dimarts, 30 de setembre de 2008

Llibreries

Què tenen les llibreries que sempre que passo per davant d'una, no puc evitar entrar-hi? Algú més té com a afició anar a remenar llibres? De vegades ja vaig a això, i generalment no surto amb les mans buides, però és passar davant d'una llibreria que em trobi, i alguna cosa m'empeny a entrar. I remeno, i descobreixo llibres, i llegeixo contraportades i veig els mateixos llibres un cop i un altre, però tot i així els torno a mirar. I no ho entenc, perquè no tinc temps material per llegir tots els que tinc pendents a les estanteries de casa, però cada cop en sortiria amb un sac ple. Sort, o desgràcia, que tampoc tinc diners per comprar-ne, i m'he de reprimir. Si tingués les butxaques plenes, potser no em compraria més roba, ni sortiria més, ni em pagaria altres capritxets, però cada cop que trepitgés una llibreria, m'emportaria amb mi alguna nova història, un altre tresor.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Un tret

Quan es va sentir el tret, vaig mig aclucar els ulls i una ganyota se'm va dibuixar a la cara, al mateix temps que retreia el cap de manera pràcticament imperceptible. Va ser l'únic que es va sentir, ja que just després de desaparèixer l'eco, es va fer el silenci absolut. Vaig quedar-me palplantat i em preguntava què havia passat. Si no sabés d'on havia sortit el tret, hagués pogut pensar que res de tot això anava amb mi.

Alguna cosa no anava bé, i no entenia per què. Vaig posar-me les mans al ventre, on un pessigolleig començava a fer-me la guitza. El pessigolleig va transformar-se en cremor, que augmentava mica en mica, poc a poc però de manera constant. Començava a sentir un dolor que em desfigurava la cara, però no vaig tenir clar què passava fins que vaig tenir les dues mans obertes davant de la cara. Sang. Sang que em gotejava d'unes mans completament vermelles.

No va ser fins llavors que em vaig mirar la zona que cremava. En una arrencada d'humor negre vaig pensar que aquella camisa ja no la podria tornar a fer servir, i vaig esbossar un somriure, tot i que la visió que tenia era més aviat per plorar. En aquells moments tot era de color roig. Una glopada em va fer apartar la vista, i un líquid dens i calent va començar a brollar per les dues comissures dels llavis. El dolor a aquestes alçades era insuportable, i se'm va ennuvolar la vista.

Vaig caure de genolls a terra, amb els braços morts a cantó i cantó, amb la mirada perduda, sobre un bassal de sang tèbia. El tors em balancejava a dreta i esquerra, amb el cap caigut endavant. No vaig trigar a caure sense poder frenar l'impacte amb les mans, impacte per altra banda, que no vaig notar. La visió borrosa va tornar-se en foscor, la llum es va apagar com en un televisor vell. I després... després res.

dijous, 25 de setembre de 2008

Llegats

Hi ha molts blogs que em fan pensar i que em fan venir ganes d'escriure sobre un tema que he llegit en un post. Aquest cop ha estat a casa de la PetitaCriatura, que parlava de llegats. Efectivament, com ella diu, no cal que una persona mori perquè ens deixi alguna cosa en herència. Sóc de l'opinió que tothom que es creua a la nostra vida ens aporta alguna cosa o altra, bona o dolenta. Ens creem la nostra manera d'entendre el món en funció de totes les nostres influències, i el primer exemple el tenim amb la família. Quantes vegades ens descobrim actuant com el pare o la mare, i ens agrada o no, però ens adonem que ho fem. Genètica? En part, però segurament és més la influència que ens han fet.

Després, totes les relacions socials que tenim ens condicionen, ja des de ben petits. Què dir de les males companyies, de les bones influències i totes aquestes coses que diuen les mames, però que no estan mancades de sentit? En funció de qui ens envoltem, ens tornarem d'una manera o d'una altra, i s'ha de tenir molta voluntat per saber defugir aquelles persones que no ens convenen. El sol fet de saber que no ens convenen, ja és tot un què.

