dissabte, 28 de febrer de 2009

El català que vull

A arrel de les darreres discussions que he llegit per aquí sobre la manera correcta de dir 'post' en català, i l'etern bloc/blog, tinc la necessitat d'expressar que de vegades no entenc la nostra llengua, o més aviat els qui decideixen com ha d'anar. No vull entrar (altre cop) en discutir aquests exemples concrets, però si que en donaré un altre, en Gerhart de la Comunitat aquests dies ha obtingut un resultat similar de part de l'Enciclopèdia Catalana en mirar de corregir-los un terme de genètica que considera/em que tenen mal escrit, però li han respost que en català va d'aquesta manera, per molt que en totes les facultats de biologia li deuen dir de la nostra, i que a més el Termcat ens dóna la raó.

Aquestes coses em posen una mica de mala llet. La llengua es crea al carrer, no ens la poden imposar. Quan hi ha necessitat d'una paraula, se'n crea una forma més o menys catalanitzada, i quan aquesta ja és abastament estesa, qui ens ha de venir a dir que el terme correcte no s'assembla de res al que fem servir? I què si deriva de l'anglès? I què si s'assembla a la forma castellana? És clar que a mi m'agrada parlar el millor català possible, però de veritat volem una llengua que sigui diferent a les altres per imposició?

Potser no tinc prou coneixement del tema i algú se'm tirarà a sobre. Però crec que el nostre fet diferencial, que el tenim, no s'ha de basar en la llengua, que recordem que ens és pròpia i és única, però no l'hem de convertir en una illa de vocabulari perquè no s'assembli a cap de les altres. Voler anar en contra de tothom és de bojos, no vulguem ser més diferents del que ja som, si us plau. I un cop més em veig obligat a dir que estimo Catalunya i adoro la meva llengua, però entre poc i massa, que altres problemes tenim que ficar-nos en collonades.

El català que vull és aquell que el parla tothom, tan bé com sap i pot, i que està present en tots els àmbits de la nostra vida. No vull una llengua d'erudició, vull una llengua de veritat, que es parli, que es faci servir, que evolucioni com totes i amb totes. Vull el meu català, el nostre català.

dimecres, 25 de febrer de 2009

No estem preparats per les bicicletes

El primer cop que vaig veure el lloguer de bicicletes a l'estil del Bicing barceloní, va ser a Lyon. De seguida em va semblar una idea fantàstica i molt original de fer trajectes curts per la ciutat, i a més, no contaminant. Poc després d'aquell viatge, començaven a florir estacions de bicis per tota la ciutat de Barcelona.

Jo no l'uso massa, perquè m'agrada anar llegint al metro, però de tant en tant sí, i no sé què passarà a altres ciutats europees, però tinc la impressió que aquí no estem preparats per fer compatible l'ús de la bicicleta i la vida a la ciutat. La falta de costum, suposo, fa que entre tots ens comportem de manera molt incívica, però com que ja de per si crec que vivim en una societat incívica i poc respectuosa, doncs tampoc era d'estranyar. I això que l'ajuntament s'hi està esforçant perquè el sistema qualli, a jutjar pels carrils bici que s'estan fent, però els vianants els fan servir per passejar, la gent en bicicleta passa per on vol, tot i tenir el carril bici al costat, les bicicletes fan pena, la que no té un all té una ceba, els conductors de cotxes i motos són poc considerats i menys pacients... un desgabell total.

Trobo que és una llàstima. La bicicleta és un vehicle rudimentari, però és un mitjà molt apte per la ciutat si es respecten els espais habilitats pels ciclistes i es té en compte la seva fragilitat, i si aquests també respecten les normes que se'ls marquen, és clar. Potser algun dia ho aconseguirem, però em penso que de moment encara no estem preparats.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Signes del temps

Segur que tothom ha rebut algun cop un d'aquells mails que diuen "saps que t'estàs fent gran quan...". Estan bé, fins i tot me'ls miro jo, que gairebé sempre esborro directament els mails amb arxius adjunts (els de broma, els importants no, és clar!). Diuen moltes coses que estàs obligat a reconèixer, però generalment parlen de fets lligats a l'evolució de la vida i la tecnologia. Però hi ha coses en les que sí que notes que et fas gran, o que has madurat, si ho preferiu així. Jo me n'he adonat perquè... ara faig cas als metges.

