divendres, 30 de novembre de 2007

Transmetre el coneixement

En un doctorat en ciències com el meu és molt comú sentir-se inútil en algunes ocasions. Quan entres, de fet, ho ets a tots els efectes. Vas aprenent i comences a saber-te moure pel laboratori. Però com ja crec que he dit en alguna ocasió, no conec a ningú del ram que no hagi dit algun cop "jo no serveixo per això!". El cas és que vulguis o no, aprens, ni que sigui per repetició rutinària dels protocols i les tècniques. No te n'adones, però aprens.

El cas és que rarament som conscients del que estem aprenent. Personalment penso que he perdut l'oportunitat d'aprendre moltes coses, i en el seu moment vaig declinar la possibilitat de marxar a fer una estada en un laboratori a l'estranger perquè considerava que no en sabia prou. Sí, ja sé que em direu que és l'estupidesa més gran que podia cometre, i no us podré dir que jo no ho pensi també. Però mira, no m'agrada fer el ridícul, i la sensació de no donar la talla m'afecta molt.

No és fins que et veus amb l'obligació d'ensenyar a algú altre que no t'adones de tot el que has après, de que saps molt més del que creus. Aquests dies em toca això. Explico una part de la nostra feina a una persona nova que tenim al laboratori. És una de les parts fàcils, això si, i estic explicant coses que he fet centenars de vegades. Però sé explicar el per què de moltes coses, el perquè es fa d'una manera i no d'una altra. Això m'anima una mica, almenys veig que no he desaprofitat tant el temps durant aquests anys.

No sóc un bon mestre. Ensenyo el que puc i com puc, però almenys he estat capaç de dir-li com s'haurien de fer les coses, i com les fem en realitat, que no és poc. No és una persona que tingui al meu càrrec, l'ensenyem entre tots. No sé si seria capaç de formar una persona en tots els aspectes de la nostra feina, però veig que hi ha temes en els que puc ajudar, i explicant les coses a la meva manera, una altra persona rebrà uns coneixements que li serviran i que podrà transmetre en un futur. M'agrada. Ho faré millor o pitjor que d'altres, però ho puc fer.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Silenci

El silenci és una cosa que no ha d'espantar. Quedar-se callat no és res dolent, ni quan estàs amb algú. Amb gent important al costat, els silencis no es fan estranys, i de vegades sobren les paraules. Per què parlar quan el que poguem dir no serà millor que el silenci? No em posa nerviós, no em fa por, no em preocupa. Sempre hi ha alguna cosa a dir, no valorem prou estar al costat d'algú i no dir res. Si sabem compartir els silencis, crec que ens trobem molt més a prop de l'altra o altres persones que si ens cal xerrar sense parar. Demano que no es trenqui el silenci si no és per millorar-lo.



diumenge, 25 de novembre de 2007

A tu que...

A tu que sempre ets allà quan et necessito, i quan no.

A tu que vens a qualsevol hora si t'ho demano, sense preguntar per què.

A tu que em portes de matinada a la teva feina... perquè si.

A tu que mantens la meva confiança, i t'explico tot el que em passa.

A tu que em feies abaixar la vista amb un bolígraf, i així vaig fer dues carreres.

A tu que em fas apuntar al gimnàs i després t'hi desapuntes.

A tu que et pots passar nits senceres veient capítols de FRIENDS amb mi.

A tu que em permets generar anticossos contra tu.

A tu que no vas rebre el cop de sucre que et tocava.

A tu que et vaig trobar un bon dia en una biblioteca i et vaig seure davant meu.

A tu que em portes i em tornes, i vas i vens sempre que jo ho necessito.

A tu que em segueixes en qualsevol bogeria que et proposo.

A tu que fas una exposició de classe per mi perquè estic cagat.

A tu que va ser tan fàcil convèncer-te de fer alemany.

A tu que em deixes cafè preparat quan la clavícula no em permet ni obrir la cafetera.

A tu que em vicies al Senyor dels Anells, però mai podràs fer-ho amb Star Wars.

A tu que no t'aprens les vies metebòliques, sinó que les dedueixes.

A tu que sempre tens un moment per aquell cafè, o aquella xerrada a Plaça Espanya.

A tu que em fas anar a comprar unes sabatilles de goma pel Raval.

A tu que perds una tarda per saber si les bactèries respiren.

A tu que dorms en un banc de la facultat després de tornar de festa.

A tu que expliques acudits tan dolents, però que sempre m'arrenques un somriure, quan no una rialla.

