dilluns, 29 de juny de 2009

Comiats

De comiats n'hi ha de moltes menes, però suposo que a tots els caracteritza que són tristos. Aquest cap de setmana vam fer un comiat del meu pis de Barcelona que va ser una mica estrany. Em vaig adonar tard que, després de tant parlar-ne, no havia fet cap honor al pis on tantes coses he viscut. Sort que tinc uns amics que no me'ls mereixo i que em van convèncer de que encara no era massa tard. En un pis buit ens vam trobar els cinc habituals, amb una ampolla de martini, gots de plàstic, una bossa de gel... cal alguna cosa més? Hi vam passar una bona estona, i el comiat no va tenir res de trist, ni es van explicar tantes batalletes com esperàvem, ni ens vam quedar gens ensopits. Tots ben content fent fotos d'aquells darrers instants en un lloc que pels cinc ha significat moltes coses. Tres càmeres per cinc persones, no està malament. Tot i que ho he fet per altres vies, no vull deixar d'agrair aquí també el gest que van tenir, ensenyar-me que el que jo hagués pogut veure com una idea estrafolària, en realitat era una pensada genial.

Demà, el darrer comiat. Entrega de les claus, renúncia del contracte, i espero que devolució de la fiança. L'administrador no voldrà acabar-se una ampolla de martini amb mi, oi?

divendres, 26 de juny de 2009

Ànim per la lectura

Solem dir que la música és un estat d'ànim, i hi estic molt d'acord. Les mateixes cançons no són compatibles amb moments diferents, per no parlar de l'efecte que ens pot causar una cançó en un moment concret, tant per bé com per mal. Però el que em sorprèn és com ens afecta el nostre estat d'ànim en altres activitats. Fa temps que no llegeixo res interessant. He llegit molts llibres darrerament, i cap no m'ha agradat especialment i, ni que sigui per probabilitat, algun de bo hauria d'haver arreplegat. Em fixo que quan començo a llegir se me'n va el cap, començo a pensar en altres coses i no m'acabo d'endinsar en la lectura com hauria de fer. No sé determinar si és una causa o un efecte, si em resulta tan poc interessant que no m'enganxa, o no m'enganxa perquè el meu estat d'ànim no em permet concentrar-me en la lectura. En qualsevol cas, és una llàstima, perquè em puc haver perdut llibres més que acceptables, i alguns que he considerat molt dolents potser no m'haurien decebut tant. Tinc ganes de trobar llibres que m'emocionin, que m'atrapin. A veure si amb les properes lectures tinc més sort, o millor estat d'ànim.

dimecres, 24 de juny de 2009

El secret d'en Frodo

Estirat en una branca baixa d'un arbre, als afores de Hobbiton, en Frodo fumava una pipa de bon tabac, el millor que es cultivava a la comarca aquells dies. Sabia que, fins aquell lloc, cap hobbit no aniria a trobar-lo, i que podria estar tranquil amb els seus pensaments. S'havien acabat els dies dels hobbits aventurers...


A pocs dies d'emprendre el seu darrer viatge, el que el portaria allà on cap hobbit no havia posat mai els seus peluts peus, reflexionava sobre la seva vida, sobre els seus amics i companys de viatge, i s'enyorava de l'anell. La seva ombra pesava encara, i molt, sobre el seu petit cos, i les ferides no curarien mai. Havia de marxar per força, sense tenir en compte el que deixava enrere, esborrant les darreres imatges d'aquell dolorós suplici que l'havia portat a l'altra punta del món.

Però hi havia una cosa que no es treia del cap, el que més el preocupava, i no era l'anell ni les aventures. Pensava en el seu amic Sam, recentment casat amb la Rosita, la dona dels seus somnis. Com enyoraria en Sam... el que sentia per ell mai li va poder confessar. Al llarg del seu viatge per les terres de Mordor havia arribat a tenir certes esperances de ser correspost, però ni amb el gran poder que portava a sobre no hagués pogut convèncer el tossut jardiner de que cap dona no l'estimaria com ell.

