dijous, 31 de maig de 2007

Unser deutsches Reise

Recordo Alemanya. Et recordo a tu, tu i jo en un cotxe blau. I música. Ens miràvem i no calia dir res. Perquè et cantava a cau d'orella cançons que han quedat arrelades en fondàries del sentiment. Música de colors per jugar a jocs d'aquells que ens feien riure tant. I recordo aquella carretereta; conduïa jo i la música era vermella. Camí del castell, amb un panorama de muntanyes de fons, tot i que al voltant tot era ben pla, vam descobrir Schwangau el poblet més maco del món. No estava previst, però vam parar, no sabíem que allà, als peus de l'impressionant castell de Ludwig II, hi trobaríem una preciositat així. Casetes de fusta, flors per tot arreu i ni una ànima. Però vam quedar encisats. Jo, que se m'ha d'estirar per treure'm de la ciutat, vaig desitjar poder retirar-me en aquell bonic racó de món.

I aquella esglesia al mig del no res, que no sabíem d'on sortia, però que també ens va obligar a acostar-nos-hi. I ben mirat, no era tant estrany que fos allà, encara que no sabria dir per què. I la Ciutat de l'Alegria, i la Frauenkirchen de Munic, i la HauptstraBe de Heidelberg, i aquells cafès a l'Starbucks, per no perdre els costums. Moments que tinc clavats, flaixos que em tornen sovint, i que encara que potser hauria, no vull oblidar. No, no ho vull, va ser molt especial. Va ser especial perquè era amb tu i perquè la vida era fàcil al teu costat. I rèiem i ens punxàvem, però els dos sabíem que hi havia darrera d'aquells jocs dialèctics, i només calia una abraçada, un petó ben dolç, per saber que allà era on volíem estar i amb qui volíem estar.

dimecres, 30 de maig de 2007

Paranoia blocaire

De vegades m'entra com una mena de paranoia en la que em sembla conèixer a tothom. Vaig pel metro, pel carrer, en un bar, tant és, tota la gent del meu voltant em sembla sospitosa. Miro allà i em sembla reconèixer un blocaire. Miro la noia del meu costat i un halo especial em diu que té un blog i que segur que sé el seu nick. Augmenta la meva desconfiança, aquell altre m'està mirant, m'ha reconegut? I tots els que sembla que dissimulen quan els passo de llarg? Sabran que sóc jo i després escriuran al seu blog que m'han vist? La vida ja no és com abans, tot sembla diferent, ja no puc saber si somnio o estic despert. Conec a tothom. Tothom em coneix a mi.

- Però què dius, a tu ningú no et coneix!
- No, a TU ningú no et coneix, sempre estàs amagada i només surts per posar-me dels nervis!
- Au va, no siguis tant figaflor, només de sentir-me t'irrites.
- I creus que és per menys?
- Tu sabràs. Si et faig algun efecte és que t'importo.
- O que et tinc por...
- Por per què? Ets una mitja nena! Hauries de ser més com jo, i no escriuries bajanades constantment, llavors si que et coneixerien!
- Això, segueix faltant-me al respecte. M'agrada el que escric, d'acord? I fins i tot hi ha gent que ho llegeix.
- Per pena!
- Per pena de què? Si a molts ni tant sols els conec. Poden passar de mi quan vulguin, i no els ho podria tirar en cara. Bé, als amics tampoc, és clar.
- Els teus "amics" ja passen de tu, es riuen de tu de fet, i tu ets tant curt de gambals que ni te n'adones!
- Això si que no t'ho consenteixo, desapareix immediatament!
- T'he tocat la fibra, eh? No ho pots suportar! Estàs sol i et penses que la gent et fa cas, segueix així home, que arribaràs lluny!
- T'estàs passant, jo sé el que tinc.
- El que et penses que tens, voldràs dir.
- Avui no em convenceràs com la darrera vegada.
- Ja, això creus?
- N'estic segur.
- És igual, sempre faré de tu el que vulgui, no cal que et faci creure res, ho acabaràs creient per tu mateix.
- I aquell dia seràs allà per recordar-m'ho, oi?
- Evidentment.
- T'odio.
- No menteixis, saps que no és així, jo sé tot el que penses.
- M'és igual, vull que desapareguis ara mateix!
- Saps que tornaré.
- Fuig!

