dimarts, 30 de desembre de 2008

8 ---> 9

Bé, per si encara queda algú amb dubtes, el darrer post era una innocentada. Pensava que duraria més i que almenys els primers us ho creuríeu, però l'Assumpta em va desemmascarar de seguida. No és que sigui amant de fer bromes aquest dia, i menys d'explicar mentides aquí, però em va venir la idea per una relació d'idees ben absurda, i no ho vaig poder evitar. Com que qui més, qui menys té les seves coses a amagar, vaig pensar que us semblaria estrany de mi, però qui sap, oi? La veritat és que sóc vergonyós i no m'agrada ventilar intimitats, així que realment, no he tingut mai un blog eròtic ni crec que l'arribi a tenir mai. Ei, però en l'intimitat ja és una altra cosa, eh...

Aquest és el darrer post de l'any. Em serveix per fer l'explicació anterior i per acomiadar-me, ja que d'aquí a una estona marxo amb uns amics a passar el cap d'any fora, i no tornaré fins el dia 2. Així que us desitjo a tots una magnífica entrada d'any i espero retrobar-vos a la tornada, per veure com pinta el 2009 per tots plegats. Una abraçada molt forta per tothom, i recordeu, primer els quatre quarts. Després, les campanades.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Abans...

Vull explicar una cosa de la que mai he parlat abans aquí, i aprofito que acaba l'any per fer-ho, és com posar data límit a les confessions. Abans jo tenia un blog eròtic. Va començar abans que els meus amics em proposessin obrir la Comunitat del Fosfat, i era un dels meus secrets més ben guardats. Naturalment, no ho sabia ningú, m'hagués mort de vergonya, publicava amb un nom que ningú podia relacionar amb mi. El fet d'escriure posts 'normals' em va fer venir ganes de tenir un blog com el Bona nit, per allunyar-me de tot el que suposava tenir l'altre blog.

Durant una temporada, els blogs van coexistir, però em costava tenir aquesta dicotomia mental, i com que em sentia més còmode aquí (i tenia por que em descobrissin), vaig acabar tancant-lo. Allà vaig explicar algunes de les meves històries més íntimes i tòrrides, amb algunes fotos que més val oblidar, i vaig parlar força de les meves perversions, no de totes, perquè hi ha coses que no es poden explicar. També escrivia relats inventats, però sovint es quedaven curts amb la realitat. De vegades era millor que els pocs lectors que tenia no sabessin si parlava de realitat o ficció.

Bé, ja ho he explicat. Suposo que ningú no ho recordaria, però igualment, entendreu que no doni més dades d'aquell blog, que total, ja no està disponible. De vegades ho trobo a faltar, però ja no hi tornaria, ara m'agrada més el Bona nit, on mai parlo d'aquells temes, per motius evidents.

divendres, 26 de desembre de 2008

Lectures d'aquest any

No anava a fer aquest post, però després de veure com ho feia la Bajo i com anunciava la Mireia que ho faria, també m'hi animo jo. Aquí està la llista de llibres que he llegit durant el 2008. Han estat molts més dels que creia, però segur que per molts és una llista curta. N'hi ha de molt frikis, però no m'ho tingueu en compte. No puc dir que hagi estat un any especialment bo en lectures, però llegir sempre és un plaer.

Todo bajo el cielo - Matilde Asensi
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury - Quim Monzó
El Rabino - Noah Gordon
13,99 € - Frédéric Beigbeder
Next - Michael Crichton
La radio de Darwin - Greg Bear
Kafka a la platja - Haruki Murakami
Fahrenheit 451 - Ray Bradbury
Una noche de perros - Hugh Laurie
El asombroso viaje de Pomponio Flato - Eduardo Mendoza
El juego del Ángel - Calos Ruiz Zafón
La confusión 1 - Neal Stephenson
La confusión 2 - Neal Stephenson
El misteri de l'amor - Joan Miquel Oliver
La confusión 3 - Neal Stephenson
La elegancia del erizo - Muriel Barbery
El juego de Ender - Orson Scott Card (relectura)
Crisis - Robin Cook

