'catorze'

Recordo que una vegada, ara fa molt temps, vaig entrar a una discoteca amb els amics d'estiu de l'època. No tenia l'edat per fer-ho, i els altres si, o poc els faltava. Era de nit i calia tenir 16 anys, em sembla. Vam entrar tranquil·lament perquè l'entrada era lliure, i a més, era el segon cop que hi anava i el primer no havia passat res. Però un cop dins, un home, que jo sabia que era un dels amos, se'm va acostar i em va preguntar 'quants anys tens?'. Jo sense dubtar-ho ni un segon vaig dir-li 'catorze'. L'home, una mica confós per la sinceritat, em va dir que no podia estar allà, i em va acompanyar amablement a la sortida.

Jo sóc així. No sé dir mentides, i no en vull aprendre. No sé enganyar per entrar als llocs, ni per treure algun profit, encara que qui m'atengui no m'importi en absolut. Quan l'altre dia intentàvem entrar al concert amb unes entrades d'estranquis, els meus companys em van dir que per què havia dit la veritat, que per què no havia mentit per fer les coses fàcils. No sóc així, porto la sinceritat escrita al front, i si no es fan les coses com cal, m'atenc a les conseqüències. Vam entrar, però ens van dir que no colaria més. Per què és tan estrany que digués la veritat, que ni tan sols en un cas així sigui capaç de deixar anar una petita mentida per aconseguir un propòsit que no fa mal a ningú? Segur que en dic, de mentides, encara que no vulgui, però de natural, em surt sempre dir la veritat. I no m'ha anat tan malament.

Caçat!

Un concert d'Antònia Font i Mishima és una mena de paradís pels blogaires. Crec que són dos grups que han augmentat la seva fama gràcies a la nostra comunitat, així que és d'esperar que si un bon dia toquen junts, allò pot ser una gran reunió de gent que es coneixen sense saber-ho.

Aquest cas es va donar aquest passat divendres a la carpa Movistar. Un malalt com jo, amb una circumstància com aquella, no podia fer una altra cosa que mirar contínuament a banda i banda per veure si descobria algun blogaire que hagi manifestat ser fan d'algun dels dos grups. I tant si en vaig veure! Sense parar, tothom que em passava pel costat pensava que era un o altre de vosaltres. No jugueu mai a anar pel carrer i anar dient si creieu que la gent que us creueu tenen blog o no? Bé, deixem el tema, no fos cas que sigui el més malalt de tots...

El cas és que després de passar-me l'estona mirant la gent de reüll perquè creia haver vist a un o altre, sembla ser que el reconegut vaig ser jo. No direm noms, que després tot se sap, però resulta que algú m'ha escrit i m'ha reconegut que em va veure, però que no es va atrevir a saludar-me per vergonya. A més, era algú que jo imaginava que era per allà. Però el més curiós del cas és que no em va reconèixer de manera convencional, ja que tampoc no he mostrat imatges meves per aquí. Va tenir una petita ajuda, però aquesta ja és una altra història.

Trepa

Em fa gràcia la gent a la que se li pugen els fums. Hi ha persones que es creuen qui sap què perquè han assolit certa posició, o algun privilegi per sobre dels altres. Convindrem que aquesta gent fa rabieta. Però què pensar quan una persona es comporta així sense que hagi pujat en absolut el seu nivell? No parlo de persones pedants i cregudes. Parlo d'algú que decideix envoltar-se només dels que realment tenen cert poder i una posició de privilegi. Decideix posar-los sempre bona cara i actuar com si fos un més entre ells, quan en realitat no arribarà mai a ser-ho, per més que aquests li segueixin la corrent. Això és el que s'anomena un 'trepa', oi?

Però això no és el pitjor. El pitjor és que menysprea els que considera que no estan a l'alçada, els parla d'una manera totalment diferent, i ja no parlem de com els mira... No sé què es pensa, de veritat, algun dia la realitat li esclatarà a la cara, i després no sabrà ni per on venen les hòsties. De totes maneres, acabes pensant que ja s'ho trobarà, si ha decidit comportar-se així, no hi ha res que puguem fer els que no tenim aquesta posició que ella persegueix. Els que la tenen no necessiten discriminar, ja se sap que estan per sobre, no cal que ho demostrin de cap manera. Podríem començar a parlar de complexos i coses d'aquestes. Jo ja sabia que aquesta persona patia d'aquest mal, però ara ho demostra de la pitjor manera, intentant ser algú que no és i pretenent estar per sobre dels altres. Té un problema. Però nosaltres també, que l'hem d'aguantar.

