diumenge, 30 de setembre de 2007

Relats conjunts, The Son of Man

Aquesta és una proposta de Relats Conjunts.



L'home-poma no tenia massa per dir. Des de sempre deixava que la vida passés al seu voltant, sense immutar-se. De petit els companys de classe no li feien massa cas, i ell tampoc no s'esforçava. La mestra estava contenta d'ell perquè mai no li portava problemes. Treia unes notes mediocres, mai no va destacar, però tot i així, seguia pujant els graons de la vida. Va arribar a la universitat i allà va continuar la seva croada de mediocritat. Va conèixer una noia molt maca, a ella li despertava molta tendresa, i se n'hagués enamorat, però ell no va fer res per retenir-la, i la noia va acabar marxant, com totes les persones que s'havien apropat a ell en algun moment.

A l'home-poma no li importava la gent, ni les tafaneries, ni els problemes. Ell vivia a la seva, i res del seu entorn no l'afectava. Per necessitat va començar a treballar en una oficina, i feia una feina que no li deia res, sense implicar-s'hi, només fent el que tocava. N'estaven contents d'ell perquè no participava del comité d'empresa, ni demanava mai un augment de sou. Mai no es ficava en política, mai discutia amb ningú, i la majoria de cops, si havia de parlar, ho feia amb monosílabs.

Però un bon dia l'home poma es va sentir sol. Va girar la vista enrera i va veure que no havia fet res a la vida, que no tenia records ni tenia esperances. Sol, sense bagatge, sense relacions personals. Va ser un flaix, va ser una revelació. Entristit per haver perdut el temps, va decidir posar fi a la seva vida. Es va dirigir al mirador que hi ha sobre els penyasegats de la seva ciutat, pretenia tirar-se al mar. Però la seva pròpia mediocritat li ho va impedir, com sempre havia fet a la vida, no va ser capaç de fer aquell pas.

dissabte, 29 de setembre de 2007

Idiota


idiota


[s. XV; del ll. idiota 'profà, ignorant', i aquest, del gr. idiótes 'home particular, ciutadà simple', d'on 'home vulgar, ignorant']

adj i m i f 1 PAT Que pateix idiòcia.

2
p ext Estúpid.

>i_di_o_ta.


dijous, 27 de setembre de 2007

Infidel (i 2)

Ve de Infidel.

Es va quedar al llit, tan desperta com ho havia estat tota la nit. Patia, el seu món es tornava borrós, la seva vida perdia una mica més de sentit cada dia. Ell havia arribat tard, i feia olor a alcohol i a una altra dona. El seu sentit de l'olfacte no l'enganyava mai, va tenir en aquell moment la certesa de que havia perdut el seu home. S'havia fet la dormida, no volia parlar amb ell, no volia excuses, no tenia ganes de sentir-lo, ni tant sols de veure'l. Ja no l'estimava. Però no era d'ara, ja feia temps que havia deixat de sentir per ell allò que la va enamorar.

La vida amb ell era còmoda, per això encara aguantava al seu costat. Per això i per l'estúpid record dels primers anys de matrimoni. Però no era suficient, no es pot viure de comoditat, sense al·licients, interpretant un paper cada dia, un paper que es feia més i més feixuc. Tot i així, no es resignava a deixar-lo. Sabia que ell l'estimava, però aquella nit va entendre que les coses canviarien. No havia aclucat l'ull, ell s'havia adormit i se'l notava intranquil, potser es penedia del que havia fet?

Es va quedar mirant la porta de l'habitació, ell no tornava del lavabo. Era el moment de parlar. Ell confessaria, potser entre plors, no li costaria acorralar-lo. Però després que ell parlés li faria saber el que sentia, no es guardaria res al pap. Perquè l'havia ferit la traició del seu marit, però va pensar que s'ho tenia merescut. No volia fer-li mal, però no hi havia més remei. Una punxada de culpabilitat va estrènyer-li el cor, la segona que havia tingut, després d'aquella primera vegada que es va trobar amb en Jofre. Després del primer cop, ja no va sentir més remordiments. En Jofre l'omplia en tots els sentits, i no estava disposada a renunciar-hi. Engegaria a rodar el seu matrimoni per aquell altre home, i tot i la punxada, va pensar que hauria d'haver-ho fet molt abans. De vegades, quan estava amb el seu marit, es sentia infidel, no tenia al costat a l'home que estimava de veritat.

Encara sentia la pressió dels seus llavis en cada racó de la seva pell, aquella mateixa nit, en aquell mateix llit, havien fet l'amor tendrament. Després, en Jofre havia marxat, malgrat que cap dels dos no es volia separar de l'altre. Havia canviat els llençols i havia intentat infructuosament dormir. No se'n penedia, i ara menys. Sentia una barreja d'aflicció i alleujament. Aquell dia que començava, podia ser el primer d'una vida molt diferent. Calia parlar. Li calia ser valenta.

dimecres, 26 de setembre de 2007

A tots els nivells

De vegades em sorprenc de les coses que em poden fer sentir bé. No dic ni feliç, ni eufòric, simplement bé. Bé amb mi mateix. Treballo en un lloc que requereix força infraestructura, i tot i que de cara al món, la meva és una feina de merda, jo i la gent com jo som els treballadors qualificats allà, i hi ha força gent que treballa perquè nosaltres ho tinguem més fàcil. No dic que els tinguem al nostre càrrec, ni molt menys, però de vegades ens oblidem de com són de necessaris, i de com ens faciliten la vida.