També he començat a llegir Un món sense fi del Ken Follett, però aquest va per llarg, perquè no el puc treure de casa, i calculo que trigaré uns dos anys a acabar-lo, amb la calma. Si he de ser sincer, el que més m'ha agradat ha estat El juego de Ender, de llarg, i això que era el segon cop que el llegia. Després vindrien El joc de l'Àngel, i La radio de Darwin (però aquest és només apte per frikis). El darrer, el d'en Robin Cook, del qual ja en vaig fer un post, també m'està agradant força, i aviat l'acabaré. Ja tinc pensats els cinc o sis següents que llegiré, però d'això, en parlem l'any que ve.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Inconveniències


Trenco moments i esperances,
taco instants amb impaciència,
de sentir la profunda absència
afloren les meves mancances.

L'enyorança és una amiga
que ningú vol al costat,
buit a l'ànima, rostre amarat,
i un compàs d'espera llarga.

Ve Nadal, i amb ell impotència
de saber-me fora de lloc.
Si pogués tenir-te a prop
i oblidar la inconveniència,

no serien aquestes festes
una càrrega tan pesada,
amb regust de la besada
que em regales sense presses.

Però no és hora, encara
que tu i jo apleguem les mans,
quan tothom busca el descans
i l'escalfor de la trobada.

I l'any nou arribarà
amb renovades alegries,
però per compartir els teus dies
haurem d'esperar a demà.


M'he atrevit a intentar-ho amb la poesia. Demano disculpes.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Viva la vida

Fa molt temps que no faig un post d'una cançó; tant, que potser cap dels que avui passeu per aquí no me n'haureu vist mai cap. Em sembla que sóc molt dolent interpretant cançons, però jo continuo fent-me les meves interpretacions, encertades o no, i tinc la necessitat de posar la que per mi és la cançó del 2008, i n'he pres consciència aquests darrers dies. Que Colplay és un gran grup, agradi o no, no es pot negar. Però que després de tants èxits facin una cançó de la talla de Viva la vida, té molt mèrit. Entenc que parla d'algú en hores baixes, algú que ho ha tingut tot i que s'ha sentit com un déu, que creia que estava per sobre de tot i ho podia tot, però que ja no se sent així, que per més coses que hagi fet a la vida, dolentes moltes d'elles, ara ha caigut en picat, i caure de tan amunt ha de fer mal. Jo em sento una mica així, vaig tenir les meves èpoques de megalomania, però fa temps que ja no hi són. Estar en aquest estat et permet fer moltes coses, i et dóna molta confiança. Però sens dubte, ara em sento més a gust amb els altres, i de ben segur que els altres també amb mi.

Aquí teniu la cançó, escolteu-la, si us plau, val molt la pena. I si algú s'hi anima, té la lletra a sota i la pot seguir. Espero que la gaudiu una desena part del que jo la gaudeixo. Això ja serà molt.




I used to rule the world

Seas would rise when I gave the word

Now in the morning I sleep alone

Sweep the streets I used to own


I used to roll the dice

Feel the fear in my enemy's eyes

Listen as the crowd would sing:

"Now the old king is dead! Long live the king!"

One minute I held the key

Next the walls were closed on me

And I discovered that my castles stand

Upon pillars of salt, and pillars of sand


I hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

Once you know there was never, never an honest word

That was when I ruled the world


It was the wicked and wild wind

Blew down the doors to let me in

Shattered windows and the sound of drums

People couldn't believe what I'd become

Revolutionaries wait

For my head on a silver plate

Just a puppet on a lonely string

Oh who would ever want to be king?



I hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

I know Saint Peter will call my name

Never an honest word

But that was when I ruled the world

(Ohhhh Ohhh Ohhh)


Hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

I know Saint Peter will call my name

Never an honest word

But that was when I ruled the world

dissabte, 20 de desembre de 2008

On és la crisi?

