diumenge, 29 de març de 2009

Visc a Barcelona

En els últims temps he estat meditant canviar de pis. La veritat és que no sé massa bé per què, en principi és perquè m'he hagut de barallar força amb els administradors per coses que no semblaven tan complicades, quan no és un all és una ceba. Encara em queda contracte, així que tampoc no entenc la meva pressa. Però quan penso en fer un canvi, no se'm passa pel cap marxar de Barcelona.

Ara resulta que tinc una molt bona opció d'anar a viure a la ciutat on viuen els meus pares, amb unes condicions immillorables, un pis que està molt bé, un lloguer assequible, ben situat... però no és Barcelona. Amb aquest tema tinc un problema, i dubto que sigui capaç d'explicar-lo bé, però des que visc a Barcelona sé que no en vull marxar. Ara la ciutat s'ha buidat d'amics, i molts viuen precisament allà on podria anar a viure. Però tot i això, no me'n convenço. Barcelona té alguna cosa inexplicable, em genera una sensació que sé que perdria si en marxo, i estem parlant de no marxar gaire lluny. D'alguna manera, estar a la gran ciutat em fa sentir social, poder sortir de casa i caminar cap el centre, anar on vulgui, tenir-ho tot a l'abast, i sobretot, tenir la possibilitat de conèixer gent, d'interactuar, de sentir-me envoltat per la multitud. No sé què és, un sentiment, una sensació, la por de perdre capacitat de socialització si marxo.

I el millor del cas és que no aprofito gens aquesta capacitat de la que parlo; és irònic. Sempre faig coses amb els amics, sóc asocial amb la gent que no conec (com la majoria de gent de la ciutat), i no conec gent al barri ni enlloc fora dels entorns que freqüento, com ara la feina. Per això no sé quin sentit té que em senti així i que sigui tan reticent a marxar de la ciutat, quan, a més, entendria aquesta fugida com una cosa totalment temporal, i sé que algun dia tornaria. No ho entenc. Tot i els avantatges que podria tenir, l'única cosa que sóc capaç de pensar és: ...però no és Barcelona.

dijous, 26 de març de 2009

Defectes

El que entenem com a defectes són les qualitats negatives que tenen les persones, en contraposició a les virtuts. Hi ha alguns trets que molesten a la majoria de la gent, i molts coincidiríem en considerar-los defectes, però a mi em sembla que es tracta d'una cosa molt relativa, que depèn molt de la subjectivitat. Totes aquelles coses que descobrim, amb el temps, de les persones que ens envolten, i que ens molesten d'una manera o altra, potser no molesten a ningú més, o ningú s'hi ha fixat.

Però la gràcia d'aquestes característiques, les mateixes que no ens agraden, que poden ser petits detalls, però que els canviaríem en l'altra persona si poguéssim, és que són les que fan que aquesta persona sigui com és, formen part d'ella, i sense aquests detalls no seria la mateixa persona, i no ens l'estimaríem igual. I és així. I tampoc l'estimaríem si no tingués les seves coses bones que tant ens agraden, però les persones són un conjunt molt gran de petits retalls que no es poden separar, i és el conjunt el que ens quedem. Desgranar les virtuts dels defectes convertiria la persona en quelcom totalment diferent, i de ben segur que acabaríem trobant a faltar aquells 'detallets'.


D'una conversa amb en Gerhart...

dimarts, 24 de març de 2009

La vida és un post

Després de celebrar el segon aniversari del blog, he de reconèixer que d'alguna manera han reviscolat les meves ganes de continuar endavant amb aquesta petita casa. Tinc moments, com tothom, suposo, en els que ho engegaria tot a rodar, però quan veig el suport que rebo en aquest lloc, i les paraules que sempre em dediqueu, sé que no ho puc deixar, que és casa meva, tant com la que macull físicament. O més, que visc de lloguer!

El que sí que he de dir és que torno a veure posts a tot arreu. Feia temps que no em passava, i ara em ve un pensament al cap i sé que és un post, algú diu una frase interessant i hi veig un altre post, anècdotes, moments de riures imparables, situacions estrambòtiques, imatges captades amb la càmera... sense parar. Em torno a sentir un malalt. Les idees em venen i marxen a la mateixa velocitat, acabo pensant que tota la vida és un post. Ai, que dura és la vida del blogaire!

