diumenge, 30 de novembre de 2008

Renaixement laboral

A finals de la setmana passada vaig fer el meu primer acte social amb els companys de la nova feina, i això que no en sóc massa partidari (de fer coses amb els de la feina, no d'ells, pobrets). Després de dues setmanes treballant, i de cobrar el primer mig-sou, he de dir que estic molt content del gir que ha donat la meva vida. Faig una feina que puc i sé fer, i l'ambient és molt bo en general. És fàcil pensar que aquesta és la idea inicial i que després tot canvia, en sóc conscient, però em penso que he tingut sort i que gran part de la bona impressió que tinc ara es mantindrà. És tot gent d'edats semblants a la meva, i penso que me'ls començo a guanyar, fins i tot als superiors.

Però el millor de tot és que han reviscut les meves ganes de treballar i la meva motivació, ja que d'alguna manera ja es valora i s'aprecia la meva feina. Mai hagués pensat que sabia tantes coses i podia aportar tant, ja que feia temps que em sentia 'l'últim mono' i no em veia preparat com altres companys. Ara, sense adonar-me'n, em surten els molts coneixements adquirits al llarg dels anys i he pres les regnes de la meva posició, fins i tot en tasques formatives. Alguns suggeriments meus ja s'estan posant en pràctica, i m'han vist amb tantes ganes que aquesta setmana m'assignaran un projecte perquè el comenci i l'acabi jo. En dues setmanes he demostrat el que no he pogut demostrar en cinc anys, i han vist que tot el que m'han demanat, tasques senzilles per ara, ho he fet sense massa dificultat.

Tot això és molt important per mi perquè em calia una injecció d'autoestima, i l'estic tenint. Ara només queda continuar demostrant el que puc fer, però no als caps ni als meus companys, sinó a mi mateix, que sóc qui més necessita ser-ne conscient. No em vull relaxar. He començat bé però vull continuar millor. Ja era hora que la feina, això que jo tinc en tan baixa posició en la meva escala de valors, però tan necessari, em portés alguna alegria.

dijous, 27 de novembre de 2008

Jack i Laurie

Acabo de començar un nou llibre d'en Robin Cook. Pot semblar estrany que ho anuncii i en parli abans d'acabar el llibre, però és que d'aquest autor ja sé què en puc esperar: metges dolents que s'aprofiten de la medicina en benefici propi, crítiques acarnissades contra el sistema d'assegurances mèdiques americà, potser màfia, i l'aparició dels seus personatges més coneguts, que amb la de llibres que han protagonitzat, tenen unes vides totalment sorprenents! Però sabeu què, a mi m'agrada. M'agraden els thrillers amb temàtica mèdica, per deformació professional suposo, i en Cook és l'abanderat del gènere. Evidentment, és metge, i això vol dir que no se'n pot esperar una gran qualitat literària, però són llibres fàcils de llegir i que enganxen. No m'equivoco si dic que és l'autor del qual he llegit més llibres. A casa dels pares en teníem un bon grapat i després de marxar he continuat sent fidel. De tant en tant intercalo un llibre seu a la llarga cua, i sé que en quedaré satisfet.

Tot i dedicar-se bàsicament al seu gènere predilecte i més conegut, també s'ha atrevit en alguna ocasió amb la ciència ficció i la història, amb meritoris resultats. Potser els seus llibres més coneguts, però no necessàriament els més bons, són els best sellers Contagi i Cromosoma 6, on els seus incombustibles patòlegs forenses Jack Stapleton i Laurie Montgomery comencen a adquirir el seu pes específic. Personalment, el considero un autor recomanable, però s'ha de tenir en compte de què parla, i si no us interessa aquesta temàtica, probablement us avorrireu. Jo ja tinc ganes d'introduir-me de ple en l'argument d'aquesta Crisi...

dimarts, 25 de novembre de 2008

Aparences

En un cafè antic amb solera, tres amics seuen en una tauleta de marbre al costat de la vidriera que dóna al carrer. Conversen animats, s'han retrobat després d'un temps de no veure's. Ella somriu i els explica que ha canviat de feina, i que ara té millors condicions de sou i avantatges, i que ha trobat un bon ambient i un gran grup de treball. El noi alt i guapo s'acaba de separar, però diu estar molt bé i descansat, perquè la relació feia molt que no funcionava, i era el millor pels dos. Sense fills, els lligams són sempre més fàcils de trencar. El de les ulleres i despentinat no té massa res a explicar, continua treballant de redactor al diari, i segueix solter, però els escolta content i sense perdre's cap detall.

