dimecres, 30 de gener de 2008

Monzó, segona oportunitat

Fa un temps vaig fer aquest post parlant d'en Quim Monzó i el llibre El perquè de tot plegat, potser alguns el recordareu. El cas és que us vaig manifestar els dubtes i les sensacions que em va generar el llibre i la manera d'escriure de l'autor, unes sensacions estranyes que a hores d'ara encara no sé definir. Vaig demanar consell a tothom que me'n pogués dir alguna cosa, i seguint les recomanacions, vaig optar per comprar Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, després direu que no us faig cas!

Després de llegir-lo, les meves sensacions continuen igual d'indefinibles que abans. M'ha semblat diferent, i no negaré que alguns relats m'han agradat més que els de l'altre, però hi ha finals inesperats i inversemblants que per mi els fan perdre tota la gràcia. No sé què em passa amb aquest home, que em costa. No acabo de trobar-li el punt, i mira que m'enganxo, perquè el llibre me l'he llegit de seguida també. Però com em va passar l'altre cop, el fet de llegir-me el llibre d'una tirada no fa que em quedi amb el regust d'haver llegit una gran obra. Ha d'haver-hi alguna paraula per definir el sentiment que em genera. Si algú la sap, que no dubti a dir-me-la.

Per cert, sabeu que hi ha una pel·lícula de El perquè de tot plegat? És del Ventura Pons, i són quinze esquetxos de quinze relats del llibre. Són relats amb imatges, i crec que guanyen força. La pel·lícula està plena d'actors reconeguts de l'escena catalana, i els guions són calcats als relats, pel que en puc recordar. Les imatges i els personatges ajuden a fer més entenedor el llibre, i per aquells de vosaltres que us agrada Monzó, que ja vaig veure que no éreu pocs, us recomano que hi feu un cop d'ull. Aquí us deixo un vídeo d'un dels esquetxos que he trobat al Youtube, que no és el millor, però és el que hi ha.


diumenge, 27 de gener de 2008

Poders

El poder corromp. I no parlo del poder dels polítics, o dels grans empresaris que maneguen grans quantitats de diners i de persones. Parlo d'uns nivells més domèstics, a petita escala. Qui té poder, poder real, és normal que l'utilitzi, i sembla inevitable que es pugui creure per sobre de la resta. Però per què la gent es deixa dominar tan ràpidament per aquest bé adquirit? Tant bon punt algú rep els galons, es creu amb dret de trepitjar els altres, de passar-los al davant, de poder parlar als que fins llavors eren iguals d'una altra manera, amb superioritat, amb sorna. Ho trobo una manca de respecte. Però passa. No m'agrada. No vull ser així. Si mai arribo a tenir algun càrrec, no vull explotar el meu poder. És això possible? Es pot resistir la temptació d'imposar la nostra via gràcies als poders que ens han atorgat? Espero que si. Crec que aprofitar-se del poder és directament proporcional al malestar que generes a la gent que t'envolta. Hi ha persones amb els fums molt pujats. A mi m'agradaria mantenir la humilitat, tenir els peus a terra. Crec que de vegades se m'endevinen trets de veterà, però no vull que passi d'aquí.

dimecres, 23 de gener de 2008

Relats conjunts, Escapant de la crítica

El noi que s'assembla al Leonardo DiCaprio és una mica penques, però té el cor robat a les senyores del veïnat. De totes és coneguda la seva afició a entrar a les cases d'amagatotis, i emportar-se alguna cosa. No deixa de ser un lladregot com qualsevol altre, però té encant, i això prou que ho saben totes, ja que les ensabona ben ensabonades amb les seves paraules meloses i els seus poemes improvisats.

Cap no se li resisteix, i ell prou que ho sap. La seva facilitat de paraula l'ha tret de més d'un embolic, i les senyores fins i tot deixen les finestres obertes perquè ell entri i surti. Es creu capaç de tot, i es sap amb un do que no està a l'abast de qualsevol, i menys d'un poca pena com ell. Però dia rere dia tempta la sort i frega els seus límits. Ja no en té prou d'ensabonar les senyores i obtenir-ne la seva gràcia (i més d'un bé material), ara s'ha encapritxat de la filla del forner. Amb la barra que el caracteritza, a començat a seduir-la, i la noieta prou que li segueix el joc. Sa mare sap que ell la ronda, però a ella també la té entabanada, i no li fa res, perquè és un noi tan agradable... Poc es fixa en que és un vulgar pispa i un vividor.

