixo la gola amb un parell d'estossecs i acte seguit agafo el llibre amb les dues mans i començo a llegir en veu alta i potent, amb dicció, però de manera certament molesta. Els altres viatgers de la plataforma em miren incrèduls i també comencen a girar-se els dels seients més propers. Però m'és igual a mi, prossegueixo la lectura aixecant encara una miqueta més la veu. Les que em miren amb més cara d'estranyades són dues jovenetes que porten la música posada pels altaveus del mòbil, una música horrible que molestava a tothom just instants abans que jo comencés a llegir. La seva cara és un poema. 'Aquest tio no hi toca, està completament pirat' deuen pensar, probablement no en aquesta llengua...

No, no ho he fet. Però no ha estat per falta de ganes. Les mateixes que m'agafen sempre que em trobo gent desconsiderada que posen la música al mòbil, sabent positivament que molesten els altres. Però els deu semblar que així són superiors, no ho sé. Algun dia es trobaran algú que sigui més atrevit que jo i sabran el que és bo. 

dimecres, 28 de setembre de 2011

Vademècum

M'adono que se'm considera una persona d'idees clares. Tinc els meus valors, els meus principis i els meus ideals, i els expresso amb convicció. No em costa escoltar i aconsellar en funció del que he sentit, considero que és un privilegi que algú et busqui demanant ajuda. Però el que de portes en fora es veu tan clar no sempre té correspondència dins. Aquí mateix al blog, molts cops faig reflexions i acabo dient com cal actuar en una situació o altra. En primer lloc, això respon només al que jo penso, ni pretenc ni em veig capacitat de ser exemple per a ningú. I per altra banda, m'adono que no n'hi ha prou d'estar convençut d'una cosa, de tenir molt clar com s'ha d'actuar i el que cal fer. Si fos capaç de dur a la pràctica tot el que predico, altre gall cantaria. De vegades semblo un manual, un vademècum. Però a l'hora d'aplicar-ho, o quan analitzo com he actuat o estic actuant en certes situacions, m'adono que sóc molt lluny de les paraules. Ho intento, això sí, però no sempre sóc capaç de ser fidel al que penso. Suposo que ningú deu creure que sóc infal·lible. Em falla la pràctica, com a la majoria. Em sembla que és inevitable, és la feblesa humana. Em ve al cap una frase en italià que em van ensenyar: 'Tra il dire e il fare c'è di mezzo il mare'. Té equivalent en castellà, però no cal, oi?

diumenge, 25 de setembre de 2011

Què portes posat?

Llegeixes un post ben seriós on l'autor parla de coses que no són per fer broma, o una ressenya literària, o una recomanació que qualsevol tipus. També llegeixes escrits amb els sentiments a flor de pell o històries delirants que fan pixar-se de riure. Alguns cops, fins i tot, gaudeixes de magnífica literatura a la xarxa. D'alguns en coneixem les cares i d'altres no. Tots et semblen respectables i convençuts del que expliquen. Però en cap moment et planteges la pinta amb que es passen l'estona escrivint i comentant rere la pantalla!

No és que sigui una cosa que importi massa, però per desmitificar aquestes figures etèries i insubstancials que són els blogaires, aquestes entitats que se t'apareixen a mode d'actualització i que només pots intuir que existeixen, que només són quan publiquen, basat en la pròpia experiència he pensat que els humans solem adoptar aparences i usos poc reeixits quan ningú no ens veu. Llavors penso que aquesta gent tan respectable i admirable que segueixo cada dia, és a dir vosaltres, per si no quedava clar, no deveu lluir vestit de nit ni esmòquing quan escriviu els vostres posts.

Calçotets, samarretes imperi, ventilador al costat, bates d'estar per casa, xandalls fluorescents, sabatilles en forma de gosset, rulos al cap, manteta a les espatlles, tangues de lleopard, triple capa de mitjons, pijames de la Hello Kitty, gorres de beisbol, banyador o biquini, rodanxes de cogombre a la cara, rebequetes de la iaia, mascota dormint a la falda, disfresses d'infermera o uniforme de naturista. A saber els costums de cadascú. I també depèn de l'època de l'any, és clar. Trio un bon dia per comentar-ho. Avui vaig en pantalons de xandall i una samarreta de màniga llarga, tot negre (per estar a joc amb el blog), i tot ple de pels de gat, que són blancs, evidentment. He tingut dies pitjors, ho reconec... sobretot a l'estiu. Fa una mica de por preguntar, però algú s'anima a explicar el seu 'uniforme de blogaire'?

divendres, 23 de setembre de 2011

Bola de Drac

Fa uns dies l'oscarazal parlava en el seu blog de la reedició de Bola de Drac Z que passaran a partir d'ara pel canal 3XL. No es tracta de la mateixa sèrie que han passat per TV3 fins la sacietat, sinó d'una nova versió del clàssic. Em va fer pensar que sóc de la generació que estàvem en edat de veure dibuixos animats quan van passar la sèrie, l'original, per primera vegada. Recordo molt bé el moment en que va començar, ja que jo era fan absolut de El Dr. Slump, o el que és el mateix, l'Arare. Com cada tarda, jo arribava de l'escola tan feliçment per veure la meva sèrie preferida. Vaig anar a estirar-me a l'habitació on hi teníem una tele per la consola disposat a gaudir d'un nou episodi delirant de la nena de les ulleres, però a l'hora convinguda no van posar la careta corresponent, sinó que van posar la d'uns dibuixos que no em sonaven de res, amb una música que deia 'Anem-la a buscar, la bola de drac, envoltada en un misteri és un gran secret...'.