L'estampa es perllonga en el temps sense que ells semblin adonar-se del pas d'aquest, entre rialles i anècdotes de vivències passades que acaben sortint sempre que es troben. La imatge podria ser l'enveja per qualsevol observador poc experimentat, la més alta expressió d'amistat, però a mi els detalls no se m'escapen, per això em dedico al camp de la investigació privada. Contractat per vigilar 'el ben plantat' de prop, m'ha interessat investigar sobre els altres dos, però aquesta conversa que espio d'amagat, m'ha donat més informació que tots els esforços que he fet.

El menut està enamorat d'ella, això és evident, i a jutjar per la seva expressió, en fa força temps i està resignat a no tenir-la, però això li fa la vida feixuga, la seva obsessió malaltissa li impedeix tirar endavant. Però ben mirat, més li valdria que s'oblidés d'ella. Per aconseguir la feina de la que tant presumeix es va ficar al llit amb el responsable de recursos humans de la seva nova empresa, però no sembla que es penedeixi massa del fet, posat que no li vacil·la la veu en mentir i dir que els va impressionar el seu currículum i que actualment és el cap de la seva unitat el que aconsegueix els seus favors. I no són els únics enganys que s'amaguen entre aquest grup d'amics tan unit. El meu vigilat proclama el trencament de la seva relació, però no diu que recentment s'ha adonat del que el separava de la seva dona. El monitor del seu gimnàs ha despertat en ell una faceta que no coneixia, i per primer cop sent una atracció sexual fins ara desconeguda per ell. Misèries i més misèries. I mentides i més mentides, o el que és el mateix, obviar la part més important de la informació. Però res que no vegi cada dia algú com jo.

divendres, 21 de novembre de 2008

Mort digna

M'adono de com m'és de difícil afrontar el fet de donar consol a una persona que ha perdut un ésser estimat. A tothom li costa, però és una de les poques situacions que em deixen sense paraules, i algun cop m'he amagat, no he estat capaç de posar-me davant de la persona i donar-li el condol.

Aquests dies pensava en la mort i en com ens costa encara desfer-nos del tabú que suposa. En la mort s'hi barregen molt temes en els que no vull entrar, però se'n parla poc, a ningú no li agrada pensar-hi i sembla quelcom que calgués eradicar, quan tots sabem que és l'única cosa segura que tenim en aquesta vida. A tots ens arribarà l'hora, no és discutible. Suposo que és per por a la pròpia mort que tenim aquests problemes i ens neguem també a la mort dels altres. És clar que no volem perdre ningú que estimem, però això es pot tornar una postura molt egoista. El voler morir, el desitjar-ho, encara s'entén gairebé com una malaltia, com els desitjos d'algú que no hi toca.

Si com a ciutadans d'un país tenim una sèrie de drets que ens permeten tenir una vida digna, per què no hem de poder tenir dret també a una mort digna? Però és clar, ningú no pot voler morir, a qui se li acudeix? Doncs a algú que està patint, algú que considera que si no hi ha cura pel seu problema, sempre hi ha una solució que pal·liarà tot el dolor. Algú per qui la mort serà un alliberament. Potser creiem que aquesta gent no s'estima la vida, però ens equivocarem de mig a mig. S'estimen tant la vida que saben que el que estan vivint no té res a veure amb la vida que tots coneixem, i per això volen allunyar el patiment, i deixar de no-viure en vida (biològica). Per què per por a la nostra pròpia mort hem de ser tan egoistes i obligar a alguna gent a mantenir aquesta situació? No haurien de tenir el dret a escollir? L'eutanàsia no hauria de ser un conflicte, més aviat hauria de ser una mostra de caritat i de la bona voluntat dels homes. És injust negar-li a algú el dret de deixar de patir.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Fingeixo en els massatges

Tinc un problema amb els massatges. Veig com tothom que li fan un massatge, ja sigui aficionat o professional, gaudeix de les pressions i les torsions, posa cares de plaer i afirma haver-se quedat com nou en acabar. I jo no conec aquesta sensació. No entenc què és el que m'ha d'agradar, ni que se suposa que he de sentir. El tacte de les mans a la pell és agradable, però més enllà d'això no sé quines sensacions són les que toquen. Segurament això va lligat a la meva incapacitat de relaxar-me i perdre el control del meu cos, fins i tot això he de controlar sempre!

