divendres, 29 d’agost de 2008

Idealitzar

A casa l'Elur sempre s'hi troben cosetes interessants, però fa uns dies vaig ensopegar amb aquest post, i em va fer pensar molt. Us recomano que el llegiu, perquè val la pena, però m'agradaria fer una petita reflexió referent a una part del post. Sempre m'ha interessat tot el que envolta les relacions personals, tant d'amistat com amoroses, que no deixarien de ser un grau més d'amistat. A la vida m'he trobat que de vegades ens enceguem i ens fem idees falses de com és la gent. Potser els idealitzem, o tenim en alta consideració a algú per com ens sembla que és i per tot el que fa. Però arriba un dia que no es comporta com nosaltres pensàvem, que comencem a tenir-hi discussions o malentesos, perquè ens sembla que falla en tot allò que crèiem que era. Llavors és quan el critiquem, quan li diem que ha canviat i que ja no és el que era, que ens ha decebut.

Reconec que m'ha passat que he idealitzat algú, i normalment aquest algú no ha entès res de res. Quan això passa, es pregunta què esperem d'ell, no entén que ens haguem fet aquestes expectatives, ni d'on ens hem tret tot això que pensem que és o que deixa de ser. I és que les persones són com són, no com nosaltres pensem que som, o com la idea que ens fem d'elles. Aquestes situacions solen fer mal i no acaben massa bé.

El problema és que és difícil no crear-se expectatives, especialment quan ens enamorem, ja que tot sembla molt maco i no som capaços de veure defectes en aquella persona. I de defectes tots en tenim, i quan apareixen poden ser un cop dur si tenim gaire idealitzada la persona. Potser el desengany, descobrir que la persona que ens torna bojos no és com la imatge mental que ens havíem fet d'ella, pot portar a un trencament interior que serà molt difícil de recuperar. S'ha de ser conscient de que no hi ha ningú perfecte, per molt que les hormones ens ho facin creure, i que les idees que ens fem no sempre corresponen a com és la persona en realitat. Parlar-ho segur que ajuda. La perfecció no existeix, i si existís, no agradaria a ningú.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Petit

Deixeu-me que avui parli una mica del meu jo blogaire, i de com em sento en aquest món virtual. Ara ja fa un any i mig que em moc per la blogosfera, encara que m'he quedat limitat, per pròpia voluntat, a llegir i comentar blogs de parla catalana, en qualsevol dels seus dialectes. M'hi sento còmode, i estic molt enganxat a moltes i molts blogaires que segueixo diàriament, i tinc la sort de tenir una clientela nombrosa que em seguiu i em feu la deferència de comentar els meus escrits, molts cops, millorant de llarg el que jo mateix he escrit, cosa que he d'agrair.

Quan un comentarista nou arriba al blog, sempre em sorprèn i corro a mirar d'on ha sortit, i si té un blog propi per tafanejar. Malgrat els comentaris i els molts posts que porto escrits, em segueixo sentint algú molt petit que escriu les seves bajanades de forma anònima, per si algú les vol llegir, però sobretot, per mi mateix, per tenir-ne constància, per donar sortida a algunes preocupacions, pors, i d'altres cabòries. Potser ja no és com al principi, que explicava molt més de la meva vida quotidiana, però tot evoluciona, i el fet de que hi hagi gent que conec que em llegeix, sense que jo ho hagi triat així, ha condicionat que hagi optat per escriure de manera diferent.

Com deia, encara avui vaig descobrint nous blogs interessants, i afegint-los a la meva llista, que no és precisament curta. M'agradaria saber què pensa algú que rep un comentari meu per primera vegada. Recordo els primers comentaris que vaig rebre de gent que no coneixia, i gairebé em vaig espantar i tot. La primera en arribar a mi va ser la iruNa, fet que no oblidaré. Posteriorment, una llarga corrua de gent ha anat passant i deixant algun comentari, però sempre m'he sentit com un nen amb sabates noves, en especial quan apareixia de sobte per casa meva gent que jo tenia en un pedestal, amb blogs consagrats i moltíssims seguidors. Per citar noms, encara que en diria molts més, gairebé caic de cul a terra quan vaig veure com a comentaristes en Gatot, l'AnnaTarambana, la Déjà, la Joana... Em feia vergonya, com aquests cracks de la catosfera passaven per casa a dir-hi la seva, no me'n sabia avenir.