En aquell moment pensava que el món s'ensorrava. M'havien tret l'Arare, com podia ser allò? Se'm va posar molt malament, no sé si vaig plorar, però estava indignadíssim. Amb resignació, em vaig quedar veient aquella maleïda sèrie que havia substituït la millor del món mundial. Em devia passar el capítol remugant. Però quan es va acabar, la meva vida havia canviat. La resta és història. Com milers de nens del país em vaig enamorar d'aquell nen mig mico i les seves animalades, i del kame hame, del Follet Tortuga i de les aventures per aconseguir unes boles màgiques que concedien desitjos a qui les trobava. No es pot entendre la pre-adolescència sense aquesta sèrie, forma part del meu bagatge, com el de tants altres. Encara ara en podria parlar hores i hores, recordant personatges, moments i detalls, com un nen. Perquè quan es parla de Bola de Drac, tots els d'aquella generació som com nens grans.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Nòrdic

Quina sensació més plaent estar el vespre a casa i notar que no fas prou amb la roba que has estat fent servir tot l'estiu; en cas de fer-ne servir. I pensar que la nit anterior vas notar aquella sensació de no estar còmode al llit, que es pot dormir però que aviat farà massa fred. T'enfundes el pijama d'hivern i no et fa nosa, és fantàstic. Però quan per fi t'allites, la sensació és encara incompleta. El llit és massa gran, immens, perquè no està pensat per un de sol. No estàs còmode quan t'hi trobes, que t'has acostumat molt ràpid a no estar-hi. Per sort, s'acosta el temps en que caldrà més roba, aviat traurem el nòrdic. I el llit no serà tan gran, ni tan buit, ni tan trist, perquè sota el nòrdic s'hi està bé en companyia. La sensació és tota una altra quan fora glaça però sota el nòrdic s'hi crea un microclima agradable. I curiosament, aquell pijama d'hivern, aquell que t'enfundes quan estàs sol, sota el nòrdic no t'hi fa cap falta.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Saber parlar, saber callar

De vegades les paraules necessiten paraules, de vegades només els cal silenci.

Aquesta frase me l'he trobada al llibre que llegeixo, i penso que té molta raó. De vegades les paraules sobren, no hem de voler omplir un espai amb xerrameca inútil, o amb explicacions que emboliquen més la troca. Un silenci a temps, ben triat, pot donar molta més informació que totes les paraules del món. Callar parla per si sol. Ja hi ha prou situacions en les que hem de parlar, i en que justament no dir unes paraules pot fer mal o deixar molt buida una conversa: les paraules calen. Tant per una cosa com per l'altra, s'ha de saber fer, saber acompanyar els fets de paraules, i saber acompanyar els fets de silencis, quan cal. Cap de les dues coses és fàcil.

divendres, 16 de setembre de 2011

Relats conjunts, Oncle Sam


Sóc un home amb principis, jo. Va ser una molt mala època. M'acabaven de fer fora de la fàbrica tèxtil i em trobava amb una mà davant i l'altra darrere. La meva dona feia només feinetes de costurera, i teníem tres boques per alimentar a casa, a banda de les nostres. Estava desesperat, sortint de l'enèsima porta que havia picat sense sort, començava a considerar el robatori per poder donar de menjar als meus fills. Només em faltava convertir-me en delinqüent, em deia. Però si no hi havia altre remei...

Va ser llavors, mentre caminava mirant a terra i reflexionant, quan un home estrafolari amb el cabell estarrufat i mirada de boig em va aturar al mig del carrer i amb les mans a les meves espatlles em va dir gairebé cridant:

- Tu, ets tu! Ets perfecte! Per fi t'he trobat!

Em va explicar que buscava un model per fer un retrat, un retrat que penjarien a tot arreu en forma de pòster. Va donar-me només vagues informacions de l'objectiu del retrat, però em va prometre una suma de diners, si m'hi avenia, que em va marejar i tot. Poderosos amos devia tenir aquell home estrany si podien pagar tants diners! Desesperat com estava, i amb certa por de ser estafat d'una manera o altra, vaig acceptar. I no era cap broma, no. Em van fer posar en una actitud peculiar, però poques hores després tornava a casa convertit en un home ric. Almenys durant una llarga temporada no hauria de patir per res.

La sorpresa va venir al cap d'uns dies. Per tot el barri, i pel que en sabia per la resta de la ciutat també, van proliferar pòsters amb la meva cara, amb un missatge a sota que convidava a allistar-se a l'exèrcit. L'enrabiada que vaig agafar va ser monumental. Era totalment contrari a aquell conflicte que s'ensumava en l'ambient de feia temps. Ni tant sols estava d'acord en que tinguéssim un exercit. Però amb el pas de les hores, i a força d'anar-me palpant la butxaca, l'enrabiada va anar minvant. Ja s'ho farien, tu! Ara tenia prou diners fins i tot per permetre'm no anar a la guerra!