Però avui la sort li canviarà, i ell encara no ho sap. Com té per costum, surt per la finestra de cal forner després d'haver fet de les seves, però la cara li canvia en veure que aquest l'espera a fora amb un corró a la mà. I no està sol. Un parell de companys l'acompanyen, i tots tres exhibeixen somriures amenaçadors. Han estat esperant aquest moment. Aquest cop, el noi que s'assembla al Leonardo DiCaprio no se'ls escaparà. Pot ensarronar les seves dones, però a ells no els fa cap gràcia, ni tant sols se l'escoltaran. A aquest nano se li ha acabat el joc. Avui rebrà una pallissa que li traurà les ganes de seguir entrant a les cases.


Una nova proposta de Relats Conjunts.

diumenge, 20 de gener de 2008

Quasi com aquell dissabte

Un dia que ha de ser perfecte no comença amb males cares. No comença amb preguntes per saber què li passa a l'altre. No hi té lloc el silenci, el mirar a l'infinit, i encara menys, els plors. Que aquesta vida no és fàcil, ja ho sabem. Que hi ha situacions amb les que no es pot jugar, també. Però un dia que ha de ser perfecte, només pot ser d'una manera: perfecte.

Potser no ho ha estat, però i què? De vegades pensem que una situació se'ns escapa de les mans, i la solució pot estar molt més propera del que pensem. Un gest, un detall, el que sigui, et torna el somriure, i llavors no saps què és el que t'ha mantingut a baix, no entens què et passava, per què tenies tanta por a desfer la cara groga, si justament és allà on vols estar i amb qui vols estar.

De sobte ha sonat això:



T'he mirat als ulls i he vist la felicitat. Hem cantat plegats, i en aquell moment no existia res més. Llavors he sabut que en aquesta vida no cal gran cosa per ser l'home més feliç del món. Ho he estat, simplement. I no tinc ni massa diners, ni gaires possessions, ni un futur assegurat. Però hi eres tu, i somreies. Creieu-me, no cal res més.

Després d'una estoneta la veu m'ha dit més coses a cau d'orella, i t'he tornat a mirar als ulls i he llegit els teus sentiments. I el que sonava no sé si tenia sentit o no, però si per mi en té, tampoc no necessito més.

M'he confitat ses mans
per si és vere que t'he d'esperar
i he cremat els alcohols
i m'he engatat de lletugues i líquens i flors.
I he superat sa son
i he pogut rebossar-me d'arròs,
he fet es berenar
amb campanes i molsa i focs artificials.

divendres, 18 de gener de 2008

La nova màquina

Si ja és sabut per tots que sóc un malalt i que em costa desenganxar-me de la blogosfera, fins i tot quan el temps apreta, ara la cosa encara empitjora. He fet un pas per estar sempre connectat, m'he comprat un ordinador portàtil. D'acord, la finalitat principal no és la de connectar-se a qualsevol lloc, sinó poder treballar allà on sigui, però ja ens coneixem. No és una gran màquina ni té un disseny espectacular, com sempre tiro una mica a la baixa, però és que no necessito més, per fer la feina que he de fer tampoc no em cal la tecnologia més puntera, i això es nota molt a la butxaca. És un Acer normalet, amb bones característiques, i que espero cuidar perquè em duri el màxim que pugui. No es pot negar que és pràctic, i això de portar-lo a tot arreu, crec que és ideal. Voluntàriament, quan vaig marxar de casa, vaig decidir comprar-me un ordinador fix. No me'n penedeixo, m'agrada tenir-lo, i seguiré volent tenir-lo, però a aquestes alçades de la vida, crec que era necessari.

Aquest és el primer post que escric des de la nova màquina, encara li estic prenent les mides. Em sembla que no em costarà acostumar-m'hi...

dimarts, 15 de gener de 2008

El petó maldestre

L'altre dia una relació d'idees molt estranya, que encara no he pogut entendre, em va portar un record molt tendre. Baixava les escales de casa i em vaig quedar parat, a mig baixar. Una noia em va venir al cap, una noia amb la que vaig sortir fa un temps. Treballàvem junts, i mica en mica ens vam anar apropant. Xerràvem, fèiem sempre el cafè junts, ens enteníem. Jo no sortia amb ningú en aquell temps, i ella tampoc, així que el joc ens anava molt bé als dos, fins que van venir els mails, el quedar al vespre fora dels nostres ambients habituals, i el adonar-nos que alguna cosa ens estava passant, alguna cosa gran.

