dimarts, 30 de desembre de 2008

8 ---> 9

Bé, per si encara queda algú amb dubtes, el darrer post era una innocentada. Pensava que duraria més i que almenys els primers us ho creuríeu, però l'Assumpta em va desemmascarar de seguida. No és que sigui amant de fer bromes aquest dia, i menys d'explicar mentides aquí, però em va venir la idea per una relació d'idees ben absurda, i no ho vaig poder evitar. Com que qui més, qui menys té les seves coses a amagar, vaig pensar que us semblaria estrany de mi, però qui sap, oi? La veritat és que sóc vergonyós i no m'agrada ventilar intimitats, així que realment, no he tingut mai un blog eròtic ni crec que l'arribi a tenir mai. Ei, però en l'intimitat ja és una altra cosa, eh...

Aquest és el darrer post de l'any. Em serveix per fer l'explicació anterior i per acomiadar-me, ja que d'aquí a una estona marxo amb uns amics a passar el cap d'any fora, i no tornaré fins el dia 2. Així que us desitjo a tots una magnífica entrada d'any i espero retrobar-vos a la tornada, per veure com pinta el 2009 per tots plegats. Una abraçada molt forta per tothom, i recordeu, primer els quatre quarts. Després, les campanades.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Abans...

Vull explicar una cosa de la que mai he parlat abans aquí, i aprofito que acaba l'any per fer-ho, és com posar data límit a les confessions. Abans jo tenia un blog eròtic. Va començar abans que els meus amics em proposessin obrir la Comunitat del Fosfat, i era un dels meus secrets més ben guardats. Naturalment, no ho sabia ningú, m'hagués mort de vergonya, publicava amb un nom que ningú podia relacionar amb mi. El fet d'escriure posts 'normals' em va fer venir ganes de tenir un blog com el Bona nit, per allunyar-me de tot el que suposava tenir l'altre blog.

Durant una temporada, els blogs van coexistir, però em costava tenir aquesta dicotomia mental, i com que em sentia més còmode aquí (i tenia por que em descobrissin), vaig acabar tancant-lo. Allà vaig explicar algunes de les meves històries més íntimes i tòrrides, amb algunes fotos que més val oblidar, i vaig parlar força de les meves perversions, no de totes, perquè hi ha coses que no es poden explicar. També escrivia relats inventats, però sovint es quedaven curts amb la realitat. De vegades era millor que els pocs lectors que tenia no sabessin si parlava de realitat o ficció.

Bé, ja ho he explicat. Suposo que ningú no ho recordaria, però igualment, entendreu que no doni més dades d'aquell blog, que total, ja no està disponible. De vegades ho trobo a faltar, però ja no hi tornaria, ara m'agrada més el Bona nit, on mai parlo d'aquells temes, per motius evidents.

divendres, 26 de desembre de 2008

Lectures d'aquest any

No anava a fer aquest post, però després de veure com ho feia la Bajo i com anunciava la Mireia que ho faria, també m'hi animo jo. Aquí està la llista de llibres que he llegit durant el 2008. Han estat molts més dels que creia, però segur que per molts és una llista curta. N'hi ha de molt frikis, però no m'ho tingueu en compte. No puc dir que hagi estat un any especialment bo en lectures, però llegir sempre és un plaer.

Todo bajo el cielo - Matilde Asensi
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury - Quim Monzó
El Rabino - Noah Gordon
13,99 € - Frédéric Beigbeder
Next - Michael Crichton
La radio de Darwin - Greg Bear
Kafka a la platja - Haruki Murakami
Fahrenheit 451 - Ray Bradbury
Una noche de perros - Hugh Laurie
El asombroso viaje de Pomponio Flato - Eduardo Mendoza
El juego del Ángel - Calos Ruiz Zafón
La confusión 1 - Neal Stephenson
La confusión 2 - Neal Stephenson
El misteri de l'amor - Joan Miquel Oliver
La confusión 3 - Neal Stephenson
La elegancia del erizo - Muriel Barbery
El juego de Ender - Orson Scott Card (relectura)
Crisis - Robin Cook

També he començat a llegir Un món sense fi del Ken Follett, però aquest va per llarg, perquè no el puc treure de casa, i calculo que trigaré uns dos anys a acabar-lo, amb la calma. Si he de ser sincer, el que més m'ha agradat ha estat El juego de Ender, de llarg, i això que era el segon cop que el llegia. Després vindrien El joc de l'Àngel, i La radio de Darwin (però aquest és només apte per frikis). El darrer, el d'en Robin Cook, del qual ja en vaig fer un post, també m'està agradant força, i aviat l'acabaré. Ja tinc pensats els cinc o sis següents que llegiré, però d'això, en parlem l'any que ve.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Inconveniències


Trenco moments i esperances,
taco instants amb impaciència,
de sentir la profunda absència
afloren les meves mancances.

L'enyorança és una amiga
que ningú vol al costat,
buit a l'ànima, rostre amarat,
i un compàs d'espera llarga.

Ve Nadal, i amb ell impotència
de saber-me fora de lloc.
Si pogués tenir-te a prop
i oblidar la inconveniència,

no serien aquestes festes
una càrrega tan pesada,
amb regust de la besada
que em regales sense presses.

Però no és hora, encara
que tu i jo apleguem les mans,
quan tothom busca el descans
i l'escalfor de la trobada.

I l'any nou arribarà
amb renovades alegries,
però per compartir els teus dies
haurem d'esperar a demà.


M'he atrevit a intentar-ho amb la poesia. Demano disculpes.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Viva la vida

Fa molt temps que no faig un post d'una cançó; tant, que potser cap dels que avui passeu per aquí no me n'haureu vist mai cap. Em sembla que sóc molt dolent interpretant cançons, però jo continuo fent-me les meves interpretacions, encertades o no, i tinc la necessitat de posar la que per mi és la cançó del 2008, i n'he pres consciència aquests darrers dies. Que Colplay és un gran grup, agradi o no, no es pot negar. Però que després de tants èxits facin una cançó de la talla de Viva la vida, té molt mèrit. Entenc que parla d'algú en hores baixes, algú que ho ha tingut tot i que s'ha sentit com un déu, que creia que estava per sobre de tot i ho podia tot, però que ja no se sent així, que per més coses que hagi fet a la vida, dolentes moltes d'elles, ara ha caigut en picat, i caure de tan amunt ha de fer mal. Jo em sento una mica així, vaig tenir les meves èpoques de megalomania, però fa temps que ja no hi són. Estar en aquest estat et permet fer moltes coses, i et dóna molta confiança. Però sens dubte, ara em sento més a gust amb els altres, i de ben segur que els altres també amb mi.

Aquí teniu la cançó, escolteu-la, si us plau, val molt la pena. I si algú s'hi anima, té la lletra a sota i la pot seguir. Espero que la gaudiu una desena part del que jo la gaudeixo. Això ja serà molt.




I used to rule the world

Seas would rise when I gave the word

Now in the morning I sleep alone

Sweep the streets I used to own


I used to roll the dice

Feel the fear in my enemy's eyes

Listen as the crowd would sing:

"Now the old king is dead! Long live the king!"

One minute I held the key

Next the walls were closed on me

And I discovered that my castles stand

Upon pillars of salt, and pillars of sand


I hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

Once you know there was never, never an honest word

That was when I ruled the world


It was the wicked and wild wind

Blew down the doors to let me in

Shattered windows and the sound of drums

People couldn't believe what I'd become

Revolutionaries wait

For my head on a silver plate

Just a puppet on a lonely string

Oh who would ever want to be king?



I hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

I know Saint Peter will call my name

Never an honest word

But that was when I ruled the world

(Ohhhh Ohhh Ohhh)


Hear Jerusalem bells are ringing

Roman calvary choirs are singing

Be my mirror my sword and shield

My missionaries in a foreign field

For some reason I can't explain

I know Saint Peter will call my name

Never an honest word

But that was when I ruled the world

dissabte, 20 de desembre de 2008

On és la crisi?

Passejo pels carrers de la ciutat i observo la típica histèria de cada any per aconseguir els regals i tot el necessari per celebrar les festes. Hi ha cues llarguíssimes a les administracions de loteria, i sí que diuen que en períodes de crisi la gent juga més, per l'esperança de que un cop de sort els tregui del sotrac. També diuen que hi ha molta més despesa a les farmàcies, però millor no entrar-hi. Però és aplicable això a l'FNAC, al Padeví o al Pull & Bear? Qualsevol diria. Està clar que per aquestes èpoques cal fer despesa (així està muntat), i que no deixarem a familiars i amics sense regals, però porten mesos i mesos afusellant-nos amb notícies sobre la crisi econòmica mundial, sembla que tot s'hagi d'ensorrar, i a l'hora de la veritat, no sembla que la gent ho estigui patint tant.

Potser només cal preocupar-se en les altes esferes, i a nosaltres, com sempre, ens arribarà tard i molt més virulenta. Almenys al meu voltant no veig que la gent passi massa ànsies, i això d'alguna manera em tranquil·litza. Jo que he de vigilar també em permeto els meus luxes, i de moment vaig tirant. Però és per tot això que em pregunto si val la pena que ens deprimeixin tant en tots els mitjans. Per exemple, es queixen que la gent no compra, que els comerços han de fer mans i mànigues, i a mi em sembla que això l'únic que fa és espantar la gent, que encara compra menys, perquè la situació és crítica, no? No ho sé, qualsevol que doni una volta pel centre de Barcelona aquests dies, fàcilment es pot preguntar: Crisi? Quina crisi?

dimecres, 17 de desembre de 2008

El combat

Hi he anat. He aprofitat el factor sorpresa però a ell no se'l pot sorprendre. Havia de ser, no podia deixar acabar l'any sense anar-hi, era una espina clavada, una pedra a la sabata. M'esperava una bona lluita, desigual, però amb voluntat i empenta pensava fer-me sentir. No pretenia guanyar, però sí no sortir derrotat i enfonsat del tot. Estava molt nerviós, no és fàcil posar-se davant una persona així, sobretot després de tant temps, sense sentir-se molt petit. El resultat? Encara el valoro. La cordialitat s'ha imposat, però un cop més, noto que si haguessin anat mal dades, n'hagués sortit escaldat. Dir que era un combat desigual, és dir poc.