M'amago rere feixos de fil telefònic. Em camuflo entre perifèrics mirant una tft. Em mimetitzo amb un teclat. Però quan els meus ulls recuperen la perspectiva del món real, no abandono la virtualitat del tot, segueixo pensant en posts i categories, en comentaris, en enllaços. I penso en blocaires, en els que conec i els que no. Tinc còmplices per tot arreu, quan tinc la certesa d'estar davant d'un d'ells poc parlem del món virtual. Però quan aquesta certesa no hi és, no deixo de pensar que qualsevol persona que veig, que sento o que pressento pot tenir una altra vida, amagada, secreta, anònima i en alguns casos, salvatge.

dimarts, 29 de maig de 2007

La noia nova

Avui hi ha hagut una petita revolució al laboratori. Tenim una noia nova, canadenca, una personeta que ha vingut per estar-se uns tres mesos, segons he entès. Sempre que ha de venir algú nou és objecte dels nostres comentaris i de les nostres apostes. Però avui m'ha agafat per sorpresa, sé que en un període curt de temps anirem tenint incorporacions per cobrir les baixes que hi haurà, però no tenia ni idea que la primera arribaria avui, ni he sentit cap comentari en tot el dia fins que per la tarda, la noia en qüestió ha aparegut. Llavors s'ha tancat al despatx del cap, i si que ens hem posat a especular, ja que cap de nosaltres no l'ha pogut veure abans d'entrar.

Quan al cap d'una estona han entrat al laboratori els dos perquè la coneguéssim, de seguida m'ha vingut una idea al cap, que quan ella no ha estat present he transmès als altres. He pensat que sort que en Yeral no serà per aquí mentre que ella estigui al nostre laboratori, perquè se'n podria organitzar una de bona! No te m'ofenguis Yeral, si he pensat això és perquè la noieta, perquè és força jove o ho sembla, és maca, té careta de nina. Pel lab ja han començat a anomenar-la 'Barby', pobra. Ja veurem què tal és la noia, de moment ha causat sensació, però més entre les noies que entre els nois, trobo. Ha aparegut pintadeta i arregladeta, i suposo que això a algunes no els ha fet gaire gràcia, deuen veure el seu territori amenaçat. El que està clar és que en tenim per una temporada de parlar anglès al laboratori, i a mi ja em va bé perquè així practico, però veurem com se'n surten alguns...

dilluns, 28 de maig de 2007

La Fundació

Un imperi en decadència. Vint-i-cinc mil·lions de planetes habitats, tots regits des d'un món totalment metàl·lic, Tràntor, amb quaranta mil mil·lions d'habitants dedicats al funcionament de la galaxia. Un emperador sense criteri, Cleó I. Una solució: Hari Seldon.

Amb aquestes premises comença La saga de la Fundació, un dels més grans llibres de ciència ficció que mai han estat escrits. El mestre Asimov immortalitza un univers tant llunyà, que tot i el pas dels anys, les seves històries no queden obsoletes. Si descomptem petites relliscades tecnològiques, evidents per la gran evolució que ha experimentat el nostre món, Asimov és a la ciència ficció el que Tolkien és a la literatura fantàstica. Inventen un escenari i una història que al llarg de llibres i llibres, aconsegueixen deixar sense fisures i mantenir un fil argumental creïble, tenint en compte que es tracta d'històries totalment inventades des de zero.

La Fundació és un llibre de lectura obligatòria pels amants de la ciència ficció, tot i que pels que ens declarem només aficionats esporàdics del gènere també és molt recomanable. Intento llegir de tot, però dels molts llibres que he llegit ja d'aquest estil, tots ells considerats clàssics, aquest és el que més m'ha impressionat. I penso que és precisament pel fet que abans comentava, aquests llibres semblen antiquats avui en dia. Però la Fundació manté el seu encant tot i que va ser publicat per capítols entre els anys 1942 i 1944 i no va ser fins al 1951 que va veure la lum com a llibre. Està situat en un punt indeterminat del futur, milers d'anys endavant, i això deixa marge per parlar de temes que cap de nosaltres no arribarem a veure si queden retrassats per l'avanç de la tecnologia. D'altres llibres m'han decebut per la seva manca d'imaginació i de previsió d'aquest avanç. Menció especial per El Joc d'Ender que em va encantar, però només el primer llibre.

Qualsevol que hagi llegit el llibre, o fins i tot els que només n'han sentit a parlar segur que tenen present el concepte de psicohistòria, una de les bases del llibre i el que dóna gran part de la força a l'argument. La psicohistòria és la creació de Hari Seldon, el primer protagonista de la història, una ciència que permet preveure amb exactitud l'evolució dels esdeveniments basant-se en el tractament estadístic del comportament de grans masses de gent, i que el convertirà en poc menys que un semi-déu. És sens dubte una invenció revolucionària i molt original d'Asimov, que qui sap si algun dia es convertirà en una realitat. No vull donar més pistes. Si algú ha quedat encuriosit, que el llegeixi, val la pena.

diumenge, 27 de maig de 2007

Be nucli my friend

Moment de relax en el frenètic cap de setmana. Sempre que tinc una estoneta entro per aquí, i faig una repassadeta a què diu la gent, però ara puc seure amb calma i fins i tot escriure. Això si, podeu comprovar l'hora...

Vinc de prendre una copa amb els amics, però el sopar d'avui ha estat una mica especial i em ve de gust deixar-ne constància. S'ha fet un 'sopar de nuclis' a la colla de castells. Això és una trobada molt sectària de només certa gent de la pinya, els que es troben al centre de tot, just a sota de l'estructura del castell, que inclou quatre posicions, tot i que cada nucli està format per cinc persones. Actualment jo estic allunyat dels nuclis, perquè estic de baixa, però bé, m'hi compten perquè es suposa que algun dia tornaré.

La idea d'aquests sopars sectaris no és nostra, a altres colles s'estil·la molt. Crec que a la nostra colla es fa de tant en tant un sopar de dones i para de comptar, però tampoc no estic al cas d'aquests events. La veritat és que totes aquestes activitats em rellisquen una mica. Em podeu anomenar ranci, però jo no estic en una colla castellera per fer amics, hi sóc per fer castells. Una afirmació una mica dura, però com que sempre ho dic, no crec que ningú s'hagi d'escandalitzar. Normalment no participo de les activitats de la colla si no hi ha castells pel mig, i sempre m'ho tiren en cara, però considero que tot això es fa per fomentar vincles i que la gent s'animi i vegi que no només estem allà per la feina, sinó que ens ho passem bé d'altres maneres, i així la gent es manté a la colla. Jo no necessito cap estímul de fora, els castells són el millor reclam per mi, si no, m'hauria apuntat a un esplai.

Que tonto que m'estic posant. El cas és que no ha estat tant terrible. No em venia massa de gust, però suposo que en gran part era perquè estic molt cansat. Son no en tinc massa, però el cansament m'està guanyant. Però com que ja m'hi havia compromès, doncs hi he anat. A més, si no vaig a aquest sopar, especial per gent com jo que estem al bell mig dels nuclis, a quin aniré? Érem una bona colla. M'he assegut en un racó de la taula amb la gent amb la que em sento més a gust, i com a mínim hem passat una estona agradable. Per cert, el sopar era en un xinès; barat i agrada a gairebé tothom. Ah, i com és típic en aquests esdeveniments, els organitzadors ens han fet unes samarretes que portàvem tots, amb el missatge 'Be nucli my friend'. Me'n reservaré l'opinió. S'esperava de nosaltres que acabéssim torrats, i en el meu cas no ha estat així, ni ganes. De fet he marxat després del sopar perquè havia quedat, així que no sé com hauran acabat els altres... però tinc lleugeres sospites...

Ara vaig a fer un son. Demà tornar-se a llevar i tornar a fer castells. Tant de bo pogués estar en algun nucli, però no serà així. El que si espero és que tothom del sopar es presenti en condicions, perquè si no m'emprenyaré de debò. Apa, bona nit, i tapeu-vos, és clar.

divendres, 25 de maig de 2007

Just my imagination

Com que no vull entrar en el cap de setmana amb un post de mal rotllo, acabarem la setmana laboral amb música. Sempre dic que la música et canvia la cara, de vegades cap a bé, de vegades et fa plorar. A mi m'afecta força a l'estat d'ànim. Recordo que en algunes etapes de la meva vida no he estat capaç d'escoltar certes cançons sense que se m'escapés una llàgrima (o unes quantes), i havia de parar el reproductor o la ràdio si aquestes sonaven. Avui, però, una cançoneta m'ha posat de bon humor mentre em dutxava al matí. No estava gaire fi i per això he escrit aquell post. Després he sentit la cançó i he pensat: "què carai, estem a divendres!". El post l'he acabat publicant una estona després, ja des de la feina. Agraeixo molt els vostres comentaris, també m'han animat i per això ara vull deixar aquí una altra cançó d'aquelles que em solen fer un efecte positiu, desitjant que us agradi tant com a mi, perquè pogueu marxar de casa meva amb un somriure i no havent llegit un escrit depriment. Són els Cranberries, que abans que la Lola O'Riordan es dediqués a cantar en solitari, feien meravelles com aquesta, Just my imagination. Això em fa pensar en el meu cap de setmana, que començarà aquesta nit, friday night, i a saber quan acabarà. M'encanten els caps de setmana intensos... però després ho pago tota la setmana...

La podeu escoltar aquí mentre l'aneu seguint.

There was a game we used to play
We would hit the town on Friday night
And stay in bed until Sunday
We used to be so free
We were living for the love we had and
Living not for reality

It was just my imagination
Just my imagination
Just my imagination...

There was a time I used to pray
I have always kept my faith in love
It's the greatest thing from the man above
The game I used to play
I've always put my cards upon the table
Let it never be said that I'd be unstable

It was just my imagination
Just my imagination
Just my imagination...

There is a game I like to play
I like to hit the town on Friday night
And stay in bed until Sunday
We'll always be this free
We will be living for the love we have
Living not for reality

It's not my imagination
It's not my imagination
It's not my imagination
Not my
Not my
Not my......

Ara es fa tard

Et voldria dir que no m'ajudes. Les teves mirades em desconcerten, em travessen i em fan petit, petit... Tu que hi ets sempre per tothom, tu que ho saps tot, en quin moment vas perdre la fe en mi? En quin moment vas decidir que no valia la pena invertir més esforços? Tu que has fet gran a gent que no s'ho mereixia, per què a mi m'has deixat que em perdi, que vagui a la meva sort? Ara es fa tard, i em costa redreçar-me sol. Cert que ell tampoc no hi ha ajudat massa, però jo depenc de tu. No he sabut portar la situació, i els dies passen sense descans. Cadascun és una llosa, però cadascun n'és un de menys. Què serà de mi? M'he de despertar, però en tinc tant poques ganes... No puc seguir així, no és normal en mi tenir tant poca esma, però com fer-ho? No trobo la força. I les teves mirades... les teves mirades que em despullen, que em ridiculitzen, que em fan voler estar molt lluny per no morir-me de vergonya... les teves mirades que em fan petit, petit...

dimecres, 23 de maig de 2007

Ungòliant

Avui estic malaltó. He anat a la feina a primera hora perquè tenia alguna coseta per fer, i amb la idea de quedar-m'hi si em veia en condicions. Però he acabat tornant cap a casa, ja que feia dos dies que no descansava bé a la nit per refredat, i entre la son i la boira del cap he considerat que estaria millor entre mantes. El descans m'ha anat bé, i a la tarda m'he llevat una mica millor, però el nas em cou de tant mocar-me. No és res greu, suposo que demà estaré encara tocat, però aniré a treballar segur.

Del que vull parlar no té res a veure amb això, però sóc especialista em anar-me'n per les branques. Com que m'he quedat a casa, i a la tarda no podia sortir ni res, m'he estrenat en una cosa que els meus companys de pis m'insistien fa dies que havia de fer. He publicat el meu primer article a la Viquipèdia. En català, naturalment. Ells són molt aficionats a escriure-hi, i més ara que hi ha una mena de marató per escriure articles en català, i així augmentar el nombre fins al nivell d'altres llengües molt més parlades a nivell mundial. La veritat és que no són pocs els articles publicats en la nostra llengua, i és que els catalanets quan ens hi posem... Suposo que no cal que expliqui què és l'enciclopèdia lliure d'internet per excelència, no tinc cap dubte de que tots la feu servir i molts hi publiqueu, però mira, a mi m'ha fet gràcia deixar-hi una contribució, i ara ho explico.