A tu que te'n vas a concerts d'U2 amb els meus companys de feina.

A tu que t'agrada tant el Bacardi Breezer.

A tu que pots parlar de virus, o d'evolució, o de l'extinció del precàmbric a les tres de la matinada.

A tu que ets capaç d'encabir qualsevol cosa dintre d'un Yaris.

A tu que ets aficionat a pujar armaris, rentadores o neveres per les escales.

A tu que prens mal saltant de cap a una piscina que no és la nostra.

A tu que em portes a jugar a futbol amb els okupes.

A tu que mai no t'ha espantat aquella última birra.

A tu que em vas convèncer contra pronòstic de fotre el camp de casa.

A tu que em feies enviar-te àngels via correu electrònic.

A tu que m'has ensenyat que una errada es pot entendre entre amics.

A tu que tens força culpa de que jo sigui com sóc actualment.

A tu... felicitats.

divendres, 23 de novembre de 2007

Canvi climàtic?

Estic llegint un llibre que tira per terra moltes de les idees que tenim sobre el medi ambient, i les desgràcies que ataquen el nostre planeta. Es tracta de Estat de Por del Michael Crichton. Aquest home sempre m'ha agradat perquè es documenta moltíssim abans d'escriure res, i és molt normal que al final de qualsevol dels seus llibres hi hagi una llista de referències en les que basa les seves argumentacions. No només m'agrada per això, és clar, si no em dedicaria només a llegir articles científics; la seva manera d'escriure m'enganxa, i a més, em deixa la sensació d'aprendre sempre coses noves.

No m'agrada comentar els llibres abans d'haver-los acabat, però aquest cop no me'n puc estar. De fet, això no és tampoc un comentari sobre el llibre, sinó sobre la temàtica que tracta. Actualment hi ha molta gent preocupada pel canvi climàtic i l'escalfament global, conceptes que es poden sentir a qualsevol telenotícies o llegir en qualsevol diari. Doncs bé, el llibre sembla un manual sobre les creences populars al voltant d'aquests fenòmens, i l'explicació real dels fets, que en tots els casos que cita el llibre, que no són pocs, és totalment contraposada al que creiem. La idea que sembla que vol mostrar l'autor és que els éssers humans no podem fer cap efecte sobre el clima a gran escala, i que sembla que és la mateixa natura i el planeta qui autoregulen els seus períodes freds i calents o els fluxes de matèria i energia.

Aquesta idea et deixa una mica xocat, perquè sempre ens culpem i ens declarem responsables de maltractar la Terra, i evidentment, no dic que no ho fem, però segurament el nostre impacte és molt més petit del que pensem, com sempre, l'ésser humà donant-se-les d'una cosa que no és. Això ens porta a pensar que som molt insignificants. Per què doncs, amb totes les dades que exposa el llibre, encara hi ha gent que s'entesta a dir-nos que ens estem carregant el planeta? Entrem en un altre tema molt més complex, que no és altre que el de la manipulació de la informació, el mantenir sempre la població amb l'ai al cor, en definitiva, la imposició de la por.

Tenir la població atemorida, ja sigui amb el terrorisme, ja sigui amb els transgènics, amb els medicaments o amb el canvi climàtic, és una estratègia que sempre ha funcionat i sempre funcionarà. Quan tenim por, som més fàcils de controlar, som més depenents i vulnerables. I això hi ha gent a qui va molt bé. Ens creiem tot el que diuen per la tele, i ja sabem que això no ens porta enlloc. I si ens menteixen a petita escala, que ens fa pensar que no hi hagi altres grans enganys, enganys que es mantenen a nivell mundial, però que no deixen de ser això, simples peces de la manipulació de la gent? Vivim enganyats? S'ha fet realitat la idea del Gran Germà exposada a 1984? Sabeu, cada vegada penso més que sí. El tema dóna per molt, i tampoc no em vull extendre massa, però suposo que podria...

Per cert, el llibre és totalment recomanable (1984 de l'Orwell també), però potser s'us farà una mica pesat si no us agrada que us atabalin amb massa dades.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Contents a mitges

Mai no he tingut por d'enfrontar-me a cap castell. He anat acceptant els reptes a mesura que es presentaven, confiant en mi mateix, i segurament, amb una temeritat només pròpia d'aquells que acabaran assolint allò que es proposen. Si que he tingut sensació d'incertesa, un pis més, gent de poca confiança al voltant... La idea de no saber com acabaràs un castell hi és, però mai no m'ha fet enrera. I això és el que m'ha portat aquest any, després d'haver sofert un trencament de clavícula, a posar-me sota el castell objectiu de la colla.

