diumenge, 30 d’agost de 2009

Ses boires d'Escòcia


Escòcia té molts paisatges diferents i la transició es nota poc, fins que t'adones de com ha canviat tot el que t'envolta. Abans d'arribar a les terres altes vam resseguir molts llacs preciosos amb les vistes que ens imaginàvem: boira, misteri, reflexos increïbles... Personalment, un panorama que m'enamorava, de les coses que més m'ha agradat. Hi ha tantes coses que m'han agradat... Però la boira té aquell poder...

Esperava trobar-me unes vistes similars en arribar al Loch Ness, una de les visites estrella del nostre viatge, però no va ser així. "Malauradament", feia solet, i tot i la immensa massa d'aigua per la qual vam navegar, no em va semblar tan espectacular. I per cert, no vam treure l'entrellat de si Nessie existia o no. Per tant, la foto no és del llac Ness, tot i que m'hauria agradat, és el Loch Lubnaig, més cap al sud.

I finalment, Edinburgh, la nostra seu. Una ciutat totalment recomanable, a la que segur que hi tornarem, i hi tornarem, i hi tornarem...


divendres, 28 d’agost de 2009

Highlands

Una carretera d'un sol carril amb eixamplaments de tant en tant per si et trobes un altre cotxe de cara, sembla ser una infraestructura suficient per arribar a qualsevol punt d'una terra escarpada i erma com la de l'illa d'Skye i bona part de les Highlands. Perd importància així el fet de que cal conduir per l'esquerra. Lluny de la perillositat que pugui comportar, aquestes minimalistes vies de transport ajuden a reforçar la sensació que et queda en observar les amples praderies de moltes tonalitats de verd i marró, les carenes muntanyoses pelades dels mateixos colors, els imponents penya-segats... immensitat. El paisatge és infinit, no s'acaba mai. I la pluja, omnipresent companya, caient d'un cel permanentment gris. I encara, la boira, que sense llacs ni boscos també habita en les terres més altes. No saps quan hi vas arribar, i penses que per sempre més serà així. Estàs atrapat, benvingut a la nova realitat.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Mareig

Aquests dies em sento una mica perdut, va a temporades això. Ja no a temporades, a estones. Em sento a la deriva, sense saber massa bé on vaig. Les vacances donen massa temps per pensar, i pensar acaba fent que donis voltes i voltes sobre les mateixes coses fins que acabes marejat, i se t'oblida cap on és la línia recta. I entre alegries i tristeses, entre dubtes i rialles, passen els dies sense treure res en clar. Aviat començarà un nou 'curs' i tornar a la rutina. El pitjor és que no sé si això és bo o dolent. Miraré de decidir-ho.




Me'n vaig uns dies més, per fi viatjo a Escòcia. Porteu-vos bé en la meva absència, eh? Penseu que estaré més comunicat aquest cop, segurament podré escriure alguna cosa des d'allà. Però no podré seguir el ritme habitual. Fins la tornada!

dissabte, 22 d’agost de 2009

Més o menys elegant

Entre molta gent i molt soroll, ahir a la nit vaig tenir una interessant conversa amb un amic, a les festes de Gràcia. Res a veure amb l'ambient i les galindaines que penjaven sobre els nostres caps, era més aviat una conversa... professional. Quan hom sap fer la seva feina, li sembla molt fàcil i pensa que tothom la podria fer. En canvi, els altres ho veuen com una cosa totalment surrealista que no hi ha manera d'aconseguir sense una dura formació. Probablement, les dues parts tinguin raó.

El meu amic és informàtic, i per la seva part, parlàvem de llenguatges de programació. Per la meva, de treballar amb cèl·lules, matèria viva. Jo insistia amb que els dos treballs són igualment difícils per algú que no en té ni idea, i que li poses davant la feina i li dius que la faci. Aquests dies m'he barallat amb algunes línies de codi i he acabat concloent que és força intuitiu i lògic. Però evidentment, si no es té una formació, no es pot crear del no res, no pots posar-te a programar, això meu no deixava de ser copy/paste. Mires una pàgina de codi html o php, i et sembla que estàs mirant Matrix. El mateix passa quan et posen davant d'un flascó de cèl·lules i et diuen que d'allà s'han de sembrar tantes plaques. Si no saps com es fa, et sembla impossible. És més, què és un flascó i què és una placa, oi?