Segurament la majoria de gent que m'ha vingut a veure ha estat perquè hi anava jo abans, però no buscava res, només gaudir de la lectura dels seus blogs, i com dic, se'm posaven els ulls com plats quan veia un d'aquells noms als comentaris. I encara em passa, la veritat, perquè hi ha gent molt gran per la catosfera. Em pregunto si algú ha pensat això de mi algun cop, si en veure un comentari meu s'ha quedat ben parat i sense saber reaccionar. No em considero ningú, ni que aquest blog sigui res de l'altre món, però n'estic orgullós, perquè és meu, i perquè escric el que penso i el que em surt. Un espai petit i humil, un blog d'estar per casa, però d'alguna manera, m'agradaria saber com em veu la gent des de fora, encara que el que senti no m'acabi d'agradar del tot.

dissabte, 23 d’agost de 2008

I la lluna...

Estirats a sobre el llit, amb la llum apagada i les portes del balconet ben obertes. Els caps molt junts i les mans entrellaçades. Aquells moments en que s'acosten els somnis i tot es confon, mirem el cel gens estrellat de Barcelona, d'un color gens natural. La lluna, ja no plena, fa la seva aparició per darrera uns edificis, i ens quedem mirant com s'eleva lenta, però constant. Em comentes que està molt maca, i no puc fer més que assentir. Poc després ens perdrem en un son lleuger i trencat pels sorolls escandalosos de les nits barcelonines, però la imatge d'aquell moment romandrà. Paraules que no vull dir per vergonya, sentiments que flueixen una vegada i una altra. I somniar amb un cel ple d'estels, fins que per força m'he de llevar, encara de nit.

dimecres, 20 d’agost de 2008

9.69

Com ja vaig enunciar, durant tots aquests dies que han durat els jocs olímpics, m'he enganxat a veure tot el que sortia per la tele, fins i tot un dia miràvem lluita greco-romana. També he pogut veure la pallissa que EUA va clavar a la selecció espanyola de basquet, una baixada de fums de campionat, les medalles del Phelps, els sals de trampolí, i moltes proves d'atletisme. I més coses, però tampoc no és qüestió de dir-les totes.

Però si una cosa em va impactar amb majúscules, va ser la final masculina dels 100 metres llisos. El fet de no tenir una selecció que senti com a meva a la que donar suport, fa que sigui aficionat a seguir els autèntics cracks de cada disciplina. I en aquella prova jo coneixia l'Asafa Powell, sabia que en Tyson Gay no s'havia classificat, però només havia sentit a parlar vagament d'un tal Usain Bolt. El que vaig veure en aquells moments és una cosa que trigaré a oblidar. Un paio que bat el record del món sobrat (que jo ni sabia que tenia ell mateix), i entrant tan panxo i amb la calma. Ja sé que se n'ha parlat molt, que tothom ho haurà vist, però aquest record és una fita sense precedents que no em puc estar de destacar. I serà un precedent, perquè el tornarà a batre, d'això no hi ha dubte. I avui justament que l'home més ràpid del món ha batut el record del mític Michael Johnson als 200 metres llisos, vull posar el vídeo de la gesta, perquè quedi aquí per la posteritat, com a un home digne d'admiració. Mireu-lo, si us plau, no us treurà massa temps, dura menys de 10 segons!

NOTA: He canviat el vídeo ja que teniu problemes per visualitzar-lo. A veure si aqusta vegada hi ha més sort.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Física quàntica

M'agrada la gent amb criteri, i una bona conversa és sempre un gran plaer. No cal que sigui un gran tema per passar una bona estona conversant, però és evident que no es pot saber de tot i de vegades s'ha de reconèixer que d'un tema no en tenim ni idea. No crec que sigui gaire greu declarar-se ignorant d'alguna cosa, perquè segur que tenim altres punts forts que ens permetran debatre amb coneixement de causa.

Sembla ser, però, que hi ha gent que els costa reconèixer això. He conegut alguna gent a la vida que sempre tenen quelcom a dir, tingui sentit o no. D'acord que de vegades sabem quatre coses d'un tema i les deixem anar com si en sabéssim tres o quatre més, però dir sempre la teva, acabar les frases dels altres, puntualitzar que una cosa és evident, que és així i no hi ha volta de full, quan en realitat no tens ni idea del que estàs parlant, crec que és del tot innecessari. Hi ha unes quantes frases i altres tants posats que serveixen com a comodí per aquestes situacions, però personalment, prefereixo que quedi patent que no en sé, que és un tema que no domino, i escoltar els que en saben, si m'interessa. Perquè no és normal que algú faci servir els mateixos comentaris per parlar de futbol o de física quàntica. No hi ha ningú que sàpiga de tot, i si algú ho pretén, segurament es posarà en evidència, ja que més tard o més d'hora (i sol ser més aviat d'hora) es notarà que el seu discurs és totalment inconsistent, i que no sap ni les dades més bàsiques del tema en qüestió.