Relats conjunts, Drac

- Juguem a cavallers!

A la sortida de l'escola, un grup de noiets corrien i saltaven de camí a casa. La proposta no era nova. El petit Xiao Long sempre volia jugar a cavallers que lluiten contra el mal i que rescaten princeses, valerosos guerrers capaços de vèncer qualsevol enemic, fins i tot el més temible dels dracs. Els seus companys, però, no hi oposaven cap resistència, ja que l'entusiasme del xiquet els engrescava sempre, tot i que mai no els deixava el paper de protagonistes. Cadascun d'ells va anar a casa seva per guarnir-se amb les seves disfresses, i en molts pocs minuts es trobarien a la vora de l'arrossar per començar el joc.

Xiao Long volia ser el primer a arribar, així que després de llançar els estris d'escola sobre el seu jaç, va recollir la seva espasa de fusta i el barret de palla, i es disposava a marxar corrent quan el seu avi, Lao Ming, el va aturar per mirar-se'l de ben a prop. L'ancià percebia un canvi en el seu net, pràcticament indetectable, però no per ell. Els ulls li brillaven de manera especial, i semblava que la tonalitat de la seva pàl·lida pell s'havia enfosquit. El nen se'l mirava interrogatiu, però Lao Ming no va articular cap paraula, si bé el seu semblant es va enfosquir encara més que la pell del seu net. El va deixar anar i es va quedar palplantat mentre en petit escapava cames ajudeu-me.

Ja amb els amics, Xiao Long va començar el joc en el que ell era el cavaller que mataria el drac que esclavitzava el poble, i salvaria la princesa per casar-se amb ella. Durant llarga estona va estar guerrejant amb el nen que duia la màscara del drac, fins que finalment el va vèncer. Estès a terra, el drac demanava clemència, però l'espasa inflexible es va posar sobre el seu coll. En aquell moment, però, alguna cosa va passar.

L'espasa va caure, i rere seu, en Xiao Long va quedar agenollat a terra. Alguna cosa li feia pressió a la panxa, semblava que li anava a esclatar. El cos va començar a brillar-li amb una llum refulgent, i mica en mica semblava que augmentava la seva mida, fins a esquinçar-li la roba. Aquelles faccions de criatura van donar lloc a l'aparició d'una cara monstruosa i tot el seu cos va canviar de forma per adoptar l'aparença d'un gran drac negre d'ulls brillants que s'alçava cada cop més cap al cel.

Els altres nens van espantar-se tant que cap d'ells va ser capaç de moure's ni un mil·lmetre, i es van quedar on eren ben garratibats. Però el que no entenien era que el que més por tenia de tots era en Xiao Long, reconvertit en un ferotge drac, però amb la consciència d'un petit marrec que no entenia res de res. Era un càstig que rebia per haver matat tants dracs durant els seus jocs infantils? Per sort, algú semblava tenir la resposta. El seu avi es va plantar davant seu, i sense cap engruna de por a la seva mirada, va parlar-li així:

- Xiao Long, el jove drac! Aquest dia havia d'arribar. Vens de l'estirp dels dracs i per les teves venes corre sang de les criatures més fantàstiques. T'has pogut criar entre els humans, però no et pots escapar del teu destí. Ara coneixes la veritat sobre tu, que per fi ha estat revel·lada. D'ara endavant, hauràs de viure com a drac, el gran drac negre que apareix un cop cada mil anys a les nostres terres. Tu eres el portador de la marca del drac, i jo sempre he sabut que la profecia es compliria amb tu. Però no tinguis por, la bondat és en el teu cor, i encara que la teva aparença anuncia sang i destrucció, el teu esperit és noble, com el de tota la teva raça. Marxa ara i cerca els teus. Ara comença un temps d'aprenentatge, però quan arribi el moment, sabràs trobar el teu poble, i convertir-te en el seu rei. És el teu fat, i així serà. Comença ara una nova era dels dracs.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

Entre animals

Aquesta bestiola és un suricata, un petit mamífer que viu al desert del Kalahari i que com es pot veure és molt mono, encara que tinc entès que quan s'hi posa pot tenir molta mala llet. Una de les seves gràcies és que per vigilar es posa dret sobre dues potes, i s'hi pot quedar molta estona. S'ajuda de la cua, això si, que si no es fotria més d'una nata.