Jo, que un cop vaig marxar de l'hospital sense l'alta després d'una operació perquè tenia pràctiques de la carrera! Vaig deixar a ma mare a l'habitació perquè informés el metge de que ja m'havia donat l'alta jo mateix. Jo, que tocat per totes bandes, li preguntava al metge que em digués què havia de fer per seguir fent castells el cap de setmana següent. Em demanava que descansés, i li vaig dir que això ja ho sabia, però que per no descansar, què havia de fer. Això perquè hi havia anat per vacunar-me, perquè normalment no hi anava perquè no em diguessin que no fes castells... Jo, que després de rebre l'informe de la revisió, en el que em prohibien menjar moltes coses, entre les quals salmó, me'n vaig anar el dia següent a un japonès i me'n vaig fer un fart...

I ara, em diuen que em posi unes plantilles perquè em molesta un peu, i els faig cas. Fins i tot quan canvio de calçat me les passo d'un a l'altre, com em van dir! Definitivament, ja no sóc el que era: m'estic fent gran. No m'agrada llançar preguntes perquè qui llegeixi això respongui, però avui voldria saber en què heu notat que us feu, o vau notar que us fèieu grans. Ja no parlo d'edat, sinó de maduresa, de sentir-se gran, suposo que s'entén. Doncs això, que a veure què us va fer sentir grans per primer cop.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Junts

Trobar-se amb uns amics el divendres al vespre per fer una cerveseta (o una sidra), sempre és agradable. La novetat era que es pretenia quedar a la tarda en comptes de a l'hora de sopar, tot just per explicar-nos la setmana, i tornar aviat a casa. Però la festa no podia ser completa perquè ens en faltava un. Cap problema.

Ho vaig proposar en conya, però sembla que algú més assenyat en va valorar les possibilitats reals. Comptàvem amb un pub (escocès?), un ordinador portàtil, i una xarxa wi-fi amablement cedida pel local, així que ja no calia res més per comunicar amb el nostre amic que ja és a Edinburgh. I així ho hem fet. No hi ha hagut manera de fer funcionar el vídeo, però hem pogut parlar a través del gtalk, i hem passat una altra estona màgica, rient, cantant la música del pub (totalment britànica), parlant entre nosaltres, i amb ell, és clar. No és com tenir-lo aquí, però estem a prop, com sempre estarem. I per molt que ho pugui semblar, aquest cop el mitjà escrit no ha estat, en absolut ,gens fred.

Un cop més cal donar gràcies a les noves tecnologies, que cada cop són menys noves i més comuns, perquè el seu ús és la cosa més natural del món, i formen part de les nostres vides. On penseu que aniríem a parar sense el Google, per exemple!?

dimecres, 18 de febrer de 2009

L'espurna

Què és l'espurna d'una relació? Per què existeix? Què fa que amb alguna gent la tinguem i amb altres no? L'espurna, la química, allò que és necessari, que no sabem què és, però sense sentir-la, res no funciona. Pot ser una cosa de l'inici només, o la química perdura per sempre, encara que l'empenta del començar s'acabi? I si es perd l'espurna, és possible recuperar-la? És possible passar per fases en les que creus no sentir res, però que sigui de manera temporal? És recuperable el feeling? Si l'has tinguda, si sabies que existia aquesta espurna, es pot apagar?

diumenge, 15 de febrer de 2009

Bon samarità o blog addicte?

