dimarts, 31 de juliol de 2007

Addicte. I què?

Avui al matí, a instàncies d'un post de l'Ònix, he visitat el blog de l'Avi, i he llegit el seu darrer post. Aquest blog és un d'aquells, que encara que no vulguis t'hi acabes enganxant, perquè llegir-lo és una delícia. El post m'ha agradat molt (us convido a que el llegiu, i per això no n'explicaré cap detall), i m'ha fet pensar en el tema de les addiccions. Jo sempre he estat un noi molt sa, i no se'm coneixen addiccions d'aquelles que són tant famoses, però per defecte professional també sé que es pot ser addicte a qualsevol cosa, per estrany que sembli.

La gent que em coneix i em pateix, sap que estic força enganxat a internet. Això dels blogs no ha fet més que agreujar el meu estat, perquè ara passo més estona penjat de l'ordinador del que ja era habitual en mi. Sí, ara tothom sap que estic malalt, i deveu pensar que és la fase inicial de tot blogaire novell. No us puc treure la raó, perquè no sé què faré d'aquí un temps, però si puc dir que abans d'entrar en aquest món, ja era famós entre els meus per estar 24h pendent del correu electrònic. També faig altres coses, és clar, però per això em cal el meu ordinador, i connectar-se un momentet per saber si tinc missatges ho puc fer des de qualsevol lloc, actualment, fins i tot des d'alguns mòbils. La fal·lera pel correu electrònic no se m'ha passat, així que posar més graus d'incertesa a la meva vida en forma de blogosfera, només ha empitjorat la meva addicció. Però m'hi sento tant còmode que no veig que hagi de millorar, i em sembla que seré un addicte per sempre.

I jo em dic: i què? Que faig mal a algú? En principi no, i si és així, em disculpo per avançat. Em faig mal a mi? Bé, físic no massa, com a molt se'm poden cremar les còrnies o la retina (no domino massa l'anatomia de l'ull, algun metge a la sala?), però de moment he heretat uns ulls sans que fins avui funcionen a la perfecció sense ajuda externa. I mira que els foto canya, perquè no els tanco gaire sovint massa estona... Així que sí, reconec la meva addicció, pot ser que tingui un problema, però no em vull curar, no em vull desintoxicar, ho necessito. Aquí estic i aquí estaré. Si a un lloc no hi ha internet, no m'hi busqueu, o no per molt de temps.

dilluns, 30 de juliol de 2007

Flagel·lació #3

A tu que m'escoltes, em consoles i em cuides, el que voldria dir-te és que no ha passat res que no sabés, ni res que no hagués predit que passaria. No agafo vacances encara, ni he fugit cames ajudeu-me, és el poder de l'autoconvenciment. Saber el que ha de venir dóna tranquil·litat, i jo ja ho sabia. Fins minuts abans d'entrar no m'han vingut els tremolors, com si anés a fer un examen, i de fet, no estava tant lluny de ser així. Voldria parlar-te per dir-te que no m'equivoco, i perquè vegis que no estic boig del tot, i que sóc més objectiu del que puguis pensar. Sé que creus en mi, però vull ensenyar-te que no parlo per parlar, que intento exagerar el mínim, i que la meva visió s'acaba confirmant gairebé sempre. Seguiràs sense creure'm, seguiràs pensant que porto les coses al meu terreny per justificar-me. No hi puc fer res, suposo que amb el temps t'acabaria convencent, però el nostre temps també s'acaba.

Avui ha començat el compte enrera, la cursa ja està en marxa, i no em plantejo guanyar-la, el meu objectiu és simple, només la vull acabar. Seré últim, però aguantaré totes les voltes, això segur. Per tu també tinc paraules d'agraïment, ja que el teu suport em serveix més del que creus, però ja veus, no es pot anar en contra d'algunes coses i no es pot començar una guerra quan ja està perduda. Fa temps que vaig ser derrotat, però encara no he sortit de les trinxeres. Fins i tot jo em canso de tanta metàfora. Les coses són com són, i no precisament un camí de roses. Ara m'has de creure, ja ho has vist, tot es confirma, pràcticament tot igual de com t'ho vaig descriure. És qüestió de tenir els ulls ben oberts, i cadascú els té oberts per ell mateix, així que no et molestis a posar en dubte res més del que jo et digui respecte a mi, per difícil que et resulti de creure.

Flagel·lació #2

A tu que ets a qui més greu em sap decebre, et diré que tinc moltes coses per dir-te, però que massa sovint tinc ganes de fer-ho, i fins i tot d'això m'he cansat, no crec que valgui la pena. Et necessito i m'ajudes, sempre aportes l'equilibri que falta, tant si és per donar alè com si és per enfonsar-me amb una mirada. Avui has estat bé i t'ho agraeixo, ni has posat cap cara rara quan t'he dit que marxava. Potser en el fons del teu cor, m'arribes a entendre, encara que em costa arribar a aquesta conclusió. Només et puc dir gràcies, però això no treu que sabés que tu series allà, i que tot i que et tocava el paper de policia bo, jo m'esperava un altre tracte, el tracte que es dóna a altres, és el mínim que puc demanar. Potser és que realment no estic en aquest punt, segurament, ara tinc més clar que mai, sobretot més clar que ahir, que em falta molt. Però quan arribi el moment, si arriba, tu també seràs allà, d'això no en tinc cap dubte, i no sé si ho vull. Pot ser lògic i pot ser necessari, però jo també necessito saber que m'he fet gran, que ja no sóc un nen de bolquers. Això valdrà per alguns, per mi no.

