dijous, 29 de gener de 2009

L'època fosca

Quan vaig entrar a la universitat vaig conèixer un grupet de gent amb els que es va crear un bon ambient, però que va durar molt poc, i per motius que no venen al cas, el grup es va trencar. Les engrunes d'aquell grup, que érem tres persones, vam anar a petar en un altre grupet ja consolidat d'una gent que semblaven molt macos. Però no ho eren.

Era un grup molt tancat, amb gent de llocs diferents de Catalunya, que sembla que devien tenir certa tírria als de Barcelona (i rodalies, perquè jo llavors no vivia a la ciutat), perquè a en Jota i a mi ens van marginar de valent. La tercera de nosaltres va començar a sortir amb un d'ells i va quedar totalment anul·lada. No mostraven cap interès especial per nosaltres dos, ens toleraven, però no comptàvem per a res, i naturalment la nostra paraula no tenia cap valor a l'hora de prendre qualsevol decisió. Jo vaig començar a sortir amb una d'ells, l'única persona receptiva del grup, i per aquest motiu van començar a deixar-la de banda a ella també. Ho passàvem malament, però ella em demanava que m'aguantés, que tingués paciència, que eren els seus amics i que ens acabarien acceptant. En aquella època vaig haver de reprimir-me molt, i la marginació i sentir-se malament es van convertir en una norma. En Jota i jo ens fèiem molt costat, i sense l'altre, el que estava sol es quedava callat en un racó. És una situació que a dia d'avui em costa d'entendre que pogués arribar tan lluny.

No sé per quin motiu, es creien superiors, millors que nosaltres, i així ens ho feien veure tot sovint, demostrant-nos que no teníem res a pelar al seu costat. En un moment determinat, en Jota va prendre un altre camí (sàviament), però jo vaig seguir aguantant perquè la meva parella era allà, i volia estar amb ella. Van ser èpoques molt fosques, perquè a més, aquella relació, tot i ser la més llarga que he tingut i la que em va marcar més, no eren flors i violes.

Tot va acabar quan vaig canviar de carrera (però no de facultat). Amb la gent nova que vaig conèixer vaig descobrir que aquells eren uns mitges merdes, que es creien qui sap què però que no arribaven a la sola de ningú, i tot i que la meva relació continuava a trompicons, vaig trobar la força per desfer-me d'ells mica en mica i buscar el meu propi camí, i va ser l'encert més gran de la meva vida. Quan es va acabar la relació, ja no em van tornar a veure el pèl.

Aquest és un dels records que em va venir al cap l'altre dia, i em vaig adonar que el tenia totalment enterrat, i no és d'estranyar. Ningú m'ha fet sentir més insignificant que aquella gent, i els recordo amb ràbia i rancúnia, però no es mereixen ni això, la veritat. Va ser una mala època que va durar uns tres o quatre anys. Pels esdeveniments de després, costa de creure que hagués caigut tan baix. Per cert, en Jota i jo ens vam retrobar temps després, i encara avui mantenim l'amistat.


NOTA: No tinc res en contra de la gent dels pobles. Ho dic per si algú s'ha sentit ofès, però asseguro que eren una trepa de prepotents que es creien superiors només pel fet que vivien en pisos d'estudiants i estaven fora de casa. Vaig tenir mala sort. En cap cas no vull fer extensible la idea que tinc d'ells al reste de gent de fora de Barcelona. Però potser és per això que sóc tan urbanita.

dimecres, 28 de gener de 2009

L'espiral

Ara és quan tinc al cap un post que no vull fer ni faré. Ara és quan apareixen engrunes d'allò que va ser i el passat em torna a colpejar amb força, portant records de ferides que no sabré mai si han tancat, i de fets que van condicionar en molt tots els posteriors esdeveniments. Ara és quan miro uns ulls que un dia van ser els meus i hi veig tot el mal i la desolació que els anys hi han deixat, reflex del que es podria dir dels meus propis. Ara és quan recordo una època i una gent que em va enfonsar en la més absoluta misèria fins que l'efecte rebot em va convertir en un megalòman. Ara és quan descobreixo que estem pagant tot el mal causat com si una maledicció hagués caigut sobre nostre, i no ens poguéssim escapar de l'espiral en el que vam entrar fa tan temps. Ara és quan penso que aquesta vida és una merda, i que els bons moments, per pocs que siguin, s'han de celabrar com victòries absolutes. Ara és quan veig que per més lliçons que doni, mai no em podré ajudar a mi mateix.

diumenge, 25 de gener de 2009

Tolkien

A la facultat ja vaig/vam tenir una primera època Tolkien, en la que em vaig submergir de ple en el món fantàstic d'aquest autor, que va saber crear com ningú un univers propi, i mai més ben dit, perquè va crear un univers realment, i una història plena de detalls i rondalles.