Ell diu que no. Que més o menys tothom sap que cal programar per fer funcionar, per exemple, una plana web. Que saps el que vols i que el llenguatge és allà, només cal saber com dir-li a la màquina que faci el que desitges. Bé, a mi això em sembla ciència ficció. En canvi, per tenir cura de cèl·lules si que cal formació. Doncs jo penso que tampoc, si et dic tot el que necessites i per què serveix cada cosa, probablement també te'n sortiràs, de manera més o menys elegant. Com programar, que es pot fer de manera més o menys elegant.

Bé, avui podríem parlar de què us sembla més trivial, si programar o cuidar cèl·lules. Semblen dues tasques totalment diferents, i ho són. Però per algú sense formació, em sembla que la dificultat és la mateixa, i la informació que necessita és equivalent per poder dur a terme la tasca. Pel meu amic, aparentment, programar és trivial, i no va trobar estrany que jo me'n sortís amb un codi que no em funcionava, cosa que per mi, va ser tota una fita personal.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Rescat

ASSUMPTA:
TENIM UNA DE LES CANELLERES QUE VAS FER PER LA TEVA FONT BARCELONINA. SI VOLS TORNAR-LA A VEURE SANA I ESTÀLVIA SEGUEIX LES INSTRUCCIONS I NO AVISIS A LA POLICIA I ENCARA MENYS AL COR DE L'ANGINESCA.




EXIGIM COM A RESCAT QUE PAGUIS UN DEUTE QUE TENS, QUE ESMENIS UN GRAN GREUGE COMPARATIU QUE VAS FER LA TEMPORADA PASSADA. HAURÀS DE FER UN POST DEDICATÒRIA A ALGUNS JUGADORS DEL BARÇA QUE HAN ESTAT INJUSTAMENT TRACTATS PER L'AFICIÓ, I QUE ES MEREIXEN RECONEIXEMENT. ÉS FÀCIL FER-HO PER L'INIESTA O L'ETO'O, OI? DONCS PAGA ARA O NO TORNARÀS A VEURE LA CANELLERA AMB TOTS ELS FILS. ENALTEIX, PER FI, LES GRANS FIGURES DE BOGARDE, CHRISTANVAL I OKUNOWO!!!


ANÒNIM

dilluns, 17 d’agost de 2009

Dilluns de mentida

Els gats miolen fora la porta de l'habitació, i això vol dir que és hora de llevar-se. Quan comencen, ja no s'hi pot fer res, tenen gana i ja no pararan. Coincideix sempre amb l'hora que el despertador és a punt de sonar. M'aixeco amb mandra i agafo la bossa de menjar, amb les bestioles saltant i miolant al meu voltant. Els en poso, i aquí s'ha acabat el concert. És dilluns, el dia de més feina per mi amb diferència. Però en comptes d'engegar l'ordinador i preparar-me l'esmorzar, me'n torno a l'habitació i m'estiro. Tanco els ulls i aviat recupero el son.

Em desperto unes hores més tard, el cos ja no vol dormir més. M'aixeco i penso en les coses que faré avui i els propers dies. En tinc moltes al cap, petites, però són d'aquelles que no trobem mai el moment de fer. Espero que el moment hagi arribat. Engego, ara sí, l'ordinador, i miro què hi ha. Poca activitat blogaire, l'inversemblant record del món de Usain Bolt, la victòria del Barça... potser que em prepari un got de llet, a veure quan em truquen els meus pares per anar a celebrar el seu aniversari de bodes.