Però jo tenia un impediment. L'ombra de la meva EX era allargada, i jo no volia donar cap pas fins que no hagués parlat amb ella. Per què? No ho sé, no m'entenc, però necessitava tancar el passat abans de plantejar-me res més. Ja era molt clar que amb aquesta noia teníem una història per començar, i ja no podia esperar més. Vaig parlar amb la meva EX al migdia, i aquella mateixa nit quedava amb ella. Estava molt nerviós, no sabia què fer ni què dir. Sabia que era qüestió de temps, ja no hi havia barreres ni impediments. La vaig passar a buscar per casa seva, i vam anar a prendre alguna cosa. Caminàvem de costat, nerviosos, la tensió es palpava, sabíem que alguna cosa havia canviat. Quan érem a punt d'arribar al lloc en qüestió, sense saber com, em vaig aturar, em vaig girar cap a ella i li vaig plantar un petó als llavis, un petó nerviós, insegur, impulsiu, el petó més maldestre que recordo, més encara que no pas el meu primer.

Allà va començar una bonica història. Un mal petó, però dues persones que s'apreciaven molt i que van aprendre a estimar-se. Una història que es va acabar, però que em va deixar un bagatge de bons moments i d'aprendre moltes coses positives. De petons en va haver molts més, i de molt millors, és clar. Però aquell primer petó tan ingenu, tan infantil, és d'aquelles coses que paga la pena recordar.

divendres, 11 de gener de 2008

Resignació

La petita mirava la seva mare des de la vidriera d'una porta del menjador. Asseguda al sofà, la dona, amb la mirada perduda i fixa en un punt indefinit, somicava en silenci, sense vessar ni una llàgrima. La nena patia, però no s'atrevia a acostar-s'hi. La mare l'havia portat a l'habitació feia estona i li havia dit, molt enfadada, que no en sortís per res, que era hora de dormir. I ara era allà, desobeint i molt preocupada, però sense saber què havia de fer. No volia fer plorar la seva mare, no seria la primera vegada que passaria.

Quan el pare havia marxat, ara feia una hora o una hora i mitja, les dues sabien què passaria a continuació. La nena, amb només 6 anys, havia hagut de veure en diverses ocasions com el seu pare tornava a casa, després de passar el vespre al bar, i descarregava el seu malestar i el seu estat etílic contra la seva dona, en forma de crits, insults i bufetades que deixaven empremtes invisibles molt més profundes que les que inflaven el rostre de la mare. A ella no l'havia tocat mai, però si que li havia cridat i l'havia enviat a la seva habitació de males maneres. No tenia por, pensava que el seu pare necessitava fer això per tornar a estar bé, que potser la mare havia fet alguna cosa dolenta, però que a ella no la tocaria, perquè sempre era molt bona nena.

Una llàgrima va rodolar galta avall de la seva mare. Una única i gran llàgrima que va esclatar contra el terra de la sala. Potser era un senyal que deia que s'acostava l'hora. No era una situació agradable, però les dues estaven acostumades a viure d'aquesta manera, sabent que de vegades l'home de la casa tenia mals dies, i després de provar d'oblidar amb l'alcohol, feia pagar la seva mala estrella amb la seva dona. A banda d'això, es comportava com un bon marit i un bon pare, dolç i sol·lícit, fins i tot. Mai havia vist la seva mare queixar-se, potser això passava a totes les famílies i era d'allò més normal. No tenia forma de saber-ho.

De sobte, unes claus van girar al pany, i la porta es va obrir amb el seu soroll característic. La nena va veure com la seva mare s'estremia, però no es va moure ni un mil·límetre del lloc. Uns passos vacil·lants avançaven pel passadís, inconstants, però ferms. La figura del seu pare va aparèixer a l'entrada del menjador, just a l'altra punta des d'on la petita espiava. Però ell no la va veure. Mirava la seva dona amb ràbia, amb la cara desdibuixada, i ara ella el mirava fixament als ulls, amb por, però estàtica, conscient del que venia. L'home va començar a caminar cap a ella, mossegant-se el llavi inferior, i amb els punys tancats amb força.


******************************


Normalment, sempre que escric un relat, el deixo escrit sense cap explicació, ni cap comentari. Si cal, ja ho aclarirem més tard. Però aquesta vegada no ho vull fer. Vaig començar-lo a escriure i quan portava dos paràgrafs vaig saber que no el podia deixar així. Es tracta d'una invenció, d'una història que ha sortit del meu cap. No es basa en res que hagi viscut ni en res que m'hagin explicat. Malauradament, em temo que és massa realista, i des d'aquí m'agradaria demanar disculpes per si ofèn algú. Però el que en realitat vull fer amb aquest afegit, es manifestar el meu rebuig respecte aquestes situacions. Des d'aquest humil blog, dic 'prou!' a la violència domèstica. Cap violència no està justificada. Com es pot fer mal a la gent que s'estima? Diguem NO, però sobretot, que no quedi només en paraules.

dilluns, 7 de gener de 2008

Records en una motxilla

El dia de Reis vaig tornar a casa els pares per fer els tradicionals rituals d'aquest dia. Tot i que ara ja som grans, seguim fent el mateix procediments d'esperar a estar tots junts a obrir els regals, i després fer la ronda de cases per anar recollint el que ens regala la família, fins arribar a la casa on es fa el dinar. Encara entre paquets i paper de colors, ma mare em va portar una motxilla que es veu que havien desenterrat de no se sabia on, una motxilla meva de quan anava a l'institut, i als principis de la facultat. Em va dir que mirés què hi havia dintre, que la volia rentar. Aquí va començar una estona de sorpreses i de retrobaments. Tinc tendència a guardar coses, de vegades em passo.