Aprofito per adjuntar en aquest escrit alguns regalets que el Bona nit va rebre en complir la tendra edat de 2 anys.


Gràcies Grapa.



Gràcies Montse.



Gràcies Laia.

Per gentilesa de l'Assumpta, que l'ha aconseguit retallar.


Gràcies Rits.


dissabte, 21 de març de 2009

I ja en van 2

Avui és el segon aniversari de Bona nit i tapa't, i aquest és el meu regal per tots vosaltres, els que passeu per aquí i sempre teniu paraules agradables, que m'arriben al cor. També ho agraeixo a aquells de vosaltres que passeu i no dieu res. Aquest blog m'ha donat moltes alegries, és casa meva, i m'agrada que tothom s'hi senti còmode. Espero estar molt més temps entre vosaltres, i un cop més us agrairé que sempre hi sigueu. Com sempre, és possible que em deixi gent que hi hauria de ser, espero que em sabreu perdonar.


Ara mateix explicaria coses i altres coses. Busco la meva història per camins desconeguts i vaig ampliant la meva col·lecció de moments. Ja són molts els meus fragments manuscrits, i tampoc són pocs els escrits perduts. M'encanta escriure, i tot i que en un dia com avui em puc sentir una mica avi, o com una iaia que té caspa, encara em queda camp per córrer, que encara no hem arribat a la tardor, i puc lluir la roba d'estiu.

Vaig arribar aquí sense fer soroll, a mitjanit, però de seguida em vaig muntar el meu raconet. El meu era un blog personal però no transferible, però aviat vaig trobar el gust a ficar cullerada a tot bloc que m'atragués d'alguna manera. Escrivia les meves cròniques, d'amors, de passions, d'això, d'allò i del que volia explicar, de llibres llegits i per llegir, i de vegades, amb lletres i fotos. In varietate concordia, que diuen. De vegades cal saber guardar els secrets, i jugar amb les paraules amb l'agilitat d'un gatot. Això sí, sempre amb transparència i sinceritat, tot i ser una mica tarambana.

I així vaig anar fent, omplint sempre la meva pissarra negra de colors, meus i d'altres, amb illes roges, verds de ments fresca i bajoquetes i micacos. I sense saber com, vaig fer el meu salt al món, i el Bona nit va esdevenir un lloc per tots nosaltres, un racó dalt del món. Per mi va ser com tenir la lluna en un cove, un bon motiu per seguir acaronant el tacte de les paraules. Em semblava escriure des d'on neixen tots els somnis, i vaig descobrir el poder d'allò real que tenen els blogs, no em digueu que no era un somni! Tant em vaig animar que em vaig empescar un altre invent, els premis c@t. I ho he d'agrair, perquè pensava que la iniciativa tindria una vuitena part de l'èxit que al final va tenir.

Malauradament, no tot anava tan bé. Com un déjà vu, els batecs del tEmps em van portar fins a Siberia. A cops amb la vida, sentint l'estrip en el que abans havia estat una ànima alada, i amb el cap que sembla una habitació dels mals endreços. Els mals pensaments em portaven a un atzucac, un cau del que no sabia sortir. Per la llum d'una dona, la meva fada, vaig plorar llàgrimes de lluna i vaig vessar al blog paraules despullades, vaig convertir això en un confessionari mental. No hi podia fer més, de les meves tardes boiroses em venien ganes d'envair Polònia, i sense una petita brúixola em sentia com els objectes perduts, com una petita criatura. Però arriba un moment que et dius que s'ha acabat el bròquil, que no es poden ofegar les penes al bar dels poetes. Ningú no pot viure per mi. Si cal, s'ha d'omplir la banyera d'aigua freda i afrontar la realitat, afinar els instints, i deixar-se endur pel vent com un nòmada. Moltes nits han de venir, i amb elles moltes llunes, i algú em va dir que somriure és la segona millor cosa que es pot fer amb la boca. I no sé si aquest blog durarà molt o poc, però aquest ja és un altre assumpte...



Ah, i tot i que recentment havia dit que em sentia una mica cansat de tot plegat, això no vol dir que no estigui malalt de blogs, i si no, mireu:




Fatal, fatal...

dijous, 19 de març de 2009

Falta de tacte

La primera persona amb la que he interactuat avui, m'ha vist arribar amb la bossa del gimnàs, cosa que faig sovint, però m'ha dit alguna cosa com que aquella devia ser la bossa de quan anava al gimnàs, que no devia ser d'ara. En contestar-li que sí, que era per anar-hi avui mateix, m'ha dit que què hi feia, que no em veia precisament en forma, amb altres paraules, és clar. Començar un dia així és molt frustrant.