Relat per a la proposta de setembre de Relats conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 13 de setembre de 2011

N. 130911

Un dia Ell va marxar a Paris. Un dia Ella es va quedar sola a casa. 

El que podria ser el relat d'uns mesos molt difícils de separació, per art de màgia va esdevenir una meravellosa història que ha arribat fins avui i que ha fet possible, per exemple, que jo estigui escrivint aquí en aquest blog. Han passat més de cinc anys i hem canviat formalment, però no gaire en essència. El que es va forjar en aquell temps s'ha enfortit amb el pas dels anys, malgrat que tots hem anat fent el nostre camí. I fruit d'aquest camí, del d'Ella, del d'Ell, avui ha nascut la seva primera filla.

No són els primers, però això no treu que l'arribada de la notícia, de bon matí, m'hagi causat palpitacions, ja no he pogut fer res del dret en tot el dia. Estava nerviós, espitós. D'aquest embaràs n'hem parlat fins la sacietat i quan per fi ha arribat la nena, m'ha agafat totalment desprevingut. Mentalment me n'he anat corrent cap a Ells. En poques hores, però, ho he fet també físicament. Tots els nervis, l'agitació que portava, se m'han passat en entrar a l'habitació de l'hospital. Davant aquella coseta xicarrona, vermelleta i ploranera ja no tenia ulls per a res més. M'he sentit tan a gust tenint-la en braços, tan còmode bressolant-la i deixant que m'agafés el dit amb les seves minúscules i precioses manetes...

Felicitats Txaro. Felicitats Gerhart. Benvinguda N. He tingut temps per pensar aquest post, però sempre em deia que preferia escriure'l en el moment. I quan per fi ha arribat, no em surten les paraules. L'emoció, l'anestèsia del fet... encara estic en òrbita. Sou la meva família i us estimo. I agraeixo el privilegi d'haver estat el primer de fora de l'entorn familiar que ha sostingut la nena en braços. Això li recordaré a la nena quan es queixi del pesat que tant us visita i que mai no us traieu de sobre!

Actualització 14-09-11 a les 22:23: Mireu quin poema dedica en Jpmerch a N! Fantàstic!

dilluns, 12 de setembre de 2011

Susceptibles

Quan coneixes més o menys bé una persona, de seguida t'adones de quins són els moments que se li pot fer broma i quins no. També hi ha temes que no s'han de tocar, però això és una altra cosa. A l'hora de marxar de la feina, una companya m'ha comentat que havia acabat fins el capdamunt d'un l'altre noi que, tot i advertir-lo, no ha parat de buscar-li les pessigolles. Jo, que hi tinc més confiança, ja m'havia adonat de que no era el dia, i he callat a temps.

Li he fet veure que aquest noi és sempre igual de molest, tots els dies es comporta igual, però que no sempre acaba cansant, i fins i tot pots riure amb ell. El problema, doncs, havia d'estar en ella, i no en el noi. Ha estat d'acord amb que avui estava especialment susceptible, sense motiu aparent. I d'això n'hauríem de prendre bona nota, perquè sovint ens queixem dels altres, són impertinents, pesats, inaguantables, però no ens adonem que som nosaltres els que canviem el nostre estat, i no ells. De vegades tot ens molesta, però som nosaltres els que ens deixem molestar per tot.

Hi ha dies millors i pitjors, i per alguns tenim explicació i per d'altres no. Que estiguem més susceptibles no és greu, però sí que ho pot ser que culpem tots els altres de qualsevol cosa que passa, sense mirar-nos una mica el melic. Potser respirar un moment, adonar-nos de que som nosaltres els que saltem per tot, ens evitarà pagar-ho amb algú que l'única culpa que té és no conèixer-nos prou. I estalviar una reprimenda, unes males paraules, mai no està de més.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Ahir em van dir...

Fragment d'una conversa a distància, just abans que anés cap a la dutxa:

- Em vaig a tirar una aigua.
- Quina sort que té l'aigua que te la tires...

A mi em va fer gràcia...

dimecres, 7 de setembre de 2011

Bilingües

Com sempre que ens toquen el voraviu, els catalans saltem. Ens tornen a tocar la llengua, que a efectes pràctics és com si ens toquessin alguna altra part del cos. I la pregunta, amb posat derrotat i veu cansada, torna a ser: Per què? 

Un altre cop? Hem de tornar a èpoques de repressió, d'empetitir tot el que no sigui l'orgull patri (del país del costat)? Per què tornar a buscar les pessigolles? Però sobretot, per què generar una polèmica que saben i sabem que portarà problemes i baralles? Que no està prou malament el català ja? Els que manen, també els mitjans, saben que sí, però venen que aquí som uns dimonis que maltractem l'espanyol i els espanyols, perquè volem dominar el món, com a mínim. I la resta ciutadans s'ho creu.