Passejo pels carrers de la ciutat i observo la típica histèria de cada any per aconseguir els regals i tot el necessari per celebrar les festes. Hi ha cues llarguíssimes a les administracions de loteria, i sí que diuen que en períodes de crisi la gent juga més, per l'esperança de que un cop de sort els tregui del sotrac. També diuen que hi ha molta més despesa a les farmàcies, però millor no entrar-hi. Però és aplicable això a l'FNAC, al Padeví o al Pull & Bear? Qualsevol diria. Està clar que per aquestes èpoques cal fer despesa (així està muntat), i que no deixarem a familiars i amics sense regals, però porten mesos i mesos afusellant-nos amb notícies sobre la crisi econòmica mundial, sembla que tot s'hagi d'ensorrar, i a l'hora de la veritat, no sembla que la gent ho estigui patint tant.

Potser només cal preocupar-se en les altes esferes, i a nosaltres, com sempre, ens arribarà tard i molt més virulenta. Almenys al meu voltant no veig que la gent passi massa ànsies, i això d'alguna manera em tranquil·litza. Jo que he de vigilar també em permeto els meus luxes, i de moment vaig tirant. Però és per tot això que em pregunto si val la pena que ens deprimeixin tant en tots els mitjans. Per exemple, es queixen que la gent no compra, que els comerços han de fer mans i mànigues, i a mi em sembla que això l'únic que fa és espantar la gent, que encara compra menys, perquè la situació és crítica, no? No ho sé, qualsevol que doni una volta pel centre de Barcelona aquests dies, fàcilment es pot preguntar: Crisi? Quina crisi?

dimecres, 17 de desembre de 2008

El combat

Hi he anat. He aprofitat el factor sorpresa però a ell no se'l pot sorprendre. Havia de ser, no podia deixar acabar l'any sense anar-hi, era una espina clavada, una pedra a la sabata. M'esperava una bona lluita, desigual, però amb voluntat i empenta pensava fer-me sentir. No pretenia guanyar, però sí no sortir derrotat i enfonsat del tot. Estava molt nerviós, no és fàcil posar-se davant una persona així, sobretot després de tant temps, sense sentir-se molt petit. El resultat? Encara el valoro. La cordialitat s'ha imposat, però un cop més, noto que si haguessin anat mal dades, n'hagués sortit escaldat. Dir que era un combat desigual, és dir poc.

Però m'he tret el pes de sobre, i em sento més lleuger. I això que no s'acaba, que tot just recomença. Com sempre, ha portat el pes, i jo m'he deixat vèncer. Però veurem a partir d'ara qui té la paella pel mànec. Seré capaç de fer el que sempre dic que faré? Ho he d'aconseguir. O és que no he de manar jo pel que fa al meu destí?

dilluns, 15 de desembre de 2008

Balanç 2008

Igual que l'any passat, trio aquest dia per fer una mica de balanç del que ha estat aquest any, que ja no li queda massa per acabar. L'any dels grans canvis, el que havia de significar un punt d'inflexió a la meva vida, s'acaba més o menys com va començar, però amb moltes modificacions al llarg dels dotze mesos.

Vaig començar amb moltes esperances i molt il·lusionat. Encarava la recta final de la tesi, i una relació que anava vent en popa em donava l'energia necessària per no patir ni un sol dia la crisi dels 30. Però a mesura que avançava el temps, les coses s'anaven complicant per moments. La tesi es va encallar i el tracte que rebia per part dels meus caps em va deixar amb la sensació de ser un inútil total i amb molt poques ganes d'acabar. I la meva relació es va encallar també, ja que quan no es fan les coses bé, és molt difícil que l'evolució sigui favorable.

Va arribar el maig, i amb ell una molt mala època. Vaig canviar els meus companys de pis per una única companya, i l'efecte obtingut no va tenir res a veure amb el que esperàvem. Poc després, s'unien a la festa dos gatets moníssims que continuen amb mi aportant una mica d'originalitat a la vida de casa. Vaig haver de buscar una feina per l'estiu ja que la beca se'm va acabar, i la vaig trobar, senzilla de fer, i econòmicament encara n'estic gaudint.