Però m'he tret el pes de sobre, i em sento més lleuger. I això que no s'acaba, que tot just recomença. Com sempre, ha portat el pes, i jo m'he deixat vèncer. Però veurem a partir d'ara qui té la paella pel mànec. Seré capaç de fer el que sempre dic que faré? Ho he d'aconseguir. O és que no he de manar jo pel que fa al meu destí?

dilluns, 15 de desembre de 2008

Balanç 2008

Igual que l'any passat, trio aquest dia per fer una mica de balanç del que ha estat aquest any, que ja no li queda massa per acabar. L'any dels grans canvis, el que havia de significar un punt d'inflexió a la meva vida, s'acaba més o menys com va començar, però amb moltes modificacions al llarg dels dotze mesos.

Vaig començar amb moltes esperances i molt il·lusionat. Encarava la recta final de la tesi, i una relació que anava vent en popa em donava l'energia necessària per no patir ni un sol dia la crisi dels 30. Però a mesura que avançava el temps, les coses s'anaven complicant per moments. La tesi es va encallar i el tracte que rebia per part dels meus caps em va deixar amb la sensació de ser un inútil total i amb molt poques ganes d'acabar. I la meva relació es va encallar també, ja que quan no es fan les coses bé, és molt difícil que l'evolució sigui favorable.

Va arribar el maig, i amb ell una molt mala època. Vaig canviar els meus companys de pis per una única companya, i l'efecte obtingut no va tenir res a veure amb el que esperàvem. Poc després, s'unien a la festa dos gatets moníssims que continuen amb mi aportant una mica d'originalitat a la vida de casa. Vaig haver de buscar una feina per l'estiu ja que la beca se'm va acabar, i la vaig trobar, senzilla de fer, i econòmicament encara n'estic gaudint.

Amb l'arribada de la tardor i el fred, Sant Tornem-hi a buscar feina, i un cop més, afortunat com sóc, n'he trobat i no puc estar més content i més animat, però això fa que la tesi encara continuï suspesa en èter. Malauradament, però com a única solució possible per acabar amb el maig, la meva companya va marxar i em vaig quedar sol a casa. Marxar per millorar, aquest és l'objectiu, i encara que sigui difícil d'entendre, no és una relació acabada, sinó en standby.

I 'virtualment', segueixo enganxat a escriure aquest blog que és una part de mi mateix, i tinc la sort d'anar fent camí amb tot un seguit de gent que em doneu aquell plus de força que de vegades la vida requereix, com un arnés de seguretat, com un amagatall on puc refugiar-me si em cal. També vaig encetar c@ts amb uns companys meravellosos, i el projecte va tenir èxit i continua endavant, gràcies a tots vosaltres.

I s'acaba l'any, sol en el meu piset estimat, a la meva estimada ciutat, en companyia d'en Bamboo i en Blog, amb el suport incommensurable dels meus amics, sense els quals la meva existència no tindria cap sentit, fent plans de futur i amb ganes d'afrontar un any 2009 que, si bé no iniciaré amb tantes expectatives com el 2008, potser serà un bon any, on aquells canvis que porto temps anunciant s'acabaran de complir, s'acabarà el maig, i podré tenir la vida que desitjo. Ara s'hi comença a assemblar. Només li falta una cosa. El 9 és el meu número preferit.

divendres, 12 de desembre de 2008

Relats conjunts, La gran ona de Kanagawa


En Wataru no era un nen com els altres. Els nens japonesos d'aquella edat feien tota mena d'activitats després de l'escola, molts s'apuntaven a alguna art marcial, i els primers de la classe anaven al taller de haikús del professor Nakazawa. Però ell no, perquè sabia que era diferent. Ell era surfista.

Cada dia, en sortir d'escola, passava per casa, recollia la seva taula i es vestia com els surfistes de la tele. Marxava de seguida cap a la platja i seia a la sorra, tot mirant el mar. Al principi a la seva mare no li feia massa gràcia, però en Wataru s'emportava també les llibretes i cada dia, ja cap el vespre, tornava a casa amb tots els deures fets.

Era un surfista, un surfista dels bons. Per això no es posava mai a l'aigua: esperava. Assegut a la sorra amb la mirada perduda a l'horitzó... esperant la gran ona. Allà es passava llargues estones, fitant l'infinit, observant el mar que tant estimava, i amb la taula a punt per si arribava el gran moment. I un bon dia, el moment va arribar. Es va aixecar emocionat, mirant com l'ona s'acostava des de lluny, però quant més a prop la tenia, més paralitzat es quedava. Era una ona gegantina, una ona que creixia i creixia, l'ona més gran que mai havia existit, molt més gran que l'impressionant Mont Fuji. Sense poder reaccionar, pàl·lid i aterrit, aquell tsunami va ser la darrera cosa que en Wataru va veure; la gran ona.


Aquesta és la darrera proposta de l'any de Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Pedres


Resseguint parets de pedra massissa que aguanten i aguantaran més que qualsevol construcció actual, s'ensumen els anys, segles i mil·lenis de la nostra ciutat rere cada pedra. Cada racó és una història, cada escletxa, mil batalles. Quan més passejo entre murs més m'agrada aquesta ciutat, i més m'adono que em queda molt per descobrir. Recórrer-la amb la càmera a la mà sempre és agrait, i encara ho és més fer-ho en companyia de dos amics. Esmorzar a la Plaça de Sant Josep Oriol i voltes i voltes fins a perdre'ns pel Gòtic, per acabar, com no, a Santa Maria del Mar. Però sabeu què és el millor? La promesa de convertir aquestes passejades en costum.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Vosaltres

Quan era adolescent tenia un diari personal. Vaig començar-lo amb 14 anys, ja tard, però és que abans, com solc dir, no existia. El vaig mantenir durant tota l'època d'institut, i no recordo quan vaig deixar d'escriure-hi. Només sé que ho vaig deixar i un temps després vaig intentar tornar-hi, però no me'n vaig sortir.

La gràcia d'aquell diari és que, a diferència de molta gent, no m'hi dirigia amb allò de 'estimat diari:'. No parlava a un 'tu' inexistent com si li escrivís cartes, o no tant sols escrivia les meves coses de manera impersonal. Ja en aquella època em dirigia a un 'vosaltres'. Un 'vosaltres' a qui explicava les meves coses, i a qui de vegades em dirigia directament. Fa poc que hi he pensat i no puc evitar que això em recordi el blog que tinc ara, d'alguna manera, jo tenia un blog amb 14 anys! Ja sé que molts de vosaltres podríeu dir el mateix, però em fa certa gràcia.

I em fa certa gràcia perquè aquí escric igual. Em doblo l'edat, però continuo escrivint de la mateixa manera. El problema és que aquell 'vosaltres' inexistent a qui em dirigia abans, ara és un 'vosaltres' amb moltes veus darrere una pantalla, i ara em sento culpable quan faig servir la segona persona del plural en els meus escrits, perquè sembla que escrigui de cara a la galeria, i sempre he volgut escriure per mi mateix, i el que em surti d'escriure. És cert que de vegades em dirigeixo a els altres blogaires, perquè hi ha propostes i iniciatives que ho requereixen, però altres cops no, altres cops faig servir aquest 'vosaltres' tan meu, i llavors em sento com si traís el motiu d'aquest blog. I és que de vegades, ja no sé qui sou vosaltres.

dijous, 4 de desembre de 2008

El número 1

Ja fa molts dies que vaig parlant de la feina, tot i insistir que en la meva escala de valors és una cosa que té poca importància. Però ja se sap que això de la importància és variable en funció de la necessitat. De totes maneres, penso que ja ha arribat el moment de parlar de les coses que sí que són importants.

M'he cansat de repetir que l'amistat i els amics són molt importants per mi, i em considero un privilegiat en aquest camp ja que mai podré agrair prou el que la gent que m'envolta fa per mi. Però si he de posar una cosa al capdamunt de la piràmide, aquesta sens dubte seria l'amor. Dit així sona molt cursi, però en la meva escala de valors, el número 1 és per estimar i ser estimat. El que ja no tindria tan clar és com ordenar aquests dos conceptes.

La sensació d'estimar a algú és increïble, ens genera tota una sèrie de canvis que ens fan estar més alegres, alguna cosa ens brilla i no és estrany que l'altra gent se n'adoni. Però potser això és més producte del conjunt, ara no ho sabria dir. Personalment, he de dir que per mi estimar és especial. No és un sentiment que malgasti, quan estimo, ho faig de veritat. A més, és l'estat en el que m'agrada més estar: 'estar estimant'. Però naturalment, és un sentiment que necessita una correspondència, un complementari. Per mantenir-lo t'has de sentir estimat, si no ho pots passar molt malament. Sentir-se estimat és també una sensació meravellosa i et fa volar, et mous a un pam de terra. També ens provoca canvis, i crec que un dels més importants és un augment de l'autoestima i que ens confereix confiança per fer moltes coses.

Sabeu què, acabo de decidir que un sense l'altre no tenen sentit. El número 1 ha de ser pel conjunt indivisible dels dos: estimar i ser estimat.

dimarts, 2 de desembre de 2008

República


Que aquest blog i el que l'escriu no tenen res de monàrquics, és una evidència i no crec que ningú ho dubti. Però el que tampoc sabia jo és que tingués idees contràries tan arrelades al meu subconscient. Potser és voler veure senyals on no n'hi ha, però ja feia dies que em mirava la distribució de les tovalloles que tinc penjades a la dutxa fins que he caigut en que formaven la bandera de la república. Casualitat?

diumenge, 30 de novembre de 2008

Renaixement laboral

A finals de la setmana passada vaig fer el meu primer acte social amb els companys de la nova feina, i això que no en sóc massa partidari (de fer coses amb els de la feina, no d'ells, pobrets). Després de dues setmanes treballant, i de cobrar el primer mig-sou, he de dir que estic molt content del gir que ha donat la meva vida. Faig una feina que puc i sé fer, i l'ambient és molt bo en general. És fàcil pensar que aquesta és la idea inicial i que després tot canvia, en sóc conscient, però em penso que he tingut sort i que gran part de la bona impressió que tinc ara es mantindrà. És tot gent d'edats semblants a la meva, i penso que me'ls començo a guanyar, fins i tot als superiors.

