dijous, 31 de desembre de 2009

Cap el 10

I finalment, l'any s'acaba. Ha estat un any duret, però també ha tingut coses bones, és clar. Ja és tard per fer-hi res, ara només ens ha de preocupar l'any que neix: el 2010.

L'any em començarà a Blanes, allà farem el cap d'any amb els amics. El dia 2 tornarem a casa, però llavors jo m'agafaré una setmaneta de vacances, no tindré excusa de dir que l'any no comença amb bon peu. 

He de destacar que aquest humil blog ha arribat a la bonica xifra de 100 seguidors i mira, fa il·lusió, què vols que et digui. No sé si el giny aquest és massa fiable, però fa goig. Però més me'n fa rebre el caliu de tots aquells que dia rere dia o de tant en tant passeu per aquí i deixeu petja. Moltes gràcies a tots.

I a tots us desitjo que tingueu una bona entrada d'any, però sobretot que el 2010 sigui el vostre any, de tots i de cadascun. Fem que la catosfera sigui un lloc que transpiri felicitat post a post. I ja sabeu, primer els quatre quarts. Després les campanades.

dilluns, 28 de desembre de 2009

El rebot

En el post anterior vaig fer un comentari que potser ha dut a confusió. M'agradaria aclarir aquest punt, no perquè calgui, simplement és una altra part de mi, i no em fa res deixar-la escrita aquí. Abans, però, cal dir que no és cap innocentada, aquest any no n'hauré fet. Però he gaudit llegint les de molts de vosaltres, algunes me les he empassat i tot.

La meva mare es va quedar embarassada a finals del '76 o principis del '77, un parell d'anys després de casar-se amb el meu pare. Era un embaràs buscat i volgut, la criatura havia de néixer el darrer quart del '77. Però alguna cosa va passar, i aquella criatura es va perdre. Va ser un avortament espontani, sembla ser, sense cap conseqüència. Els mesos van passar i tenia irregularitats, pensava que era producte d'aquell avortament que la regla no li tornava. Fins que el metge li va dir que no, que tornava a estar embarassada, se n'havia quedat immediatament després de perdre el primer nadó. Va ser una sorpresa.

S'esperava el naixement per finals del '77 mateix, però la criatura, mandrosa com era, va esperar tot el nadal a sortir i va néixer a principis del '78. Va ser un nen, el primer de la nova generació de la família. El pare volia una nena que s'havia de dir Eva. Es va haver de fotre. Alegria i xerinola, era una criatura molt esperada. No va ser a la primera, però va acabar sortint. Ben estimat, sí, però de rebot.

I aquí estic.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Buit

Quan internet encara no es feia servir a nivell usuari, jo escrivia moltes cartes a les amistats, i per aquestes dates enviava moltíssimes postals de nadal. Ara fa molt temps que no ho faig. N'he rebut diverses de virtuals, i les agraeixo, però no em surt d'enviar-les a mi.

Aquests dies sembla que per aquí només es pot parlar de les festes, si no queda fora de lloc. A mi no m'agrada escriure sobre el que escriu tothom, però m'hi veig abocat. Ahir al matí, després d'una nit llarga, alcohòlica i frustrant, vaig sentir una buidor molt gran, vaig sentir com si un poder superior o el destí s'estiguessin rient de mi. Per ser que no crec ni en una cosa ni en l'altra, no està malament. Que gran que és aquesta vida que quan penses que el pitjor ja ha passat i et sents una mica millor, et fa tornar a sentir buit completament. Tan cansat de tot plegat em vaig sentir que vaig tenir tentacions de tancar el blog; això em passa poc.

Tot això abans d'anar al gran dinar familiar de l'any, on ja us dic ara que em vaig sentir pitjor encara, totalment fora de lloc i maleint el que va inventar-se això dels valors familiars. Tan poc centrat estava que ni ensenyar el nom dels animals a en P., la nova generació de la família XeXu, ni retrobar-me amb les persones que més estimo d'aquesta vida (quan finalment vaig poder marxar de la festa familiar, vull dir), ni la gran sorpresa de l'aniversari de la Txaro no em van fer estar millor. No vaig estar a l'alçada i em va saber molt greu.

I avui tornem-hi. Per acabar-ho d'adobar em descobreixo pensant en algú que no hauria de pensar, en algú de fa molts anys, per una agenda antiga que he trobat a casa dels meus pares. Més boira al cap, més malestar. Jo ho sento, eh, però moments com aquests dies em fan pensar que vaig néixer de rebot i que ja s'ho podien haver estalviat. Quan no s'està a gust amb un mateix i amb l'entorn, les festes de Nadal encara empitjoren més les coses. Estem obligats a ser feliços, oi? I una m...

dimecres, 23 de desembre de 2009

Lectures 2009

Com l'any passat, em ve de gust deixar llistats els llibres que he llegit durant l'any que ara s'acaba. Tant parlar-ne, que es noti que llegeixo alguna cosa més que blogs! La llista és una mica més llarga que l'any passat, però els darrers mesos el ritme ha baixat molt perquè no tinc gaire estona de transport públic. Em sap greu, però ja vaig buscant altres estones per avançar. La llista és aquesta (els títols estan en la llengua de l'edició que he llegit):

Cuatro amigos - David Trueba
El Silmaríl·lion - J.R.R. Tolkien (relectura)
El Ferrer de Wotton Major/"La fulla" d'en Niggle - J.R.R. Tolkien
Los niños de Darwin - Greg Bear
Quatre dies de gener - Jordi Sierra i Fabra
Si menges una llimona sense fer ganyotes - Sergi Pàmies
Momo - Michael Ende (deute històric!)
Escorxador-5 - Kurt Vonnegut
Marina - Carlos Ruiz Zafón
El noi del pijama de ratlles - John Boyne
El pont dels jueus - Martí Gironell
La puta feina - Matthew Tree
La insoportable levedad del ser - Milan Kundera
El món groc - Albert Espinosa
El último judío - Noah Gordon
El viatge a la felicitat - Eduard Punset
Guia del autoestopista galáctico - Douglas Adams
Cuando alice se subió a la mesa - Jonathan Lethem
Los hijos de Hurin - J.R.R. Tolkien
2001: Una odisea espacial - Arthur C. Clarke
Estupor y temblores - Amélie Nothomb
Ensayo sobre la ceguera - José Saramago
Tierra firme - Matilde Asensi (lectura actual)

Com veieu, una mica de tot. No el consideraria un any de grans lectures, però per destacar-ne alguns, diria que el de Noah Gordon és molt bo, però no és cap sorpresa, perquè aquest home escriu molt bé. També destacaria Los hijos de Hurin, però només apte per amants de Tolkien, i Cuando Alice se subió a la mesa de Jonathan Lethem, molt friki, però que enganxa molt, és indescriptible. Va ser realment una grata sorpresa.


I en l'apartat de decepcions, Martí Gironell i Eduard Punset. Del primer m'esperava molt més, no només el costumari de Besalú. I del segon... bé, el vaig agafar amb moltes ganes i em va posar dels nervis des de bon inici. De la resta, entre justets i mig bons. No cal dir que si algú vol algun comentari sobre algun dels llibres en concret, només ho ha de dir.

Ah, i bones festes per tots!

diumenge, 20 de desembre de 2009

El millor equip de la història

En vigílies de la final de la Champions d'enguany, vaig fer un post per homenatjar el Barça. Llavors, vaig voler explicar que el que havia fet el nostre equip ja era digne d'elogi i d'admiració, que una temporada no podia dependre del resultat de la final europea, ja que era una loteria.

El Barça va guanyar aquella final, però no es va quedar aquí. De tot el que ha passat després, no cal explicar-ne res perquè tothom ho sap, i se n'han fet molts posts. Si avui em decideixo a escriure sobre el Barça és per homenatjar altre cop l'equip, el club, que ha fet el que ningú més ha pogut aconseguir en tota la història d'aquest esport. Ho repeteixo, per si no queda clar, eh? Cap equip del món ha aconseguit guanyar les 6 competicions oficials que jugava en un mateix any. Només un. El millor equip de la història. I no ho dic jo, aquest era el titular del diari esportiu de Madrid per excel·lència.

Acaba el 2009, un any que tot l'entorn del Barça recordarà, el mantindrem gravat amb lletres d'or. I com acaba? De la manera més simbòlica i èpica possible: el millor jugador del món, humil, petitó, tímid, però reconegut per tots, marca el gol de la victòria per guanyar el darrer títol amb el cor, amb l'escut, amb les dues coses. Ah, per cert, un jugador format a les categories inferiors del club, com tota la columna vertebral de l'equip. El model Barça transcendeix ja no només pels títols aconseguits, sinó perquè és l'enveja de tothom. Per mentalitat, per forma física i dosificació d'esforços, per entrega, per sentiment, per humilitat, per no donar mai un partit per perdut, per no menysprear cap rival... no he vist mai cap equip que jugui amb aquesta autoritat. Qui m'havia de dir, a mi i a tants altres que hem viscut també altres èpoques, que podríem parlar així del nostre Barça.



El que passi en un futur, ja es veurà. Repetir la gesta és pràcticament impossible. Acostar-s'hi, molt difícil. Però a part dels èxits, aquest equip ha ensenyat una cosa nova a la culerada, afició rància, crítica i pessimista on les hi hagi. Ja no hi ha cares llargues, ni ai ai ais. Creiem en l'equip, sabem que tot és possible. Fins el final. Tant de bo ho haguem après.

