dimecres, 30 de setembre de 2009

Mala llet

No sé ben bé per què és, però em noto una mica nerviós darrerament, i em surt una cosa que porto a dins i que generalment puc controlar: la mala llet. Al llarg de la vida ja m'han anat dient que en tinc, però va una mica a temporades. Ara feia temps que estava més en pau amb l'univers, però ara veig que algunes coses em fan saltar, ja no és estar més susceptible, o potser també, però coses que deixaria passar ara me les prenc més a pit i m'emprenyo, o en deixo anar alguna de grossa. No és per estar-ne orgullós, és clar.

No sóc d'aquells de 'tu no m'has vist enfadat, que quan m'enfado!!!'. Va, això sol ser només de boca. A mi tothom m'ha vist enfadat. No fet una fúria, és clar que no. Però mai m'hi poso, perquè no em cal, abans ja he fotut una bronca i llestos. Però bé, que hi ha gent que no en té la culpa de les meves rabietes, ni dels meus comentaris. Que no s'ha de pagar res amb ningú que no toca. Per això hauria de demanar disculpes, però no sé a qui ni quantes vegades. Malauradament, m'adono tard, o directament no m'adono de quan faig mal fet i dic una paraula més alta que una altra. I mira que de normal mesuro les paraules!

L'altre dia em vaig anar a vacunar, i les meves companyes em van dir després que a veure si m'havien posat la ràbia. Com a mostra, ja val, oi? Suposo que m'exalto més, que parlo més durament, que no estic per massa ximpleries... i no sé per què. També em serveix per ser més mordaç o més graciós segons com, però no compensa. Només puc mirar de calmar-me una mica i deixar passar aquest moment, que no m'agrada ser desagradable amb l'altra gent. Valoro el respecte, i no vull perdre'l.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Veus com valia la pena venir?

I quan ja pensaves que un sentiment estava mort, et veus cridant, saltant i celebrant, i et sents part d'alguna cosa, d'un tot. I se't barregen pensaments, perquè no hi vols ser, però hi ets, i feia molt que res no t'emocionava igual. Perquè no ho creies possible, i t'ensumaves una nova decepció, una llosa més sobre les espatlles que et fes sentir més i més malament, però no ha estat així. Perquè quan les llàgrimes són d'alegria i no de ràbia i impotència, són dolces. Perquè quan reps mirades còmplices, abraçades, cops a la galta i unes quantes bromes, i quan et diuen 'ho veus com valia la pena venir?', saps que sí que valia la pena ser-hi, encara que no fos de manera activa. I recuperes l'esperança, perquè potser no està tot perdut, ni per tu ni per ningú, i potser una situació que no semblava tenir solució, s'anirà encarrilant fins a estabilitzar-se de nou, i us colocarà on pertoca. No saps si ho viuràs de prop o de lluny, però realment vols que funcioni. Ja no per tu. Per tots.

divendres, 25 de setembre de 2009

FRIENDS

Ja fa una temporada que mirar sèries està de moda. Qui més qui menys, tothom mira alguna sèrie americana, i encara que n'hi ha que es conformen a mirar-la quan la fan per la tele, conec a molta gent que les mira per internet, per tal de poder veure els capítols que es vol i quan es vol. Hi ha autèntics fanàtics de Lost o House, per posar exemples, però darrerament a mi m'agrada més veure comèdies de situació, amb capítols curtets i graciosos. Les sèries que he estat seguint són Scrubs, The Big Bang Theory i How I met your mother, però la primera ja ha acabat i les altres dues acaben de començar temporada als EUA i les tinc al dia.

Però com que no en trobo d'altres que m'enganxin, he decidit tornar a la sèrie més mítica d'aquest estil: FRIENDS. La vaig veure sencera i seguida fa uns anys, (deu temporades) i em va encantar. És pionera, una sèrie que parla de relacions i d'amistat de gent que ronda la trentena, que ja no són estudiants i estan buscant el seu lloc a la vida. Va cremar totes les naus. Seguint les històries dels sis protagonistes també s'hi barregen tots els tòpics que envolten les relacions personals, des de la més simple a la més complicada. Diguem que ho van posar difícil a totes les sèries posteriors, ja que quan elles hi arribaven, FRIENDS ja havia passat per allà.

