dimecres, 29 d’octubre de 2008

Dit i fet

Antònia Font ha obrat un nou miracle avui, i ja en són tants que s'hauria d'anar plantejant la seva canonització. Hi ha èpoques dolentes i grans diferències que només es poden solucionar amb les petites coses, i això em fa pensar també en Breakfast at Tiffany's. Perquè avui he vist com et brillaven els ulls, i feia massa temps que no ho veia. Ha esta la música dels mallorquins, les nostres mirades intenses i els meus balls absurds i totalment arrítmics el que t'ha tornat el somriure als llavis i la tendresa als gests. I tot d'una, ha estat com si sortís un sol radiant en un dia molt gris com el d'avui, però era la lluentor dels teus ulls la que ha il·luminat tota la sala. I ho fas expressament, jo ho sé, perquè saps que em perds quan sota les dificultats deixes entreveure la teva felicitat. Perquè era felicitat el que percebíem, i la cara t'ha canviat del tot. D'aquí, a passar a riure i a compartir jocs -quina ironia, tenint en compte l'anterior post- ha estat dit i fet. Què hi ha de més maco que quedar-se amb el bon sabor de boca de cantar plegats, i riure i d'entendre'ns amb poquet? Era un dia que necessitàvem, i en necessitarem molts més com aquest. Quan vulguis, ja saps, tu turu ru...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sempre ens quedarà jugar

Fa uns dies, la Instints em va fer recordar un petit detall de fa molt temps, d'aquells que es queden perduts per la memòria, i ja li vaig relatar a mode de comentari. Ara m'agradaria deixar-ho aquí escrit, perquè és d'aquelles coses que potser m'agradarà recuperar algun cop, i aquest blog em serveix de magatzem de records.

Al seu post, que es diu 'El club', parla de comunicació entre parelles, i de maneres que a ella no li agraden. Les seves paraules em van fer pensar que fa uns quants anys, quan treballava de cambrer en un restaurant per fer diners durant l'estiu, vaig sentir una cosa que em va agradar molt. Hi havia una parella d'avis que venien un cop per setmana, sempre el mateix dia, i sempre els donàvem la mateixa taula, que per mi era la d'ells. Eren força grans, i els recordo una mica castigats per la vida. Tot i així, se'ls veia desperts i espavilats.

A força de servir-los plats, vaig observar que es passaven els sopars jugant a jocs de paraules. No recordo massa bé de què anaven els jocs, però sé que em va sobtar. La mestressa, que també ho veia, i que els coneixia de feia temps, els va acabar preguntant per què jugaven. L'home, rialler, ens va explicar que feia tant temps que anaven junts que ja no tenien res nou per explicar-se, i que així es distreien.

M'agradaria recordar perfectament les seves paraules, però malauradament no és així. De totes maneres, em va agradar aquesta resposta, i vist després dels anys passats, encara m'agrada més. El temps fa que les parelles esdevinguin un de sol, però sempre cal trobar al·licients a la vida, encara que sigui a través de la competició.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Si no ens ho creiem nosaltres...

Cada matí em miro els diaris esportius digitals, i si he de triar, em quedo amb el Marca que em sembla més seriós, tot i ser de Madrid, que els d'aquí, que no són més que TBOs del Barça. Aquest any m'he tornat a aficionar a l'equip. L'any passat, de bon inici, no li vaig prestar atenció, i sort en vaig tenir, perquè em vaig estalviar moltes misèries. Aquesta temporada, però, des de la pretemporada que intento seguir l'evolució, com havia fet anys enrere. I torno a estar de sort, ja que ens estan fent gaudir força.