Però el millor de tot és que han reviscut les meves ganes de treballar i la meva motivació, ja que d'alguna manera ja es valora i s'aprecia la meva feina. Mai hagués pensat que sabia tantes coses i podia aportar tant, ja que feia temps que em sentia 'l'últim mono' i no em veia preparat com altres companys. Ara, sense adonar-me'n, em surten els molts coneixements adquirits al llarg dels anys i he pres les regnes de la meva posició, fins i tot en tasques formatives. Alguns suggeriments meus ja s'estan posant en pràctica, i m'han vist amb tantes ganes que aquesta setmana m'assignaran un projecte perquè el comenci i l'acabi jo. En dues setmanes he demostrat el que no he pogut demostrar en cinc anys, i han vist que tot el que m'han demanat, tasques senzilles per ara, ho he fet sense massa dificultat.

Tot això és molt important per mi perquè em calia una injecció d'autoestima, i l'estic tenint. Ara només queda continuar demostrant el que puc fer, però no als caps ni als meus companys, sinó a mi mateix, que sóc qui més necessita ser-ne conscient. No em vull relaxar. He començat bé però vull continuar millor. Ja era hora que la feina, això que jo tinc en tan baixa posició en la meva escala de valors, però tan necessari, em portés alguna alegria.

dijous, 27 de novembre de 2008

Jack i Laurie

Acabo de començar un nou llibre d'en Robin Cook. Pot semblar estrany que ho anuncii i en parli abans d'acabar el llibre, però és que d'aquest autor ja sé què en puc esperar: metges dolents que s'aprofiten de la medicina en benefici propi, crítiques acarnissades contra el sistema d'assegurances mèdiques americà, potser màfia, i l'aparició dels seus personatges més coneguts, que amb la de llibres que han protagonitzat, tenen unes vides totalment sorprenents! Però sabeu què, a mi m'agrada. M'agraden els thrillers amb temàtica mèdica, per deformació professional suposo, i en Cook és l'abanderat del gènere. Evidentment, és metge, i això vol dir que no se'n pot esperar una gran qualitat literària, però són llibres fàcils de llegir i que enganxen. No m'equivoco si dic que és l'autor del qual he llegit més llibres. A casa dels pares en teníem un bon grapat i després de marxar he continuat sent fidel. De tant en tant intercalo un llibre seu a la llarga cua, i sé que en quedaré satisfet.

Tot i dedicar-se bàsicament al seu gènere predilecte i més conegut, també s'ha atrevit en alguna ocasió amb la ciència ficció i la història, amb meritoris resultats. Potser els seus llibres més coneguts, però no necessàriament els més bons, són els best sellers Contagi i Cromosoma 6, on els seus incombustibles patòlegs forenses Jack Stapleton i Laurie Montgomery comencen a adquirir el seu pes específic. Personalment, el considero un autor recomanable, però s'ha de tenir en compte de què parla, i si no us interessa aquesta temàtica, probablement us avorrireu. Jo ja tinc ganes d'introduir-me de ple en l'argument d'aquesta Crisi...

dimarts, 25 de novembre de 2008

Aparences

En un cafè antic amb solera, tres amics seuen en una tauleta de marbre al costat de la vidriera que dóna al carrer. Conversen animats, s'han retrobat després d'un temps de no veure's. Ella somriu i els explica que ha canviat de feina, i que ara té millors condicions de sou i avantatges, i que ha trobat un bon ambient i un gran grup de treball. El noi alt i guapo s'acaba de separar, però diu estar molt bé i descansat, perquè la relació feia molt que no funcionava, i era el millor pels dos. Sense fills, els lligams són sempre més fàcils de trencar. El de les ulleres i despentinat no té massa res a explicar, continua treballant de redactor al diari, i segueix solter, però els escolta content i sense perdre's cap detall.

L'estampa es perllonga en el temps sense que ells semblin adonar-se del pas d'aquest, entre rialles i anècdotes de vivències passades que acaben sortint sempre que es troben. La imatge podria ser l'enveja per qualsevol observador poc experimentat, la més alta expressió d'amistat, però a mi els detalls no se m'escapen, per això em dedico al camp de la investigació privada. Contractat per vigilar 'el ben plantat' de prop, m'ha interessat investigar sobre els altres dos, però aquesta conversa que espio d'amagat, m'ha donat més informació que tots els esforços que he fet.

El menut està enamorat d'ella, això és evident, i a jutjar per la seva expressió, en fa força temps i està resignat a no tenir-la, però això li fa la vida feixuga, la seva obsessió malaltissa li impedeix tirar endavant. Però ben mirat, més li valdria que s'oblidés d'ella. Per aconseguir la feina de la que tant presumeix es va ficar al llit amb el responsable de recursos humans de la seva nova empresa, però no sembla que es penedeixi massa del fet, posat que no li vacil·la la veu en mentir i dir que els va impressionar el seu currículum i que actualment és el cap de la seva unitat el que aconsegueix els seus favors. I no són els únics enganys que s'amaguen entre aquest grup d'amics tan unit. El meu vigilat proclama el trencament de la seva relació, però no diu que recentment s'ha adonat del que el separava de la seva dona. El monitor del seu gimnàs ha despertat en ell una faceta que no coneixia, i per primer cop sent una atracció sexual fins ara desconeguda per ell. Misèries i més misèries. I mentides i més mentides, o el que és el mateix, obviar la part més important de la informació. Però res que no vegi cada dia algú com jo.

divendres, 21 de novembre de 2008

Mort digna

M'adono de com m'és de difícil afrontar el fet de donar consol a una persona que ha perdut un ésser estimat. A tothom li costa, però és una de les poques situacions que em deixen sense paraules, i algun cop m'he amagat, no he estat capaç de posar-me davant de la persona i donar-li el condol.

Aquests dies pensava en la mort i en com ens costa encara desfer-nos del tabú que suposa. En la mort s'hi barregen molt temes en els que no vull entrar, però se'n parla poc, a ningú no li agrada pensar-hi i sembla quelcom que calgués eradicar, quan tots sabem que és l'única cosa segura que tenim en aquesta vida. A tots ens arribarà l'hora, no és discutible. Suposo que és per por a la pròpia mort que tenim aquests problemes i ens neguem també a la mort dels altres. És clar que no volem perdre ningú que estimem, però això es pot tornar una postura molt egoista. El voler morir, el desitjar-ho, encara s'entén gairebé com una malaltia, com els desitjos d'algú que no hi toca.

Si com a ciutadans d'un país tenim una sèrie de drets que ens permeten tenir una vida digna, per què no hem de poder tenir dret també a una mort digna? Però és clar, ningú no pot voler morir, a qui se li acudeix? Doncs a algú que està patint, algú que considera que si no hi ha cura pel seu problema, sempre hi ha una solució que pal·liarà tot el dolor. Algú per qui la mort serà un alliberament. Potser creiem que aquesta gent no s'estima la vida, però ens equivocarem de mig a mig. S'estimen tant la vida que saben que el que estan vivint no té res a veure amb la vida que tots coneixem, i per això volen allunyar el patiment, i deixar de no-viure en vida (biològica). Per què per por a la nostra pròpia mort hem de ser tan egoistes i obligar a alguna gent a mantenir aquesta situació? No haurien de tenir el dret a escollir? L'eutanàsia no hauria de ser un conflicte, més aviat hauria de ser una mostra de caritat i de la bona voluntat dels homes. És injust negar-li a algú el dret de deixar de patir.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Fingeixo en els massatges

Tinc un problema amb els massatges. Veig com tothom que li fan un massatge, ja sigui aficionat o professional, gaudeix de les pressions i les torsions, posa cares de plaer i afirma haver-se quedat com nou en acabar. I jo no conec aquesta sensació. No entenc què és el que m'ha d'agradar, ni que se suposa que he de sentir. El tacte de les mans a la pell és agradable, però més enllà d'això no sé quines sensacions són les que toquen. Segurament això va lligat a la meva incapacitat de relaxar-me i perdre el control del meu cos, fins i tot això he de controlar sempre!

Per això, he de dir que fingeixo en els massatges. No és que digui que m'han agradat molt, i faci teatre, però en demano i dic que estan bé. El problema és que no puc mentir i se'm nota a la cara que em quedo indiferent. Fins i tot fa poc me'n van fer un de 'professional', i no vaig trobar que fos res d'especial. Només quan em troben les contractures de l'esquena noto alguna cosa, una mena de dolor però que dóna cert gustet. No ho acabo d'entendre, perquè m'agradaria gaudir com tothom dels massatges, i em veig abocat a fingir, i acabo frustrat o pensant que l'altre no en sap prou. Sort que això no em passa en altres camps.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Relats conjunts, Àngels


- A veure, presteu atenció. Haureu de saber reconèixer l'afinitat entre els humans amb els ulls de l'enteniment, no amb els vostres propis ulls, perquè aquests enganyen. És per això que mentre duri el vostre entrenament haureu de portar els ulls tapats.

- Però profe, això és impossible, no ho podem aprendre això! -va queixar-se un petit àngel al fons de la classe-.

- No patiu, tots els que esteu aquí teniu aquesta capacitat, per això heu estat triats per aquesta difícil tasca, i descobrireu com n'és d'agraïda a la llarga. Tothom parlarà de vosaltres, ja veureu. Tots teniu l'arc preparat? Recordeu que el fil ha d'estar ben tensat, si no, no hi haurà manera d'apuntar. S'agafa així, ho veieu? Els d'allà al fons veieu la posició del colze?

- Sí, però practicarem abans amb els ulls destapats, no? -va preguntar un angelet més veterà, que se'l veia amb ganes de començar-.

- No. No volem que agafeu vicis. A més, a partir de demà practicarem ja amb mortals, és important que, quan més aviat millor, aprengueu a reconèixer els sentiments. Començarem amb humans ja enamorats, que ja han estat disparats almenys un cop. A aquests se'ls nota de tres hores lluny pobrets, i ho captareu de seguida. Un parell de sagetes més no els faran cap mal. Alguna pregunta més?

