dilluns, 27 de juliol de 2009

La desconfiança

Quan un animal ha rebut maltractaments per part dels seus amos, després es mostra esquerp i poc receptiu amb les altres persones. Li costarà acceptar un altre amo, i és possible que no torni a confiar mai més de manera plena en les persones. Als humans ens passa una cosa semblant. No crec que nasquem desconfiats per naturalesa, però algunes experiències de la vida ens marquen i ens graven certes pors a la nostra personalitat.

Fa uns dies ens estranyàvem de la ingenuïtat d'una companya de feina. La veritat és que em va meravellar que a la seva edat encara tingui aquesta confiança en l'ésser humà. Malauradament, sé que algú li acabarà fent mal i aquesta empremta l'acompanyarà per sempre. Perquè em sembla que quan alguna cosa o algú ens introdueix la desconfiança al cos, és un llast del que ja no ens podem alliberar.

La confiança és necessària en qualsevol relació. Quan sorgeixen dubtes respecte l'altra persona i se'ns apareix aquesta rèmora impresa en nosaltres que és la desconfiança, pot ser, com els passa als animals, que no tornem mai a veure-la igual. La por, la inseguretat, el tancar-se en banda... companys que ningú vol a prop. La desconfiança és un mecanisme de defensa, però extrem i poderós. És el que ens fa reaccionar davant d'un engany, d'un descobriment desagradable, d'una infidelitat. I amb això, em venen al cap dues frases que vaig tenir penjades aquí al blog, una de Nietzsche: 'El que em preocupa no és que m'hagis mentit, sinó que, d'ara endavant ja no podré creure en tu', i una d'Anaxàgores: 'Si m'enganyes un cop, teva és la culpa; si me n'enganyes dos, la culpa és meva'.


***

Me'n vaig uns dies. Porteu-vos bé en la meva absència i no escriviu massa que després em trobo molta feina. És broma, bons posts per tothom. No prometo cap crònica, no vull avorrir. Però alguna cosa explicaré. Ens llegim el cap de setmana.

divendres, 24 de juliol de 2009

Sentits

Mai he tingut bon olfacte. A més, vaig tenir alguns problemes de més jove i encara va disminuir més aquesta capacitat. M'agraden algunes olors, però em costa molt detectar-les i identificar-les.

Per aquest motiu, tampoc no gaudeixo del gust, no tinc el paladar gens fi ni entrenat, i només puc saber si una cosa m'agrada o no.

L' oïda és una altra cosa. Sempre hi he sentit bé, gaudeixo de la música i percebo els sons i sorolls a distància.

I què dir del tacte? Bé, sense ser res de l'altre món, tinc les mans petites i les tenia fines fins que que els guants me les van destrossar... i el meu cos reacciona al contacte.

Però de tots, el que prefereixo és la vista, una idea molt humana, que sortosament se m'està mantenint amb el pas dels anys. Em permet llegir, em permet observar la bellesa, i sempre vaig mirant-ho tot com si ho volgués aprendre de memòria.


I el sentit comú? Doncs generalment el tinc molt centrat, però hi ha vegades que el perdo completament.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Migracions

Mentre jo estigui a Dublin, la setmana que ve, la meva empresa es traslladarà a un nou edifici, ens movem a la nostra nova casa, ja que ja no hi cabíem allà on som. Em perdré els primers passos, però no de manera voluntària. Van trigar molt a dir-nos quan hi hauria l'aturada, i jo ja tenia els vols. Així que quan torni a treballar, l'altre dilluns, potser ho faré ja al nou edifici, encara que a mi no em deixen parar i qui sap si hauré d'anar on sempre, on les instal·lacions sí que funcionaran. Encara ni ho sé. Migrem, i en teoria tot està molt planejat. En teoria tornarem de seguida a l'activitat normal. En teoria... tot és molt maco. La pràctica demostrarà als teòrics que és impossible controlar-ho tot quan et mous en aquestes magnituds, i segur que, si han volgut anar al detall, s'han deixat de planificar les coses més evidents. No sé per què tinc la impressió que hi haurà problemes, potser hi haurà caps tallats i tot. Dubto que el meu perilli, però.

Quan comenci la histèria jo també estaré migrant, però ben lluny. No me'n salvaré, perquè no durarà només quatre dies. Llavors hauré d'aguantar dues setmanes més de caos fins a tornar a migrar. I el setembre serà un altre mes.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Tot s'hi val

Hi ha tendències que són difícils d'esquivar. Quan s'entra en una dinàmica negativa dins d'un grup, pot arribar a ser difícil de canviar, fins i tot si existeix la voluntat de fer-ho. Que l'amistat es manté és indubtable, però quan la cordialitat dóna lloc a un tracte hostil fingit, aquest amb el pas del temps es pot convertir en hostil de veritat. No entenc la necessitat d'insultar-se i fer bromes de mal gust, de clavar-se punyalades. Mica en mica l'ambient s'enrareix i sembla que no hi pot haver altres tipus de comunicació. Però el pitjor és la sensació de que tot s'hi val. És dur quan et fan veure que tu ets qui porta aquest 'tot s'hi val' més enllà. Arrossegat per la dinàmica, sé que puc arribar a ser molt desagradable. Sé també que en altres ambients no em comporto així, tot i que una mena de fama de radical m'ha anat acompanyant tota la vida. Radical per no callar el que penso, per dir-ho, de vegades, amb paraules feridores, grolleres, potser fora de lloc.