I avui m'he sorprès quan la tècnic del departament m'ha cridat de lluny i m'ha abraçat i m'ha fet dos petons quan hi he anat. M'ha donat les gràcies perquè li vaig passar música d'Antònia Font, i diu que m'ho agraeix moltíssim, ja que aquest estiu ha disfrutat com mai escoltant els mallorquins. M'ha regalat una piruleta, quina gràcia! Aquesta dona és vital per nosaltres, ens soluciona qualsevol problema, però no es comporta igual amb tothom, a mi em té cert apreci, i jo a ella. I després he estat fent conya amb l'altre tècnic del departament, un paio molt divertit amb el que sempre estem dient animalades. Quin riure, aquest nano. I tampoc no vull oblidar les secretàries, amb les que sovint vaig a tafanejar, amb elles m'ho passo molt bé quan tinc una estoneta morta.

Més tard m'ha parat un dels encarregats de manteniment, afí als Nens del Vendrell, i m'ha preguntat com ens havien anat els castells l'altre dia. Hem parlat una bona estona, i un company seu, amb el que tinc més relació, ha marxat perquè a ell els castells no li diuen res. Per no dir quan vaig a la cafeteria, on tots els d'allà em parlen amb una confiança que molts no entenen. Això són molts anys allà, és clar, però ja m'agrada que sàpiguen el que vaig a demanar, en funció de l'hora que hi vaig.

Tot això m'ha fet sentir bé. Petites coses, com sempre, i és que no hi ha una altra explicació. He vist que m'agrada relacionar-me amb la gent, a tots els nivells, i que si a alguns se'ls pugen els fums perquè es creuen qui sap què, a mi no em passa això, hi ha gent maca a tot arreu, i si els tractes bé, ells et tracten bé a tu. M'agrada ser així, mira, ara em surt l'ego que porto dins, m'agrada ser així i que d'altres no ho siguin, ells s'ho perden.

A la tarda una cançó m'ha colpejat la cara, res greu, com un cop d'aire violent que et fa aclucar els ulls i t'aixeca els cabells. Era aquesta:



Si sabeu anglès, escolteu què diu, o busqueu la lletra. Hagués estat perfecta per posar-la ahir, però és clar, en comptes de tornar al passat, la poso en el present. Després Amaral em cantava carinyosament mentre ningú comprenia per què m'agrada la seva música. I finalment, el passat ha decidit tornar-se a creuar en el meu camí, però en comptes del cop de puny a la boca de l'estómac que esperava, s'ha convertit en una caricia, gens tendra ni dolça, això si.

Carai, amb el post d'ahir em sentia Tirai, i avui em sento Lluna, ves per on. Però bé, ja es nota quines són les meves influències, oi?

dimarts, 25 de setembre de 2007

Tres temps

De vegades em cago en el carpe diem. S'ha de viure el present? Sí, és clar, no tenim més remei, però llavors hi ha qui el viu més intensament o menys. Però és difícil viure el present quan el passat se't creua per davant constantment. Avui se m'ha creuat com a mínim tres cops, i espera't. El passat ja el tenim, ja no hi és. Em diuen que ja no tornarà. Però sí que torna, sí. Bé, de fet, suposo que no acaba de marxar mai, és dins nostre, i és fora nostre, però en definitiva, és nosaltres mateixos. Però no és tot. Jo sempre he mirat el futur, de vegades l'he pogut veure i tot. Però no vull mirar-lo massa, ara no sé què passa que el veig molt borrós, incert. Hi ha l'eterna frase de "i després què?", però se m'està clavant ja massa. El pressent és molt curt. El passat l'arrosseguem amb nosaltres. El futur... el futur és massa incert, i això m'espanta. Sóc un poruc, sempre ho he dit. Però deixem els eufemismes: estic cagat de por. Ningú no veu el futur, oi? Això ens han dit sempre, i ens han ensenyat a riure dels que diuen veure'l. Rieu-vos de mi, no em fa res, us entenc. Jo faria el mateix.

- Sé que m'estaves esperant...
- No t'esperava, però em temia que sortiries...
- No estàs preparat encara per la meva tornada, no et diré res per ara...
- Gràcies.
- Potser et penses que és per compassió! Ara t'hauràs d'espavilar tot sol i em suplicaràs que t'ajudi!!
- No et necessito i ho saps, ara no em siguis perdonavides...
- Al contrari, saps que em necessites, però t'intentes convèncer de que no, continua així, no trigaràs a demanar-me consell entre sanglots.
- Ui sí, m'has vist molts cops així, oi?
- Més dels que tu creus, pensa que et conec millor que tu mateix i tot.
- No ho crec, però no tinc ganes de discutir amb tu, sé que no tinc res a fer...
- Ara entres en raó. Aviat tornaré. Per ara, t'espaviles sol.
- No tinguis pressa.

dilluns, 24 de setembre de 2007

Que tinguem sort

No m'agrada, de fet, no m'ha agradat mai. Vaig sortir amb una noia, la meva EX en majúscules, que n'era entusiasta. Però a mi no m'ha dit mai res en Lluís Llach. Té un parell de cançons que m'agrada escoltar, però para de comptar. Una d'elles, però, avui no me la puc treure del cap, no sé per què. És Que tinguem sort, una cançó que sempre m'havia semblat trista, i que aquella noia s'esforçava per dir-me que no ho era. Suposo que cadascú interpreta la música com vol.

Avui m'hem tingut de sort, o no, qui sap, quan les coses surten bé tendeixo a pensar que som uns cracks. Ja ens tocava. Però ja he començat a cantar mentalment la cançó quan m'he llevat, més d'hora del que pretenia. He decidit que no tenia més remei que posar-la, a veure si així em marxa, o si més no, per intentar entendre per què avui la tinc clavada. Tampoc és estrany, em passa sovint, i amb cançons diverses. Però avui és aquesta. La comparteixo amb vosaltres.




diumenge, 23 de setembre de 2007

Un diumenge qualsevol

Avui m'he llevat content, amb son, però amb ganes de fer coses. He pogut dutxar-me després de menjar alguna cosa davant de l'ordinador, com gairebé sempre, i he decidit mudar-me: pantalons blancs i camisa. Amb els meus companys de pis hem sortit tard, però tranquil·lament ens hem dirigit caminant al Palau de la Virreina per trobar-nos amb uns amics, uns 200 més o menys. Tots estàvem molt contents i amb ganes, mira que és difícil que ens poguem trobar tots! Però avui sí, avui no faltava ningú. Fins i tot he vist moltes cares noves, que espero no deixar de veure en properes ocasions.