- És absolutament necessari que anem pràcticament despullats? Perquè això que creuen els de baix que els àngels no tenim sexe no és ben bé veritat... -deia preocupat un dels alumnes avantatjats, vermell com un pebrot-.

- No els diguis 'els de baix', ja saps que ara la forma correcta d'anomenar-los és 'humans' o 'mortals', com a ells els agrada que els diguin. I sí, és necessari anar vestits només amb la túnica de baix ventre. Però lligueu-vos-la bé, eh? D'acord, tot queda entès, oi? Podem començar? Hi ha algú que tingui dubtes? ... Gabriel! Miquel! Però és que sou aquí o què? Ja torneu a badar com sempre? Segur que no heu escoltat res del que he dit! Ai!! Amb la promoció tan bona d'angelets de l'amor que hi ha aquest any, i m'havíeu de tocar vosaltres dos! La veritat és que em sembla que no teniu fusta per fer aquesta feina. Us haurem de buscar una altra ocupació.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts, animeu-vos a participar!

divendres, 14 de novembre de 2008

Capritxets

No ho vaig poder evitar. Després de saber que tinc feina, un cop fets ja alguns papers (per estar-ne més segur, que mai se sap), vaig fer una cosa que sempre havia somniat de fer, que és anar a una llibreria i comprar-me tots els llibres que em vingués de gust. Pel camí vaig anar pensant alguns que sempre m'anava mirant, i al final en van caure 7. De butxaca això sí. Potser a algú li puguin semblar pocs. Jo asseguro que mai havia fet una cosa així, només pel plaer de comprar llibres, sense cap motiu ni necessitat; vicis que té un. Per si a algú li interessa, vaig completar la bibliografia de Ruiz Zafón, i també van venir amb mi Murakami, Martí Gironell i en Punset. I no serà perquè no tingui llista d'espera... però és que és més fort que jo.

Això em fa pensar en una petita reflexió que fèiem fa unes setmanes a ca la iruNa, relacionatda amb una cosa que molta gent reconeix per aquí. Ens agrada llegir, però passem molt temps mirant blogs, fent una bona repassada i comentant. He vist que molta gent diu que si no fos per això, llegiria molt més. Però que no llegim als blogs? I cal reconèixer que alguns autors i escrits són de gran qualitat. Per tant, quants posts llegits equivaldrien a llegir un llibre? Podria convalidar això? I és que realment, si tot el temps que passo llegint posts el dediqués a llegir, hauria de fer animalades com la de l'altre dia més sovint, o anar directament a treballar a l'FNAC.

dimarts, 11 de novembre de 2008

La importància d'un segon

Dilluns: Raquel
Dimarts: GG
Dijous: Txaro
Divendres: Xavi i per la nit, birreta amb qui s'apunti.

Si hi ha una definició de 'ser afortunat', és aquesta d'aquí a dalt. I no només. Qui va dir que les coses poden donar un gir inesperat en un segon, portava tota la raó. He trobat feina. Una feina bona, una feina que he aconseguit a força de currículum, i per la qual la meva formació em servirà i molt. Una feina per quedar-m'hi. I estic content, perquè tot i que no tot és bo, les coses sempre tenen tendència arreglar-se, i això ho demostra. Avui he estat signant papers, i començo la setmana que ve. I en tinc moltes ganes. Un lloc nou, gent nova, bones expectatives, i molta feina, però sense por, i amb tota la força que cal per tirar endavant un repte així.

M'agrada poder escriure aquesta notícia aquí per totes les mostres de suport que m'heu donat aquests dies (i sempre), i és que és un goig poder compartir-ho amb vosaltres. Un cop més he de donar les gràcies perquè l'estimació que em mostreu em deixa meravellat cada dia que passa. I avui aprofitaré per donar les gràcies molt especialment a la NeoPoeta, perquè veureu quin poema em va escriure ahir al seu blog, amb el nom de Good night, and cover yourself up. Si us plau, llegiu-lo, per mi és una joia. Gràcies pel detallàs, Neo.

Ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

Busca allò que et falta,
equilibra la balança,
una porta s'obre quan una altra es tanca,
lluita per no ser un més
en la llista dels caiguts.

No et preguntes el perquè,
però dónes voltes al llit,
i només pots dir a la lluna,
"Tapa't, i bona nit...
ja n'hi ha prou per mi"

Però... ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

Torna el maig traïdor
i es quedarà un temps, m'ho ha dit,
però respira, respira,
i inspira, el món es mou,
allò vell és nou,
no pensis en demà
i agafa-ho tot al vol,
no agafis el paraigües si plou,
tenim assecadora a cobro revertido
i un company molt divertido,
noies, nois, poetes, gats,
una colla, tots plegats,
no et volem trobar a faltar.
I per això... ets aquí, amb mi,
ja no has de patir.

I algú que toca i escriu,
diu:

"It's hard to hear but it's true,
there's nothing you can do,
so smile, smile...

Tomorrow you can die
but now you're alive,
so smile, smile...

Come with us, it'll change
we are the second chance,
so smile, smile...

Keep on smiling, little man,
soon you're gonna understand..."

I molt prompte, recordant,
serà un malson distant...

diumenge, 9 de novembre de 2008

Resta

Sense tenir massa clar el que vull dir, perquè de coses en podria dir moltes, però no vull, tinc la necessitat d'escriure, i si de vegades aquest espai em serveix per jugar, reflexionar o explicar records o històries, altres també em serveix com a teràpia. Què trist, però, no poder dir les coses tan clares com voldria, per la gent que sap que tinc aquest lloc, i que no he triat que em llegeixin.

És un dia de resta, i les matemàtiques no enganyen. Els canvis dels que parlava en el post anterior van en la direcció contraria, però hem d'entendre que són per bé, i suposo que ens ho haurem de creure, fins que no es demostri el contrari. Dels revesos de la vida s'aprèn, però m'agradaria tenir una temporada tranquil·la, i la incertesa que visc en aquest moment és tan gran que penso que mai havia crescut tant. I ja no tinc 20 anys per tenir tant poques coses segures. Sort que algunes em queden, però no parlem de coses sinó de persones. Persones que m'oferiran la seva mà perquè l'agafi si em cal. Persones que els falta temps per córrer a buscar-me si saben que estic caient.

Estic bé. De moment estic bé. Però és inevitable que una pregunta em vingui al cap: I ara què?

divendres, 7 de novembre de 2008

Primaveres a la tardor

Aquests dies no estic escrivint massa, no tinc idees, però segurament és perquè tinc altres coses al cap, coses de les que no vull escriure perquè em faria mal. Però m'adono que fa un temps enunciava canvis, i de canvis no n'han faltat, però em sembla que a dia d'avui cap d'ells no s'ha produït de la manera que jo esperava. I això era pel maig, i tot i que fa molt que no en parlo, el maig no ha acabat encara, i no sé quan acabarà. I potser serà moment de viure en un infinit maig, imaginant que els mesos passen al ritme que toca.

Res no funciona com voldria, i poca cosa hi puc fer. O potser sí que hi podria fer més, però no sé com, i no sé si en sóc capaç. Avui estic trist, i n'estaré. Però no perdo el nord, perquè sé que tot té tendència a arreglar-se, i me'n sortiré, costi el que costi, i de suport no me'n falta. No demano grans coses en aquesta vida, vull una existència tranquil·la, senzilla, i al final la tindré. El 'quan' és ja més complicat, però fins i tot això és qüestió de temps.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Anagrames de la nit

No ho he pogut evitar. Ho vaig veure a casa d'en Zinc, però és que després hi ha hagut gent que ha recollit el testimoni, com ell, i també ell, i m'han fet dentetes. Així que m'he posat a fer anagrames amb 'Bona nit i tapa't. Els resultats no són gaire lluïts, i com no, alguns estan agafats amb pinces, però té la seva gràcia, no? Aquí us deixo el que m'ha sortit:

Bona tinta i tap (parlem d'un bolígraf dels bons!)
Pinta bona tita (i no ho dic per mi, eh?)
Tatiana, bon pit! (ja us ho imagineu, oi?)
I botant, patina (i van perdre el partit)
Pinta't la boina (que és molt sosa)
Tanit, bona tipa (i això que no la coneixeu!)
Tània bat Pinto (ja sabem que el segon porter del Barça no és massa bo)
Bo, ni atipa tant (no és gens greixós!)
Noi, pitant: bata (és millor que te la posis)
Apa, bota Tintin (és que se li ha de dir tot)
Bona nàpia, titi (ja s'entén, no?)
Anota 'b' i pinta 't' (algú em pot donar una explicació?)
Banana, pito, tit... (ja sabeu com continua la llista, oi?)
Batí no. Ni tapat. (En boles, vaja)

Buf, no ha estat fàcil. Si a algú se li acudeix algun altre anagrama amb el nom del meu blog, l'afegiré a la llista. I si no, ja sabeu, podeu fer la prova amb el vostre, que segur que us sortiran coses ben curioses. No és un meme, però ja ho comença a semblar.


A posteriori

Aquí teniu els vostres anagrames del Bona nit, moltíssimes gràcies!

Pitant! Tia bona! (toca el clàxon quan la vegis) (Sr. Català)
Bo. Ni patia tant. (estava totalment recuperat) (La Bruixoleta)
Ni botant, atipa! (El veí de dalt)
Nata bona, Pitit (Ballerinadeplom)
I bon àpat? I tant! (un dinar de senyor sempre ve de gust) (Laia)

Especial (Assumpta)
Toni, pinta bata (Toni, pinta la paraula "bata")
Abi no pita tant (Abi -diminutiu d'Abigail- pita menys que els demés)
Boni patia tant!! (En Boni -diminutiu de Bonifaci- era molt patidor)
Tina, piba tonta (D'aquesta no cal explicació, eh?)

dissabte, 1 de novembre de 2008

Paraigües no!

Un altre dia de caminar sota la pluja i de roba molla als estenedors. I és que portem una setmaneta... No em disgusta caminar sota la pluja, diria que pot ser fins i tot agradable, si no fos per les conseqüències que comporta. El que em molesta és que se'm mulli la bossa o el que sigui que porti, i malauradament, gairebé mai surto de casa sense algun apendix per l'estil. Mai no porto paraigües; ni en tinc. Li tinc molta mania a l'andròmina aquesta, prefereixo mullar-me.

