dimecres, 29 d’abril de 2009

Tercer esmorzar

Feia temps que perseguia un cafè amb ella, però no sabia com proposar-li. Avui, finalment, una mica per casualitat, hem acabat a la cafeteria on feia escassos 20 minuts que havia esmorzat amb els companys. Ha estat el meu tercer esmorzar del dia. Per fi li he pogut preguntar coses que fa temps que volia que m'expliqués.

Sona bé, oi? Doncs parlo de la meva superior, no diré que és la meva jefa, perquè oficialment és una altra, però a efectes pràctics és qui més em mana. I qui podria decidir el meu acomiadament, també. Per sort, continuo caient-li en gràcia, i tenim una relació força fluïda. Feia temps que volia preguntar-li què en pensa de la nostra feina, si estaven contents amb el meu grup (que seguim sent només tres personetes), perquè de vegades no tenim massa contacte amb ningú. No és mal moment per parlar d'aquests temes, d'aquí a poquet seré fixe, i m'agradaria saber si realment m'ho he guanyat.

La resposta no ha pogut ser més positiva. Sembla ser que es parla bé de nosaltres fins a les altes esferes, i que ens deixen fer perquè funcionem perfectament, sense que ens hagin d'anar darrere. Això ja ho havia explicat anteriorment, però després d'uns mesos, és bo reafirmar que segueixen confiant plenament en nosaltres. Ella també s'ha interessat per com estàvem, si ens agradava la feina, si ens en sortíem bé, i jo he dit que sí, que som un autèntic equip, i he aprofitat per parlar meravelles de les meves dues companyes. Elogis del tot merescuts.

Per cert, el cafè me l'ha pagat ella. Li vaig guanyar en una aposta que vam fer sobre un tema de feina. M'encanta fer apostes d'aquestes, però mai n'havia fet una amb algú tant per sobre meu. Així que, bon rotllo, no?

diumenge, 26 d’abril de 2009

Pura màgia

Hi ha persones que són maques per fora, i d'altres que són maques per dins. Fins i tot n'hi ha que tenen les dues qualitats. Però la bellesa és molt subjectiva, i depèn molt de qui mira. Bé, per mi les tens, aquestes dues qualitats.

Això ja ho sabia, de seguida ho vaig saber. Però el que no entenia era per què hi havia dies que estaves tan especialment guapa que em passaria el dia mirant-te. Vaig acabar descobrint el teu secret: era el somriure. I en això no hi ha possible discussió, el teu somriure és màgic. Des de llavors sé que poques altres maneres hi ha per arribar a tocar el cel.

Quan la circumstància t'ho permet, i l'alegria s'apodera de tu, regales instants lluminosos i perfectes amb aquest somriure que ho fa aturar tot. La sinceritat que se'n desprèn fa que s'entendreixi el meu cor, i no vull ni pensar la cara de babau que dec posar. No hi ha millor remei ni millor medicina, aquest petit gest natural em fa volar, em fa somniar. I només de pensar que te'n puc arrencar un, que te'l puc provocar, és motiu per voler dedicar els meus dies a aquest fi.

No el perdis mai, ni deixis que ningú te'l prengui. És un petit tresor que t'acompanya i que fa feliç a qui el rep, una estel que il·lumina les nits, una clau per obrir la porta a la tendresa. Pura màgia.

divendres, 24 d’abril de 2009

Per sobre


Hi ha dies plujosos, i dies amb núvols. Hi ha dies que només et mullen una mica els cabells, i d'altres que acabes moll de dalt a baix. Hi ha dies de tempestes i huracans, de ciclons i de nevades. Hi ha dies que l'aire pesa i ens fa caminar encorbats, dies que el mantell gris sembla sòlid, tant o més que el terra. Hi ha dies que cau pedra que abonyega fins i tot el metall.

Però més enllà de tot això, per sobre de tot això, sempre hi ha un cel blau, i potser fins i tot un sol.

dimecres, 22 d’abril de 2009

El somriure inicial

No sóc una persona excessivament agradable en el primer contacte. Suposo que sempre poso un posat força seriós que de bon inici tira la gent una mica enrere. Però ja no és això. És molt agradable la gent que saluda amb un somriure als llavis, quan la veus per primer cop aquell dia, o quan te la creues pels passadissos, o pel carrer. No parlem de gent amb la que et pararàs a parlar, encara que també, quan et creues amb algú i et saluda amb un somriure, t'il·lumina una mica el dia. Però m'adono que jo no ho faig. M'ho he estat dient darrerament, si m'agrada tant que m'ho facin, per què no fer-ho jo també; però no em surt. Solc saludar amb una ganyota, o amb un aixecament de celles, però amb el posat seriós que sembla que em caracteritza. No sé si és la temporada, però no tinc consciència d'haver anat regalant somriures mai, i mira que m'agradaria fer-ho. Tenir la sensació d'estar alegrant el dia a algú ja és en si prou agradable.

diumenge, 19 d’abril de 2009

I si...