És totalment recomanable, molts temes que tracten no han passat ni passaran de moda, i segueix sent fresca i fent riure com sempre. Això sí, el vestuari comença a veure's una mica antic... Però és tan bona! Crec que mai no hi haurà una comèdia que la superi. Jo ara intento fer l'esforç de mirar-la en anglès. No és que no m'agradin els doblatges, però com que és la segona vegada, miro que em serveixi d'alguna cosa també, perquè em noto una mica rovellat. Es pot seguir força bé.

És tard, però em sembla que em vaig a posar un altre capítol...


dimarts, 22 de setembre de 2009

El mascle dominant

A manca d'una dona a casa que porti els pantalons, hom pensaria que jo hauria de ser qui mana, però no oblidem que comparteixo pis (que no lloguer) amb dos energúmens en forma de gats, que a més són mascles els dos. Entre ells, en Bamboo, més nyicris i poca cosa, sempre ha estat clarament el dominador. Però el que no pensava és que em dominaria a mi també! A casa hi ha un mascle dominant, i no sóc jo...

Ell fa el que vol, tria on dorm, rasca el sofà, decideix si s'acosta o se'n va, i si li venen de gust moixaines, no accepta un no per resposta, encara que en aquell moment tingui el Blog a la falda, el fa fora i s'hi posa ell. Per no dir que quan li dóna la gana, no em deixa dormir, es posa a miolar darrere la porta i no para fins que surti. I després com si res, es fa el longuis!

Però el que ja demostra clarament que és el rei indiscutible de la casa, és que no hi ha manera d'aguantar-li la mirada! Serà malparit! De vegades me'l quedo mirant des de lluny, i fixem els nostres ulls en l'altre i, invariablement, sempre em guanya, em ve el riure i l'he de deixar de mirar! I ell continua, mirant-me amb cara de 'què-t'has-pensat!', sense moure ni una pestanya. A en Blog el guanyo, m'aparta els ulls en poca estona. Però en Bamboo és massa, tu, qui mana, mana.



diumenge, 20 de setembre de 2009

Wanted

Un relat de l'Assumpta a 365 contes em va fer pensar en la gent que he anat veient desaparèixer en el temps que porto en aquest món virtual. Certament, molts cauran en l'oblit, però hi ha blogs que ens marquen i que sempre portem una mica amb nosaltres. A mode d'homenatge, sempre he anat deixant enllaços aquí a la barra lateral als blogs que he vist caure i que eren especials, i això m'ajuda a no oblidar-los mai.

Alguna gent desapareix sense més; d'altres avisen. I estic segur que molts tornen, ja que no és tan fàcil desenganxar-se d'aquest món virtual. D'aquests, un cop més, alguns avisen i d'altres tornen amb un altre perfil, un altre nom, i desitgen tornar a ser anònims, com quan van començar per primer cop. Personalment, em costa entendre-ho, si algú reapareix i intenta passar per una altra persona, d'alguna manera em sento una mica enganyat, i això m'entristeix. No obstant, probablement no me n'adonaria, sembla que no tinc massa capacitat per detectar res del que passa. A més, tothom és lliure de fer el que vulgui, és clar, especialment amb la seva intimitat.

