diumenge, 29 de novembre de 2009

Premonicions

Més de sis hores de viatge donen per molt. En el trajecte cap a Edinburgh vam tenir temps de parlar de moltes coses, i prou interessants. Una d'elles eren els somnis premonitoris. La conversa va tenir moltes vessants, però hi ha un aspecte que voldria compartir aquí. Tots hem sentit parlar de gent que ha tingut somnis premonitoris, o ha sabut què havia de passar. És clar que hi ha històries difícils de creure, però algunes tenen molts visos de ser reals. Com explicar que es pugui somniar el que ha d'esdevenir si no creiem en que hi ha un destí marcat, un futur preestablert? Sembla una cosa del tot paranormal.

Jo, sense ser cap entès en temes referents a la ment, li dono una explicació perceptiva. El nostre cervell té una capacitat que no ens podem ni imaginar. D'aquesta capacitat fem servir un percentatge molt petit, i per ser que tots compartim els mateixos gens, hi ha persones amb habilitats mentals molt diferents. No processem tota la informació que rebem amb els sentits. Si així fos, pararíem bojos. Però això no vol dir que no ho percebem. Tot ens arriba i el cervell destria què és important en aquell moment. Penso que almenys algunes premonicions es poden basar en percepcions que hem emmagatzemat sense adonar-nos-en. Entenem i guardem que una cosa pot passar perquè hem rebut una informació, però no serà fins més tard, quan se'ns manifesta aquesta informació, que no sabrem del cert que allò passarà, i per tant, predir el futur, però sempre proper.

No sé si m'explico, però intento buscar una explicació a coses que no en tenen, coses que es consideren sobrenaturals. Potser peco de creure que la ciència pot explicar-ho tot, però és que això és el que penso. Hi haurà persones que tindran més desenvolupades aquestes capacitats perceptives i de processament d'informació, com hi ha gent que endevina les cançons amb dues notes o que pot recordar grans quantitats d'informació. Ja ho diuen que no arribarem mai a entendre el cervell humà, que s'escapa a les nostres capacitats. Però a mi tots aquests temes m'apassionen. Es nota, oi? 

divendres, 27 de novembre de 2009

Intimitat musical

La Mireia va llençar una proposta que ha tingut molt èxit. Volia veure com és la nostra lletra, allò que ens van ensenyar de petits a l'escola, us en recordeu? Bé, jo m'he volgut afegir a aquesta iniciativa amb un post que hauria escrit de la manera habitual, però fet a mà. Ara veureu per què em passo mitja vida davant de l'ordinador i no escric amb boli i paper...  



 Si clickeu a sobre potser entendreu alguna cosa...

dimecres, 25 de novembre de 2009

Marea



Als afores d'Edinburgh hi ha un poblet  que s'anomena Cramond. Aquesta escapada és una de les que ens vam deixar pendents quan vam visitar aquesta ciutat a l'agost. Aquest cop no ens ho vam perdre. Des de la vora del mar es veu allà al mig un illot pelat amb escàs interès aparent. Però amb la marea baixa, una passarel·la cimentada et permet arribar-hi caminant al llarg d'un quilòmetre i mig. Ja allà tens unes molt bones vistes de la costa, però és impossible no pensar què passarà si torna a pujar la marea i no et dóna temps de desfer el camí. No vam voler comprovar-ho. Hores després i ja en foscor, vam poder veure com dels pilars piramidals de la passarel·la ja només se'n veia la punta de dalt i que l'Illa de Cramond no era més que una taca al mig d'aquell entrant de mar.

diumenge, 22 de novembre de 2009

La sorpresa

Hola des d'Edinburgh!

Al meu amic GG li agrada celebrar el seu aniversari, un mes abans de la data sol enviar un mail de convocatòria a molta gent perquè tinguem temps de muntar-nos-ho per anar-hi. Els darrers anys ens hem ajuntat força gent de diferents procedències, però que ens hem anat coneixent a base d'aquests sopars.

Aquest any, però, amb ell i la seva parella a Edinburgh, no hi va haver mail i no estava previst celebrar-ho. Però això no era motiu perquè els altres no decidíssim anar-hi. Així que vam comprar uns vols per poder ser amb ell en aquestes dates. La gràcia del cas és que ell no en sabia res, ni en va saber res fins el mateix moment que ens va veure en el bar on havíem quedat de trobar-nos amb la Rach, la seva parella, el nostre ganxo perfecte.

És una gran bogeria, però valia la pena fer aquesta escapada per fer una sorpresa d'aniversari a una de les persones més importants de la meva vida. El moment de la trobada va ser espectacular, estàvem tan nerviosos... és una cosa que no oblidarem mai. Però no ens ho podíem perdre, jo fa molts anys que assisteixo a aquest sopar.

No podia dir res aquí perquè ell ho llegiria i la sorpresa s'hauria acabat. I mireu que tenia ganes d'explicar-ho! Vam arribar ahir a la tarda i ens quedem fins dimarts, no tenim massa plans, però segur que hi ha coses noves per veure. I també estaré per aquí alguna estona, segur. 

dijous, 19 de novembre de 2009

El carrer de sempre

Camino pel carrer de casa els meus pares, allà on he viscut tant temps. La fesomia del carrer ha canviat molt darrerament, des que no hi sóc, més del que havia canviat des que jo era petit. Ara hi fan obres, però s'intueix que quedarà molt bé. És un important carrer de pas, ja tocava rentar-li la cara.

L'amo del bar amb solera, caspós com és, abaixa la persiana amb la seva menuda dona. Llueix una immensa panxa, senyal que no li va tan malament el negoci. Té la mateixa cara de malparit que sempre, però porta un look tot estrany, la closca ben afaitada i una llarga barbeta tenyida de ros. Ja no té edat.

Al súper de barri de la cantonada hi ha la mateixes dependentes, però ben envellides que les trobo i no hi ha rastre d'aquelles criatures que tenien per allà a les tardes. Han crescut, i a saber on paren. Fa més d'una dècada (tirant curt) que no hi compro res.

El dependent de la tenda de fotografia, amanerat i tan tocat i posat com sempre, conserva la seva incombustible barba, però cada cop té més pèl blanc per tot el cap. Atén uns clients i només el veig d'esquitllada.

Em creuo amb aquell noi tan alt i esprimatxat. Ja no és cap noi. Algun altre dia l'he vist amb la pròpia família, no deu fer massa que l'ha formada.

I la llibreria de referència del barri ha canviat de lloc, abans era més gran. La dona que m'atén no la conec de res, però tampoc sabria dir qui treballava abans allà. Ja no estic acostumat a visitar llibreries tan petites.

Tot està igual, però tot ha canviat.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Relats conjunts, Festa d'aniversari


La feina que m'han aconseguit no sembla difícil de fer, però trobar-me en un escenari digne de CSI Miami no em tranquil·litza massa. Tinc la impressió que en qualsevol moment una furgoneta negra pararà a l'altre costat de la piscina i en sortiran uns encaputxats que començaran a pelar tota aquesta colla d'estirats. El mafiós del vestit marró és el primer que llepa, segur. Massa tele, ja m'ho deia ma mare. Però el noi de les tovalloles? El noi de les tovalloles sempre és el dolent. A veure si passa alguna cosa i em carregaran el mort a mi! Però què ha de passar, si aquí tothom s'ho està passant teta! Com se'ls gasten! Després diuen que hi ha crisi! Aquests no saben què és la crisi. Això jo, que necessito la pasta per pagar-me la carrera! Em sembla que li vaig a portar una tovallola a la tia aquella que està en boles. Recrear-se la vista deu anar inclòs en el sou. Però al tio aquell ni acostar-me, eh? I per què voldran el micro aquest allà al mig? Tocarà la guitarra aquella noia? És la que va més vestida... Va, segur que és per jugar al Sing Star! El que em dóna mala espina és el tio vestit de mariner. O de què va? Quines pintes... això està ple de frikis, deu ser la pasta que els surt per les orelles que els fa tornar bojos. I quina calor... el que donaria per treure'm aquest uniforme i fotre'm a la piscina! Però per temperatura els de la caseta, collons! Que no veuen que es veu tot a través de les vidrieres?? O és que aquesta és la gràcia? Si aquells van en plan sadomaso! No puc més tu, aquí hi ha gent molt rara. Ja els estaria bé que vinguessin els encaputxats de la furgoneta! Foto el camp, aquí es queden. Ja buscaré feina en un Pans & Company!