Per això, he de dir que fingeixo en els massatges. No és que digui que m'han agradat molt, i faci teatre, però en demano i dic que estan bé. El problema és que no puc mentir i se'm nota a la cara que em quedo indiferent. Fins i tot fa poc me'n van fer un de 'professional', i no vaig trobar que fos res d'especial. Només quan em troben les contractures de l'esquena noto alguna cosa, una mena de dolor però que dóna cert gustet. No ho acabo d'entendre, perquè m'agradaria gaudir com tothom dels massatges, i em veig abocat a fingir, i acabo frustrat o pensant que l'altre no en sap prou. Sort que això no em passa en altres camps.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Relats conjunts, Àngels


- A veure, presteu atenció. Haureu de saber reconèixer l'afinitat entre els humans amb els ulls de l'enteniment, no amb els vostres propis ulls, perquè aquests enganyen. És per això que mentre duri el vostre entrenament haureu de portar els ulls tapats.

- Però profe, això és impossible, no ho podem aprendre això! -va queixar-se un petit àngel al fons de la classe-.

- No patiu, tots els que esteu aquí teniu aquesta capacitat, per això heu estat triats per aquesta difícil tasca, i descobrireu com n'és d'agraïda a la llarga. Tothom parlarà de vosaltres, ja veureu. Tots teniu l'arc preparat? Recordeu que el fil ha d'estar ben tensat, si no, no hi haurà manera d'apuntar. S'agafa així, ho veieu? Els d'allà al fons veieu la posició del colze?

- Sí, però practicarem abans amb els ulls destapats, no? -va preguntar un angelet més veterà, que se'l veia amb ganes de començar-.

- No. No volem que agafeu vicis. A més, a partir de demà practicarem ja amb mortals, és important que, quan més aviat millor, aprengueu a reconèixer els sentiments. Començarem amb humans ja enamorats, que ja han estat disparats almenys un cop. A aquests se'ls nota de tres hores lluny pobrets, i ho captareu de seguida. Un parell de sagetes més no els faran cap mal. Alguna pregunta més?

- És absolutament necessari que anem pràcticament despullats? Perquè això que creuen els de baix que els àngels no tenim sexe no és ben bé veritat... -deia preocupat un dels alumnes avantatjats, vermell com un pebrot-.

- No els diguis 'els de baix', ja saps que ara la forma correcta d'anomenar-los és 'humans' o 'mortals', com a ells els agrada que els diguin. I sí, és necessari anar vestits només amb la túnica de baix ventre. Però lligueu-vos-la bé, eh? D'acord, tot queda entès, oi? Podem començar? Hi ha algú que tingui dubtes? ... Gabriel! Miquel! Però és que sou aquí o què? Ja torneu a badar com sempre? Segur que no heu escoltat res del que he dit! Ai!! Amb la promoció tan bona d'angelets de l'amor que hi ha aquest any, i m'havíeu de tocar vosaltres dos! La veritat és que em sembla que no teniu fusta per fer aquesta feina. Us haurem de buscar una altra ocupació.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts, animeu-vos a participar!

divendres, 14 de novembre de 2008

Capritxets

No ho vaig poder evitar. Després de saber que tinc feina, un cop fets ja alguns papers (per estar-ne més segur, que mai se sap), vaig fer una cosa que sempre havia somniat de fer, que és anar a una llibreria i comprar-me tots els llibres que em vingués de gust. Pel camí vaig anar pensant alguns que sempre m'anava mirant, i al final en van caure 7. De butxaca això sí. Potser a algú li puguin semblar pocs. Jo asseguro que mai havia fet una cosa així, només pel plaer de comprar llibres, sense cap motiu ni necessitat; vicis que té un. Per si a algú li interessa, vaig completar la bibliografia de Ruiz Zafón, i també van venir amb mi Murakami, Martí Gironell i en Punset. I no serà perquè no tingui llista d'espera... però és que és més fort que jo.

Això em fa pensar en una petita reflexió que fèiem fa unes setmanes a ca la iruNa, relacionatda amb una cosa que molta gent reconeix per aquí. Ens agrada llegir, però passem molt temps mirant blogs, fent una bona repassada i comentant. He vist que molta gent diu que si no fos per això, llegiria molt més. Però que no llegim als blogs? I cal reconèixer que alguns autors i escrits són de gran qualitat. Per tant, quants posts llegits equivaldrien a llegir un llibre? Podria convalidar això? I és que realment, si tot el temps que passo llegint posts el dediqués a llegir, hauria de fer animalades com la de l'altre dia més sovint, o anar directament a treballar a l'FNAC.

dimarts, 11 de novembre de 2008

La importància d'un segon

Dilluns: Raquel
Dimarts: GG
Dijous: Txaro
Divendres: Xavi i per la nit, birreta amb qui s'apunti.

Si hi ha una definició de 'ser afortunat', és aquesta d'aquí a dalt. I no només. Qui va dir que les coses poden donar un gir inesperat en un segon, portava tota la raó. He trobat feina. Una feina bona, una feina que he aconseguit a força de currículum, i per la qual la meva formació em servirà i molt. Una feina per quedar-m'hi. I estic content, perquè tot i que no tot és bo, les coses sempre tenen tendència arreglar-se, i això ho demostra. Avui he estat signant papers, i començo la setmana que ve. I en tinc moltes ganes. Un lloc nou, gent nova, bones expectatives, i molta feina, però sense por, i amb tota la força que cal per tirar endavant un repte així.

M'agrada poder escriure aquesta notícia aquí per totes les mostres de suport que m'heu donat aquests dies (i sempre), i és que és un goig poder compartir-ho amb vosaltres. Un cop més he de donar les gràcies perquè l'estimació que em mostreu em deixa meravellat cada dia que passa. I avui aprofitaré per donar les gràcies molt especialment a la NeoPoeta, perquè veureu quin poema em va escriure ahir al seu blog, amb el nom de Good night, and cover yourself up. Si us plau, llegiu-lo, per mi és una joia. Gràcies pel detallàs, Neo.

Ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

Busca allò que et falta,
equilibra la balança,
una porta s'obre quan una altra es tanca,
lluita per no ser un més
en la llista dels caiguts.

No et preguntes el perquè,
però dónes voltes al llit,
i només pots dir a la lluna,
"Tapa't, i bona nit...
ja n'hi ha prou per mi"

Però... ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

Torna el maig traïdor
i es quedarà un temps, m'ho ha dit,
però respira, respira,
i inspira, el món es mou,
allò vell és nou,
no pensis en demà
i agafa-ho tot al vol,
no agafis el paraigües si plou,
tenim assecadora a cobro revertido
i un company molt divertido,
noies, nois, poetes, gats,
una colla, tots plegats,
no et volem trobar a faltar.
I per això... ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

I algú que toca i escriu,
diu:

"It's hard to hear but it's true,
there's nothing you can do,
so smile, smile...

Tomorrow you can die
but now you're alive,
so smile, smile...

Come with us, it'll change
we are the second chance,
so smile, smile...

Keep on smiling, little man,
soon you're gonna understand..."

I molt prompte, recordant,
serà un malson distant...

diumenge, 9 de novembre de 2008

Resta

Sense tenir massa clar el que vull dir, perquè de coses en podria dir moltes, però no vull, tinc la necessitat d'escriure, i si de vegades aquest espai em serveix per jugar, reflexionar o explicar records o històries, altres també em serveix com a teràpia. Què trist, però, no poder dir les coses tan clares com voldria, per la gent que sap que tinc aquest lloc, i que no he triat que em llegeixin.

És un dia de resta, i les matemàtiques no enganyen. Els canvis dels que parlava en el post anterior van en la direcció contraria, però hem d'entendre que són per bé, i suposo que ens ho haurem de creure, fins que no es demostri el contrari. Dels revesos de la vida s'aprèn, però m'agradaria tenir una temporada tranquil·la, i la incertesa que visc en aquest moment és tan gran que penso que mai havia crescut tant. I ja no tinc 20 anys per tenir tant poques coses segures. Sort que algunes em queden, però no parlem de coses sinó de persones. Persones que m'oferiran la seva mà perquè l'agafi si em cal. Persones que els falta temps per córrer a buscar-me si saben que estic caient.

Estic bé. De moment estic bé. Però és inevitable que una pregunta em vingui al cap: I ara què?

divendres, 7 de novembre de 2008

Primaveres a la tardor

Aquests dies no estic escrivint massa, no tinc idees, però segurament és perquè tinc altres coses al cap, coses de les que no vull escriure perquè em faria mal. Però m'adono que fa un temps enunciava canvis, i de canvis no n'han faltat, però em sembla que a dia d'avui cap d'ells no s'ha produït de la manera que jo esperava. I això era pel maig, i tot i que fa molt que no en parlo, el maig no ha acabat encara, i no sé quan acabarà. I potser serà moment de viure en un infinit maig, imaginant que els mesos passen al ritme que toca.

Res no funciona com voldria, i poca cosa hi puc fer. O potser sí que hi podria fer més, però no sé com, i no sé si en sóc capaç. Avui estic trist, i n'estaré. Però no perdo el nord, perquè sé que tot té tendència a arreglar-se, i me'n sortiré, costi el que costi, i de suport no me'n falta. No demano grans coses en aquesta vida, vull una existència tranquil·la, senzilla, i al final la tindré. El 'quan' és ja més complicat, però fins i tot això és qüestió de temps.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Anagrames de la nit

No ho he pogut evitar. Ho vaig veure a casa d'en Zinc, però és que després hi ha hagut gent que ha recollit el testimoni, com ell, i també ell, i m'han fet dentetes. Així que m'he posat a fer anagrames amb 'Bona nit i tapa't. Els resultats no són gaire lluïts, i com no, alguns estan agafats amb pinces, però té la seva gràcia, no? Aquí us deixo el que m'ha sortit:

Bona tinta i tap (parlem d'un bolígraf dels bons!)
Pinta bona tita (i no ho dic per mi, eh?)
Tatiana, bon pit! (ja us ho imagineu, oi?)
I botant, patina (i van perdre el partit)
Pinta't la boina (que és molt sosa)
Tanit, bona tipa (i això que no la coneixeu!)
Tània bat Pinto (ja sabem que el segon porter del Barça no és massa bo)
Bo, ni atipa tant (no és gens greixós!)
Noi, pitant: bata (és millor que te la posis)
Apa, bota Tintin (és que se li ha de dir tot)
Bona nàpia, titi (ja s'entén, no?)
Anota 'b' i pinta 't' (algú em pot donar una explicació?)
Banana, pito, tit... (ja sabeu com continua la llista, oi?)
Batí no. Ni tapat. (En boles, vaja)

Buf, no ha estat fàcil. Si a algú se li acudeix algun altre anagrama amb el nom del meu blog, l'afegiré a la llista. I si no, ja sabeu, podeu fer la prova amb el vostre, que segur que us sortiran coses ben curioses. No és un meme, però ja ho comença a semblar.


A posteriori

Aquí teniu els vostres anagrames del Bona nit, moltíssimes gràcies!

Pitant! Tia bona! (toca el clàxon quan la vegis) (Sr. Català)
Bo. Ni patia tant. (estava totalment recuperat) (La Bruixoleta)
Ni botant, atipa! (El veí de dalt)
Nata bona, Pitit (Ballerinadeplom)
I bon àpat? I tant! (un dinar de senyor sempre ve de gust) (Laia)

Especial (Assumpta)
Toni, pinta bata (Toni, pinta la paraula "bata")
Abi no pita tant (Abi -diminutiu d'Abigail- pita menys que els demés)
Boni patia tant!! (En Boni -diminutiu de Bonifaci- era molt patidor)
Tina, piba tonta (D'aquesta no cal explicació, eh?)

dissabte, 1 de novembre de 2008

Paraigües no!

Un altre dia de caminar sota la pluja i de roba molla als estenedors. I és que portem una setmaneta... No em disgusta caminar sota la pluja, diria que pot ser fins i tot agradable, si no fos per les conseqüències que comporta. El que em molesta és que se'm mulli la bossa o el que sigui que porti, i malauradament, gairebé mai surto de casa sense algun apendix per l'estil. Mai no porto paraigües; ni en tinc. Li tinc molta mania a l'andròmina aquesta, prefereixo mullar-me.

Quan anava a l'escola, portava sempre un motxilot a l'esquena que pesava més que jo. Res estrany, perquè molts nens anaven igual, però jo era amant de portar tota mena de coses, just in case. Això em va durar fins a l'institut, que carregava apunts de tot el curs, i no hi havia manera de deixar res a casa. Manies meves, sí, però d'alguna manera no volia que em fes falta alguna cosa, i no portar-la a sobre. Una de les coses que vaig carregar durant anys i panys era un paraigües plegable, tant si plovia com si feia un sol espatarrant. I el cas és que tot sovint, quan plovia em feia mandra treure'l, i em mullava igualment. Però el paraigües continuava amb mi, fins que després de molt de temps, que no sabria determinar, me'n vaig cansar i el vaig fer fora de la motxilla. Des de llavors no he tornat a agafar un paraigües mai més. He fet servir esporàdicament el d'algú altre, però de vegades camino sota la pluja amb algú amb paraigües al costat, ja que, total, per mullar-nos els dos, millor que es protegeixi bé un de sol. Però mai he agafat un paraigües de casa per iniciativa pròpia, i ja no parlem de "l'agafo que sembla que plourà". Que no, que els tinc mania. Paraigües no!