Quan ja hi érem tots, ens han dit que ja podíem anar tirant, i es notava en l'ambient que teníem ganes de fer-ho bé, d'acabar el dia amb un somriure, cansats, però satisfets. Avui era el dia, i tots ho sabíem. Teníem una cosa al cap: aquesta. Però no ha estat possible. Els que vestien la camisa de la foto sí que l'han pogut fer, però nosaltres no. Hem estat molt a prop, però un cop més, ens hem endut una bona decepció. Tot i així, hem demostrat que no ho teníem tan lluny, que no hem quedat aquest diumenge per veure si ens sortia alguna cosa. Sabíem què volíem, i ho continuem volent. I no només això, en volem més, tenim gana, volem acabar l'any amb una millor cara que l'anterior.

No ha estat un bon dia, els objectius no s'han complert, però no hem fet el ridícul. Falta molt per fer, però també hem millorat molt, i crec que tots ho sabem, i això és molt important. Ara es demostrarà si realment volem que la colla vagi endavant, necessitem el suport de tothom, i la propera vegada no ens quedarem a mitges, segur que no.

I dintre de la gran decepció general, en la que també m'hi incloc, una petita alegria per mi, ja que he fet els tres castells del dia, quan fa dos setmanes no n'havia de fer cap. No és consol, no em serveix de res, però podríem dir que si he estat sota un 4 de 9 amb folre i l'hagués pogut descarregar si hagués anat bé, estic ja força recuperat, oi?

divendres, 21 de setembre de 2007

Sense aigua

Si que anem bé. Recordeu que fa un temps Barcelona es va quedar sense llum? Com oblidar-ho oi? Aquell cop jo no em vaig veure massa afectat, però ara resulta que a casa no hi tinc aigua. Abans que em titlleu d'insolvent, diré que pago els rebuts religiosament, però no sé què estan fent que em deixen sense aigua bona part del dia. Aquí sembla que mai no funciona tot a l'hora, ara que fa temps que l'escalfador no fa el ruc...

El cas és que han fet un desviament de l'aigua, no em pregunteu per què, i diversos pisos ja s'han queixat que no els arriba. L'aigua se'n va i torna, i sortosament, només un dia he hagut de marxar de casa sense dutxar-me (i m'havia dutxat la tarda anterior, eh!?), però arribes per la tarda i potser pretenies posar una rentadora, i res de res. Ara quan arribo a casa o quan em llevo, la segona cosa que faig és comprovar si en tenim (la primera és, en els dos casos, encendre l'ordinador...). No tenir aigua és fotut, condiciona força, la veritat. Crec que no hi pensem prou, només quan ens manca. I ja et dic jo que ara hi penso, i tant! Esperem que es solucioni aviat el tema. Per la dutxa no pateixo, sempre hi ha el recurs d'anar a dutxar-se al gimnàs, però bé haurem de rentar la roba, els plats, o fregar el terra, oi? Quin serà el següent servei del que em privaran? Imagineu que fos internet? Ja tremolo...

dijous, 20 de setembre de 2007

Reivindicar el paper

Des de ja fa un temps, sembla que només existeix l'ordinador. Estic tant acostumat a escriure amb el teclat que de vegades penso que ja no sabria fer-ho amb un bolígraf a la mà. No debades ja no escric cartes com feia abans, i si algú m'ho proposa, li dic que sentint-ho molt, només puc escriure mails. Però a part de que la meva lletra ha empitjorat, i ja era difícil que fos pitjor, ahir vaig veure que encara sé escriure sobre paper. El meu problema amb el teclat és que no sé escriure especialment ràpid, funciono amb tres o quatre dits, mai no vaig aprendre mecanografia. Amb un bolígraf a la mà sóc més ràpid, i puc escriure gairebé a temps real mentre penso. Amb això vull dir que el que queda reflectit en el paper és cru, no està refinat, surt directament de dintre i el braç només canalitza la informació. Em vaig posar a escriure i em sorprenien les coses que sortien. No les diré, algunes eren molt estranyes, però vaig pensar que aquell és un bon exercici. Abans ho solia fer i sempre descobreixes coses que tens al subconscient, o molt amagades, però que sense filtre poden aflorar i ensenyar-te com ets realment. Potser no descobreixo res de nou, apostaria que la majoria de gent que pugui llegir això, i que regenti un blog, en algun moment de la seva vida s'ha dedicat a plasmar les seves idees en paper, o simplement ha deixat fluir el pensament mentre en deixava constància per escrit. Però tot i no ser una cosa nova, crec que potser s'hauria de fer sovint. Jo amb el teclat no en sóc capaç, potser d'altres si. Conèixer-se a un mateix ho trobo molt positiu, encara que el que descobreixis no sempre t'agradi, i aquesta és una bona manera de fer-ho.

dimarts, 18 de setembre de 2007

Infidel

Es va llevar a les set, com sempre, però aquell matí la imatge que li retornava el mirall no era la que s'esperava, era una altra persona. Va abaixar la mirada cap a la pica, arrepenjat amb les dues mans a banda i banda i de sobte es va sentir marejat, enfonsat en la voràgine de pensaments espirals. Va sentir nàusees.

Quan va arribar la nit anterior, ella ja dormia, amb prou feines havia canviat la seva respiració quan es va estirar al seu costat, i ni tant sols la va tocar. L'alcohol i el cansament van aconseguir que s'adormís, però el neguit el va torturar amb un son inconstant que més que reparador, el va maltractar encara més. Ara s'adonava que no hi havia res a fer, que ja no podia tornar enrera i en un impuls irrefrenable es va donar una forta bufetada amb la mà ben oberta. Gairebé ni la va notar, el dolor que li estrenyia el cor era molt més fort, cap vexació que es proferís al cos no podia comparar-se-li.