Quan anava a l'escola, portava sempre un motxilot a l'esquena que pesava més que jo. Res estrany, perquè molts nens anaven igual, però jo era amant de portar tota mena de coses, just in case. Això em va durar fins a l'institut, que carregava apunts de tot el curs, i no hi havia manera de deixar res a casa. Manies meves, sí, però d'alguna manera no volia que em fes falta alguna cosa, i no portar-la a sobre. Una de les coses que vaig carregar durant anys i panys era un paraigües plegable, tant si plovia com si feia un sol espatarrant. I el cas és que tot sovint, quan plovia em feia mandra treure'l, i em mullava igualment. Però el paraigües continuava amb mi, fins que després de molt de temps, que no sabria determinar, me'n vaig cansar i el vaig fer fora de la motxilla. Des de llavors no he tornat a agafar un paraigües mai més. He fet servir esporàdicament el d'algú altre, però de vegades camino sota la pluja amb algú amb paraigües al costat, ja que, total, per mullar-nos els dos, millor que es protegeixi bé un de sol. Però mai he agafat un paraigües de casa per iniciativa pròpia, i ja no parlem de "l'agafo que sembla que plourà". Que no, que els tinc mania. Paraigües no!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Dit i fet

Antònia Font ha obrat un nou miracle avui, i ja en són tants que s'hauria d'anar plantejant la seva canonització. Hi ha èpoques dolentes i grans diferències que només es poden solucionar amb les petites coses, i això em fa pensar també en Breakfast at Tiffany's. Perquè avui he vist com et brillaven els ulls, i feia massa temps que no ho veia. Ha esta la música dels mallorquins, les nostres mirades intenses i els meus balls absurds i totalment arrítmics el que t'ha tornat el somriure als llavis i la tendresa als gests. I tot d'una, ha estat com si sortís un sol radiant en un dia molt gris com el d'avui, però era la lluentor dels teus ulls la que ha il·luminat tota la sala. I ho fas expressament, jo ho sé, perquè saps que em perds quan sota les dificultats deixes entreveure la teva felicitat. Perquè era felicitat el que percebíem, i la cara t'ha canviat del tot. D'aquí, a passar a riure i a compartir jocs -quina ironia, tenint en compte l'anterior post- ha estat dit i fet. Què hi ha de més maco que quedar-se amb el bon sabor de boca de cantar plegats, i riure i d'entendre'ns amb poquet? Era un dia que necessitàvem, i en necessitarem molts més com aquest. Quan vulguis, ja saps, tu turu ru...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sempre ens quedarà jugar

Fa uns dies, la Instints em va fer recordar un petit detall de fa molt temps, d'aquells que es queden perduts per la memòria, i ja li vaig relatar a mode de comentari. Ara m'agradaria deixar-ho aquí escrit, perquè és d'aquelles coses que potser m'agradarà recuperar algun cop, i aquest blog em serveix de magatzem de records.

Al seu post, que es diu 'El club', parla de comunicació entre parelles, i de maneres que a ella no li agraden. Les seves paraules em van fer pensar que fa uns quants anys, quan treballava de cambrer en un restaurant per fer diners durant l'estiu, vaig sentir una cosa que em va agradar molt. Hi havia una parella d'avis que venien un cop per setmana, sempre el mateix dia, i sempre els donàvem la mateixa taula, que per mi era la d'ells. Eren força grans, i els recordo una mica castigats per la vida. Tot i així, se'ls veia desperts i espavilats.

A força de servir-los plats, vaig observar que es passaven els sopars jugant a jocs de paraules. No recordo massa bé de què anaven els jocs, però sé que em va sobtar. La mestressa, que també ho veia, i que els coneixia de feia temps, els va acabar preguntant per què jugaven. L'home, rialler, ens va explicar que feia tant temps que anaven junts que ja no tenien res nou per explicar-se, i que així es distreien.

M'agradaria recordar perfectament les seves paraules, però malauradament no és així. De totes maneres, em va agradar aquesta resposta, i vist després dels anys passats, encara m'agrada més. El temps fa que les parelles esdevinguin un de sol, però sempre cal trobar al·licients a la vida, encara que sigui a través de la competició.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Si no ens ho creiem nosaltres...

Cada matí em miro els diaris esportius digitals, i si he de triar, em quedo amb el Marca que em sembla més seriós, tot i ser de Madrid, que els d'aquí, que no són més que TBOs del Barça. Aquest any m'he tornat a aficionar a l'equip. L'any passat, de bon inici, no li vaig prestar atenció, i sort en vaig tenir, perquè em vaig estalviar moltes misèries. Aquesta temporada, però, des de la pretemporada que intento seguir l'evolució, com havia fet anys enrere. I torno a estar de sort, ja que ens estan fent gaudir força.

Però l'eufòria porta a coses que no m'agraden gens. Han sortit els nominats a la Pilota d'Or, un premi individual que dona cada any la revista France Football al millor jugador de les lligues europees. Del Barça n'hi ha tres, Messi, Eto'o i Xavi, i el bon moment fa que hi hagi possibilitats que algun d'ells el guanyi. En Xavi porta molts anys demostrant que és una garantia al mig del camp blaugrana, tots els entrenadors hi han confiat cegament, a diferencia d'altres presumptes cracks, i això diu molt d'un jugador. Millor jugador de l'Eurocopa, un referent dintre i fora del camp, una presència que es troba a faltar molt, massa, quan no hi és... Però no, els diaris esportius de Catalunya fan campanya perquè el guardonat sigui Leo Messi, un xaval de 21 anys que ja pot ser el millor jugador del món, i cobra com a tal, però que té tota una vida futbolística per davant. I millor que es dediqui a això, perquè és més ruc que una sabata.

Bé, sense entrar en desqualificacions personals, em resulta molt difícil d'entendre com els nostres propis diaris no aposten pel jugador de casa, català, i que té certs números per, si més no, quedar ben classificat. I ja ho sé que en Messi també és de la pedrera, i no pretenc menystenir-lo pel fet de ser argentí, però és que ell ja la guanyarà, i més d'un cop si segueix així! Per una vegada que un català té opció a aquest premi, i ha de ser des de Madrid on valorin més el jugador! En Xavi està en el millor moment als seus 28 anys, és admirat a tot Europa menys aquí, i ja és hora que valorem el que tenim. Potser és que pensen que no li donaran mai a ell, i donen suport a un que sí que pot guanyar, però si no comencem a reivindicar-nos nosaltres mateixos...

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Jo shóc en Blooog


Holaaa shóc en Blooog, i avui que en XeXu eshtà despishtaaat, m'he posat a eshcriure jooo, perquè ja he après com esh fa de tant veure'l a ell. Shóc un gat felish de la vidaaa, o això em diuen. Però també em diuen que shóc un gosshet perquè m'agrada que em tirin coses i anar-lesh a buscaaar, i perquè no sé miolar gaire bééé, i de vegades shembla que bordi (gui! ua! mi!). M'encaaanta que em rashquin l'esquena i em toquin la panxa, ja ronronejo en veure'ls veniiir. Shempre em diuen que eshtic graaas, però esh que en Bamboo no menja gaire, i el pinsho no es pot quedar allà al plateeet. Ésh boníssim el pinsho de règim que ens donen, m'agrada més a mi que en Bamboo, que sempre eshtà malaaalt i pren drogues. No entenc quina mania té el meu germààà de suïcidar-se, i a marxar de casa cada cop que obren la portaaa. Shegur que no podria eshtar millor enlloooc.

Tampoc no shé que té de dolent robar xinxetes de shurooo i gomesh de cabeeell, em renyen i no shé per quèèè, ésh dolent robar coses i amagar-lesh? Altresh coses que m'agrada fer shón destrossar rotllesh de papeeer, fer-losh miquetesh ésh molt divertiiit! Tirar l'aigua de beure per terraaa i mullar-me lesh potetes ésh geniaaal, i rebolcar-me per terra quan han fregat tambééé. T'ambé m'agrada mooolt jugar a barallar-me amb el meu germààà, sobretot quan els pares van a dormiiir. Però jo sóc més obedient que el Bamboo, ésh un gat molt doleeent, i no fa mai cash. Shempre em diuen que shóc molt boneeet, i parlen bé de miii. Em fan moixainesh tot el dia i diuen que she'm menjarien, eshpero que no sigui veritaaat.

El que he de reconèixer és que shóc una mica 'torpeee', shempre caic i em foto patacadesh. Moltsh cops caic del llit mentre m'eshtirooo, o no arribo allà on vull quan shaltooo. Ésh per això que no m'atreveixo a pujar a la barana del balcóóó, shóc força poruc, no com el bamboo que no té por de reees. Vaig a veure shi shé publicar això, deu sher aquesht botó taronja, oiii? Eshpero no equivocar-meee...

Blooooog!!!! Què estàs fent a l'ordinador!! No apretis aquí...!!!

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Consells

Sempre he tingut tendència a donar consells a tothom que m'ha vingut a explicar coses. M'interesso per les persones, i això fa agafar certa confiança. M'és fàcil fer-me una idea de les situacions, i penso com es poden solucionar. Però en canvi, quan he estat jo el que necessitava consell, sempre m'ha servit més que m'obrissin la ment, que em fessin veure les coses des de molts angles diferents, de manera que amb una visió més àmplia, és més senzill veure el camí a seguir. Amb el temps he decidit fer això quan algú em busca, provar d'eixamplar les mires perquè l'altra persona trobi la solució que més li convingui. Tot i així, és normal que massa sovint se m'escapin consells, que no deixen de ser una visió única, i en aquest cas, la meva, de les coses que passen.

Però el que més em sorprèn de tot, és com de fàcil em resulta donar consells, i què difícil aplicar-me'ls a mi mateix. Quan es tracta d'un altre sé de seguida el que cal fer, però per mi no hi ha solucions, tot és complicat i tot és costa amunt. Si veiés amb la mateixa claredat el que he de fer, potser arribaria més lluny, podria fer molt més, o com a mínim, tot seria molt més ràpid.

dijous, 16 d’octubre de 2008

F.A.Q. castelleres

Saber-se el vocabulari casteller és una mica rotllo. Qui més qui menys, ha sentit campanes, i algunes paraulotes són conegudes per tothom. El que passa és que hi ha unes quantes preguntes tòpiques que els castellers sempre hem de sofrir, i he pensat que seria un bon moment per dir-ne alguna cosa, i a veure si així, ens n'estalviem alguna de tant en tant.