Ara era massa tard, no obstant. Els seus dies a la Terra Mitjana s'acabaven. Ja no podia seguir donant llibertat a aquests sentiments envers el seu company de fatigues. Millor seria pensar si un hobbit com ell trobaria el seu lloc entre els elfs de l'oest, mar enllà.



Us animeu a escriure històries tangencials a la trama del senyor dels anells, aquells detalls que no surten als llibres ni a les pel·lícules? Va, que en pot sortir cada cosa...

dimarts, 23 de juny de 2009

Diògenes

Doncs ja està. Avui ha estat el dia, ja ho tinc tot al nou pis i la distribució una mica decidida. Tot és ple de caixes, però ara tinc dos dies per davant per posar-ho tot a lloc. I com no, des del primer dia que tinc internet a casa. Ja vaig dir que jo no em movia enlloc si no em podia connectar, i així ha estat.

No tinc cap intenció de fer una crònica sobre la mudança, només faltaria. Però sí vull parlar de la meva tendència d'acumular coses, i de que em costi molt desprendre'm de tot el que cau a les meves mans. Aquests dies m'he hagut de desfer de moltes coses que no tenia sentit traslladar, i no sabeu la peneta que m'ha fet. Si fins i tot em volia endur el cubell de les escombraries! Gairebé tot porta associat algun record, a tot se li pot fer una relació d'idees. No hi ha manera, sóc un sentimental! Ara que, alguns pensen que això és una mena de transtorn, síndrome de Diògenes en diuen. Això és la mania d'acumular coses i coses sense parar, però pel que he llegit a l'enllaç també descriu altres comportaments amb els que no em sento identificat (i amb d'altres m'agradaria no sentir-m'hi!).

Però bé, finalment moltes coses han acabat a la brossa, tot i arrossegar-ne unes quantes que la majoria de gent hagués llençat. Ara toca reconstruir un lloc on viure, i tornar a començar en un lloc nou, però molt conegut a l'hora. Els gats (2!) s'hi estan acostumant també. Mica en mica.

dissabte, 20 de juny de 2009

Relats conjunts, El cafè de nit


Tornant de matinada a la ciutat on havia passat els seus anys d'estudiant, el va sorprendre veure obert aquell antre de les seves nits oblidades, aquell local prohibit i de mala fama, però freqüentat per la majoria, encara que ho neguessin. De vegades hi havia pensat, i el més normal hagués estat trobar-lo tancat, per culpa d'algun escàndol, o per la misèria, o qui sap si haurien tirat l'edifici a terra. Però encara era allà.

Sense lloc on dormir, va pensar que una copa no se li posaria malament, ni tampoc una mica de companyia femenina. Tot de flaixos li van passar pel cap en aquell moment, i un pessigolleig al baix ventre li anunciava que li venia de gust sexe mercenari, sense complicacions ni explicacions.

Va entrar-hi. La foscor de dins era semblant a la de fora, com sempre. Presidint l'entrada, aquell quadre de Van Gogh, imatge que podria recordar vagament el mateix local on ara s'endinsava. Si la memòria no li fallava, tot semblava estar igual, els llargs anys que pesaven a la seva esquena no semblaven passar per igual per l'antre. Però no s'estranyava. A saber quants anys portava obert quan ell n'era client, i quants més en perduraria. Hi ha coses que sembla que han de durar per sempre.

El que ja no el va deixar indiferent va ser trobar-se a la barra el mateix cambrer del somriure impertorbable, tal com ell el recordava, els anys tampoc no passaven per ell. Amb la mosca rere l'orella li va sentir dir "home, quant temps nano, m'alegro de veure't, et poso el mateix de sempre per començar la nit?". Sense cares de sorpresa, sense modificar ni una mica el to de veu. Tot i mencionar el temps que feia, li parlava com si l'hagués vist el dia abans. Va mirar a banda i banda i no es podia creure el que veia. Un parell de meuques a la banda esquerra, les coneixia, s'hi havia allitat més d'un cop, joves, voluptuoses... el mateix mosso de 18 anys, amb cara de tenir-ne 13, recollint els gots de les taules... la mateixa senyora gran amb les seves minúscules ulleres al guarda roba... només els clients li resultaven desconeguts, el local, la decoració, la música, els treballadors... tot igual.