Com podeu imaginar, no he fet cap viatge a Àfrica aquest cap de setmana. Però si que he anat al zoo. Estranya activitat, pensaran alguns. Però mira, feia molt que no hi anava lliurament per voltar a plaer. Els dos darrers cops que hi havia anat van ser a mirar primats durant la carrera, i a fer-hi castells. Ahir dissabte vaig poder gaudir d'una agradable tarda, diferent, i amb bona companyia. Una manera original de passar un cap de setmana en el que l'activitat castellera em deixa lliure. Vaig gaudir com la canalla i em vaig fer un fart de fer fotos, ni artístiques ni especialment bones, però fotos meves que guardaré com a record d'una tarda d'abril que va allunyar cares llargues per donar pas a somriures i bons moments.

La llei seca

Ha plogut, i tot i que a mi la pluja no em diu res, és per estar-ne content. Bé, ha plogut a Barcelona, però espero que també hagi plogut on toca, que necessitem reserves d'aigua, i que la que cau no es perdi. Ja fa molts dies que es parla de la sequera i de que Barcelona es quedarà sense aigua. Això és una desgràcia i denota que no hi ha hagut una bona planificació, i que no estem preparats per una situació així, perquè ara 'correm-hi tots'. Es parla de trasvassaments, de comprar aigua a altres països, i no hi ha cap solució que deixi a tothom content, és clar. A mi em sap greu que haguem d'agafar aigua de rius que no ens pertoca, però la ciutat no es pot quedar sense aigua. La zona on viu més del 60% de la població del país no es pot quedar seca.

Em podreu titllar d'egoista i del que volgueu, però s'han d'optimitzar els recursos. Ara, aquest post, de fet, no és una demanda cap a terres de l'Ebre i d'altres que es queixen perquè els prendrem l'aigua. Al contrari. El que m'agradaria destacar és que si finalment es fa el minitrasvassament, o s'apliqui la solució que sigui, els de ciutat siguem responsables i sapiguem estar agraïts per aquest regal que ens fan. Cal que l'aigua no es malgasti, que ja que en tenim i en tindrem peti qui peti, sapiguem aprofitar-la i fer-ne un ús el més responsable possible. N'hem d'estalviar, hem de fer el que sigui per aprofitar al màxim la que tenim, i si això implica canviar d'hàbits o de vicis, doncs es fa i llestos. No estic dient que ningú es quedi sense dutxar-se, però ja sabem que a ciutat, com que l'aigua surt de totes les aixetes, què més dóna si la deixem córrer una estona més.... Això s'ha d'acabar.

Entre tots podem aconseguir que la cosa millori. Estalviar una mica d'aigua és un recurs que podrem utilitzar més tard, per una finalitat igual de necessària. Pense-m'hi, i no fem que ens arribi aigua per decret. Es trasvassarà, però ja que és així, no malbaratem ara aquest regal.

Canvis

He llegit molts posts amb el mateix nom que avui faig servir jo, potser ja em tocava fer-lo servir. I és que no hi ha altra manera d'anomenar el que està passant a la meva vida, o més ben dit, el que passarà a la meva vida en un breu període de temps. Canvis, canvis en majúscules. De fet, és que no crec que cap aspecte de la meva vida es quedi inalterat, tot un canvi de perspectiva, una nova visió. A priori, tots els canvis que esdevindran són cap a millor, i per tant, costi el que costi, m'he de saber adaptar a les noves situacions perquè resultin tan bons i profitosos com espero. Però estic cansat. En tinc ganes, i em fa il·lusió, però en dies com avui tot es veu lluny, complicat, irreal. No em puc deixar vèncer pel desànim ni per les traves que trobo en el camí, de fet, que algunes coses surtin bé depenen directament de saber tirar del carro i no fer ni un pas enrere. No tinc por. No estic espantat. Si ha arribat el moment d'afrontar un canvi de vida, encara que tot vingui de cop, també ha arribat el moment de demostrar de què sóc capaç, de treure el millor que porto dins per aconseguir que d'aquí uns mesos pugui mirar enrere i recordar com una anècdota aquests temps de tanta incertesa i dificultats.