El nostre país, encara que ens pesi a alguns, és bilingüe. Bilingüe en el millors dels casos, generalment surt perdent el català. Si jo pogués triar, si per mi fos, voldria una vida íntegrament en català, de principi a fi. Però no puc. I tenint en compte això, la importància d'ensenyar català és vital, perquè ho reconeguin o no, sempre estarà passos enrere respecte l'espanyol. Tot i així, algú pregunta als mestres com volen fer les seves classes? I no hauríem? Per què obligar a res a ningú? Recordo que a l'institut rebia classes en l'idioma que triava el professor, i ningú no s'estirava els cabells. Seria aplicable això a les escoles, deixar que els mestres triïn l'idioma en que imparteixen? És lògic que les classes de llengua es facin en l'idioma pertinent, però la resta seria tot molt similar, a aquells nivells. Si un/a mestre/a vol fer classes en castellà, no hauria de passar res. Però que no obliguin a tots els altres a canviar l'idioma. Que sigui públic la llengua que empra cada professor, que els pares puguin triar. Jo què sé, segur que hi ha solucions millors. Però no, opten per obligar, un verb que a alguns els encanta. I com sempre, sempre, sempre, no es consulta a les persones implicades. No n'aprendrem mai.

El català mereix un respecte. Com a poc, el que donem a l'espanyol, encara que no s'ho creguin.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Vacances imaginàries

Aquest agost que hem deixat enrere no he fet cap dia de vacances, però només oficialment. M'adono que la desconnexió mental que he aconseguit un cop posava un peu fora de la feina ha estat un gran benefici. El meu cos seguia horaris laborals, però la meva ment estava de vacances i volava lluny, lluny... Saber desconnectar de la feina és molt important, necessari, però he de dir que durant l'estiu anar a treballar suposava només una lleugera molèstia que destorbava els meus dies de vacances mentals. Potser una mica massa exagerat i tot. Però he gaudit molt i molt, sentint-me lliure i animat a fer coses, com per exemple anar a un concert el diumenge a la nit, com si no treballés el dia següent. Un petit exemple de com he viscut aquest estiu, sense moure'm de casa.

Ara que tothom torna, que sembla que s'imposa el setembre i amb ell la rutina, suposo que la cosa canviarà, també acaba l'estiu per mi, tot i que no hagi anat enlloc, i tornaré a posar els peus a terra com qualsevol que torna, resignat, de les seves vacances. Les meves vacances imaginàries també s'acaben.

divendres, 2 de setembre de 2011

Nit d'un dia qualsevol

M'aixeco amb molta son, com sempre justet de forces el divendres. Quan surto al carrer, em trobo una dona fumant al costat d'un camió de bombones de butà aparcat a la vorera. Deixo anar un 'molt bé!', més alt del que volia i li dedico una mirada desaprovadora. Avui vaig a la feina en cotxe, la carretera torna a estar plena que és setembre. Els conductors van bojos, tenen poca paciència, i jo encara em poso nerviós al volant. En començar la feina m'adono que no teníem preparat el material necessari per la feinada d'avui. I no perquè no haguéssim tingut temps ahir, que era quan tocava fer-ho. Corre a fer-ho d'urgència. I a banda d'això, les collonades típiques de cada dia, ja pots cansar-te de dir una cosa, que sempre fan el que volen. La tarda s'allarga estúpidament perquè ens han tret la jornada intensiva abans d'hora, i ens hem d'esperar per fitxar. Quin avorriment. Converses d'escàs interès que em trepanen el cap i un llibre tediós que no s'acaba mai. I a sobre haver de passar a buscar uns papers al taller que ni tant sols sé per a què serveixen.

Però avui tot això és igual, les petites desgràcies quotidianes no tenen el mateix sentit, perquè avui tenim sopar de celebració, que no de comiat, i tot anirà bé. De comiats cap ni un, que no calen. De celebracions, totes les que s'escaigui. Un dia qualsevol pot acabar en una gran nit.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Problemes amb els comentaris

Darrerament estic tenint alguns problemes amb els comentaris del blog, alguns de vosaltres m'heu dit per altres vies que no us deixa comentar amb el vostre perfil habitual. També he vist que de tant en tant blogger es menja algun comentari a l'hora de publicar-lo. Tot això no em fa cap gràcia, ja que la gent es pren la molèstia de dir la seva, que no sigui pel sistema que els comentaris no arriben. He obert la possibilitat de comentar sense perfil, però no m'agrada gaire, i si comença a arribar spam m'agradarà encara menys. Si algú ha tingut algun problema a l'hora de comentar al Bona nit agrairé que m'ho digui, i que intenti tornar-ho a fer ara que he modificat l'opció. També voldria saber si us passa en altres blogs o només és aquí, o si sabeu que passa el mateix amb el vostre blog, que veta comentaristes. Personalment, he pogut comentar arreu, sense problema, per això em preocupa que hi hagi dificultats en aquest espai. No sé si té a veure amb el canvi de plantilla que vaig fer, però miro d'esbrinar-ho. Agrairé qualsevol feedback i ajuda que em pugueu donar. Lamento les molèsties que això hagi pogut causar. 

diumenge, 28 d’agost de 2011

Espai personal

Potser no ens n'adonem, però cadascú de nosaltres té moments per estar amb un mateix i prou. Alguns s'aïllen llegint. D'altres dediquen temps a algun hobby entretingut, o a una col·lecció. Hi ha autèntics cinèfils. Fins i tot n'hi ha que miren blogs. És temps en absolut desaprofitat i que ens aporta molt, encara que per algú altre pugui semblar que el dediquem a coses absurdes. La millor manera d'adonar-se de com en són d'importants és deixar de tenir aquests moments de soledat totalment desitjada.