Amb l'arribada de la tardor i el fred, Sant Tornem-hi a buscar feina, i un cop més, afortunat com sóc, n'he trobat i no puc estar més content i més animat, però això fa que la tesi encara continuï suspesa en èter. Malauradament, però com a única solució possible per acabar amb el maig, la meva companya va marxar i em vaig quedar sol a casa. Marxar per millorar, aquest és l'objectiu, i encara que sigui difícil d'entendre, no és una relació acabada, sinó en standby.

I 'virtualment', segueixo enganxat a escriure aquest blog que és una part de mi mateix, i tinc la sort d'anar fent camí amb tot un seguit de gent que em doneu aquell plus de força que de vegades la vida requereix, com un arnés de seguretat, com un amagatall on puc refugiar-me si em cal. També vaig encetar c@ts amb uns companys meravellosos, i el projecte va tenir èxit i continua endavant, gràcies a tots vosaltres.

I s'acaba l'any, sol en el meu piset estimat, a la meva estimada ciutat, en companyia d'en Bamboo i en Blog, amb el suport incommensurable dels meus amics, sense els quals la meva existència no tindria cap sentit, fent plans de futur i amb ganes d'afrontar un any 2009 que, si bé no iniciaré amb tantes expectatives com el 2008, potser serà un bon any, on aquells canvis que porto temps anunciant s'acabaran de complir, s'acabarà el maig, i podré tenir la vida que desitjo. Ara s'hi comença a assemblar. Només li falta una cosa. El 9 és el meu número preferit.

divendres, 12 de desembre de 2008

Relats conjunts, La gran ona de Kanagawa


En Wataru no era un nen com els altres. Els nens japonesos d'aquella edat feien tota mena d'activitats després de l'escola, molts s'apuntaven a alguna art marcial, i els primers de la classe anaven al taller de haikús del professor Nakazawa. Però ell no, perquè sabia que era diferent. Ell era surfista.

Cada dia, en sortir d'escola, passava per casa, recollia la seva taula i es vestia com els surfistes de la tele. Marxava de seguida cap a la platja i seia a la sorra, tot mirant el mar. Al principi a la seva mare no li feia massa gràcia, però en Wataru s'emportava també les llibretes i cada dia, ja cap el vespre, tornava a casa amb tots els deures fets.

Era un surfista, un surfista dels bons. Per això no es posava mai a l'aigua: esperava. Assegut a la sorra amb la mirada perduda a l'horitzó... esperant la gran ona. Allà es passava llargues estones, fitant l'infinit, observant el mar que tant estimava, i amb la taula a punt per si arribava el gran moment. I un bon dia, el moment va arribar. Es va aixecar emocionat, mirant com l'ona s'acostava des de lluny, però quant més a prop la tenia, més paralitzat es quedava. Era una ona gegantina, una ona que creixia i creixia, l'ona més gran que mai havia existit, molt més gran que l'impressionant Mont Fuji. Sense poder reaccionar, pàl·lid i aterrit, aquell tsunami va ser la darrera cosa que en Wataru va veure; la gran ona.


Aquesta és la darrera proposta de l'any de Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Pedres


Resseguint parets de pedra massissa que aguanten i aguantaran més que qualsevol construcció actual, s'ensumen els anys, segles i mil·lenis de la nostra ciutat rere cada pedra. Cada racó és una història, cada escletxa, mil batalles. Quan més passejo entre murs més m'agrada aquesta ciutat, i més m'adono que em queda molt per descobrir. Recórrer-la amb la càmera a la mà sempre és agrait, i encara ho és més fer-ho en companyia de dos amics. Esmorzar a la Plaça de Sant Josep Oriol i voltes i voltes fins a perdre'ns pel Gòtic, per acabar, com no, a Santa Maria del Mar. Però sabeu què és el millor? La promesa de convertir aquestes passejades en costum.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Vosaltres

Quan era adolescent tenia un diari personal. Vaig començar-lo amb 14 anys, ja tard, però és que abans, com solc dir, no existia. El vaig mantenir durant tota l'època d'institut, i no recordo quan vaig deixar d'escriure-hi. Només sé que ho vaig deixar i un temps després vaig intentar tornar-hi, però no me'n vaig sortir.