Però l'eufòria porta a coses que no m'agraden gens. Han sortit els nominats a la Pilota d'Or, un premi individual que dona cada any la revista France Football al millor jugador de les lligues europees. Del Barça n'hi ha tres, Messi, Eto'o i Xavi, i el bon moment fa que hi hagi possibilitats que algun d'ells el guanyi. En Xavi porta molts anys demostrant que és una garantia al mig del camp blaugrana, tots els entrenadors hi han confiat cegament, a diferencia d'altres presumptes cracks, i això diu molt d'un jugador. Millor jugador de l'Eurocopa, un referent dintre i fora del camp, una presència que es troba a faltar molt, massa, quan no hi és... Però no, els diaris esportius de Catalunya fan campanya perquè el guardonat sigui Leo Messi, un xaval de 21 anys que ja pot ser el millor jugador del món, i cobra com a tal, però que té tota una vida futbolística per davant. I millor que es dediqui a això, perquè és més ruc que una sabata.

Bé, sense entrar en desqualificacions personals, em resulta molt difícil d'entendre com els nostres propis diaris no aposten pel jugador de casa, català, i que té certs números per, si més no, quedar ben classificat. I ja ho sé que en Messi també és de la pedrera, i no pretenc menystenir-lo pel fet de ser argentí, però és que ell ja la guanyarà, i més d'un cop si segueix així! Per una vegada que un català té opció a aquest premi, i ha de ser des de Madrid on valorin més el jugador! En Xavi està en el millor moment als seus 28 anys, és admirat a tot Europa menys aquí, i ja és hora que valorem el que tenim. Potser és que pensen que no li donaran mai a ell, i donen suport a un que sí que pot guanyar, però si no comencem a reivindicar-nos nosaltres mateixos...

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Jo shóc en Blooog


Holaaa shóc en Blooog, i avui que en XeXu eshtà despishtaaat, m'he posat a eshcriure jooo, perquè ja he après com esh fa de tant veure'l a ell. Shóc un gat felish de la vidaaa, o això em diuen. Però també em diuen que shóc un gosshet perquè m'agrada que em tirin coses i anar-lesh a buscaaar, i perquè no sé miolar gaire bééé, i de vegades shembla que bordi (gui! ua! mi!). M'encaaanta que em rashquin l'esquena i em toquin la panxa, ja ronronejo en veure'ls veniiir. Shempre em diuen que eshtic graaas, però esh que en Bamboo no menja gaire, i el pinsho no es pot quedar allà al plateeet. Ésh boníssim el pinsho de règim que ens donen, m'agrada més a mi que en Bamboo, que sempre eshtà malaaalt i pren drogues. No entenc quina mania té el meu germààà de suïcidar-se, i a marxar de casa cada cop que obren la portaaa. Shegur que no podria eshtar millor enlloooc.

Tampoc no shé que té de dolent robar xinxetes de shurooo i gomesh de cabeeell, em renyen i no shé per quèèè, ésh dolent robar coses i amagar-lesh? Altresh coses que m'agrada fer shón destrossar rotllesh de papeeer, fer-losh miquetesh ésh molt divertiiit! Tirar l'aigua de beure per terraaa i mullar-me lesh potetes ésh geniaaal, i rebolcar-me per terra quan han fregat tambééé. T'ambé m'agrada mooolt jugar a barallar-me amb el meu germààà, sobretot quan els pares van a dormiiir. Però jo sóc més obedient que el Bamboo, ésh un gat molt doleeent, i no fa mai cash. Shempre em diuen que shóc molt boneeet, i parlen bé de miii. Em fan moixainesh tot el dia i diuen que she'm menjarien, eshpero que no sigui veritaaat.

El que he de reconèixer és que shóc una mica 'torpeee', shempre caic i em foto patacadesh. Moltsh cops caic del llit mentre m'eshtirooo, o no arribo allà on vull quan shaltooo. Ésh per això que no m'atreveixo a pujar a la barana del balcóóó, shóc força poruc, no com el bamboo que no té por de reees. Vaig a veure shi shé publicar això, deu sher aquesht botó taronja, oiii? Eshpero no equivocar-meee...

