dissabte, 29 de desembre de 2007

Se m'ha acabat l'any

L'any encara no s'ha acabat, encara li queden un parell de dies. Però per mi ja s'ha fos. Ho faig a darrera hora (de quina altra manera si no?), però no volia marxar sense acomiadar-me, perquè passaré uns dies fora, i no crec que tingui accés a internet. D'aquí unes hores marxo cap a València amb uns amics, lluny de casa i lluny del gran xivarri, ja que anem a un poble de per allà on un dels que ens acompanya hi té un pis. Allà pretenem passar uns dies i celebrar plegats l'entrada al nou any. Coincideixo amb el que deia la Zel en els comentaris del meu darrer post, cap d'any és una festa que mai no m'ha agradat perquè t'has de divertir per força, cal que t'ho passis bé i és una nit en la que tothom va molt passat. Per això ja fa anys que busquem solucions alternatives per estar junts i divertir-nos a la nostra manera. L'any passat va ser una casa rural aïllada de tot. Aquest any, València. La qüestió és ser original. La qüestió és estar junts. Que hi ha un canvi d'any pel mig? Benvingut sigui.

Res més, que no volia deixar el blog penjat tots aquests dies i no dir res. Us desitjo a tots una magnífica entrada d'any, i espero que el 2008 sigui millor en tot, i per tots, que el 2007. No vull ni pensar la de posts que tindré per llegir quan torni...

dimarts, 25 de desembre de 2007

On és l'esperit nadalenc?

I ja ha passat, un any més, el gran dinar de Nadal de la família XeXu. I jo que ja fa una estona que em refugio al portàtil del meu germà, ja que l'ordinador de casa els pares s'ha fos literalment aquest matí. Com era d'esperar, l'activitat a la blogosfera és més aviat nul·la, però a algun lloc m'he d'amagar. En aquests dies que se suposa que tothom s'alegra de poder estar amb la família, però a mi no m'agrada mentir, a mi em cansa. No tinc ganes de veure'ls em sento estrany entre ells. No sé des de quan em passa, però crec que ja fa força temps. Aquest esperit nadalenc no s'apodera de mi, ni crec que se n'apoderi fins que tingui la meva pròpia família. Que sí, que aquesta també és pròpia, no fotem, però no m'hi sento a gust. Fa massa temps que no em sento com a casa al lloc on he crescut i viscut la major part de la meva vida.

Tot això sonarà trist, em sona trist fins i tot a mi, però així és. Se'ls veu contents, fan broma, i fins fa una estona corria per aquí el fill de la meva cosina, que té un anyet i mig. Sort d'ell, amb el que m'he distret una estona, però ni així m'he sentit part de la celebració. Tot ha passat al meu voltant com si no anés amb mi. Magradaria saber per què em sento així. Vull escapar-me, vull maxar, quedar-me aquí em genera una mena d'angoixa que sé que no és normal. Encara em queda estona. Com cada any, tant aviat com puc marxo, però encara no ha arribat l'hora. I aquesta nit, sopar d'aniversari. Per què em fa més il·lusió aquesta celebració que el propi Nadal?

No vull espatllar les festes a ningú. Desitjo que aquests dies els passeu de la millor manera, prop de la gent que més us estimeu, que gaudiu de la família i els parents i que celebreu els dies grans com marca la tradició. Però no és el meu estil ser fals, i per això no amago la meva opinió. M'agradaria saber si hi ha més gent que es sent així com jo, o realment sóc estrany, i un fill desnaturalitzat. I a tot això, només un pensament que em ronda pel cap... a mi també m'agrada passar aquests dies al costat de la gent que més estimo...

diumenge, 23 de desembre de 2007

Un de tant en tant...

L'altre dia la Txell em va passar un meme. Ara no sé si me l'han passat més cops o què, però de totes maneres, ja sabeu que no en solc fer, de memes. Aquesta vegada, però, en llegir el seu, el de la Txell, em vaig quedar pensant en què feia jo fa 10 i 5 anys, i em van venir força records al cap. Ja que és època de fer balanç, em vaig dir 'per què no?'. Així si el faig, alguna gent, com el Jordi, em podran dir un 'Veus com tu també caus!', i no li podré dir que no. Un meme de tant en tant tampoc no fa mal. Som-hi doncs.