Va refusar la copa i amablement es va acomiadar. Va sortir a la nit completament desconcertat. No ho entenia, el seu cap no ho podia processar. Va decidir no explicar-ho a ningú, no pensar-hi mai més. Però aquesta segona cosa no es veia massa capaç de complir-la.


La darrera proposta de Relats Conjunts. Què espereu per participar-hi?

dijous, 18 de juny de 2009

Lliçons

Tenim sort que en aquesta vida no parem d'aprendre coses, vivim en un aprenentatge constant. Aquesta setmana un gat m'ha donat lliçons de vida, i faria molt bé d'interioritzar-les. Veient la cara d'incredulitat del veterinari, m'acabo de convèncer de que en Bamboo està bé, va remuntar, i des d'ahir que rondina a la seva gàbia i em demana amb la mirada que el porti a casa. Avui, més que ahir, he vist el gat que conec, i ell m'ha vist a mi i m'ha reconegut. Si tot va bé, dissabte serà a casa.

Després de dos dies de donar-li un 95% de probabilitats de morir, la recuperació, gràcies al treball dels professionals i a la voluntat i lluita del gat, ha anat produint-se. I em pregunto com és que jo em rendeixo tan aviat amb algunes coses, com pot ser que m'enfonsi i em deixi endur per les circumstàncies, sense força per avançar. Està clar que el gat no ha sortit a mi. Algú (que no sap de l'existència d'aquest blog) em va dir ahir que en Bamboo és un autèntic lluitador, i anava a afegir que com jo, però em va mirar i s'ho va repensar, fins i tot va dir que no, que com jo no. Trist, molt trist.

Molt he d'aprendre del meu gat, i molt he d'escoltar alguns amics que em parlen, de vegades amb duresa, però de manera merescuda. Hi ha situacions que no es poden perllongar i emparar-les en un 'no puc'. Si un gat té set vides, quantes no n'hem de tenir nosaltres?


dimarts, 16 de juny de 2009

Un gat lluitador

Aquests dies he estat una mica out de tot. No he contestat mails, no he passejat per massa blogs... de fet he llegit molts posts, necessitava distreure'm, però les paraules per comentar no em venien com habitualment. Els que fa un temps que passeu per aquí sabeu que tinc dos gats a casa, els podeu veure a la barra lateral. Són dos germans molt especials, que no s'assemblen gens de caràcter, però que fan una parella increïble. El Bamboo i el Blog.

El Bamboo és un gat malalt, té alguna mena de defecte metabòlic que l'obliga a seguir una dieta especial i a prendre medicaments. Portava molt temps sa, o aparentment. Diumenge es va posar greu, i el vaig haver d'ingressar. El pronòstic era molt dolent, no hi havia esperança. L'he estat visitant sovint i la veritat és que feia molta pena. Ha estat un cop molt dur.

Avui a les 10h del matí era l'hora límit per prendre la decisió de sacrificar-lo si no millorava. Però el gat aquesta nit ha aconseguit sortir del seu estat d'inconsciència. Li hem donat més hores, tot i que segons el veterinari, el pronòstic era igual de greu. Aquesta tarda s'han atrevit a sedar-lo per poder sondar-lo, i quan he anat a veure'l s'estava despertant. Ha resistit l'anestèsia en el seu estat, és un gat increïble. S'ha aixecat fent tentines i ha begut aigua. Després d'una estona, l'hem estirat i, rendit, s'ha quedat allà, però remenant la cua.

Tot i aquesta revifada, el pronòstic segueix sent greu, i només es pot esperar. No puc fer-me il·lusions, els veterinaris insisteixen amb que és probable que no se'n surti. Però després del que he vist amb els meus ulls només puc dir que és un gat lluitador, i que està fent un esforç molt gran. Aquest gat és una passada. Es mereix viure.

divendres, 12 de juny de 2009

Jo en sé més

Dia convuls a la feina, però no pas per nosaltres, que estàvem la mar de tranquils. Quan ja portes un temps treballant en un mateix lloc t'adones que hi ha més merders dels que semblava, però mentre no et toquin de ple a tu, doncs anar fent.