Quan conegueu un casteller, si us plau, no feu més la típica pregunta-broma: "Ah, ets casteller, i de què fas, d'enxaneta?" D'acord que jo sóc baixet, però ens la fan a tots, i cansa, cansa una mica. Suposo que deu sonar graciós, però ens l'han fet tants cops, que ja no sabem quina cara posar. Hi ha moltes posicions al castell, i a menys que parleu amb algú d'uns 8 anys, no cal posar-se en evidència amb una broma tan suada. Per endavant, gràcies a aquells que a partir d'ara no facin més aquest comentari.

Una altra cosa que ens pregunten és la nomenclatura dels castells: "Això què és, un 8 de 3, un 7 de 6?" És sabut que els castells s'anomenen amb dos xifres, però perquè us en feu una idea, i sense que en sàpiga el motiu, la primera que es diu és el número de persones per cada pis, i el segon, el número de pisos, tenint en compte que la canalla de dalt compta com a tres pisos (els dosos, l'aixecador, i l'enxaneta). Per tant, un 3 de 8 és un castell de vuit pisos, cinc d'aquests pisos amb 3 persones a cada pis, i a sobre, els dos dosos, l'aixecador i l'enxaneta. Proveu-ho, no és tan difícil.

Finalment, una altra pregunta que ja denota una mica més de coneixement, o d'interès, però no per això menys repetida és: "Què són el folre i les manilles?". La majoria de gent ja sap que un castell sol tenir una pinya, que és tota la gent que aguanta des de baix l'estructura del castell (tronc i canalla). En castells grans es fa necessari que pugi sobre la pinya una segona pinya més petita, i això seria el folre. Seria com agafar tot un castell bàsic i posar-lo sobre tota la gent de baix, amb pinya i tot (no és tan senzill, és clar). Les manilles serien un tercer pis de pinya sobre el folre, reservades a castells molt difícils. En una ocasió es va veure un quart pis de pinya que es va anomenar puntals, però això ja són conceptes avançats.

Res, que ara ja no us cal fer aquestes preguntes, que ja en sereu uns experts. Ara que, si teniu dubtes, o qualsevol altre pregunta que us vingui de gust fer, gustós us la respondré.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Passen, tanmateix

Et vaig conèixer a la universitat, i poc temps després vam anar a fer un primer cafè. De seguida semblava que ens coneixíem de feia molt temps. Parlaves molt, i jo t'escoltava sense saber massa què dir, però és que s'està nerviós les primeres vegades. I li vam agafar el gustet a això de quedar, i aviat va haver-hi més cafès i més trobades. Però el nerviosisme no marxava, i els nervis començaven a parlar per si sols. I un dia em vas voler acariciar la cara, i no et vaig entendre. Convençut, vaig abraçar-te, i a tu et va agradar, encara que no se t'havia passat pel cap. Ja era massa tard per tornar enrere.

I va venir un primer petó, barrejat amb esquivades, seguit de molts altres i molta felicitat. I va venir el no estar segurs del que estàvem fent i el quedar com a amics, potser per descobrir que no en volíem ser d'amics, i les llargues converses d'amagat, i el trobar-nos a faltar. Eren temps estranys i de descobrir moltes coses.

La nostra separació, després d'una època molt intensa, semblava molt traumàtica, i no ho va ser. No vam aconseguir mai separar-nos, però no podia ser. I com és ben sabut, les coses que no poden ser sempre ens acaben enganxant. Ara només puc pensar en aquelles èpoques amb nostàlgia, i amb un somriure als llavis, perquè hi ha situacions i hi ha experiències que mai ens podem penedir d'haver viscut. No sé si les coses passen perquè passen o perquè han de passar. Però no m'importa.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Gràcies x2

Per parlar de c@ts, avui ho he de fer de dues maneres diferents.

Com a part de l'equip gestor del blog c@ts:

És un plaer per mi escriure aquestes paraules després de tots aquests mesos lluitant per tirar endavant el projecte. Hi ha moltes coses per les que he de donar les gràcies, i vull començar pels meus companys, que han treballat moltíssim perquè avui es pugui tancar feliçment la primera temporada de c@ts. A tots ells, moltes gràcies per la implicació i l'esforç. També vull agrair a tothom que ha participat en les diferents parts del procés, en la difusió, en les propostes, en les votacions, en els suggeriments... sense tots els que heu anat caminant amb nosaltres no hagués estat possible, i en definitiva, és per vosaltres que valia la pena seguir endavant. Agrair-vos a tots el bon joc, el participar sense ànims de fer trampes, pel simple fet de triar els blogs que ens agraden. Hem tingut alguns problemes, però en general, la bona voluntat demostrada és digne d'admiració. I m'hi podria passar hores, però ja m'enteneu. Això pretenien ser uns premis de tots i per tots, i crec que en gran mesura, ho hem aconseguit. I no s'acaba aquí. Si vosaltres voleu, seguim endavant. El meu agraïment més sincer a tots.


Com a humil blogaire:

Rebre aquest premi que avui em regaleu és per mi tot un honor, i una responsabilitat. Em costa trobar paraules per expressar el que he sentit en veure el suport que ha rebut el meu petit espai, tant a la fase de propostes com a la votació final. Hom no és massa conscient del nombre de gent al que poden arribar unes paraules escrites a partir d'unes idees que es trenen amb l'experiència diària, unes idees que signifiquen molt per mi, i que ara tinc on desar-les. Em sorprenen cada dia els comentaris que rebo, les mostres de suport i les discussions que de vegades generen els meus escrits. Confesso que ni m'ho podia imaginar, però que em fa feliç que la gent es senti a gust a casa, que els agradi el que llegeixen, i pensin una mica en el que s'hi troben. No m'ho hagués pensat mai, però em teniu en un núvol. Aquest premi és molt especial per mi, perquè si hi havia alguna categoria en la que encaixés el meu blog, aquesta era la de blog reflexiu. A més, per sorpresa meva, també vaig sortir nominat a blog sentiment, i he obtingut uns resultats prou dignes, dels que estic molt orgullós, especialment per la competència que hi havia en aquesta categoria. Però com ja he comentat en alguns llocs, sortir nominat ja era un grandíssim premi, ja que demostrava tenir el suport i l'estimació de la gent, i això m'arriba al fons del cor. Què hi pot haver de més maco? Així que gràcies, moltíssimes gràcies a tots els que heu pensat en mi, heu cregut en mi, i m'heu fet guanyar aquest premi, de veritat que m'heu fet molt feliç.


dijous, 9 d’octubre de 2008

Relats conjunts, Cavall


Com cada dia, en Roc va arribar a casa després de l'institut. La parada de l'autobús no era lluny del mas on vivia amb els seus pares, les seves germanes petites i el seu avi patern. La seva era una família de llarga tradició camperola, i la masia havia passat de pares a fills generació rere generació. Mentre passava per fora el tancat, mirava la gran casa que algun dia seria seva, amb els estables, el corral i totes aquelles hectàrees de terreny dedicat a la vinya. Aquell dia, però, tot semblava tenir un color diferent.

La seva mare li tenia el dinar a taula, i va passar com una exhalació pel menjador de casa, va engolir els dos plats pràcticament sense dir res, va acabar i se'n va anar, sense menjar postre, dient que no, ja sortint per la porta, a la fruita que la seva mare li oferia. Estava nerviós, es comportava de manera estranya, però tots a casa eren conscients que l'adolescència és una època complicada. Ningú no hi va donar més importància, però per en Roc aquell era un dia diferent. Va sortir de la casa i va encaminar els seus passos cap el corral.

Milers d'imatges li venien al cap. Les gallines, els seus companys de classe, els conills, els cotxes, els abeuradors, les faldilles curtes, el pinso, la ciutat... No ho volia tot allò, no es volia quedar entre animals i pudors tota la vida, no volia ser només una baula més d'aquella cadena infinita. El seu desig era marxar a la ciutat, viure la vida, i tant aviat com pogués ho faria. Però no ho podia dir als seus pares, ells no l'entendrien. Els seus companys es reien d'ell, no volia ser més aquell noi de poble, aquell pagerol, ho odiava. Sempre es ficaven amb ell, però això canviaria. Els demostraria que podia ser com ells, que no ets d'allà on neixes, sinó del lloc on decideixes ser.

Al corral no va trobar cap lloc prou resguardat, necessitava amagar-se. Va anar cap els estables i va entrar en el compartiment separat on s'allotjava el seu cavall preferit, un animal preciós i altiu anomenat Chronos, nom que ell mateix li havia posat. Es va asseure sobre un grapat de palla i va treure de la butxaca la bosseta amb pols marronosa. Tal com havia vist fer als seus companys, va agafar-ne una mica amb el dit índex, i per uns instants, s'ho va mirar, gairebé amb ràbia. Volia demostrar que era com ells. S'ho va portar al nariu, i va aspirar amb força. Passats uns segons, li va semblar que no n'hi hauria prou, i va repetir l'operació un cop més.

Es va quedar assegut on era, mirant el seu cavall. Sabia que el MDMA trigaria una mica a fer efecte, però abans del que es pensava es va començar a sentir malament, una mica marejat. Les pupil·les se li van dilatar i la realitat se li començava a distorsionar. Mirava el seu cavall, i veia com es deformava, creixia, s'elevava i les potes cada cop se li engruixien més. En Roc romania assegut, amb els braços caiguts als costats. No entenia com, però sense articular paraula, el seu cavall s'hi comunicava, es sentia molt a prop seu, i l'animal li deia que no estava fent bé, que allò que feia no era propi d'ell, i que no havia d'assemblar-se a ningú que fes aquelles coses. En Roc assentia en silenci davant el sermó silenciós d'en Chronos, i no podia fer altra cosa que donar-li la raó.

El seu avi el va trobar inconscient al cap d'unes hores, allà a l'estable. Tots es van preocupar molt per ell, però en Roc no va confessar mai què havia fet. Tampoc no va caldre. Sabia que havia estat la primera i la darrera vegada que ho faria.