Ara Tolkien ha tornat. Per motius que no venen al cas, un divendres a darrera hora, a la feina, va sorgir el tema del Senyor dels Anells amb les úniques tres persones que quedàvem, per descobrir que els tres érem fans de l'autor, i ens vam emocionar tant que vam decidir rellegir el Silmaríl·lion, la biblia de l'autor, organitzada pel seu fill després de la seva mort, on narra tota la història de elfs, homes i nans des del principi dels temps (només apte per fanàtics, de veritat ho dic). I sí, he dit rellegir, perquè tots ja l'havíem llegit, i ells més d'un cop (ole, no sóc el més friki!). Finalment vam convèncer un quart lector, i ens vam posar a llegir el llibre els quatre a l'hora, i cada dia ens anem dient per on anem. És el nostre club de lectura, i la veritat és que ho passo molt bé comentant la jugada.

No content amb això, em va agafar un altre atac de tolkienitis i vaig decidir mirar la pel·lícula del Senyor dels Anells de Peter Jackson (no cal presentació, oi?), i aquesta tarda he acabat de veure Les dues torres. No descarto començar El retorn del rei aquesta nit, el problema és que si començo no sé si podré parar, i són versions exteses, és clar. I després a esperar que surti la pel·lícula de El Hobbit...

divendres, 23 de gener de 2009

Inseguretat

Veig la inseguretat en els rostres de la gent, i jo no en sóc cap excepció. De vegades penso que aquest és realment el veritable fet diferencial entre els humans i els altres animals: la inseguretat. Perquè fins i tot aquells que es mostren més forts i confiats amaguen rere la cuirassa les seves pors i les seves frustracions. No ens agrada mostrar les febleses, i no ens adonem que se'ns escolen per totes les escletxes, que no podem amagar que estem sols i indefensos, i que necessitem protegir-nos de tot, dels altres i massa sovint, de nosaltres mateixos. I jo maquillo febleses i mancances rere parets de formigó, però la meva armadura és vella, i ja no té la resistència d'abans. La inseguretat m'envolta i em persegueix, i no només la pròpia. Però amb la dels altres no puc fer-hi massa, tret de donar-los tot el meu suport i confiança. Amb la meva encara hi puc fer menys.

dimarts, 20 de gener de 2009

Rols

Algunes vegades m'han dit que sóc molt més seriós aquí al blog que no pas a la vida real. Una cosa no és excloent de l'altra, per escrit tinc temps de pensar el que dic, i els meus posts són meditats, m'agrada que les coses quedin clares i entenedores. I potser no ho sembla, però quan no escric puc arribar a ser molt pallasso, fins el punt que de vegades he exercit de bufó, en funció del grup amb el que estic.

Ser el bufó no és tan mala cosa, però poden no prendre't seriosament, és clar. A tot grup n'hi ha almenys un. Els grups formats per unes quantes persones, un grup d'amics, per exemple, solen tenir uns quants rols definits, i no sabria dir si depenen de les persones o del grup o de les situacions. Està clar que tot grup té també un líder, un opositor, gent que estira, gent que es deixa portar, i un que fa riure, que seria el bufó. Això és simplificar molt la dinàmica d'un grup, però sí que hi ha uns perfils marcats. El líder, per exemple, segurament ningú no l'ha triat, però tothom el té com la persona de referència. I no té per què ser dels que més estira, però sovint la seva paraula és la que decideix. Cada persona juga un paper, té un rol, dintre la dinàmica d'un grup, i el sol mantenir dins d'aquest.

Això no treu que una persona pugui tenir rols diferents en grups diferents, o potser fins i tot en moments diferents. Els grups són dinàmics, flueixen, deriven, guanyen i perden gent. Però suposo que cada persona té fusta per alguna cosa, i la necessitat és el que pot fer que canvii. A mi m'agrada fixar-me en aquestes coses, també basat en les pròpies experiències, però dintre d'un grup està bé saber quins són els papers de cadascú. De vegades pots quedar-te el que quedi lliure, oi?