Flagel·lació #1

A tu que em cites a primera hora, tant sols per fer temps i dir-me unes quantes coses clares, esperant la presència consoladora tant per tu com per mi, et diré que no et falta raó, que per un cop has dit el que calia i que els meus errors es fan patents i evidents quan t'expresses amb els teus termes, conciliadors però no per això menys ferms i punyents. No et falta raó, però et falta perspectiva, i si tu no en tens, no en pot tenir ningú. Busques problemes on no n'hi ha, i no amagues la teva decepció, sense adonar-te i probablement sense importar-te, que la decepció amb la que em quedo jo no té cura, a diferència de la teva. Tots lluitem, només tu guanyes.

T'ho confesso, sense motivació no sóc res, i els que em coneixen saben que quan una cosa m'atrau, hi aboco tota l'ànima. Pensa en mi fa cinc anys, el que veies no era només l'emoció del principiant. Alguna cosa a mort en mi, i no avui, sinó que porta morint des d'aquells moments inicials. Tu hi has contribuït, això és innegable. Tu no em coneixeràs mai, et quedaràs amb aquesta idea que tens ara, que ja fa temps que tens. Tampoc no et culpo, aquesta és la meva creu, em culpo a mi mateix, i a mi em fa més mal que a tu, tant sols sóc un més de la llista, potser el pitjor, sens dubte, tu ho penses. El que encara no entenc és per què em dius que sempre ens hem entès, com si això pal·liés la manca de confiança que em professes. No és cert, i ho sé bé, ja ningú no em pot convèncer del contrari. Així que és inútil que m'esforci en demostrar-te res, però igualment ho faré, en el poc temps que em queda. Marxaré capcot, per molt que ens n'acabem sortint, això no era el que esperava.

dissabte, 28 de juliol de 2007

Unplugged

Amb mil posts al cap per escriure, em trobo a les tantes de la matinada davant de l'ordinador, sense ganes de xerrar de res concret, però amb una sensació que m'impulsa a escriure, sense saber molt bé per què. Fa una estona he tornat de Mataró, un nou concert, i ja per inèrcia premo el botó de l'ordinador abans de res. Uns mails, pujar unes fotos, i els blogs, com no. M'he fet la repassada llarga abans de posar-me a escriure, us he dit que m'agraden els vostres blogs?

Potser el que m'impulsa a escriure és que he estat bé aquest vespre. No sé en quin moment he pensat que aquest era un bon dia. Com sempre m'he de remetre a les coses petites, la companyia, alguns records agradables, la sensació de que conec bé les persones que m'estimo... Inexplicable, però quins motius necessitem per explica la felicitat? Cap ni un, no fotem. S'acosta el mal moment i ho sé. Aquesta nit ha estat un bàlsam, un oasi per la ment. Tornarà l'estrés i tornarà el mal cos, però he disfrutat una estona, i sobretot, he deixat de pensar, unplugged total.

Si no recordo malament, un dels moments en que he pensat que havia d'escriure sobre això, ha estat aquest:

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple al meu blog, es jersei destenyit.
Es carrer blanc de sol, es meu cos a damunt,
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat, per exemple dormits...

dijous, 26 de juliol de 2007

Burocràcia

Avui m'he passat hores i hores a una facultat que no és la meva, matriculant-me d'una carrera que no és la meva, d'unes assignatures que només de llegir-les se'm posaven els pèls de punta. He fet cues que no s'acabaven mai, i he donat més voltes que un ventilador. O millor dit, més que un rellotge, ja que els minuts anaven passant, i les hores...

Evidentment, la matrícula no era per mi, però què més dóna? Ja no me'n recordava. Fa tant de temps que vaig haver de passar per aquí, que feliçment m'he presentat a la facultat en qüestió, a primera hora, pensant que arribaria perfectament per fer el cafè amb els companys de feina. Si arribo a tenir un mòbil a mà, els hagués avisat que m'escalfessin el dinar. Exagero, però no tant.

Primer m'he posat a una cua que no era, fins que m'he adonat que era a la del costat que donaven les típiques carpetes. Primer lloc, però cap gestió, només recollir impresos i propaganda. M'han enviat a un altre lloc on hi havia una cua llarguíssima, que no avançava gens ni mica. Jo pensava que allà em farien la matrícula, i és clar, no podia fer més que cagar-me en ells per ser tant lents. Però no. Allà ens feien la xerrada informativa per saber com ens havíem de matricular. És clar que no avançàvem, s'entrava per grups, tants alumnes com cavien a la sala. Sortosament, he entrat en el següent grup, sense saber ben bé on entrava, però quan he vist que era per deixar-nos anar un rotllet, he preguntat al noi encarregat:

- Escolta, cal que em quedi, és que vinc a matricular una altra persona, i tot això a mi...

I ell m'ha contestat:

- Si vols fer bé la matrícula, més val que et quedis.

I jo pensant, "que sóc més gran que tu, capullo, que foto jo amb tots aquests 'pipiolos'?". Però m'he quedat i he escoltat pacientment, mentre un munt de jovenets em demanaven el bolígraf per cumplimentar els seus impresos. Que poc preparats, Déu, presentar-se sense res per escriure! He de reconèixer que sort que m'he quedat, si no, no ho hagués fet bé de cap manera. Però ja portava dos llocs visitats, a veure què vindria.

Tocava documentació, apa, a donar tota la paperassa necessària. I com no podia ser d'altra manera, em faltava una fotocòpia. Però ho he arreglat. He demanat al paio que intentava vendre'm la targeta de la fotocopiadora si me la podia fer, deixant clar que no tenia cap intenció de comprar-li la targeta. Com que també era més jove que jo, me l'ha fet i no s'ha queixat massa. He tornat a la tercera sala i he deixat la fotocòpia. Crisis superada.