Estic de vacances. Avui és un dilluns de mentida i m'ho prendré tot amb molta calma. Com les necessitava! I que ràpid que passaran... però no pensem ara en això.

divendres, 14 d’agost de 2009

Sitcom

Les sèries de la tele són molt dolentes. T'enganxes, esperes els nous capítols, coneixes els personatges... però el pitjor de tot és que quan ja estàs molt ficat en l'argument, t'acabes sentint identificat amb un personatge, que sol ser un dels protagonistes, i després et penses que la seva història i la teva són pastades, i que les coses que li passen, o les coses que fa, et poden passar a tu, o que l'hauries d'imitar. Que estudiat que ho deuen tenir això perquè la gent pensi que s'assembla a un o altre personatge, els creadors saben que això ens atrapa. Comences mirant el teu alter ego televisiu amb els ulls mig clucs i fent que sí amb el cap, i la teva vida acaba convertint-se en una sitcom. Però què voleu, si és que té raó, ell fa el que és correcte. I a sobre li surt bé!

dimarts, 11 d’agost de 2009

Responsable

Entre manar, o que em manin, prefereixo manar, és clar. Això sembla que és contrari a la meva capacitat d'obediència davant dels que estan per sobre meu, però en realitat és una mateixa cosa: m'agrada que em facin el mateix cas que jo faig quan em toca creure.

Avui m'ha tocat posar-me en el paper de responsable de la meva àrea, batallar amb tothom perquè les instal·lacions on treballo estiguin a punt i en condicions en el mínim temps possible, ja que queda molt per fer i estic segur que des de dalt ens demanaran que estiguem operatius molt aviat. Em queden tres dies de feina, i vull solucionar tot el que pugui abans de marxar, per no deixar-ho tot empantanegat a l'altre responsable que torna dilluns que ve.

Em passa poc, però de vegades em sorprenc a mi mateix de la seguretat i l'autoritat que puc arribar a treure quan és necessari. He tractat amb electricistes i diferents serveis tècnics d'aparells, he hagut de parlar i convèncer a alguns dels peixos grossos de l'empresa i als responsables de la mudança que el que demano és prioritari, i sembla que me n'he sortit airós, i amb força èxit. I això m'anima, ves, perquè cada cop que penso com eren les coses abans i com són ara, veig que aquestes capacitats i habilitats sempre han estat en mi i, que si puc explotar-les, podré aconseguir el que em proposi.

Avui m'he sentit bé. Podria acostumar-me a fer aquest paper.

diumenge, 9 d’agost de 2009

La felicitat

Llegeixo a Punset, i m'avorreix. A veure, té coses interessants i em fa pensar, però moltes estones et fa entrar en espirals que sembla que no tenen sentit. Busca les claus de la felicitat, remena les investigacions científiques de gent que es dedica a estudiar-la. Bé, jo sóc científic i no crec que la felicitat es pugui estudiar, o almenys ho espero. Penso que és molt millor que segueixi sent un misteri. Entre d'altres coses, perquè no hi pot haver veritats absolutes en aquest camp, i si hi fossin, segur que algú les faria servir per treure'n profit: "Felicitat garantida per un mòdic preu". Em sona horrible.

No he acabat el llibre, però m'ha cridat l'atenció que l'autor aporta proves basades en estudis científics per demostrar que algunes de les coses que popularment es creu que generen felicitat són un mite. Les que diu són la feina, la salut, la família, els diners, l'educació i el grup ètnic. Cadascú pot pensar si algun concepte d'aquests li aporta felicitat o no, el cas és que les proves es basen en estudis estadístics, i qui és ell o qualsevol altre per dir que una cosa no aporta felicitat? Si en aquesta llista arriba a incloure l'amor, hagués tancat el llibre i no l'hagués obert mai més.

La felicitat és efímera, està feta de coses petites. No hi ha res absolut, i això fa que el que em fa feliç a mi a un altre el deixi indiferent. Tothom és diferent i té les seves pròpies preferències, esperances, il·lusions, alegries. Quan són compartides és fantàstic. Però quan no ho són, podem dir que som feliços igualment, o hem de demanar permís als entesos? Home, en un tema tan important com la pròpia felicitat ens han de dir el que ens pot i el que no ens pot fer feliços? Ni crec que pugui ser un estat permanent, ni que hi hagi una clau o un codi per tenir felicitat assegurada. Potser un dia ho entendrem, però per ara, per què no ens deixen ser feliços o infeliços i prou?

dijous, 6 d’agost de 2009

L'hora del pati

Sempre he estat molt racional i he pensat massa en les conseqüències.

