Casting

Et prepares la teva actuació mentalment. Estàs nerviós, però saps que no hi ha camí de tornada. Et promets que et mostraràs segur, que et sabràs vendre bé. Tens recursos, qualsevol cosa que et preguntin la sabràs respondre, tu vals, tu pots aconseguir-ho, no ets pitjor que qualsevol altre, ara només cal que al moment de la veritat, mostris les teves capacitats i convencis el jurat.

Et poses les teves millors gales, força millor vestit del que estàs acostumat i estàs incòmode, però el protocol ho demana. Et dirigeixes al casting, i intentes fer marxar el nerviosisme. De sobte penses que tal o tal altra cosa poden fallar, però ja no hi ha res a fer, és tard i t'hauràs d'arreglar amb el que tens. Confies en tu, ser tu mateix t'ha servit fins ara, saps que pots convèncer, i això és el que penses fer.

Arribes, et rep el jurat que, com no, vesteix millor que tu i amb naturalitat. El jurat és un sol home que et fa seure. Recull el teu currículum de l'escriptori, seu davant teu, i comença a fer-te preguntes. Al principi són obvies, només llegeix el full de paper que té davant. Mica en mica, les preguntes deriven. No estàs còmode, però notes que te'n surts prou bé. Estàs fent la teva actuació, i no pot tenir fissures. Una petita errada és perdonable, però s'ha d'anar amb compte, un error et pot descartar.

S'acaba la entrevista. El jurat ja té les dades per avaluar-te. Hauràs passat el casting? No ho pots saber, la seva cara de poker no el delata. Diu que t'avisaran en uns dies de si passes a la següent ronda, o has de deixar el procés de selecció. Sospires, ja no hi ha res més que puguis fer. T'acomiades amb una encaixada de mans, ferma, que es noti que estàs segur de tu mateix fins el final. Has donat el do de pit, ara ja no depèn de tu. Son ells els que decidiran si tens talent o no. Si creuen que no, hauràs d'anar a altres castings fins que tinguis sort. No hi ha altre remei.

Empatia

Sovint em fixo que estic molt d'acord amb algun altre blogaire, o que el que explica sembla un fragment de la meva pròpia vida. Coincidències, paral·lelismes, un alt grau d'identificació. Quan això et passa amb algú concret, pots pensar que teniu personalitats o situacions vitals molt semblants, i que no és estrany que coincidiu. Però quan veus que et sents identificat amb diverses o moltes persones, ja és per començar a dubtar.

Cal pensar que el perfil de blogaires que corren per la nostra petita porció de blogosfera té trets en comú en molts casos. Ens envoltem només de gent que s'assembla a nosaltres, en edat, professió o regió geogràfica, per posar exemples? Potser en part, però si ho miro, veig que també segueixo gent que no s'assemblen de res els uns amb els altres. Que ho fa, doncs, que molts cops els senti tan propers? És aquesta empatia de sentir-se identificat amb les causes alienes, que ens empeny a donar suport quan cal, o a riure dels acudits? Potser ho hauríem de mirar pel sentit contrari.

Potser tenir un blog és buscar alguna cosa, necessitat de comprensió, necessitat de trobar altres persones que ens entenguin, que ens ajudin, i com sovint diem, que no ens jutgin, perquè estan totalment receptives als nostres escrits. Potser ens cal trobar iguals, trobar aquestes coincidències per saber que no estem sols, que hi ha altra gent amb una mateixa manera de viure. Ens sentim com a casa, trobem persones amb les que congeniem i ens sentim identificats, i això ens anima a seguir escrivint. Però no és que aquella o aquelles persones s'assemblin a nosaltres, és la nostra necessitat de trobar punts en comú.

Tot va començar amb una clavícula trencada...

No sóc gaire amant de celebrar les meves efemèrides, i en canvi, m'agrada celebrar les dels altres. Durant el temps que porto per aquí he vist molta gent arribar a complir anys de blogaire, i alguns fins i tot s'estranyaven d'haver-hi arribat. Jo sempre he sabut que aquest dia arribaria, i que no em perdria pel camí. M'agrada aquest món virtual, sempre m'hi he sentit còmode, i he de reconèixer que a dia d'avui encara estic més enganxat que quan vaig començar a interactuar amb blogaires anònims i desconeguts. Per tot això, avui, més que un dia de celebració, vull que sigui un dia d'agraïment. Agraïment a tots aquells de vosaltres que em llegiu o m'heu llegit, perquè amb els vostres comentaris heu fet que tot el que he escrit en aquest petit espai hagi tingut molt més sentit, i heu enriquit les meves divagacions, les meves reflexions i les meves paranoies. També voldria recordar aquells que han marxat durant aquest temps, i que encara ara trobo a faltar. Gràcies a tots, de tot cor, perquè sense vosaltres, Bona Nit i Tapa't no seria res, i potser si que no hagués arribat a complir aquest any. A tots i cadascun de vosaltres, moltes gràcies:

Redcrash

Txari

Àlvar

Raquel

Tete

Isabel

Isis

Gerhart

Eric

Solerísima

Tània

Jose

GG

iruNa

Linwë

Yeral

Tirai

Onix

^eMMa^

Llum

perdedor

Candela

Quim

Batman

Pompeu

Aiats

azzazzel82

Cris R

Alepsi

Pd40

Millu

Mon

Barbollaire

Efe

AnnaTarambana

estripanits

williams

Waipu Joan

Zincpiritione

ainos

Edu París

bluf…

Laia

Boira

Ararat

Elur

L’Avi

Una lingüista elitista

Estanislau Verdet

Gatot

Musa

Terra

EMA

Banalista

Uribetty

Clint

Dessmond

Carme Fortià

Nosotras mismas

Carme Rosanas

Zel

Trillina

Eudald

Joana

aina

May

Jesus M. Tibau

Rankor

Tals

Déjà vie

Espadaler

Txell

Dan

Rosa

Mireia

[anonymous writer]

Samain

Betty

Yourwinterwish

Somiatrufes

Jordi Casanovas

Rock’n’roll

Shadow

Vicky

Adrià

Mandungui

de secà

baldric

Abi

Clarissa Vaughan

Natàlia

Striper

Estrip

Srta “Y”

Kentuta

Sense Fer Soroll

Mercè

Mossèn

Esther

Ànima Alada

Laianna

Kena

Oriol

Roc

Tocat del Cargol

Vier

Anna

Deric

Marcus

Aniol

Joan

Martí

LluNa

Bajoqueta

El Veí de Dalt

NeoPoeta

Núria

Rita

Gemminola

Intratable

Ignasi

La Reusenca

Frigo

Somiant la Lluna

Pere Vilanova

Petita Criatura

Alasanid

Marlene

Carquinyoli

Maria Jesús

Gaurebé sembla un comiat, oi? Només és que quan faig coses d'aquestes m'agrada posar-me cerimoniós. Crec que em tindreu per aquí encara un temps més. Sona una mica a amenaça, oi?

Mirades de necessitat

I tu eres allà, i et veia, però eres molt lluny. Et buscava constantment. No m'he adonat fins més tard que estava alegre, que parlava amb tothom amb un somriure, ara aquí ara allà, però ben content. I massa sovint et buscava amb la mirada. Entre la gent, estirant el coll si em tapaven, però sempre acabava creuant-me amb els teus ulls. I tu abaixaves l'esguard, amb timidesa, però no per tímida precisament, sinó perquè no podies evitar el nerviosisme i que et pugessin els colors. I jo feliç, perquè sé que també em buscaves. Però tot i la complicitat, tot i dir-ho tot amb els ulls, no ens podíem acostar, ni per descuit ni per atzar, i encara menys per voluntat, tot i que era el que més desitjava en aquells moments. Tan a prop i tan lluny, creuant mirades de necessitat, amb el temps aturant-se al nostre voltant, i dibuixant un camí entre el bosc de persones. Hi ha moments en que les coses es veuen molt clares. Aquest n'era un.

El joc de la seducció

Hi ha coses en les que no s'hauria de demanar consell. Bé, sempre pots voler tenir una altra opinió, veure si el que penses és correcte, o com se'n surt altra gent en la teva situació. Però no em sento qui per aconsellar sobre com s'ha de procedir quan una noia t'interessa. Hi ha una manera? Hi ha unes normes? No en tinc ni idea. Ni tant sols sé com ho he fet jo quan s'ha donat el cas. Com ho he d'explicar a algú altre? Suposo que està clar que hi ha coses que no es poden fer, però el més lògic és pensar que s'ha de ser un mateix, perquè si has d'agradar a algú sent una altra persona, millor que ja no t'hi esforcis.

Això m'ha fet pensar en un cop, fa molts anys, en una taula del bar de la facultat amb tots els companys, quan una del grup va dir que li venia de gust anar al cine al vespre, que si algú s'hi apuntava. Jo vaig dir que si, sense cap interès especial, només el de veure una pel·lícula, però ella va fer cas omís de mi i seguia preguntant-ho encarada clarament cap un altre noi del grup. Vaig veure per on anaven els trets i vaig callar. I aquesta estratègia li devia anar bé, perquè va acabar aconseguint el seu objectiu, al poc temps van esdevenir parella, i pel que en sé encara segueixen junts.

Cal ser insistent? Cal demostrar interès? Cal mostrar-se sol·lícit? Si, suposo que la resposta a aquestes preguntes és que sí. Però sense exagerar-ho, no s'ha de mostrar totes les cartes ni que se'ns vegi d'una hora lluny, oi? La veritat, no ho sé. És molt complicat el joc de la seducció. Jo crec que depèn una miqueta de com és cadascú, de la persona que interessa, de la facilitat per veure-la, i de la situació en general. Massa variables per poder donar instruccions de com tirar-ho endavant, no creieu?

Canviar el futur

Veig el meu futur condicionat pel meu passat, per la meva herència. El futur espanta, tothom ho diu, per què jo hauria de ser menys? Em fa pànic. Temo la mediocritat. Temo ser un no res, tornar-me una persona sense il·lusió ni motivació. Aquesta és la rutina que no vull, encara que sé que no podré conservar la que ara tinc. No tinc cap aire de grandesa, amb quatre coses faig. Però si una cosa tinc clara, és que la felicitat no és negociable. Vull seguir sent com ara, i que la gent del meu voltant em miri amb respecte, o si més no, se sentin orgullosos de mi.

L'avantatge de veure el futur, és que s'hi m'hi poso ara, el podré canviar. Fa temps que hi treballo. M'hi posaré molt seriosament. Sort que tindré ajuda.

Inconsciència política

Generalment evito entrar en temes polítics, tot i que per la catosfera hi ha corrents de pensament molt semblants, i no ens barallem massa. Però si he de parlar de política, quan millor que ara quan som a pocs dies de les eleccions generals espanyoles? Bé, tampoc hi ha massa a comentar, tots hem vist els debats, les crítiques, les propostes, i tothom a hores d'ara deu tenir clar a qui pensa votar. La gràcia de Catalunya és que aquí molta gent votarà partits que no surten als grans debats, però que després poden ajudar a decidir. Tenim una gran força, i un gran nombre de votants, no oblidem que fa quatre anys va ser Catalunya qui va decidir el color d'aquesta legislatura que s'acaba.