Però no havia acabat. Quedava el millor, la infomatrícula. Per què tanta parafernàlia si al final t'has de fer la matrícula tu mateix, i per internet, que és ben fàcil! Bé, fàcil, però Déu n'hi do les coses que et demanaven, reconec que algunes me les he inventat, però no crec que passi res. Creuem els dits.

I ja estava, per fi m'havia matriculat, després de més de dues hores i mitja i d'haver visitat quatre llocs diferents, tres dels quals amb la seva pertinent cua. Bé, en un excés de masoquisme hagués pogut anar-me a fer el carnet universitari, que de fet m'hi han enviat, però tenia ordres estrictes de no fer-lo, així que he fugit cames ajudeu-me, perquè ja n'estava tip d'aquell lloc.

No m'ha molestat. Fer un favor a algú mai no em molesta, no em suposava un gran esforç i he estat encantat de donar un cop de mà a algú que no podia presentar-s'hi aquests dies. Però l'experiència m'ha servit per reafirmar-me en la meva opinió sobre les secretaries universitàries i tot el que envolta a la paperassa diversa que dia si, dia també, hem d'anar cumplimentant per qualsevol bajanada que volem fer. Odio la burocràcia! Les coses serien molt més fàcils si abolíssim totes aquestes institucions que hi són pressumptament per facilitar-nos la vida.

dimarts, 24 de juliol de 2007

No es pot saltar?

- Ei XeXu, per què jo no em dic XeXu com tu?

- Hahaha! Ai menut, tingues paciència, que tot arribarà.

- Però a mi m'agrada més XeXu que el nom que tinc...

- No és cert això, no t'ho has plantejat mai, no és possible.

- Que si, jo em vull dir XeXu!

- Una mica de calma, falten encara uns anys... bé, et falten molts anys, però tingues paciència, de moment no té cap importància per tu.

- D'acoooooord, et faré cas. Però ja en tinc ganes. Tu fas moltes coses!

- Home si, però cada cosa té el seu temps, no vulguis córrer massa, has de viure moltes coses.

- Guau! En tinc moltes ganes! Tu saps molt, vull ser com tu!!

- Ai, xiquet! No et vull dir res perquè t'ho espatllaria, però pensa que no totes les coses que sé o que faig són bones. Algunes coses que he après són dolentes. I algunes coses que m'han passat són també dolentes. Hi ha alguna gent que m'ha fet mal, i tot això fa el que ara veus en mi.

- Quines coses dolentes? Tu les fas aquestes coses??

- Mmm... ara no te les puc explicar, més val que les aprenguis quan et toqui. Jo intento ser sempre bo, però segur que també he fet coses dolentes i he fet mal a alguna gent.

- Molt dolentes??

- Home, molt dolentes no... Bé, potser si... No ho sé! Això ho diuen els altres, ningú no fa coses dolentes expressament... bé, potser si, però la gent normal no, però de vegades no ho vols i pots fer mal a algú.

- Com pot ser??

- Tranquil, ja ho descobriràs. Però tu has de ser sempre bo, no et portis malament, eh? Bé, ja sé que no ho faràs, però sempre recorda aquestes paraules, d'acord?

- Jo intentaré ser molt bo. Però així vols dir que em faran mal? Que hi ha persones dolentes que es portaran malament amb mi?

- Persones dolentes tampoc, home, però hi ha coses que fan mal i ja està, s'ha de soportar i passar-ho el millor possible.

- Em pegaran?

- No, no és aquest tipus de mal, però no preguntis més, és millor que ho descobreixis tu sol, no?

- Però jo no vull que em facin mal! Vull ser com tu, ara segur que ningú et fa mal perquè ets molt gran.

- Mmm... no creguis. Però millor que pensis així. T'espera tot un futur per endavant. No sabràs què et ve, però lluita per fer-ho el millor que sàpigues. Trobaràs algunes compensacions, encara que de vegades no sigui fàcil.

- Potser no hauria de preguntar més...

- Això mateix.

- ...perquè tinc por del que pugui descobrir, no m'agrada saber que t'han passat coses dolentes.

- No has de patir. Estic aquí, oi? Això vol dir que no ha anat tant malament, tinc moltes coses bones també, i aquestes són les importants.

- Que bé! I no puc saltar directament a com tu ets ara?

- Hahaha, em temo que no. Et tocarà pringar força encara...

- Què vol dir 'pringar'?

- Crec que millor que no ho sàpigues...


dilluns, 23 de juliol de 2007

L'apagada

Tenia altres coses al cap, però sembla que avui només hi ha un tema del que es pot parlar, l'apagada que hi ha hagut a Barcelona i rodalies. A tots ens ha sorprès quan de sobte ens hem quedat a les fosques, quan a fora al carrer feia un sol que espetegava les pedres. No hauria de ser massa preocupant que això passés en ple juliol, quan els dies són llargs i de llum solar no en falta, però ho ha estat. A la feina tot ha deixat de funcionar, i ja ens veus tots a corre cuita canviant aparells d'endolls normals a línies sai, i fent mans i mànigues per perdre el mínim de material possible. Hem aconseguit solucionar la majoria de problemes immediats, segurament perquè aquesta no és l'època de l'any en que estem més actius, però llavors ens hem adonat que n'hi havia d'altres. Els congeladors s'han quedat sense corrent, les diverses sales d'aparells estaven inutilitzades, la sala de cultiu cel·lular sense llum tampoc, i això inclou els incubadors i les campanes i el que és pitjor, no es podien fer servir ni les màquines de cafè. Si no li trec ferro a l'assumpre, és per estirar-se dels cabells.

