diumenge, 31 de maig de 2009

30 dies


Encara no tinc data per marxar, però ja sé quan hauré de deixar el pis. Al juliol deixaré casa meva, la que m'ha acollit els últims quatre anys i mig, un lloc que ha generat records inesborrables i en el que he viscut moments molt feliços. I d'altres no tant feliços, és clar. Al llarg de juny aniré fent el trasllat i no sé quin dia deixaré de viure aquí, suposo que tan aviat com sigui possible. De moment, tinc un mes, 30 dies.

Ahir vaig tenir una pensada. Vaig començar a fer fotos de tots els racons del pis. No me'l puc emportar amb mi, i de fet, tampoc no és que sigui una meravella, però sempre tindrà el valor sentimental de ser el lloc que va permetre la meva emancipació. Me l'emportaré en forma de fotos, em quedarà sempre en el record. Aquí us en deixo una del racó on em passo més hores.

dijous, 28 de maig de 2009

Egoista

Sempre que parlo amb algú i li explico com em sento darrerament em diu que he de pensar en mi, que jo sóc el més important i que no puc estar pendent dels altres, que si no em centro en estar bé jo, res no pot anar bé. Arriba un moment que penses que tenen raó, intentes fer la teva, fer el que et convé, alliberar-te de totes les cadenes mentals que et lliguen i t'impedeixen qualsevol moviment en la direcció correcta. Però no. Primer perquè em costa molt ser així. I segon, perquè em sento tremendament egoista de fer valer el meu estat i els meus sentiments quan es donen certes circumstàncies. Hem d'estar d'acord amb que hi ha coses que han de passar per davant de tot. Tant se val el temps que porti així, o el perjudici que em suposi continuar amb aquesta situació. No em sembla que l'egoisme sigui una sortida digna.

dimarts, 26 de maig de 2009

Gràcies Barça

Trobo que avui és un dia ben indicat per fer un homenatge. Sempre he estat seguidor del Barça i m'ha agradat veure els partits i saber tota la informació que envolta el club. La temporada passada, però, vaig dedicar el meu temps a altres coses, de manera que no vaig entendre què va portar l'equip i l'entitat en general a una situació tan lamentable, així que tinc un buit. El que pensava que era un gran projecte se n'havia anat en orris.

A l'estiu em vaig dir que m'havia de tornar a posar les piles, i em disposava a estar al cas. Em va semblar que la situació era insostenible, i l'arribada de Guardiola no em va semblar gens encertada. Més que res, pensava que li tocaria a ell menjar-se els marrons d'uns altres, pobre. Tot i així, estava decidit a continuar seguint la temporada.


I sort que ho vaig fer. Mai a la vida he vist un equip jugar i guanyar amb l'autoritat d'aquest Barça, demostrant partit rere partit quin és l'esperit, i que la qualitat ha de servir per marcar diferències, no només per guanyar més diners. I les diferències s'han vist ben clarament, no hi ha hagut color. Jo que també vaig veure jugar el Dream Team, he de dir que, per mi, no hi ha ni punt de comparació, i que tant els jugadors com l'entrenador del Barça 2009 són millors que els d'aquell equip. Com tanta gent ha hagut de fer, demano perdó a en Josep Guardiola per no haver confiat en ell de bon inici. Ha demostrat moltes coses i ha callat totes les boques. És un mestre. I entrena un equip de mestres.

I si trio avui per fer aquest escrit, un dia abans de la gran final de la Champions contra un altre equip que m'encanta, és perquè crec que no es pot jutjar aquest equip pel que passi demà, no seria just. Sigui quin sigui el resultat, es mereixen un reconeixement, i escric per homenatjar-los. La Champions és un premi, un regal, però hi influeix massa la sort. Fer doblet el primer any d'un projecte amb uns jugadors recuperats de la més absoluta misèria, no pot ser sort de cap manera, és fruit del treball i les ganes.

Gràcies Barça per la temporada que ens has donat, per com ens has fet vibrar, per com hem gaudit i per com has reviscut el sentiment culé i català. Gràcies per tot, la temporada ha estat inoblidable. Molta sort per la final, estem tots amb vosaltres.

diumenge, 24 de maig de 2009

El dia de la marmota

Per llegir aquest post, podeu anar sentint aquesta cançó mentrestant:



Rarament una pel·lícula de riure ha arribat a ser tan admirada i venerada com Atrapat en el temps. No deixa de ser una pel·lícula de diumenge a la tarda, però té alguna cosa que la fa especial, sempre m'ha agradat i m'enganxaria a veure-la cada cop que la posessin (en català, és clar, l'he vista tants cops per TV3 que en castellà em sona estranyíssima!). No crec que calgui explicar l'argument, però un reporter (Bill Murray), destinat a cobrir la cerimònia del dia de la marmota a Punxsutawney, en la que la marmota Phil cada 2 de febrer endevina quant més durarà l'hivern, coneix a una noia (Andy MacDowell) i intenta conquerir-la. El dia següent s'adona que torna a ser el mateix dia, i tot passa igual. Cada dia és el mateix mentre comet errors, però quan finalment aconsegueix un dia perfecte, el temps reprèn el seu ritme habitual, i es queda amb la noia.