La meva classe de l'escola era un desastre. Només érem un grup i vaig fer tota l'EGB (sí, EGB...) amb la mateixa gent. Solíem ser uns 21, 7 noies, 7 nois 'empollons', i 7 nois 'macarres'. Jo era dels 'empollons', suposo que no calia dir-ho. Així ens deien. Els grupets interactuaven poc entre ells i cadascú anava a la seva. El que més ens unia als dos grups de nois eren els partidets de futbol a l'hora de l'esbarjo. No calia fer equips, ja estaven fets abans de baixar. I com és d'esperar, no acabaven massa bé, més d'un dia acabàvem a cops. Tant és així que ja a vuitè ens van amenaçar amb que si no ens comportàvem, no ens deixarien anar de viatge de fi de curs.

Jo no solia barallar-me mai, ni ho buscava ni era objecte dels mes malcarats, però un dia em va tocar. No recordo per què (tampoc no calien massa motius), un noi de l'altre equip, que havia vingut d'una altra escola l'any anterior i em treia un cap, va buscar-me just abans d'entrar a classe, després del partit. Va voler-me donar un cop de puny, però el vaig esquivar abaixant el cos, i el mateix va passar amb un altre intent de sentit contrari. Això després em va valer l'admiració dels companys, que feien rotllana al voltant, però sempre ho he recordat com si els punys vinguessin a càmera lenta, per això no em va semblar per tant.

Encara no sé com, vam rodolar per terra i jo vaig acabar sobre seu immobilitzant-li els braços. No vaig intentar pegar-lo, mai no he donat un cop de puny a ningú. L'únic que vaig fer en aquell moment va ser deixar-li anar una frase:

- Però què fas, que vols que ens deixin sense viatge?

dimarts, 4 d’agost de 2009

La necessitat d'escriure

Suposo que la immensa majoria de gent que té un blog, anys enrere tenia un diari o similar on escrivia les seves coses sobre paper. Jo el vaig tenir quan era jovenet, però arriba un moment que ja no ens fa servei escriure les coses que ens passen, i el deixem. Vaig passar molt temps sense escriure els meus pensament, tant sols ho feia esporàdicament i en moments que em sentia molt perdut, per veure si en treia res en clar.

I llavors va arribar el blog. Com que el meu lloc és personal, al llarg del temps que fa que existeix he anat escrivint aquí totes les meves cabòries i pensaments, amb més o menys grau d'intimitat. També m'ha servit per parlar de temes que em resulten molt interessants, i que no tindrien lloc en un diari personal, escrit en paper. Entenc, doncs, el lloc virtual com un espai molt més complet i amb més opcions que les meves velles llibretes que encara conservo.

Per tot això que dic, em va sorprendre un rampell que vaig tenir just abans de marxar cap a Irlanda. Per què no agafar una llibreta i fer una mena de diari de viatge? I així ho vaig fer. No sabia gaire bé el que hi posaria, però sentia la necessitat d'escriure, d'expresar-me en paper. Tenia la intenció d'escriure el que em passés pel cap, en el moment que em sortís de fer-ho. Però penso que no tothom comparteix aquesta necessitat, i no sabia si els meus companys ho entendrien. Al final va acabar sent una mena de diari com els antics, escrit mig d'amagat, on explicava el que fèiem, però també com em sentia referent a alguns temes dels dies en els que visc. Fins i tot vaig arrencar-me a escriure algun relat que va restar inacabat.

La meva intenció és que no sigui una cosa passatgera, pot ser un bon exercici portar la llibreta a tots els viatges que faci. De moment, ja tinc una altra cosa per posar a la llista d'equipatge per Escòcia.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Gris


Aquesta foto és en blanc i negre, però a Dublin no cal posar aquest filtre per tenir vistes així. El color gris impera, tant en el cel com en els edificis antics. L'arquitectura és diferent, el totxo vista vell i brut marca un estil que es perd en construccions més modernes. Però el que no es perd són els pubs de cantonada, pintats de colors cridaners, com per atreure els bevedors, i amb floretes a les finestres. I la Guinness, l'omnipresent cervesa negra. Miris on miris hi ha publicitat de la marca, i si no, algú prenent una pinta. Fins i tot jo, que no sóc cerveser, en vaig prendre una, però en el millor escenari, la mateixa fàbrica. Per la resta, sidra irlandesa. Massa pocs dies per gaudir d'una bona ciutat per viure-hi, però encara menys per veure tota la resta. Potser caldrà tornar-hi.