Gràcies Barça. Ha estat inoblidable.

divendres, 18 de desembre de 2009

Relats conjunts, Bratislava christmas market



L'home tentinejava per un carreró fosc i estret. Mostrava clars signes d'embriaguesa. L'abric esparracat que el cobria no podia pal·liar el fred que feia; no obstant, no semblava que això el preocupés. Potser ja hi estava acostumat, o potser l'alcohol li havia escalfat el cos, tant com l'esperit. L'hivern s'havia avançat aquell any, i ho havia fet de la manera més crua possible. La gent que viu al carrer ja sap el que vol dir l'hivern, sobretot si aquest es presenta llarg i cruel.

Les tentines el van portar a una plaça, l'espai es va obrir davant seu i va percebre tota la llum, la gent, els sons. Hi havia mercat, mercat de Nadal. Altre cop era Nadal. No podia recordar la darrera vegada que l'havia celebrat amb gall d'indi i vi del bo, amb caliu. Aturat a l'entrada del carreró, amb el cos oscil·lant, va acabar-se l'ampolla de vodka que encara duia a les mans. Quan l'última gota va baixar-li gola avall, va llençar l'ampolla amb fúria contra les llambordes. No li servia de res una ampolla buida. Va reprendre el pas. Cap a la gent, cap els somriures, les nadales.

Hi havia moltes paradetes, molts guarniments. Tothom semblava content, reien, treien la cartera i vinga a desprendre's de bitllets en ximpleries innecessàries. Ningú no se'n recordava en aquests moments de la gent que més ho necessitava. De fet, caminava entre la multitud i ningú es va adonar de la seva presència, o ningú va voler adonar-se'n. Entre abrics luxosos, barrets de llana, guants i sabates cares, un home caminava a la deriva vestit amb parracs estripats i bruts, escabellat i pudent d'alcohol i de misèria. Però tots eren cecs, només veien els llums i les galindaines nadalenques.

Al bell mig de la plaça, l'home va desplomar-se. Un altre borratxo que dorm la mona en un fred vespre d'hivern. Però aquesta seria l'última mona. Alguna cosa va trencar-se al seu interior abans de caure, i en impactar amb el terra ja no respirava. El fred, l'alcohol, la soledat... havien fet el seu efecte. No va ser fins hores després que van recollir-lo d'allà. Ningú l'havia vist caure, i si el van veure a terra, van fer com si no l'haguessin vist.


Aquesta és la proposta nadalenca de RC. Apunteu-vos-hi!

dimarts, 15 de desembre de 2009

Balanç 2009

El 15 de desembre és el dia que sempre trio per fer balanç de l'any des que vaig obrir el blog. Aquest any tampoc no faltaré a aquesta cita amb mi mateix. Ja és una tradició.
 
En acabar el resum de l'any passat comentava que el 9 és el meu número preferit. Doncs bé, això no ha contribuït precisament a que hagi estat un bon any, tot i els bons desitjos i auguris que em fèieu. Si hagués de fer una gràfica de l'any, aquesta començaria al 50% i aniria baixant lentament amb el pas dels mesos. Això faria referència al meu estat mental o anímic, que en definitiva, és el que importa. Altres aspectes no em van malament, queixar-se seria injust.

A principi d'any vivia sol (amb els gats) a Barcelona, però aviat em vaig plantejar canviar de pis, en un principi, sense voler marxar de la ciutat. Cap a l'estiu acceptaria l'oferta per tornar a viure al poble on vaig créixer, no gaire lluny de la capital, en un pis millor, però que em va generar molts dubtes i no poques enrabiades amb mi mateix. Ara hi estic perfectament acostumat, tant al pis com a la vida aquí. Però tot i pagar menys, segueixo sense estalviar massa.

Pel que fa a la feina no em puc queixar. Un any a l'empresa m'ha aportat molta experiència i coneixements importants. Estic molt a gust amb els meus companys i mica en mica m'he anat guanyant el respecte i la consideració dels de dalt. Cobro poc i de vegades em putejen molt, però la resta de coses ho compensen.

Dues de les persones que més estimo en aquesta vida han anat a viure a Edinburgh per dos o tres anys. Tot i tenir-los lluny i trobar-los a faltar, ells segueixen presents, i jo ja he visitat dos cops la capital escocesa. L'estiu em va portar també a Irlanda. Però un mes abans en Bamboo va estar a punt de morir, declarat durant dos dies amb un 95% de probabilitat de no sortir-se'n. Però se'n va sortir perquè és malparit per això i per més. Un gat increïble.

Un any en el que progressivament he tingut cada cop menys ganes de fer coses, que m'ha fet apartar també dels castells, per ara, sense pensaments de tornar-hi. Un any en el que m'he acabat declarant en pausa cansat de buscar un camí que no sé quin és, d'intentar anar endavant quan no sé on és aquest endavant. De davallada fins a dir prou, a veure si frenem la tendència de fer un pas endavant i dos enrere.

I virtualment, tinc la immensa sort de comptar amb vosaltres, amb totes les vostres mostres de suport i estimació. Sempre hi sou, gràcies. Lamento que molts posts han semblat tristos i autocompasius. Però vosaltres em seguiu mimant. De vegades em marejo de tants comentaris, és un orgull, un plaer. A més em vau concedir dos c@ts, cosa que em va fer molt feliç, encara que no cregués merèixer-los. El blog em segueix aportant molt, no me'n canso, més aviat el necessito, i aquí continuo.

I ja tenim un any més al sac. Ara en 15 dies, ja serem al 2010. És increïble, eh? A veure què ens porta encetar les desenes d'aquest mil·leni. Espero que molta felicitat. Per demanar que no quedi.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Paella



Pot sobtar una mica el fet de fer una paella a aquestes alçades de l'any. A mi em sona com una cosa totalement estiuenca. Però és clar, si te'n vas cap a València a fer-la, la cosa ja canvia. Aquest cap de setmana he fet una escapadeta a aquelles terres acompanyant un amic que anava a buscar la seva àvia per passar el nadal amb la resta de la família. La bona dona ens va obsequiar amb una paella magnífica. Tant és així que vam comprar fiambreres per portar-les plenes i tenir-ne per a aquests dies. Una altra cosa no haurem fet, però menjar... Ha estat poc temps, però podeu imaginar, collir taronges, fideuà, torrons, mones... i la paella és clar. I ara a fer bondat, que si no...

dijous, 10 de desembre de 2009

Cançó de nadal

Arriba el nadal i per fi podrem respirar. De fet, queden encara quinze dies, però com que tothom ja ha assumit que és aquí, doncs això. Ara és època de pau, època de trobar-se amb la família, de passar estones junts. Decorarem les cases i felicitarem les festes a tothom, perquè són èpoques d'alegria, i sobretot, de posar bona cara. Per uns dies allunyarem de nosaltres tots els mals pensaments, voldrem compartir i regalar, res no ens farà mal, estarem d'enhorabona.

Però hi ha gent que ho passa malament, gent amb dimonis interns que els persegueixen, gent que tenen problemes amb la família, discussions, gent que no té un duro a la butxaca. Hi ha gent malalta, gent que ha patit el que altres no podem ni imaginar. Gent que ha perdut a qui estimava, persones que se les mengen els remordiments o la inseguretat. Hi ha qui viu en la misèria, gent discriminada i perseguida. Però en aquestes dates tot això no importa, ho hem d'oblidar, perquè és nadal i tothom ha de ser feliç.

No em trobo en cap de les situacions que he mencionat a dalt. A mi, simplement, el nadal no em diu res. Tots tenim els nostres fantasmes, tots. M'agrada anar a veure teatre, però sóc molt mal actor. No em sé posar en el paper, representar un personatge. Això sí, desitjo que l'obra sigui un èxit per tothom.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Natalitat

Caminant pel poble aquests dies, m'adono de la gran quantitat de parelles joves (ehem, de la meva edat) amb fills que es veuen darrerament. Feia temps que no pensava una cosa així, i no és només una impressió meva, ja que també ho comentàvem amb un amic. Sembla com si tothom s'hagués posat d'acord per tenir descendència. Em sembla curiós quan fa ja tant temps que ens estan insistint amb que hi ha una crisi mundial molt gran i que la cosa està molt malament. Però no crec pas que sigui una irresponsabilitat portar nens a aquest món en crisi, potser és justament això el que està fent pujar la natalitat, la gent no pot sortir tant, no poden anar de vacances lluny, estalvien més els pocs diners que tenen... i què es pot fer per no avorrir-se quan ens falten els diners?

Evidentment, poca idea tinc de dinàmica de poblacions o sociologia, però això medito mentre esquivo cotxets a tort i a dret. Sigui com sigui, comencem a donar un cop de mà als immigrants, que fins ara eren els únics que mantenien la natalitat del país. I ho confesso, tinc debilitat per aquests papes i mames que es dirigeixen a la seva canalleta en català, encara que potser no és la llengua que estan acostumats a fer servir. I si la criatura ja sap dir alguna cosa i fa servir la nostra llengua, ja no us explico.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Pregunta

Si odio tant equivocar-me, per què sóc tan bo fent-ho?

dijous, 3 de desembre de 2009

El nostre amic VIH

Per sorpresa meva, després de fer el post VIH he rebut moltes peticions perquè expliqui una mica com és possible que es pugui utilitzar un virus tan mortífer en el nostre favor. No puc fer altra cosa que respondre i mirar de satisfer la vostra curiositat. Però en els mateixos comentaris teniu un exemple molt bo explicat pel meu amic GG, que ha treballat directament amb el virus i en sap molt més que jo. Us l'enganxo aquí, pels que no l'hagueu llegit. 