Les darreres setmanes he perdut força pes, prou perquè se'm noti, i que ho noti jo mateix, que de vegades no és fàcil. Però els pantalons que ara em puc posar, també en són una prova. Força gent m'ha dit que m'he aprimat, però ja m'ha passat més d'un cop a la vida, potser tots els cops, quan vinc d'estar físicament malament i començo a sentir-me a gust amb el meu cos, apareix algú i em diu que em veu gras. I fot molt, la veritat. Em sento prou bé, però aquestes coses em desmotiven molt. Suposo que és com un toc d'atenció perquè no m'adormi, però igualment, quina putada. La veritat és que puc ser susceptible a aquest tema, i tot i que la gent no té per què saber-ho, trobo que és un comentari d'una falta de tacte important. Per què ara? Per què no m'ho diuen quan estic pitjor, i no quan em començo a sentir bé amb mi mateix?

dilluns, 16 de març de 2009

'Ara no és el moment'

Fa molt temps que tinc clar que vull tenir fills. Tal com tenim muntada la vida avui en dia, encara no sóc gran per tenir-ne, vull dir que la majoria de gent s'espera més temps, encara sóc jove, diríem. Però és un sentiment que va en augment, i suposo que alguna relació ha de tenir amb el pas del temps.

Ningú no se sent preparat per ser pare, però diuen que quan tens aquella coseta a les mans el món canvia, i saps que donaries la vida per la criatura. I encara més, entre la joventut d'avui dia hi ha la mítica frase 'ara no és el moment'. Però quan és el moment? Per mi, el moment és quan ho desitges, sempre i quan puguis assegurar que donaràs una vida digna al nounat. Totes aquestes coses a mi se m'estan quedant petites. M'agradaria estar en una situació que em permetés afrontar la gran aventura de la paternitat. No puc dir que m'ho imagino, perquè em sembla que això s'ha de viure, i supera tota expectativa, però crec que m'agradaria provar-ho.

I mira que seria un pare patidor, que abans de marxar de casa comprovo trenta vegades que està tot com ha d'estar, i que els gats estan els dos localitzables! Però bé, si seria un bon pare només m'ho diria l'experiència, però a fe que ho vull ser, un pare del que els seus fills n'estiguin orgullosos.

dissabte, 14 de març de 2009

Relats conjunts, El Pelele


I us preguntareu com he arribat fins aquí, quatre noies guapíssimes mantejant-me, tractant-me com un heroi...

Jo era un pagès qualsevol, al poble ningú no parava esment en mi, i jo feia la meva, content de passar desapercebut. La meva vida era avorrida, però la rutina diària tampoc no em deixava massa temps de pensar en altres coses. Una de les poques distraccions que tenia era acostar-me a la taverna cada vespre, i fer una cerveseta amb els pocs amics que tenia.

En mala hora se'm va acudir beure tant aquell vespre i prometre que jo rescataria les donzelles de mans del malvat tirà que regia les nostres terres, l'orgull i l'honor són molt importants al nostre petit país. Tot i el deliri alcohòlic, una promesa és una promesa. Així que, de la nit al dia, em vaig veure obligat a acomplir una missió per la qual no estava preparat.

Abillat amb la meva millor roba, i amb l'espasa heretada dels meus avantpassats, que feia molts anys que servia només per decorar la llar de foc, vaig dirigir-me al castell del malvat regent, sol, i sense cap esperança de tornar-ne. S'explicaven nombroses històries sobre el tirà, però la que més m'espantava era que es comentava que no era humà, que prenia forma humana de tant en tant, però que en realitat era un drac malvat que es dedicava a esclavitzar donzelles del poble, amb una finalitat que més valia no saber. I ves per on, per ser conseqüent amb la meva sort, aquesta va ser de les poques històries que era certa.