Doncs jo em sento una mica així, atrapat en el temps, vivint en un infinit bucle que mai s'acaba, marcat per errors i nous començaments. Una rutina cíclica sense vies d'escapament. Ah, però per mi els dies sí que passen. Em sembla que hauré de repassar la pel·lícula per veure com s'ho fa l'amic Bill.

dijous, 21 de maig de 2009

Accions i reaccions

Un tret que m'agradaria canviar, o si més no controlar, de la meva personalitat és el fet de creure que els altres pensaran o actuaran com jo ho faria. Això em porta a esperar accions o reaccions similars a les que jo emprendria o tindria. I és un error, perquè cada persona és un món, i poques coses es poden generalitzar. Esperar d'un altre un comportament que tu tindries (o que creus que tindries), només pot portar frustració i desengany. Si passa, doncs perfecte; però la majoria de cops no passarà, i llavors no et deixa indiferent. Si ho esperaves amb delit, segur que causa una desil·lusió.

Vull intentar no esperar res de la gent, deixar que facin, que donin el que puguin, que siguin ells, no han de ser jo. Se'm fa molt difícil, però no té cap sentit demanar coses que no són pròpies dels altres, sinó meves. Acceptar les coses tal com venen, agrair els detalls i no considerar mai que no són importants, perquè per molt que ens sembli que són la cosa més normal, potser per un altre és un esforç donar-los. No som tots iguals. Per què m'és tan difícil de ficar-m'ho al cap?

dimarts, 19 de maig de 2009

El noi del pijama de ratlles

Fa molt temps que no faig una ressenya d'un llibre, i no perquè no hagi llegit, porto un bon ritme aquest any. El problema és que cap llibre m'ha despertat les ganes de parlar-ne aquí, i ara que n'he trobat un, aprofito. El noi del pijama de ratlles de John Boyne és un llibre que m'ha sorprès gratament. He sentit força gent parlar-ne bé, però no em despertava massa simpatia per la temàtica i perquè n'havia rebut una mala crítica que era la que més em condicionava. Tot i així, vaig considerar que calia llegir-lo.

És un llibre entranyable, escrit d'una manera que el fa molt fàcil de llegir, i molt agradable per com tracta alguns temes. Però també és un llibre que va de més a menys i en el que, almenys personalment, he agafat una mica de mania al protagonista. En conjunt, el trobo molt recomanable, i és un llibre apte per tothom. El fet de que estigui escrit des de l'òptica d'un nen elimina tota referència a la cruesa que es vivia en els camps d'extermini de la segona guerra mundial a l'Alemanya nazi, només s'endevinen unes petites pinzellades. Però tot plegat acaba resultant d'una gran inversemblança. No és possible que el nano de la història no s'imagini res de res de tot el que està passant, i sempre trobi explicacions (per ell plausibles) a tots els fets estranys que succeeixen. Acabes pensant que el nen és molt ruc, i que no pot ser, que no, que no ho pot ser tant, de ruc! I quan la cosa es fa difícil de justificar... posem-hi un salt temporal, i problema resolt. A més, he de dir que l'edició en català que jo tinc està plena d'errors de tipografia, com si l'haguessin escrit a corre cuita la darrera nit. L'edició és prou maca, però el text no.

Bé, com deia, en general jo el recomanaria, és fàcil, agradable i ràpid de llegir, i molt entranyable en alguns moments. Però li trobo molts defectes per considerar-lo un gran llibre. Com que molts l'haureu llegit, m'agradarà saber l'opinió que en teniu, a veure si sóc l'únic que li ha agafat mania a en Bruno.

diumenge, 17 de maig de 2009

Temps de flors


Trepitjar Girona de nou em recorda que és temps de flors, primavera, i em porta records de temps passats de quan tenia un vincle amb aquesta preciosa ciutat, o millor dit, de quan tenia un vincle amb una persona d'aquesta preciosa ciutat. El maig va passant, lent i llarg, com sempre m'ha semblat, però el temps no s'atura. I entre petites esperances i moments agradables, les inacabables hores d'aquest mes es fan menys feixugues. M'agrada Girona. Un altre any, amb més calma.