Aquesta és la darrera proposta de Relats conjunts! Participeu-hi!!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

La caiguda

Fins i tot els castells donen motius per pensar. Sigui allà o en qualsevol lloc, hi ha persones que són incontestables, que se'ls valora pel que són i pel que han estat, per un bagatge estel·lar que els ha donat la confiança de tothom, i sembla que, per temps que passi, són pilars que no es poden enderrocar, que no tenen escletxes ni fractures.

Aquesta confiança es torna cega, i el més probable és que et culpin a tu si t'atreveixes a posar en dubte la vàlua d'un puntal, o ja no tant, sinó que simplement consideres que està passant el seu moment, i que ja no és un abanderat. Costa d'entendre que algú que està al cim potser ja no és el que era, i la gent no s'ho creu, insisteixen que no pot ser culpa seva, i que has de set tu que no ho fas bé. I el problema que pots tenir és que els acabis creient.

No per notar-ho abans s'ha d'estar equivocat, i si a sobre no ets l'únic que ho nota, això dóna més força als teus arguments. Tot i així, i ha gent que no canvia d'opinió fins que les coses, o les persones, cauen pel seu propi pes. Ja s'ho trobaran.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Concurs 2008

Aquest cap de setmana es fa el concurs de castells a Tarragona. He vist que se'n parlava a diversos blogs, però em ve de gust fer el meu propi comentari al respecte. Pels que no ho tinguin present, la ciutat de Tarragona acull un concurs casteller cada dos anys (els anys parells), que sempre és a principis d'octubre i que es celebra a la plaça de braus. A aquest concurs es guanyen el dret a participar-hi les 18 colles millor classificades segons l'índex de l'organització, en funció dels castells realitzats aquell any, amb dues excepcions, com que l'organització del concurs va a càrrec de les quatre colles de Tarragona, aquestes participen sempre, i dues d'elles, Castellers de Sant Pere i Sant Pau i Xiquets del Serrallo no es guanyarien mai el dret de participar-hi, però hi són. També hi ha colles que declinen la invitació, és clar, però la majoria que poden hi van.


Imatge del flickr

És un esdeveniment que tots esperem. Encara que diguem que els castells no són per competir, les rivalitats hi són, i en alguns casos molt fortes, com la que tenen les dues colles de Valls, o la de Castellers de Vilafranca amb la resta del món. El concurs puntua els castells, i fixa penalitzacions; té les seves normes, com és normal. El problema és que aquestes normes valen només pel concurs, però després tendim a generalitzar-les per qualsevol actuació castellera, i no hauria de ser així.

El cert és que el format del concurs fa que l'esdeveniment casteller més important es converteixi en una tortura, ja que es comença relativament d'hora al matí, i s'acaba a mitja tarda, i això són moltes hores de peu, sota el sol (tot i que aquest any actuarem ja sota cobert, sembla ser), i si no ets previsor, sense menjar. A cada edició es van afegint mesures per agilitzar el certamen, però de moment han tingut poc èxit, veurem aquest any. És esgotador i no apte per gent poc aficionada. Però déu n'hi do l'afluència de públic que hi assisteix, que per un dia, es comporta com si veiés el més important dels esdeveniments esportius. Animen, aplaudeixen, escridassen... el que calgui. I no ens enganyem, pels que fem castells, aquesta és una oportunitat de veure coses mai vistes, i d'assistir en directe a intents de castells espectaculars i d'altíssima dificultat. Així que tot i la tortura que ens espera, d'una edició a l'altra ja no ens recordem d'això, i només pensem en l'espectacle que veurem, i en el que participarem. Així que desitgeu-me sort, que a millor classificació, més diners per la colla, i paguen força bé aquests de Tarragona!

dimarts, 30 de setembre de 2008

Llibreries

Què tenen les llibreries que sempre que passo per davant d'una, no puc evitar entrar-hi? Algú més té com a afició anar a remenar llibres? De vegades ja vaig a això, i generalment no surto amb les mans buides, però és passar davant d'una llibreria que em trobi, i alguna cosa m'empeny a entrar. I remeno, i descobreixo llibres, i llegeixo contraportades i veig els mateixos llibres un cop i un altre, però tot i així els torno a mirar. I no ho entenc, perquè no tinc temps material per llegir tots els que tinc pendents a les estanteries de casa, però cada cop en sortiria amb un sac ple. Sort, o desgràcia, que tampoc tinc diners per comprar-ne, i m'he de reprimir. Si tingués les butxaques plenes, potser no em compraria més roba, ni sortiria més, ni em pagaria altres capritxets, però cada cop que trepitgés una llibreria, m'emportaria amb mi alguna nova història, un altre tresor.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Un tret

Quan es va sentir el tret, vaig mig aclucar els ulls i una ganyota se'm va dibuixar a la cara, al mateix temps que retreia el cap de manera pràcticament imperceptible. Va ser l'únic que es va sentir, ja que just després de desaparèixer l'eco, es va fer el silenci absolut. Vaig quedar-me palplantat i em preguntava què havia passat. Si no sabés d'on havia sortit el tret, hagués pogut pensar que res de tot això anava amb mi.

Alguna cosa no anava bé, i no entenia per què. Vaig posar-me les mans al ventre, on un pessigolleig començava a fer-me la guitza. El pessigolleig va transformar-se en cremor, que augmentava mica en mica, poc a poc però de manera constant. Començava a sentir un dolor que em desfigurava la cara, però no vaig tenir clar què passava fins que vaig tenir les dues mans obertes davant de la cara. Sang. Sang que em gotejava d'unes mans completament vermelles.

No va ser fins llavors que em vaig mirar la zona que cremava. En una arrencada d'humor negre vaig pensar que aquella camisa ja no la podria tornar a fer servir, i vaig esbossar un somriure, tot i que la visió que tenia era més aviat per plorar. En aquells moments tot era de color roig. Una glopada em va fer apartar la vista, i un líquid dens i calent va començar a brollar per les dues comissures dels llavis. El dolor a aquestes alçades era insuportable, i se'm va ennuvolar la vista.

Vaig caure de genolls a terra, amb els braços morts a cantó i cantó, amb la mirada perduda, sobre un bassal de sang tèbia. El tors em balancejava a dreta i esquerra, amb el cap caigut endavant. No vaig trigar a caure sense poder frenar l'impacte amb les mans, impacte per altra banda, que no vaig notar. La visió borrosa va tornar-se en foscor, la llum es va apagar com en un televisor vell. I després... després res.

dijous, 25 de setembre de 2008

Llegats

Hi ha molts blogs que em fan pensar i que em fan venir ganes d'escriure sobre un tema que he llegit en un post. Aquest cop ha estat a casa de la PetitaCriatura, que parlava de llegats. Efectivament, com ella diu, no cal que una persona mori perquè ens deixi alguna cosa en herència. Sóc de l'opinió que tothom que es creua a la nostra vida ens aporta alguna cosa o altra, bona o dolenta. Ens creem la nostra manera d'entendre el món en funció de totes les nostres influències, i el primer exemple el tenim amb la família. Quantes vegades ens descobrim actuant com el pare o la mare, i ens agrada o no, però ens adonem que ho fem. Genètica? En part, però segurament és més la influència que ens han fet.

Després, totes les relacions socials que tenim ens condicionen, ja des de ben petits. Què dir de les males companyies, de les bones influències i totes aquestes coses que diuen les mames, però que no estan mancades de sentit? En funció de qui ens envoltem, ens tornarem d'una manera o d'una altra, i s'ha de tenir molta voluntat per saber defugir aquelles persones que no ens convenen. El sol fet de saber que no ens convenen, ja és tot un què.

I què dir també de les relacions que tenim? Ens marquen moltíssim i hi ha llasts que arrosseguem d'unes a altres. Alguns aprenentatges són bons, i ens ajuden a no cometre els mateixos errors, i alguns valors ens seran molt útils, però d'altres fan que canviem la nostra manera de funcionar, com la desconfiança o la gelosia, que sens dubte ha estat el llegat d'algú, que bé se'l podria haver quedat per ell.

En definitiva, i per no allargar-me, de tothom rebem alguna cosa, que acabarà formant el que som, com un collage de totes les persones que s'han creuat en la nostra vida. Si ens faltés algú, ens faltaria una part de nosaltres. Les virtuts, els defectes, tot el que tenim ens pot venir d'altres persones en forma de llegat, de manera voluntària o involuntària, però som el que hem après, i el que encara ens falta per aprendre.

dilluns, 22 de setembre de 2008

La sort no existeix

Tothom ha de ser conscient de les seves limitacions. Quan això s'estén a un grup molt gran de gent, aquestes limitacions encara haurien de ser més evidents, però sempre hi ha algú que li costa veure-les. Sóc d'una colla castellera que tradicionalment es preocupa massa per un sol dia de l'any i massa poc per tota la resta. Hi ha qui s'esforça perquè això no sigui així, per fer les coses com cal, i és que només hi ha una manera d'arribar on volem, i aquesta és el treball constant i l'esforç col·lectiu i en una mateixa direcció. Quan això no hi és, potser ens hauríem de replantejar els objectius.

Ho hem intentat, un cop més semblava que ho teníem a l'abast, però només era enganyar-nos, perquè no estàvem preparats per uns objectius tan ambiciosos, aquest any no. I com molt bé em va dir algú per telèfon a hores ja intempestives la vigília de la diada, la sort no existeix, ens l'hem de buscar. Em sap greu haver de dir que no l'hem buscat amb la intensitat que calia, i no es pot esperar que tot es resolgui en dos assajos, molt bons, això sí. Fins i tot jo m'ho vaig creure, però la manca de preparació es va fer més que evident a l'hora de la veritat, i caldrà fer molta, molta feina si volem acabar aquest any amb certa dignitat.

No dubto de la bona voluntat i de l'empenta d'alguns, però estan totalment mancats de les dosis de realisme necessàries per entendre la situació que vivim, i després de l'eufòria que hem viscut, veurem com afronten aquesta primera sotragada, i la que vindrà després, quan el gruix de gent que hem tingut en una setmana desaparegui altre cop, com si res no hagués passat.