El que no sé si explicar és sobre què he escrit. És una mica friki... d'acord, m'heu enxampat, és molt friki, però hi he pensat a arrel del llibre que tinc a la tauleta de nit, que no és altre que El Silmaríl·lion. Justament ara passo per un fragment que m'agrada especialment, que és la destrucció dels Arbres de Vàlinor per part de Mélkor i Ungòliant. Havia pensat d'escriure'n un fragment aquí, però amb l'insistència dels meus companys, he mirat si l'aranya Ungòliant tenia entrada a la Viquipèdia, i ha resultat que no. I ja ho tenim, la meva primera entrada ha estat 'Ungòliant', que m'ha semblat senzill de fer, i és un personatge que em resulta simpàtic (tot i que té una mala baba...). Sius plau, feu-me el favor de no entrar-hi, que és molt friki, dediqueu el temps a coses més productives!

La veritat és que em sembla una bona manera de contribuir a la nostra llengua, no pel que he escrit jo, naturalment, però està molt bé tenir un lloc on buscar el que sigui, paraules i conceptes que no surten als diccionaris normals, però en català. A la meva manera, jo també deixo el meu granet de sorra, encara que sigui això, un granet de res comparat amb les platges senceres que deixen alguns. Però tot suma. I per celebrar-ho, us deixo aquí el fragment que volia escriure, un cop més, només apte per frikis i especímens d'aquests tipus. Aquí va:

"Diuen que encara eren En Fèanor i En Fingolfin davant de Manwë quan s'esdevingué la mescla de llums, aquella hora en què els Dos Arbres relluïen i la silenciosa ciutat de Vàlmar s'omplia d'una esplendor d'argent i d'or. I, en aquell precís instant, Mélkor i na Ungòliant s'acostaven rabents pels camps de Vàlinor, com l'ombra d'un núvol negre suportat pel vent que travessava la terra il·luminada pel sol; i arribaren al verd terraplè d'Ezellohar. La Negror de na Ungòliant arribà a l'acte a les arreles dels Arbres i Mélkor saltà damunt el terraplè; i amb la seva llança negra colpejà els Dos Arbres fins al moll de l'os, els féu una profunda ferida i la saba com la sang que hi rajava esquitxà el terra. Però na Ungòliant la xuclà i després clavà el seu bec negre a les ferides de cada Arbre fins que els va assecar; i el verí de Mort que duia a dins penetrà en els teixits dels Arbres i els marcí, arrel, branques i fulles; i moriren. I, com que encara estava assedegada, anà als Pous de Varda i hi va beure fins a assecar-los; però a mesura que bevia eructava uns vapors negres, i s'anà inflant fins a assolir una forma tan immensa i repugnant que va arribar a espantar Mélkor."


Bé, espero que us hagi agradat. Jo el Silmaríl·lion us el recomano, però és una mica duret, cal prendre-se'l amb paciència. I una altra cosa que us recomano, com no, és escriure a la Viquipèdia, a veure si aconseguim arribar aviat als cent mil articles en català, això estaria molt bé. Jo no sé si seré gaire habitual, però intentaré anar deixant alguna coseta, esperem que no tant friki, això si.

Una llumeta d'esperança

No ha estat un dia especialment bo. Un refredat aflorant, mal de coll, alguna que altra discusió, i tot això guarnit amb una son que m'ha perseguit tot el dia, perquè ahir vaig dormir molt poc i malament. Un dia que no passaria a la història, vaja, però amb una petita esperança, una de molt petita.

Fa temps que no puc fer castells per culpa de la clavícula, una lessió que se m'ha perllongat més del doble del que estava previst, i que fa poc em van dir que millor seria esperar a després de l'estiu per estar segurs de la recuperació. Això per mi és molt negatiu, en tinc moltes ganes i em debato cada dia que passo pel local si fer el boig com he fet sempre, o esperar una mica més i assegurar que quan torni serà amb plenes garanties. De moment el seny ha guanyat, el meu i el d'altres persones que m'ajuden a portar-ho una mica millor. Quan encara estava als principis de la lessió vaig parlar amb una noieta de la colla, posem que té 12 o 13 anys, ara no ho sabria dir. És dels típics personatges que sempre fan animalades durant els assajos de canalla (entre els quals m'hi compto, és clar), una nena molt maca que li agafes estimació de seguida. Ella es va interessar pel meu estat i em va preguntar quan tornaria (molta gent ho va fer, és clar, no només ella), i a mi em va fer gràcia i li vaig dir si volia ser la primera persona que em pugés a sobre en tornar. Em va contestar que li agradaria molt, i així vam quedar.

Avui ha estat el dia. Estic força recuperat i avui gairebé no he notat res. No ho portava pensat, però en veure aquesta xiqueta li he dit si em volia pujar; ella ha sabut el que això significava. Com que està molt sol·licitada per les proves no ha pogut ser fins al cap d'una estona, però finalment m'ha pujat, i no hi ha hagut cap problema, no m'ha fet gens de mal. Passarà un temps encara, suposo, fins que pugui exercir en la meva posició, però això m'ha obert una porteta a la il·lusió, he vist una llumeta d'esperança.

I diumenge a Vallbona d'Anoia, a fer una actuació que pot estar molt bé, o ser força per sota de les nostres possibilitats, dependrà de diversos factors. M'agradaria molt redebutar, no perquè sigui allà especialment, no pels castells que s'hi faran, només perquè ja he tastat sa mel i és normal, ara me falta.

dilluns, 21 de maig de 2007

Secrets inconfessables

Si hi ha una cosa que m'agrada més que escriure, és posar-me al davant (o al costat) d'una persona, i xerrar hores i hores. Ha de ser amb una persona amb la que m'hi trobi bé, és clar, i amb la que tinguem temes de conversa o facilitat de paraula. M'agrada tant que el temps deixa de tenir importància i moltes altres coses que hauria de fer, és queden al tinter.

A arrel d'una conversa d'aquestes, en les que no importen les hores ni els temes però si la companyia, he pensat en una cosa que m'ha deixat una mica xocat. Crec, però, que no només ha estat això, també el fet de relacionar-ho amb temes d'un mail recent m'hi ha fet arribar. Tots tenim secrets. Que valgui la redundància, això no és cap secret, tots tenim coses per amagar, coses que ens fa vergonya confessar, coses que fem d'amagat, i no passa res, tothom és lliure de fer públic el que vulgui i guardar-se per un mateix el que li plagui.

Però i si les persones que ens envolten no són realment com nosaltres pensem que són? Parlo de gent propera, o fins i tot, gent molt propera. Ens fem unes idees de com és una persona, i acceptem els petits defectes i les petites peculiaritats que li detectem. Però i si no és així? Hi ha una imatge, però pot no ser reflex de com és aquella persona en realitat. Com et quedes quan descobreixes que has estat equivocat amb algú durant tot el temps que fa que el coneixes? Pots seguir com si res, pots seguir mantenint la relació amb aquesta persona? Les aparences enganyen, això és un tòpic però sembla prou coherent. I que no es pot jutjar un llibre per la portada, també és cert, però si no el pots jutjar ni per les primeres pàgines ni pel nus, això passa a ser estrany.

Jo no em sento en absolut així. Tinc els meus secretets, em callo les meves cosetes però no veig que hi hagi res de mi que, en saber-ho, pugui capgirar la idea que una persona es pugui fer de mi. En cert sentit em sento transparent, i no em desagrada, perquè la meva intenció és no causar sorpreses desagradables al personal. I com que penso així, m'espantaria descobrir un bon dia que la persona que tinc més a prop té en realitat un cantó fosc, qui sap si una doble vida o dues cares, com aquell personatge de Batman, que amaga zelosament. Tendim a pensar que aquestes coses només passen a les pel·lícules, però ja que avui tiro de tòpics, ja no en ve d'un, la realitat supera la ficció. No hi ha manera de saber quina mena de secrets amaga la gent que ens passa pel costat al carrer, que seuen al seient contigu al metro o que tenim davant a la cua del supermercat. És inquietant, però res a veure amb com ho són els secrets de la gent que ens envolta, que nosaltres tenim per bones persones, sensates i que no trencarien mai un plat. Potser estic una mica paranoic, però obriré bé els ulls.