Vaig patir, ho reconec, no val la pena mentir i dir que el vaig fer sense problemes. Vaig treballar molt i em sentia força malament, però no vaig prendre consciència de com de malament estava fins que vaig intentar avisar l'homenot de sobre meu de que canvies el pes d'una cama a l'altra. El crit que em va sortir em va demostrar que allò no anava bé. Si pocs segons després el castell no hagués caigut, sé que hagués pogut arribar a patir molt. I no és un desig, naturalment sempre és un desastre que caigui, i prefereixo patir jo però que el castell es descarregui. Va quedar en carregat, així que és per estar-ne content a mitges, però satisfets per haver recuperat un nivell que se'ns negava des de fa dos anys.

I jo estic bé, jo i tots, només tenim cops. Reconec que vaig patir, però encara que s'hagués descarregat, a hores d'ara estaria igual de bé, i més content. Tinc el tórax i el coll adolorits, però i què? Qui no els tindria si hagués tingut un pes aparent de dues tones sobre l'espatlla dreta durant una estona. Els castells no són tant perillosos com això, per molt que digui i per molt que alguns ens ho vulguis fer creure, i ens hi posem perquè volem, no ens hi obliga ningú. D'altres fan caiguda lliure o pugen a vehicles que van a més de 300 km/h, oi? Però d'aquests ningú diu res, millor parlar dels castells, que són un símbol, i a veure si així, de retruc, debilitem la tradició una mica...

dijous, 15 de novembre de 2007

Relats conjunts, Pintures Rupestres


- Margaret, passa'm el pinzell petit.

- Aquí tens. Són les millors pintures que he vist mai.

- Hauries d'haver vist les de Twyfelfontein, aquelles si que eren espectaculars!

- No m'hi vas portar pas a aquella expedició.

- Encara no t'havien donat la beca per col·laborar al projecte. Has vist la mida d'aquest búfal?

- Però Julius, m'hi podies haver portat, per això ets el que rep les subvencions. Sí, creus que era a mida natural o està exagerat?

- Les coses no es fan així, s'ha de justificar el personal que trasllades. Eren així de grossos, aquella espècie es va extingir.

- No justificaves res quan passava l'estona sota la teva taula al despatx, fins i tot durant alguna reunió.

- Això és diferent, no has de barrejar els temes de feina amb el plaer. Passa'm ara el cisell i el martellet.

- Té. Com puc no barrejar-ho, em vaig enamorar del gran professor Jamison, i em tracta com una qualsevol... guaita aquest personatge de la dreta, sembla que toqui un instrument...

- No exageris, que t'he portat aquí, i ja saps el que sento per tu. Sí, és comú en les representacions d'aquesta època.

- De vegades em sembla que només em vols pel sexe...

- Ja saps que deixaré la meva dona, però ara no és un bon moment, hi ha la malaltia de la seva mare, i ara la destrossaria. Mira aquell altre d'allà, segur que era el cap de la tribu.

- Intento ser comprensiva, però això ja fa massa temps que dura... ja feien servir gossos per les caceres en aquella època?

- Tingues paciència, vindran temps millors. Sí, eren molt útils en caceres multitudinàries com aquesta que està representada.

- Em va fer ràbia que a Twyfelfontein t'hi emportessis la Stephany... i aquestes llances no semblen tan rudimentàries.

- Ho has d'entendre, a ella li van donar la bossa de viatge. En aquella època ja feien servir eines manufacturades complexes.

- Però vas insistir molt a que fos ella qui la sol·licités. Es podrà datar la pintura amb exactitud?

- La Stephany... té una bona formació... Les dades obtingudes dels pigments ens donaran una datació força acurada.

- Prefereixo que no m'expliquis què significa això...