Blooooog!!!! Què estàs fent a l'ordinador!! No apretis aquí...!!!

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Consells

Sempre he tingut tendència a donar consells a tothom que m'ha vingut a explicar coses. M'interesso per les persones, i això fa agafar certa confiança. M'és fàcil fer-me una idea de les situacions, i penso com es poden solucionar. Però en canvi, quan he estat jo el que necessitava consell, sempre m'ha servit més que m'obrissin la ment, que em fessin veure les coses des de molts angles diferents, de manera que amb una visió més àmplia, és més senzill veure el camí a seguir. Amb el temps he decidit fer això quan algú em busca, provar d'eixamplar les mires perquè l'altra persona trobi la solució que més li convingui. Tot i així, és normal que massa sovint se m'escapin consells, que no deixen de ser una visió única, i en aquest cas, la meva, de les coses que passen.

Però el que més em sorprèn de tot, és com de fàcil em resulta donar consells, i què difícil aplicar-me'ls a mi mateix. Quan es tracta d'un altre sé de seguida el que cal fer, però per mi no hi ha solucions, tot és complicat i tot és costa amunt. Si veiés amb la mateixa claredat el que he de fer, potser arribaria més lluny, podria fer molt més, o com a mínim, tot seria molt més ràpid.

dijous, 16 d’octubre de 2008

F.A.Q. castelleres

Saber-se el vocabulari casteller és una mica rotllo. Qui més qui menys, ha sentit campanes, i algunes paraulotes són conegudes per tothom. El que passa és que hi ha unes quantes preguntes tòpiques que els castellers sempre hem de sofrir, i he pensat que seria un bon moment per dir-ne alguna cosa, i a veure si així, ens n'estalviem alguna de tant en tant.

Quan conegueu un casteller, si us plau, no feu més la típica pregunta-broma: "Ah, ets casteller, i de què fas, d'enxaneta?" D'acord que jo sóc baixet, però ens la fan a tots, i cansa, cansa una mica. Suposo que deu sonar graciós, però ens l'han fet tants cops, que ja no sabem quina cara posar. Hi ha moltes posicions al castell, i a menys que parleu amb algú d'uns 8 anys, no cal posar-se en evidència amb una broma tan suada. Per endavant, gràcies a aquells que a partir d'ara no facin més aquest comentari.

Una altra cosa que ens pregunten és la nomenclatura dels castells: "Això què és, un 8 de 3, un 7 de 6?" És sabut que els castells s'anomenen amb dos xifres, però perquè us en feu una idea, i sense que en sàpiga el motiu, la primera que es diu és el número de persones per cada pis, i el segon, el número de pisos, tenint en compte que la canalla de dalt compta com a tres pisos (els dosos, l'aixecador, i l'enxaneta). Per tant, un 3 de 8 és un castell de vuit pisos, cinc d'aquests pisos amb 3 persones a cada pis, i a sobre, els dos dosos, l'aixecador i l'enxaneta. Proveu-ho, no és tan difícil.

Finalment, una altra pregunta que ja denota una mica més de coneixement, o d'interès, però no per això menys repetida és: "Què són el folre i les manilles?". La majoria de gent ja sap que un castell sol tenir una pinya, que és tota la gent que aguanta des de baix l'estructura del castell (tronc i canalla). En castells grans es fa necessari que pugi sobre la pinya una segona pinya més petita, i això seria el folre. Seria com agafar tot un castell bàsic i posar-lo sobre tota la gent de baix, amb pinya i tot (no és tan senzill, és clar). Les manilles serien un tercer pis de pinya sobre el folre, reservades a castells molt difícils. En una ocasió es va veure un quart pis de pinya que es va anomenar puntals, però això ja són conceptes avançats.