Si escric això és perquè ho necessito. Hi ha dies millors que altres i avui em sento molt cansat i amb poca força per fer el que més amunt proclamo. Però me'n sortiré, perquè és el que toca i perquè és el que vull.

Rere la façana

Qui ho havia de dir quan vas entrar, i amb les nostres discussions inicials. Sembla mentida la diferència que hi ha en quedar-se a la superfície i intentar aprofundir en com és una persona, i veure què et pot aportar i què li pots aportar tu. És ben cert que la primera impressió de vegades enganya, però jo me les donava de conèixer la gent de seguida. Bé, de fet, no vaig trigar a adonar-me que sota aquesta façana hi havia més del que volies mostrar, i de fet, ara sé que sempre hi haurà moltes coses que no mostraràs, l'hermetisme és part de tu, tot i que el canvi que has experimentat és plausible. Si t'hi he ajudat n'estic molt content. Ara em veig confiant en tu, i les paraules em surten com no pensava. M'entens, o com a mínim, la teva visió m'ajuda. No saps mai la gent que trobaràs a faltar quan marxis d'un lloc. I si fa temps ja deia que a alguns si que els enyoraria, per sorpresa sé que a tu també, perquè per molt que alguns no ho vegin, i mai et donin l'oportunitat de mostrar-te, rere les barreres hi ha algú que val la pena, i que a més d'un li aniria bé escoltar. Gràcies per la comprensió, i per veure en mi coses que altres tampoc no veuen, que potser no són útils en certs camps, però si per la vida.

Tanmateix

Sempre en parlo molt al meu altre blog, però m'adono que aquí no és un tema tan comú. Avui tinc ganes de fer un petit homenatge, i crec que és un gran moment per fer-lo. Després del que es va veure i viure fa una setmana al Liceu, crec que no és agosarat dir que els Antònia Font estan en el moment més dolç de la seva carrera, i no sembla precisament que s'hagin d'aturar aquí. Els afortunats que hi vau poder ser, que sé que érem uns quants, estareu d'acord amb mi.

De la mà del Joan Miquel Oliver i amb la veu del Pau Debon (sense oblidar en Joan Roca, en Jaume Manresa i en Pere Manel Debon), ens transportem cançó rere cançó a un univers paral·lel en el que tot té tan poc sentit, que cadascú l'ha de trobar on pot. Les sensacions són inexplicables, la manera d'interpretar les cançons i el que sent cadascú en sentir-les. Per mi s'ha tornat un grup de referència, i no em canso d'anar-los a veure en directe, perquè cada concert és un alliberament, un aïllament del món exterior. Durant dues hores només hi són ells, nosaltres, i la música. Us semblarà que això passa amb qualsevol grup. Potser si, però fins a descobrir-los jo no era gens d'anar a concerts, de fet, havia anat a ben pocs al llarg de la meva vida. No vull dir el número de concerts d'Antònia Font que porto perquè és preocupant. El que si diré és que en porto més d'ells que de tota la resta junts. Ei, i esperant ja amb ganes el proper!

El que em passa amb Antònia Font és màgia. És inexplicable. M'adono que cada cop som més els seguidors del grup, i no diré que jo sigui d'aquells que els coneixen des del principi, al contrari, els segueixo des del 2006 i per casualitat. Des de llavors, gran part de la meva història hi ha anat lligada. Pel que han significat, el que signifiquen, i el que significaran, crec que és just fer-los aquest humil homenatge en forma de paraules maques i diria que gairebé d'agraïment.

Per aquells que en sou fans com jo, perquè les pugueu degustar. I pels que encara no ho sou, perdeu una estoneta escoltant les cançons que us deixo aquí. Potser descobrireu tot un món que encara us resta desconegut.