diumenge, 18 de gener de 2009

Sant Mateu


Casa. C3. 5 cantant Antònia Font. Recordar Tenerife. Jana. Raclette. Nespresso. Sons d'animals. 'Mira als ulls'. Coldplay. Morella. Fred. Fotos. Pujades. Tristesa. Restaurant. Sobretaula. Gats. Parelles de fet. Secret Smile. Conchita. Aniria amb vosaltres en cotxe fins a la fi del temps. Buscar un súper. Xert. Oliveres milenàries. Posta de sol. Perdre la càmera (momentàniament). En Joan petit quan balla. Cavalls. Processó. Barça. Embotits. Música. Martini. UNO. Plorar de riure. Gran estratègia. Extra Dry. Amaral. Ermita de Santa Maria dels Àngels. Sí/no. Tots els motors. Muralles. Mulholland Drive. Olives. Migdiada al cotxe. Fireta. Casa.

dijous, 15 de gener de 2009

Relats conjunts, L'odalisca


M'està provocant. Però no ho aconseguirà. Des que vaig entrar al servei del Sultà que la seva preferida se m'insinua, s'exhibeix, però seré fort i no cauré en la temptació de la seva carn. M'hi jugo alguna cosa més que la feina, si el Sultà sabés això em faria decapitar, o alguna cosa pitjor. No ens és permès ni tant sols mirar directament a les odalisques, fer-ho suposa un sacrilegi, i és motiu més que de sobres per rebre cent assots. I com m'he de veure, reprimint el foc que porto dins per no poder ni mirar aquest tros de dona. Però per això em van instruir, demostraré que sóc el millor de la meva casta i que no cedeixo a pressions ni a insinuacions. I si el Sultà no la satisfà prou i per això em busca, que s'aguanti, que es busqui un altre a qui portar problemes! Mira-la, com es refrega sobre els llençols, em busca la mirada, però no en traurà res de mi, no té res a fer. Resistiré el desig per més que passegi la seva blanca pell per tota l'estança i que es posi a ballar la dansa dels set vels. Seré incorruptible, no podrà amb mi, seguiré tocant la meva melodia amb la cítara com si res, em concentraré en la música i apartaré els ulls del seu cos nu, com si no hi fos, com si no em morís de ganes de fer-la meva aquí mateix i en aquest precís instant...

- Tu, eunuc llardós! Què et penses que mires? Com tornis a mirar-me així li diré al Sultà i rebràs el tracte que et mereixes, pollós! I no paris de tocar!


Una nova aportació a Relats Conjunts, animeu-vos a participar!

dilluns, 12 de gener de 2009

Quan érem filòsofs

A l'institut, tot i la meva marcada tendència cap a les ciències, hi havia una assignatura que m'agradava molt: filosofia. Per la majoria de gent era una tortura, però per mi era un plaer aprendre la manera de pensar dels filòsofs al llarg de la història. I això que la professora que teníem no era d'aquelles que et fa estimar una assigantura, precisament.

Anys més tard, decantat ja per les ciències biomèdiques, vaig topar amb un individu que era, com a poc, tan friki com jo: en GG. Amb ell he tingut converses d'allò més inversemblant, però durant una temporada ens vam interessar per la filosofia, i ens vam plantejar escriure un llibre sobre el tema, de l'estil dels que coneixíem de quan estudiàvem. Personalment, no tenia massa estima als autors clàssics, durant la història s'han dit moltes bajanades, però és clar, cal tenir en compte que el que hom pugui dir en un moment va íntimament lligat al marc històric i a les creences del temps vigent. Per molt que a nosaltres hi havia certes coses que ens semblaven més que evidents, el pensament actual no s'hauria pogut forjar sense la participació de tots aquests filòsofs, pioners de les seves èpoques.

Vam estar llegint diversos llibres per documentar-nos, recordo haver llegit El discurs del mètode de Descartes i també Plató, però ara no recordo res més (Maquiavel va venir després). Preníem notes i ho discutíem posteriorment. Però com era d'esperar, vam anar deixant passar el temps, i com tants altres projectes esbojarrats, va quedar en no res. L'altre dia em va venir al cap tot això mentre els dos miràvem llibres a l'FNAC. Ja que no escriurem cap llibre de filosofia, vaig pensar que almenys, deixaria això escrit aquí.

divendres, 9 de gener de 2009

Oda

L'amor et sorprèn, t'arriba quan menys t'ho esperes, el vulguis o no. Arriba un dia en que estimes, i estàs perdut, perquè no et pots escapar, i encara que te'l vulguis treure del cap et persegueix, no tens on amagar-te. I fa mal, perquè l'amor fa mal; un mal gairebé físic. Té coses meravelloses, i l'acompanyen les pitjors tortures. Sense adonar-te'n en depens, t'hi acostumes tant que ni te n'adones, i quan et falta, et perds a tu mateix. L'amor és màgic, l'amor és gloria, l'amor és tot. Si el busques no el trobes, però si el trobes desitges no buscar mai més. Quan és correspost toques el cel, sents coses que mai no es podran explicar amb paraules. I quan no... no hi ha res que et pugui consolar ni aixecar els ànims. L'amor és bo i dolent al mateix temps, felicitat i dependència, innocència i interès.