Ara, m'agradaria fer alguns apunts al respecte. En primer lloc, és cert que estudiant aquest virus tan puta ens hem adonat que podem aprofitar-lo al nostre favor en teràpia gènica, ja que fem servir que s'integra a dins del genoma cel·lular d'una forma permanent. És a dir, es faria servir a grans trets per a introduir gens que reestableixin una cèl·lula que no funciona com tocaria, per exemple si una cèl·lula del pàncrees no pot produir insulina (diabetes), es fa servir el VIH-1 com a vector per a introduir-hi artificialment un gen que produeixi insulina i intentar restablir els nivells normals. El problema és que, tot i que els vectors de teràpia gènica que es fan servir estan dissenyats per a que no produeixin mai partícules infeccioses, sempre queda el dubte, i a més, depèn d'on s'integrin aquests vectors pot donar lloc a problemes. Per això crec que aquest tipus de vectors no s'aplicaran en gran mesura, i que alternatives "virus-free" són les que es busquen/buscaran.

Potser és un text una mica tècnic, però la idea és que aprofitem les 'qualitats' del virus i les seves característiques. No s'utilitza el virus com a tal, sinó versions d'ell, o parts d'ell, que en teoria no són perilloses. Per exemple, el VIH-1 només infecta cèl·lules en divisió, i la majoria de cèl·lules del nostre cos no es divideixen (les del sistema immunitari sí), però els càncers són cèl·lules que es divideixen descontroladament. Actualment no s'utilitza, però s'han fet proves que utilitzen la maquinària del virus per introduir a cèl·lules cancerígenes algun gen que se les carrega. Per tant, parlaríem d'una potencial eina contra el càncer, però com dic, només són estudis preliminars.

La teràpia gènica que menciona en GG consisteix en introduir gens en cèl·lules malmeses per reestablir la seva funció. El virus és expert en introduir el seu propi material genètic dins de les cèl·lues i fer que s'integri. Això significa que la producció del que sigui que està codificat en aquest material genètic serà permanent perquè passa a formar part del genoma d'aquella cèl·lula. Això és molt útil, ja que fent les modificacions pertinents, i introduint al virus uns gens que no són seus, ell els segueix introduint dins la cèl·lula, i nosaltres tenim dins unes noves instruccions per la cèl·lula que ens era molt difícils de fer arribar allà.

Aquests són només alguns exemples, la potencialitat és molt alta. Per no parlar de les utilitats que tenen en la investigació més bàsica. Ja sabeu, sempre s'ha d'aprendre dels més intel·ligents que nosaltres, i els virus ja fa molt temps que corren i saben el que es fan. La nova sorpresa del dia és que el nostre propi genoma està ple a vessar de fragments que provenen originalment de virus parents del VIH-1. Sense ells segurament no seríem el que som. 

dimarts, 1 de desembre de 2009

VIH

Durant uns quants anys de la meva vida m'he dedicat a combatre el virus de la SIDA, des de la meva petita parcel·la d'investigació. Això m'ha permès conèixer alguns dels grans investigadors d'aquest camp del nostre país. Es fa bona feina, sembla que anem guanyant la batalla. 

No només això. En ciència, el VIH s'està convertint, per les seves característiques, en una eina molt potent per combatre altres malalties. Hem convertit un dels grans assassins dels nostres temps en un aliat per la teràpia i la investigació, un mecanisme molt efectiu per aconseguir coses que per ara eren difícils. I com a aliat espero que ens donarà moltes alegries. Aviat tornaré a treballar-hi; com a eina, no com a virus.

Repeteixo el que he dit. Això és vàlid en ciència. Fora de la ciència, el VIH continua sent un assassi o, si ho voleu, una paparra molt molesta, una lacra, una pandèmia. Aquest virus no és ni serà mai una broma, encara que no se'n parli. No juguem, ens hi va molt. Ningú no es mereix conviure amb ell. Si ens relaxem ho haurem de lamentar. Uns hi lluiten al laboratori. Però tots hi podem lluitar al carrer. Contra la SIDA: precaució.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Premonicions

Més de sis hores de viatge donen per molt. En el trajecte cap a Edinburgh vam tenir temps de parlar de moltes coses, i prou interessants. Una d'elles eren els somnis premonitoris. La conversa va tenir moltes vessants, però hi ha un aspecte que voldria compartir aquí. Tots hem sentit parlar de gent que ha tingut somnis premonitoris, o ha sabut què havia de passar. És clar que hi ha històries difícils de creure, però algunes tenen molts visos de ser reals. Com explicar que es pugui somniar el que ha d'esdevenir si no creiem en que hi ha un destí marcat, un futur preestablert? Sembla una cosa del tot paranormal.

Jo, sense ser cap entès en temes referents a la ment, li dono una explicació perceptiva. El nostre cervell té una capacitat que no ens podem ni imaginar. D'aquesta capacitat fem servir un percentatge molt petit, i per ser que tots compartim els mateixos gens, hi ha persones amb habilitats mentals molt diferents. No processem tota la informació que rebem amb els sentits. Si així fos, pararíem bojos. Però això no vol dir que no ho percebem. Tot ens arriba i el cervell destria què és important en aquell moment. Penso que almenys algunes premonicions es poden basar en percepcions que hem emmagatzemat sense adonar-nos-en. Entenem i guardem que una cosa pot passar perquè hem rebut una informació, però no serà fins més tard, quan se'ns manifesta aquesta informació, que no sabrem del cert que allò passarà, i per tant, predir el futur, però sempre proper.

No sé si m'explico, però intento buscar una explicació a coses que no en tenen, coses que es consideren sobrenaturals. Potser peco de creure que la ciència pot explicar-ho tot, però és que això és el que penso. Hi haurà persones que tindran més desenvolupades aquestes capacitats perceptives i de processament d'informació, com hi ha gent que endevina les cançons amb dues notes o que pot recordar grans quantitats d'informació. Ja ho diuen que no arribarem mai a entendre el cervell humà, que s'escapa a les nostres capacitats. Però a mi tots aquests temes m'apassionen. Es nota, oi? 

divendres, 27 de novembre de 2009

Intimitat musical

La Mireia va llençar una proposta que ha tingut molt èxit. Volia veure com és la nostra lletra, allò que ens van ensenyar de petits a l'escola, us en recordeu? Bé, jo m'he volgut afegir a aquesta iniciativa amb un post que hauria escrit de la manera habitual, però fet a mà. Ara veureu per què em passo mitja vida davant de l'ordinador i no escric amb boli i paper...  



 Si clickeu a sobre potser entendreu alguna cosa...

dimecres, 25 de novembre de 2009

Marea



Als afores d'Edinburgh hi ha un poblet  que s'anomena Cramond. Aquesta escapada és una de les que ens vam deixar pendents quan vam visitar aquesta ciutat a l'agost. Aquest cop no ens ho vam perdre. Des de la vora del mar es veu allà al mig un illot pelat amb escàs interès aparent. Però amb la marea baixa, una passarel·la cimentada et permet arribar-hi caminant al llarg d'un quilòmetre i mig. Ja allà tens unes molt bones vistes de la costa, però és impossible no pensar què passarà si torna a pujar la marea i no et dóna temps de desfer el camí. No vam voler comprovar-ho. Hores després i ja en foscor, vam poder veure com dels pilars piramidals de la passarel·la ja només se'n veia la punta de dalt i que l'Illa de Cramond no era més que una taca al mig d'aquell entrant de mar.

diumenge, 22 de novembre de 2009

La sorpresa

Hola des d'Edinburgh!

Al meu amic GG li agrada celebrar el seu aniversari, un mes abans de la data sol enviar un mail de convocatòria a molta gent perquè tinguem temps de muntar-nos-ho per anar-hi. Els darrers anys ens hem ajuntat força gent de diferents procedències, però que ens hem anat coneixent a base d'aquests sopars.

Aquest any, però, amb ell i la seva parella a Edinburgh, no hi va haver mail i no estava previst celebrar-ho. Però això no era motiu perquè els altres no decidíssim anar-hi. Així que vam comprar uns vols per poder ser amb ell en aquestes dates. La gràcia del cas és que ell no en sabia res, ni en va saber res fins el mateix moment que ens va veure en el bar on havíem quedat de trobar-nos amb la Rach, la seva parella, el nostre ganxo perfecte.

És una gran bogeria, però valia la pena fer aquesta escapada per fer una sorpresa d'aniversari a una de les persones més importants de la meva vida. El moment de la trobada va ser espectacular, estàvem tan nerviosos... és una cosa que no oblidarem mai. Però no ens ho podíem perdre, jo fa molts anys que assisteixo a aquest sopar.

No podia dir res aquí perquè ell ho llegiria i la sorpresa s'hauria acabat. I mireu que tenia ganes d'explicar-ho! Vam arribar ahir a la tarda i ens quedem fins dimarts, no tenim massa plans, però segur que hi ha coses noves per veure. I també estaré per aquí alguna estona, segur. 

dijous, 19 de novembre de 2009

El carrer de sempre

Camino pel carrer de casa els meus pares, allà on he viscut tant temps. La fesomia del carrer ha canviat molt darrerament, des que no hi sóc, més del que havia canviat des que jo era petit. Ara hi fan obres, però s'intueix que quedarà molt bé. És un important carrer de pas, ja tocava rentar-li la cara.

L'amo del bar amb solera, caspós com és, abaixa la persiana amb la seva menuda dona. Llueix una immensa panxa, senyal que no li va tan malament el negoci. Té la mateixa cara de malparit que sempre, però porta un look tot estrany, la closca ben afaitada i una llarga barbeta tenyida de ros. Ja no té edat.

Al súper de barri de la cantonada hi ha la mateixes dependentes, però ben envellides que les trobo i no hi ha rastre d'aquelles criatures que tenien per allà a les tardes. Han crescut, i a saber on paren. Fa més d'una dècada (tirant curt) que no hi compro res.

El dependent de la tenda de fotografia, amanerat i tan tocat i posat com sempre, conserva la seva incombustible barba, però cada cop té més pèl blanc per tot el cap. Atén uns clients i només el veig d'esquitllada.