Tot això m'ha fet pensar una cosa molt ximple, que és com en som de depenents de l'electricitat. Això no hagués tingut massa importància fa un segle, suposo, però avui en dia si ens quedem sense electricitat no som res. Barcelona s'ha sumit en el caos, ho hem pogut saber a través de la xarxa, ja que els ordinadors si que els endollem en línies de seguretat. Els semàfors no funcionaven, els tramvies aturats i suposo que el metro també i molts comerços hauran hagut de tancar. Jo encara he tingut oportunitat de comprovar-ho quan he sortit del meu petit món laboral, i ja feia hores que l'apagada durava. Ara ja hi ha llum, però no sé si és generalitzat, o encara queden zones en les que no.

Ara que ho penso, aquest fet potser no està tant lluny del que volia expressar avui, la dependència que tenim de certs serveis, que sembla que sense ells no es pugui fer res. Confiem tant en la tecnologia que de vegades ens va bé que ens facin baixar dels núvols i que sapiguem que tot pot fallar, per molt bé que funcioni sempre (fins i tot Google cau de vegades!), i llavors hauríem d'estar preparats per reaccionar, però no ho estem. La nostra societat actual pot funcionar molt bé mentre tot funcioni. Si perdem una cosa tant vital com l'electricitat, estem venuts, no existim. Alguns companys han marxat just després de dinar, no hi havia manera de fer res sense arriscar-se a que tot tornés a fallar. I potser era la millor opció, oblidar-se de tot i anar-se a estirar una estona a la platja, que no necessita electricitat, i de moment és gratuït. Jo anava a parlar d'un altre tipus de dependència, però ho deixarem per un altre dia.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Blanes altre cop


Un altre dia fora de Barcelona, que de tant en tant va bé respirar aires diferents. Darrera actuació de la primera part de la temporada, comencem vacances castelleres. Un dia planejat per passar-lo a Blanes, a la platja, passejant, fent un geladet... i és el que he fet, però pel meu compte. Amb en Redcrash ens vam plantejar fer un dia de fotos, per aprofitar que s'ha comprat una càmera de les bones, i per això hem pujat en cotxe, separats del reste de la colla, a excepció d'una simpàtica portuguesa que se'ns ha afegit. A Blanes hi viu una amiga, i hem aprofitat per passar una estona amb ella. Ha estat un bon dia, tranquil, sense presses, per allunyar els fantasmes, per oblidar mals comentaris, males sensacions i aquella impotència vital que de vegades sento. He estat bé i he fet moltes fotos, sobretot de castellers, i algunes m'han sortit força bé, n'estic orgullós. La foto que ensenyo, però, és anònima, sense cares, però força estiuenca, com ha estat el dia, llàstima d'aquests núvols de capvespre. La platja de Blanes, des d'on ara mateix molta gent estarà disfrutant d'un magnífic espectacle pirotècnic, el concurs de castells de foc de la localitat. M'ha sabut greu perdre-m'ho, però no volia arribar tant tard a casa. Molts dels que s'han quedat ja estan de vacances, i no només castelleres. Jo encara no.

dissabte, 21 de juliol de 2007

Shrek i les pel·lícules d'animació

Vinc del cinema, feia moltíssim temps que no hi anava. He de reconèixer que m'agrada molt anar-hi, però darrerament estava desganat, i no estic al cas de les estrenes. Però qui no s'ha assabentat de la sortida de la tercera part de Shrek? No és cap novetat, ja porta força temps en cartellera, però fins avui no he fet un pensament per anar-la a veure. En català, naturalment. Per mi Shrek és la millor pel·lícula d'animació que mai s'ha fet, i èxit devia tenir, perquè se n'han fet dues seqüeles. Cap d'elles no se li acosta, però avui he passat una bona estona, he rigut força i això és el que compta. No direm res de l'argument, per si encara queda algú que no l'ha vista, però sense voler fer una recomanació entusiasta, jo crec que si s'han vist les altres dues, aquesta s'ha de veure també.

Per altra banda, veure pel·lícules d'animació, o de les de dibuixos animats de tota la vida, és saber el que et trobaràs. Molta broma, personatges entranyables, però un gran rerefons moralista. Sempre surt un personatge o altre que hi ha de posar moltes ganes per superar-se, però que al final acabarà sent un heroi, és clar. Aquest tipus de pel·lícules no són ben bé per nens, tot i que les podríem considerar aptes per tots els públics, que diuen. Però està clar que moltes bromes els nens no poden entendre-les, ja que van clarament destinades a un públic més adult. Tot i així, els missatges de solidaritat i d'autosuperació hi són sempre. I molts d'altres, acabes pensant que l'única finalitat de produccions d'aquestes és lluir-se amb les noves tecnologies d'animació i enviar missatges subliminals (i no tant subliminals) per aconseguir... exactament què? Impulsar una sèrie de valors? Per què, si fora d'aquestes pel·lis la vida ens els tira per terra tots ells?