Res, que ara ja no us cal fer aquestes preguntes, que ja en sereu uns experts. Ara que, si teniu dubtes, o qualsevol altre pregunta que us vingui de gust fer, gustós us la respondré.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Passen, tanmateix

Et vaig conèixer a la universitat, i poc temps després vam anar a fer un primer cafè. De seguida semblava que ens coneixíem de feia molt temps. Parlaves molt, i jo t'escoltava sense saber massa què dir, però és que s'està nerviós les primeres vegades. I li vam agafar el gustet a això de quedar, i aviat va haver-hi més cafès i més trobades. Però el nerviosisme no marxava, i els nervis començaven a parlar per si sols. I un dia em vas voler acariciar la cara, i no et vaig entendre. Convençut, vaig abraçar-te, i a tu et va agradar, encara que no se t'havia passat pel cap. Ja era massa tard per tornar enrere.

I va venir un primer petó, barrejat amb esquivades, seguit de molts altres i molta felicitat. I va venir el no estar segurs del que estàvem fent i el quedar com a amics, potser per descobrir que no en volíem ser d'amics, i les llargues converses d'amagat, i el trobar-nos a faltar. Eren temps estranys i de descobrir moltes coses.

La nostra separació, després d'una època molt intensa, semblava molt traumàtica, i no ho va ser. No vam aconseguir mai separar-nos, però no podia ser. I com és ben sabut, les coses que no poden ser sempre ens acaben enganxant. Ara només puc pensar en aquelles èpoques amb nostàlgia, i amb un somriure als llavis, perquè hi ha situacions i hi ha experiències que mai ens podem penedir d'haver viscut. No sé si les coses passen perquè passen o perquè han de passar. Però no m'importa.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Gràcies x2

Per parlar de c@ts, avui ho he de fer de dues maneres diferents.

Com a part de l'equip gestor del blog c@ts:

És un plaer per mi escriure aquestes paraules després de tots aquests mesos lluitant per tirar endavant el projecte. Hi ha moltes coses per les que he de donar les gràcies, i vull començar pels meus companys, que han treballat moltíssim perquè avui es pugui tancar feliçment la primera temporada de c@ts. A tots ells, moltes gràcies per la implicació i l'esforç. També vull agrair a tothom que ha participat en les diferents parts del procés, en la difusió, en les propostes, en les votacions, en els suggeriments... sense tots els que heu anat caminant amb nosaltres no hagués estat possible, i en definitiva, és per vosaltres que valia la pena seguir endavant. Agrair-vos a tots el bon joc, el participar sense ànims de fer trampes, pel simple fet de triar els blogs que ens agraden. Hem tingut alguns problemes, però en general, la bona voluntat demostrada és digne d'admiració. I m'hi podria passar hores, però ja m'enteneu. Això pretenien ser uns premis de tots i per tots, i crec que en gran mesura, ho hem aconseguit. I no s'acaba aquí. Si vosaltres voleu, seguim endavant. El meu agraïment més sincer a tots.


Com a humil blogaire:

Rebre aquest premi que avui em regaleu és per mi tot un honor, i una responsabilitat. Em costa trobar paraules per expressar el que he sentit en veure el suport que ha rebut el meu petit espai, tant a la fase de propostes com a la votació final. Hom no és massa conscient del nombre de gent al que poden arribar unes paraules escrites a partir d'unes idees que es trenen amb l'experiència diària, unes idees que signifiquen molt per mi, i que ara tinc on desar-les. Em sorprenen cada dia els comentaris que rebo, les mostres de suport i les discussions que de vegades generen els meus escrits. Confesso que ni m'ho podia imaginar, però que em fa feliç que la gent es senti a gust a casa, que els agradi el que llegeixen, i pensin una mica en el que s'hi troben. No m'ho hagués pensat mai, però em teniu en un núvol. Aquest premi és molt especial per mi, perquè si hi havia alguna categoria en la que encaixés el meu blog, aquesta era la de blog reflexiu. A més, per sorpresa meva, també vaig sortir nominat a blog sentiment, i he obtingut uns resultats prou dignes, dels que estic molt orgullós, especialment per la competència que hi havia en aquesta categoria. Però com ja he comentat en alguns llocs, sortir nominat ja era un grandíssim premi, ja que demostrava tenir el suport i l'estimació de la gent, i això m'arriba al fons del cor. Què hi pot haver de més maco? Així que gràcies, moltíssimes gràcies a tots els que heu pensat en mi, heu cregut en mi, i m'heu fet guanyar aquest premi, de veritat que m'heu fet molt feliç.