I per no oblidar, tornant al que deia al principi, hi ha uns quants blogs parats de fa un temps, no tant com els ancestres dels que parlava, però que m'agradaria saber on paren, què fan. De fet, m'agradaria que tornessin, però no és una cosa que pugui triar. La seva desaparició no puc dir que em preocupa, però si que m'inquieta, i vull creure que la seva absència es deu a que tenen alguna cosa millor a fer que córrer per aquí. Però jo en faria recerca i captura. Algú sap alguna cosa, per citar alguns noms, de la Bruixoleta, d'en Clint, la iruNa, la Tacte de les paraules, la Somniant la Lluna..., de l'Efe, la Nits, la Yuna, la Siberieee...?

divendres, 18 de setembre de 2009

La bombolla

Busco una llum al meu interior que em serveixi de far, que em guii en la foscor. Busco un camí pel que caminar, pel qual arribar a algun lloc on agafar-me. Sense passar mals dies ni sentir-me trist, em noto a la deriva i totalment sense rumb. Segueixo fils que s'entortolliguen més aviat o més tard, i al final de cada cabdell no em veig capaç de teixir res. Com si em trobés dins una bombolla plena d'un dens fum, que avança amb mi, que sempre m'envolta. Sé que hi ha llum allà fora, però no sé en quina direcció he d'anar, quina serà càlida i agradable o quina em cremarà.

De vegades penso que no s'hi està tan malament dins de la bombolla, encara que no hi pugui veure res. Potser em fa por trobar la sortida, deu ser això. Potser espero que algú la rebenti per mi, seria més còmode. Mentrestant, esperant a veure si, a part de llum, intueixo formes o colors, allà fora, si alguna imatge guanya nitidesa. Però no, tot continua fosc.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Relats conjunts, El fumador


S'odiava. El seu simple reflex era insuportable. I els seus actes i les seves relacions. Detestava les seves mesquineses; res no valia la pena. Amb mirar-se al mirall feia un acte de pura tortura, s'obligava a no apartar la vista, a contemplar-se i fer créixer l'odi que sentia envers ell mateix. No suportava tampoc ni la seva cara ni el seu cos. Veure's vestit per anar a treballar, quan s'havia convertit en el que era ara? I aquell barret? Pràcticament li venien arcades. I la cigarreta. La cigarreta perpètuament enganxada als llavis. Maleïda addicció de la que no es podia alliberar. S'odiava també per això, per la seva feblesa, per no ser ningú.

Amb un cop de puny va rebentar el mirall que ara li tornava la seva imatge deformada i projectada en mil direccions. Amb això va experimentar una estranya sensació d'alleujament. Amb la mà ensangonada, va girar cua i va marxar.



Sabeu que han tornat els Relats Conjunts?? Què espereu a participar-hi?

diumenge, 13 de setembre de 2009

Com es fabrica la por?

A casa la Iruna i de la Trini vaig veure un vídeo que penso que val la pena compartir amb tothom. Parla de la famosa grip A, i millor que tots sapiguem d'on ha sortit abans que desaparegui misteriosament i s'inventin alguna altra cosa per tenir-nos distrets. Grip de les vaques no n'hem tingut encara, oi? Ja vindrà. És un documental de Julián Alterini que es diu Operación Pandemia. El vídeo és llarg, però us demano que perdeu deu minutets del vostre temps per descobrir com ens manipulen i qui ho fa. Creieu-me, a mi m'ha posat els pels de punta més d'una vegada. Ja sabeu que aquestes coses s'han d'agafar amb precaució i no creure-ho cegament, però jo m'ho crec força, ja que em confirma les sospites que tenia. És tan frustrant veure com la por fa canviar el món, i com ens tenen d'enganyats...



Per cert, que diu que hi ha un error en el vídeo i que quan parla de la campanya de vacunació massiva contra la grip porcina del 2009 en realitat vol dir la del 1976. Què hi farem.

divendres, 11 de setembre de 2009

Referèndum

Aquests dies la catosfera va plena de referències al controvertit referèndum d'Arenys, i com és natural, avui és el dia per mostrar la nostra catalanitat i la nostra voluntat d'esdevenir un país de ple dret.