El que està clar és que és difícil imaginar-se una pel·lícula d'aquest tipus sense que intentin vendre'ns un model de conducta i de bons sentiments. I mira que m'agraden, confesso que és una debilitat que tinc, però hom es cansa d'estar veient sempre la mateixa estructura de pel·lícula, amb animalons diferents de colors diferents. Després és normal que quan fan dibuixos animats exclusivament per adults, mostrin imatges tant decadents i personatges marginats de tot tipus, s'ha de diferenciar. Però llavors és quan en aquests dibuixos animats per adults es passen en sentit contrari.

dijous, 19 de juliol de 2007

Fantasmes del passat

Si es suposa que els fantasmes no existeixen, i si existeixen, són morts, per què parlem sempre de fantasmes del passat? Diem fantasmes del passat per referir-nos a alguna cosa o alguna persona que ens va afectar en el seu moment i que ara sembla que torna, i ens segueix afectant, encara que no ho volguem reconèixer. Per què 'fantasmes'? A qui se li va acudir dir així a aquestes circumstàncies? Precisament perquè els creiem morts? Perquè fan por? I encara més important: per què tornen?

dimarts, 17 de juliol de 2007

Mirades que es creuen

Baixa a l'andana ja amb el llibre a les mans, la primera cosa que fa després de validar el bitllet. Absort en la lectura passa els minuts d'espera sense adonar-se'n. El metro arriba, s'obren les portes. Ell puja sense deixar de llegir, es coneix el recorregut a la perfecció, ni tant sols li cal aixecar la vista per arribar a destinació. Però ho fa. Es recolza en una de les barres del compartiment central, deixa la bossa a terra i esguarda la poca gent del seu voltant. Els seus ulls topen amb violència amb una mirada blava i profunda, i torça el gest per l'impacte que aquesta li causa.

Uns segons després, que podrien haver estat mil·lenis, recupera el sentit i amb un moviment de cap pràcticament imperceptible baixa els ulls de nou cap el llibre. Però no queda rastre de la concentració, llegeix tres cops la mateixa frase sense entendre res, i sap per què. Aixeca el cap, els ulls blaus encara el miren i els seus estableixen un llaç invisible però que podria perdurar per sempre. És una noia maca, què fa mirant-lo, en què està pensant? Deu sentir aquest magnetisme que ell mateix percep? Seran certes les històries de les sagetes de Cupido?

Però arriba l'estació d'enllaç, hora de baixar. Recull la bossa i es disposa a sortir quan veu que ella també baixa. Però la perd de vista, era massa maco, com podia haver imaginat tant sols que s'atreviria a dir-li res? Desapareix, com tantes altres, l'oblidarà en uns minuts i mai més la tornarà a veure. Alenteix la marxa i llegeix pel passadís en direcció al següent metro que ha d'agafar. Hi arriba just, però pot pujar-hi i recolzar el seu cos en una posició similar a la de fa uns minuts, i com fa uns minuts, torna a topar amb aquella mirada franca, acompanyada aquest cop d'un somriure encisador.

Astorat, dirigeix la mirada altre cop cap el llibre, però no serà capaç de llegir més, i en contra de la seva voluntat, els ulls li marxen enllà, cap on és la noia, que sembla tant vergonyosa com ell mateix, ja que dissimula mirades que de vegades xoquen amb les seves. Inventa mil maneres per iniciar una conversa, mil frases que no li dirà mai, cap no el convenç, ni es creu amb la sang fresa suficient per fer-ne servir cap.

I arriba una nova estació, i la noia es disposa a baixar. Aquella no és la seva, què pot fer, què ha de fer? Ha de baixar? Ha de dir-li alguna cosa? Està perdent el seu somni? Es queda palplantat, encara amb el llibre a les mans, inert, inútil. Ella baixa per la porta del seu costat. Quan les portes s'obren, fa el gest de baixar però s'atura un segon, un altre segon etern en el que els ulls es tornen a trobar i es diuen mil·lions de coses sense articular cap so. Baixa. Es converteix en un record. Les portes es tanquen.

dilluns, 16 de juliol de 2007

Estic tornant

Aquest cap de setmana ha estat frenètic perquè no he parat ni un moment i he fet un munt de quilòmetres. Ha estat frenètic i molt cansat, avui ho estic pagant, però això si, ha valgut la pena, ho repeteixo quan calgui. Hi ha hagut molts moments especials, però no cal que em posi a explicar-los. El que si que he fet és anar-los captant amb la càmera, que trec a passejar sempre que tinc ocasió. No sóc un gran fotògraf, això és evident, però m'ho passo bé que és el que compta. Com em passa molts cops, avui vull ensenyar una foto, però no és meva. La foto és la següent:


Aquest castell que no sembla gran cosa és una torre de set (2 de 7). No us deixeu enganyar, té la seva dificultat, aconseguir-lo és un pas previ per fer castells més grans, que llavors només plantegen el problema del nombre de gent. Aquest 2 de 7 el vam fer aquest diumenge, i com veieu, les alçades són una mica estranyes, però és el que té no disposar de castellers iguals per tots els pisos. Justament, sota la rengla que tota l'estona queda baixa estava jo. Aquests és doncs, el primer castell d'entitat que faig després de la lesió de clavícula. Estic tornant, però amb calma. Vaig estar molt content, el meu redebut ja és una realitat. Però veig que encara em queda una mica de recuperació, no pel pes (uns 260 Kg), que no és massa pel que solia fer, però si per la inseguretat i l'aprensió que encara tinc. No vull tornar-me a fer mal, i per això no em vull precipitar. Tornant, sí, però a poc a poc.

Les anècdotes del dia van ser que també redebutava en aquesta construcció, al quart pis, una noia que justament també s'havia trencat la clavícula fa temps, a part de tres dels quatre nens, tenim pedrera. A més, aquest és el primer castell que vaig fer a plaça amb la colla, així que no podia esperar un redebut més romàntic, després de quatre mesos sense pes a les espatlles.

diumenge, 15 de juliol de 2007

Doncs jo també dono premis

Corre per la blogosfera aquests dies el meme encobert dels Thinking Blogger Awards, que ha despertat el meu interès. L'Ònix ha tingut el detall de mencionar-me en la tria dels blogs que fan pensar, i la veritat és que representa tot un honor per mi. He intentat retrocedir en la cadena però no he acabat d'entendre massa bé com funcionava el tema, sembla ser que no es pot donar un premi a gent que ja li hagin donat. Evidentment, això és una presa de pèl, tots acabarem amb un premi. Molt maco, però molt immerescut.