I què dir també de les relacions que tenim? Ens marquen moltíssim i hi ha llasts que arrosseguem d'unes a altres. Alguns aprenentatges són bons, i ens ajuden a no cometre els mateixos errors, i alguns valors ens seran molt útils, però d'altres fan que canviem la nostra manera de funcionar, com la desconfiança o la gelosia, que sens dubte ha estat el llegat d'algú, que bé se'l podria haver quedat per ell.

En definitiva, i per no allargar-me, de tothom rebem alguna cosa, que acabarà formant el que som, com un collage de totes les persones que s'han creuat en la nostra vida. Si ens faltés algú, ens faltaria una part de nosaltres. Les virtuts, els defectes, tot el que tenim ens pot venir d'altres persones en forma de llegat, de manera voluntària o involuntària, però som el que hem après, i el que encara ens falta per aprendre.

dilluns, 22 de setembre de 2008

La sort no existeix

Tothom ha de ser conscient de les seves limitacions. Quan això s'estén a un grup molt gran de gent, aquestes limitacions encara haurien de ser més evidents, però sempre hi ha algú que li costa veure-les. Sóc d'una colla castellera que tradicionalment es preocupa massa per un sol dia de l'any i massa poc per tota la resta. Hi ha qui s'esforça perquè això no sigui així, per fer les coses com cal, i és que només hi ha una manera d'arribar on volem, i aquesta és el treball constant i l'esforç col·lectiu i en una mateixa direcció. Quan això no hi és, potser ens hauríem de replantejar els objectius.

Ho hem intentat, un cop més semblava que ho teníem a l'abast, però només era enganyar-nos, perquè no estàvem preparats per uns objectius tan ambiciosos, aquest any no. I com molt bé em va dir algú per telèfon a hores ja intempestives la vigília de la diada, la sort no existeix, ens l'hem de buscar. Em sap greu haver de dir que no l'hem buscat amb la intensitat que calia, i no es pot esperar que tot es resolgui en dos assajos, molt bons, això sí. Fins i tot jo m'ho vaig creure, però la manca de preparació es va fer més que evident a l'hora de la veritat, i caldrà fer molta, molta feina si volem acabar aquest any amb certa dignitat.

No dubto de la bona voluntat i de l'empenta d'alguns, però estan totalment mancats de les dosis de realisme necessàries per entendre la situació que vivim, i després de l'eufòria que hem viscut, veurem com afronten aquesta primera sotragada, i la que vindrà després, quan el gruix de gent que hem tingut en una setmana desaparegui altre cop, com si res no hagués passat.

I aquest és any de concurs de castells a Tarragona, i m'agradaria que hi féssim un bon paper, però ja sabem que això per nosaltres és secundari. Sé que no podem competir amb segons quines colles, però carai, que allà s'hi va a donar el do de pit, i per anar a fer acte de presència simplement no caldria aguantar 8 hores sota el sol a la plaça dels braus. Ara que, diuen que l'estan cobrint, a veure com la trobem. Però les 8 hores no ens les treu ningú. Espero que anem a totes i que comencem a recuperar l'orgull perdut, que falta ens fa.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Fent ciutat


Quina millor manera de començar les festes que fent ciutat? Visita al Parc Güell, que me la devia de fa molt temps. Un bon inici d'un cap de setmana que promet tenir una mica de tot. Els núvols negres han refredat l'ambient per demostrar que l'estiu queda lluny, i que la tardor arriba amb força. Sessió fotogràfica i passejada agradable, amb promesa de recórrer els indrets d'una ciutat massa estimada per conèixer-la tan poc. Seguir immortalitzant-la i guardant record en imatges, tenir l'ànima de tots els racons robada per la càmera. Ja queda menys, però sortosament encara queda molt.

Bona Mercè a tothom!

dimecres, 17 de setembre de 2008

Veterinaris i metges

Les dues bestioletes que corren per casa no acaben d'estar fines. Avui ha tocat anar al veterinari, perquè de vegades ja fem el burro prou a l'hora d'anar al metge, almenys que ells no pateixin. Hem estrenat centre, una clínica veterinària que tenim a prop de casa, i la veritat és que n'hem quedat molt contents. La primera visita ha estat molt productiva, i el professional que ens ha atès, ha sabut mirar amb perspectiva tots els problemes que nosaltres li hem relatat.