I és que hi ha parcel·les del nostre petit món en els que no hi deixem entrar a ningú, però no perquè no vulguem, sinó perquè és necessari que sigui així. És un espai personal que ens serveix per replegar-nos en nosaltres mateixos i allunyar-nos del soroll. Per més sociable que hom sigui, per més que desitgi la companyia d'altres, sense poder fer ús d'aquest espai quan es vol, és probable que acabem amb un neguit que no sabem ni d'on ve.

Aquest espai es torna especialment vulnerable quan es té parella. Potser els primers temps podem prescindir de 'les nostres coses', però arriba un moment que es tornen a fer necessàries, i cal que hi hagi una bona entesa en el tema. Que necessitem espai i una mica de temps per dedicar a les nostres vàlvules d'escapament no significa que estimem menys ni que la presència de l'altre ens molesti. Això també cal fer-ho extensible a que no és necessari que una parella ho faci absolutament tot en tàndem, s'ha de compartir tot el que es pugui, però no ha de ser cap crim fer activitats per separat. 

Si aquests temes no es tenen ben parlats poden portar problemes, és clar, però els problemes que es deriven de no respectar l'espai personal de l'altre em temo que són força més greus, a la llarga. 

dijous, 25 d’agost de 2011

Auster i la gravetat

Per oblidar una mica el post anterior, m'agradaria compartir una frase que he trobat en el llibre que estic llegint, El Palau de la Lluna de Paul Auster. L'amic Auster, com ho diria... és un pesat. Però no es pot negar que escriu bé. A més, de vegades deixa anar alguna perla, com és el cas del petit fragment amb el que he ensopegat, amb el que estic molt d'acord. L'amor, que mou muntanyes, ja se sap. A veure si us agrada com a mi.
Jo havia saltat al buit i llavors, a l'últim instant, quelcom em va agafar a l'aire. Aquest quelcom és el que defineixo com a amor. És l'única cosa que pot aturar la caiguda d'un home, l'única cosa prou poderosa com per invalidar les lleis de la gravetat.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Zero a l'esquerra

Si imaginem l'estabilitat emocional com una línia, una gràfica, és normal que tingui petites fluctuacions per tots els estímuls que anem rebent, però la tendència que descriu hauria de mantenir una coherència. Si es va de pujada, o si es va de baixada, sempre hi ha explicació. Fins i tot per mantenir-se estables. Però un canvi sobtat sense motiu aparent no té massa lògica. Quan segueixes una trajectòria ascendent se suposa que aquesta et blinda contra certs atacs i et dóna força. Per això una caiguda pronunciada fins a picar contra terra no sembla normal; però és. De vegades un sol fet ho pot aconseguir, però llavors saps per què passa. Però si no trobes un fet culpable, la situació es desconcertant.

Entossudit a no deixar-ho sense explicació, busco els motius en una cadena d'esdeveniments successius que sumats han fet un efecte desmesurat i m'han deixat l'autoestima per terra. Sustentat en la idea ja no de ser algú, sinó de no ser ningú, potser és una estabilitat massa fràgil com perquè la suma d'uns quants detalls desafortunats no me la fotin enlaire. Com si em calguessin gaires demostracions per valorar-me encara menys. Vells fantasmes treuen el cap per recordar-me els moments més baixos, de sentir-se com un autèntic zero a l'esquerra en tots els aspectes.

El pitjor del cas és que no vaig mancat de paraules afectuoses i mostres de suport. Ni de mirades preocupades per saber el que em passa. No reaccionar convenientment a aquest alè que em vol esperonar no és bo per ningú, i és frustrant per tots. Em convenç de que a vegades no n'hi ha prou amb una veu amiga i amorosa perquè les arrels dels problemes són molt fondes. Potser calen altres coses, les que siguin que em convencin de que no es pot ser tan exigent amb un mateix, de que tantes persones no poden estar equivocades si a dia d'avui no estic sol i sense ningú al voltant. Les respostes, com gairebé sempre: a l'interior. Com les fem sortir?

diumenge, 21 d’agost de 2011

Iglú

No és normal dormir en un iglú en ple mes d'agost aquí a la nostra terra. Però si és un bungalou-iglú ja és una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he allotjat en aquesta curiosa càpsula que sembla treta de Bola de Drac, i curiosament a dins s'hi estava fresquet, hi havia qui passava fred a les nits i tot. Encara que no tingui vacances aquest agost miro d'aprofitar el temps, i no hi ha millor manera de fer-ho que escapar-te amb la gent que més t'importa en aquest món, quan la conjunció de planetes permet que ens apleguem tots. Llavors és quan no importa el lloc, ni el que fem, perquè només volem estar junts. Però si el lloc és tan curiós com aquest, l'organització tan laxa com ens agrada, i l'escenari és la Costa Brava, la cosa encara millora. He de dir que m'han obligat a anar a la platja, només una mica. Penso que la darrera vegada que hi havia anat era també amb ells... fa cinc anys. Tot i això, és d'aquells caps de setmana que acabes i només et surt de dir una cosa: 'gràcies, ha estat una monada'.