Com ja he dit en alguna ocasió, la catosfera és un univers molt petits. Aquí tots tenim coses en comú, pensem de manera molt semblant, ens agrada escriure, ens agrada llegir, i ens agrada mostrar la nostra opinió, aixecar la veu quan convé. Aquí, aparentment, no hi ha ningú que no doni suport a l'autodeterminació. Sembla, doncs, que el país ho té molt clar: Calalunya vol ser independent.

Però és veritat això que dic? Jo, sincerament, no ho veig tan clar. A Catalunya hi ha 7 milions d'habitants, i hi ha de tot. Convindrem que cadascú és lliure de tenir les seves idees, ja que si pretenem betar la llibertat de pensament no som millors que la gentussa que tant critiquem, aquesta que no permet la celebració d'un referèndum democràtic però sí permet una manifestació falangista. Volem ser com ells? Doncs comencem a respectar que hi ha gent que no pensa com nosaltres.

Personalment, i perquè quedi clar (sempre ho he de dir perquè no em prengueu pel que no sóc), em sento tan allunyat del pensament espanyol com del de qualsevol país africà o del sudest asiàtic. Mai no em sentiré espanyol, sóc català i així ho he dit i ho diré sempre, tant aquí com a l'estranger. Però no crec que la majoria (i deixo clar que vull dir la majoria) de gent que viu i treballa a Catalunya tingui les mateixes idees que jo. Que tots els que puguin llegir aquest escrit les tinguin, em sembla normal, però no veig aquest sentiment nostre a flor de pell de la gent del carrer.

De manera que estic totalment a favor de que puguem decidir el que volem pel nostre país, que ens deixin triar. És més, no veig per què hem de demanar permís a ningú per fer-ho. Però el que tampoc veig bé és que el referèndum sigui per aconseguir el Sí, i que es faci campanya per això. A casa meva a això jo li dic recollir firmes, que és una altra cosa diferent que una consulta popular. Que la gent trii lliurament, amb total llibertat, i veurem el que surt. Si el resultat no és com el que donaria una consulta entre la gent de la catosfera, a mi no m'estranyaria massa.

No entenc de política ni de democràcia, però crec en les meves idees. No vull que una minoria parlem per tota Catalunya, ni vull que ningú es vegi arrossegat pel nostre fanatisme. Tots som catalans, no només els independentistes.


Bona diada a totes i tots.

dimecres, 9 de setembre de 2009

090909

Des de sempre, el meu número preferit ha esta el 9. Per això, el dia 9, del mes 9, de l'any 9 podia ser un dia molt especial. Fa dies que ho vaig pensar, aquest dia havia de passar alguna cosa diferent, era un senyal. Així que des del matí he anat pensant en les coses que em passaven i donant una importància especial a tots els fets del meu voltant, esperant que algun d'ells seria el de veritat, el que significaria alguna cosa, el que canviaria la meva vida.

Ara el dia s'acaba, i si el miro amb perspectiva, ha estat un dia com qualsevol altre, no hi ha hagut res fora del normal. Però el fet de pensar-hi, de valorar tots els detalls i estar atent per no perdre'm res, també l'ha convertit en un dia una mica diferent, un dia d'adonar-me, un cop més, que els petits detalls són el que fan aquesta vida tan interessant, tan espectacular. He rigut molt, he donat importància a coses que normalment passen de llarg... he viscut intensament, sense fer res d'especial. Aquesta ha estat la diferència d'aquest dia.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Retirat?

Feia molt temps que no anava a cap activitat castellera. Aquest cap de setmana he estat a l'assaig i a una actuació, però sense participar, només mirant. Continuo tocat, no he fet res per recuperar-me de l'espatlla, però el que més tocat està són les ganes de tornar i la motivació. He hagut d'explicar molts cops per què no hi vaig mai, molta gent m'ha preguntat, i no m'agrada gens haver de donar explicacions. Després de 16 anys fent castells no sento la necessitat de mantenir el compromís que sempre he mostrat. Una inoportuna lessió i poc convenciment de com funcionen les coses tampoc no hi ajuden gens. Pensava que no em passaria mai, però estic bé sense anar-hi, no ho trobo a falta.