diumenge, 20 de maig de 2007

Nova vida

Ja és aquí. Des que ho vam saber que tots estàvem molt il·lusionats, és un gran canvi per les nostres vides, a nivell psicològic, però res a veure amb el canvi que suposarà en les seves. La Jana ja és entre nosaltres. No, no m'he tornat boig, sé perfectament que no es diu Jana, però m'estalvio el seu nom real, a l'espera de que tingui el seu propi nom de blocaire. La filla de la Rubia i el seu home (del qual també me'n reservo el nom) va néixer ahir, i pel que en sé, és una nena preciosa. És clar que m'ho ha dit la seva mare, una font poc objectiva, però d'una mare tant guapa no n'espero una altra cosa, ha nascut una futura trencacors.

Quan he rebut la notícia estava a punt de prémer el botonet de 'publicar entrada', però no he pogut evitar guardar l'esborrany i posar-me a escriure aquest altre post. La Rubia és una de les persones que més m'aprecio i els canvis en la seva vida dels quals ha volgut fer-me partícep han estat de les coses que més felicitat m'han aportat en els darrers mesos. Recordo que quan em va dir que estava embaraçada se'm va quedar un somriure ximplet als llavis que no em marxava ni que volgués. Són una parella fantàstica i m'alegro tant per ells que em quedo sense paraules i amb una sensació d'impotència molt gran, perquè voldria fer alguna cosa que no sé què és, però el cos m'ho demana, no sé, sortir al balcó i posar-me a cridar com un boig com si hagués guanyat jo solet la copa d'Europa. Però no ho faré (estic cridant com un boig, però internament), el meu sentit del ridícul m'ho impedeix.

Per contra, escriuré aquest post, que tampoc passarà a la història d'internet, però per mi si. Enteneu que estic tant emocionat que em costa escriure alguna cosa coherent, però és una oportunitat que no vull deixar passar. Aquestes paraules són per ells tres, i se m'omple la boca en dir aquest número. Parella, si éreu feliços, ara ho sereu més, i aquesta nena és afortunada de tenir-vos com a pares. D'altra gent se'm faria estrany; de vosaltres no. Només cal veure-us per saber que esteu fets per això, calen unes persones fantàstiques com vosaltres per protegir-la de gentussa com jo, per posar un exemple a l'atzar. Així que les meves més sinceres felicitacions per vosaltres, i un petó immens, però dolcet, per la Jana, que espero fer-li molt aviat. Me'n vaig a pensar si surto al balcó o no...

dissabte, 19 de maig de 2007

La blogosfera és de tots

Doncs no sé si em desmarcaré una mica del que la gent que em precedeix pensava, però la Tirai m'ha fet arribar un meme perquè m'estreni en la matèria, i intentaré seguir-lo a la meva manera. La veritat és que no em sento atret per aquests jocs en cadena, però per ser el primer que rebo i que el tema em resulta curiós (i també per qui me l'envia), deixaré el meu granet de sorra.

El meme consisteix en trobar una foto per explicar la frase 'la blogosfera és de tots'. Diuen que una imatge val més que mil paraules, però això ho podríem discutir. De totes maneres, pensant en què ensenyar he trobat una foto que m'ha fet decidir, i és aquesta:

No és una foto molt bona, ni gaire profunda, ni et fa canviar la cara perquè esgarrifa, però exemplifica el que jo vull dir, que tot i que no ho és, la blogosfera hauria de ser de tots, un lloc on tothom hi té cabuda, independentment de la seva edat, de la seva condició, i més enllà de colors de pell, tendència sexual i altres diferències sense importància. Només cal tenir alguna cosa per dir, expressar els pensaments que tots portem dins és suficient. Si a més disfrutes amb el simple fet d'escriure, llavors ja no hi ha cap dubte, aquest és el teu lloc.

Per cert, la foto l'he trobada a elquiosc.net, el nano aquest té un gran futur en el món dels blogs, encara que podria ser qualsevol altra persona, però posar-hi un nadó queda més mono. El meme en principi no el passo a ningú concret, a menys que algú dels meus companys de la comunitat del fosfat s'animi amb la idea i vulgui participar. Si recolliu el testimoni, a veure què us surt.

dijous, 17 de maig de 2007

Anar-hi o no?