Divendres a la nit vaig sortir de casa perquè havia quedat amb uns amics, i va ser creuar el carrer que em vaig trobar a una noieta oriental (no sabria afinar més la seva procedència) amb un mapa a la mà que semblava una miqueta perduda, mirant els noms dels carrers. No vaig poder evitar pensar en la Yoko, el meu personatge a Personatges Itinerants de la Carme Rosanas. Qui no conegui aquest blog, l'hi recomano, uns quants malalts d'escriure i d'embolicar la troca estem trenant una història a moltes mans, i el resultat és sorprenentment bo.

Ja vaig dir fa temps que em va sorprendre, en viatjar per Alemanya, que la gent se m'acostés per oferir-me ajuda, quan em veien perdut. Em va semblar molt cívic i ideal per cuidar el turisme, però no veig que la gent ho faci a la nostra terra, a menys que ens ho demanin. Jo volia fer-ho, em vaig prometre que seria bo amb els turistes, però la veritat és que em moro de vergonya, i no ho havia aconseguit mai. Amb la 'Yoko' ho vaig fer. A la història la Yoko busca algú aquí a Catalunya, i vaig pensar que no seria per mi que no trobaria en Joaquim. Li vaig indicar on era l'adreça que buscava, i me'n vaig anar amb un somriure d'orella a orella, com si acabés de sortir de la història que nosaltres mateixos hem creat.

Però tornant al món real, la pregunta és clara. Hagués ajudat a la noia aquesta si no m'hagués fet pensar en el meu personatge? Tinc els meus dubtes. Crec que el meu diagnòstic és molt greu.

divendres, 13 de febrer de 2009

Relats conjunts, Els corbs han tornat


Al principi estava bé, m'agradava fer el que feia, fins i tot em divertia. No m'ho prenia com una simple feina: era el meu destí. De fet, ningú no em va triar pel càrrec, era cosa meva, sóc jo i prou, totalment necessària, i tan odiada i temuda. Vaig arribar a ser implacable, no en deixava passar ni una, però amb el temps he canviat, ja no sóc la que era, ja no tinc il·lusió per la meva tasca, i ja no ho trobo en absolut divertit. De fet, em sap força greu el que faig a les persones. Però és el problema d'estar lligada de peus i mans, una és el que és, i no es pot canviar, ni jo em puc escapar de mi mateixa. Paradoxal, oi?

Vaig pensar que si em retirava a un lloc apartat, llunyà, i evitava el contacte amb la gent, potser mica en mica s'anirien diluint els meus efectes. Però és clar, havia de ser un secret, no entenc per què, però genero certa atracció en la gent. Si ho sabien, si trobaven el meu amagatall, no serviria de res, perquè em buscarien i em trobarien, deixar de viatjar i de moure'm amunt i avall seria en va. De manera que vaig prendre totes les precaucions, vaig fer-ho d'amagat i vaig aconseguir recloure'm en aquest poble de mala mort i ningú no va saber mai on havia marxat.

Però estic de pega. No comptava amb ells. Els corbs em delaten. Pensava que els deixaria enrere, però van amb mi, ocellots de mal averany! Amb ells no hi ha manera d'amagar-se, allà on estic m'hi acompanyen, però és clar, què seria de La Mala Sort sense els seus heralds?



Una nova proposta de Relats Conjunts! Què espereu per participar?

dimecres, 11 de febrer de 2009

Dia personal

D'aquí a uns dies farà tres mesos que estic a la nova feina, i per primer cop m'agafo un dia lliure per afers personals. Abans no em calia, simplement no hi anava, i avisava perquè no es preocupessin, però ara he hagut de demanar-lo formalment, i he gastat un dels cinc dies personals dels que disposo per aquest any. Havia d'anar a veure l'administrador del pis (aquest cop m'estalvio els insults), i ja he aprofitat per fer uns encàrrecs pels que no trobo mai el moment. Això sí, també he passat per l'FNAC i he comprat llibres ja de cara a finals del 2010... Sóc a casa, això també em permet escriure al blog a aquestes hores.