Sempre busquem el millor pels nostres, i com que els gatets són de la família, volem que estiguin perfectament. Ens ha convençut aquest centre, i els portarem sempre aquí a partir d'ara. Igual que passa amb els metges, n'hi ha alguns que et generen més respecte i et deixen més convençut que altres. No acabo d'entendre massa bé per què és. Per l'aparença? Per com et parlen? Pel ventall de coneixements que semblen tenir? De tres veterinaris que hem visitat, tinc tres possibles diagnòstics pel problema que té en Bamboo. Per què és que em crec més el que m'ha argumentat un home que era el primer dia que veia?

No suporto sortir del metge pensant que el paio que m'atén no en té ni idea. Això en part pot ser per deformació professional, el fet de tenir uns coneixements en la matèria pot fer que desconfiïs una mica del que et diuen, però amb el meu antic metge de capçalera això em semblava preocupant. Ma mare n'estava molt contenta, però crec que era només perquè es feia el simpàtic, i perquè li feia receptes de manera ràpida. A mi, a part de caure'm com una puntada de peu a l'entrecuix, em semblava un impresentable i un incompetent. I a aquest home confiava la meva salut. Sort que no em poso massa malalt, i quan ho estic no me'n preocupo massa. Potser si el meu metge em generés confiança hi aniria més.

Ara ja no tinc el mateix metge, i a l'actual només l'he vist un cop, i no me'n vaig formar cap opinió. Però ja que jo no em cuido massa, almenys m'asseguro que els gatets estan en bones mans. El veterinari m'ha semblat seriós, preparat i m'ha generat confiança per com em parlava i el que m'explicava. Espero que quan necessiti un metge, me'n trobi un així.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Diuen que l'estiu s'ha acabat

Avui que molta gent torna a l'activitat habitual, especialment a les escoles, i que s'acaben les jornades intensives i tornarà la rutina, jo plego de treballar. S'ha acabat l'estiu, dia de reunió per veure com ha anat, uns copets a l'esquena, i fins l'any que ve si Déu vol.

Ja vaig explicar que havia agafat una feina d'estiu per motius purament econòmics. Tenia els meus dubtes, però he acabat fent-ne una valoració força positiva. Voldria destacar certs aspectes de la feina en si que m'han sorprès, i també el bon ambient que hi ha hagut amb la majoria de companys. Només amb una persona s'han generat tibantors, però estic segur de no haver estat jo el causant d'aquestes, i que més aviat van ser fruit de la seva prepotència i mala educació. Però en la reunió final amb els caps totes les coses dolentes han quedat emmascarades (tot i que ens temíem alguna sorpresa de darrera hora), i tots els companys ens hem comportat. A més, ens han felicitat per la feina feta, estan molt contents de com hem funcionat, i compten amb nosaltres per l'any vinent.

L'any vinent... a saber on seré jo l'any vinent... Per anar bé, hauria de poder trobar una feina per quedar-m'hi, i refusar cordialment l'oferta de tornar a treballar l'estiu que ve en aquest lloc. Però si no és així, sempre cal deixar una porta oberta a la tornada, que mai se sap, i no està gens mal pagat. Content per haver acabat i per com ha anat, amb ganes de mantenir el contacte amb alguna gent que he conegut, però amb certa por pel que vindrà ara, estic obligat a dir que 'sant tornem-hi' a la recerca del meu lloc, que de ben segur acabaré trobant.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Exorcisme

No crec en fantasmes, ni en un ens superior que regeix les nostres vides. La meva formació m'obliga a dubtar, no donar per segures les coses que no es poden demostrar. Per tant, tampoc no crec en esperits ni en el diable ni en monstres. No crec en aquestes coses, però no obstant, ahir vaig fer un exorcisme, sense caps donant voltes ni aigua beneïda. Ahir vaig expulsar el dimoni d'un cos, vaig veure com sortia i marxava. Perquè els amaguem o no, tots portem dins els nostres fantasmes i els nostres dimonis.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Bu-ri-rub

5h de la matinada, d'un dia qualsevol. Com la majoria de gent, dormo plàcidament al meu llit, fins que de sobte un soroll creixent em desperta de males maneres. Sirenes, com a mínim és una alerta de bombardeig o l'inici d'una guerra nuclear. Però no, no és res d'especial, és una cosa que es repeteix massa sovint de matinada.

