dilluns, 25 de febrer de 2008

'Novato'

Avui, un cop més, una cançó m'ha fet venir records, aquesta vegada, records molt llunyans. Després de pensar-hi una estona, inevitablement m'ha vingut una reflexió al cap, i aquesta és que la caguem molt quan som novells en alguna cosa. Sempre diem que a cops s'aprèn, però tampoc és això. El que vull dir és que hi ha temes en els que ningú no ens pot instruir convenientment. La vida no s'aprèn en cap manual, ni per més que ens l'expliquin. Tota situació viscuda és diferent a qualsevol altra que algú hagi viscut ja, per molt que s'assembli. Bé, si ho penso fredament, també ens equivoquem i fem el ridícul en situacions en les que se suposa que sí que ens han ensenyat.

Vist amb perspectiva, després d'un temps, quan em ve a la memòria alguna situació en la que la vaig vessar per culpa de la inexperiència, em poso les mans al cap. En aquell moment segur que no em sentia així, però és clar, tot s'aprèn, i en gran mesura s'aprèn per haver fet el ridícul un parell de cops. O mil, que jo sóc un cas. Però ara... penso que com podia ser que fos tan babau, que no m'adonés que ho feia malament, que se m'escapessin tants detalls. En definitiva, com puc haver fet el ridícul d'aquesta manera?? Em queda el consol que era per 'novato', però és que al llarg de la vida comencem moltes coses, i els inicis sempre són iguals, sempre estàs subjecte a quedar com un complet inútil. Però bé, hi ha una avantatge en tot això. Com comentava, ara no m'he de preocupar de si faig el ridícul per culpa de la inexperiència. Ja me'n preocuparé d'aquí un temps, quan me'n recordi.

dijous, 21 de febrer de 2008

Vull sortir a jugar

- Per què estàs trist, XeXu?

- No ho estic pas de trist. Per què m'ho preguntes?

- Et veig estrany, no estàs com altres vegades.

- Potser estic una mica preocupat. I cansat, això és tot.

- Però preocupat per què?

- Tinc moltes coses al cap, petit, no vulguis córrer massa, no vulguis saber les coses que pensem els grans.

- Però a mi no em sembla que tinguis massa coses al cap, jo t'ho notaria.

- És que no ho pots entendre, tot es barreja molt. Són petites coses que sumen.

- Sumen? Sumen què?

- Que s'acumulen, petites coses que totes juntes en fan una de gran.

- I quina és aquesta?

- Ho veus com no ho pots entendre? No és res concret, i és tot a l'hora, millor deixa-ho estar, ja te'n preocuparàs quan et toqui.

- Però és que estàs estrany, i així jo no puc estar bé.

- Però si a tu no hi ha res que t'hagi de preocupar, dedica't a jugar i deixa aquestes coses per mi.

- Vens?

- On?

- A jugar! No vols jugar amb mi una estona?

- No puc, petit, no puc. Ja m'agradaria, però tinc feina, he d'acabar una cosa i presentar-la el divendres.

- Però si ara estaves mirant blogs, no pots venir una estona a jugar amb mi?

- Es la meva manera d'evadir-me una estona, avui m'he passat moltes hores fent números a l'ordinador.

- I per evadir-te continues davant de l'ordinador?

- Mmm, encara m'hauràs sortit espavilat tu, no ho era pas tant, jo.

- Bé ho devies ser, ja saps que som una sola cosa.

- Va, deixa'm estar una estona. Et prometo que quan tot es tranquil·litzi jugaré amb tu tot el que vulguis, que has d'aprendre molt.

- I quan serà això?

- Com vols que ho sàpiga? Aviat, espero. Tinc ganes que sigui aviat, perquè així no aguantaré massa més, necessito un canvi d'aires.

- Un canvi d'aires? Vols marxar?

- En començo a tenir moltes ganes, si.

- Doncs marxa!