Em creuo amb aquell noi tan alt i esprimatxat. Ja no és cap noi. Algun altre dia l'he vist amb la pròpia família, no deu fer massa que l'ha formada.

I la llibreria de referència del barri ha canviat de lloc, abans era més gran. La dona que m'atén no la conec de res, però tampoc sabria dir qui treballava abans allà. Ja no estic acostumat a visitar llibreries tan petites.

Tot està igual, però tot ha canviat.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Relats conjunts, Festa d'aniversari


La feina que m'han aconseguit no sembla difícil de fer, però trobar-me en un escenari digne de CSI Miami no em tranquil·litza massa. Tinc la impressió que en qualsevol moment una furgoneta negra pararà a l'altre costat de la piscina i en sortiran uns encaputxats que començaran a pelar tota aquesta colla d'estirats. El mafiós del vestit marró és el primer que llepa, segur. Massa tele, ja m'ho deia ma mare. Però el noi de les tovalloles? El noi de les tovalloles sempre és el dolent. A veure si passa alguna cosa i em carregaran el mort a mi! Però què ha de passar, si aquí tothom s'ho està passant teta! Com se'ls gasten! Després diuen que hi ha crisi! Aquests no saben què és la crisi. Això jo, que necessito la pasta per pagar-me la carrera! Em sembla que li vaig a portar una tovallola a la tia aquella que està en boles. Recrear-se la vista deu anar inclòs en el sou. Però al tio aquell ni acostar-me, eh? I per què voldran el micro aquest allà al mig? Tocarà la guitarra aquella noia? És la que va més vestida... Va, segur que és per jugar al Sing Star! El que em dóna mala espina és el tio vestit de mariner. O de què va? Quines pintes... això està ple de frikis, deu ser la pasta que els surt per les orelles que els fa tornar bojos. I quina calor... el que donaria per treure'm aquest uniforme i fotre'm a la piscina! Però per temperatura els de la caseta, collons! Que no veuen que es veu tot a través de les vidrieres?? O és que aquesta és la gràcia? Si aquells van en plan sadomaso! No puc més tu, aquí hi ha gent molt rara. Ja els estaria bé que vinguessin els encaputxats de la furgoneta! Foto el camp, aquí es queden. Ja buscaré feina en un Pans & Company!



La millor manera d'homenatjar els Relats Conjunts pels seus tres anys de vida, és, com no, amb un relat. Animeu-vos a participar. Moltes felicitats a aquest projecte tan fantàstic, i que no pari la festa!

diumenge, 15 de novembre de 2009

Pause

Sempre estem dient que en aquesta vida s'ha d'anar endavant. És el consell per excel·lència, davant de qualsevol mal pas que ens afecta i ens entristeix, cal anar endavant. Mentiria si digués que no he donat mai aquest consell. Però llavors arriba el moment que et preguntes per què cal tenir una direcció. Què implica anar endavant? Estar bé? Tenir conductes socialment acceptables? Sortir de casa, relacionar-se, buscar distraccions, recolzar-te en els amics, conèixer gent nova...? D'acord, totes aquestes coses són necessàries o altament recomanables. Però cal tenir l'estat mental adequat per poder fer-les.

Què tal una pausa? Per què no deixar de sentir-se obligat a tirar endavant, a seguir la gent quan no en tens ganes, a fer activitats que t'avorreixen, a fer qualsevol cosa que se't fa gran, per simple i fàcil que sembli? Em sembla que hi ha moments que cal demanar que el món pari un moment, baixar-ne, i que després continuï. A la següent volta ja hi tornarem a pujar, i si no a la que vingui després.

Em sento en pausa. Em sembla que és el millor per mi, pensar una miqueta en el que vull i em cal ara, fer només les coses de les que em senti capaç. Si moltes coses em van grans, millor deixar-les passar. Fins que no estigui en pau, em mantindré en pausa. I ja premerem el play quan toqui.

divendres, 13 de novembre de 2009

La decisió

Sembla mentida, però la setmana que ve ja farà un any que estic a la meva feina actual. Ha estat un any que ha passat com una exhalació. M'hi he fet un lloc i penso que gaudeixo de l'estimació de força companys i de la confiança dels meus superiors. Se'ns dubte, ha estat de les millors coses dels darrers temps, però ja he explicat recentment que el nivell d'exigència puja i que l'ambient general no és el millor ara mateix.

Avui m'han demanat que fes una planificació que no em correspon, que presenti opcions per procedir a una segona fase de producció. Hom hi podria veure una confiança ja que m'ho demanen a mi en absència de la persona a qui ho haguessin demanat, però alguns hi veuen justament que han aprofitat aquesta absència per plantejar-m'ho a mi ja que no dic mai que no. Volen saber fins on pot arribar el meu equip, i jo sé que podem fer molt més, el límit encara queda molt lluny. El problema és que si porto el meu sacrifici fins el límit, tant els que venen abans com els de després en la nostra cadena de producció ho passaran malament, cosa que, a qui m'ho ha demanat, li importa un rave.

La gent vol viure. Jo em pensava que havíem de treballar vuit hores, però sembla ser que allà també hi anem a fer vida social i a tenir estones per tocar-nos allò que no sona. Em costa d'entendre. Suposo que és per la meva implicació en tot allò que faig. Vinc d'un lloc on era l'últim mono i el que no sabia fer res. Ara m'han de parar, em diuen que no mostri mai el que sóc capaç de fer, que ja seran els de dalt els que em faran arribar al límit, encara que no vulgui. Potser tenen raó. Però encara que a mi em sigui igual i pugui donar molt més, el que no vull fer és perjudicar els meus companys. Això mai.

No he fet el que em demanaven. Sense consultar-ho amb qui ho havia de decidir no prendré cap decisió. Dilluns serà un altre dia; ja sortiré del pas.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Reencarnació

Es podria pensar que retiro al misticisme entre parlar de ioga, mantres i aquest títol, però em sembla que aquestes coses no estan fetes per mi. No obstant, sense saber massa bé com, un click del meu cervell m'ha fet notar una mena de presència, el que seria una reencarnació. Com saber si el que veig és cert o és només la meva imaginació? Tot això em sembla inversemblant, és possible? Pot haver-se transmutat? L'aparença no és la mateixa, però les maneres... o és només que m'hi ha fet pensar? És possible tornar? És possible saber-ho? Ets tu?

diumenge, 8 de novembre de 2009

Gomes de cabell

Sembla mentida com es poden oblidar les coses. Fa uns dies, llegint un blog, vaig recordar una cosa que tenia completament oblidada, com si no hagués passat mai. Tants anys de vida donen per fer moltes coses, em pregunto quantes altres esperen ben guardadetes a que qualsevol click me les faci tornar a la memòria.

Sempre he tingut molta tendència a guardar coses, entrades, tiquets, qualsevol tipus de ximpleria, la qüestió és no llençar res. I també he tingut moltes col·leccions, però sempre a petita escala, mai com una cosa que hagués de mantenir i augmentar a tota costa. D'això ja n'he parlat algun cop. Doncs bé, en plena adolescència em dedicava a col·leccionar gomes de cabell de les meves amigues, o de noies amb qui tingués una mínima relació. Ara que hi penso, potser en aquesta època s'inclouen els primers anys de carrera, però no sabria delimitar a quines edats ho feia, de veritat que no ho recordava gens ni mica.

Recordo que les etiquetava i les guardava en un tupper que tenia amagat. Havien de ser usades, no podien ser noves, és clar. Encara deuen ser allà, a casa els meus pares, dins d'un bagul on guardava tots els meus secrets. No és que estiguessin massa amagats, però confiava en la bona voluntat dels de casa. La propera vegada que hi vagi hauré de fer un cop d'ull dins aquell bagul. A saber què en pot sortir d'allà dins.

dijous, 5 de novembre de 2009

Satèl·lit

Què deu tenir la Lluna que ens atreu tant, que ens quedem embadalits quan, com aquests dies, ha estat plena? Alguna mena de poder té el nostre satèl·lit. Potser és la voluntat d'abastar una cosa que no podem tenir, on no podem arribar? Perquè, no ens enganyem, l'home no ha posat mai els peus a la Luna, no? Darrerament he afirmat molts cops aquest fet, però és evident que no tinc massa elements per saber si el que ens van vendre al '69 és cert o no. Hi ha gustos per tot, i els amants de teories de la conspiració, com jo, som de la creença que no, tot i que com em comentava el meu pare l'altre dia, tan tenses com estaven les relacions internacionals en aquella època, els russos no haguessin permès mai que un frau d'aquesta magnitud hagués quedat impune. Jo segueixo tenint els meus dubtes.

El que sí que sembla més probable és que no es poguessin obtenir gravacions en aquell viatge, i que les imatges que es van veure al món sencer fossin gravades en un plató, com qualsevol altra pel·lícula de ciència ficció. He sentit a dir que, davant la possibilitat de no poder filmar l'esdeveniment, van encarregar a l'Stanley Kubrick que en fes la seva pròpia versió.

Sigui com sigui, haguem caminat damunt la lluna o no, tinc la impressió que ens amaguen tantes coses a nivell global, nacional, local... penso que vivim molt enganyats, que no sabem ni la meitat de les coses que passen, i les que sabem potser estan manipulades. Potser he vist massa sèries i pel·lícules que parlen d'aquestes coses, però ja sabem que ens enganyen en moltes coses, només cal mirar la situació actual del nostre país. Què ens fa pensar que no ens enganyen encara amb més coses? Em sembla que ja no em sorprendria de res.