La millor manera d'homenatjar els Relats Conjunts pels seus tres anys de vida, és, com no, amb un relat. Animeu-vos a participar. Moltes felicitats a aquest projecte tan fantàstic, i que no pari la festa!

diumenge, 15 de novembre de 2009

Pause

Sempre estem dient que en aquesta vida s'ha d'anar endavant. És el consell per excel·lència, davant de qualsevol mal pas que ens afecta i ens entristeix, cal anar endavant. Mentiria si digués que no he donat mai aquest consell. Però llavors arriba el moment que et preguntes per què cal tenir una direcció. Què implica anar endavant? Estar bé? Tenir conductes socialment acceptables? Sortir de casa, relacionar-se, buscar distraccions, recolzar-te en els amics, conèixer gent nova...? D'acord, totes aquestes coses són necessàries o altament recomanables. Però cal tenir l'estat mental adequat per poder fer-les.

Què tal una pausa? Per què no deixar de sentir-se obligat a tirar endavant, a seguir la gent quan no en tens ganes, a fer activitats que t'avorreixen, a fer qualsevol cosa que se't fa gran, per simple i fàcil que sembli? Em sembla que hi ha moments que cal demanar que el món pari un moment, baixar-ne, i que després continuï. A la següent volta ja hi tornarem a pujar, i si no a la que vingui després.

Em sento en pausa. Em sembla que és el millor per mi, pensar una miqueta en el que vull i em cal ara, fer només les coses de les que em senti capaç. Si moltes coses em van grans, millor deixar-les passar. Fins que no estigui en pau, em mantindré en pausa. I ja premerem el play quan toqui.

divendres, 13 de novembre de 2009

La decisió

Sembla mentida, però la setmana que ve ja farà un any que estic a la meva feina actual. Ha estat un any que ha passat com una exhalació. M'hi he fet un lloc i penso que gaudeixo de l'estimació de força companys i de la confiança dels meus superiors. Se'ns dubte, ha estat de les millors coses dels darrers temps, però ja he explicat recentment que el nivell d'exigència puja i que l'ambient general no és el millor ara mateix.

Avui m'han demanat que fes una planificació que no em correspon, que presenti opcions per procedir a una segona fase de producció. Hom hi podria veure una confiança ja que m'ho demanen a mi en absència de la persona a qui ho haguessin demanat, però alguns hi veuen justament que han aprofitat aquesta absència per plantejar-m'ho a mi ja que no dic mai que no. Volen saber fins on pot arribar el meu equip, i jo sé que podem fer molt més, el límit encara queda molt lluny. El problema és que si porto el meu sacrifici fins el límit, tant els que venen abans com els de després en la nostra cadena de producció ho passaran malament, cosa que, a qui m'ho ha demanat, li importa un rave.

La gent vol viure. Jo em pensava que havíem de treballar vuit hores, però sembla ser que allà també hi anem a fer vida social i a tenir estones per tocar-nos allò que no sona. Em costa d'entendre. Suposo que és per la meva implicació en tot allò que faig. Vinc d'un lloc on era l'últim mono i el que no sabia fer res. Ara m'han de parar, em diuen que no mostri mai el que sóc capaç de fer, que ja seran els de dalt els que em faran arribar al límit, encara que no vulgui. Potser tenen raó. Però encara que a mi em sigui igual i pugui donar molt més, el que no vull fer és perjudicar els meus companys. Això mai.

No he fet el que em demanaven. Sense consultar-ho amb qui ho havia de decidir no prendré cap decisió. Dilluns serà un altre dia; ja sortiré del pas.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Reencarnació

Es podria pensar que retiro al misticisme entre parlar de ioga, mantres i aquest títol, però em sembla que aquestes coses no estan fetes per mi. No obstant, sense saber massa bé com, un click del meu cervell m'ha fet notar una mena de presència, el que seria una reencarnació. Com saber si el que veig és cert o és només la meva imaginació? Tot això em sembla inversemblant, és possible? Pot haver-se transmutat? L'aparença no és la mateixa, però les maneres... o és només que m'hi ha fet pensar? És possible tornar? És possible saber-ho? Ets tu?

diumenge, 8 de novembre de 2009

Gomes de cabell

Sembla mentida com es poden oblidar les coses. Fa uns dies, llegint un blog, vaig recordar una cosa que tenia completament oblidada, com si no hagués passat mai. Tants anys de vida donen per fer moltes coses, em pregunto quantes altres esperen ben guardadetes a que qualsevol click me les faci tornar a la memòria.