Per què no havia pogut reprimir-se? Estimava la seva dona, sempre l'estimaria. Però aquell sopar, la desinhibició, l'adjunta de direcció... tots sabien que hi havia alguna cosa entre els dos, tots menys ell, que no s'ho volia creure, que feia esforços per evitar els mals pensaments. Mai havia esdevingut un problema, era més aviat com una broma... fins aquella nit. El vi, el whisky amb gel... per què l'havien hagut d'animar? Ara odiava la seva feina, odiava els seus companys i odiava l'adjunta de direcció, tan esvelta, tant segura, amb els cabells tan ben recollits... va sentir una altra nàusea, i aquest cop, va vomitar a la pica. No era l'alcohol; ja no. Era el fàstic que es feia.

Què faria ara? No li ho podia explicar a la seva dona, això significaria el final. L'estimava, no sabia com havia passat, no entenia com s'havia deixat portar. Però tampoc no li ho podia amagar, aquell secret el rossegaria per dins, no el deixaria viure. Ho entendria ella? Si no ho entenia ell, com podia fer-ho ella? No podia ni moure's. Es mirava al mirall, i era una altra persona, algú diferent, algú desconegut, i a més, algú desagradable i mesquí. Es feia fàstic, sí. Notava com tot s'ensorrava al seu voltant, i si hi havia una cosa pitjor que aquesta, era la seguretat inequívoca de que tot era culpa seva.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Murakami

Murakami t'atrapa en els abismes d'uns personatges que no són en absolut plans, que tenen vida pròpia, que constitueixen un món sencer en si mateixos. Acostumat a altres lectures, aprofundir tant en la natura humana podria arribar a fer-me mal, però m'adono que no, que m'agrada que m'expliquin on són els límits, i que, si cal, aquests límits es sobrepassin. I els límits es queden curts perquè quan et penses que no es pot anar més enllà, t'equivoques, els personatges de Murakami poden. És difícil explicar les sensacions que desperten les seves narracions, despulla cada situació i l'exposa per crua que sigui, i això no és comú, poques lectures he fet que em transportin tant a l'interior d'uns personatges, que per foscos i imperfectes podrien ser reals.

M'he quedat enamorat d'una narrativa que m'ha sorprès; com tantes altres coses a la vida, vaig arribar a Murakami per casualitat, i per la curiositat que em despertava un llibre com Kafka a la Platja. Esperant a que em caigui a les mans, vaig voler començar amb Tòquio Blues, i no me'n penedeixo gens. El recomano, i tant que sí, però s'ha de tenir moral per llegir-lo, perquè arriba a ser dur en algunes ocasions. Pel que fa a mi, no serà el darrer llibre que llegiré d'aquest autor. Espero que els propers que llegeixi, em deixin tant bon gust de boca com aquest.

És difícil triar un fragment com a exemple, us en posaré un que no sé si us convidarà massa a llegir-lo, però que a mi em va impactar:

En aquell lloc no sentia cap mena de tristor. La mort era la mort, i la Naoko era la Naoko. "Sóc aquí, oi?", em deia enriolada. "Doncs no hi ha cap problema". Els seus gestos mesurats em calmaven i em confortaven. "Si la mort és això", pensava jo, "no és tan dolenta". "És veritat", em deia ella, "la mort no és gaire cosa. És la mort i prou. Ara que sóc aquí, tot és molt més fàcil", m'assegurava entre els embats d'aquelles onades fosques.

Málaga

Málaga és una ciutat allargada, camines i camines pel passeig, i no s'acaba mai. Una currua infinita de restaurants que ofereixen les millors tapes i les millors 'frituras' als millors preus. I no és conya, perquè per dotze euros per cap vam menjar el que a la Barceloneta ens hagués costat no menys de trenta. Jo no menjo peix, però aquest dia fins i tot el vaig tastar. Cada restaurant tenia a fora, instal·lada a la platja mateix, una barraqueta com la de la foto, amb una 'barbacoa' en forma de barca on coïen el peix que demanaves. Molt curiós.

A l'altra punta de la ciutat, les universitats, allà on passàvem el dia. Estaven lluny, molt lluny, i el desplaçament allà era tediós. Però la ciutat tampoc s'acabava. Rera les universitats continuava un altre barri més nou, on cada carrer tenia nom de personatge mitològic. Poc a veure per allà, però la ciutat continuava i continuava.

Del centre vam veure poc, i tant sols de nit, com a mínim mentre jo hi vaig ser. Com tot centre de ciutat, és maco i està arreglat. Carrers comercials grans, i carrerons pintorescos. Em va sorprendre la simpatia i l'educació de la gent, i no perquè em pensés que eren uns bàrbars, sinó perquè per aquí no et solen tractar tant bé en els restaurants i bars, simplement et serveixen. És un altre tarannà, això està molt clar. Que som diferents no cal dir-ho, però per contra del que ens pensem de vegades, que siguem millors ho podríem discutir.

divendres, 14 de setembre de 2007

L'altre cantó d'un viatge

Anar de viatge sempre porta a situacions estranyes, especialment quan no viatges amb gent de confiança. Quan són els amics els que t'acompanyen, ja saps què t'espera amb ells, i l'únic al·licient és el viatge en si, cosa que és, a priori, el més desitjable. Però quan hi vas amb gent menys habitual, et pots esperar qualsevol cosa.

Llavors és quan una persona et diu que li expliquis alguna cosa, i tu li expliques; i no una, sinó moltes. D'acord que potser és la persona més propera de les que hi ha, però no soleu parlar de certs temes, o només en casos especials. I de sobte, parlant com si fos el teu millor amic sobre el futur, els dubtes, les circumstàncies...