divendres, 19 d’agost de 2011

Gràcia


Flors de paper, cortines de llauna, peixos reciclats i sobretot molta imaginació. Per uns dies un dels barris més caòtics de la ciutat canvia de cara per omplir-se de colors i d'ambient de festa major. Massa gent s'aplega per gaudir dels carrers guarnits amb molta dedicació, però és que val la pena deixar-s'hi caure. Aquest any s'imposa el carrer Fraternitat per sorpresa, però què millor que fraternitat per lluitar plegats per l'objectiu comú de tenir el carrer més maco del barri? A més, el tema és el món de Peter Pan, irresistible perquè ningú de nosaltres vol fer-se gran. Tant de bo poguéssim visitar sovint el país de Mai Més, arribar-hi volant, embruixats pel polsim de la Campaneta.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Ca la poma

Avui he estat en una Apple Store, encara que només hi anava d'acompanyant. No és que sigui un gran amant de la marca de la poma, però he de reconèixer que tenen coses molt maques. Útils no ho sé, però maques són. Hi entres i és com si fessis un salt al futur, però no, els ginys que allà et venen (a preu d'or) són reals i ben reals. L'únic que no sembla del futur és la gentada que hi ha i la inoperància dels treballadors, però potser només tenien un mal dia, qui sap. 

Però el que volia explicar és una sensació que he tingut en un moment concret, entre tanta tecnologia de ciència ficció. Mentre atenien a qui jo acompanyava he decidit treure el llibre i posar-me a llegir, i en el moment que el treia de la bossa he pensat que de sobte es faria el silenci i tothom s'aturaria, se'm quedarien mirant com si el que vingués d'un altre planeta fos jo. Un llibre, amb pàgines, fet de paper. Quina cosa més estranya i més fora de lloc. M'he imaginat l'escena de convertir-me en el centre d'atenció per fer la raresa de llegir un llibre en aquell espai. Una cosa sense pantalla tàctil, impensable. Naturalment, no ha passat. Una mica 'bitxo raro' si que em sentia, però a veure si ara he de tenir vergonya de llegir, per més pomes que m'envoltin!

diumenge, 14 d’agost de 2011

On creien que militaven?

Algú em pot explicar què està passant a Salt? Es coneix la notícia de que una regidora de Plataforma per Catalunya ha estat pressionada per dimitir ja que volia casar-se amb el seu xicot subsaharià. La cúpula del partit li va exigir que la seva parella tingués papers, i davant d'això ella va dimitir. Hores després, el cap de llista de la localitat gironina dimiteix també per solidaritat amb la damnificada. Resulta que ell tenia un xicot dominicà amb tots els papers en regla des de fa temps, però ha volgut donar suport a la seva companya.

La regidora, Juana Dolores Martínez, ha decidit denunciar Anglada i al partit per les pressions, i el cap de llista, Carles Bonet, declara que alguns membres del partit semblen nazis dels anys quaranta. Aquestes accions les trobo normals, però és que no eren conscients del partit on militaven? O dit d'altra manera, com podien militar en aquest partit donada la seva situació familiar?

Em sembla que hi ha gent que no sap al que juga. Ara, com a bons polítics, no renuncien a la poltrona, això sí que no. Deixen el partit, però conserven el seient al grup mixt. Si és que al final, una mica sí que s'entén tot plegat.

dijous, 11 d’agost de 2011

Contra la fam

Fa tres mesos es va presentar a la meva porta un paio tot estrany, molt jove, amb un accent curiós, i diria que obertament homosexual. Anava com atabalat, em va començar a vendre una moto i no hi havia manera de parar-lo. Generalment, no obro ni la porta si no espero a ningú, però a aquest el vaig deixar fer, tampoc no se m'acudia com fer-lo callar, només em deixava respondre amb monosíl·labs. Quan em tenia mig convençut, encara que jo no acabava d'entendre de què anava, em va demanar passar, va seure a una cadira al menjador, em va demanar un got d'aigua, i xerrava i xerrava.

Resulta que era un representant de Acción Contra el Hambre, i sense jo haver-ho triat realment, ja m'estava fent els papers per fer-me soci. No m'agrada que m'ensarronin així, i creieu-me, em va engalipar com qualsevol operadora de telefonia o venedor de cotxes, però en aquest cas vaig pensar que tampoc estava malament donar una mínima quantitat de diners al mes per una bona causa. En total són 15 € cada mes, el mínim segons l'assaltador de camins que em va visitar, i tot i que no estic per tirar els calés, tampoc no és la meva fi.
Avui he rebut un missatge al mòbil amb el següent text (en castellà, però el tradueixo): MOLTES GRÀCIES. Els teus tres mesos com a soci de ACCIÓN CONTRA EL HAMBRE han servit per salvar la vida a nens amb desnutrició. GRÀCIES.

Un text molt breu i molt simple, però que m'ha fet somriure i pensar que la meva minsa aportació està servint per alguna cosa, m'he sentit orgullós d'aportar el meu petit, molt petit, gra de sorra a aquesta causa. Us animo a fer el mateix, no m'he sentit mai especialment solidari i compromès, però val la pena donar almenys una mínima part del que tenim als més necessitats.