1- Fa 10 anys
, Nadal del 1997. Havia entrat feia poc a la universitat, i m'enfrontava als primers exàmens. Ha plogut força, i d'exàmens ja no en faig. Ho havia deixat amb una novieta de l'institut, i estava molt penjat d'una companya de classe, amb la que acabaria sortint poc després. Que cec que vaig estar en aquella època! Vivia a casa els pares, al poble, i ja feia tres anys que feia castells.


2- Fa 5 anys, Nadal del 2002. Feia poc que havia entrat a col·laborar al grup d'investigació on ara estic a punt d'acabar la tesi. Era un 'novato' total, però amb moltes ganes d'aprendre. Encara estudiava, però em faltava poc per acabar la segona carrera, que curiosament, vaig acabar abans que la primera. Sortia amb una noia que és la meva EX en majúscules, i com sempre, segur que en èpoques d'exàmens ens tiràvem els plats pel cap. Vivia encara a ca la mama i els castells s'havien tornat una càrrega, per l'avorriment de la colla del poble.

3- Fa 1 anys, Nadal del 2006. Estava en el tercer any de tesi, i per aquelles dates sortia el meu primer article. Vivia a Barcelona i el meu company de pis estava abandonant la casa. Tenia moltes ganes de viure sol una temporada. No sortia amb ningú i això de vegades m'enfonsava una mica, però tenia un somriure d'orella a orella perquè les amistats no podien anar millor, i la Jana estava en camí. Tenia molt mono de castells perquè la temporada amb la meva nova colla s'havia acabat.

4 i 5- Ahir i avui. No cal explicar massa cosa, visc dies diferents i feliços. Ahir vam fer una reunió per decidir coses sobre cap d'any, que ja és aquí, i avui estaré per casa treballant fins que em vinguin a rescatar per sortir a fer un volt.

La resta de punts me'ls salto, que són avorrits. Em sé moltes cançons, i les que no em sé me les invento. Vull visitar molts més de 5 llocs, però ja que ho he vist en alguns memes d'aquests, i m'ha sorprès, diré que tinc una debilitat per Islàndia. Sóc especialet amb em menjar, i de joguines la que més vaig esprémer va ser la Super Nintendo, que encara corre per casa. De distribucions de Linux només me'n venen tres al cap, no arribo a cinc, però citarem la més coneguda, Ubuntu, que algun dia em posaré, i que té un logo molt casteller.

El meme no el passo a ningú, naturalment, i a més, queda algú que no l'hagi fet ja? El que si faré, ja que hi sóc, és desitjar unes bones festes a tothom que passi per aquí i ho llegeixi. Bé, als altres també, és clar, no fotem. Així que:

Bon Nadal, i pròsper 2008!

I com llegia en un blog amic, que el nou any us porti molts posts a tots, i jo que els llegeixi.

dijous, 20 de desembre de 2007

Dues noies

Hi havia una noia, de cara amable, sol·lícita, sempre amb un somriure i amb un accent encisador. Petitona, guapeta, participativa i amb ganes d'adaptar-se.

I després hi havia una altra noia, cridanera, seca, de tracte difícil, maniàtica i molt seva. Menys agraciada, i amb poques intencions de fer amistats.

Les dues tenien la mateixa categoria. Les dues tenien les mateixes aptituds (se suposa). D'alguna manera, sense ser oficial, sense fer-ho públic, competien. I competien no només per les seves capacitats, sinó també per gaudir de més respecte, de més autoritat.

Les dues van parlar amb mi. Cap de les dues sap que l'altra també ho va fer. Les dues em van exposar el mateix dubte, em van parlar malament de l'altra, encara que en el cas de la segona, no va voler dir noms. Tenien queixes, no els agradava algun comportament de la seva 'rival'. El mateix cas, les mateixes queixes, dues visions oposades. Algú menteix. Una puteja l'altra, una s'aprofita de la situació. Ara només falta saber qui. La bona i meravellosa? La borde i escandalosa? Jo crec que ho tinc força clar...

diumenge, 16 de desembre de 2007

Balanç 2007

A aquestes alçades de l'any trobo que és moment de fer balanç. Estem a les acaballes d'un 2007 que no ha tingut ni més ni menys que un altre any, però que naturalment, ha tingut les seves peculiaritats. Va començar força malament, amb molt pocs ànims i amb un ull malmès i un esquinç de turmell. No sóc d'anar massa al metge, però semblava que el 2007 tenia ganes de demostrar-me que em feia gran, i que ja era hora de cuidar-me. Per postres, en una de les primeres actuacions de l'any, em vaig trencar una clavícula, i això em va enfonsar (literalment i figuradament). Abans, però, la primera cosa bona de l'any, o com a mínim, la primera per posar a la llista de coses positives. El 9 de febrer vaig rebre un mail de la Txaro on em convidava a formar part de la Comunitat del Fosfat. Vaig entrar en el món dels blogs, per la porta del darrere i sense fer soroll, qui m'havia de dir que això adquiriria tanta importància.