La lluita que vam lliurar va ser aferrissada, i vaig rebre incomptables ferides. Però sembla ser que jo no era l'únic desafortunat, ja que quan ho tenia tot perdut, el drac va ensopegar i va caure sobre la meva espasa, de manera que, tot i ser un cop de sort, vaig sortir victoriós de la baralla. Malauradament, el meu cos va quedar molt afectat. Així que quan vaig alliberar les joves donzelles em quedava poca vida al meu ésser. Quan van dur a terme el tradicional ritual de mantejar el vencedor d'una batalla, ja no ho vaig resistir i la meva vida es va acabar. Irònicament, les noies van continuar mantejant-me amb l'alegria de sentir-se lliures, sense saber que feien saltar un cos inert.

I encara continuen mantejant-me.


Una nova proposta de Relats Conjunts.

dimecres, 11 de març de 2009

Touché

- Ei XeXu, fa temps que no et parlo, però ara no me'n puc estar...

- Hola menut! Doncs sí que estaves calladet, ni em recordava de tu, em sembla que em faig gran.

- Ets molt gran! Almenys cent anys!

- No et passis tu! La canalla no teniu gens clares les edats. Com és que em parles?

- Et veig estrany, et veig diferent, i no m'agrada. Fa temps que et veig així, però ara em sembla pitjor.

- No et preocupis tu, i no hi pensis massa.

- Home, crec que me n'he de preocupar, això és el que m'espera?

- Em temo que sí. Això de veure el futur és el que té.

- Però jo no ho vull això. Ja no jugues, no t'ho passes bé, em sembla que no rius mai.

- Què sí que ric, exagerat! Tinc els meus moments, però no n'hi ha per tant. En general tot tira endavant, no? Em sembla que tu no pots entendre el meu estat.

- No, no l'entenc. Però entenc que no m'agrada.

- Petit, són coses de grans. A vegada la vida no és com la volíem o com l'esperàvem. Llavors potser estem tristos. Em sap greu dir-te que ho descobriràs d'aquí a un temps.

- Això sempre m'ho dius, però res no pot ser tan greu, no? Segur que si fas altres coses se t'oblida el que et posa trist.

- Mira, voldria dir-te que tens raó, i que és possible, més val que segueixis pensant així, no t'he de descobrir res, és millor que tu mateix t'ho vagis trobant.

- Però ja m'ho estàs dient, ara em preocupo, si no vols explicar una cosa, no comencis!

- Caram, tu també te'm queixes? Fes la teva, les meves cabòries a tu no t'han d'afectar.

- Què són cabòries?

- Millor que triguis a descobrir-ho.

- Ah, són marranades!

- Que no! I tu que en saps de marranades? No en saps res, t'ho puc assegurar.

- I per què no m'ho expliques? hihihi

- Això si que ho hauràs de descobrir tu solet, marrec tafaner!

- No vull estar trist, no m'agrada com ets.

- Que mono el nano! Ara havies de venir? Ja callaves en altres moments.

- Només vinc quan tu em fas venir, quan penses en mi.

- Doncs no sé per què he pensat en tu, la veritat.

- Que em trobes a faltar?

- Doncs per molt que no t'ho sembli, m'agrada tenir l'edat que tinc, i m'agrada com sóc. No em canviaria per tu.

- Jo sí que no em canviaria per tu!!

- No m'emprenyis. Et queda molt per viure, et queda molt per arribar on sóc jo. No crec que puguis canviar res, així que més val que t'hi acostumis. Potser no m'enganxes en el meu millor moment, però no ho entendràs fins que no t'hi trobis, ni entendràs res fins que no hagis de prendre les decisions que m'he anat trobant jo.

- Quin futur que m'espera...

- Ei, ara vius molt bé, i seràs feliç, ja ho veuràs. Jo ho he estat, i ho seré, segur.

- Això espero, per la part que em toca.

- Et mereixeries un clatellot, però no vull traumatitzar-te, a veure si canviarem la història, i encara anirem a pitjor... t'he de cuidar, encara que has d'aprendre a cuidar-te sol.

- ... cuidar-me sol... puc preguntar-te si tu ja en saps?