Seguim mirant la lluna, seguim sota el seu embruix. Potser algun dia hi arribarem.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Retalls

Digues tu, mirada trista, què farem a partir d'ara, què hem de fer? Quants anys passarem plegats amb la meva mirada no més alegre que la teva, i els teus miols llastimosos? Hi ha tantes coses que no entenc... com es pot arribar a una situació així, amb tot de cara? Per què recordar un passat, dos passats o fer-se preguntes? No ho entenc. Per què tinc por a una llumeta verda? Tinc unes tisores aquí al costat, metàfora dels retalls amb els que estan escrits aquestes paraules, retalls que queden del que va ser un pensament uniforme, una direcció. Ja n'estic cansat, no puc, ara no puc enfrontar-me a algunes coses, ja prou feina tinc. Ja m'és igual si sóc bo o dolent, de moment em conformo amb ser. I ara vull estar sol, amb els meus pensaments. No vull preocupar a ningú, i no tinc ganes de parlar-ne. Quan me'n vinguin ja buscaré a qui faci falta.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Migdiada


Fan fins i tot enveja, oi? Qui no voldria fer una migdiada tan ben acompanyat? Són germans, i de vegades semblen personetes. Cadascun té la seva personalitat, cadascun agafa el seu rol. Poden anar per lliure i cadascun estar a una punta de la casa, i altres cops no es poden separar. En alguns moments es barallen, es mosseguen, s'esgarrapen, fan tombarelles a l'aire. Però després es passen una estona llepant-se les ferides imaginàries. Es fan companyia, es busquen, i de vegades quan un ve, l'altre marxa. Saben estar units per aconseguir el que volen i si no cal no es diuen ase ni bèstia.

Són una autèntica parella de germans, amb tot el que això comporta. I tenen el que jo mai he tingut ni tindré amb el meu germà. Com sempre, em donen lliçons que no aprendré.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Corrupte

A casa vam estar tots molt contents quan em van nomenar regidor de l'ajuntament. La feina dels darrers anys donava els seus fruits, i el suport de la meva dona i filles havia estat essencial. Formàvem una família ben avinguda, com m'omplia el cor veure als ulls de les nenes l'admiració pel seu pare. Tenia tantes ganes de treballar per la ciutat, de fer les coses bé... Sempre m'havia mogut bé en ambients enrarits, i tenia l'oportunitat de demostrar que el càrrec no em venia gran.

Tot va començar amb la concessió d'aquelles obres. Després d'anys de tancar els ulls davant certes pràctiques de companys de regidoria, vaig pensar que no passava res si em decantava per la concessió a una empresa afí al meu segon, que durant les negociacions ens havia promès pagar-nos una estada en un bon hotel a la Riviera francesa. Necessitava tant unes vacances que vaig pensar que seria ideal per desconnectar amb la dona i les nenes.

Per renovar la confiança del nostre electorat, a les següents eleccions vam haver de prometre moltes coses que sabíem que no podríem complir. Va ser en aquella època en que, amb el dèficit que patia el partit, fèiem una mica la vista grossa amb algunes subvencions, i ens embutxacàvem petites quantitats per tenir un sobresou. Poca cosa, ningú no va notar res. Però enverinats per una estranya sensació de perillositat que ens estimulava més que no ens espantava, vam començar a acceptar alguns suborns econòmics per... bé, per fer la vista encara més grossa... se'm fa un nus a la gola pensant en alguns casos.

No te n'adones, però arriba un dia que penses on vas deixar-te la dignitat i la integritat, i penses que ja no hi ha tornada enrere, que estàs tan emmerdat que ja no et ve d'aquí. Potser fer servir fons públics per finançar la boda de la gran va ser ja fer vessar el got, no va ser un enllaç precisament barat. Però no va ser l'única vegada que en vaig fer servir al meu favor, sempre mirant de guarda-me l'esquena. Una prova d'això és el xalet des d'on escric ara aquestes paraules.

Retirat i allunyat ja de la política, desitjo que ningú no aixequi la catifa i descobreixi totes les errades que vaig cometre en aquella època. No n'estic orgullós, però també sé que, si tornés a començar, probablement tot passaria exactament igual.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Centre d'atenció

Alguna gent necessiten ser el centre d'atenció, ser els que més saben, els que acaparen més mirades. No hi ha manera de que una conversa es desenvolupi de manera normal ja que no paren de posar-hi cullerada, i a més, no escolten, només volen ser escoltats. Ja sé que es poden trobar mil disculpes a aquest comportament perquè és un símptoma molt clar de molts complexos amagats, però és una manera de fer que em resulta terriblement molesta i infantil. Ja no parlem de quan la persona en qüestió es creu graciosa o amb molta vida darrere.

Per contra, d'altres no busquen cap atenció, simplement la tenen. No necessiten ser el centre: el són. Hi ha persones que es fan escoltar, que tenen mecanismes atraients i acaparen mirades i orelles en obrir la boca. I no és molest, perquè sol ser interessant, curiós o divertit allò que expliquen. Jo ho anomenaria carisma, en menor o major grau, però que als meus ulls es dóna per la seguretat que mostra aquella persona, i la consistència del seu discurs. No cal dir que tenen la meva admiració, m'interessi o no personalment el que diuen.

És una llàstima que un bon discurs o una bona conversa es vegin constantment interromputs per comentaris insubstancials i fora de lloc, de persones que no tenen res a afegir.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Enemic comú

Aquesta setmana, em van parlar d'un estudi d'aquells tan ximples que arriben a conclusions que ens semblen evidents, però algun cop tenen alguna sortida bona. Qui m'ho va explicar deia que el fet de tenir un enemic comú, uneix moltíssim. I la veritat és que és cert. No cal que sigui una persona, ni que sigui el que anomenaríem un enemic, però la sentència és encertada. Un exemple clar són els períodes d'exàmens, que tant uneixen els qui estudien junts.

Aquesta conversa no tenia res a veure amb els fets de la setmana, però va venir que ni pintada. A la feina hi ha molta pressió per produir, i els de base ho paguem i ho pagarem, l'ambient està crispat. Però fa unes setmanes que l'enemic s'ha personificat, i tota la gent que treballa a la meva planta en patim les conseqüències. Com sempre, jo em prenc les coses com un repte. Nosaltres érem només dos aquesta setmana, i hem hagut de treballar com animals, però ja no només això, sinó també lluitar molt i barallar-nos perquè tot estigués en ordre, i per defensar la nostra feina. Fins i tot vaig tenir unes paraules amb aquesta persona que s'ha convertit en l'enemic comú, però de moment no ha arribat la sang al riu. Ella em pot fer fora...

Però redreçant el post, la unió que hem mostrat amb la meva companya aquesta setmana ha estat més forta que mai, i vam acabar ahir a les tantes satisfets de la feina feta i de com havíem superat tots els esculls que se'ns presentaven. Més que això, pensant que si les han de gastar d'aquesta manera, que a nosaltres no ens guanyaran pas. Ens sentíem forts. Ens sentíem importants. I per ser que som dues persones molt insegures, no està malament. És la nostra unió, treballar colze amb colze. I la unió, ja se sap, fa la força. Això gràcies al nostre enemic comú.


I per acabar, dir que mai he cregut massa en coses com el ioga i el misticisme en general, però que amb dues companyes al despatx que en són professionals, no podíem acabar la setmana d'altra manera que sentint mantres i recitant-los. Això sí, a tota hòstia! Era per veure'ns, i sentir-nos. Us deixo el mantra del despatx C12, és famós, potser alguns el coneixereu. Jo no, és clar. Llàstima que estigui tallat, però no n'he trobat una versió millor.


dijous, 22 d’octubre de 2009

Busca les 0.01 diferències

Fa uns anys vaig viure amb el meu millor amic; compartir despeses era l'única solució viable per marxar de casa els pares. Recordo aquella època com una de les més felices de la meva vida. L'experiència, lluny d'anar malament, va unir-nos encara més. Ho compartíem tot, fèiem la compra junts, no teníem torns de neteja, cuinàvem sempre pels dos... ens enteníem a la perfecció, la nostra complicitat va créixer molt aquells dies, fins el punt de que molts cops no ens calia parlar i amb una mirada, o un gruny si ens acabàvem de llevar, tot quedava molt clar.

Sempre ens teníem en compte per tot, i la majoria de nits les passàvem a la seva habitació (que en el futur seria la meva) mirant pel·ícules o sèries, o tenint converses filosòfico-científiques. Ens buscàvem sempre i saber que a casa hi tenies la teva persona de referència a qui recórrer per qualsevol cosa, et dóna tranquil·litat. Semblàvem un matrimoni vell, amb les nostres discussions i tot, encara que de vegades teníem punts d'adolescents descontrolats (i ja no en teníem edat llavors!).

Finalment, ell va conèixer la dona de la seva vida i va marxar amb ella, i encara viuen plegats, ara molt lluny d'aquí. Després jo coneixeria la dona de la meva vida i també vam viure plegats, en aquell mateix pis, però aquesta és tota una altra història.


Per què això que he explicat a tothom li semblarà preciós i entranyable, una bonica història entre dos amics amb un vincle especial, una situació sana i envejable, però en canvi molta gent no pot tolerar ni entendre que dos nois o dues noies decideixin fer vida plegats perquè s'estimen? On és la diferència?