No sé quina mania tenen les ambulàncies i els bombers de posar les sirenes a tot volum a la nit, quan el trànsit no és tan dens. D'acord que potser es fa necessari el so, ja que a la nit no saps mai quan t'apareixerà un cotxe, però cal pertorbar la pau de tots els carrers per on passen. No sé si algú més pateix aquest fet, però no és una qüestió de son lleuger o ser tiquis-miquis, les sirenes et desperten tant si com no. I no fa massa gràcia quan això es repeteix nit rere nit. És un soroll eixordidor, i insisteixo en que no voldria que per respectar el meu son les ambulàncies deixessin de fer la seva feina, però no és una cosa que haurien de tenir en compte, que la nit és la franja horària que la gent tria habitualment per dormir? Per no dir que molts no dormim les hores que tocaria, només falta que ens facin això. M'agradaria presentar una queixa a algun lloc, però no sé on, ni sé si se'm prendrien seriosament. Però és que si passés un parell de dies al mes, encara ho entendria. Però dia si, dia també...

dissabte, 6 de setembre de 2008

Relats conjunts, Dona desconeguda


Vaig tancar l'ordinador a corre cuita; feia tard. L'estona m'havia passat volant pensant en una bona idea per fer el relat conjunt, aquella dona amb posat tibat no m'inspirava gens, no hi havia manera. Se'n podia treure suc, ho sabia, però no em venia, no hi havia res a fer. Vaig acabar-me d'arreglar i vaig precipitar-me escales avall, encara pensant en la dona del quadre. Els amics m'esperaven ja al centre, i encara sort que havíem quedat en una terrassa, i que podien anar prenent el cafè mentre jo arribava.

En sortir al carrer, just passava per davant una noia a pas lleuger. Em va resultar vagament familiar, però va ser només una espurna fugaç. Caminava en la mateixa direcció que jo, i vam acabar entrant al metro al mateix temps. Esperant que arribés el nostre transport, sèiem en un banc de pedra i ella va obrir un llibre, que no veia quin era, però això ja li donava punts, m'agrada la gent que llegeix al metro. Però no es va posar a llegir, no. Del llibre obert en va treure una fotocòpia en color, i gairebé em fa un salt el cor en veure la imatge de la dona desconeguda en aquella làmina.

Estava perplex. Començava a ser molt descarat que estava mirant la noia, i tampoc no volia violentar-la. Vam entrar els dos plegats al mateix vagó, i vam seure en seients paral·lels, un davant de l'altre. Jo la mirava, i mirava la làmina, que transparentava i em deixava intuir la silueta de la dona per la part de darrere. La noia, que semblava ignorar-me, es mirava la imatge pensativa i girava la vista enlaire com si no li importés res ni ningú al seu voltant, completament concentrada en la dona desconeguda. Així vam passar les estacions fins que tots dos vam aixecar-nos per baixar a la mateixa parada.

Ara ja ni recordava que havia quedat. Un cop al carrer em vaig posar a seguir la noia, tot i que es desviava del meu punt de trobada. Ella seguia abstreta, fent profundes mirades de tant en tant a la imatge que encara portava a la mà. Vaig caminar rere seu fins que es va aturar davant d'un aparador d'uns grans magatzems, probablement perquè hauria quedat amb algú en aquell punt. Però tot i la meva timidesa, la curiositat va guanyar i em vaig dirigir cap a ella. No sabia com plantejar el tema, era millor dir el que em sortís i no pensar-hi massa:

- Perdona..., ja sé que no ens coneixem però... he vist que miraves aquesta foto... la de la dona desconeguda... saps, a internet hi ha una cosa que es diu Relats Conjunts, no sé si et sona... és que... és que, hi ha aquesta imatge... s'ha de fer un relat... inventat, alguna cosa... és un blog, saps què és, oi?... A mi no se m'acudeix res...

- Ja ho sé XeXu -va tallar-me de sobte-, a mi tampoc se m'acudia res, he pensat que si l'imprimia i me l'emportava potser em vindria la inspiració en algun moment.

I en aquell moment, sorprès de que em digués pel nom, la inspiració va venir a mi, però no precisament per fer el relat:

- És clar! Però com no me n'he adonat, hòstia! Però si tu ets.. tu ets..