No pretenc ferir, i menys a un amic. No menyspreo a ningú, per molt que ho pugui semblar, no podria. Però no m'agrada ser l'ase dels cops, no n'hi hauria d'haver cap entre amics. Em defenso. Fa temps que vaig decidir no deixar-me trepitjar.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Maua


- Ei Bamboo... com esh l'atre cantooó?

- Slum, slum... quin atre cantó, tio?


- ...ja shaps... la mort...


- No hi ha cap atre cantó!


- Perooò vash eshtar molt malameeent, no?


- Vah, jo shóc un shúper gat, tio!


...

- Ell em deia que potsher no tornariesh...


- Degraciat! Ja shabia que no puc comptar amb ell!

- Nooo, eshtava molt afectat. Jo no entenia que passhavaaa, et bushcava, però no shabia on eresh...


- En una gàbia era!! Em van fer de tot, però no van poder amb mi! Em tenien tancat tot el dia... cabronsh!

- Perooò et van curaaar.


- Em vaig curar jo shol! Tio, que t'has penshat!


...

- Doncsh ell em deixava dormiiir amb ell quan no hi eresh...


- Degraciat! A mi no me lesh fa aqueshtesh cosesh!


- Perooò ésh que eshtàvem sholsh... et trobàvem a faltaaar.


- Vah!

- Tu no em vash trobar a faltar?


- Jo no!


- Oh... ni una micaaa?


- No!

- Jo una mica shiii...

dimecres, 15 de juliol de 2009

Una finestra de veritat


Quan estava de trasllat de l'altre pis, vaig explicar que havia fet fotos de tots els raconets per no oblidar mai el meu primer pis d'emancipat. Vaig penjar-ne una que era el meu racó virtual, des d'on escric en aquest blog i llegeixo els vostres. Vaig pensar que, quan estigués establert, ensenyaria el meu nou espai, i aquí us el mostro, un dels racons de la casa que em sembla que guanya en molt a l'anterior. No em negareu que és més agradable.

I l'altre cop no ho vaig fer, tot i que es va comentar, però ara sí, em permetreu que faci una mica el tafaner i us demani que fotografieu el vostre raconet d'escriure i ens l'ensenyeu. Sense compromís, eh, això no és cap meme, però és maco ensenyar la nostra finestra al món virtual, no? Ei, els que aneu amb portàtil no us escaquegeu, eh? Segur que teniu un lloc preferit on plantar-lo. Qui s'hi anima?

dilluns, 13 de juliol de 2009

Despertador

Fa uns dies, aquest post de l'Angle em va fer venir a la memòria una anècdota que em va passar fa molts anys. Quan era jovenet passava els estius a Torredembarra, i allà coneixia un munt de gent que hi estiuejava. Una nit, sèiem en un banc d'una urbanització un noi madrileny i jo. Era la seva última nit i la va aprofitar al màxim, ja despuntava el dia i els altres havien anat a dormir. Va dir-me que, per l'estona que li quedava ja, m'acompanyava a casa i així feia temps per agafar el tren.

A aquelles hores no hi havia ningú pel passeig. No se'ns va ocórrer altra idea que robar uns diaris de les piles que els repartidors deixaven davant de les portes dels establiments, la premsa diària. En aquells moments, va passar un cotxe de la policia, i ens vam fer els bojos, però no sabíem si ens havien vist. Vam fugir corrent quan pensàvem que ja no ens veien, però en trencar per un carrer vam veure el cotxe patrulla derrapar a la cantonada, ens venia buscant, allò semblava una pel·lícula de lladres i serenos.

No n'hi havia per tant, només eren uns diaris, però a ningú no agrada que el pari la policia i li faci buidar les butxaques. I aquí va venir el problema. El meu (diguem-ne) amic es va dirigir als agents amb tota l'educació del món, però amb posat xulesc i to sorneguer (he dit que era madrileny?), o això em va semblar a mi. Però el pitjor va venir quan es va treure un despertador de la butxaca i el va mostrar amb tota naturalitat, com si fos d'allò més normal anar pel món amb un despertador a sobre. Aquí jo em vaig començar a acollonir, a veure què pensarien els agents, a mi em semblava molt estrafolari tot plegat.