Ben mirat, podem tenir els mateixos motius per desitjar-lo com per defugir-lo. Però una cosa tinc clara en aquesta vida. Només hi ha una cosa per la que val la pena arriscar-ho tot, perdre-ho tot i engegar-ho tot a rodar. I aquesta és l'amor.


Post inspirat per la Roba d'estiu, o la Bruixoleta, o... què sé jo!

dimarts, 6 de gener de 2009

Carbó


Quan ahir dos amics em van proposar anar a veure la cavalcada de Reis els vaig prendre per bojos, i després d'una estona em vaig adonar que feia més de 20 anys que no hi anava, i això és dir molt. Vaig decidir acompanyar-los, i de pas mirar de fer unes fotos, que com sempre no em van quedar massa bé. No és que m'hagi portat malament (crec), però deixo una imatge de la gran carrossa del carbó, que segur que més d'un se'l mereix. Què us han portat els Reis? A mi un coixí bo per unes castigades cervicals castelleres. Sembla un regal estrany, però no ho és tant tenint en compte que això és el Bona nit i tapa't...

diumenge, 4 de gener de 2009

Capricorn

L'altre dia algú em va dir que els capricorn som persones molt caparrudes i que ens agrada tenir totes les situacions ben lligades, que som poc impulsius perquè no ens deixem endur fàcilment. En el meu cas, he de dir que això és totalment cert. Hi he pensat avui quan m'he adonat que ja tinc plans tancats per tots els caps de setmana de gener, i potser no hi té massa a veure, però m'agrada saber què faré amb força antel·lació.

En certa manera m'agraden els tòpics aquests que acompanyen els signes del zodíac. Ja no parlo dels horòscops, que diuen el que volen, però sí dels trets distintius que caracteritzen les persones nascudes sota el mateix signe. No és que hi cregui massa, però molts cops es compleixen, jo podria dir que sóc el típic capricorn, per exemple. Però ningú parla de totes aquelles característiques que no es compleixen, és clar. El que em plantejo és si és possible generalitzar una mena de comportament per totes les persones nascudes en un mes concret, independentment de la genètica i de les condicions ambientals.

Per deformació professional no hi hauria de creure gens, dubto que tingui cap base científica, però és clar, ho relacionen amb els moviments de planetes i no sé quantes coses més. Com ens pot afectar això a nosaltres, persones individuals i de molt diferent procedència? No aconsegueixo entendre-ho. Però llavors com pot ser que estigui escrit que els capricorn som d'aquesta manera, tal i com jo sé que sóc? I resulta que som tots iguals? A veure si haurem de dir que això de l'astrologia és com les meigas...

divendres, 2 de gener de 2009

Menjar, beure i antihistamínic

Començo el meu tercer any com a blogaire amb moltes ganes, però molt cansat després d'aquests dies fora. He tingut la sort de passar uns grans moments al costat d'algunes de les persones que més m'estimo, i com tenim per costum, ha sigut una entrada d'any menjant molt, bebent més, i jugant als nostres jocs habituals. Però ara els excessos i la manca de son es paguen, és clar.

Tot i ser uns dies dedicats totalment a l'hedonisme, també vaig començar l'any a corre cuita. La primera persona amb la que vaig parlar en llevar-me el dia 1 va ser la venedora de tiquets de l'estació. Vaig fer una escapada a casa, i vaig deixar a tots els altres dormint. No, no era per connectar-me a internet! Volia veure què feien els gatets, que no estic acostumat a deixar-los sols, i ja portaven dos nits sense veure'm el pèl. Els vaig trobar molt bé i me'n vaig tornar. Unes tres hores de viatge per quedar-me tranquil, però és que ja estava patint.

I per si fos poc, al vespre, ja amb els altres, em va agafar una mena d'al·lèrgia que em va causar molt malestar, i correm-hi tots cap el CAP a que em punxessin antihistamínic. No es podria dir que vaig tenir una entrada d'any precisament tranquil·la! Però res no enfosquirà com ens ho hem passat aquests dies, i com hem rigut. Només espero que els fets del dia 1 no siguin la tònica de l'any que comença. Els millors desitjos per tothom al 2009. Som-hi?