A mi sempre m'agrada reconèixer el mèrit de la gent que fa les coses bé, així que un meme que va de donar premis no el puc deixar passar. Però com que sóc així de fatxenda, passaré de les normes que s'estableixen en aquesta cadena i només em quedo amb això de triar-ne 5, per agafar un número que no és ni massa ni poc. Blogs que fan pensar? Bé, amb tots penses una mica, però mencionaré bàsicament els que m'agraden o els que més segueixo, que són precisament els que més em fan pensar, i per això m'agraden. De blogs en llegeixo molts, i és impossible ser just, perquè hi ha dies que tens més ganes de llegir a uns que a altres, espero que ningú s'ofengui, però la meva tria és la següent. Per cert, l'ordre és aleatori, no crec que es puguin comparar i dir si un és millor que l'altre, això depèn molt del dia...


- Ònix i la cambra fosca. Què dir del blog més dinàmic i més interactiu de tots els que es fan i es desfan? Ònix és la nostra musa, la llum que ens guia, i la cambra fosca el centre neuràlgic de la xarxa. Les seves històries delicioses, les seves paranoies sense filtre i la seva versió Onixeta enamoren, però ja quan fa propostes perquè la gent participi, i a sobre la gent participa, fa que em tregui un barret inexistent i faci una reverència.

- Suc de Llimona. Algú s'ha preguntat mai com és una ment humana per dins? Llegir la Tirar és com aprofundir en els carrerons del propi cervell, t'alegres amb ella dels èxits, et desesperes amb els seus desenganys i sobretot, gaudeixes d'una lectura que no et sol deixar indiferent, més aviat t'acabes sentint despullat i pensant que està explicant la teva propia vida. Cert que de vegades no entenc res de res, però collons, si ho entengués tot no tindria la mateixa gràcia, oi?

- Quan el Sol es pon.... La Lluna no para, escriu i escriu, cada dia té històries noves per explicar. Però és que mai et canses d'aquestes històries, de vegades en demanaries més i tot. Es nota que tot el que escriu li surt de dins, i ho explica amb una candidesa i amb un llenguatge tant planer que resulta encantador, fins i tot en aquells mals dies que ja notes que ho enviaria tot a rodar, però encara que ella no ho sàpiga, sempre s'endevina un puntet d'esperança i d'optimisme.

- Carn de Banqueta. Quan vaig descobrir la banqueta del perdedor em vaig quedar garratibat i vaig exclamar un "Aquest tio és boníssim!!" De seguida vaig ensenyar el seu blog als amics, i em van donar la raó. I és que cada nou post et transporta a un univers paral·lel on et pots esperar de tot, i segur que et quedaràs curt. Però és que no calen motius per premiar-lo, que m'agrada i punt! (Hombre ya!)

- S'ha acabat el Bròquil!. Una aposta totalment personal, però que no dubto en que quan el descobriu, els que encara no ho hagueu fet, us encantarà. En Yeral és un il·luminat, en els múltiples sentits que pot tenir la paraula. Però per una vegada destacaré que està il·luminat per la màgia d'escriure com et parla, a la seva manera, amb la que et fas un tip de riure. Amic, col·laborador, company blogaire, boig perillós... un autèntic crack de la vida.

Doncs així està el tema. Per mi és un gran plaer destacar aquesta gent que em mantenen enganxat a l'ordinador hores i hores. Avui en dia, ells són els meus preferits. En un futur, qui sap? Realment, llegeixo tants i tants blogs... és el que té ser un malalt de vosaltres.

dijous, 12 de juliol de 2007

Glups!

Sento que m'estic tornant monotemàtic, però bé, ara fa dies que no en parlava. Només una petita introspecció, perquè avui he vist les orelles del llop una miqueta més a prop. I si veig les orelles, no vull ni pensar on són els ullals. Fa unes hores he assistit a la lectura d'una tesi, una de tantes que porto vistes. Però avui es tractava d'una persona que em vaig trobar asseguda al costat el primer dia que vaig posar els peus a la facultat, ara aviat se'n compliran 10 anys. En contra del que es pugui pensar, no és que siguem gaire amics, hem anat fent camí junts i ell treballava al grup del costat del meu. El que vull dir és que si la nostra trajectòria ha estat paral·lela, això vol dir que a mi no m'ha de quedar gaire per llegir tampoc.

Ja ho sé, no cal tenir una revel·lació d'aquestes per saber que em queda poc temps, però avui ha estat un d'aquells dies de presa de consciència d'alguna cosa, d'aquells que m'agraden tant poc. Bé, m'agraden poc perquè, generalment, de les coses que prenc consciència no són bones precisament. Segueixo el meu resum, vaig acumulant dades i més dades, cap d'elles especialment bones, però vindrà la reunió, i ha de ser abans del final d'aquest mes. Després d'això, recta final. Fins quan? Encara no ho sé, i odio que m'ho preguntin. La frase que més sento és "t'has de posar les piles". Estic per endollar-me a la corrent directament. I en comptes de seguir pencant, què faig? Doncs escric posts, vès. Teràpia? Esperem que si.

dimecres, 11 de juliol de 2007

Un perfil tipus

Quina gràcia. Avui les meves companyes de feina em buscaven parella a l'hora del cafè. Sempre estic fen bromes més aviat grolleres i és clar, estic agafant mala fama i em diuen que necessito una dona ja. No els falta raó, no ens enganyem, però el que potser no saben és que és el rol que he près, i que s'ha anat embrutint amb el temps. És una manera de fer riure que generalment no és ofensiva per ningú, i de vegades les bromes van una mica massa enllà, però normalment riuen i això ja m'està bé, encara que sigui a costa de la meva integritat moral.