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Fred

M'he llevat amb el cel més negre que el carbó. El vent feia voleiar la roba estesa, molla de la pluja nocturna, el mateix vent que una estona després escapçaria un arbre just davant de la porta de la feina. La tardor ens saluda i deixa clar que no està morta, com hi ha gent que ens vol fer creure. I el fred. D'una setmana ençà la temperatura ha canviat molt, ja no s'està còmode en màniga curta ni en les hores de més sol del dia. Però on més noto aquest fred és a casa. Em resisteixo a endollar els radiadors, encara estem a l'octubre, em dic. I està clar que prefereixo el fred a la calor. Però és un fred diferent. El fred d'una casa buida i sense activitat, sense caliu. El fred que porto amb mi mateix, que no faig res perquè la casa tingui un altre color. Les persones fan més càlides les seves estances, fer-hi vida sembla que anima les quatre parets, que tornen l'escalfor en forma d'acolliment, d'agraïment. Però què em pot tornar el meu pis si em moc de l'ordinador al llit i del llit a l'ordinador, amb fugaces visites a la cuina i el lavabo? No hi faig vida i per això se'm congelen les mans i m'he de posar cada cop més roba a sobre. Ja no sé si és el fred que s'apodera de mi, o si sóc jo qui el provoca.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Dissabte en diumenge

Una de les pitjors coses que té viure sol és que et toca fer tota la feina de casa a tu. No es podria dir que jo sigui un maníac de la neteja, la veritat, però s'ha de fer alguna cosa per mantenir la casa en condicions. A més, amb dues bèsties que perden pèl a una velocitat insospitada, ja ni t'explico. Jo també perdo pèl, però aquesta és una altra història...

Avui he fet una mica de dissabte, que ja tocava. Entre setmana no tinc massa temps, i encara menys ganes. A més, sempre hi ha alguna cosa més agradable per fer. El meu número 1 de feines de casa que detesto va acabar canviant perquè directament vaig deixar de fer-ho. No suporto planxar, i mira, ja no ho faig. Per sort, no faig servir roba massa delicada. O és per no haver-la de planxar? Ara no ho sé.

El cas és que ara el que em fa més mandra de tot és rentar plats. No puc entendre com una persona pot acumular tantes olles i olletes per rentar; no s'acaben mai. Sempre estic buscant excuses per posposar-ho una estona més, que si ara un post, que si quan acabi el capítol que estic veient, que avui estic molt cansat... no hi ha manera. Però és clar, torno a la primera frase del post. No es rentaran sols.

Tothom té la seva feina més odiosa, oi? Els plats bruts són la meva creu. Estic considerant comprar un mini-rentavaixelles, a veure si m'hi cap. Podria ser l'autoregal de Reis d'aquest any.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Relats conjunts, Mundos paralelos


Quan li van dir que en aquest món hi havia infinits universos paral·lels, no s'imaginava que la cosa anava així. Ara hauria d'anar arrencant capes fins a trobar el que més li convenia. En portava ja unes quantes de tretes sense que cap la convencés. Començava a pensar que era massa exigent.



Aquesta és la darrera proposta de RC. Animeu-vos a participar. I si escric una mica més, la referència serà més llarga que el 'relat'!

dimarts, 13 d’octubre de 2009

GR92

Aquest cap de setmana llarg va ser molt estrany per moltes raons, algunes d'elles també virtuals. No he parat quiet. Però voldria destacar una activitat que per mi és totalment inusual, i que no pensava mai que arribaria a fer. Un parell d'amics em van convèncer per fer unes etapes de la GR92, el sender del Mediterrani, un itinerari de senderisme de gran recorregut que creua Catalunya per la costa. Al meu entendre, l'objectiu marcat era molt ambiciós i fora del nostre abast, almenys del meu. Pensava que ens quedaríem pel camí, ells tampoc no havien fet una ruta d'aquestes característiques, però la gràcia era provar-ho. I mira, ens en vam sortir.

Vam descobrir que aquests itineraris estan molt ben senyalitzats, molt més del que pugui semblar, i que els senyals són molt intuïtius. Vam descobrir que els pals per caminar, lluny de ser una pijada que et venen al Decathlon, són d'extrema utilitat. Vam descobrir que la gent dels camins, amb petites excepcions, són molt agradables i sempre et regalen un somriure. I vam descobrir sobretot que érem capaços de fer-ho, en total, 32 km fins a Sitges a través del Garraf. 32 km de pujades i baixades, de camins impossibles de pedres i pedretes, però la satisfacció d'arribar al final 11 hores després d'haver sortit de casa. El ritme no era massa alt, però és el que té ser novell i no ser precisament un atleta, en el meu cas. La nota negativa és que ens vam perdre en un punt que justament semblava molt més fàcil que molts d'altres, i vam agafar un camí que portava segur cap a Sitges, però que no era el que anàvem seguint, cosa que va fer el darrer tram una mica més avorrit perquè no tenia misteri, un camí ben ample per on hi podien passar cotxes. La foto és del punt on ens vam equivocar, però aquestes indicacions ajudaven molt, va ser per nosaltres que som molt dolents!

He de parlar, és clar, dels efectes que va tenir la caminada. El mal de peus era terrible en arribar, i el cansament també. Els cruiximents van aparèixer el dia després, però res massa greu, i tots estem recuperats a dia d'avui. Molt menys greus del que pensava, la veritat. I qui sap, potser encara ens hi aficionarem. La experiència va ser molt positiva, ho he de reconèixer, perquè no ho veia massa clar.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Sou la pera!

No hi ha com organitzar uns premis populars, com perquè et votin a tu, hehehe. Ahir vam viure una nit trepidant a C@ts, amb força gent, molts comentaris, moltes emocions... i d'altres coses qus si voleu saber, caldrà que aneu a descobrir allà.

Però avui ja és un altre dia, i fins ara no he tingut l'oportunitat d'escriure aquí per agrair a tothom el regal que m'heu fet. Veure com algú et proposa pels premis fa una il·lusió terrible. Després, veure com altra gent s'afegeix a aquestes propostes i que tens opcions de ser nominat, ja comença a posar-te els pèls de punta. I va i veus que quan s'acaben les propostes el teu nom surt en dues llistes. Et sents molt bé, et sents estimat i valorat, això ja és un tros de premi com hi ha pocs. Entre milers de blogs surts en una llista amb tres o quatre companys: increïble. Però arriba el dia de la gala i els regals no paren d'arribar. Primer veus com la gent respon i és allà per seguir l'esdeveniment, el cul es va separant de la cadira i comences a levitar. Però ja quan veus que surten les categories a les que estàs nominat, i que el teu nom està imprès en els dos guardons... això... això ja no té nom.

En el meu cas, és clar, he de dir que ja ho sabia, és el que té passar l'estona comptant vots (gran activitat, us ho recomano!), però sóc com un nen, i em fa il·lusió igual, què carai!

Així que només em queda donar les gràcies a tots els que heu fet possible que aquest any llueixi dos premis que em crec (me'ls crec però no vol dir que me'ls mereixi), reflex de totes les estones que passo escrivint i contestant-vos, ja que aquests premis no me'ls puc quedar per mi només, si els tinc és gràcies a vosaltres que feu millor aquest blog amb totes les vostres opinions i discussions. Sense vosaltres aquest lloc no valdria res, home. Moltes, moltes, moltes gràcies a tots, de tot cor, perquè avui m'heu fet encara una miqueta més feliç.




I un aplaudiment pels meus companys de C@ts, perquè són uns cracks, cracks, però cracks. Gràcies macos!

divendres, 9 d’octubre de 2009

La gelosia

Un dels problemes greus que apareix en una relació és la gelosia. Aquest sentiment no agrada a ningú, però massa sovint no podem evitar tenir-lo. Es pot estar gelós pels èxits d'un altre, però no és això, em refereixo a la sensació de desconfiança que es genera quan pensem que la nostra parella fa massa cas a algú altre. Molta gent creu que no és gelosa i ho proclama; però és relatiu. Potser mai no han patit aquesta sensació abans, o se n'amaguen. Jo sí que he tingut gelosia, només espero que no fins a límits insostenibles.

L'altre dia un company em va fer notar una cosa i té tota la raó. La gelosia no és més que una manifestació de la pròpia inseguretat, de la necessitat que tenim de reafirmar que podem agradar i retenir una persona al nostre costat. Quan ens sentim amenaçats per algú altre salten totes les alarmes, però no és més que la por de perdre a qui estimem, de no ser prou bons. I en molts casos serà totalment injustificat, una gran manca d'autoestima, ja que pensem que l'altre és millor que nosaltres, i no hi ha cap motiu per afirmar-ho.

Com que la majoria tenim inseguretats i pors, penso que no és mala cosa intentar minimitzar les conductes que puguin generar aquest sentiment a qui tenim el costat, no donar motius perquè aflorin els dubtes. És difícil. Com ja vaig dir fa poc, parlant de la desconfiança, quan comences a tenir-ne ja no hi ha camí de tornada, igual que quan has sentit gelosia és difícil que aquesta no torni a aparèixer. Poder superar-la és una qüestió de confiança en l'altre, més que en nosaltres mateixos.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Bulto

Ja sabia jo que això de no dormir massa no podia ser bo. Sempre vaig a dormir tard i he de matinar, però solc aguantar força bé el dia. L'hora més crítica és la de després de dinar, que tot i el cafè (horrible de màquina), no hi ha qui mantingui els ulls oberts. Ens passa a tots, prou que ho sé. Però amb la perspectiva de posar-se a fer informes a aquelles hores, no es pot esperar res de bo.

Omplia una sèrie de caselles amb les dades corresponents a la feina del matí, un procés d'allò més rutinari i que tenim molt per la mà. Però no sé en quin moment he tingut una mena de pèrdua de consciència d'aquelles que no saps ni on ets, però seguia escrivint. Quan per fi he tornat en si, he vist que al llarg de la línia la lletra havia anat degenerant fins a tornar-se un gargot inintel·ligible. Immediatament he pensat en els temps de carrera i de com m'adormia a classe. Moltes línies dels apunts acabaven així...