Finalment, no va passar res, ens van agafar les dades (total, no era la primera vegada a Torredembarra...) i vam poder marxar sense problema, que jo recordi. I això del despertador tenia explicació. El noi tenia la intenció de dormir una estona abans de marxar (cosa que finalment no va fer), i va demanar a un altre amic si li podia deixar un despertador per no adormir-se i perdre el tren. Va anar-lo carregant tota la nit, sembla ser. Però qui s'anava a pensar que l'hauria d'acabar ensenyant a la policia?

divendres, 10 de juliol de 2009

Centre de gravetat

Ara, més que mai, necessito un centre de gravetat.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Holidays

Una diferència que he trobat entre l'empresa i el doctorat és que ara tinc un número preestablert de dies de vacances i els he de distribuir amb certa gràcia, perquè si me'ls acabo, no hi ha opció d'agafar-ne més per la patilla. Aquests dies estem quadrant calendaris perquè l'empresa segueixi endavant falti qui falti, i més on estic jo, que no ens deixen marxar mai els tres a l'hora (pecat mortal!). Així que ja tinc agafades les vacances de manera oficial, i m'he reservat uns dies pel que pugui ser. La distribució de dies l'he triada en funció de dos viatges que tinc preparats, dels quals en tinc moltes ganes, ja que, com a la majoria de la gent, a mi també m'agrada molt viatjar. Un dels destins estava cantat, i l'altre ha estat força de casualitat, però ja va bé. A finals d'aquest mes me'n vaig quatre dies a Irlanda, pels volts de Dublin, i a finals d'agost, una setmaneta a Escòcia, a fer els Highlands i visitar els meus amics d'Edimburg.

No he estat mai a les illes britàniques i amb un sol estiu ho deixaré enllestit. Em faltarà Londres, una de les meves mancances, però estic segur que hi acabaré anant un dia o altre. I encara que no sigui gaire lluny cap dels dos viatges, en tinc ganes, sobretot per fer-los amb la gent que els faré en cada cas. Com que sóc conscient que són llocs on molta gent ja hi ha anat, s'accepten recomanacions i desrecomanacions.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Marató fotogràfica


Avui s'ha celebrat la marató fotogràfica que organitza l'FNAC. Jo no tinc ni càmera ni coneixements per presentar-me a un certamen així, però un amic hi anava i m'he decidit a acompanyar-lo. Total, la cosa era fer fotos per Barcelona. El tema, que te'l diuen en el moment de començar, era 'Barcelona: ciutat de cinema'. Els dos hem pensat: 'Barcelona i cinema, de què ens estan parlant?'. Hem tingut algunes idees, però ens ha semblat francament difícil lligar les dues coses. Així que davant la impossibilitat d'aconseguir unes fotos enginyoses, almenys per part meva, m'he dedicat a fer fotos de les coses que m'atreien, i molt poques tenien alguna relació amb el cinema. La foto de dalt no és la que he presentat (només n'havies de deixar una), però la deixo com a exemple del que ha donat de si el dia, a part d'una insolació i una mica més de cansament per sumar a la resta del cap de setmana.

dijous, 2 de juliol de 2009

Groc

Albert Espinosa parla d'un nou concepte d'amistat en el seu llibre El món groc. No voldria explicar-ne massa cosa, perquè és una part molt important del llibre, però inventa el concepte de 'els grocs', que ell classifica com un nou graó en l'escala de l'amistat, alguna cosa que estaria entre l'amistat i l'amor. Això tampoc no pretén ser una ressenya, més aviat és una petita reflexió sobre aquest tema. Pels que no coneguin l'autor, suposo que molts sí, dir que és el director de Planta 4a i el guionista de La teva vida en 65', entre d'altres, un home que no ha tingut una vida gens fàcil, però que se n'ha sortit perfectament.

No voldria classificar el llibre dins l'apartat d'auto ajuda, el mateix autor no vol que es faci, però en ell es troben moltes claus per tenir una vida més feliç, o almenys, més tranquil·la. Penso que és molt agradable i ràpid de llegir, cosa que el fa també molt recomanable. Però tornant al tema dels Grocs, m'ha fet molta gràcia aquest concepte perquè jo sempre l'he tingut molt clar, i només és posar-li un nom, el nom que a l'Albert Espinosa li ha semblat adient. Jo sempre ho havia anomenat 'amics de veritat', i també 'pilars' o 'puntals'. Ell en fa una extensa explicació, i potser en algunes coses diferim, però hi estic molt d'acord. He comptat alguns Grocs entre les meves coneixences, i és talment que anomenar-los amics sembla que es queda curt. No sé si adoptaré aquesta manera d'anomenar-los, però d'alguna manera, em tranquil·litza saber que algú teoritza sobre aquests temes, igual que jo. Hi ha persones que tenen tanta importància per nosaltres que, sense arribar a amants, superen el llindar de l'amistat. Calia trobar un nom per definir aquest concepte.

Ni puc ni vull explicar-ne més, penso que és un llibre que convé llegir, ja no pel que explica sinó per com ho explica, la senzillesa, la humilitat i la naturalitat amb la que parla aquest home és digna d'admiració. És una persona per aprendre'n.