No vull buscar-li explicacions, no vull pensar per què ho fan o per què necessiten fer-ho, però són persones amb les que no puc parlar perquè em posen nerviós. O com a mínim, no hi puc parlar de cap tema que jo conegui.

dijous, 14 d’agost de 2008

El joc de l'àngel

Passejar pels carrers de Ciutat Vella mentre llegeixes El joc de l'àngel de Carlos Ruiz Zafón, és quelcom especial. De sobte aixeques el cap i veus el rètol del carrer que una estona abans has llegit que tenia un bar, una bugaderia, una pensió... I somrius, perquè l'autor sap enganxar-te amb la seva escriptura planera, fins i tot quan explica les coses més inversemblants, i et quedes amb els detalls més petits, els que et parlen de llocs coneguts, i d'altres no tan coneguts i amagats. Personalment, penso que n'abusa, que no cal anomenar cada carrer i carreró, i això ja ho vaig pensar amb L'ombra del vent, el llibre que precedeix a aquest. Però tot i pensar així, no puc evitar que se'm caigui la bava quan em parla de la ciutat que tant estimo.

Es tracta d'una història diferent a la de L'ombra del vent, llibre que em va agradar molt i que em va fer agafar aquest amb moltes ganes. Una història diferent però del mateix estil, fosca, amb personatges tenebrosos, i molt poca fortuna pels protagonistes. A més, els dos llibre tenen punts de trobada, personatges i llocs que fan de pont, tot una col·lecció de detalls que són la delícia dels que, com jo, som uns malalts de les referències creuades. És un llibre recomanable, que es llegeix molt ràpid, i si bé li falta aquella espurna que va fer de L'ombra del vent un clàssic universal, no crec que sigui gens decebedor. Es pot llegir perfectament sense haver llegit el primer, però si algú encara no l'ha llegit i li fa gràcia El joc de l'àngel, jo recomanaria llegir L'ombra del vent abans, no per res, senzillament perquè val la pena.

dilluns, 11 d’agost de 2008

La ciutat deserta

El dia es va llevar gris plom, amb un cel ennuvolat de la consistència d'aquest metall. Els colors eren estranys, apagats, sense vida. Els carrers eren deserts i res no es movia. Semblava que sempre havia estat així, una ciutat fantasma de la que havien desaparegut tots els seus habitants per causes desconegudes i misterioses. Però la seguretat de trobar-se a la ciutat que mai no dorm encara feia més sorprenent la situació. Va creuar un dels carrer més llargs mirant tant lluny com abastava la vista, a ambdós cantons, i cap vehicle no es va interposar en la seva mirada. En aquell instant, tot es va aturar, i tant podien haver passat unes dècimes de segon com una eternitat. El temps va deixar de tenir sentit davant de la punyent sensació de soledat, d'aïllament. En aquell instant etern, milers de pensaments van passar pel seu cap, però tal com s'havia aturat el temps, va tornar a la realitat de l'asfalt i dels edificis. Tota la ciutat per ell, però ni una ànima amb qui compartir-la.

dissabte, 9 d’agost de 2008

El misteri olímpic

He de reconèixer que m'agrada l'esport. I per algú que sempre s'ha interessat pels temes esportius, la celebració d'uns jocs olímpics sempre és un esdeveniment. Aquest cop no me'ls he agafat amb gaire ànims, també ho reconec, però sé que acabaré enganxat als resultats, a les medalles i als records. No vull parlar de política ni de res que se li assembli, que ja se n'ha parlat prou, i tots sabem que l'esport és un món tan podrit com qualsevol altre.

El que em meravella dels jocs olímpics és que durant uns dies, un cop cada quatre anys, tots ens fem aficionats a les competicions esportives. I no parlo de seguir el futbol, o el basket, amb la participació de les estrelles de la NBA, que sempre fa bo de veure. Ens posem davant de la tele i mirem qualsevol esport que hi facin. I si no ja m'explicareu què hi faig jo mirant el piragüisme, o el llançament de martell, o el judo, o encara pitjor, la natació sincronitzada. Durant quatre llargs anys aquests esports no existeixen, encara que ens colin la Gemma Mengual a tot arreu. Aquests i tants altres, que només són seguits per una minoria de gent. També és cert que els mitjans de comunicació passen olímpicament (mai més ben dit) de molts esports quan no estem en període olímpic. Però poden aixecar la mà els que declarin que mai s'han enganxat a mirar per la tele algun esport d'aquests durant uns jocs olímpics? No veig massa mans aixecades.


