A casa l'Elur sempre s'hi troben cosetes interessants, però fa uns dies vaig ensopegar amb aquest post, i em va fer pensar molt. Us recomano que el llegiu, perquè val la pena, però m'agradaria fer una petita reflexió referent a una part del post. Sempre m'ha interessat tot el que envolta les relacions personals, tant d'amistat com amoroses, que no deixarien de ser un grau més d'amistat. A la vida m'he trobat que de vegades ens enceguem i ens fem idees falses de com és la gent. Potser els idealitzem, o tenim en alta consideració a algú per com ens sembla que és i per tot el que fa. Però arriba un dia que no es comporta com nosaltres pensàvem, que comencem a tenir-hi discussions o malentesos, perquè ens sembla que falla en tot allò que crèiem que era. Llavors és quan el critiquem, quan li diem que ha canviat i que ja no és el que era, que ens ha decebut.
Reconec que m'ha passat que he idealitzat algú, i normalment aquest algú no ha entès res de res. Quan això passa, es pregunta què esperem d'ell, no entén que ens haguem fet aquestes expectatives, ni d'on ens hem tret tot això que pensem que és o que deixa de ser. I és que les persones són com són, no com nosaltres pensem que som, o com la idea que ens fem d'elles. Aquestes situacions solen fer mal i no acaben massa bé.
El problema és que és difícil no crear-se expectatives, especialment quan ens enamorem, ja que tot sembla molt maco i no som capaços de veure defectes en aquella persona. I de defectes tots en tenim, i quan apareixen poden ser un cop dur si tenim gaire idealitzada la persona. Potser el desengany, descobrir que la persona que ens torna bojos no és com la imatge mental que ens havíem fet d'ella, pot portar a un trencament interior que serà molt difícil de recuperar. S'ha de ser conscient de que no hi ha ningú perfecte, per molt que les hormones ens ho facin creure, i que les idees que ens fem no sempre corresponen a com és la persona en realitat. Parlar-ho segur que ajuda. La perfecció no existeix, i si existís, no agradaria a ningú.