També et sorprens a tu mateix quan t'adones que ets incapaç d'explicar una cosa a una persona a la qual hauria de ser tremendament fàcil fer-ho. I no hi ha manera. Busques el quan, busques el com, però no te'n surts, i això preocupa una mica, però més aviat entristeix. Per contra, hi ha una persona a la que ja li has explicat, una persona amb la que normalment et discuteixes i xoques, i que a més, tothom ho sap. Però no et va costar gens dir-li, i a més, et sorprens de la complicitat que heu adquirit de sobte, i que probablement es perdrà en tornar. Però aquesta persona és una de les sorpreses més agradables del viatge, i tens molt per agrair-li.

Amb una altra a qui tens certa tírria des de fa temps, mantens animades converses i et fas un fart de riure fins el punt de pensar que comença a ser hora d'anar oblidant certs records i certs comportaments del passat. La gent canvia, i les circumstàncies ja no diguem. Fins i tot, fins i tot, en un viatge d'aquests tens temps de trobar-te amb el teu mirall, de veure-t'hi reflexat. Veus una persona a la que sempre has admirat i que 10 anys enrera hauries volgut ser com ella. Ara t'adones de que t'hi estàs convertint, que el que volies es fa realitat, però ara no ho vols, de cap manera, i te'n vols allunyar tant com puguis, almenys de com s'ha tornat, i no et vols tornar tu.

Un viatge com aquest aporta poc en certs aspectes. En altres, és tot un món.

dimarts, 11 de setembre de 2007

Canvi de xip radical

El regust de la Diada plana encara per tot arreu, a falta d'una estona perquè s'acabi el dia. Generalment, el dia 12 de setembre és un dia en el que encara tens a flor de pell una sèrie de sentiments i sensacions, que mica en mica es van esvaïnt i refredant, i en funció de com és cadascú, retrocediran fins a un punt o un altre. He de reconèixer que avui no he participat massa de la festa, ja que volia descansar, però al matí hi ha hagut castells, i en acabar ens han posat Els Segadors. He sentit tremolors i m'he emocionat amb el nostre himne tant sentit. De vegades em sorprèn que l'estimació per la terra ens pugui produir reaccions així.

Aquest 12 de setembre serà diferent, perquè em passa una cosa que arriba en molt mal moment. Me'n vaig a Málaga, demà al matí estaré volant cap a terres andaluses. No hi ha cap problema, no és que tingui res en contra d'aquella terra, simplement és que trobo de molt mal gust haver-hi d'anar el dia després de la nostra Diada Nacional. A banda d'això, em toca la pera també perquè és per feina (bé, si no fos per feina dubto que hagués triat aquest destí), i no em ve massa de gust. Se'm barreja una miqueta tot. En part és una oportunitat, cal que les faci aquestes coses, i ja que m'hi envien, hauria d'estar agraït, només hi anem uns quants i la majoria es queden. Però no és res seriós, i em fa molta mandra. I a sobre, amb l'himne ressonant encara dintre el meu cap...

Així que me'n vaig fins que s'acabi la setmana. No sé si podré passar massa per aquí ni per casa vostra, espero que em disculpareu. Em conec i sé que algunes incursions faré, però no prometo res. Així que porteu-vos bé en la meva absència, que ja veieu que us seguiré vigilant. I no escriviu massa, que després se m'acumula la feina.

dilluns, 10 de setembre de 2007

Diada

L'any passat el Barça va perdre la lliga a darrera hora i la gent no s'ho va prendre massa bé, a diferència del que he vist que deia avui en Rijkaard en algun diari. També ens prohibeixen jugar un partit contra els Estats Units, amb això de les seleccions catalanes sempre estem acostumats a perdre. El que no entenc, és per què no les celebrem aquestes coses. Sembla ser que aquí a Catalunya, això de les derrotes ho tenim per la mà.

Serà la nostra Diada, 11 de setembre, i celebrem una derrota, perquè aquí som així. Segurament hi havia altres coses per celebrar, però no, vam triar un dels moments més tristos de la nostra història. Però bé, deixant de banda aquesta 'curiositat', posat que a altres llocs celebren el dia de la independència, per exemple, segueix sent la nostra Diada, i per un dia, potser només un dia a l'any, el meu catalanisme es multiplica, afloren en mi sentiments que he deixat dormir, i que fa temps, de jovenet, tenien un pes molt més gran en mi. Demà voldré la independència, i pensaré més que mai que els catalans som diferents i que no tenim res a veure amb els veïns. Aquest dia, la meva estimació envers la pàtria es desmarca de la meva idea habitual de que les fronteres són una de les bajanades més grans que l'home ha inventat. Sóc català, i això és important per mi. És una de les tres coses que incloc al meu perfil. Demà segurament serà la més important, encara que també faré castells.

La Diada no és un dia més. No sóc de simbolismes, però no ho puc evitar, aquest dia em transforma. Aquí a la dreta hi he posat una senyera, crec que aquest dia hi ha de ser. Ara penjaré la meva al balcó, i convido a tothom que no ho hagi fet ja a que ho faci, tant al blog com al balcó. Demà vull veure tots els balcons amb quatre barres, perquè demà és especial.

diumenge, 9 de setembre de 2007

M'encantem

Dia de dormir poc, molt poc, però dia de carretera, com passa sovint amb aquesta rutina tan poc convencional. Una trobada d'aquelles que valen la pena, amb gent que m'enamora, i malgrat tenir el cos (i part de la ment) destrossat pels excessos als que el sotmeto darrerament, no m'ho vull perdre, i no m'ho perdo.