dijous, 9 d’octubre de 2008

Relats conjunts, Cavall


Com cada dia, en Roc va arribar a casa després de l'institut. La parada de l'autobús no era lluny del mas on vivia amb els seus pares, les seves germanes petites i el seu avi patern. La seva era una família de llarga tradició camperola, i la masia havia passat de pares a fills generació rere generació. Mentre passava per fora el tancat, mirava la gran casa que algun dia seria seva, amb els estables, el corral i totes aquelles hectàrees de terreny dedicat a la vinya. Aquell dia, però, tot semblava tenir un color diferent.

La seva mare li tenia el dinar a taula, i va passar com una exhalació pel menjador de casa, va engolir els dos plats pràcticament sense dir res, va acabar i se'n va anar, sense menjar postre, dient que no, ja sortint per la porta, a la fruita que la seva mare li oferia. Estava nerviós, es comportava de manera estranya, però tots a casa eren conscients que l'adolescència és una època complicada. Ningú no hi va donar més importància, però per en Roc aquell era un dia diferent. Va sortir de la casa i va encaminar els seus passos cap el corral.

Milers d'imatges li venien al cap. Les gallines, els seus companys de classe, els conills, els cotxes, els abeuradors, les faldilles curtes, el pinso, la ciutat... No ho volia tot allò, no es volia quedar entre animals i pudors tota la vida, no volia ser només una baula més d'aquella cadena infinita. El seu desig era marxar a la ciutat, viure la vida, i tant aviat com pogués ho faria. Però no ho podia dir als seus pares, ells no l'entendrien. Els seus companys es reien d'ell, no volia ser més aquell noi de poble, aquell pagerol, ho odiava. Sempre es ficaven amb ell, però això canviaria. Els demostraria que podia ser com ells, que no ets d'allà on neixes, sinó del lloc on decideixes ser.

Al corral no va trobar cap lloc prou resguardat, necessitava amagar-se. Va anar cap els estables i va entrar en el compartiment separat on s'allotjava el seu cavall preferit, un animal preciós i altiu anomenat Chronos, nom que ell mateix li havia posat. Es va asseure sobre un grapat de palla i va treure de la butxaca la bosseta amb pols marronosa. Tal com havia vist fer als seus companys, va agafar-ne una mica amb el dit índex, i per uns instants, s'ho va mirar, gairebé amb ràbia. Volia demostrar que era com ells. S'ho va portar al nariu, i va aspirar amb força. Passats uns segons, li va semblar que no n'hi hauria prou, i va repetir l'operació un cop més.

Es va quedar assegut on era, mirant el seu cavall. Sabia que el MDMA trigaria una mica a fer efecte, però abans del que es pensava es va començar a sentir malament, una mica marejat. Les pupil·les se li van dilatar i la realitat se li començava a distorsionar. Mirava el seu cavall, i veia com es deformava, creixia, s'elevava i les potes cada cop se li engruixien més. En Roc romania assegut, amb els braços caiguts als costats. No entenia com, però sense articular paraula, el seu cavall s'hi comunicava, es sentia molt a prop seu, i l'animal li deia que no estava fent bé, que allò que feia no era propi d'ell, i que no havia d'assemblar-se a ningú que fes aquelles coses. En Roc assentia en silenci davant el sermó silenciós d'en Chronos, i no podia fer altra cosa que donar-li la raó.