La gràcia d'aquell diari és que, a diferència de molta gent, no m'hi dirigia amb allò de 'estimat diari:'. No parlava a un 'tu' inexistent com si li escrivís cartes, o no tant sols escrivia les meves coses de manera impersonal. Ja en aquella època em dirigia a un 'vosaltres'. Un 'vosaltres' a qui explicava les meves coses, i a qui de vegades em dirigia directament. Fa poc que hi he pensat i no puc evitar que això em recordi el blog que tinc ara, d'alguna manera, jo tenia un blog amb 14 anys! Ja sé que molts de vosaltres podríeu dir el mateix, però em fa certa gràcia.

I em fa certa gràcia perquè aquí escric igual. Em doblo l'edat, però continuo escrivint de la mateixa manera. El problema és que aquell 'vosaltres' inexistent a qui em dirigia abans, ara és un 'vosaltres' amb moltes veus darrere una pantalla, i ara em sento culpable quan faig servir la segona persona del plural en els meus escrits, perquè sembla que escrigui de cara a la galeria, i sempre he volgut escriure per mi mateix, i el que em surti d'escriure. És cert que de vegades em dirigeixo a els altres blogaires, perquè hi ha propostes i iniciatives que ho requereixen, però altres cops no, altres cops faig servir aquest 'vosaltres' tan meu, i llavors em sento com si traís el motiu d'aquest blog. I és que de vegades, ja no sé qui sou vosaltres.

dijous, 4 de desembre de 2008

El número 1

Ja fa molts dies que vaig parlant de la feina, tot i insistir que en la meva escala de valors és una cosa que té poca importància. Però ja se sap que això de la importància és variable en funció de la necessitat. De totes maneres, penso que ja ha arribat el moment de parlar de les coses que sí que són importants.

M'he cansat de repetir que l'amistat i els amics són molt importants per mi, i em considero un privilegiat en aquest camp ja que mai podré agrair prou el que la gent que m'envolta fa per mi. Però si he de posar una cosa al capdamunt de la piràmide, aquesta sens dubte seria l'amor. Dit així sona molt cursi, però en la meva escala de valors, el número 1 és per estimar i ser estimat. El que ja no tindria tan clar és com ordenar aquests dos conceptes.

La sensació d'estimar a algú és increïble, ens genera tota una sèrie de canvis que ens fan estar més alegres, alguna cosa ens brilla i no és estrany que l'altra gent se n'adoni. Però potser això és més producte del conjunt, ara no ho sabria dir. Personalment, he de dir que per mi estimar és especial. No és un sentiment que malgasti, quan estimo, ho faig de veritat. A més, és l'estat en el que m'agrada més estar: 'estar estimant'. Però naturalment, és un sentiment que necessita una correspondència, un complementari. Per mantenir-lo t'has de sentir estimat, si no ho pots passar molt malament. Sentir-se estimat és també una sensació meravellosa i et fa volar, et mous a un pam de terra. També ens provoca canvis, i crec que un dels més importants és un augment de l'autoestima i que ens confereix confiança per fer moltes coses.

Sabeu què, acabo de decidir que un sense l'altre no tenen sentit. El número 1 ha de ser pel conjunt indivisible dels dos: estimar i ser estimat.

dimarts, 2 de desembre de 2008

República


Que aquest blog i el que l'escriu no tenen res de monàrquics, és una evidència i no crec que ningú ho dubti. Però el que tampoc sabia jo és que tingués idees contràries tan arrelades al meu subconscient. Potser és voler veure senyals on no n'hi ha, però ja feia dies que em mirava la distribució de les tovalloles que tinc penjades a la dutxa fins que he caigut en que formaven la bandera de la república. Casualitat?