Un dia per tornar a adonar-me, com cada cop que ens trobem, que m'encantem. Sí, sí, m'encantem. I és que aquesta és una de les converses absurdes i infinites que hem tingut avui, una de tantes. Els meus amics m'encanten, i jo sóc millor quan sóc amb ells. Junts formem una unió, una comunió, que ens fa indivisibles i ens permet parlar de temes transcendentals i acte seguit deixar anar una corrua d'absurditats, i que ningú no ho vegi estrany no fora de lloc. Avui discutíem com dir, en primera persona del singular, que un grup de gent, entre els quals s'inclou aquesta persona, li agrada molt. N'hem dit moltes, i de molt grosses, però al final em quedo amb això, 'm'encantem', que sona fatal, però que gramaticalment crec que seria correcte, i a més, què carai!, que m'agraden els meus amics i m'agrado jo quan estic amb ells, encara que m'adormi, encara que em faci mal tot el cos i que estigui més lent del normal. Em sap greu per ells, però tot i així, em segueixo agradant quan estic amb ells, i això ho trobo important, perquè generalment no em caic massa bé.

divendres, 7 de setembre de 2007

La iaia

Jo no sóc un paio gens familiar. Els que em coneixen saben que la meva família són els meus amics, a l'espera de tenir-ne una de pròpia, amb la qual intentaré revertir certes tendències que he agafat. Tot això és estrany, perquè la meva infantesa no podia ser més plàcida, però mira, amb els de casa no tenim massa tirada a fer-nos. Però sempre hi ha algunes excepcions.

Quan era molt petit em passava la vida a ca la iaia. Ca la iaia era al pis de dalt, vivíem en dos pisos separats, però només et calia pujar un tram d'escales per ser-hi. Això era ideal pels meus pares, perquè els dos treballaven. Com dic, sempre era a dalt, amb la iaia. L'avi passava una mica de tots, però bé, també hi era. Allà vaig aprendre moltes coses, per exemple, els números. Es veu que la iaia tenia un bingo petitet, n'anava treient boles i em preguntava quin número era, i jo els anava dient. Naturalment, d'això no me'n puc recordar, però m'ho han explicat molts cops.

Quan va néixer el meu germà, una mica per la típica gelosia de les criatures i també perquè ell havia d'ocupar la meva habitació, em vaig traslladar definitivament a ca la iaia. Vaig començar a dormir allà, i durant molts anys vaig dormir al costat de la iaia (l'avi dormia en una altra habitació, mai vaig entendre per què, però en aquell moment no m'ho plantejava).

La iaia era molt aficionada a la lectura, moltíssim. Suposo que d'aquí li ve a ma mare la seva fal·lera, i de retruc, ens ha arribat al meu germà i a mi. Al principi, ella em llegia, i a mi m'agradava molt que ho fés. Com que dormíem en llits que estaven separats tant sols per un metre, era senzill. Més tard, és clar, cadascú llegia el seu llibre, i gairebé sempre jo allargava més l'estona de lectura que ella. Però guardo un bon record de quan ella em llegia, era molt maco. Em deia que anava perdent vista i que al final no podria llegir, i això li sabia molt de greu. No poder llegir seria una tortura per ella. Jo li deia que estés tranquil·la, que quan fos gran, seria jo qui li llegiria a ella si ja no s'hi veia per fer-ho ella mateixa.

I em vaig fer gran, i es van succeïr un seguit de circumstàncies que van fer que canviés d'habitació. Com que pujava a dormir tard, hi havia molts dies que ni la veia, perquè ella ja dormia. Em vaig adonar que cada vegada s'espaiaven més les nostres trobades, i això que dormíem a la mateixa casa, però bé, havia caigut en la tendència de casa de no fer-nos cas, fins i tot amb la iaia.

Ella estava malalta, ho va estar durant molt de temps, no es podia moure del llit. Tampoc no s'hi veia gaire, tot i que l'havien operat un parell de cops. Finalment, es va morir, no fa massa anys. Un any abans havia mort l'avi també. Va ser un cop força fort, però estava tant malament que era el millor que li podia passar. Allà al tanatori vaig recordar que hi havia una cosa que no havia fet mai, tot i haver-ho promès. Ja era tard, havia estat un mal nét, però no hi havia una millor manera d'acomiadar-me d'ella. Vaig entrar a la saleta on descansava, tant desconeguda, tant diferent de com jo la recordava de quan era petit, i li vaig llegir en veu alta una pàgina del llibre que portava amb mi en aquell moment, Els Pilars de la Terra.

dijous, 6 de setembre de 2007

Tot s'acaba

Ònix ja no hi és. Pd40 també ha decidit deixar-nos. Williams l'ha seguit. En Gatot l'altre dia també ens deia que el seu blog té data de caducitat. Tot això fa una mica de por. Hi he estat pensant, m'adono que no hi ha res etern, que aquesta vida és efímera. La vida virtual no és més que una part de tota la nostra existència, i com tot, s'acaba; tot s'acaba algun dia. Llavors penso quan s'acabarà la meva vida, com a mínim, la meva vida blogaire. No hi havia pensat massa fins que aquesta cadena d'esdeveniments s'ha succeït. No m'ho esperava, m'ha agafat desprevingut, i no m'ha deixat indiferent. No sóc tan ingenu, sé que els blogs es creen i es destrueixen, però ara ho veig de manera diferent. Passa al meu voltant, i a més, passa amb gent que m'importa. Jo no vull que s'acabi, fa massa poc que estic per aquí, però m'espanta, perquè sé que algun dia arribarà el meu moment, perquè tot s'acaba. Veient marxar personatges d'aquesta magnitud, em fa ràbia no haver entrat en aquest món abans, voldria ser més jove, voldria tenir més temps per endavant. I no dic que amb l'edat es plegui veles, de fet, no sé quina edat té la gent que marxa, i no m'importa gens, perquè aquí tots som iguals, desconeguts, anònims, confidents. Però si sé que m'ha d'arribar l'hora, voldria tenir més temps. També hagués volgut descobrir-los a ells abans, però suposo que encara seria més dur veure'ls marxar. Se'n van, i part de mi se'n va amb ells.