I si es connecta mentre baixo a comprar i no em troba? I si em truca just quan no puc sentir el telèfon? I si decideix trucar-me quan plega de la feina i jo estic al gimnàs? I si avui m'escriu un mail mentre sóc fora amb els amics? I si decideix presentar-se just avui que tinc actuació en un altre poble? I si li escric i no em contesta? I si me'n vaig a la cuina a fregar els plats i és llavors quan es connecta i no la veig? I si em necessita en algun moment i no em troba?

I així anar fent, vivint del 'I si...'. Diuen que quan tot està perdut pensem en aquell petit bri d'esperança i ens diem a nosaltres mateixos 'però i si...'. Però no. Hauria d'aprendre que quan les coses estan perdudes, estan perdudes i prou. I sobretot, a viure per mi, i no estar tan pendent d'altres coses. Però no sé si en sé.

dijous, 16 d’abril de 2009

Relats conjunts, Guerrers de terracota


- Un, dos, tres: pica paret!
...caram, els de la classe d'aquest any són realment bons en aquest joc!


Una nova aportació a Relats Conjunts, i aquest cop, també un humil homenatge a dos mestres com en Jordi Casanovas i en Clint.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Passant de llarg

Aquesta nit he tingut un somni, curtet, però el recordo molt bé, suposo que perquè era el que estava somniant quan el despertador ha sonat. Caminava per un carrer peatonal, diria que pel poble on viuen els meus pares, i he vist assegut en una terrassa d'un bar (inexistent a la vida real) una persona que fa molts anys que no veig (que per descomptat, no pintava res allà, només va venir un cop al poble, justament l'11 de setembre del 2001, fàcil de recordar). És tracta d'un noi uns tres anys més gran que jo que coneixia de l'estiu, algú en qui jo m'emmirallava perquè admirava la seva maduresa, la seva sensatesa i la claredat de les seves idees. Una d'aquelles persones que ens semblen una roca, algú que ho té sempre tot controlat, però proper, amable, disposat sempre a ajudar-te quan flaquejaves. Algú a qui no vols fallar per res. Més que un amic, jo el considerava un mentor.

Per circumstàncies de la vida, ens vam distanciar i fa molt que no en sé res. De totes maneres, en el meu cap, és algú que em segueix infonent molt respecte. El cas en que en el somni l'he vist, però he passat de llarg. Crec que ell m'ha vist també, i se'm quedava mirant, però jo he seguit el meu camí com si no l'hagués vist. És una cosa que faig de vegades, si no m'interessa algú que em trobo, em faig el suec. Però per què amb ell, i en un somni!? És una persona que va ser important, que potser ara no encaixaria en la meva vida, però tant com per passar de llarg, per fer com si res? Això m'ha semblat una mena de senyal, en el somni mateix. En el somni era conscient de que estava passant d'ell, i que allò volia dir alguna cosa. Però què? Algú sap interpretar els somnis?

diumenge, 12 d’abril de 2009

Carinyu

Una cosa que és vital en qualsevol relació, ja sigui amorosa, d'amistat o familiar, és que hi hagi afecte i que aquest es demostri. De vegades tenim relacions que ens aporten moltes coses, però estan mancades d'estimació, de tot el que això comporta, i tard o d'hora ho trobem a faltar. Especialment, quan algú és molt afectuós, i no hi ha una reciprocitat, fins i tot si l'altre és esquerb o li costa molt demostrar els sentiments, amb paraules, amb carícies, amb llenguatge no verbal, hi ha moltes possibilitats que la relació es desgasti.

Parlo d'això perquè trobo que en català tenim una mancança molt gran quan parlem d'aquests temes. No tenim cap paraula acceptada que tingui la força que té cariño, per això la majoria de nosaltres, per no dir tots, utilitzem una adaptació al català d'aquesta paraula en el nostre dia a dia. Per descriure el que deia en el primer paràgraf seria molt fàcil dir carinyo, i tothom ho entendria de seguida. Fins i tot seria més entenedor si pogués dir que és important que una persona sigui carinyosa, però tampoc es pot dir, o com a mínim, escriure-ho.

Les nostres paraules pròpies no semblen descriure el mateix, semblen més fredes, més calculades, o almenys això penso jo. Més prudents, però bé, això ja aniria amb el nostre tarannà. Potser és que em falta vocabulari i que hi ha alguna paraula que desconec, però si algú sap alguna manera de dir en català això que vull expressar, que m'ho digui, si us plau. Crec que amb aquest mot castellà ens guanyen la partida.

divendres, 10 d’abril de 2009

Ni setmana, ni santa

Els dies de descans sempre es posen molt bé. Avui és divendres, i no ho sembla. Però tenint en compte que demà treballo, doncs no es podria dir que aquesta sigui una setmana santa convencional. No em molesta anar-hi, em pot el sentit de la responsabilitat.