Telèfon per fer-se soci de Acción Contra el Hambre: 902100822, o consulteu la pàgina web que he enllaçat.

dimarts, 9 d’agost de 2011

Repoker

A la feina som un repoker. Hi tinc quatre persones amb les que mantenim una relació molt maca i sempre anem junts; quatre noies i jo. Elles són els asos, jo seria el joker. No sé si es pot parlar d'amistat, d'això ja n'hem parlat altres cops, però sí que les aprecio molt. Elles són el motiu pel qual val la pena anar cap allà cada dia, la feina, total, és només feina.

Aquests dies regna una atmosfera una mica diferent. És encara més propera, més afectuosa, si pot ser. Jo que solc ser fingidament brusc i tallant, que és el meu rol, també estic més afectuós. Fa dies que ho veig, però avui he lligat caps i m'he adonat de per què és. Una d'elles marxa, deixa l'empresa. El nostre repoker es trenca.

Ella està molt més relaxada i es nota, ha foragitat la crispació que l'ha portada a buscar una alternativa, i això hi ajuda. I per part nostra també estem molt més receptius i propers, ja que sabem que se'ns escapa. Encara falten unes setmanes, però comencem a mirar-nos i quedar-nos callats, en alguns moments, i amb aquestes mirades ens diem que ens trobarem a faltar molt. De fet, també ho hem començat a dir amb paraules. I llavors és quan et planteges coses, perquè si has perdut un as en pots perdre d'altres, i sense elles pot ser hora de buscar-se un altre camí. 

diumenge, 7 d’agost de 2011

El gat i el ratolí

Hi havia una vegada un gat i un ratolí que eren amics. No s'havien barallat mai i sempre es feien moixaines. Fins que un bon dia, el gat va mossegar el ratolí, que distret i confiat no el va veure venir. 'Per què em mossegues, gat?', va preguntar el ratolí tot estranyat. 'Perquè ets un ratolí.' El ratolí, encara més estranyat, li va dir que sempre havien estat amics, que no entenia per què ara el mossegava. 'No ho he pogut evitar -explicava el gat- t'he vist aquí distret i la meva naturalesa de gat m'ha portat fins a tu, necessitava clavar-te queixalada.'

I així és com descobrim que no tot és el que sembla i que sempre val la pena tenir un ull obert. Per més esforços que fem per canviar, hi ha coses que portem molt arrelades dins i que poden sortir en qualsevol moment. Per sort o per desgràcia, no sempre som gat o som ratolí, juguem el paper que ens toca en cada moment. Les dues posicions poden ser igual de desagradables.

dijous, 4 d’agost de 2011

Temps de qualitat

Aquells que tenim la sort de tenir feina, hi dediquem moltes hores del nostre dia. El normal és treballar-ne vuit, més una per dinar que no compta, i entre que hi anem i en tornem, en podem perdre una altra. Això fa unes deu hores que dediquem a la nostra ocupació. Se suposa que de la resta d'hores del dia n'hem de dormir vuit, però sent optimistes hi posarem set (jo mai no les dormo), i amb això ja sumen disset hores. Amb aquests càlculs, ens queden set hores per dedicar a tot el que no són cap d'aquestes dues coses. La llista podria ser molt extensa, i a més hauríem de descomptar el temps que dediquem a les obligacions que tenim, coses que no fem per gust. 

La conclusió és que ens queda molt poc temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos, o a aquells que estimem. Ens acontentem amb el que tenim, aprenem a estirar les hores, a fer més d'una cosa al mateix temps per esgarrapar segons. Si almenys la feina ens permetés viure tranquils i que no hi haguéssim de pensar fora d'hores, ni en això ni en els diners, encara podríem gaudir una mica més, però no és el cas. Pensant d'aquesta manera m'adono que és necessari que convertim el poc temps lliure que tenim en temps de qualitat, i això vol dir coses diferents per cadascú. Dins d'aquest temps de qualitat, crec que cal saber ser introspectiu i mirar una mica a l'interior, preguntar-nos una mica a nosaltres mateixos com estem, i fer-nos una mica de cas. Segurament això ens ajudarà durant tota la resta d'hores en que no ho podrem fer. 

dilluns, 1 d’agost de 2011

C3

Aquest post és un avís a tota la gent de Barcelona i rodalies, encara que cap racó no està exempte de perill. A partir d'avui serà molt perillós circular per les carreteres i fins i tot transitar tranquil·lament com a vianants. És important que el missatge arribi a la població: m'he comprat un cotxe, i avui me l'han donat.

Doncs sí, en plena crisi, què millor que deixar-se els pocs estalvis que hom té (i que no té) en una màquina que no fa altra cosa que gastar i portar problemes. Ara sóc oficialment pobre, i ho seré un bon temps. És el primer cotxe en propietat que tinc, i mai no he conduit amb regularitat, tot i fer molts anys que tinc el carnet. Ja serà hora de que m'hi posi, i que li tregui rendiment. Mira, fa il·lusió. Segur que me'n farà més quan no em posi tan nerviós conduint-lo.

Aquesta és la cara que fa el meu cotxe (que estrany fer servir el possessiu davant aquest substantiu):

Imatge obtinguda de la xarxa.

divendres, 29 de juliol de 2011

Bambouseraie

Dies de relax i casa rural. Dies de mirar de no pensar. Carretera i música, lluny de tot i de tothom. Dies només per nosaltres, gats de tres potes i portes que no tanquen. I sobretot, bambú.

Gràcies per la recomanació, Garbí.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Fumes??