En aquesta vida, tot s'acaba. En qualsevol vida, tot s'acaba. No hi ha res que duri per sempre, i algun dia jo, com tots, hauré de fer les maletes i plegar. Ara no hi vull pensar, o justament, el que vull pensar és que queda molt temps perquè això passi. Tot el que dic és aplicable també a la vida 'real'. Allà... també tot s'acaba. Però m'adono que estic sent molt negatiu. Avui ha estat un bon dia a la vida 'real', però no a la vida virtual. Vull que sapigueu que això que dic ho penso de debò, però ho penso també de les coses dolentes. Les coses dolentes, com totes les coses que es fan i es desfan, també s'acaben.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Persones energia

Hi ha persones que són energia. Hi ha persones que només tenir-les davant et reactiven, et desperten, t'esperonen. Tenir-les al costat és prou motor per remuntar un dia que ha començat malament. Però no només això. Hi ha persones que no cal ni tenir presents perquè et transmetin energia. Pensar-hi, sentir la seva veu, un mail, qualsevol cosa, ens canvia l'humor. Hi ha persones que saben què han de fer per activar-te, i a aquestes, justament, poc els cal fer perquè això passi. Hi ha persones que són combustible, que amb elles arribaries a la fi del món, fins i tot amb petites dosis. Hi ha persones galvàniques, ens hi posem com ens hi posem.

Hi ha cançons que també són energia. Aquesta n'és una:



Però una cançó no podrà substituir mai una persona.

Avui hem rebut una molt mala notícia. Ònix ens deixa. Ens quedem orfes, almenys, jo em sento així. Probablement trobarà a faltar això de córrer per la blogosfera, però no sé si entén com la trobarem a faltar nosaltres a ella. Aquest post m'ha vingut al cap al matí, quan encara no sabia res d'això. L'hagués publicat igualment, però el trobo molt adequat per acomiadar-me i homenatjar-la. Va per tu, Ònix, torna aviat. Gràcies per tot.

Neguit

Normalment ja no dormo massa, però sol ser perquè vaig a dormir tard, els matins no m'agraden. Avui, però, he portat això una mica al límit, ja que després d'anar al llit tard, a les meves hores habituals, em va costar adormir-me i m'he despertat després de poca estona d'aconseguir-ho. M'he cansat de donar voltes pel llit, i m'he aixecat per fer una volteta per la blogosfera. El meu RSS és una bírria, i s'actualitza al cap de molta estona, així que pel matí, amb un cafè en una mà, solc fer un cop d'ull al que va passar la nit anterior quan, si funcionés bé, probablement hagués pogut llegir qualsevol cosa a temps pràcticament real.

Ara ja fa estona que corro per aquí i m'he decidit a escriure, ben bé no sé per què, perquè igual que ahir al vespre, no tinc massa res a explicar. Alguna cosa em neguiteja, suposo que és el que ahir em feia estar una mica moix, i aquesta nit no m'ha deixat dormir. Però no sé què és. Aquestes coses em passen de vegades, i tard o d'hora els motius de les davallades afloren. Un cop saps què et passa, és molt més senzill posar-hi solució. Mentrestant, d'aquí a una estoneta aniré a la feina, i espero animar-me amb les nostres bajanades habituals. Esperem que no sigui pitjor el remei que la malaltia, però no ho crec, perquè de moment tots estem de tornada de vacances. És un dia de força feina, i d'ensenyar el poc que sé a algú altre. Espero que tot surti bé. Però no, no és això el que em preocupa, per si algú ho ha pensat.

dilluns, 3 de setembre de 2007

20 anys

- Mama, no trobo la camisa blanca dels plecs, està bruta?

- Està estesa, Jana, posa't la verd festuc, que et quedarà bé amb aquests pantalons, però espavila que el papa ja ha anat a buscar el cotxe, farem tard.

- Estàs una mica nerviosa, oi? Et fa il·lusió aquest dinar?

- Doncs si, és clar, ja saps que sempre m'agrada veure aquesta gent.

- Saps, no t'ho he dit mai, però trobo genial que et segueixis veient amb la teva colla de la facultat, tant de bo que jo pugui fer el mateix d'aquí uns anys. Me'ls estimo molt, segur que tu te'ls estimaves igual.

- I encara me'ls estimo. Tot ha canviat molt des de llavors, però sempre han estat presents, i això és el que importa.

- Però seguiu sent els mateixos, això té molt de mèrit, hi ha coses que mai canvien.

- Bé, no som els mateixos, per això ens trobem avui.

- Ja... per aquell home, oi? Jo no em recordo d'ell, però sempre en parlen bé. Pobre.

- Si, tu eres una nena quan va morir, i mira't ara, feta una doneta.

- Em sembla que estàs a punt de plorar, o de fotre'm un rotllo, no sé què és pitjor.

- Ni una cosa ni l'altra, però estava recordant altres temps. Ell t'estimava molt, saps? Vas ser la primera en arribar, i tant ell com els altres estaven molt emocionats. Després va venir en Marc, la Laia i els altres. Avui hi seran tots, és un dia especial.

- Deu anys ja, com passa el temps. Em sento vella. Jo en tenia 10 quan va morir, és una llàstima que no el recordi. Però el que està bé és que vosaltres seguiu pensant en ell després de tant de temps. Segur que a ell li hagués agradat.

- Mmm... segur, però ell potser hagués preferit una cosa més discreta, amb els d'aquella època i prou, una trobada com les que fèiem llavors, amb unes pizzes i unes cerveses.

- Però la caseta del Xavier no és mal lloc per celebrar coses, fa bon temps i podrem fer un banyet a la piscina, o fer un partidet de tennis. A veure si en Marc s'hi apunta.

- Ja m'explicaràs per què li cal tant d'espai a aquest home, sempre ha estat una miqueta així.

- I tu sempre has estat molt gracienca, i ningú no et diu res, cadascú és com és. Ja m'agradaria a mi tenir una caseta com la seva allà a Calonge.

- No t'he vist queixar massa aquests dies allà a Begur!