He començat a descollonar-me sol, però ho havia de compartir i, en ensenyar-ho als companys, hem començat a riure tots i la cosa ha anat derivant fins a convertir-se en una tarda de dir ximpleries i riure molt. Algun dia ens faran fora. El més sorprenent de tot, i això jo no ho he vist en repassar el que havia escrit en plena becaina, és que en un lloc on havia de posar pellet (en català: sediment), hi posava 'bulto'! Algú em pot explicar com he arribat fins aquí? Perquè jo no en tinc ni idea! Devia estar somniant i tot. Però el què!?

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Amics i diners

Aquesta passada matinada vaig veure un capítol de FRIENDS que em ve com anell al dit per parlar d'un tema. En el capítol, tres dels protagonistes entren en conflicte amb els altres tres perquè tenen feines que els proporciones ingressos molt més baixos que ells, i no poden seguir el ritme de gastar que imposen.

Estic en una edat en que ve molt de gust fer coses, sortir cada cap de setmana, menjar fora, alguna escapadeta, viatges, activitats diverses... però el sou no dóna per tot. Que tampoc em queixo, el fet de no poder fer grans despeses no vol dir que no pugui viure amb comoditat. Però com a la sèrie, tinc amics que tenen uns ingressos molt superiors, i em costa seguir-los el ritme. Em considero prudent i no m'agrada estirar més el braç que la màniga, però tampoc no m'agrada haver de dir que no a coses, i encar menys fer que els altres tampoc les facin per les meves limitacions.

En honor a la veritat, tinc uns amics força comprensius. Força comprensius un cop els he dit que jo no puc gastar-me certes quantitats, és clar. Però m'han ajudat en més d'una ocasió i són força considerats, no els puc retreure res. Però de vegades sembla que si no segueixes el ritme et quedis exclòs i una mica fora. Els diners són una cosa que no m'ha preocupat mai massa, perquè no els dono cap mena d'importància, mentre en tinc, és clar. El que es trist és que siguin font de problemes o discusions entre amics, que sí que són una cosa a la que dono la màxima importància a la meva vida.

Els diners són el que genera el 99 % de les discussions del món. Però a aquest nivell no, si us plau.

divendres, 2 d’octubre de 2009

La nena petita

Quan el meu germà i jo érem petits, per definició érem cridaners i sorollosos. Quan ens passàvem a certa hora, la meva mare ens feia callar amb l'excusa de que els veïns tenien una nena de poc temps i que no la podíem despertar. Aquella nena va ser petita durant molt de temps, ja que ma mare va fer servir aquesta excusa molts cops, cada vegada menys, però ens l'anava dient de tant en tant. Això va ser fins que li vaig dir que ja estava bé la broma, que ens ho deia des de sempre i que no podia ser que aquella nena encara no hagués crescut. De fet, jo no la vaig veure fins anys més tard, de manera que en alguns moments dubtava de la seva existència i tot. No m'hagués estranyat gens que ma mare s'hagués inventat una bola per fer-nos callar, de vegades ja les té aquestes coses. Mentides pietoses, en diria ella.

Ahir caminava pel carrer de casa els meus pares i em vaig creuar els veïns. La nena en qüestió em treu un pam i porta un pircing al nas. És jove encara, però veure-la tan crescuda ja em va fer pensar en totes les vegades que, per culpa seva, m'havien fet callar de petit.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Mala llet

No sé ben bé per què és, però em noto una mica nerviós darrerament, i em surt una cosa que porto a dins i que generalment puc controlar: la mala llet. Al llarg de la vida ja m'han anat dient que en tinc, però va una mica a temporades. Ara feia temps que estava més en pau amb l'univers, però ara veig que algunes coses em fan saltar, ja no és estar més susceptible, o potser també, però coses que deixaria passar ara me les prenc més a pit i m'emprenyo, o en deixo anar alguna de grossa. No és per estar-ne orgullós, és clar.

No sóc d'aquells de 'tu no m'has vist enfadat, que quan m'enfado!!!'. Va, això sol ser només de boca. A mi tothom m'ha vist enfadat. No fet una fúria, és clar que no. Però mai m'hi poso, perquè no em cal, abans ja he fotut una bronca i llestos. Però bé, que hi ha gent que no en té la culpa de les meves rabietes, ni dels meus comentaris. Que no s'ha de pagar res amb ningú que no toca. Per això hauria de demanar disculpes, però no sé a qui ni quantes vegades. Malauradament, m'adono tard, o directament no m'adono de quan faig mal fet i dic una paraula més alta que una altra. I mira que de normal mesuro les paraules!

L'altre dia em vaig anar a vacunar, i les meves companyes em van dir després que a veure si m'havien posat la ràbia. Com a mostra, ja val, oi? Suposo que m'exalto més, que parlo més durament, que no estic per massa ximpleries... i no sé per què. També em serveix per ser més mordaç o més graciós segons com, però no compensa. Només puc mirar de calmar-me una mica i deixar passar aquest moment, que no m'agrada ser desagradable amb l'altra gent. Valoro el respecte, i no vull perdre'l.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Veus com valia la pena venir?

I quan ja pensaves que un sentiment estava mort, et veus cridant, saltant i celebrant, i et sents part d'alguna cosa, d'un tot. I se't barregen pensaments, perquè no hi vols ser, però hi ets, i feia molt que res no t'emocionava igual. Perquè no ho creies possible, i t'ensumaves una nova decepció, una llosa més sobre les espatlles que et fes sentir més i més malament, però no ha estat així. Perquè quan les llàgrimes són d'alegria i no de ràbia i impotència, són dolces. Perquè quan reps mirades còmplices, abraçades, cops a la galta i unes quantes bromes, i quan et diuen 'ho veus com valia la pena venir?', saps que sí que valia la pena ser-hi, encara que no fos de manera activa. I recuperes l'esperança, perquè potser no està tot perdut, ni per tu ni per ningú, i potser una situació que no semblava tenir solució, s'anirà encarrilant fins a estabilitzar-se de nou, i us colocarà on pertoca. No saps si ho viuràs de prop o de lluny, però realment vols que funcioni. Ja no per tu. Per tots.

divendres, 25 de setembre de 2009

FRIENDS

Ja fa una temporada que mirar sèries està de moda. Qui més qui menys, tothom mira alguna sèrie americana, i encara que n'hi ha que es conformen a mirar-la quan la fan per la tele, conec a molta gent que les mira per internet, per tal de poder veure els capítols que es vol i quan es vol. Hi ha autèntics fanàtics de Lost o House, per posar exemples, però darrerament a mi m'agrada més veure comèdies de situació, amb capítols curtets i graciosos. Les sèries que he estat seguint són Scrubs, The Big Bang Theory i How I met your mother, però la primera ja ha acabat i les altres dues acaben de començar temporada als EUA i les tinc al dia.

Però com que no en trobo d'altres que m'enganxin, he decidit tornar a la sèrie més mítica d'aquest estil: FRIENDS. La vaig veure sencera i seguida fa uns anys, (deu temporades) i em va encantar. És pionera, una sèrie que parla de relacions i d'amistat de gent que ronda la trentena, que ja no són estudiants i estan buscant el seu lloc a la vida. Va cremar totes les naus. Seguint les històries dels sis protagonistes també s'hi barregen tots els tòpics que envolten les relacions personals, des de la més simple a la més complicada. Diguem que ho van posar difícil a totes les sèries posteriors, ja que quan elles hi arribaven, FRIENDS ja havia passat per allà.

És totalment recomanable, molts temes que tracten no han passat ni passaran de moda, i segueix sent fresca i fent riure com sempre. Això sí, el vestuari comença a veure's una mica antic... Però és tan bona! Crec que mai no hi haurà una comèdia que la superi. Jo ara intento fer l'esforç de mirar-la en anglès. No és que no m'agradin els doblatges, però com que és la segona vegada, miro que em serveixi d'alguna cosa també, perquè em noto una mica rovellat. Es pot seguir força bé.

És tard, però em sembla que em vaig a posar un altre capítol...


dimarts, 22 de setembre de 2009

El mascle dominant

A manca d'una dona a casa que porti els pantalons, hom pensaria que jo hauria de ser qui mana, però no oblidem que comparteixo pis (que no lloguer) amb dos energúmens en forma de gats, que a més són mascles els dos. Entre ells, en Bamboo, més nyicris i poca cosa, sempre ha estat clarament el dominador. Però el que no pensava és que em dominaria a mi també! A casa hi ha un mascle dominant, i no sóc jo...

Ell fa el que vol, tria on dorm, rasca el sofà, decideix si s'acosta o se'n va, i si li venen de gust moixaines, no accepta un no per resposta, encara que en aquell moment tingui el Blog a la falda, el fa fora i s'hi posa ell. Per no dir que quan li dóna la gana, no em deixa dormir, es posa a miolar darrere la porta i no para fins que surti. I després com si res, es fa el longuis!

Però el que ja demostra clarament que és el rei indiscutible de la casa, és que no hi ha manera d'aguantar-li la mirada! Serà malparit! De vegades me'l quedo mirant des de lluny, i fixem els nostres ulls en l'altre i, invariablement, sempre em guanya, em ve el riure i l'he de deixar de mirar! I ell continua, mirant-me amb cara de 'què-t'has-pensat!', sense moure ni una pestanya. A en Blog el guanyo, m'aparta els ulls en poca estona. Però en Bamboo és massa, tu, qui mana, mana.



diumenge, 20 de setembre de 2009

Wanted

Un relat de l'Assumpta a 365 contes em va fer pensar en la gent que he anat veient desaparèixer en el temps que porto en aquest món virtual. Certament, molts cauran en l'oblit, però hi ha blogs que ens marquen i que sempre portem una mica amb nosaltres. A mode d'homenatge, sempre he anat deixant enllaços aquí a la barra lateral als blogs que he vist caure i que eren especials, i això m'ajuda a no oblidar-los mai.