- Touché.

diumenge, 8 de març de 2009

Un inici de final


Embolicat com aquesta famosa façana de Barcelona, així em sento darrerament. Algunes coses estan canviant dins meu, i això em fa sentir perdut, em costa trobar un fil per estirar en aquest cabdell. I una de les coses que noto que canvien són les meves ganes de viure en aquest món virtual. Sempre m'he sentit còmode i estimat, he mantingut un ritme de publicació i he comentat moltíssim. Ara algunes coses se'm fan pesades, i em costa més submergir-me en els escrits d'altri. Vull creure que això és perquè la boira del meu cap no em deixa concentrar-me massa en res. Vull creure que mica en mica tot tornarà a la normalitat. I vull creure que d'aquí un temps continuaré aquí amb la mateixa empenta que sempre. No vull deixar aquest blog, me l'estimo molt, i no vull deixar-vos a vosaltres, però tot això em fa reflexionar, tot té un moment, tot té un principi i un final. El principi sovint el podem triar. El final... de vegades arriba i prou. No sé a què porta tot això, segueixo aquí, i no vull desaparèixer. Però em sento diferent, em sento cansat, i és com si estigués perdent alguna cosa que fins ara m'omplia moltíssim. Em sembla que no sóc l'únic a qui li passa, pel que he anat llegint. El que tinc clar és que mai desapareixeré sense dir res, això ho he pensat més d'un cop. Si mai decideixo plegar, avisaré abans. Desaparèixer sense dir res no seria propi de mi.

divendres, 6 de març de 2009

Caminar

He explicat molts cops que gaudeixo molt llegint al metro, i al transport públic en general. Però hi ha moments de la vida que hom té intolerància a ficar-se sota terra. En els mals moments em veig amb la necessitat de caminar, sento que m'ofegaria si baixés al subsol, i a més, no em concentraria en la lectura. Caminar és la resposta, sentir l'aire a la cara, de vegades fred, com avui, i anar allunyant cabòries, tot i que el cap va a mil per hora i l'estona es fa llarga. Mirar la gent que passa, el perfil de la ciutat sempre canviant. No sé què és, però funciona. I no és que curi res, ni que t'hagi de fer sentir millor, però has passejat una estona, i de mal no en fa. M'ha passat ja moltes vegades, de tenir aquesta necessitat. I si el cos ho demana, qui sóc jo per negar-li-ho?

dimarts, 3 de març de 2009

Salvadores

A la vida no saps d'on ni quan et venen les patacades. De vegades ens les esperem, però molts cops ni això. Però afortunadament, aquesta incertesa de la vida fa que tampoc puguem saber d'on ni quan vindran els fets que ens retornaran l'alegria, o si més no, la tranquil·litat. Així que sense esperar-m'ho, i quan ja donava la nit per perduda, una altra nit de sentir la soledat fins als racons més profunds del meu ésser, us vau aparèixer vosaltres dues. Sense saber-ho, em vau alegrar la nit, em vau salvar, i sense pensar que fèieu res especial, perquè sou unes persones meravelloses, vau convertir un moment molt baix en una llum d'esperança. Ho creieu o no, em vau ajudar molt, tant, que aquestes coses no s'obliden fàcilment, i la gratitud que sento em costa expressar-la amb paraules. Descobreixo que em costa molt plorar de tristesa, rarament em passa, i les poques vegades, sol ser espontani. Però plorar d'emoció, tenir els ulls humits i haver-los d'eixugar sovint, això em passa més fàcilment davant de detalls com els vostres. Cadascuna a la vostra manera, però les dues em calien. Potser és que em calia qualsevol cosa, però posats a triar, millor comptar amb vosaltres.

Un cop més sento que el que dic, o el que pugui dir, mai estarà a l'alçada del vostre gest. Així que callo i dic un altre cop GRÀCIES.

diumenge, 1 de març de 2009

Diferent

De vegades se m'oblida què és l'amor. Jo solia saber-ho, però potser estava equivocat. Tinc unes idees al cap, però no podem pensar que tothom és com nosaltres. Deu haver-hi moltes maneres de viure'l, i jo que pensava que hi havia una mena d'estàndards que tothom seguia... Però per aquest motiu, no crec que el que jo demano, o el que jo penso que ha de ser, hagi d'estar malament. Pot ser que hi hagi formes diferents, però jo tinc aquesta, i tinc necessitats, necessito sentir-lo, no suporto la incomunicació, no puc reprimir-lo. Però ho he de fer, i per algun lloc ha de sortir. No em vull oblidar del que és sentir, no vull acostumar-me a amagar o controlar els meus sentiments. M'agrada estimar, a la meva manera, no ho sé fer de cap altra. Aïllament devastador, el temps que no passa, i l'espera d'un miracle quotidià que no es produirà.