De seguida vaig veure que necessitaria més espai del que la Comunitat m'oferia, perquè no volia acaparar, i aprofitant el trencament de clavícula, com que no tenia gran cosa més a fer, va néixer el Bona nit i tapa't, del qual estic força orgullós, per què amagar-ho. Mentre la meva vida laboral i sentimental anava caient en picat a mesura que s'acostava l'estiu, les amistats i el blog em mantenien amunt, i per la meva sorpresa, va començar a llegir-me gent que no coneixia de res, gent d'altres blogs. Mai hagués imaginat que això passaria, i em van entrar les primeres paranoies de mantenir l'anonimat. Vaig trobar les meves afinitats blogaires, i mica en mica vaig veure que havia adquirit tot un món que anteriorment no existia per mi. La vida virtual anava en augment, i la real no es quedava enrere.

L'estiu va ser fantàstic. No pretenia fer vacances, i de fet, no vaig anar enlloc, però vaig realitzar tota una sèrie d'activitats noves que el van convertir en unes setmanes originals i magnífiques al costat de la meva gent. A més, moltíssims concerts d'Antònia Font que em van situar líder de la nostra particular competició. L'amor també va fer acte de presència durant aquest període, però tristament va ser una relació que no va arribar a bon port.

En la recta final de l'any m'ha tocat posar-me a escriure la tesi. El temps corre en la meva contra, però em resisteixo a abandonar el blog, per les satisfaccions que m'aporta. Estar menys actiu en la publicació de posts (recordem que abans escrivia gairebé cada dia) no m'impedeix seguir pendent de les novetats dels altres blogs. He fet noves coneixences blogaires quan se suposava que m'hauria d'estar concentrant en la meva tasca, i també he fet coneixences fora de la pantalla. La meva vida s'ha transformat i el 2008 trobarà un XeXu molt més feliç del que es va trobar el 2007. Encaro el nou any amb la perspectiva de treballar molt, però també amb la il·lusió de no caminar sol. Algunes idees m'han canviat i sento que estic evolucionant, i això m'agrada. Cada cop sóc més jo, encara que de vegades no se'm reconegui.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu any. No es pot resumir tot, he escrit tot el que m'ha vingut al cap. Se m'acudeix que aquest és un exercici que no està malament. En un moment heu sabut unes quantes coses de mi en el 2007. M'agradaria llegir versions de l'any que s'acaba de tothom qui segueixo, que no sou pocs, així que si algú s'hi anima, també pot servir per conèixer-nos una mica més. Sempre m'agrada saber coses de la gent que m'interessa, i com que hi ha gent que fa poc que segueixo, de vegades em perdo quan expliquen certes coses. Ho deixo aquí, per si algú vol agafar el relleu.

dissabte, 15 de desembre de 2007

El meu torn de premiar

La iruNa de batecs del tEmps ha tingut la gentilesa de premiar el meu blog amb el guardó que aquests dies corre per la blogosfera. Com tots sabem, això és un meme com un altre, i no és la primera vegada que es reparteixen premis així. Quan això passa, es solen donar sempre als amiguets, i ho trobo ben normal. L'enunciat del premi no el transcriuré, però ja sabeu, blogs que expliquin coses de manera altruista o que tinguin afinitat amb la nostra manera de pensar. Venint de qui ve, sé segur que està donat amb el cor, i per això em fa molta il·lusió rebre'l, perquè per solidari potser no és, però per afinitat de pensament segur. Menció especial per la Laia de Cirereta, que m'entrega un premi inventat per ella, el premi als somriures, que deriva d'aquest mateix meme, i que també m'il·lusiona per les paraules que em dedica i per la sinceritat que se'n desprèn.