No sé què ens passa, potser és aquest esperit olímpic del que es parla de vegades. O potser és que sempre es fan a l'estiu, i no tenim altra cosa millor per fer. Però mira, ni que sigui per uns quants dies, a mi m'agrada mirar competicions de les que no faré cas en altres moments, que així també aprenc de què van.

dijous, 7 d’agost de 2008

Pisos de protecció oficial


Avui m'ha canviat la idea respecte els pisos de protecció oficial. He visitat el que han guanyat uns amics, i la veritat és que n'era força escèptic, ells me n'havien parlat força malament, però la realitat m'ha demostrat que si hi poses voluntat, potser no estan tan malament com creia. Tenia l'experiència d'uns altres amics que els en va tocar un de lloguer de trenta metres quadrats, una closca de nou, i entre les dues parelles m'havien fet veure les coses molt negres. Però ara ho veig diferent.

D'acord que tampoc no són un regal, que et pot tocar en una zona que no t'agradi, que la distribució pot ser estranya i que és un concurs en tota regla, però bé, tal i com estan les coses, potser si que et suposa forces avantatges que et toqui un pis d'aquests. A més, sempre hi ets a temps de renunciar-hi si el que et volen vendre no s'aguanta per enlloc. Però em pregunto si gaire gent deixa passar l'oportunitat després de guanyar un concurs, encara que hi hagi moltes coses en contra, però suposo que els de la Generalitat ja compten amb això, tenen cua per repartir pisos, així que si no és per uns, serà per uns altres. Els meus amics van estar a punt de dir que no, però finalment s'hi han decidit.

Sigui com sigui, penso que després d'haver fet el ronso durant força temps, ha arribat el moment de fer un cop de cap. Potser no tindré sort, però si no ho provo, segur que no em tocarà.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Begur

Poc després de començar aquest blog, vaig decidir que seria un bon lloc on anar deixant records de la vida, per tenir un lloc on venir-los a buscar si calia, i així ho vaig plasmar en aquest post. Explico això perquè un dels records que tenia pendents d'explicar, i que tenia moltes ganes que quedés aquí són els dies que vam passar a Begur amb els amics de la Comunitat l'estiu de 2006, més o menys per aquestes dates.

Van ser uns dies increïbles perquè vam arribar a una comunió difícil d'entendre. Diré sense exagerar que poques vegades a la vida m'he sentit tan a gust i tan ben acompanyat. Els dies passaven entre la platja, passejades i estones de sofà, i les nits entre partides d'UNO i ampolles de Martini, fins a tornar a veure clarejar. Dies feliços amb un sentiment que es va enfortir, perquè ser-hi ja hi era, però en aquells moments vam saber que aquell vincle duraria per sempre, i que sempre portaríem Begur al cor. Pel que significava, per com va anar, perquè de paisatges n'hi ha molts, però de trobades així no tantes. AMICS en majúscules, però també camins de ronda, i caiac, i gelats, i psiquiatre, i AEIOU, i migdiada a la sorra, i picnic a la platja de nit. I tantes altres coses que em deixo i que es perden...

I tot això aquest cap de setmana s'ha repetit, amb noves activitats i molts altres moments. Però jo no hi era. No hi he anat perquè no havia de fer-ho, perquè m'havia de quedar i ho he fet. Per moltes ganes que tinguis d'alguna cosa, de vegades has de fer passar per davant el que és més important, i no hi ha peròs que valguin. Però d'alguna manera si que hi he estat. Els meus amics m'han trucat els dos dies per explicar-me com anava tot, per veure com estàvem, i sobretot, per fer-me participar, a la mesura que podien, d'aquest cap de setmana tan especial que feia tant que esperàvem. I m'han fet feliç, no s'han oblidat de mi, em transporten , em fan estar allà, i encara que no pugui ser, em fan sentir allà per una estona. Per això un cop més he de dir gràcies, perquè hi ha coses molt senzilles, com una trucada telefònica, que poden canviar-te la cara, que poden canviar-li la cara a tot un cap de setmana, i són d'aquelles coses que mai no s'obliden, com haver estat a Begur amb ells, per exemple.