Fa dies que volia parlar d'un tema relacionat amb la feina, i a arrel dels clima d'avui hi he tornat a pensar, encara que no hi està directament relacionat. Es tracta de la popular creença de que sabem més que els nostres caps. Penso que en el fet de tenir un càrrec i manar un nombre de gent ja va implícit que els teus subordinats et prenguin pel pito del sereno, i pensin que ets un inútil i que ells ho farien molt millor. Em sembla que és pura enveja, sobretot si és algú que ha ascendit per davant de nosaltres. Enveja del pitjor tipus.

Algú ha de tenir els càrrecs. Jo em resisteixo a creure que tothom que mana sigui allà per nepotisme o perquè cauen en gràcia, n'hi ha d'haver que tinguin bones capacitats i s'ho hagin guanyat a pols. Però tot i així, sempre hi haurà qui pensarà que ell, òbviament, en sap més. Jo estic content amb els meus responsables, crec que cadascun té les capacitats que ha de tenir. Després, fent algunes coses, puc considerar que les faig millor, però les pròpies del càrrec crec que de cap manera les faria millor que elles (que són tot dones). Per això sovint em sorprèn quan veig postures tan dràstiques i crítiques tan sagnants cap els jefes. No hi deu haver per tant, potser hi ha molts trepes, però l'enveja és una cosa molt dolenta.

El que sí que m'agradaria és veure algun d'aquests que tant critiquen en la posició dels seus caps. Llavors sí que riuríem. O no, potser sí que poden fer-ho millor. Però jo crec que no tots podem fer-ho millor. No sabem mai la dificultat d'estar allà dalt, fins que hi som. Ara que, que el poder corromp, també és cert. Però això depèn més de cadascú.

dimarts, 9 de juny de 2009

Dibuixos manipulats

Tothom coneix els Simpson. El seu creador, Matt Groening, ha obtingut molta fama per la seva famosa sèrie, i aprofitant aquesta tirada, va empescar-se una sèrie molt semblant, però ambientada a l'any 3000 que molts també coneixereu: Futurama. Personalment, a mi m'agraden les dues sèries, i com que per la tele les han repetit molts cops, n'he vist un munt de capítols. Aquest cap de setmana en van fer un de Futurama que em va deixar garrativat. Ja se sap que de vegades les traduccions no són fidedignes, però hi ha coses que passen de taca d'oli. Cal dir, per fer-ho entenedor, que tot i que actualment és la Sexta qui emet la sèrie, la va importar Antena 3, dels quals no es pot esperar res de bo. Us posaré el vídeo del tall en qüestió on es veu el robot Bender cantussejant una cançó que us asseguro que no apareix a la versió original (ho he comprovat). El vídeo ja està muntat així, veig que no sóc l'únic que se n'ha adonat. Si això no és una mostra de propaganda subliminal i de manipulació, ja no sé què ho serà. Si us plau, jutgeu vosaltres mateixos, aquesta mena d'actes haurien d'estar totalment prohibits, i s'haurien de demanar responsabilitats. Espero que estareu d'acord amb mi.




diumenge, 7 de juny de 2009

Caixes

Poc a poc, mica en mica, tota la meva vida va quedant precintada i classificada dins de caixes i caixetes. Els records als que he posat cinta d'embalar aquests dies han estat molts. M'emporto amb mi moltes coses que han anat quedant a casa i que originalment no eren meves, i no puc evitar mirar-ne algunes amb nostàlgia; amb tristesa unes altres. Quan aquestes caixes siguin obertes de nou, amb elles s'obrirà també part del llast que arrossego. Hauria de fer també caixes dins del cap, i tenir clar quines han de quedar precintades i quines es poden obrir. Hauria també de fer una llista de les meves, una que digui les coses que trobaré a faltar de la vida que deixo, del meu pis de Barcelona. Seria una llista llarga, la podria començar ara. Coses que trobaré a faltar de viure aquí: a tu...

dijous, 4 de juny de 2009

Com al principi

Aquest blog, per aquells que no ho sàpiguen, va començar en una circumstància estranya. Em vaig trencar una clavícula fent castells i vaig haver de passar uns dies a casa. En aquell moment escrivia força a la Comunitat, però em va semblar un bon moment per emancipar-me, tot i que mai he deixat d'escriure allà tampoc.