Per exemple, vaig trobar una sèrie de notetes que ens passàvem a classe el darrer any d'institut. Incunables, diria jo. Déu n'hi do les animalades que ens escrivíem. Va acabar a la paperera. D'aquella època no en queda res, i ningú no ho llegirà.

Hi tenia més coses. El meu cubilet amb els daus per jugar al kiriki, joc que omplia les hores mortes dels primers anys de carrera (i algunes que no haurien d'haver estat mortes). Dins hi havia un collaret que algú em va regalar una vegada, fa moltíssims anys. També hi vaig trobar una cartera de l'època, i dins, molts records. Fotos de carnet de diferents edats, i també fotos d'un parell d'ex, que no sabia on havien anat a parar. Moltes entrades de cine, factures, paperets amb telèfons... de tot una mica. I és que la meva cartera sempre acaba plena de merda, per dir-ho clar, però en aquest cas, va ser una troballa que em va portar moltíssims records. Més d'un cop se'm va il·luminar la cara en transportar-me a aquells temps, i reviure fragments de la meva història, que tot i petita i poc emocionant, comença a ser extensa.

diumenge, 6 de gener de 2008

Perdre

Ja que l'altre dia parlava de jocs, ara m'ha vingut al cap un tema relacionat, que de vegades he hagut de patir. La meva vida és una competició constant, contínuament m'adono que estic competint, ja sigui inconscientment o conscient. Això pot estressar a algú, però generalment passa desapercebut. Sobretot, perquè sé perdre. En jocs, en esports, en la competició que sigui, sempre intento fer-ho el millor que sé per guanyar. Però quan em toca estar del cantó dels perdedors, tampoc no passa res. I no passa res, perquè sóc conscient que pot passar, que es pot perdre, i la majoria de vegades no m'hi jugo res. O si, perquè també m'agraden les juguesques, però en les que faig mai m'hi va un gran perjudici, en tot cas, alguna cosa simpàtica que hauré de fer per l'altre.

No entenc la gent que no sap perdre. El pitjor de tot, és posar-se tonto quan estàs jugant o competint entre amics. Cal ser el millor en tot? Crec que no. Uns dies guanyen uns i d'altres uns altres. I tots contents, perquè la finalitat de cap competició o juguesca que es fa entre amics no hauria de ser la d'esclafar els altres, sinó divertir-se i intentar batre el que sigui millor en aquell moment. Entre amics, jo vull guanyar com sempre, però si no sóc jo, que sigui un altre. Però també demano un mínim d'humilitat quan es guanya, perquè n'hi ha que t'ho refreguen per la cara un munt de temps. Això és no saber guanyar, ni saber perdre. No li trobo el sentit. Es diverteixen més així, fent mofa dels vençuts, que no pas gaudint de la seva companyia i del plaer de competir? No respon això a alguna mena de complex? Sincerament, davant d'algunes actituds, se'm passen les ganes de fer res.

dijous, 3 de gener de 2008

Jocs


Amb aquesta foto començo un nou any de posts, i no se m'acudeix una millor manera d'exemplificar com van anar aquests dies que he passat lluny de casa. O si, perquè no sé si és la foto més representativa. Com en tota trobava d'amics, el Trivial va estar present, però aquest cop ens vam dedicar més aviat a altres jocs (i evitem pensar malament, si us plau). Em vaig divertir. Per la gent, per l'ambient, per les ganes de repetir la bona experiència de l'any anterior. Vam riure, vam beure, vam fer moltes fotos, vam sentir molta música, vam menjar molt, i sobretot, vam jugar. Quatre dies de desconnexió total, amb bona companyia i amb ganes de començar l'any lluny de tot, i a la nostra manera. Ja som al 2008, a veure què ens portarà. Com cada any, tindrem bons i mals moments, però crec que pot ser un bon any, com a mínim, me l'agafo amb optimisme. A jutjar per com vam acomiadar el 2007, la cosa té bona pinta.

El meu equip portava el formatget rosa. Vam perdre. Però ja sabeu, als altres sempre els tocaven les preguntes fàcils, se les sabien de memòria, sempre queien a les preguntes de formatget i ens llegien les respostes de la targeta. Les coses típiques dels que guanyen...

Recomencem.