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Aquell primer cafè

De vegades recordo aquell primer cafè que vam fer sols, fa tant de temps... Estava tan nerviós! Ella prenia una aigua, i jo el meu etern tallat, company de tantes trobades. Semblava tan tranquil·la, tan confiada... després em va dir que d'això res, que tremolava per dins. Tan xerraire com sóc, o com puc ser, i aquell dia les paraules no em sortien, em limitava a escoltar-la encisat. Vaig tenir la impressió de que no estava a l'alçada, tantes ganes que tenia d'estar amb ella, i quan en tinc l'oportunitat, no sé ser jo mateix, tal i com ella m'havia conegut, i com he estat sempre. Però em va fer veure que no, que estar amb mi, sense saber per què, la feia sentir còmoda. La situació era estranya, cap dels dos no sabíem què esperàvem d'aquella trobada... o si, però no ho volíem reconèixer. Hi ha sentiments que de vegades val més guardar. Però això no vol dir que no hi siguin. Va ser tant sols un cafè. En acabar no me'n volia separar. Vam caminar una estona plegats, l'hagués acompanyat a casa, però em va dir que no, que ja ens havíem acostat prou. Va ser el primer dia de molts. Fa tant temps d'aquell cafè...

dissabte, 10 de novembre de 2007

La preciositat

Quina alegria que generen els nens petits! Els primers mesos de vida d'una personeta són tan especials que no es pot evitar que se't quedi cara de tonto mirant-los com fan monades. Avui hem anat a visitar la filla d'una bona amiga, que està a punt de complir sis mesos de vida, ja en vaig parlar en el seu moment quan va néixer. Ara feia temps que no la vèiem, i està preciosa, com ha crescut! Quina nena més maca, la nostra Jana. Que no es diu Jana, ja sabeu, però per nosaltres sempre es dirà així. Sóc dolent amb les semblances, no sé si retira a la mare o al pare, però que és moníssima no li treu ningú. I no, no tots els nadons són macos, hi estarem d'acord, oi? Però si veiéssiu la parella sabríeu que d'allà només en podia sortir una preciositat.

L'he tinguda als braços, força estona. És una nena que m'estimo, tinc moltes ganes de veure-la créixer. Em sentia maldestre, crec que mai m'havia atrevit a agafar una criatura d'aquesta edat, però la veritat és que no em veia tan estrany. Algú ha comentat que era l'última cosa que s'imaginava, veure en XeXu amb una criatura als braços. No ho he entès, no em fa gràcia que pensin això de mi. Que estic una mica boig ja ho sabem tots, però sempre he pensat que m'agradaria tenir fills. No sé si ja en vaig parlar algun dia, segur que sí, però tant és, perquè no m'importa tornar-ne a parlar. M'agradaria tenir fills, sí, no em fa res dir-ho. Si estaria preparat per tenir-ne ara, en cas de tenir l'oportunitat, no ho puc saber. Però en dies com avui, en que m'he vist amb una nena de mesos agafada, cada cop tinc més clar que això també ho vull per mi.

He fet moltíssimes fotos, no podia parar. Algunes són molt maques, i n'hi ha també de gracioses. M'encantaria compartir-ne alguna amb vosaltres, per exemple, alguna de les que m'han fet a mi amb la nena, però entendreu que no ho faci... És tan maca... Algun dia, me'n compraré una, algú em pot dir on en venen?

dilluns, 5 de novembre de 2007

Que no passi més temps

No puc entendre com he deixat que el temps passés sense fer res per evitar-ho. Mesos i mesos sense saber de tu, quan era molt fàcil trucar-te, buscar-te, escriure't, veure't. Però no hem fet res, ni jo, ni tu, ni cap dels altres. No hi ha excuses, la petita no n'és pas una. Algú podria pensar que t'havíem perdut, però jo no. Perquè sempre estàs en els meus pensaments, i per incomunicats que estem, sempre acabes venint a la meva ment, per alguna raó o una altra.

I de sobte rebo una trucada. Vols fer un cafè? Em poso nerviós i tot! Quant temps fa que no et veig? I sé que em poso davant teu, gairebé tremolant, i tinc ganes d'explicar-t'ho tot. I ho faig, perquè per temps que passi, continues sent un pilar i explicar-te les coses em tranquil·litza. I m'escoltes, i fas servir paraules justes. En boca teva, tot té sentit i tot sembla molt fàcil. I em torno a preguntar com deixo que ens distanciem.

Perquè em trobes al cap dels dies i el primer que fas és preguntar-me per allò que et vaig explicar, i somrius i em dius el que no espero, no em tractes de boig, m'animes, m'encoratges, i les teves paraules altra cop encertades, em deixen flotant. I no m'ho crec. Serà veritat que no estic tan boig? Si tu m'ho dius... El somriure que em dediques em diu el que t'importo, i en aquesta vida poc més es pot demanar que tenir amics com tu. No deixaré que tornis a marxar. Em cals. Ens cals.