És molt fàcil, doncs, lligar l'edat d'aquest blog i el temps que fa d'aquest esdeveniment. Resulta que ara, després de més de dos anys de que la cosa tornés al seu lloc, m'he ressentit d'aquella lesió i, com no podia ser d'altra manera, ha estat fent el ximple amb els castells. No havia tingut cap més problema, però tal com em va passar l'altre cop, quan menys m'ho esperava, quan més confiava tenia en les meves capacitats, el cos em fa figa.

He anat al metge i s'ha fet una idea del que passa. M'ha enviat a fer una radiografia, i una gammagrafia, cosa que no és massa bona, a priori. Fins que no me les faci no sabré l'abast de la lesió. No és com el darrer cop, potser s'ha esquinçat una mica la fisura i per això em torna a fer mal, però el que està clar és que s'ha acabat fer el burro. Això, i les poques ganes que ja tenia aquest any de seguir fent castells, després de molts anys de pes a les espatlles, em fa plantejar molt seriosament la retirada definitiva d'aquest món. Ja sé que no cal dir això, que ja podré tornar a fer castells quan em recuperi, si vull. Però una fractura de clavícula et permet fer gairebé de tot de seguida, però no castells. L'altre cop el meu únic objectiu era recuperar-me per tornar a l'activitat castellera. Ara no. Cap pressa. Potser és moment de dir prou.

dimarts, 2 de juny de 2009

A la cara

Avui he dinat amb dues ex-companyes de la meva anterior feina, dues de les persones que més trobo a faltar del dia a dia laboral. Ens hem posat una mica al dia i, com no podia ser d'altra manera, m'han explicat com van les coses pel laboratori. Hem parlat d'una noia que ja hi era quan jo vaig marxar, algú que havia vingut amb honors i premis investigadors. A part de saber que com a persona deixa molt per desitjar, cosa que a alguns els va costar de veure, ara resulta que han descobert que treballa potinerament, i que perjudica el treball dels altres amb les seves errades.

És important que en un laboratori la gent funcioni com un equip, que hi hagi bon ambient, perquè ajudar el veí és el pa de cada dia. La col·laboració és vital, no es pot anar per lliure, ni encara menys, fer que els altres treballin per tu. Però no és d'això del que volia parlar. No saben com fer que l'ambient enrarit a causa d'aquesta noia torni a la normalitat, no saben com dir-li que ha de canviar la seva manera de fer. Bé, justament és una noia que no suporta les crítiques, i no li agrada sentir que està fent res malament. Però a banda d'això, amb qualsevol persona costa expressar el nostre desacord amb una manera de procedir. Costa dir les coses, i de vegades callem per no haver-nos de trobar en la situació de criticar a algú davant seu (en canvi, darrere sí que en sabem, eh?).

Jo sóc de dir les coses a la cara. Això m'ha guanyat alguns enemics, però també em dóna la confiança de la gent. També accepto les crítiques, és clar. Però observo com resulta de difícil per la majoria de gent afrontar aquesta situació, plantar-se davant d'algú per dir-li que ho fa malament. He hagut de dir-ho a gent que està per sobre meu, i naturalment no ho dic de la mateixa manera que ho diria a un igual, o a un subordinat. Això sí, màxim respecte en tots els casos. Però sóc de la opinió que s'ha de dir, només així es pot millorar, tant la persona en qüestió, com el conjunt. Si a qui et dirigeixes té una mica d'humilitat i ets prou respectuós, segur que ho agrairà.