A arrel dels comentaris del post anterior, he quedat sobtat per com us estranyava a molts de vosaltres el fet de que jo pogués fumar. Als que més fa que em coneixen això els va donar pistes de que no parlava de mi mateix, i alguns de més nous es van mostrar clarament sorpresos. Faré l'aclariment, per si queden dubtes: efectivament no fumo. Però no entenc què seria tan estrany, sorprenent o fins i tot decebedor de que l'autor d'aquest blog fumés. La veritat és que sóc força anti-tabac, però cal respectar els que trien aquesta opció, és clar. Amb el pertinent respecte que tothom mereix, avui m'agradaria preguntar com és que teníeu tan clar que no sóc fumador, no recordo haver-ho dit mai obertament, i segurament he fet comentaris al respecte, però és per la imatge que dono? Per com sóc? Molts heu dit que no va gens amb mi fumar. Per què? Espero que els vostres comentaris, els que tingueu a bé fer, m'ajudin a entendre quina mena d'imatge dono a través del blog. Per què no quadra que en XeXu fumi? Us dono les gràcies per endavant.

Per cert, seré uns dies fora, però suposo que estaré connectat. Només ho dic per si de cas.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Tic-tac

Cauen les hores mentre espero que arribis. M'imagino un gran rellotge, dels antics, que fa un tic-tac lent, marcat, que allarga els segons tant com és imaginable. Ja no n'hi ha de rellotges així, els que m'envolten són digitals, però no per això fan passar el temps més ràpid. L'habitació s'omple del fum de la meva cigarreta, el cendrer és ple de burilles. M'he servit un whisky i deixo fondre el gel, faig giravoltar els glaçons dins el got i fan aquell soroll tan característic. El llibre que llegeixo és un volum antic, amb les pàgines esgrogueïdes, probablement pel fum de fa tants i tants anys. Llegeixo d'esma, no m'interessa massa la lectura i aquest llibre ja l'havia llegit. Ja no em va agradar la primera vegada. Els ulls em pesen, l'insomni d'aquests dies m'està matant. Amarga és la meva espera, com ho ha estat la meva vida. La cigarreta es consumeix i l'acabo amb una darrera calada. N'encenc una altra amb el meu encenedor de benzina. Sento el tic-tac imaginari, és dins el meu cap. Confonc la realitat. Necessito dormir. Necessito deixar de fumar. Sé que no faré ni una cosa ni l'altra. En poques hores el sol tornarà a sortir. M'imagino que sento les claus a la porta, m'incorporo esperançat. Mirada al terra, ha estat un miratge, una al·lucinació més. Deixo caure el llibre a terra, sense forces per estampar-lo contra la paret, com voldria. Primer tic, i una eternitat després, tac. Un cop més, tu no vindràs.

*****

Em sembla que no està quedant prou clar... el text és un relat inventat! No us espanteu ara...   

divendres, 22 de juliol de 2011

Lazy

Avui vull compartir un vídeo amb vosaltres, és una de les cançons de l'estiu, del tal Bruno Mars, que darrerament te'l pots trobar fins a la sopa (o el gaspatxo, per l'època). La cançó a mi em dóna molt bon rotllo, i el vídeo, molt senzill i ximple, amb algun toc una mica obscè, em fa molta gràcia, segur que us arrenca un somriure. La cançó no pot ser més lamentable pel que diu, un paio que no té ganes de fer res, que avui, de fet, no pensa fer res i que demà serà un altre dia. Pura mandra. Però és que avui jo agafo vacances, i efectivament, no penso fer res de res de profit, per tant el vídeo i la cançó em van perfecte per anunciar-ho. Unes vacances súper llargues, tot just una setmaneta, però millor això que res. Cantem plegats: Today I don't feel I'm doing anything...

dimarts, 19 de juliol de 2011

Mal client

Mira que em faig un fart de comprar llibres, que gràcies a mi els escriptors arriben a final de mes. Però si continuem per aquest camí, n'hi ha un que no pagarà les factures. He de dir que sóc un mal client, un client pèssim, de Salvador Macip. I per què? Doncs perquè fa uns mesos ell mateix em va donar un llibre seu com a premi d'un concurs facilíssim que va fer, i ara he estat guanyador de la seva darrera novel·la (a mitges amb Sebastià Roig), al joc d'encertar llibres de ca la Jomateixa. Vaja, que Macip sempre el llegeixo de gorra! Per si serveix de consol, una de les quatre novel·les per a adults que té sí que la vaig comprar, i posteriorment també la vaig regalar, per tant deixem-ho en dos de quatre.

Li vaig dir per activa i per passiva que no pensava llegir Ullals perquè no m'agraden ni llibres ni pel·lis de por, però no hi ha manera. Ell insistia, i jo que no. I va, i em toca el llibre. Segur que ell hi ha tingut alguna cosa a veure, perquè si no de què puc igualar jo en McAbeu per guanyar un joc a la catosfera!? Doncs res, que l'hauré de llegir. Però si després necessito un psicòleg, algú me l'haurà de pagar.

Per si cal alguna prova, aquí la deixo:


Va, que així a més fem una mica d'spam dels seus altres llibres, i de retruc, del d'un altre conegut científic i blogaire, que per protegir el seu anonimat no direm que és en Daniel Closa del Centpeus.