Com que sempre defujo els memes, quan en faig algun me l'adapto a la meva manera. Aquest cop, però, tinc l'oportunitat de premiar blogs que m'agradin, i per això ja val la pena. Ja que es tracta de premis, intentaré donar-los amb una mica de coherència, i no només per amiguisme. I naturalment, em permeto repetir, perquè no canviaré la meva opinió només per haver estat ja premiats. Som-hi doncs, que m'estic embolicant:


Per l'afinitat de pensament que tinc amb aquests autors i els seus blogs, premio a:

iruNa, de batecs del tEmps. Perquè llegir-la em desperta sensacions que no sé definir, però que em calen molt fons. Perquè l'entenc i m'entén, i perquè és evident que hi ha afinitat entre els dos blogs.

Boira, de Lo Raconet de la Boira i de Gossades. Des que la llegeixo no he fet més que trobar punts de coincidència entre les nostres maneres de pensar i entendre el món. Tot i tenir un blog compartit i que segueixo tots els qui hi escriuen, no puc amagar la meva debilitat pels seus escrits.

Lluna, de Quan el Sol es pon. Per la seva manera personal d'explicar les coses, encara que molt sovint no s'entenguin, però que sempre em desperten alguna sensació. I per diversos punts de pensament que ens acosten, amb els que em sento identificat.


Per la seva voluntat de compartir coneixements i fer-ho de manera altruista i agradable, premio a:

Laia, de Cirereta. Perquè és una noia que promet, i que es nota que les coses que ens explica ho fa perquè li agraden. Els seus escrits són sempre acurats i complets, però els fa entenedors per tothom que hi vulgui dedicar una estoneta. Aquesta és l'autèntica divulgació científica.

Zel, de Ara mateix. És un blog solidari de veritat, i això premia aquest guardó, no? Se'l mereix pels seus escrits reivindicatius i per clamar sempre per un món millor. Si ens hi posem tots, es pot aconseguir. Ella és la nostra veu.

Yeral, de S'ha acabat el bròquil! Que el premio per la seva sèrie de posts sobre 'T'estimo, però només com a amic'. Tot un manual a disposició de la blogosfera, que espero que ens regali nous volums properament. També per altres interessants històries que ha explicat sobre la vida, que a molts ens va bé llegir.

Zinc piritione, de La iaia té caspa. Perquè com diu ell, el seu és un blog amb vocació de servei públic, i no cal dir que és cert, ja que llegir-lo és una rialla segura, i en els temps que corren, això ja és molt d'agrair.


I això és tot, perquè no me'n deixen premiar més, i per un cop farem cas de les normes, almenys d'aquesta. Què carai, ni això. Una menció especial per Relats Conjunts, una iniciativa d'Ònix de La cambra fosca, continuada per Alepsi de A cops amb la vida, que és gairebé una teràpia, un punt de trobada i un repte per tots els que hi participem. Una proposta que uneix esforços, i que permet conèixer nous blogs i potenciar la nostra imaginació. S'ho mereix, no?

dimecres, 12 de desembre de 2007

La fauna de les biblioteques

Aquest matí, en sortir del metro m'he trobat a una noia que feia molt de temps que no veia. De fet, no la conec, només de vista, de la facultat. Era una de les clàssiques de la biblioteca durant els períodes d'exàmens. Això m'ha fet pensar en que ara els universitaris deuen començar a estressar-se, ja que el semestre s'acaba i arriba l'hora de la veritat. El Nadal no és mai una època agradable quan estudies la carrera, encara que depèn de la facultat i la universitat, també.

Jo era dels que arribava a les vuit del matí per guardar lloc a tota la colla. Molts dies, reservava la taula sencera, quan potser el següent no arribaria fins a quarts de deu o les deu, i defensava el lloc amb urpes i dents. De fet, molts ja no preguntaven, perquè jo sempre estava allà, i ja sabien que no hi havia res a fer. Aquesta noia només era una de tants que ens trobàvem cada febrer, juny i setembre, i que potser no interactuàvem mai, però formàvem part del paissatge. Ella sempre anava molt elegant, una noia molt fineta, però en canvi, el seu xicot, que no estudiava allà, però la visitava sovint, era un grenyut, amb barba i vestia força penjat, ho recordo bé, no ho vaig entendre mai. Però n'hi havia d'altres, 'el Monjo', també conegut per 'el gilipolles' i la seva colla d'impresentables, Gollum, la Veueta... Personatges de tota mena, tots asseguts sempre al seu lloc, si és que podien, amb una distribució que encara recordaria ara, cadascú amb el seu propi nom inventat per nosaltres de tant veure'ls per allà. Això em fa pensar que nosaltres també érem dels clàssics, i que l'altra gent també ens devia conèixer amb algun nom especial... millor no saber-ho...