Després de l'emoció inicial, i un cop que he descobert unes quantes misèries de l'empresa, he de dir que segueixo estant molt a gust amb tot en general, la feina m'agrada, els companys són molt macos (alguns), i tot funciona la mar de bé. Ja he pogut calar com és la gent, i als que no m'hagi d'acostar no m'hi acostaré, però en general, hi ha força bon clima i el meu petit equip gaudeix de bona imatge davant de tots els companys.

Però per damunt de tot he de destacar que als tres que formem l'equip (servei o plataforma) se'ns valora molt i estan molt contents amb la nostra feina, i així ens ho fan saber. La nostra superior ens ve a veure preocupada perquè diu que no ens fa prou cas, però és que considera que funcionem sols, i així és. A més, per difícil que em resulti creure-ho, individualment se'm considera el millor realitzant una sèrie de tasques de considerable importància, noto la confiança que em tenen, i no cal dir que per mi, venint de ser l'últim mono, això em dóna una motivació i una força molt grans, i em fa estar certament satisfet i orgullós de mi mateix, cosa que no em passa sovint.

Així que ja veieu, molt content pel tema feina, i amb moltes ganes de seguir aprenent i millorant. Aquest si que ha estat un canvi positiu de la meva vida.


diumenge, 8 de febrer de 2009

Camí interior

Diuen que quan ens passa una cosa greu a la vida, com ara que ens anuncien que patim una malaltia crònica, la nostra ment passa per unes fases fins a acceptar el problema, és una mena de camí interior. Es comença amb una fase de negació, en la que no ens ho creiem, allò no va amb nosaltres i algun dia ens despertarem d'aquell malson. A continuació, arriba l'odi o la ràbia, per què ens ha tocat a nosaltres? Ens enfadem amb el món. El següent pas és la negociació, és quan demanem a alguna força superior que ens perdoni, que farem el que sigui si ens cura, però la segueix la depressió, perquè no hi ha res que s'hi pugui fer i caiem al pou. Finalment, arriba l'acceptació. Prenem consciència i aprenem a viure-hi, no tenim cap més remei.

Aquest camí interior no és rígid i suposo que està subjecte a la manera de ser de cada persona, la llargada de les fases i potser l'ordre d'aquestes és variable, i fins i tot deu ser possible l'omissió d'alguna d'elles.

I jo em pregunto, aquestes fases no són aplicables a un trencament sentimental? Potser és un camí que es pot aplicar a un cop molt fort de la vida, però no sé si s'aplica habitualment a les relacions fallides. Jo crec que li escau perfectament, almenys crec que si no les mateixes, passem per fases molt semblants i fàcilment identificables.

divendres, 6 de febrer de 2009

Cues de pansa

Aquesta setmana se m'han acumulat un seguit de trobades d'aquelles que m'agraden, íntimes, però només en el pla amistós de la paraula. D'aquelles amb un cafè entremig, o una cervesa, o una trobada de grup, però no per això menys intensa. En totes i cadascuna han aparegut records, alguns molt llunyans, ha estat una costant. Alguns d'ells feien referència a com ens havíem conegut entre nosaltres, i m'he meravellat més d'un cop en descobrir-me amb els ulls humits. Em semblava absurd emocionar-me tant, però no ho podia evitar, suposo que és l'alegria de saber-me tan afortunat. He aconseguit contenir les llàgrimes, potser per vergonya, però he estat a punt, a punt...

Això m'ha fet pensar en que tinc una etiqueta aquí al blog que es diu 'records', i que va ser creada per anar escrivint coses que puc destacar de la meva vida, i venir-les a buscar quan calgui. Però avui això m'ha semblat molt buit, no vull haver de venir a buscar els meus records, vull conservar-los! Se'm barreja una mena de por a fer-me gran, perquè no m'agradaria perdre el que tinc, i el que recordo, només de pensar en que pot arribar un dia en que no recordaré les coses que aquesta setmana tant m'han emocionat, em fa pànic. Potser és una rabieta, una paranoia del moment. Sé que seguiré escrivint records, però tampoc els vull perdre, vull que es quedin on són, i puguin aflorar quan jo vulgui, o quan ells vulguin. Ja prou es van deformant amb el temps. No els vull perdre.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Seven

Corre aquests dies per la catosfera un meme d'aquells tan odiosos, però per una vegada, he de reconèixer que la gent s'ha esforçat per fer-lo original, i m'ha agradat llegir-ne uns quants. L'amiga Rita, amb poca esperança, em convidava a fer-lo, i com que aquest any encara no he fet el meme anual que em permeto, m'he dit 'per què no?'. I a més, venint d'ella, hom s'ho pensa, és clar.