El seu avi el va trobar inconscient al cap d'unes hores, allà a l'estable. Tots es van preocupar molt per ell, però en Roc no va confessar mai què havia fet. Tampoc no va caldre. Sabia que havia estat la primera i la darrera vegada que ho faria.


Aquesta és la darrera proposta de Relats conjunts! Participeu-hi!!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

La caiguda

Fins i tot els castells donen motius per pensar. Sigui allà o en qualsevol lloc, hi ha persones que són incontestables, que se'ls valora pel que són i pel que han estat, per un bagatge estel·lar que els ha donat la confiança de tothom, i sembla que, per temps que passi, són pilars que no es poden enderrocar, que no tenen escletxes ni fractures.

Aquesta confiança es torna cega, i el més probable és que et culpin a tu si t'atreveixes a posar en dubte la vàlua d'un puntal, o ja no tant, sinó que simplement consideres que està passant el seu moment, i que ja no és un abanderat. Costa d'entendre que algú que està al cim potser ja no és el que era, i la gent no s'ho creu, insisteixen que no pot ser culpa seva, i que has de set tu que no ho fas bé. I el problema que pots tenir és que els acabis creient.

No per notar-ho abans s'ha d'estar equivocat, i si a sobre no ets l'únic que ho nota, això dóna més força als teus arguments. Tot i així, i ha gent que no canvia d'opinió fins que les coses, o les persones, cauen pel seu propi pes. Ja s'ho trobaran.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Concurs 2008

Aquest cap de setmana es fa el concurs de castells a Tarragona. He vist que se'n parlava a diversos blogs, però em ve de gust fer el meu propi comentari al respecte. Pels que no ho tinguin present, la ciutat de Tarragona acull un concurs casteller cada dos anys (els anys parells), que sempre és a principis d'octubre i que es celebra a la plaça de braus. A aquest concurs es guanyen el dret a participar-hi les 18 colles millor classificades segons l'índex de l'organització, en funció dels castells realitzats aquell any, amb dues excepcions, com que l'organització del concurs va a càrrec de les quatre colles de Tarragona, aquestes participen sempre, i dues d'elles, Castellers de Sant Pere i Sant Pau i Xiquets del Serrallo no es guanyarien mai el dret de participar-hi, però hi són. També hi ha colles que declinen la invitació, és clar, però la majoria que poden hi van.


Imatge del flickr

És un esdeveniment que tots esperem. Encara que diguem que els castells no són per competir, les rivalitats hi són, i en alguns casos molt fortes, com la que tenen les dues colles de Valls, o la de Castellers de Vilafranca amb la resta del món. El concurs puntua els castells, i fixa penalitzacions; té les seves normes, com és normal. El problema és que aquestes normes valen només pel concurs, però després tendim a generalitzar-les per qualsevol actuació castellera, i no hauria de ser així.

El cert és que el format del concurs fa que l'esdeveniment casteller més important es converteixi en una tortura, ja que es comença relativament d'hora al matí, i s'acaba a mitja tarda, i això són moltes hores de peu, sota el sol (tot i que aquest any actuarem ja sota cobert, sembla ser), i si no ets previsor, sense menjar. A cada edició es van afegint mesures per agilitzar el certamen, però de moment han tingut poc èxit, veurem aquest any. És esgotador i no apte per gent poc aficionada. Però déu n'hi do l'afluència de públic que hi assisteix, que per un dia, es comporta com si veiés el més important dels esdeveniments esportius. Animen, aplaudeixen, escridassen... el que calgui. I no ens enganyem, pels que fem castells, aquesta és una oportunitat de veure coses mai vistes, i d'assistir en directe a intents de castells espectaculars i d'altíssima dificultat. Així que tot i la tortura que ens espera, d'una edició a l'altra ja no ens recordem d'això, i només pensem en l'espectacle que veurem, i en el que participarem. Així que desitgeu-me sort, que a millor classificació, més diners per la colla, i paguen força bé aquests de Tarragona!