- Shhhhhh! No ho digis. Encantada de conèixer-te.


És la darrera proposta de Relats Conjunts.

dijous, 4 de setembre de 2008

Saltant-me l'horari infantil

Necessito cagar-me en algú, així que avui faré servir el blog per desfogar-me. Sempre intento mantenir la correcció aquí, tot i que a la meva vida quotidiana de vegades sóc una mica mal parlat. Però l'horari infantil ja ha passat, oi? I si no, ben poc li deu faltar. Estic fins els collons dels meus administradors de finques, són uns grandíssims fills de puta. Apa, ja ho he dit.

No vull generalitzar, però sé que és un gremi que no compta amb massa simpaties. Podria fer-ho extensible a qualsevol altre proveïdor de serveis, com telèfon, gas i la resta, però avui els toca el rebre a la gentussa a la que pago el lloguer. Perquè si tenir una hipoteca i ser propietari és fotut, viure de lloguer tampoc no és un camí de roses. Amb el pis fet una merda, amb un munt de reparacions que haurien de fer, però sempre donant llargues, i que si hem d'esperar això, i que si ara hem d'esperar allò... Doncs els problemes s'acumulen, i quan has de pagar tu una factura considerable per una reparació senzillísima que el seu lampista no va saber fer, els envies la factura, fotos de tots els desastres, i tot i intentar trucar cada dia, no són capaços de passar-te al responsable, i et cobren el lloguer íntegre... no és per...

I no sóc dels que es queixa perquè si. Sempre crec en la bona voluntat de la gent, i en trobar solucions pacífiques, però quan et trobes un dia a casa amb els mateixos serveis que gaudiries a l'edat mitjana... és per començar a prendre mesures. Potser les bones maneres desembocaran en paraules més pujades de to, i en alguna enviada a prendre pel... prou, ja he estat prou groller per avui.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Mails des de la feina

Se suposa que quan un té una edat ha d'anar centrant-se una mica i donar importància a algunes coses que abans eren una mera qüestió de supervivència. Ens hem de cuidar més, hem de tenir cura del pis (que paguem nosaltres), tenim una feina respectable que hem de fer tan bé com sabem, comprem un cotxe més segur que potent... Però fins a quin punt ho fem això? O més ben dit, quan és el moment en que comença a passar això?

Pensava l'altre dia en un cas que em demostra que molt centrat no estic, un cas petit, puntual, però que em diu força de la meva maduresa. Des que treballo he tingut accés a internet de manera fàcil, i amb un relatiu poc control. Com és natural, quan s'acosta el cap, és moment de tenir visible algun excel o un processador de text, però quan no hi és, el firefox és la finestra més habitual. Gran part de les meves comunicacions es duen a terme via correu electrònic, i com que a la feina hi passem moltes hores, doncs també em comunico des d'allà. Fins aquí bé, perquè no em crec que hi hagi algú que no fa servir internet per usos personals quan és a la feina. El que és més preocupant és la naturalesa dels meus mails.

Amb els amics tenim tendència a dir-nos moltes animalades per mail, insults, bromes de mal gust per picar a un altre, punyalades, ja se sap, però tot des de l'estimació, eh? Més d'un cop se m'ha escapat el riure a la feina mirant la pantalla, o fins i tot algun 'que cabrón!', i és clar, si t'arriben mails així, els has de contestar. I vinga enviar i rebre mails així, a veure qui la diu més grossa. I no és que jo estigui a la feina, és que ho estem tots, cadascú a la seva, i als meus amics se'ls pressuposa la mateixa maduresa que a mi...

I a part d'aquests, també hi ha altres mails de caràcter personal, per quedar, per explicar-nos alguna cosa, per esperonar a algú que fa temps que no veus, per felicitar... I quan hi vaig pensar l'altre dia, em vaig sentir com una criatura, quan temps perdo a la feina enviant mails! És això normal? No m'ho hauria de prendre més seriosament, i dedicar el temps de feina a la feina, i el d'oci a les comunicacions? Ep, que no és que no treballi, eh, que bé que penco, però a poc que puc, a les estones mortes... i no em sembla un comportament gaire madur, però em pregunto si arribarà un moment que ja no ho faré, i llavors tindré una prova de que m'he fet gran.