- No és clar que no, si hi estic molt bé, però somniar és gratuït, oi?

- A Begur hi vam estar fa una pila d'anys amb tota aquesta colla, i va ser fantàstic. Mira, va ser justament l'estiu abans que tu nasquessis.

- Ui, no sé si vull saber el que fèieu allà...

- Res dolent, que t'has pensat! És una cosa d'aquelles que sempre recordem, segur que avui sortirà el tema.

- Ja m'hi fixaré, a veure què significa això de 'res dolent'...

- Ell ho va passar molt bé allà, sempre ho mencionava. Llàstima que no ho repetíssim mai. Avui és un dia de celebració, només sap greu perquè sé que a ell li hauria agradat saber que estem tots bé, que els anys han passat, però que ens seguim veient. Era una mica estrany, saps, sempre volia que no perdéssim el contacte, i fins i tot li era igual no ser-hi si els altres érem junts i estàvem bé, no l'enteníem massa...

- Doncs avui serà així, espero no veure cares llargues.

- No és la intenció, quedar per celebrar que fa 10 anys que va morir és l'excusa per veure'ns, en part, ell sempre feia això, buscar alguna excusa, i ja veus, encara en troba, després de tant de temps.

- Home, aquest dinar va ser idea dels pares d'en Marc, oi?

- Si, però ja feia temps que n'havíem parlat, i tots hi vam estar d'acord, en Jordi crec que tenia un dinar familiar, però el va anular. No crec que ens posem tristos, ja ha passat molt de temps, però potser alguna llagrimeta s'escapa, no és tant difícil d'entendre, oi?

- No, no. Suposo que no. Però us podríeu trobar per celebrar altres coses també, dóna una mica de mal rotllo el motiu.

- Nena, què vols? Serà com una celebració, ja ho veuràs, però si no t'afanyes ni celebració ni res de res! Mira, ton pare ja truca des de baix, ja hauríem de ser al cotxe...

4d8

Ho prometo, no en parlaré cada setmana, cada diumenge al vespre no vindré amb la mateixa història, no us torturaré amb massa terminologia. Però avui ho he de fer, crec que ho necessito.

4d8. Quatre de vuit. Un castell que es coneix com el carro gros, i no perquè sigui gran cosa (o si), però és el seu nom clàssic. Quatre persones per pis, i vuit pisos d'alçada, cinc de bàsics i els tres de canalla. Un castell que actualment fan força colles, i per nosaltres és (o hauria de ser) el pa de cada dia. Ara feia mesos que no el fèiem, contant que hi ha hagut vacances entremig, però ja n'havíem fet uns quants aquest any. Però jo no, no vaig arribar, quan vam fer el primer, jo ja estava lesionat. Avui era el dia. La setmana passada feia castells de 7, i avui teníem la primera prova de cara a les grans cites. Hem atacat el carro gros, i no ha portat cap problema, ni de manera general, ni a mi. Sensacions estranyes, i una mica desentrenat a l'hora de llegir els temps del castell, però aguantant. Segur que avui dormiré bé, la meva esquena m'ho està recordant, però res que no em conegui ja.

Ara ja sóc aquí, ja m'ho començo a creure més. He tornat a fer castells de vuit, i això en teoria em fa apte per qualsevol cosa. Veurem què em reserven, jo estic disposat a tot, i com sempre, de ganes no me'n falten. Trigaré a veure'm com abans. Passarà força temps fins que em torni a comportar de la manera que em va portar a lesionar-me. Hauré après la lliçó? Ara penso que sí, però em conec, i per més que de vegades no ho sembli, no me'n puc amagar, sóc un animal.

diumenge, 2 de setembre de 2007

Tornada

Sol en una estació, sense saber quan ha d'aparèixer el tren. Enlloc no ho diu clar, però tard o d'hora vindrà. Una nit d'embriaguesa, de riure, d'encaixades de mans i de bromes sobre l'edat. De moltes ximpleries, però les nostres ximpleries. Una nit de sortir vencedor, però com totes, s'acaba. A tu et veuré en unes hores. A tu et veuré la setmana que ve. A tu en un mes. Però em quedo sol, amb ganes d'arribar a casa.

Pujo al tren, un tren que han fletat només per mi, que m'acostarà al llitet. Moltes parades amb l'única companyia d'en Murakami, que m'explica les misèries d'una jove de família no prou bona. Puja una revisora, però desapareix, en perdo el rastre, i segueixo sol al tren. El cap em roda una mica, però no prou per evitar la lectura. Penso en dormir, però no val la pena per tant poca estona. Segueixo sol, però sense saber d'on, se m'apareix la teva olor, i sé que ets amb mi, encara que la soledat m'envolta.

dissabte, 1 de setembre de 2007

El paio que no em saluda

Hi ha un paio d'allà on treballo que no sé per on agafar-lo. Bé, està en el mateix edifici, però no té res a veure amb mi, simplement, que ens coneixem. Sé com es diu, i potser ell sap com em dic jo. Però no ens saludem mai. Quan ens trobem de vegades me'l miro i intento fer un gest que s'assembli a una salutació, però ell no sembla reaccionar, i la majoria de cops tampoc no faig res per cridar la seva atenció. El cas és que aquest noi i jo, una vegada a l'any, només una vegada a l'any, sopem junts, i no per casualitat. Tenim un amic comú que ens convida als dos, seiem a la mateixa taula, encara que lluny l'un de l'altre, i aquell dia si que ens saludem. Fins i tot, com que jo sóc qui té més relació amb l'altre grup del sopar, de vegades em canvio de lloc i hem creuat algunes frases, hem parlat d'alguna cosa, totalment intranscendent, això si. Però el dia després, o al cap d'un mes, o sis mesos, quan ens tornem a veure, tornem a fer com si no ens coneguéssim de res. No li dec caure gens bé a aquest noi. Ell a mi tampoc especialment. Però de totes maneres, em resulta molt estrany.