No espereu que expliqui les normes, ni que el passi a ningú, només faltaria. La paraula clau és set (7), i de totes les coses que poden ser set, jo de seguida he pensat en els set pecats capitals, els originals. Per què no parlar dels meus set pecats capitals, a veure com els portem? I mira, encara que això no sigui del tot el format del meme, almenys podem airejar aquí les nostres malifetes. A veure qui s'anima a confessar com jo. Som-hi doncs:

Peresa: Comencem bé. És un dels que més practico, almenys, un cop cada dia, a l'hora de llevar-me, però també durant el cafè a la feina, després de dinar, quan la tarda avança, quan he d'anar a algun lloc després... cal que continuï? Culpable.

Ira: M'emprenyo, vaja si m'emprenyo. Quan algú no fa les coses bé, la incompetència em posa dels nervis, amb les injustícies... amb tantes coses... Més d'un cop acabo emprenyat com una mona. Culpable.

Enveja: Mira, aquest no me'l veig tan clar. Tendeixo a admirar més que no pas a envejar. Només envejo la gent que té coses que no es mereix, perquè no s'ho han guanyat, però a petita escala. Em declaro innocent.

Avarícia: Aquest tampoc, quan tinc diners sempre me'ls rebento, i res no em fa més feliç que compartir-los amb els altres. Però com que sempre vaig molt apurat, de vegades sóc estalviador en excés. Ah, i sóc molt zelós de les meves coses. Semi-culpable.

Gola: Però això és un pecat?? No pot ser. A totes hores peco de gola, m'encanta menjar, m'encanten els dolços, els salats, tot. Culpable, però molt culpable.

Supèrbia: Mmm... generalment no. Solc ser força humil i respectuós, mentre no es comportin de manera contrària amb mi, és a dir, contrarresto la supèrbia amb molta supèrbia. Puc declarar-me semi-culpable?

Lúxuria: A totes hores. De pensament, no paro. Però malauradament, de fet, ara mateix poquet poquet... Culpable elevat a la màxima potència.


Ja ho veieu, sóc un pecador, aniré a l'infern segur, crec que ja m'hi guarden un bonic apartament allà. Però em consola que no estaré sol, perquè per aquí hi ha molt de pecador deixat anar, oi?

diumenge, 1 de febrer de 2009

Edinburgh

Foto de Google

Edinburgh és una destinació que sembla agradar a la gent d'aquí, força gent que conec hi ha anat o tenen intenció de fer-ho. A mi no m'ha atret mai especialment, la veritat, però ara sé que hi aniré, i no només aviat, sinó molt probablement, més d'un cop. Dos dels meus millors amics marxen cap allà a passar un període de temps indeterminat, però que es mesurarà en anys. Jo, egoistament, espero que no en siguin massa, d'anys, però tampoc estem parlant de que marxen a la fi del món.

Ell marxa d'aquí a pocs dies. Ella esperarà encara un mes o dos. Quan hi penso se'm fa un nus a l'estómac, perquè són quelcom més que amics, són germans, són la meva família, els meus àngels de la guarda. Que marxin em fa gairebé por, però desitjo el millor per ells, i aquest pas és important per la seva vida, i sobretot pel seu futur. Així que sóc feliç perquè sé que ells ho són i ho seran, i sé que allà on estiguin del món, o estigui jo, estarem sempre junts, de pensament i de cor. Per no dir que a casa seva hi tindran una habitació per mi, amb ordinador, és clar.

Us estimo. Molta sort.