dijous, 14 de maig de 2009

Relats conjunts, Torre Eiffel


Ells no tenien escrúpols, però tenien informació. Per als seus propòsits tant se valia una cosa com l'altre, una ciutat com una altra. La tàctica de la intimidació sempre funcionava, perquè a més, generava una falsa esperança de que es podia contrarestar. Però no, cap esforç no valia la pena, el resultat final seria el mateix, i ells en sortirien pràcticament il·lesos, en cas que rebessin algun mal. L'objectiu era convertir els planetes aptes en generadors d'energia que nodririen la creixent demanda que la tecnologia demanava. Aquest planeta no era ric en altres recursos, però sí en geoenergia, i això era el que buscaven. Qualsevol altra cosa que hi hagués, no els despertava el més mínim interès.

Els informes parlaven d'una civilització primitiva i d'una tecnologia rudimentària, com tantes altres que havien sucumbit al seu poder i a la seva hegemonia universal. Només importava un poble, i aquest era el seu. L'extinció d'altres espècies i l'assecament i posterior col·lapse de planetes, eren danys col·laterals de la seva finalitat, l'avenç de la seva tecnologia. Feia molts mil·lenis, desenes de mil·lenis, que utilitzaven galàxies senceres en funció de les seves necessitats, formava part del seu pla, i la paraula compassió no tenia cap mena de significat per ells. Al contrari, experimentaven una certa sensació de benestar quan aconseguien devastar un planeta, cosa que en el cas present no suposaria més de dos individus i 24 hores, ja que entenien que estaven contribuint al bé comú.

Havien triat la Torre Eiffel pel primer atac, un atac imprevist, sense cap mena de preavís. Aquest era l'atac intimidatori, i quan el pànic s'estengués, començaria el procés d'exfoliació. La tria va ser una mica a l'atzar, entre quatre o cinc opcions, segons els informes, que suposarien un cop d'efecte immediat. Amb una arma convencional n'hi va haver prou, no va caldre utilitzar la màxima potència ni de bon tros. Mentre la gran massa metàl·lica s'ensorrava aixecant grans núvols de fum, els dos tripulants de la nau A de la petita esquadra de naus d'atac teledirigides es preparaven per l'inici de la segona fase.


Aquesta és la meva aportació a la darrera proposta de Relats Conjunts!

dilluns, 11 de maig de 2009

La llista de cançons especials

Quan era jovenet tenia una llista de cançons especials. Bé, de llistes en tenia moltes, totes ben posadetes en fulls que arrencava d'un mini bloc d'aquells per escriure notes. Les modificava, feia les meves classificacions, pujaven, baixaven... sempre he estat una mica fetitxista. La llista que dic, però, era fixa, i sempre era l'últim full de tots. Allà hi havia les cançons que més m'agradaven, unes dotze o tretze. Quan la vaig fer gairebé hi eren totes les que es mantindrien sempre allà, només n'hi vaig afegir un parell o tres més en força anys.

En aquella època recordo que vivia la música molt intensament. Tenia una mena de norma, sempre que sonava alguna cançó de la meva llista, havia de parar qualsevol cosa que estigués fent i gaudir-ne. I ho complia. Parava, m'asseia còmodament i l'escoltava, i si podia ser, la cantava també. Era el meu moment d'esbarjo, el meu moment de fusionar-me amb aquelles cançons que tant m'agradaven.

Amb els anys, i pensant en aquelles cançons, veig que en alguns casos tenia molt mal gust. En canvi, n'hi ha que encara m'acompanyen, i probablement ho faran sempre. Però ara n'hi ha d'altres. Vaig deixar de fer aquelles llistes, com és natural, però si ara en tingués una, seria ben diferent. M'adono que hi ha cançons que encara em fan parar, sense proposar-m'ho, sense seguir cap norma auto-imposada. Però em veig cantant davant del mirall, parlant a la meva ànima a través de la meva pròpia imatge, amb l'ajuda de la música. I segueixen sent moments només per mi.

És una sort que la música em segueixi acompanyant d'una manera tan intensa, per molt que els gustos canviïn.

divendres, 8 de maig de 2009

Adéu Barcelona

Me'n vaig. Ara ja ho sé del cert, me'n vaig de Barcelona. La meva aventura arriba a la fi de la primera part. I dic això perquè sé que hi tornaré, almenys aquesta és la meva voluntat. Viure sol a la gran ciutat no està a l'abast de tothom, i tot i que els darrers mesos no he tingut problemes per mantenir-me, aviat se m'acabarà el contracte i no sé si podré fer front a l'augment que em facin, per no dir que al final de cada mes veig que no he pogut estalviar ni un ral.