Alguna gent desapareix sense més; d'altres avisen. I estic segur que molts tornen, ja que no és tan fàcil desenganxar-se d'aquest món virtual. D'aquests, un cop més, alguns avisen i d'altres tornen amb un altre perfil, un altre nom, i desitgen tornar a ser anònims, com quan van començar per primer cop. Personalment, em costa entendre-ho, si algú reapareix i intenta passar per una altra persona, d'alguna manera em sento una mica enganyat, i això m'entristeix. No obstant, probablement no me n'adonaria, sembla que no tinc massa capacitat per detectar res del que passa. A més, tothom és lliure de fer el que vulgui, és clar, especialment amb la seva intimitat.

I per no oblidar, tornant al que deia al principi, hi ha uns quants blogs parats de fa un temps, no tant com els ancestres dels que parlava, però que m'agradaria saber on paren, què fan. De fet, m'agradaria que tornessin, però no és una cosa que pugui triar. La seva desaparició no puc dir que em preocupa, però si que m'inquieta, i vull creure que la seva absència es deu a que tenen alguna cosa millor a fer que córrer per aquí. Però jo en faria recerca i captura. Algú sap alguna cosa, per citar alguns noms, de la Bruixoleta, d'en Clint, la iruNa, la Tacte de les paraules, la Somniant la Lluna..., de l'Efe, la Nits, la Yuna, la Siberieee...?

divendres, 18 de setembre de 2009

La bombolla

Busco una llum al meu interior que em serveixi de far, que em guii en la foscor. Busco un camí pel que caminar, pel qual arribar a algun lloc on agafar-me. Sense passar mals dies ni sentir-me trist, em noto a la deriva i totalment sense rumb. Segueixo fils que s'entortolliguen més aviat o més tard, i al final de cada cabdell no em veig capaç de teixir res. Com si em trobés dins una bombolla plena d'un dens fum, que avança amb mi, que sempre m'envolta. Sé que hi ha llum allà fora, però no sé en quina direcció he d'anar, quina serà càlida i agradable o quina em cremarà.

De vegades penso que no s'hi està tan malament dins de la bombolla, encara que no hi pugui veure res. Potser em fa por trobar la sortida, deu ser això. Potser espero que algú la rebenti per mi, seria més còmode. Mentrestant, esperant a veure si, a part de llum, intueixo formes o colors, allà fora, si alguna imatge guanya nitidesa. Però no, tot continua fosc.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Relats conjunts, El fumador


S'odiava. El seu simple reflex era insuportable. I els seus actes i les seves relacions. Detestava les seves mesquineses; res no valia la pena. Amb mirar-se al mirall feia un acte de pura tortura, s'obligava a no apartar la vista, a contemplar-se i fer créixer l'odi que sentia envers ell mateix. No suportava tampoc ni la seva cara ni el seu cos. Veure's vestit per anar a treballar, quan s'havia convertit en el que era ara? I aquell barret? Pràcticament li venien arcades. I la cigarreta. La cigarreta perpètuament enganxada als llavis. Maleïda addicció de la que no es podia alliberar. S'odiava també per això, per la seva feblesa, per no ser ningú.

Amb un cop de puny va rebentar el mirall que ara li tornava la seva imatge deformada i projectada en mil direccions. Amb això va experimentar una estranya sensació d'alleujament. Amb la mà ensangonada, va girar cua i va marxar.



Sabeu que han tornat els Relats Conjunts?? Què espereu a participar-hi?

diumenge, 13 de setembre de 2009

Com es fabrica la por?

A casa la Iruna i de la Trini vaig veure un vídeo que penso que val la pena compartir amb tothom. Parla de la famosa grip A, i millor que tots sapiguem d'on ha sortit abans que desaparegui misteriosament i s'inventin alguna altra cosa per tenir-nos distrets. Grip de les vaques no n'hem tingut encara, oi? Ja vindrà. És un documental de Julián Alterini que es diu Operación Pandemia. El vídeo és llarg, però us demano que perdeu deu minutets del vostre temps per descobrir com ens manipulen i qui ho fa. Creieu-me, a mi m'ha posat els pels de punta més d'una vegada. Ja sabeu que aquestes coses s'han d'agafar amb precaució i no creure-ho cegament, però jo m'ho crec força, ja que em confirma les sospites que tenia. És tan frustrant veure com la por fa canviar el món, i com ens tenen d'enganyats...



Per cert, que diu que hi ha un error en el vídeo i que quan parla de la campanya de vacunació massiva contra la grip porcina del 2009 en realitat vol dir la del 1976. Què hi farem.

divendres, 11 de setembre de 2009

Referèndum

Aquests dies la catosfera va plena de referències al controvertit referèndum d'Arenys, i com és natural, avui és el dia per mostrar la nostra catalanitat i la nostra voluntat d'esdevenir un país de ple dret.

Com ja he dit en alguna ocasió, la catosfera és un univers molt petits. Aquí tots tenim coses en comú, pensem de manera molt semblant, ens agrada escriure, ens agrada llegir, i ens agrada mostrar la nostra opinió, aixecar la veu quan convé. Aquí, aparentment, no hi ha ningú que no doni suport a l'autodeterminació. Sembla, doncs, que el país ho té molt clar: Calalunya vol ser independent.

Però és veritat això que dic? Jo, sincerament, no ho veig tan clar. A Catalunya hi ha 7 milions d'habitants, i hi ha de tot. Convindrem que cadascú és lliure de tenir les seves idees, ja que si pretenem betar la llibertat de pensament no som millors que la gentussa que tant critiquem, aquesta que no permet la celebració d'un referèndum democràtic però sí permet una manifestació falangista. Volem ser com ells? Doncs comencem a respectar que hi ha gent que no pensa com nosaltres.

Personalment, i perquè quedi clar (sempre ho he de dir perquè no em prengueu pel que no sóc), em sento tan allunyat del pensament espanyol com del de qualsevol país africà o del sudest asiàtic. Mai no em sentiré espanyol, sóc català i així ho he dit i ho diré sempre, tant aquí com a l'estranger. Però no crec que la majoria (i deixo clar que vull dir la majoria) de gent que viu i treballa a Catalunya tingui les mateixes idees que jo. Que tots els que puguin llegir aquest escrit les tinguin, em sembla normal, però no veig aquest sentiment nostre a flor de pell de la gent del carrer.

De manera que estic totalment a favor de que puguem decidir el que volem pel nostre país, que ens deixin triar. És més, no veig per què hem de demanar permís a ningú per fer-ho. Però el que tampoc veig bé és que el referèndum sigui per aconseguir el Sí, i que es faci campanya per això. A casa meva a això jo li dic recollir firmes, que és una altra cosa diferent que una consulta popular. Que la gent trii lliurament, amb total llibertat, i veurem el que surt. Si el resultat no és com el que donaria una consulta entre la gent de la catosfera, a mi no m'estranyaria massa.

No entenc de política ni de democràcia, però crec en les meves idees. No vull que una minoria parlem per tota Catalunya, ni vull que ningú es vegi arrossegat pel nostre fanatisme. Tots som catalans, no només els independentistes.


Bona diada a totes i tots.

dimecres, 9 de setembre de 2009

090909

Des de sempre, el meu número preferit ha esta el 9. Per això, el dia 9, del mes 9, de l'any 9 podia ser un dia molt especial. Fa dies que ho vaig pensar, aquest dia havia de passar alguna cosa diferent, era un senyal. Així que des del matí he anat pensant en les coses que em passaven i donant una importància especial a tots els fets del meu voltant, esperant que algun d'ells seria el de veritat, el que significaria alguna cosa, el que canviaria la meva vida.

Ara el dia s'acaba, i si el miro amb perspectiva, ha estat un dia com qualsevol altre, no hi ha hagut res fora del normal. Però el fet de pensar-hi, de valorar tots els detalls i estar atent per no perdre'm res, també l'ha convertit en un dia una mica diferent, un dia d'adonar-me, un cop més, que els petits detalls són el que fan aquesta vida tan interessant, tan espectacular. He rigut molt, he donat importància a coses que normalment passen de llarg... he viscut intensament, sense fer res d'especial. Aquesta ha estat la diferència d'aquest dia.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Retirat?

Feia molt temps que no anava a cap activitat castellera. Aquest cap de setmana he estat a l'assaig i a una actuació, però sense participar, només mirant. Continuo tocat, no he fet res per recuperar-me de l'espatlla, però el que més tocat està són les ganes de tornar i la motivació. He hagut d'explicar molts cops per què no hi vaig mai, molta gent m'ha preguntat, i no m'agrada gens haver de donar explicacions. Després de 16 anys fent castells no sento la necessitat de mantenir el compromís que sempre he mostrat. Una inoportuna lessió i poc convenciment de com funcionen les coses tampoc no hi ajuden gens. Pensava que no em passaria mai, però estic bé sense anar-hi, no ho trobo a falta.

Això sí, mirar actuacions de la teva colla és molt avorrit quan no hi pots participar. Entenc que a la gent li agrada mirar, però quan n'has vist tants, mirar com els fan i no sentir-los a mi no m'aporta gaire emoció. Abans em moria de ganes de posar-me a sota quan em quedava fora d'algun castell, però ja no. Ahir quan hi anava tenia dubtes de què faria, però en arribar va sortir de mi el mateix discurs que la darrera vegada que vaig trepitjar el local d'assaig: 'estic retirat'. Però em pregunto si es pot deixar de ser casteller. No tindré ganes de tornar més endavant? Ja sé que hi puc tornar si em ve de gust, igual que puc no anar-hi més si el cos m'ho demana. Però el moment és estrany. No tinc ganes de tornar, però ho veig com una cosa tan meva...