I aquest és any de concurs de castells a Tarragona, i m'agradaria que hi féssim un bon paper, però ja sabem que això per nosaltres és secundari. Sé que no podem competir amb segons quines colles, però carai, que allà s'hi va a donar el do de pit, i per anar a fer acte de presència simplement no caldria aguantar 8 hores sota el sol a la plaça dels braus. Ara que, diuen que l'estan cobrint, a veure com la trobem. Però les 8 hores no ens les treu ningú. Espero que anem a totes i que comencem a recuperar l'orgull perdut, que falta ens fa.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Fent ciutat


Quina millor manera de començar les festes que fent ciutat? Visita al Parc Güell, que me la devia de fa molt temps. Un bon inici d'un cap de setmana que promet tenir una mica de tot. Els núvols negres han refredat l'ambient per demostrar que l'estiu queda lluny, i que la tardor arriba amb força. Sessió fotogràfica i passejada agradable, amb promesa de recórrer els indrets d'una ciutat massa estimada per conèixer-la tan poc. Seguir immortalitzant-la i guardant record en imatges, tenir l'ànima de tots els racons robada per la càmera. Ja queda menys, però sortosament encara queda molt.

Bona Mercè a tothom!

dimecres, 17 de setembre de 2008

Veterinaris i metges

Les dues bestioletes que corren per casa no acaben d'estar fines. Avui ha tocat anar al veterinari, perquè de vegades ja fem el burro prou a l'hora d'anar al metge, almenys que ells no pateixin. Hem estrenat centre, una clínica veterinària que tenim a prop de casa, i la veritat és que n'hem quedat molt contents. La primera visita ha estat molt productiva, i el professional que ens ha atès, ha sabut mirar amb perspectiva tots els problemes que nosaltres li hem relatat.


Sempre busquem el millor pels nostres, i com que els gatets són de la família, volem que estiguin perfectament. Ens ha convençut aquest centre, i els portarem sempre aquí a partir d'ara. Igual que passa amb els metges, n'hi ha alguns que et generen més respecte i et deixen més convençut que altres. No acabo d'entendre massa bé per què és. Per l'aparença? Per com et parlen? Pel ventall de coneixements que semblen tenir? De tres veterinaris que hem visitat, tinc tres possibles diagnòstics pel problema que té en Bamboo. Per què és que em crec més el que m'ha argumentat un home que era el primer dia que veia?

No suporto sortir del metge pensant que el paio que m'atén no en té ni idea. Això en part pot ser per deformació professional, el fet de tenir uns coneixements en la matèria pot fer que desconfiïs una mica del que et diuen, però amb el meu antic metge de capçalera això em semblava preocupant. Ma mare n'estava molt contenta, però crec que era només perquè es feia el simpàtic, i perquè li feia receptes de manera ràpida. A mi, a part de caure'm com una puntada de peu a l'entrecuix, em semblava un impresentable i un incompetent. I a aquest home confiava la meva salut. Sort que no em poso massa malalt, i quan ho estic no me'n preocupo massa. Potser si el meu metge em generés confiança hi aniria més.

Ara ja no tinc el mateix metge, i a l'actual només l'he vist un cop, i no me'n vaig formar cap opinió. Però ja que jo no em cuido massa, almenys m'asseguro que els gatets estan en bones mans. El veterinari m'ha semblat seriós, preparat i m'ha generat confiança per com em parlava i el que m'explicava. Espero que quan necessiti un metge, me'n trobi un així.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Diuen que l'estiu s'ha acabat

Avui que molta gent torna a l'activitat habitual, especialment a les escoles, i que s'acaben les jornades intensives i tornarà la rutina, jo plego de treballar. S'ha acabat l'estiu, dia de reunió per veure com ha anat, uns copets a l'esquena, i fins l'any que ve si Déu vol.

Ja vaig explicar que havia agafat una feina d'estiu per motius purament econòmics. Tenia els meus dubtes, però he acabat fent-ne una valoració força positiva. Voldria destacar certs aspectes de la feina en si que m'han sorprès, i també el bon ambient que hi ha hagut amb la majoria de companys. Només amb una persona s'han generat tibantors, però estic segur de no haver estat jo el causant d'aquestes, i que més aviat van ser fruit de la seva prepotència i mala educació. Però en la reunió final amb els caps totes les coses dolentes han quedat emmascarades (tot i que ens temíem alguna sorpresa de darrera hora), i tots els companys ens hem comportat. A més, ens han felicitat per la feina feta, estan molt contents de com hem funcionat, i compten amb nosaltres per l'any vinent.

L'any vinent... a saber on seré jo l'any vinent... Per anar bé, hauria de poder trobar una feina per quedar-m'hi, i refusar cordialment l'oferta de tornar a treballar l'estiu que ve en aquest lloc. Però si no és així, sempre cal deixar una porta oberta a la tornada, que mai se sap, i no està gens mal pagat. Content per haver acabat i per com ha anat, amb ganes de mantenir el contacte amb alguna gent que he conegut, però amb certa por pel que vindrà ara, estic obligat a dir que 'sant tornem-hi' a la recerca del meu lloc, que de ben segur acabaré trobant.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Exorcisme

No crec en fantasmes, ni en un ens superior que regeix les nostres vides. La meva formació m'obliga a dubtar, no donar per segures les coses que no es poden demostrar. Per tant, tampoc no crec en esperits ni en el diable ni en monstres. No crec en aquestes coses, però no obstant, ahir vaig fer un exorcisme, sense caps donant voltes ni aigua beneïda. Ahir vaig expulsar el dimoni d'un cos, vaig veure com sortia i marxava. Perquè els amaguem o no, tots portem dins els nostres fantasmes i els nostres dimonis.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Bu-ri-rub

5h de la matinada, d'un dia qualsevol. Com la majoria de gent, dormo plàcidament al meu llit, fins que de sobte un soroll creixent em desperta de males maneres. Sirenes, com a mínim és una alerta de bombardeig o l'inici d'una guerra nuclear. Però no, no és res d'especial, és una cosa que es repeteix massa sovint de matinada.

No sé quina mania tenen les ambulàncies i els bombers de posar les sirenes a tot volum a la nit, quan el trànsit no és tan dens. D'acord que potser es fa necessari el so, ja que a la nit no saps mai quan t'apareixerà un cotxe, però cal pertorbar la pau de tots els carrers per on passen. No sé si algú més pateix aquest fet, però no és una qüestió de son lleuger o ser tiquis-miquis, les sirenes et desperten tant si com no. I no fa massa gràcia quan això es repeteix nit rere nit. És un soroll eixordidor, i insisteixo en que no voldria que per respectar el meu son les ambulàncies deixessin de fer la seva feina, però no és una cosa que haurien de tenir en compte, que la nit és la franja horària que la gent tria habitualment per dormir? Per no dir que molts no dormim les hores que tocaria, només falta que ens facin això. M'agradaria presentar una queixa a algun lloc, però no sé on, ni sé si se'm prendrien seriosament. Però és que si passés un parell de dies al mes, encara ho entendria. Però dia si, dia també...

dissabte, 6 de setembre de 2008

Relats conjunts, Dona desconeguda


Vaig tancar l'ordinador a corre cuita; feia tard. L'estona m'havia passat volant pensant en una bona idea per fer el relat conjunt, aquella dona amb posat tibat no m'inspirava gens, no hi havia manera. Se'n podia treure suc, ho sabia, però no em venia, no hi havia res a fer. Vaig acabar-me d'arreglar i vaig precipitar-me escales avall, encara pensant en la dona del quadre. Els amics m'esperaven ja al centre, i encara sort que havíem quedat en una terrassa, i que podien anar prenent el cafè mentre jo arribava.

En sortir al carrer, just passava per davant una noia a pas lleuger. Em va resultar vagament familiar, però va ser només una espurna fugaç. Caminava en la mateixa direcció que jo, i vam acabar entrant al metro al mateix temps. Esperant que arribés el nostre transport, sèiem en un banc de pedra i ella va obrir un llibre, que no veia quin era, però això ja li donava punts, m'agrada la gent que llegeix al metro. Però no es va posar a llegir, no. Del llibre obert en va treure una fotocòpia en color, i gairebé em fa un salt el cor en veure la imatge de la dona desconeguda en aquella làmina.

Estava perplex. Començava a ser molt descarat que estava mirant la noia, i tampoc no volia violentar-la. Vam entrar els dos plegats al mateix vagó, i vam seure en seients paral·lels, un davant de l'altre. Jo la mirava, i mirava la làmina, que transparentava i em deixava intuir la silueta de la dona per la part de darrere. La noia, que semblava ignorar-me, es mirava la imatge pensativa i girava la vista enlaire com si no li importés res ni ningú al seu voltant, completament concentrada en la dona desconeguda. Així vam passar les estacions fins que tots dos vam aixecar-nos per baixar a la mateixa parada.

Ara ja ni recordava que havia quedat. Un cop al carrer em vaig posar a seguir la noia, tot i que es desviava del meu punt de trobada. Ella seguia abstreta, fent profundes mirades de tant en tant a la imatge que encara portava a la mà. Vaig caminar rere seu fins que es va aturar davant d'un aparador d'uns grans magatzems, probablement perquè hauria quedat amb algú en aquell punt. Però tot i la meva timidesa, la curiositat va guanyar i em vaig dirigir cap a ella. No sabia com plantejar el tema, era millor dir el que em sortís i no pensar-hi massa:

- Perdona..., ja sé que no ens coneixem però... he vist que miraves aquesta foto... la de la dona desconeguda... saps, a internet hi ha una cosa que es diu Relats Conjunts, no sé si et sona... és que... és que, hi ha aquesta imatge... s'ha de fer un relat... inventat, alguna cosa... és un blog, saps què és, oi?... A mi no se m'acudeix res...

- Ja ho sé XeXu -va tallar-me de sobte-, a mi tampoc se m'acudia res, he pensat que si l'imprimia i me l'emportava potser em vindria la inspiració en algun moment.

I en aquell moment, sorprès de que em digués pel nom, la inspiració va venir a mi, però no precisament per fer el relat:

- És clar! Però com no me n'he adonat, hòstia! Però si tu ets.. tu ets..

- Shhhhhh! No ho digis. Encantada de conèixer-te.


És la darrera proposta de Relats Conjunts.