Bé, si he fet aquesta introducció és per explicar una cosa que em va ofendre força. Ahir vaig veure una enganxina, i no precisament petita, que instava a la gent a l'abstenció, perquè els Països Catalans no som España, i per tant no hem de votar. Feia temps que no llegia o sentia una bajanada d'aquesta magnitud. Ja no entraré en el tema dels Països Catalans, una vegada ja vaig expressar la meva poca fe en aquest concepte, però aquest cop encara és més greu pretendre parlar per tots donada la clara tendència política que impera al País Valencià o a les Balears. A l'enganxina s'hi incloïa l'estelada, i era de caràcter clarament independentista. Però com es pot ser tan ingenu? Algú s'ho creu realment això? Hom pot no sentir-se espanyol, jo de fet, no me'n sento, però ja que ho som, no fer ús del nostre dret a votar afavoreix clarament a la dreta més radical, aquell concepte que tanta por ens fa. Els de dretes no falten mai a les urnes, això tinguem-ho clar.

Què he de pensar? Hi ha gent tan inconscient i tan descerebrada que es senten millor demanant l'abstenció perquè així som més radicals i més indepes? O és una estratègia de partits de d'ultra-dreta per intentar engatussar alguns catalanets i que no votin, cosa que els afavoreix? Realment algú estarà tan cec per fer cas d'una cosa així? No estic en contra de l'abstenció, tothom és lliure, i si no t'agrada cap partit, o no estàs d'acord amb cap postura, pots fer ús de la possibilitat de no pronunciar-te. Això és perfectament comprensible. Ara, abstenir-se per motius d'aquests i donar en safata de plata la victòria a aquells-que-no-volem-que-manin, em sembla d'una total inconsciència política. Ho sento, sempre em declaro catalanista i tota la pesca, però és que hi ha gent que em treu de polleguera. Diumenge, tothom que tingui una opinió clara, a votar. Aixequem la veu, però de la manera que toca, no amb propaganda ambsurda i contraproduent.

Quan m'hi poso...

Dit sigui d'inici que darrerament estic força desmotivat en tot. Fins i tot les coses que més temps fa que tinc m'han cansat i se'm feien una càrrega. Conscient de que això havia de canviar, he rebut empentes d'aquells que mai no fallen, i vaig estar a punt d'escriure sobre això, però al final me'n vaig estar. Què dir dels amics?

El cas és que fa una estona m'he adonat d'un fet, i no és just sempre queixar-se i no veure quan al nostre voltant també hi passen coses bones. Tinc certs problemes a la feina, i sempre m'he sentit molt poc valorat. Això a mi em fa baixar els ànims, i em fa pensar que no sóc capaç, que si no em valoren com a altres serà que no ho mereixo. Avui m'he topat amb un altre cap, un que se suposa que és conservador i que no li agraden els canvis. Durant la petita reunió que cada cap de setmana mantenim, ha parlat bé de mi i de la companya que fa una tasca similar a la meva, ha dit que ens hi dediquem molt i que n'està content.

Després, a l'hora de fer la feina, com que som dues persones a fer tasques molt semblants, li he demanat que em deixi encarregar d'un altre tema, i de seguida m'ha dit que li semblava perfecte, que si no ho havia de fer ell li treia un pes de sobre i es podia dedicar a altres coses, i de seguida m'ha tractat com si des de sempre hagués estat jo qui s'encarregava d'aquesta feina. També m'he adonat que puc parlar amb la meva companya d'igual a igual i que ens fem cas mútuament, i que la resta de l'equip em té respecte i valoren la meva opinió. En definitiva, tant els companys com el cap em tenen confiança.

Això m'ajuda a veure certes coses. D'acord que aquesta feina no és de les que es cobren, i que a més, la faig pocs cops per setmana. Però saber que el teu equip compta amb tu i que se t'escolta, sempre anima. Confien en mi, i jo actuo amb seguretat i sé de què parlo. Potser no sóc tan dolent com alguns em volen fer creure. Potser amb una mica d'ajuda i de suport puc arribar allà on em proposi. I el cas és que mai no havia participat en les tasques d'aquest equip. Hauria de ser un novell, hauria d'adquirir experiència. Però en pocs dies he demostrat que quan m'hi poso, m'hi poso. Potser em cal aquella empenteta, aquella mostra de suport. Però sé que sóc capaç del que sigui. No ho hauria d'oblidar tan sovint.