Durant els períodes d'exàmens es fa molta amistat amb els teus companys, d'això ja en vaig parlar fa un temps, i no puc evitar recordar-ho amb certa nostàlgia. Però avui pensava en la fauna que ens trobàvem per les biblioteques un semestre si i l'altre també. Quina gent. Aprofito que parlo d'això per desitjar molta sort a aquells de vosaltres que tingueu exàmens el més que ve. Potser ara ho veureu com una càrrega, i és que ho és, però en un futur aprendreu a recordar-los com èpoques entranyables de les que en queden més coses positives que negatives.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Canvi de cara

El que té no tenir massa diners, és que quan hi ha un pont com aquest, no pots anar massa lluny. De fet, m'he quedat per casa, però això si, no he treballat massa, he decidit prendre-me'l de descans, i ja que tenia estona, m'he decidit a canviar una mica la cara del Bona nit. Vaja, suposo que ja es veu, alguns ja m'heu fet algun comentari al respecte. Però el que no podia canviar era el meu etern fons negre, que suposo que m'acompanyarà durant la resta dels meus dies.

Tampoc no us vull enganyar, jo no hagués sabut fer cap de les modificacions que hi ha al blog. Jo tenia algunes idees, però no hagués estat capaç de dur-les a terme. Una amiga que em llegeix i que en sap d'aquestes coses es va oferir amablement a fer la feina difícil, i com que ja tocava fer algun canvi, ho vaig deixar a les seves mans. Aquest post és per agrair-li l'esforç invertit, es mereix molt més que això, però és la manera que tinc de donar-li les gràcies. Podeu donar la vostra opinió si us ve de gust, però no sigueu molt crítics, que segurament llegirà els vostres comentaris i pot anar a per vosaltres...

Per cert, com sol passar amb tantes coses, he d'avisar que la nova imatge es veu bé amb el Firefox, però amb l'Internet Explorer té algunes mancances, per variar. Així que si encara feu servir el navegador de Microsoft, us recomano que aneu canviant:

Firefox

dimarts, 4 de desembre de 2007

Monzó

Avui necessitaré una mica d'ajuda. Fa un temps comentava en algun blog que mai no havia llegit cap llibre d'en Quim Monzó, i això és poc menys que un sacrilegi. Sempre m'havia vingut de gust llegir-lo, però no havia trobat el moment. Ara m'han regalat El perquè de tot plegat, i me l'he llegit d'una revolada. És un llibre curtet, amb trenta relats, alguns d'ells, de poc més d'una pàgina, però també me l'he llegit desacostumadament ràpid per ser jo. Hom pensaria que m'ha encantat, però no sabria què dir. M'ha quedat una sensació estranya. El llibre té com dues parts. A la primera en Monzó aprofundeix en els sentiments i en les relacions, i només puc dir que fa mal. De tan cru i realista, fa mal. Quan ja pensava que acabaria perdent la fe en les relacions humanes, el llibre canvia, i comencen un seguit d'històries inversemblants i paranoiques. I en llegir aquestes, gairebé trobes a faltar les anteriors. M'ha quedat un regust agredolç, i el volia compartir amb vosaltres. Pel que en sé, aquest és el llibre de més renom de l'escriptor, però sé que me'n van recomanar d'altres. Algú em podria donar una opinió una mica més fundada d'aquest home? Voldria donar-li més oportunitats, segur que en llegiré alguna altra cosa. Però em podeu dir si tots els llibres són iguals, vull dir, si tots són del mateix estil que aquest? I sigui així o no, els que l'hagueu llegit, em podríeu recomanar quin he de llegir a continuació? Ei, els que no hagueu llegit Monzó també hi podeu dir la vostra, aquí de discriminació cap ni una.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Timer


Fa un temps vaig posar el meu rellotge avisador en la posició de timer perquè em fes un compte enrera que acabaria amb aquell irritant soroll de despertador. Va ser una època de vertigen, de presses, però com tot el que va a contrarellotge, s'acaba molt aviat. Després d'això, vaig desar-lo.

Ara l'he tornat a agafar, però li he canviat el programa. Ara ja no farà compte enrera, perquè està en count up , i des d'aquest moment anirà comptant el temps de manera ascendent, i no té cap limitació de temps que faci que soni l'horrible cantarella. Si tot va bé, el deixaré així, que vagi fent, ja no tinc motius per tornar-lo a aturar.