Però avui m'ha tocat el rebre, m'han fet poc menys que un tercer grau. Ha començat com una broma, preguntant-se entre elles si tenien alguna amiga soltera que m'anés bé, cosa que ha portat a riure's una mica de la meva persona, però era de bona fe, i feia gràcia, la veritat. Per saber si coneixien algú adient per mi em volien fer explicar el perfil de dona que m'agrada, començant pel rang d'edat, el color de cabell, la complexió física... bé, ja es pot imaginar que la cosa ha anat degenerant i hem acabat fent un escàndol que es sentia des de l'altra punta del departament.

No explicaré aquí el perfil que he anat dissenyant, tot i que és clar, això només és orientatiu, que després se t'apareix 'la persona' i et trenca tots els esquemes. Però tot plegat m'ha fet pensar en que si que puc definir un perfil tipus, i no és que no el sabés, no és que me n'hagi adonat en aquell moment, però no ha estat malament fer una petita reflexió per saber què estic buscant, o què estic esperant.

dilluns, 9 de juliol de 2007

Relats conjunts, Le Chat Noir


El gat negre no sempre va ser un gat. Anteriorment havia estat un cabaret, un cabaret on es reunia la gent de pitjor calanya de Montmartre, en aquell fosc final del segle XIX. El senyor Salis era conegut en aquella època pels seus negocis de legalitat dubtosa i les sospites de que era un sàtir i practicava estranys rituals sexuals amb les pubilles del boemi barri parisenc. Ningú no sabia d'on havia sortit aquell cavaller adinerat i seductor, ni se'n coneixia cap parentiu, però tothom en parlava, la seva mística existència era coneguda per tot el barri i gran part de la ciutat. La gendarmerie l'havia investigat en diverses ocasions donada la seva fama, però mai no van descobrir res que pogués incriminar-lo.

Salis semblava estar per sobre de tot, i al novembre de 1881 va inaugurar el pitjor antre que ha conegut la capital francesa, i potser la resta del món. El local portava el nom de Le Chat Noir, i no podia ser més encertat perquè tot el que envoltava aquest negoci era misteriós, fosc i esmunyedís, ja que ningú no pot dir amb certesa els espectacles i les celebracions que allà tenien lloc, però es comenta que el número 84 del Boulevard Rouchechouart era un pou de perdició, on les prostitutes feien el seu agost, corrien rius d'absenta i es consumien tot tipus de substàncies il·legals.

La clientela de Le Chat Noir perdia el nord i moltes famílies es van trencar en aquella època a causa d'aquest local. L'atracció que causava sobre els assistents era tant forta que molts homes i moltes dones esdevenien ànimes en pena durant el dia i vivien tant sols esperant la nit per viure el desenfrenat torrent d'emocions que monsieur Salis els oferia. Però qui era aquell home i com podia regentar un antre de depravació com aquell? Tothom s'ho preguntava, però no hi havia manera de saber-ho, Salis no es deixava veure mai, i això encara augmentava més el seu misticisme i la fama del seu antre.

Només un home va poder presentar-se davant el gran Salis, un artista de poca monta anomenat Theóphile Steinlen que es guanyava la vida pintant escenes parisenques i malvenent-les pels carrers de la ciutat. Embriagat per les essències del cabaret, i esperonat pels seus amics, va anar a cercar Salis a les seves cambres, i cap dels seus esbirros no va poder impedir-li l'entrada, tal era la decisió de l'artista. El que va veure el va deixar garratibat i tota la sang li marxà de la cara. Damunt de l'escriptori hi havia un gat, un gran gat negre com el carbó, que el mirava amb uns ulls plens de malícia. Aquella visió espantà Steinlen, però el que va seguir a continuació li va glaçar la sang. El gat va créixer com una malvada ombra fins a prendre la seva forma original, que no era altra que la del Diable que s'amagava rere aquell misteriós personatge. El Diable esguardà el pàlid rostre de l'artista que no podia moure ni un múscul ni articular paraula. I tot d'una, va deixar escapar una sonora i malèfica rialla, i va desaparèixer.

Mai més no es va tornar a saber res de Rodolphe Salis i el seu cabaret va tancar les portes poc després. Steinlen va embogir i mai més no va recuperar la parla, no se sap si pel xoc que li provocà la visió del Diable, o per algun encanteri que aquest li va llançar. Només va ser capaç de fer una cosa més en la seva miserable vida, dibuixà un cartell amb aquella visió que havia tingut, la primera. Aquell gat negre de mirada ferotge i aterridora. La visió següent mai s'atreví a dibuixar-la.

dissabte, 7 de juliol de 2007

Sense massa ganes

Quan em quedo sol penso, i no m'agrada. Quan em quedo sol m'avorreixo, i busco mil excuses per no fer el que he de fer. I em dutxo i surto a fer un volt. Passejo pels carrers de la ciutat fins que arribo al carrer que més m'agrada de tots, on m'agradaria viure, i veig parelles agafades de la mà que em fan sentir nostàlgia. La ciutat és viva, miris on miris hi ha gent. I segueixo caminant i m'arribo al centre neuràlgic, on el formigueig es converteix en una olla de grills. I entro a les botigues de roba i fins i tot compro alguna cosa, gairebé compulsivament, per no ser menys que els altres, o per no ser l'únic estrany. Però no trobo massa roba que m'agradi i la gent comença a estressar-me, així que acabo en una botiga de llibres i aquí si, inevitablement, me'n compro un. I no és que em faltin llibres per llegir a casa, però és més fort que jo. M'espera al costat de la sortida, i me'l trobo de casualitat quan ja marxo, després d'una estona de mirar, decebut de dur les mans buides. Però no el deixo escapar. I amb ell surto al carrer i decideixo que és hora de tornar, i en arribar a casa torno a sentir que m'he quedat sol.

Sense massa ganes de fer plans per avui. Sense massa ganes de quedar-me sol. Esperaré a veure-les venir.

dijous, 5 de juliol de 2007

Enamorament bioquímic

Diuen que l'enamorament és bioquímic. Quan ens enamorem el nostre cos secreta unes substàncies, diguem-ne endorfines, que quan arriben als pertinents centres cerebrals ens proporcionen aquesta sensació de benestar i potencien els nostres circuits de premi. En definitiva, ens generen tota aquesta sèrie de sensacions que tots coneixem i que em seria molt complicat descriure aquí. És una visió freda, però és real. I el problema de que sigui real, és que el subministrament d'aquestes substàncies té data de caducitat, o si més no, ens hi acostumem i ens caldrien dosis molt més altes, com amb les drogues, per obtenir el mateix resultat. D'això se'n diu tolerància. Aquest període d'enamorament bioquímic diuen que dura de set a nou mesos aproximadament, i llavors ja no hi haurà dosis prou altes per tornar a les sensacions dels primers temps d'una relació.

A mi m'està passant una cosa similar amb aquest blog. Salvant les enormes distàncies, amb només tres mesos de convivència no puc abandonar-lo massa temps. El cos em demana escriure i no puc evitar entrar-hi sovint, i entrar en els vostres, naturalment. Moltes gràcies a tots per les mostres de suport. Que escrigui avui no vol dir que ara torni de manera descontrolada, però necessitava expressar-me. He de trobar un terme mig entre el que feia abans i el que volia fer ara, perquè potser si aquest blog tingués un any de vida, seria capaç de no escriure per una temporada i centrar-me en la feina, però no és així. Tampoc no podria centrar-me si hagués de prescindir de la persona de la que estic enamorat al tercer mes d'estar junts.

Ara sóc a la feina i encara em falta una coseta per fer. Aprofitant que estic sol, he pujat el volum de la música i he decidit escriure això. Aquest vespre a casa seguiré amb el resum, i si em porto bé, intentaré recompensar-me deixant-me escriure alguna coseta de tant en tant. A veure si sóc capaç de trobar temps per tot.

dimarts, 3 de juliol de 2007

El resum

Si desapareixo per un temps, no és perquè vulgui, és que m'hi obliguen.

No vull deixar d'escriure, res més lluny. De fet, no crec que sigui capaç de no fer-ho, però he de fer una cosa, una cosa que no pot esperar més. És de feina, no cal que penseu coses estranyes. He de resumir la meva feina, he de reorganitzar quatre anys d'experiments, i no és tasca senzilla. M'és impossible posar-m'hi perquè només tinc ganes de vessar els torrents de la meva ment en aquesta pàgina, i poder donar rèplica als vostres torrents. Però tot arriba, i ho he postposat massa temps, ara cal que m'hi dediqui, intueixo que La Reunió s'acosta. Si tot va bé, no trigaré gaire. I si deixo d'enganyar-me a mi mateix, podré dir que probablement demà a la nit torni a estar escrivint aquí mateix, però no em convé. Per si sóc capaç de complir els meus propòsits, sapigueu que estic per aquí, i que com a mínim, no deixaré de llegir-vos. Sapigueu també que el retràs que porta el meu resum és culpa vostra. Suposo que enteneu que això no és una crítica, és un elogi en tota regla.

diumenge, 1 de juliol de 2007

Escoltar

Des de sempre, m'ha agradat escoltar les persones. Quan era petit, algú em va dir que no tothom sabia escoltar, que saber escoltar era una virtut. Llavors em preocupava per si no ho feia bé, per si realment només ho feia veure, això d'escoltar. Però no, amb el temps he descobert que hi ha gent més interessant que altra, que hi ha temes que ens interressen més que altres, i que de vegades per falta d'interès, ens desconectem i ens perdem la meitat de l'explicació. Però escoltar es fa o no es fa. I jo ho faig. Puc mantenir converses d'hores i hores on les diferents parts van explicant i van rebent informació, parlar de tot, de res, del que sigui. És molt enriquidor, no quedar-se amb el punt de vista únic és molt important. I el simple plaer de conversar omple buits en la ment, és un bàlsam molt recomanable.

Quan jo parlo, no demano que a l'altra gent li sembli interessant. Si no ho és, puc callar, hi ha molta altra gent que és una delicia escoltar, i que ni obriries la boca per tal de que segueixin parlant. Però en una conversa és molt irritant que una part sàpiga escoltar i l'altra no, especialment quan la part xerraire no resulta especialment interessant. Potser el que jo dic no té importància, no té interès, no té substància. Però i què si per mi si que té aquestes coses? Sóc jo, són les meves cabòries, les he d'explicar. Per què queden suspeses en el buit i en canvi n'he d'escoltar d'altres que no m'aporten res, però que igualment escolto pacientment? Conversar és un tracte, una mostra de respecte mutu. Sense aquest respecte se'm fa molt difícil. Saber escoltar m'agrada, i sí, és una virtut. Però com tota virtut, de vegades és molesta i te'n voldries poder desempallegar.