Sempre he tingut molta tendència a guardar coses, entrades, tiquets, qualsevol tipus de ximpleria, la qüestió és no llençar res. I també he tingut moltes col·leccions, però sempre a petita escala, mai com una cosa que hagués de mantenir i augmentar a tota costa. D'això ja n'he parlat algun cop. Doncs bé, en plena adolescència em dedicava a col·leccionar gomes de cabell de les meves amigues, o de noies amb qui tingués una mínima relació. Ara que hi penso, potser en aquesta època s'inclouen els primers anys de carrera, però no sabria delimitar a quines edats ho feia, de veritat que no ho recordava gens ni mica.

Recordo que les etiquetava i les guardava en un tupper que tenia amagat. Havien de ser usades, no podien ser noves, és clar. Encara deuen ser allà, a casa els meus pares, dins d'un bagul on guardava tots els meus secrets. No és que estiguessin massa amagats, però confiava en la bona voluntat dels de casa. La propera vegada que hi vagi hauré de fer un cop d'ull dins aquell bagul. A saber què en pot sortir d'allà dins.

dijous, 5 de novembre de 2009

Satèl·lit

Què deu tenir la Lluna que ens atreu tant, que ens quedem embadalits quan, com aquests dies, ha estat plena? Alguna mena de poder té el nostre satèl·lit. Potser és la voluntat d'abastar una cosa que no podem tenir, on no podem arribar? Perquè, no ens enganyem, l'home no ha posat mai els peus a la Luna, no? Darrerament he afirmat molts cops aquest fet, però és evident que no tinc massa elements per saber si el que ens van vendre al '69 és cert o no. Hi ha gustos per tot, i els amants de teories de la conspiració, com jo, som de la creença que no, tot i que com em comentava el meu pare l'altre dia, tan tenses com estaven les relacions internacionals en aquella època, els russos no haguessin permès mai que un frau d'aquesta magnitud hagués quedat impune. Jo segueixo tenint els meus dubtes.

El que sí que sembla més probable és que no es poguessin obtenir gravacions en aquell viatge, i que les imatges que es van veure al món sencer fossin gravades en un plató, com qualsevol altra pel·lícula de ciència ficció. He sentit a dir que, davant la possibilitat de no poder filmar l'esdeveniment, van encarregar a l'Stanley Kubrick que en fes la seva pròpia versió.

Sigui com sigui, haguem caminat damunt la lluna o no, tinc la impressió que ens amaguen tantes coses a nivell global, nacional, local... penso que vivim molt enganyats, que no sabem ni la meitat de les coses que passen, i les que sabem potser estan manipulades. Potser he vist massa sèries i pel·lícules que parlen d'aquestes coses, però ja sabem que ens enganyen en moltes coses, només cal mirar la situació actual del nostre país. Què ens fa pensar que no ens enganyen encara amb més coses? Em sembla que ja no em sorprendria de res.

Seguim mirant la lluna, seguim sota el seu embruix. Potser algun dia hi arribarem.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Retalls

Digues tu, mirada trista, què farem a partir d'ara, què hem de fer? Quants anys passarem plegats amb la meva mirada no més alegre que la teva, i els teus miols llastimosos? Hi ha tantes coses que no entenc... com es pot arribar a una situació així, amb tot de cara? Per què recordar un passat, dos passats o fer-se preguntes? No ho entenc. Per què tinc por a una llumeta verda? Tinc unes tisores aquí al costat, metàfora dels retalls amb els que estan escrits aquestes paraules, retalls que queden del que va ser un pensament uniforme, una direcció. Ja n'estic cansat, no puc, ara no puc enfrontar-me a algunes coses, ja prou feina tinc. Ja m'és igual si sóc bo o dolent, de moment em conformo amb ser. I ara vull estar sol, amb els meus pensaments. No vull preocupar a ningú, i no tinc ganes de parlar-ne. Quan me'n vinguin ja buscaré a qui faci falta.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Migdiada


Fan fins i tot enveja, oi? Qui no voldria fer una migdiada tan ben acompanyat? Són germans, i de vegades semblen personetes. Cadascun té la seva personalitat, cadascun agafa el seu rol. Poden anar per lliure i cadascun estar a una punta de la casa, i altres cops no es poden separar. En alguns moments es barallen, es mosseguen, s'esgarrapen, fan tombarelles a l'aire. Però després es passen una estona llepant-se les ferides imaginàries. Es fan companyia, es busquen, i de vegades quan un ve, l'altre marxa. Saben estar units per aconseguir el que volen i si no cal no es diuen ase ni bèstia.

Són una autèntica parella de germans, amb tot el que això comporta. I tenen el que jo mai he tingut ni tindré amb el meu germà. Com sempre, em donen lliçons que no aprendré.