Estimat abisme,
ja saps que et trobava a faltar. Ja feia molts dies que vaig aprendre a girar cua, a donar-te l'esquena i caminar en direcció contrària. Vaig passar molt temps caminant per la teva vora, mirant avall tot sovint. Semblava que no, però sempre podia fer un passet més per caminar més al límit, era un expert equilibrista. Havia estat parlant de tu fins i tot, senyal que et coneixia, que sabia que eres allà. Em comentaven que hi ha qui no sap on són els abismes, però que quan se'ls troben saben allunyar-se'n. I jo que et tenia allà i et coneixia com si t'hagués parit! Bé, de fet t'havia partit... Em trobava estranyament còmode allà amb tu, assegut amb els peus penjant al buit. Però vaig veure que no podia ser, que si et coneixia, bé havia de trobar la manera de fugir, de no arriscar tant. Va semblar fàcil al principi, tot i que se'm feia estrany tenir els dos peus a terra. Alguna cosa en mi no sembla funcionar si tot és tranquil, és com si busqués brega amb mi mateix. I va i se m'apareix la possibilitat de tornar-me a acostar a tu; i vinc. No massa, eh? Només una mica perquè et tinc por, però també sento certa atracció.
Va abisme, dóna'm una mica de marge. Torno a caminar d'esquena a tu, no et fa res, oi? Tranquil, si segur que tornaré.