Això sí, mirar actuacions de la teva colla és molt avorrit quan no hi pots participar. Entenc que a la gent li agrada mirar, però quan n'has vist tants, mirar com els fan i no sentir-los a mi no m'aporta gaire emoció. Abans em moria de ganes de posar-me a sota quan em quedava fora d'algun castell, però ja no. Ahir quan hi anava tenia dubtes de què faria, però en arribar va sortir de mi el mateix discurs que la darrera vegada que vaig trepitjar el local d'assaig: 'estic retirat'. Però em pregunto si es pot deixar de ser casteller. No tindré ganes de tornar més endavant? Ja sé que hi puc tornar si em ve de gust, igual que puc no anar-hi més si el cos m'ho demana. Però el moment és estrany. No tinc ganes de tornar, però ho veig com una cosa tan meva...

divendres, 4 de setembre de 2009

El temps a internet

Quan vaig tornar aquest dimarts passat, em vaig trobar més de 160 posts per llegir, que vindria a ser més o menys un per cada blog que tinc al lector, però repartits de forma desigual, és clar. També tenia alguns mails per contestar, i encara me'n queda algun, però més o menys ja m'he posat al dia. Hi he dedicat molta estona, però ha valgut la pena.

Ara bé, com tots sabeu, el temps a internet és molt relatiu, no t'hi poses només un momentet i ja està, si comences, el temps es deforma i sols estar-hi quatre vegades més del que esperaves. Això ho saben molt bé els informàtics i similars, i per això hi ha una taula d'equivalències de temps, és la següent:

És de l'humorista gràfic J.R.Mora.

No em direu que no us hi sentiu identificats? O seré jo l'únic malalt?

dimecres, 2 de setembre de 2009

Contrastos


Ahir dormia en pijama d'hivern i un nòrdic, i s'estava la mar de bé. Avui he dormit en calçotets, amb un llençol ben fi, la finestra oberta i el ventilador engegat.

Fa molt poquet caminava per llargues extensions de verd que semblava que no s'acabarien mai, si no era per escarpats penya-segats. Avui he rebut tres trucades dels meus companys de feina, entre d'altres gestions, avorrits i amb ganes que torni, recordant-me que dilluns s'acaben els meus dies de descans.

S'acaba parlar d'un viatge que ha estat màgic en molts sentits, que ha renovat llaços que no calia renovar, i que ens ha deixat a la retina uns paisatges d'un altre món. I Edinburgh, una ciutat que no vol canviar, que no vol avançar, una ciutat monocroma de formes eclesiàstiques, però que quan la mires per dins t'acull com ha acollit els meus amics. No vol canviar, i espero que mai no ho faci.

I per enllaçar aquests dies fora de sèrie amb el que sol ser aquest blog, una petita reflexió del viatge de tornada, d'una conversa de les que m'agrada tenir, amb una persona amb qui m'encanta tenir-les. A la vida de vegades ens sentim perduts i no sabem què busquem o què ens cal per sentir-nos bé. A mi em falten moltes coses de les que esperava tenir a aquesta edat. En canvi, altres estan més a prop d'aconseguir-ho, això marca diferències molt clares en les prioritats i fins i tot en el comportament. No obstant, la naturalesa humana fa que mai en tinguem prou, que quan tenim el que volíem notem que encara ens falten coses, que en volem més, encara que no sapiguem què pot omplir-nos. Em preocupa no aconseguir mai allò que vull, però si ara ho tingués, si ara no estigués tan pendent de mi mateix i de les meves mancances i em sentís tan lluny dels objectius, si la meva vida estigués feta i ben muntada, el que voldria aconseguir és no preocupar-me més per mi, i tornar a preocupar-me pels altres, com sempre havia fet. No m'agrada estar tan tancat en mi mateix com ho estic en l'actualitat. Qui no té feina, el gat pentina. Ara ja sé què és el meu gat.