M'ha sortit una oportunitat de tornar al poble on viuen els meus pares (no amb ells, és clar) que no es pot rebutjar. Les condicions són immillorables a dia d'avui. Per molt que em dolgui deixar la ciutat, seria boig si no fes aquest pas. Parlant amb gent del meu voltant he tingut opinions per tot, però en èpoques en que tothom es mira tant els diners, la majoria ho veuen com una gran oportunitat, i a més, tampoc marxo lluny. Però jo segueixo dient que no és Barcelona.

El juliol hauré de deixar aquest pis que m'ha acollit durant més de quatre anys, casa meva, on tantes coses he viscut, com per exemple, la creació d'aquest blog. Em sabrà greu, però espero que quan torni a la ciutat, serà per quedar-m'hi, i el lloc que trobi per viure serà més que casa meva, serà una llar. Tot esperant aquest moment, potser que no li digui adéu a Barcelona, però sí que li he de dir fins aviat.

dimecres, 6 de maig de 2009

Sinceritat

Sempre m'he considerat una persona molt sincera, no m'agraden les mentides. De fet, molts cops he dit que jo no en dic mai, de mentides. Això és -en termes generals- veritat. Però sóc conscient de que tampoc no és possible.

El capítol de House d'aquesta setmana m'ha deixat una mica sobtat. Parlava d'un home que, per no sé quina mena de problema estrany, no tenia inhibit el lòbul frontal, i deia sempre el que pensava sense poder evitar-ho, sense poder reprimir coses que estaven en el seu cap, però que normalment no deia. Aquesta sèrie sovint ens posa en dilemes morals. Aquest cop, aquest pobre home veu com es desmunta la seva vida familiar pel fet de dir el que realment pensa de la seva dona i la seva filla. I això que se les estima molt, però dins tots guardem coses que no ens agraden, coses per retreure i no anem cantant els defectes de la gent a tort i a dret.

I sí, ho portem dins. Fins i tot de les persones que més ens estimem en coneixem les coses que no ens agraden, i mai no els ho direm, ens ho guardem, perquè dir-ho fa mal, potser fins i tot en alguns casos, ens podria fer perdre aquesta persona. Entre amics es sol ser sincer, i amb la parella i amb la família. Però fins a quin punt? Fins on es considera que és sa dir les veritats?

Sigui com sigui, m'espanta una mica tota aquesta informació que tenim dins, sense pensar en casos concrets, m'he adonat que és molt improbable no pensar alguna cosa negativa de tothom que coneixem. Que per sort, les coses positives guanyen, però què passaria si un dia totes aquestes veritats sortissin a la llum, totes de cop?

diumenge, 3 de maig de 2009

Un despertar

Tinc el son lleuger, és estrany que passin coses al meu voltant i que jo no me n'assabenti si estic dormint; fins i tot el més lleu moviment em pot despertar. Tot i així, sempre es poden tenir sorpreses agradables. Com quan vaig obrir els ulls aquell dia i vaig topar amb els teus. Jeies de cantó, al meu costat, mirant-me mentre dormia. Potser per aquesta poderosa acció em vaig despertar, a saber si portaves ja gaire estona esguardant el meu son. Vaig preguntar-te què feies, em va estranyar trobar-te així. I amb tota la senzillesa, i amb uns ulls que parlaven encara més, em vas dir que em miraves, que t'agradava fer-ho, i que si era tan estrany. No ho era, és clar, a mi també m'agradava mirar-te a tu. La sorpresa venia potser perquè de vegades em costa entendre que algú pugui tenir aquests detalls amb mi, petits gests que per mi són glòria, que em surten naturals, però que no espero despertar en ningú. I el que és pitjor, que no encerto a valorar en la justa mesura quan es produeixen.

divendres, 1 de maig de 2009

Maig #2

Avui és 1 de maig. Acabo d'assistir a un salt temporal. He sabut que estem a l'any 2009, i que torna a ser maig. Podria dir que no m'he adonat que deixàvem el maig de 2008, per mi encara hi som. Perquè segueixo esperant el juny, i aquest no arriba. Ja em semblava que trigava, però no m'esperava que trigaria tant. Això vol dir que he perdut un any. Estaria bé si això volgués dir que en torno a tenir 30, però em sembla que les coses no van així.

Algú ha tingut la sensació d'estar perdent temps de vida, de perdre el temps? Jo l'estic tenint i més quan veig el mes en el que entrem. Potser també és perquè fa molt poc he llegit Momo, i dec ser una mica impressionable. Un any buit, i així continuem, esperant un juny que no acaba d'arribar. Se m'escapa, i el pitjor és que no sé com aturar-lo. I si és aquest el moment de tancar el cercle? Assumim que un any no ha passat i continuem des d'allà. Pot ser això?