He decidit sortir a córrer, tot i que el temps no acompanyava. M'he dirigit a Montjuïc, com que ja vaig fent esport, no he pensat que fos res de l'altre món per tornar a córrer pels carrers de la ciutat, que feia temps que no ho feia. De seguida he començat a veure parelletes amb mapa i càmera en mà, encara que avui havien de carregar el paraigües també. He sentit com enyoro compartir això, una escapadeta de cap de setmana, un viatget de setmana santa amb aquella persona especial, aquestes coses que uneixen tant (i depèn de com, porten conflictes, però no parlo d'això!). Ho trobo a faltar, noto l'absència a la meva vida, la meva meitat.

La pluja més forta m'ha enganxat quan era a dalt de tot, com la metàfora perfecte de que algú es riu de mi. Però he continuat, ja no tenia res a perdre.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Paranormal

Sóc un poruc, m'espanto per qualsevol cosa. Des de fa molt temps que no miro pel·lícules de por, ni tant sols aquelles d'intriga que et fan ensurts; no m'agraden. Amb els llibres em passa el mateix, després em quedo intranquil, em donen molt mal rotllo. Bé, això em passava quan era un xiquet, però ja llavors vaig decidir que no m'agradarien, i com que no sóc consumidor d'aquest gènere, no sé si ara podria tolerar-les. Però sé que quan m'expliquen coses de por ja m'esborrono tot, així que jo no posaria la mà al foc amb que m'he tornat gaire més valent.

Sempre em quedo garratibat quan algú parla de coses paranormals, aparicions, espiritisme, somnis premonitoris, visions... La meva reacció és una mica estranya, de seguida se m'humitegen els ulls, i això per mi és senyal de por, sé que no m'està agradant el que estic sentint. No ho puc evitar, hi ha gent a qui encanten aquestes coses, jo no puc. Gairebé em fa vergonya ser tan poruc. I no és que hi cregui, però...

Però ja quan t'ho expliquen en primera persona, no allò de 'jo tinc un amic que el seu cosí va conèixer una gent que...', sinó que t'expliquen coses que li han passat al teu interlocutor, i saps que aquest no és un malalt mental, al contrari, et mereix tota la credibilitat, llavors ja és per posar-se el coixí al cap i no treure'l d'allà sota. Simplement, si a mi em passessin algunes coses que sento que han passat a gent que conec, em moria directament. Primer, de por. I després, d'aturada cardíaca.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Cantar

Canto fatal. Això és una cosa que penso jo, i molta gent de si mateix, però el millor que es pot fer és acceptar-ho, i no avergonyir-se'n. Sobretot perquè m'encanta cantar. Em passo el dia cantussejant les cançons que sonen per la ràdio, que a força d'anar-les escoltant, les vas aprenent, i si m'hagués d'avergonyir, malament aniríem.

Noto que darrerament no estic massa receptiu amb la música, i això no m'agrada. Em sembla que m'estic perdent coses que la gent que m'envolta gaudeixen, però bé, ja m'hi posaré. Però això no m'impedeix seguir cantant, i ahir a la nit ens en vam fer un tip. Perquè sí, perquè ens sortia, i la veritat és que a mi no m'agrada fer-me veure, ni molestar a ningú, però estem agafant el perillós costum de cantar als llocs on sopem, o pel carrer. Res de llocs elegants, eh, però suposo que això abans no ho hagués fet. El fet de trobar còmplices fa que em senti més confiat i que cantar es converteixi en un plaer. I la veritat és que és un goig. Així que si veieu uns bojos cantant Coldplay o Antònia Font, potser som nosaltres.

No sé si, com diuen, cantar espanta els mals, però com a mínim, passes una bona estona.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Lluny del sol

Avui he vist el sol sortint d'un acte públic. Una petita escletxa en un massís de núvols grisos per on s'escapaven els primers raigs que veia en dies. Amb el pas de la tarda s'han anat obrint altres clarianes, però els pensaments que tenia en veure aquells primers raigs no m'han abandonat.

He vist una persona valenta, una persona que s'ha trobat tots els impediments possibles per realitzar un treball, però que tot i així, ha lluitat per aconseguir-ho i se n'ha sortit. I ja no parlo d'impediments tipus pal a les rodes, sinó un munt de circumstàncies vitals que fan molt temptadora la idea d'engegar-ho tot a rodar, de quedar-te com estàs, que et va cada cop millor. Per què emmerdar-se o encaparrar-se a acabar una cosa que probablement et farà poc servei, tot i que després de barallar-t'hi tant temps, sembla que has de fer per obligació? Per què no deixar-ho passar, simplement? Doncs perquè no, perquè hi ha coses que s'han de tancar, que s'han de guardar bé i llençar la clau, perquè una porta oberta sovint fa més mal que bé.

I em miro a mi... i veig que ho he deixat escapar per mil motius, però cap d'ells, al meu entendre, que s'acosti ni de lluny als d'aquesta persona, i ella ha aconseguit superar qualsevol escull, i jo no sóc capaç d'enfrontar-m'hi. N'hauria d'aprendre molt, hauria d'agafar el seu exemple. Però no puc. M'ha superat, i crec que el meu moment ha passat. És irònic que hagi de desistir en aquest moment, però crec que ha arribat l'hora.

Avui no només he vist el sol en les escletxes dels núvols. He vist un sol que ha brillat més fort que qualsevol altre. I demà més.