Sacrificar ideals

Converses nocturnes entre tres amics, un local petit, amb bona música de fons i begudes amb alcohol, però no gaire. Companyia agradable, abandonats per altres companys i parelles, gaudint d'un vespre plegats. Parlem sobre la vida, sobre gent que no hi és, i sobre el futur.

I t'adones que comences a defensar una postura que mai hauries cregut que defensaries. 'Jo mai intentaria aconseguir una feina en la que no pogués ser jo mateix, i m'obliguessin a canviar el meu estil'. Sona idealista, oi? Sempre ho havia pensat això, de la mateixa manera que deia que no voldria entrar en un bar o discoteca on em posessin pegues per com vaig vestit. Però era jo el que defensava la postura contrària. Alguna cosa ha canviat, és això fer-se gran?

M'agrada anar a la feina còmode, a gust amb la roba que em fa sentir bé. Per ara ho he pogut fer, ningú no critica com vesteixes o si portes els cabells d'una o altra manera. Però tot això s'acabarà. Jo sabia que això s'acabaria algun dia, sabia que tard o d'hora hauria de portar camises, pantalons de vestir, corbata... però ho veus lluny i ho posposes tant com pots. Crec que ja ho he posposat prou. Per què no ara? Tinc 30 anys, no m'hauria de sentir afortunat de no haver-me hagut de vestir correctament fins ara?

Ja per les entrevistes que he fet m'he hagut de comprar roba i em vaig tallar una cueta de cabell que portava. No et pots presentar de qualsevol manera a aquestes entrevistes. I més val que m'hi acostumi. Si m'agafen en alguna feina de les que ara busco, no només canviarà el rumb de la meva carrera, sinó moltes altres coses, i una d'elles, és l'estil de vestir, i l'aparença. No he canviat tant, no dic que hi estigui d'acord, tant de bo no fos així. Però si has de trobar-te amb gent i convèncer-los d'alguna cosa, més val que comencis entrant pels ulls, amb una bona aparença i un somriure. Ser fals? Seguiré sent jo mateix, però el protocol s'ha de seguir, que per això hi és. La meva idea no ha canviat, però de vegades hem de sacrificar els ideals. Sé el que vull, i sé que per aconseguir-ho he de canviar. Tard o d'hora havia de ser. El moment és ara.

Relats conjunts, el somni

Veig un món que no m'agrada, un món de presses i de pocs valors. Un món que dista molt de la realitat, però que em fa por que esdevingui algun dia. Hi ha màquines, màquines que mai s'han inventat, i algunes d'elles serveixen per portar uns éssers semblants a nosaltres dins. Són realment com nosaltres, però n'hi ha molts, massa, és com un malson. Es mouen tots en ramats, semblen inconscients, però parlen, es comuniquen. Però el més estrany és que es fan mal, no s'estimen. Percebo tensió, baralles, em venen paraules al cap que mai han estat concebudes al nostre món. Guerres? Només de pensar-hi se m'encongeix l'ànima. Fam? Misèria? Munts de paraules em torturen la ment, sense entendre-les sé que no són bones, fan mal.

És recurrent. Les imatges canvien, difonen, però sempre són d'aquest món inventat, cruel, salvatge. El cel és gris, hi ha sequera i cada cop hi fa més calor. És una terra erma sense animals, els meus estimats animals, amb poca vegetació. La natura és morta. El buit que sento no me'l pot omplir ni la dolça melodia que surt de la meva flauta, i que cada cop sona més trista. Ells ho noten, les bèsties que em segueixen saben que al seu senyor li passa quelcom.

Aquesta nit però, el somni ha resultat pitjor que mai. He vist Aris, la meva senyora, deessa de la natura i creadora de totes les criatures vives, barrejada entre la multitud, entre aquells éssers infectes, com si fos una més d'ells. Vestida amb robes grises, amb una andròmina a la cara, sobre els ulls, dos vidres enganxats per un palet, i amb els cabells recollits, els seus cabells que sempre llueix lliures. Una visió pertorbadora, un malson qui sap si premonitori. Quant de temps podré seguir veien la meva estimada senyora com ara la veig, feliç, nua, esplèndida? Quant de temps podrà seguir creant natura i tenint cura de les seves creacions? Tinc por.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts!