dissabte, 30 de juny de 2007

Tornant al poble

Feia força temps que no visitava el meu poble, i en conseqüència, els meus pares. Diguem que no ens exigim massa els uns als altres, i només quan passa un temps prou llarg ens recordem de la nostra manca de comunicació. Per arribar a la meva antiga llar cal passar pel casc antic del poble, on l'entramat de carrers ha sofert escassos canvis des que jo era petit, llevat dels comerços, que han anat canviant de mans, de nom, però no tots. Generalment, no en parlo massa bé del poble, vaig ser feliç quan en vaig marxar, ja que a diferència de la majoria de gent, no li he tingut mai un apreci especial. Això si, allà encara hi conservo la família i alguns amics.

Avui m'he sorprès. En sortir de l'estació ja he començat a veure els canvis, i una mica més enllà, m'he adonat de que l'estan deixant molt maco. Amb les eleccions es va fer un esforç per reformar el centre, i de les múltiples maneres com ja l'he vist al llarg de la meva vida, aquesta és la que més m'ha agradat. Potser és que m'ho mirava amb bons ulls, però no crec, perquè mai espero res del poble, i en canvi, avui tenia més llum, sense ser un dia especialment assoleiat, tenia més vida, i les reformes que s'han donat a la rambla i a la plaça de l'ajuntament trobo que li escauen. Per una vegada m'he sentit orgullós d'aqust poble que em va veure créixer, que no néixer. Ha guanyat molt d'espai per vianants, i si aconsegueixen que la gent hi faci vida, serà un lloc per on donarà gust passejar.

Després, unes hores més tard, i per exigències del guió d'aquesta nit, ens hem mogut per altres zones del poble, menys conegudes per motius evidents, per la manca d'activitats que s'hi poden realitzar. El poble ha tornat a ser el de sempre, lleig i avorrit, però m'he quedat amb la primera impressió que d'ell avui n'he rebut, m'ha agradat tant el que veia que fins i tot no en sentia aquesta olor tant desagradable que fa i que només la pots notar quan ets de fora, o portes molt temps vivint fora i de sobte retornes.

divendres, 29 de juny de 2007

La fisura

Qui ho ha dit que no penjo fotos meves al blog? Aquesta és una bonica imatge de la meva clavícula, més de tres mesos després de lesionar-me. El metge m'ha dit que la tinc perfectament per fer vida normal, però que per fer castells millor que m'esperi encara una temporada més. Sembla que va curant, però l'os encara és tou, i posat que a mi tot el pes em va directament allà, més val no fer el burro i deixar que s'acabi de soldar. Més esperes, més temps d'inactivitat castellera, però m'ha recomanat que no deixi de fer exercici, que m'anirà bé per enfortir la zona.

Aquesta és una de les dues imatges que tinc, la pitjor, en la que sembla que el temps no hagi passat i la fractura està idèntica que fa tres mesos. Però és d'un angle diferent a l'habitual, l'altra és una mica més esperençadora. Sou capaços de veure la fisura? És al mig de la clavícula, l'os llarg de dalt. Això no és que no hi hagi os, sinó que és os jove, sense calcificar, i encara no es veu bé a la radiografia. I jo em pregunto, quan madurarà d'un cop aquest os, i deixarà de ser jove? A veure si ho fa, que ja té una edat!

dimecres, 27 de juny de 2007

Vull tenir 18 anys

I qui no voldria tornar a tenir 18 anys?

No em malinterpreteu, m'agrada tenir l'edat que tinc, em sento a gust amb les possibilitats que aquesta em dóna i amb els avantatges d'haver viscut força i gaudir de cert poder adquisitiu (manera fina de dir que tinc uns calerons a la butxaca). Crec que tenir-ne vint-i-molts és un dels millors moments de la vida, i no crec estar-me enganyant, tot i que penso dia rere dia que em faig gran i no estic aconseguint gran cosa, però disfruto molt tot el que faig, i puc fer tantes coses justament perquè tinc aquesta edat.

Però per capritxos del destí, tot i que no crec en aquest concepte, darrerament em moc molt amb gent molt més jove que jo, i m'hi trobo a gust, ho passem bé i tot i que suposo que ells em veuen força gran, no crec que es sentin incòmodes amb mi o amb els altres de lleves més semblants a la meva que també venen amb nosaltres. Veig a aquesta gent i tinc una mena d'enveja sana, i és sana perquè m'agrada que ells tinguin aquesta edat i m'agrada que sàpiguen passar-so bé. Jo a la seva edat no feia això. Aquí es mostra la meva enveja, jo quan tenia aquesta edat no feia ni la meitat de coses que ells fan, que algunes d'elles les fan amb mi, i tinc igualment l'oportunitat de disfrutar-les. Però per què això m'arriba tant tard? Per què tinc la impressió que a aquelles tendres edats jo era molt diferent, molt menys actiu? Pot ser que faci tant de temps que ja no ho recordi amb claredat, però no tinc aquesta consciència, ells coneixen molt més de la vida que no pas jo a la seva edat, per molt que m'esforci a dir-los que el millor està per venir. Ho crec realment, penso que han de viure moltes coses encara, coses que no s'esperen, coses que els faran molt feliços de vegades i molt infeliços unes altres. Però què se jo què és el que han viscut i el que no, si em sembla que ja no els puc ensenyar res?

Estic content, sigui com sigui, tinc sempre un alè d'aire fresc que m'aporta coses noves i que m'ajuda a no caducar. Al final hauré de ser jo el que els demana consell, ja que tot i que l'experiència és un grau, podem estar segurs que sóc jo qui té més experiència?

dimarts, 26 de juny de 2007

Per algun lloc ha de sortir

Aquesta tarda, sessió de criticar a tot i a tothom. Amb una tassa de cafè a la mà, i una cigarreta en la d'ella, no hem deixat ningú dret. Bé, exagero, perquè les críciques solen centrar-se i ser més dirigides, però ens serveix com a teràpia, quan acabes et sents millor... o no, però al menys et treus un pes de sobre, guardar coses dins no val la pena si tens algú a qui explicar-ho o amb qui compartir-ho, tant si és bo com si és dolent. Avui era dolent, el mal se t'acumula dins i per algun lloc ha de sortir. Jo volia que parlés ella, per això ens hem escapolit amb les nostres tasses sense convidar ningú més, però l'he vist tant ofesa que jo he acabat parlant també. Misèries i més misèries, no se'n podia esperar altra cosa.


- XeXu, per què t'has tornat així, crec que abans no les feies aquestes coses, això és el que he d'esperar jo?

- Ai petit, quan et fas gran les coses canvien molt, de fet, no recordo haver estat mai d'una altra manera.

- Però jo no m'hi vull tornar així, tens molta mala llet acumulada, no sé per què, em fa por tornar-me d'aquesta manera.

- Crec que no tens altre remei...

- Però què és això, una festa i no m'hi convideu??

- Altre cop tu, ara feia temps que no em tocaves la pera, per què no et quedes calladeta allà on estàs?

- Perquè si ho faig això és molt avorrit! Ja tornes a fer el ploricó, oi?

- No, pensava en aquesta tarda, i les coses que hem dit. Potser ens hem passat una mica...

- HA HA HA!! No em facis riure, a això li dius passar-se? Sembles una germaneta de la caritat...

- Si, és clar, si fos per tu aniria amb l'escopeta a tot arreu...

- No cal, però si la gent et molesta, perquè no fas alguna cosa per posar-hi remei, eh figaflor?

- Però què hi puc fer, fa tant temps que dura...

- Em fa por aquesta veu, però potser té raó, perquè no hi parles?

- Parlar? Qui ha dit parlar? Els fas el mateix i ja està, a veure qui pot més!

- No ho puc fer això, no em puc rebaixar a seguir-los el joc.

- Fés que sàpiguen que tenen la gent en contra, es creuen que són infal·libles! Que mosseguin el terra!

- Potser si proveu de dir-los que no fan les coses bé...

- Ja n'hi ha prou, deixeu-me els dos, o les dues, no sé ni com us he de dir! Ara no hi vull pensar més, no crec que hi pugui fer res, el que ha dit ella és veritat, el temps posa a tothom al seu lloc, ja els arribarà.

dilluns, 25 de juny de 2007

On ets?

On ets? On t'amagues? Fa temps que et busco i te m'escapes de les mans. Quan trigaràs? T'estic esperant. Arreu on miro em sembla veure't, però no ets tu, passes de llarg, no em veus. Et veig al metro, però baixes on no toca. Et veig mentre corro, però després et perdo. No sé on t'has ficat, i el temps segueix passant. Quan hauré d'esperar? Com sé que acabaràs venint? Si no sé on ets, com puc mantenir l'esperança? Miro a tot arreu, però sempre m'equivoco. Crec haver-te vist, però no eres tu. En una parada d'autobús? A la Rambla? Només puc seguir esperant a que tu em trobis, ja no sé on buscar-te. No sé qui ets. No sé com ets. No sé quan vindràs... No sé si vindràs. I el temps segueix passant, segueix passant.


***


La Tirai em comenta que un cop va escriure una cosa molt similar a això que jo vaig deixar ahir. Ho he mirat, i és realment semblant. La gràcia de la història és que jo no havia llegit el seu escrit perquè és de fa temps, però sembla que l'hagi plagiat. Algú ho podria pensar. Per la meva part, em sorprèn i m'alegra que del meu caparró surtin les mateixes coses que un cop van sortir del seu. Com que m'enllaça el seu escrit en els comentaris d'aquest post, suposo que no li importarà que l'enllaci aquí, perquè crec que és de justícia fer-ho. Us convido a que hi feu un cop d'ull.

diumenge, 24 de juny de 2007

Revetlla doble

Ja s'acaba el cap de setmana i jo encara no he parlat de revetlles ni de res. Vaig tard, sóc un desastre. Ja no sóc a temps de desitjar que passeu una bona revetlla, però si espero que la passéssiu bona. En el meu cas, és gairebé una revetlla doble. Ahir vam tenir sessió a la 'terrassa de tots', aquella en la que celebrem els esdeveniments darrerament, i per segon any consecutiu, també Sant Joan. Bon menjar (en excés), i força beguda (encara en més excés). Avui, aniversari a casa, però la celebració ha estat d'índole similar, amb un nombre semblant de gent, però tota ella diferent, amb alguna excepció. Pica-pica, cervesetes i partidetes a la Wii, una bona estona per un diumenge a la tarda. M'encanta fer totes aquestes activitats, ho he dit alguna vegada. Ja sé que si.

Un cap de setmana sense castells, però encara més esgotador. Preguntava jo ahir "qui es lleva dilluns per anar a treballar?" Més d'un em va contestar "Tots!" I tenen raó, però en quines condicions? El cos algun dia dirà prou, i llavors què?

dissabte, 23 de juny de 2007

Ja t'hi acostumaràs

- Ei, ens hem quedat sols?

- No: t'has quedat sol, jo ja me'n vaig...

- Ja, d'acord, però espera, és que et vull comentar una cosa...

- Digues.

- Bé, potser és una ximpleria, no ho sé...

- Què passa?

- ...és que tinc la impressió de que ell m'evita...

- Ah, és això? No pateixis.

- Però és que tinc la impressió que parlar amb mi li sembla una pèrdua de temps...

- Conec aquesta sensació, benvingut al grup, no ets l'únic a qui li passa.

- Però és que amb els altres no és igual, amb mi mai parla...

- No creguis, només hi ha uns pocs amb els que parla sempre, ja t'hi acostumaràs. Els altres és com si no hi fóssim.

- Però abans no era així, al principi sempre em parlava...

- No ets el primer de qui sento aquest comentari, jo ja porto anys aquí i ho he vist molts cops. De vegades veuràs com passa pel teu costat sense dir res, i el sentiràs parlant animadament amb el del teu costat i a tu ni et mirarà.

- Ja ho he notat, però això per què?

- No ho sé, però ja t'hi acostumaràs, és així.

- Però no ho entenc...

- Tu rai, que l'hauràs d'aguantar poc temps...

El pilar de quatre

El pilar de quatre, que es sol escurçar com a 'p4' simplement, és el castell més petit que es sol veure per les places. Parlem d'un tronc de quatre pisos amb un sol casteller per pis. És un castell de poca importància, que de fet, no està ni puntuat en els rankings, ja que es considera que no té cap mena de mèrit fer-lo. Les colles grans i mitjanes solen començar la temporada amb pilars de cinc, i d'aquí anar pujant pisos, les que poden fer-ho. Per tant, hom pensaria que fer un 'castellet' com el de la foto no té res d'especial. Doncs avui aquest castell sense cap complicació ha tingut molta importància per mi, ja que sense esperar-m'ho gens, ha suposat el meu debut després de la lesió. Fins ara havia aconseguit que em pugés una sola persona a sobre, de no massa pes, i volia provar-me una mica més. Però una fisioterapeuta de la colla, que està en l'equip de pinyes, m'ha proposat de fer una d'aquestes proves que es fan a principi de l'assaig, un pilar de quatre, en la meva posició habitual, és a dir, sota de tot. En un principi no ho veia clar, però les ganes m'han pogut i he accedit. El fet que hagi estat una fisio la que m'engrescava també hi ha influït força.

Un castell que normalment faig sense ajuda, ha suposat tot un repte, i naturalment, tenia els meus dubtes, però de seguida s'han esvaït quan he vist que allò aguantava, i que no tindria cap problema. Cert és que la persona de sobre era molt conscient de no carregar-me el pes al cantó dolent. Cert és també que la pinya s'ha esforçat en facilitar-me les coses. Però la clavícula ha aguantat, i aquesta és la sensació que em queda. Tampoc no era un gran pes, però tenint en compte el que havia fet fins ara, portar una persona d'uns 80Kg a sobre, més amunt una d'uns 50, i una criatura, suposa un gran pas endavant per mi, sobretot pel que fa a moral.

Així que avui he tornat a néixer, almenys castellerament parlant. Encara em queda força per posar-me sota els castells de veritat, però les coses comencen a prendre un altre color. No vull oblidar que tots els presents a l'assaig en aquell moment han aplaudit quan el castell s'ha descarregat, i aquell espontani gest anava integrament per mi, ja que una prova així no s'aplaudeix mai, així que ho agraeixo profundament, com també totes les felicitacions i mostres de suport que he rebut. Poc a poc, i bona lletra, però un cop més, que fàcil és fer-me canviar la cara cap a bé.

Per cert, la foto és de la pàgina de la Colla Vella de Valls, i m'ha fet gràcia perquè l'enxaneta es diu Xexu com jo, no en podia haver triat una altra de millor.

dijous, 21 de juny de 2007

Homenatge

Es compleixen tres mesos d'estar entre vosaltres, almenys en solitari. Quan el sol es pon, ja em teniu davant del teclat, llegint els vostres escrits i deixant les meves aportacions. És clar que el més normal és que escrigui cap a mitjanit. Tenir un blog i conèixer tanta gent interessant ha estat quelcom màgic, quelcom somniat. Vosaltres també m'heu conegut una mica, ara sabeu que de vegades sóc una mica tarambana, però generalment no pretenc que el que explico sigui com un camp de maduixes, més aviat sol ser com un suc de llimona, ben àcid i amb força poc sucre. I és que encara que no vulgui, sempre acabo a cops amb la vida, i de tant en tant he de cridar que s'ha acabat el bròquil! Però bé, el que més m'agrada és quan em venen records a la memòria que m'he acostumat a compartir amb vosaltres, aquells batecs del temps que solen ser sempre agradables, però que de vegades em fan sentir una mica avi.

Durant aquest temps m'heu fet sentir molt bé amb els vostres comentaris, ja que molts d'ells milloraven substancialment el post en si, i tot i que sempre m'ha agradat com escrivia, he vist clarament que sóc carn de banqueta al vostre costat. Quan passeu per casa meva, il·lumineu la cambra fosca, ja que negre és el meu color, que vaig triar com a centre d'operacions, que s'ha acabat convertint en la meva bombolla. Ara s'acosta el bon temps, però no sé si les històries canviaran massa, perquè el més probable és que passi l'estiu a casa. Però és que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, i alls cuits mai couen. Espero que, estigueu on estigueu, passeu un estiu fantàstic, i que em feu una visiteta de tant en tant, encara que aquest no sigui un blog en el que sempre és estiu. Jo seguiré per aquí, fent la meva repassada diaria, perquè em teniu enganxat i llegeixo i llegeixo... Apa, bona nit i tapa't.

dimecres, 20 de juny de 2007

Moments entranyables

Ahir la Berta em va fer recordar altres temps amb el post que va escriure al seu fotolog. Veig la gent estudiant i a mi em queda lluny, lluny, cada cop més. Però les seves línies em van fer pensar en les bones coses que tenia estar d'exàmens. Mai vaig ser un gran estudiant, però això si, em passava moltíssimes hores a les biblioteques (quan més temps m'hi passava, més probabilitat hi havia d'estudiar). En aquests períodes d'enclaustrament, de dormir poc i malament, de batallar amb apunts inintel·ligibles i d'afrontar exàmens de quatre i cinc hores, les relacions humanes que s'establien esdevenien més fortes que les de qualsevol altre moment.

Sempre he pensat que quan la situació és molt adversa, quan queda poc lloc per l'esperança, un grup de gent que passen aquestes penúries junts, estableixen llaços, que costa molt que es trenquin. Per mi els exàmens eren una prova de resistència tant física com mental. Els que eren allà, els que em seguien, van adquirir una importància a la meva vida que encara perdura, i actualment tenen posicions de privilegi entre el meu mostrari d'amics. D'altres no han estudiat amb mi, i s'han hagut de forjar aquests llaços per altres bandes.

Hi ha tantes anècdotes, tants detalls que venen d'aquelles èpoques... i és imposible no somriure quan hi penso. Ara no vull que ningú se m'enfadi, però amb el temps, aquells mesos de febrer i de juny que tant patíem s'han convertit en bons records i pensaments agradables. Ja no fa mal que ens veiéssim a quarts de dues de la nit en una biblioteca estudiant per una assignatura de 10,5 crèdits i que ningú no em fés cas i no s'estudiessin el cicle de la urea. Ni veure's sol a la biblioteca a mitjans de juliol, estudiant per les darreres recuperacions. Ni aquell nerviosisme abans d'entrar a un examen, que intentava pal·liar amb un cafè sol, quan tothom sap que sempre prenc tallats.

Ara penso en aquella cerveseta abans del canvi de biblioteca (horari nocturn), acompanyada d'unes braves si s'esqueia. En aquells descansos de més de cinc hores (jo no tinc el record, però tinc plusmarques), en els cartells que fèiem i ensenyàvem en funció de la situació, en els ninos que teníem a la taula, i en l'època que ens dedicàvem a buscar cançons d'amor en castellà. En desxifrar mapes de restricció i enviar les solucions per sms, en les migdiades a la biblioteca, en Gollum i l'altre gent que només vèiem per exàmens, en la cançó de Flat Beat del nino aquell groc tant lleig (uf, si en fa de temps), en perdre tardes investigant coses sense cap mena de relació amb el que estudiàvem, però que ens interessaven més (no em queda clar si les bactèries respiren o no...), i en el cafè de les 8h, el de les 11:30, el de després de dinar, el de les 17h i el de les 19h. En les confessions, en els Pans & Company del cap de setmana, en arribar i reservar vuit llocs, el l'Slim Volley i aquella tarda que vaig passar a la gespa, en gran companyia i xerrant del que volíem que passés però que no podia passar (el dia abans d'un examen que ja havia suspès no sé quants cops). En les frases apuntades pels apunts, en el boli que em dirigia els ulls fins els apunts perquè no em despistés, en les nostres biblies, en la música dels exàmens, en les llistes dels millors professors, en "qui és aquesta noia, i per què no la conec?", les excursions a altres facultats i les festes que feiem per celebrar que per fi havíem acabat el suplici.

I me'n deixo tants... és impossible recordar cada frase, cada detall, cada sentiment a flor de pell que vam viure, però ara tots semblen tant agradables. A tots els que encara esteu d'exàmens, us desitjo molta sort i que us en sortiu tant bé com pogueu. Ara potser no entendreu massa aquest post, però en un futur prendrà sentit, n'estic segur.

dimarts, 19 de juny de 2007

Núvols


Quin dia tant estrany. Com ja comentava amb algú, em sento totalment bipolar, no sé en quina direcció vaig, si cap amunt o cap avall. Avui m'he quedat estancat en un punt que no sé determinar, i alterno la pseudo-depressió de dies anteriors amb moments d'espurnes d'esperança que no sé d'on surten. He pensat en aquesta foto, feta ja fa un temps, que em sembla espectacular. I em sento una mica així, amb núvols dins del cap, núvols que amenacen tempesta, que sembla que s'enfurismen, però que de moment només espanten. Potser és la calma abans de la tempesta, o potser és un moment de reflexió per veure si arribo a alguna conclusió de què he de fer amb la meva vida. De moment, seguiré mirant la foto, com si d'un mirall es tractés, i aprofitant els bons moments als que m'aferro per seguir en la lluita de cada dia.

dilluns, 18 de juny de 2007

Jugar les cartes

Juga les teves cartes, són les que tens, les que t'han tocat.

Ja no en pots demanar de noves, en aquest joc només hi ha una mà, vas rebre unes cartes i ja no les pots canviar.

Si no t'agraden, si no són les que volies, si no són bones, si d'altres les tenen millors, aprèn a jugar amb elles, aconsegueix-ne el millor partit, potser algun dia guanyaràs.

diumenge, 17 de juny de 2007

Inofensiu

De vegades ens adonem de petites coses que ens poden arribar a destrossar. Cada persona s'autocritica i normalment no hi ha ningú que es deixi del tot bé a si mateix, qui més qui menys no s'agrada, magnifica els seus defectes i juga al terrible joc de les comparacions. Suposo que jo peco d'això, no ho negaré. Precisament, tenir-me en tant baixa estima fa que em miri la vida des d'un angle de poc optimisme. Però hi ha coses que quan en prens consciència fan mal, encara que potser ho has sabut sempre, et rondava pel cap, però mai ho havies vist tant clar.

He descobert que sóc inofensiu. Així em veu la gent, si més no. Realment, m'agrada fer broma, però em considero bona persona i considerablement sensat. Però un tipus de bromes que freqüento són les sexuals, bromes que de vegades es podrien malinterpretar i fer pensar que estic intentant alguna maniobra per aconseguir una noia. N'hi ha que s'hi presten més, i et segueixen el rotllo, i altres que directament ja no et fan cas. Doncs no espanto, això he descobert. No em prenen seriosament, si ho dic jo, ningú no creu que pugui tenir cap mena d'intenció. I generalment no la tinc, és cert, però el tema prèn un punt traumàtic quan les mateixes bromes les fa altra gent. Llavors si que és malinterpretat. Llavors els altres si que sembla que tiren la canya, sense respectar que hi ha gent que té parella, sense respectar simplement l'integritat moral de la noia o noies en qüestió.

Es podria dir que ells queden malament i jo no, que jo sóc un bromista i ells uns pervertits. Però això a mi no em serveix de consol, arriba un moment que t'és ben igual quedar bé o quedar malament. Sóc inofensiu, no faig cap mena de por, no és possible que, per moltes bromes que faci, jo pretengui res amb cap noia, perquè total, sóc en XeXu, sempre estic de conya, faig gràcia, només això, faig gràcia. Doncs quina gràcia que em fa a mi tot això, és per plegar veles i quedar-se a casa. Quan els guapets fan broma, compte! Que aquest es treballa tal noia o tal altra. Però jo puc dir totes les animalades que vulgui, total, tampoc no passa res.

Estic una mica depre, és trist adonar-te d'aquestes coses. Ja ho sé que no sóc guapo, ja ho sé que n'hi ha molts de més atractius, però bé, d'aquí a ser considerat inofensiu, crec que hi va un tros. Amics, suposo que intentareu convèncer-me del contrari, però és igual, parlo per experiència, no em lamento perquè si, perquè em vingui de gust fer-me la víctima. Avui m'he sentit força malament, i em sento impotent. Ja se'm passarà, segur, demà és un altre dia, i el que ve serà un altre any, si serà per temps...

dissabte, 16 de juny de 2007

38 anyets

Aquest cap de setmana estem d'aniversari. La colla fa una pila d'anys, i ho celebrarem de la millor manera que una colla castellera pot celebrar les coses: fent castells. El dia gran serà demà, les grans actuacions solen ser en diumenge, però avui anirem obrint boca amb la jornada de vigílies. És un cap de setmana especial. Retrobarem a gent que no s'ha dignat a venir en tot l'any, i que probablement no tornem a veure fins la Mercè, que per nosaltres és la gran actuació de l'any, la festa major. Tot i que no puc amagar la meva animadversió per aquests castellers de només dues actuacions l'any, tothom serà benvingut per ajudar a que la nostra colla torni a ser gran. La temporada ha començat bé, i tenim moltes esperances dipositades en aquest any. Amb l'esforç de tots ho aconseguirem, no en tinc cap dubte.

Actuem amb grans colles aquests dos dies, i a més, també amb colles amigues d'entitat una mica més baixa. Hom pensaria que el repartiment de colles pels dos dies és equivocat, però a mi em sembla força correcte. Potser en anys venidors es pot pensar millor i convertir l'actuació d'aniversari en una de les cabdals d'aquest principi de temporada, però no em ficaré en les decisions de la junta.

El millor, però, a part del simple fet de fer castells, seran els escenaris d'aquestes trobades. Per començar, avui al vespre actuem al Passeig del Born, darrera Santa Maria del Mar. Un marc preciós en el que ja hi hem actuat, i que trobo que és un racó entranyable de la nostra ciutat. I demà, com no, actuem a casa, a la nostra plaça, la plaça on hem fet i intentat els millors castells que tenim en l'historial, la Plaça Sant Jaume. És una plaça majestuosa, que imposa respecte, per això de vegades ens posem una mica nerviosos allà, però per mi sempre és un plaer i un honor poder actuar a Sant Jaume.

Demà la imatge que es podrà aconseguir serà força diferent d'aquesta. La plaça estarà plena, i s'hi alçaran castells de tres colors. Només em resta desitjar un molt bon aniversari a tota la colla, i que en vinguin molts més. Felicitats a tots!!

****************************************************

No m'he portat la càmera de fotos a l'actuació de Santa Maria del Mar, perquè generalment estic per la feina, però hi ha qui si l'ha dut i ja n'he pogut veure unes quantes. En un cap de setmana tant casteller no vull deixar de penjar aquí una imatge acabadeta de sortir del forn, en aquesta plaça que m'agrada tant, i que no sé per què, trobo un lloc molt maco per fer castells.
Els de la foto no som nosaltres, ja m'agradaria a mi. És una torre de vuit amb folre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Vella, vaja, amb l'església de fons. És el millor castell que s'ha vist aquesta tarda, i espero que nosaltres l'assolirem aviat. Justament, seria una bona perla per l'aniversari, però crec que anem una mica tard. Aviat, aviat, paciència. A veure si amb una mica de sort, quan el fem ja puc estar jo a sota...

divendres, 15 de juny de 2007

Llegir en diagonal

No entenc aquesta dèria que té la gent de llegir en diagonal. A mi sempre em critiquen que escric molt, que els meus mails són massa llargs, i ara, que escric massa sovint al blog i que no tenen temps de llegir-ho tot. Però bé, alguns, tot i dir-me això, es llegeixen amb detall tot el que escric, i actuen amb conseqüència. D'altres, s'ho llegeixen sempre en diagonal, i només es queden amb la meitat de la informació, i llavors és quan després no saben mai com s'ha de quedar, o a quina hora, o qualsevol altra dada. Si em poso tant pesat, en els mails especialment, és perquè m'agrada que tot quedi molt clar, que no hi hagi ambigüitat possible en el missatge. Ja que m'esforço en resumir totes les propostes, i a prendre decisions, el mínim que demano és que es llegeixi el que he escrit. Però bé, no es pot anar contra el món, i hi ha gent que no canviarà mai. A mi m'agrada llegir a consciència el que la gent escriu, ja sigui un mail o un post, trobo que si s'ha escrit, serà per alguna cosa. D'acord, a mi també se m'escapen detalls. Si, de vegades llegeixo els escrits ràpid. Però sempre torno sobre els meus passos, perquè no m'agrada deixar-me res, i si cal, ho torno a llegir tot. Ja sé que sempre anem amb pressa, que no tenim tot el dia per llegir el que la resta de gent escriu, però trobo que és una mostra de respecte, ja que ho fan, llegir-ho amb una mica d'atenció. És demanar molt?

dijous, 14 de juny de 2007

Moments d'incertesa

Ja hi tornem a ser. Em torna la incertesa, em torna el nerviosisme. És un defecte, ja ho sé, però quan hi ha alguna cosa per saber, la vull saber ja. No puc esperar tot el cap de setmana, què t'ho fa pensar? Sóc així, no se'm pot deixar a mitges, i no puc estar tants dies donant voltes a les coses, fent-me pel·lícules i imaginant qualsevol bogeria per encertar què és el que m'has d'explicar. Ja sé que no ho puc controlar tot, ja ho sé. I també sé que no tinc dret a demanar explicacions, ni a tu ni a ningú, que no he de ser el primer a saber les coses. Però llavors tingues cura de que no m'assabenti de que alguna cosa passa, perquè una altra cosa no, però cec i sord no estic, i si proves de dir-me que ja m'explicaràs una cosa després d'haver sentit que 'ell encara no en sap res', saps que no ho soportaré, em coneixes prou bé per saber-ho. Així que se'm passen les ganes de parlar amb tu, i segur que si m'ho arribes a explicar, no m'agradarà. I jo em pregunto: Per què encara m'afecten així els canvis de la teva vida?

dimarts, 12 de juny de 2007

La família

Tinc dos fills (adoptius) i una fillola. Els nens són grans i no em fan massa cas, al contrari, els en faig més jo a ells. Però són la meva alegria. I la meva fillola inventa maneres de matar-me i disfruta torturant-me psicològicament, perquè sap que és de les poques persones que em descoloca quan parla, pot amb mi. No sap com la trobaré a faltar quan ens haguem de separar.

I tinc uns pares que m'estimen i m'ajuden sempre, no permeten que em passi res dolent. I el meu pare és a l'hora el meu germà de sang, i això no és cap exageració, perquè part de la seva sang va anar a parar dins meu, no em pregunteu per què. El meu germà de sang i el meu àngel de la guarda.

I tinc una nebodeta petita, que no té cap parentesc amb mi, però que me l'estimo igual i la vull veure créixer i fer la seva vida fins que s'acabin els meus dies.

I tinc una tieta que em parla en alemany, a la que sempre puc recórrer, amb la que mantenim el contacte tot i que viu lluny. De vegades ens trobem el dia de Nadal amb ella i el seu home, que és de les persones que més em valoren en aquest món, i encara no entenc per què. I sempre tenen una ampolla de Martini per compartir amb mi.

I tinc cosins, uns quants, aquells típics cosins que tenen la teva edat, i amb els que acabes sortint i establint una amistat. Tots vivíem al mateix poble abans, però en fer-nos grans alguns hem marxat d'allà. Un d'ells, el meu cosí-germà viu a França, només per un temps, però quan ens veiem sembla que el temps de separació no hagi existit.

Qui diu que no tinc apreci per la meva família?

dilluns, 11 de juny de 2007

Relats conjunts, Miró vs Pachelbel


- Hem realitzat l'ispecció rutinària, Nala, els nostes informes no s'equivocaven, el consell no sol equivocar-se en les seves prediccions.
- Ja ho sé, ja ho sé, però tenia esperança, aquest planeta em semblava diferent que els altres. Certament, hi ha vida.
- Com a tants d'altres, però cap rastre de vida intel·ligent, per tant, no és diferent a d'altres planetes que hem anexionat.
- És veritat, m'hauria de centrar més en la missió, algú del meu rang no hauria de fer cas de les captacions telepàtiques, no coneixem les vies de comunicació dels habitants d'altres planetes fins que no hi establim contacte, i la majoria de senyals que reben els sensors solen ser falses alarmes. Però la meva sensitivitat captava unes ones sospitoses que volia analitzar.
- No oblidis l'objectiu, necessitem els recursos. Aquest planeta no sembla tenir cap estel rector, a diferència de Frencar que en té tres. L'absència de llum, però, no afecta a l'establiment de la vida, tant animal com vegetal, els estels que es divisen no proporcionen llum suficient.
- No t'has plantejat mai que potser no sabem entendre algunes formes de vida intel·ligent i que potser hem comès més d'un genocidi?
- Impossible! La nostra tecnologia és capaç de detectar qualsevol forma de vida basada en el silici, el seleni o el sofre, i això comprèn totes les races intel·ligents que formen el galactorama.
- I altres formes de vida?
- Saps que no hi ha proves que demostrin altres combinatòries químiques, la química és universal, no hi pensis més, aquest planeta seguirà el pla que per ell s'ha establert. Enviaré el nostre informe al consell immediatament.
- Tens raó, Micra, vaig a preparar la maquinària per quan rebem l'ordre.
- L'ordre arribarà immediatament, no ens hem trobat amb cap sorpresa i el consell ens manarà executar la desuperficiació en un temps de poques rases.

"Capità Micralamigretusimica i doctora Nalagrutaflepoxadirsamra, el consell agraeix la celeritat amb que ens han enviat l'informe sobre el planeta que hem anomenat SV0134, les referències eren correctes i poden procedir a la desuperficiació. Donada la reduïda mida del planeta, no utilitzin tota la potència del generadors, doncs els càlculs diuen que l'escorça del planeta es podria veure afectada, i no es coneix plenament l'activitat sísmica del mateix. Un cop llançada la descàrrega, dirigeixin-se cap al sector iota per sondejar el planeta SV0135 abans de tornar a Frencar. Esperem notícies seves."

- Nala, ja ho has sentit. Tots els motors en marxa, jo prepararé la descàrrega.
- Micra, espera un moment! No sents alguna cosa?


- Si, una mena de cadena de sons que segueixen algun ordre concret, pot ser un missatge en clau, això seria prou prova de vida intel·ligent! Apaguem els generadors! Fés zoom per veure què és.
- Hi ha una mena de construcció, molt baixa. Els infrarojos detecten presència d'éssers bípedes, potser són intel·ligents, la cadena de sons s'ha accelerat, és d'una gran bellesa, no pot ser un missatge en clau, ha de ser alguna mena d'art...
- Fixa't en aquell ésser que mostra el sensor, sembla assegut davant d'una mea d'aparell amb controls, el so sembla provenir d'allà.
- Jo mateixa avisaré el consell, aquest planeta no es pot destruir sense més, aquest so em transmet pau, no m'equivocava, hi ha vida intel·ligent!

diumenge, 10 de juny de 2007

Milers de fotos

Milers de fotos que vaig fer ahir, i no n'ensenyaré cap, perquè com a cirereta d'un dia que va durar moltíssimes hores, em vaig deixar la càmera en una bossa aliena. Aviat la recuperaré, espero, però és que estava tant rebentat que ni hi vaig pensar que no la tenia amb mi quan em van deixar a la porta de casa, quinze hores més tard d'haver sortit. Quins caps de setmana estic vivint darrerament, no recordo que abans tingués tanta vida social, però ja m'està bé, no em queixo pas. A banda del cansament, això si, estic mort, i com que em conec, sé que avui aniré a dormir tard i demà començarà una altra setmana d'aquelles d'arrossegar-se per tot arreu.

Fotos d'un aperitiu amb els amics, a Gràcia, amb la presència de la nineta dels nostres ulls, la Jana, que maca que està! I els pares... esplèndids! És la nostra 'família feliç' particular.

Fotos d'un dinar a casa d'uns de nosaltres, a Paral·lel, pollastres a l'ast comprats en un paki, que per tant d'a l'ast tenien poc, amanida, pica-pica i un braç de gitano i tot. Cal algun motiu per celebrar un dinar així? Cap ni un, ja us ho dic ara.

Fotos d'un assaig de castells força intens, amb proves interessants de cara als propers compromisos. Jo segueixo sense portar pes, però ja començo a fer altres cosetes, començo a notar els castells.

I fotos d'un concert d'Antònia Font, el meu onzè, i molts més que en vinguin si és amb aquesta companyia. Vam tornar a disfrutar i encara ens vam quedar amb ganes, el proper ja el tenim decidit. Però no explicaré jo el concert, que aquest cop no em toca a mi...

I avui castells, com no, llevar-se d'hora i amb la camisa i la faixa, corre cap els autocars que no marxin sense tu. He arribat, just, però he arribat. Una molt bona actuació, la millor de l'any, però aviat millorarem. Alguna absència destacable, però més valia així.

M'encanten els meus caps de setmana. Només hauré de trobar una font d'energia alternativa per poder continuar a aquest ritme i que no es noti durant la setmana, quan em torno a transformar en la persona assenyada que es lleva d'hora per anar a la feina, i que es conté i acumula forces per afrontar el següent repte, cinc dies més tard.

dissabte, 9 de juny de 2007

L'ordinador i jo

He perdut el compte de les hores que porto davant de l'ordinador. És divendres i m'he quedat sol a casa, cosa força estranya, però no passa res, ho he agraït, ha estat una setmana molt cansada i tenia poques ganes de fer res. Però tampoc esperava quedar-me enganxat a l'ordinador d'aquesta manera. He escrit mails, he escoltat música, he xerrat pel xat. Però sobretot, he llegit blogs. No tenia res a fer, ningú no m'esperava i jo no esperava ningú. Una trucada, però no per avui, l'única cosa que m'ha apartat de la meva màquina per uns minuts. Sense preocupar-me pel pas de les hores, vaig fent la meva per les ones. Quina tranquil·litat, quina necessitat de passar de tant en tant una estona amb un mateix, sense fer res especial, però a l'hora, quantes coses he après avui i quantes coses interessants que he llegit. Tard o d'hora aniré a dormir, sé que en algun moment passarà, però estic tant a gust que no pensava ni escriure, avui no volia publicar, encara estic enrabiat amb el blogger per destruir-me un post que em va tenir despert fins les 3h d'ahir, i que s'ha perdut per sempre. No volia tenir ni aquesta pressió, simplement volia deixar-me portar, però un cop més, a hores intempestives m'han vingut aquelles ganes irrefrenables de deixar alguna cosa escrita, encara que no tingui massa sentit, però en té en el meu cap. Continuo sol a casa, davant de l'ordinador, i sé que demà podré dormir força més del que és habitual, qui vol anar al llit ara?

dijous, 7 de juny de 2007

Ella

Aquest semblarà un altre post d'aquell de cançons.

Te diré, perquè no t'equivoquis,
que t'estim amb total desmesura.

Però no ho és. És la millor manera que tinc per recordar algú que va significar moltíssim per mi, amb paraules que no són meves, perquè jo no ho sabria expressar millor.

Què tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta mil dematins?

De vegades l'amago, però no és just recordar alguns i a d'altres no pel sol fet de tenir ferides que encara avui s'obren quan fa mal temps.

Com els pols i s'equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que el teu cos el consider
i es meu sentiment, se despista.

Records d'uns dies en que pensava que la meva vida s'aturava, que fins allà havia arribat i ja no em mouria més.

I quan va sortir el sol
després de quatre dies
i vares dir "has vist"
supos amb un somriure.

Records d'uns dies en que les hores no passaven, o més ben dit, passaven a una velocitat supersònica mentre nosaltres vivíem a càmera lenta, i no ens venia de gust ni menjar, ni estudiar... ni aixecar-nos.

Mos estimàvem
mos destrossavem mutuament ses vides
mos acabàvem, mos fèiem companyia
mos caducàvem
mos dedicàvem quasi sempre els dies
mos sexuàvem, mos gastronomíem.

Però també records de les rutines i del dia rere dia d'acceptar situacions que anteriorment no ens hauríem vist capaços d'acceptar.

I s'hora baixa la deixam passar
i me mires tant a prop que me fa mal
que surt el sol i encara plou
que t'estim massa i massa poc
que no sé com ho hem d'arreglar
que som amics que som amants.


I els retrets i les bronques i els malentesos...

Sé que per tu i jo una línia recta
mos separa sempre junts.

Fins arribar a una situació insostenible de perdre la pròpia voluntat i encomanar totes les esperances a un destí incert i cada cop més llunyà.

Ja he tastat sa mel
i és normal, ara me falta.
Sempre, seràs sa pena
de sa meva entranya.

Amb pujades i baixades, amb anades i vingudes, però amb aquella química macabra que m'ha gravat a foc que hi ha amors que maten però que mai moren.

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte
ja no te faré pus cançons.

Perquè avui he fet un cafè amb ella i hem parlat dels nostres futurs... per separat. Per això tinc ganes de fer aquest post que tenia en ment, però que creia que no arribaria a fer.

D'arbres tant indiferents,
de rellotges aturats,
d'impossibles sentiments.

dimarts, 5 de juny de 2007

Aniré a Málaga

Aniré a Málaga. Un any més, el mateix congrés, la mateixa gent, tot molt avorrit i molt poc interessant. Però aniré a Málaga. Ho he sabut avui, tots estàvem expectants per veure qui serien els escollits, i no perquè això suposi una gran empenta al nostre curriculum, però mira, sempre fa gràcia sortir de les quatre parets que ens empresonen dia rere dia. No hi tinc cap tirada, diria que allà no se m'hi ha perdut res, però no trio jo on es munten els congressos. M'agradaria viatjar una mica, anar més lluny, tinc tant poques oportunitats per fer-ho que em sembla que anar a Málaga és desaprofitar-ne una. Però total, als congressos no s'hi va a fer turisme, haurem d'estar per la feina igualment.

Sono poc il·lusionat, me n'estic adonant. No creieu, m'està bé, és un congrés i sempre és millor això que no anar-hi, més ben dit, que no t'hi enviin. Presentaré un póster en el que gran part de les dades no seran meves, però això és molt comú, la feina sempre és compartida. A més, sé que ho passaré bé amb la gent que hi vagi, encara una mica per definir, però dubto que sigui com el de l'any passat, no crec que en tant poc temps es pugui riure tant. Suposo que amb el pas del temps ho aniré veient millor, ara em fa una mica de mandra, ho reconec, però també reconec que m'hagués ofès si no hagués estat un dels escollits. L'home (i la dona) no està mai content amb res, ja és ben cert això.

dilluns, 4 de juny de 2007

Unwritten

Un altre dia ha passat, un altre dia de festa, en aquest cas. Avui he descobert que necessito vacances. Com a mínim, m'he sentit molt bé amb la sensació de diumenge sense cap preocupació, fent tant sols el que em venia de gust fer. I no tinc gaire per explicar, la veritat, però he sentit una cançó que m'ha posat de bon rotllo just abans de sortir a fer un volt. I continuo amb les cançons de bon rotllo, perquè aquesta vida és una merda i tots ho sabem, però si alguna cosa et posa de bon humor, doncs aprofita-la. Sé que no estic escrivint res de bo darrerament, i demano disculpes, però mira, com diu la Natasha Bedingfield, encara queda molta història per escriure, i ja sortirà. Us semblarà que faig propaganda de Pantene o alguna cosa similar, però no és així, aquesta cançoneta ja em pujava la moral abans que l'hagin recuperat de l'oblit per un AD força lamentable, tot s'ha de dir. Aquí va. Busqueu les paraules que conformaran la vostra història i escriviu-les, mica en mica, sense pressa, que encara ens queda molta vida...

I am unwritten, can't read my mind, I'm undefined
I'm just beginning, the pen's in my hand, ending unplanned

Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find

Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten

Oh, oh, oh
I break tradition, sometimes my tries, are outside the lines
We've been conditioned to not make mistakes, but I can't live that way

Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find

Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins

Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten

Staring at the blank page before you
Open up the dirty window
Let the sun illuminate the words that you could not find

Reaching for something in the distance
So close you can almost taste it
Release your inhibitions
Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins

Feel the rain on your skin
No one else can feel it for you
Only you can let it in
No one else, no one else
Can speak the words on your lips
Drench yourself in words unspoken
Live your life with arms wide open
Today is where your book begins
The rest is still unwritten
The rest is still unwritten
The rest is still unwritten

Oh, yeah, yeah

El millor moment del dia

Primeres imatges captades amb la nova càmera, quin millor escenari que la celebració de dos aniversaris amb un berenar-sopar que s'ha allargat fins ben entrada la nit. Des de la terrassa d'un amic, un dels homenatjats, una vista immillorable d'un dels perfils de Barcelona, el Tibidabo amb el sol amagant-se rere la muntanya màgica. No és una foto que exemplifiqui la gran vetllada que hem passat, però m'ha agradat, i tot i que és tard, no volia deixar passar l'oportunitat de penjar-la aquí. És la conjunció de dues coses importants per mi, aquesta ciutat que tant m'estimo i l'arribada de la nit, sens dubte, el millor moment del dia.

dissabte, 2 de juny de 2007

M'he comprat una càmera digital!

Avui corria el perill de tenir una tarda molt friki, ja que la idea era anar amb dos informàtics a la típica zona de botigues d'ordinadors d'aquí a Barcelona. Això és una cosa que de per si ja et pot preocupar, perquè ajuntar dos informàtics és sinònim de que parlaran de coses que no entens en absolut, i de vegades els costa adonar-se de que a la resta dels mortals hi ha temes que se'ns escapen, i parlen en una llengua que dista molt d'assemblar-se al català.

Però no ha estat tant terrible. La cosa anava de càmeres digitals. Gent, per fi m'he comprat una joguina d'aquestes! Ho sento, Txaro, no podia esperar més. Jo no n'entenc gens de fotografia, però sempre m'ha agradat fer fotos. Per tant, volia una càmera senzilleta, sense milers d'opcions, que em permeti captar les meves imatges a nivell usuari, no a nivell entès ni professional. Deduireu, doncs, que també buscava un preu ajustat, i crec que he acomplert els objectius, sobretot gràcies a l'amic Redcrash. Com a informàtic particular meu, el que s'entén com MAI (el Meu Amic Informàtic), qui no en té un?, m'ha assessorat bé. Ell ha preguntat per càmeres que s'allunyen molt de les meves possibilitats econòmiques i de coneixements.

Jo era el típic nano que sempre s'emportava la càmera a tota excursió o viatge que feia, i sempre anava fent fotos per tot arreu. Però la meva fal·lera es va acabar quan van aparèixer les càmeres digitals, i la meva analògica es va quedar obsoleta (fins i tot diria que la vaig perdre, però ja ni me'n recordo). Mai n'he tingut una de digital, i per això ara em fa molta il·lusió poder-ne fardar una mica. Tampoc és això, perquè la màquina no és ni de bon tros de darrera generació, però n'estic molt content, ara la tinc carregant-se encara, i després la probaré. Suposo que ja en veureu alguna mostra del que faig amb ella, però de moment, una foto de la màquina en si, extreta de la pàgina de Casio Europa, així us la presento.

La conya de no dormir mai

M'acabo de mirar al mirall, i faig cara de mort vivent. Arribo ara a casa, després de prendre una cerveseta, i no és excessivament tard. Però què si ho fos? M'he posat a fer una repassada als blogs, fins que he anat al lavabo, i m'he trobat la meva imatge reflexada al mirall mentre em rentava les mans. M'he fet por. Les ulleres m'arriben a mitja galta i els ulls no se'm veuen gairebé de petitons que s'han tornat. Dormo massa poc. Sempre vaig amb la conya de que no dormo mai, i ja és un rol que he près, però hi ha setmanes que em passo. Dia rere dia vaig a dormir a hores que no són normals, tenint en compte que em llevo a hores que si que són normals. El resum és que divendres no m'hi veig de cap ull, però tot i així, si cal quedar amb algú, es queda, i a cremar la nit, que per això està. M'ho hauria de fer mirar, no sé si és insomni o què em passa, però per alguna raó o altra mai no em poso al llit amb menys d'un 2 com a primer dígit del rellotge. Però ahir aquestes hores se'm van fer curtes i eren pels volts de les quatre quan em ficava al llit. Internet m'atrapa i hi ha temes que no poden esperar, almenys per mi. I això que era entre setmana, encara que avui fos divendres. Ha estat un dia llarg, i amb raó faig aquesta cara, però em pregunto si val la pena, o simplement, si és normal sacrificar la salut d'aquesta manera, i a més, de forma voluntària. Tinc un problema?