- Ai menut, si les coses fossin tan fàcils... si les coses fossin tan fàcils, no seria jo...

diumenge, 17 de febrer de 2008

Relats conjunts, Tatuatge


La Lin no va ser mai una nena normal. Quan a l'edat de quatre anys el seu pare va morir en circumstàncies estranyes, va esdevenir un cop molt fort per la família. La seva mare va caure en crisi, i els seus atacs d'histèria i depressió feien que no es pogués ocupar d'ella com hauria de fer. La Lin va deixar de parlar i es va tancar en si mateixa, de manera que els metges van diagnosticar un brot d'autisme. Aquella nena estava destinada a tenir un futur molt negre, i el suburbi de Shangai on vivien no semblava que li hagués de posar les coses més fàcils.

Llavors va ser quan van aparèixer els de l'Organització. La mare sabia que alguna cosa tenien a veure amb la feina del seu difunt marit, però no en coneixia els detalls. Aquells dos homes que es van presentar a casa seva li van oferir d'encarregar-se de la nena i assegurar-li un futur. A més, li pagarien una quantitat cada mes per poder-se mantenir. La dona, desesperada com estava, no s'hi va poder negar, conscient que la nena estaria millor en qualsevol altre lloc que amb ella, i de la necessitat que tenia de mantenir una font d'ingressos.

Així que des d'aquella tendra edat, la Lin va ser educada i ensinistrada pels homes de l'Organització, que la seguien d'abans i eren coneixedors del seu potencial. Durant llargs anys la van estar instruint i li van marcar el camí que la portaria al seu fat. Ella va recuperar la capacitat de la parla degut a les penúries que va haver de passar, però tot i així, van ensenyar-li a parlar el mínim possible, i actuar amb decisió i meticulositat. Li van ensenyar també a no deixar-se portar pels sentiments i a no entendre la paraula compassió. També es van encarregar d'esborrar del seu caràcter qualsevol tret femení, la van convertir en un ésser sense ànima, en una autèntica eina pels seus propòsits.

Quan tenia 20 anys, els seus mentors van estar segurs que estava preparada per la feina que tenia encomanada, abans que la majoria d'aspirants, molts dels quals morien o es tornaven bojos pel camí. Ja estava preparada per servir a l'Organització, i va rebre el distintiu d'aquells que l'havien precedit, un gran tatuatge a l'esquena, en forma d'arbre mil·lenari, que simbolitzava com de profundes eren les arrels de l'Organització. Amb només 20 anys, l'havien convertit en una màquina de matar perfecta, sense pietat ni sentiments, sense coneixement i sense cor.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts

dijous, 14 de febrer de 2008

En la foscor

Quan tanquem els llums, segur que és tard i convindria dormir. Em quedo cec a falta d'il·luminació. Però mica en mica, els llums del carrer permeten una tènue claror que dibuixa el teu perfil just allà on era quan hem decidit posar fi al dia. A menys de dos pams, el teu rostre pren forma, tot i que no l'acabaré de distingir i ho sé. Se'm manifesta la teva olor, i com un ressort, la meva mà comença a acariciar-te els cabells. T'espantes una mica, perquè no t'esperes el contacte, però t'agraden aquestes moixaines.

Em dones l'esquena, fent una clara invitació perquè t'abraci, i obedient com sóc, ho faig. Enganxo el meu tors nu a la teva esquena, i rebo la teva escalfor, tan gratificant en una freda nit d'hivern. Tu fregues els peus contra els meus, una pugna sense fi. En l'abraçada, una mà ensopega amb un pit, i te'l premo lleugerament. Tu agraeixes aquest gest entretallant un sospir. Però no aturo la mà, que acaricia seqüencialment la panxa, els malucs i les cames. La teva pell suau m'enganxa com la pitjor de les drogues. Faig parada sobre les calcetes, l'única peça de roba que portes. Allà la mà s'hi quedaria a viure, contenta sobre una natja, no se m'acudeix un lloc millor on deixar-la.

El vici del teu cos em faria perdre una altra nit i les que calgués. Sense mirar l'hora sé que és tard, i tu reps les meves carícies ja mig dormida. Quan em sembla que ja dorms, em separo poc a poc de tu, i deixo espai per no destorbar el teu son. Al llarg de la nit, no podré evitar que, instintivament, una mà o un peu et busquin en la foscor per sentir el teu contacte un cop més.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Les llavors

Gràcies al vostre suport la iniciativa de crear uns premis blogaires populars tirarà endavant. Aviat facilitaré l'adreça del blog que s'encarregarà de la selecció dels premiats. De moment només vull donar les gràcies a totes les mostres de suport i comentaris d'ànim que he rebut. Ja m'he posat en contacte amb alguns de vosaltres que vau mostrar disponibilitat per administrar el blog juntament amb mi, i estem discutint la millor manera de tirar-ho endavant. Mercè i Carme, a vosaltres no us vaig poder escriure perquè no vaig ser capaç de trobar les vostres adreces. No crec que hi hagi feina per tanta gent, però si us ve de gust participar del blog, poseu-vos en contacte amb mi. De totes maneres, s'intentarà escoltar les opinions de tothom a través dels comentaris, però ja sabeu que no podrà ser a gust de tothom que opini, s'haurà de seleccionar una mica les idees. Agrair també els oferiments de la Txell, l'Eudald, la Trillina, la Shadow, l'Estrip i la LluNa als quals no he escrit perquè no em quedava clar si teníeu disponibilitat per participar. Si us hi voleu apuntar, ja sabeu. O qui sap, potser us podem demanar alguna col.laboració puntual.

De moment només això, però és que si seguia sense dir res em semblava que us deixava desinformats. Ja us aniré informant a mesura que hi hagi novetats. La cosa està en marxa, si triguem una miqueta, tampoc no passa res, que tot porta el seu temps si es vol fer bé. Moltes gràcies a tothom, de veritat m'heu animat molt a tirar-ho endavant.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Embolica que fa fort

Fa uns dies que tinc un parell de projectes blogaires al cap, ja se sap, quanta més feina es té, més es pensa en qualsevol altra cosa i menys en treballar. No és que cregui que tinc cap poder de convocatòria a nivell de la blogosfera, però mira, per provar que no sigui.

Aquests dies ha corregut pels nostres blogs un nou premi d'aquests que no és altra cosa que un meme, jo mateix el vaig seguir en el post anterior. Reconeixem que sempre fa gràcia que et premiïn, una cosa no treu l'altra, però ja que hi som, per què no premiar de veritat els millors blogs de la catosfera? Vull proposar una votació popular per triar els blogs que més agraden i que si ets un dels premiats, et puguis sentir orgullós. Com que no vull que sigui una cosa només meva, m'agradaria, primer de tot, saber si aquesta idea us atrau, i si creieu que val la pena tirar endavant un projecte així. Si la gent s'hi engresca, voldria comptar amb un parell o tres de voluntaris per obrir un blog dedicat exclusivament a això. Si la cosa tira endavant, es podrien convertir en uns premis de periodicitat anual. Jo poso la idea sobre la taula, i si la gent segueix, veurem on arribem. I si no, tant amics.

Tinc moltes idees al cap, però sobretot, voldria que fos una cosa participativa i que tothom hi digués la seva. Els que ens encarreguéssim del blog ja recolliríem totes les idees i miraríem de fer-ho el més just possible. Per començar, us dic les categories de blogs que jo premiaria, però això és només un esbós que està subjecte a qualsevol modificació que pugueu suggerir:

  • Blog original (sorprenent, estrany, únic...)
  • Blog divertit (que fa riure pel què explica i com ho explica)
  • Blog visual (millor estètica, millor disseny)
  • Blog sentiment (que desperta sensacions profundes)
  • Blog compromès (reivindicatiu, lluitador, inconformista, somniador)
  • Blog literari (els millors relats, històries, poemes...)
  • Blog carismàtic (mediàtic, amb ganxo)
  • Blog reflexiu (que fa pensar, que aprofundeix en temes vitals...)
  • Blog revelació (l'escalada de popularitat més meteòrica del darrer any o mesos)

Què us sembla, comencem a tirar-ho endavant? Us sembla bona idea? Hi hauria algú disposat a encarregar-se de part de la feina? Si s'hi anima prou gent, els encarregats ja farem la difusió pertinent, tenint en compte que això no és cap manera de guanyar popularitat, sinó que m'agradaria que qui s'hi apunti ho faci de manera desinteressada i per aconseguir un procés de selecció just i estadísticament vàlid. Naturalment, quanta més gent es decideixi a participar i votar, més fiables seran els resultats i més ample de catosfera podrem abastar.

Gairebé tinc por de prémer el 'publicar'... premo ja...?

dimecres, 6 de febrer de 2008

Jo premio el que vull (com sempre)

Vinga va, com que sembla que la cosa va de tornar a premiar blogs, no serem menys i repartirem una miqueta més aquest meme. La Shadow, en Barbollaire, en Sense Fer Soroll, la Mercè i l'Uribetty han decidit donar-me el premi, i els estic molt agraït. Les bases del premi no queden massa clares, però que hagin pensat en mi demostra una manca de criteri evident per part seva, però per altra banda, em fa molt feliç, sobretot, perquè no són els de sempre, i això vol dir que els he tocat d'alguna manera.

El que ja no m'agrada tant és que aquest premi ha estat inventat per algú que busca que l'enllacin a tots els blogs per on passa el premi, i tots sabem que acaba sent en pràcticament tots. Per tant, em nego a donar-li un enllaç a algú que no conec, de tal manera que els meus premiats perdran validesa. La perdran per qui sigui, per mi no, és clar. Com que jo a casa meva m'invento les normes, i aquest premi no té cap base seriosa ni cap tret especial per premiar (al meu entendre), el que faré és atorgar-lo a cinc blogs que segueixo, alguns de fa molt poc, altres de fa més, en els que es nota que l'autor o autora en qüestió escriuen per ells, que són especials, tenen un toc molt personal ja sigui d'ells o del personatge i que no busquen protagonisme. Blogs molt autèntics que tot sovint em deixen perplex. No m'embolico més, aquesta és la meva tria:

diumenge, 3 de febrer de 2008

Per què volem ser com ells?

La Mercè en el seu blog feia una rèplica en forma de post als comentaris del blog de l'Striper. En els dos blogs es parla de nacionalisme espanyol, i és un tema que no em deixa indiferent. Ja li he deixat a ella un comentari força llarg, però també m'agradaria deixar constància de la meva opinió aquí a casa meva.

A la catosfera hi ha una mena de perfil de gent que estem força d'acord amb molts temes, i un d'ells, com no pot ser d'altra manera, és el nostre catalanisme, ja que si no, no escriuríem en català. M'agrada molt veure que les idees catalanistes i el respecte per la nostra llengua i cultura segueix ben vius, i que hi ha gent que segueix lluitant per fer de Catalunya un lloc gran. Abans que penseu res estrany, jo m'incloc en aquest sac, com ja he dit en alguna ocasió, tot i que no en parlo massa, el catalanisme és la meva manera de viure, i el català la meva llengua, que de vegades canvio per l'anglès i amb mandra, també pel castellà, si la situació ho requereix.

Dic tot això d'aquí dalt perquè no em malinterpreteu, però no sé quina dèria tenim en criticar i demonitzar el nacionalisme espanyolista. Per què ens posem al seu nivell? No tenen dret ells de ser nacionalistes i sentir el seu país i la seva llengua? D'acord, ells ho fan amb nosaltres, però això és posar-se en evidència. No cal que siguem com ells, si ens crispem per les mostres d'espanyolisme no deixem de ser la mateixa cosa que ells, que no suporten veure els nostres fets diferencials, i això és justament el que no volem. Si pretenem ser diferents, tinguem seny, i deixem-los fer. Total, sempre diem que són el país veí, no? Qui som nosaltres per criticar el que fan els veïns? Si ells ho fan, pitjor per ells, defensem-nos, però ensenyem-los que justament, una de les coses que ens fa diferents és que som més tolerants i més respectuosos.

L'odi contra els espanyols no té sentit. Per mi és com dir que s'odia els de Papua Nova Guinea, em sento tan a prop d'uns com d'altres, i a més, el nom d'aquest país em fa més gràcia. El problema és seu, no nostre. Poden dir missa, nosaltres ja prou feina tenim. L'odi sol ser una mostra d'impotència, i nosaltres no en tenim res d'impotents, tenim arguments i tenim armes per defensar-nos. No caiem en la solució fàcil, de tornar-los la ràbia amb més ràbia. A més, si pretenem ser nacionalistes, bé hem de deixar que ells ho siguin, si no, ens estem criticant a nosaltres mateixos, que també ens cau la llagrimeta davant dels nostres propis símbols.