-Vés-hi.
-No.
-Per què no?
-Què més dóna? No serviria per a res
-Com que no? És la teva oportunitat!
-Si, és clar, una gran oportunitat...
-Doncs si. Què passa, que tens por?
-No! Però no crec que serveixi per a res.
-Torna-hi! No ho sabràs si no hi vas!
-Quina mania! Deixa'm estar, corre.
-No et deixo estar, hi has d'anar.
-Que em deixis concentrar, no diguis bajanades. Va, que estic pensant un post sobre una conversa d'ahir al vespre, no em deixes concentrar.
-A qui importa això?
-Escolta!
-Tot això no interessa a ningú, per què no inverteixes el temps en alguna cosa útil?
-Però deixa'm estar, a mi m'agrada escriure i punt.
-Escriu el que vulguis, però fés també el que has de fer!
-I el que he de fer és anar-hi, oi?
-Naturalment.
-Però si no hi guanyo res.
-I què hi guanyes en quedar-te aquí assegut?
-Ja ho sé, però estic esperant el moment.
-Quin moment!? El moment ja ha passat, el moment és sempre.
-Home, no m'hi puc presentar i dir que passava per allà...
-Inventa't una excusa, menteix, o què collons, tu ets lliure d'anar-hi si et dóna la gana, no?
-...si, però no sabré què dir quan sigui allà...
-Com que no, una mica d'improvització, no?
-No se'm dóna bé, hauria de pensar en alguna cosa...
-Si home, fés-te un guió, i el vas llegint.
-No te'n fotis, no em resulta fàcil, eh?
-Perquè ho compliques tot massa! Posa-hi pebrots!
-No sé, no sé, m'ho he de pensar.
-No hi ha res a pensar, només t'hi presentes i ja està.
-Realment ho veus molt fàcil, tu!
-És que ho és.
-No, no ho és.
-Que pesat!
-Deixa'm ja, hòstia!
-Fés-me cas, saps que tinc raó.
-Si et faig cas segur que la cago molt.
-Que no!
-D'acord, d'acord, ja m'ho pensaré.
-Vés-hi!
-D'acord, ja hi aniré.
-M'ho dius perquè calli?
-Si.
-Ets un puto amargat!
-Potser hi aniré, però deixa que ho pensi una mica, no?
-No hi aniràs si t'ho penses, ja ens coneixem...
-Encara et puc sorprendre...
-No em facis riure.
-Va ara deixa'm tranquil una estona.
-Et deixo perquè és inútil parlar amb tu.
-De veritat que m'ho pensaré, si moltes vegades t'acabo fent cas...
-Moltes? Haurien de ser totes les vegades.
-Així si que aniríem bé!
-Doncs millor del que et va.
-M'agradaria veure-ho. Millor dit, no m'agradaria gens veure-ho, només de pensar ser com tu m'esgarrifo.
-De plaer?
-Si, serà això... vinga, ja veurem què faig.
-Canvia l'actitut, això és el que has de fer.
-Dóna'm temps.
-Temps és el que perds dia a dia.
-Has sentit a parlar de la paciència.
-I tant, me l'estàs fent perdre tota!
-Realment és difícil raonar amb tu.
-Menys raonar i més actuar.
-D'acord, d'acord, intentaré posar-me les piles.
-Ja seria hora!
-No em presionis, ja saps que sóc diesel.
-I jo un F1, no et fot!
-Doncs fem la mitja, i a veure què en surt. Potser hi aniré, però no em segueixis pressionant.
-Ara ja tens el cuquet a dins, hi aniràs!
-Qüestió de probabilitat, veurem com evoluciona el dia.
-Em sembla que si que em faràs cas...

dimecres, 16 de maig de 2007

Entre l'escola i la facultat

Hi havia un temps en que la feina no existia, ni els mals al genoll, ni els problemes econòmics a final de mes. Temps de més vitalitat en el que més que jove, hauria de dir que era una criatura. A mitjans dels '90 jo era un adolescent amb poca vocació, ja que a risc de que els meus pares s'emportin les mans al cap, diré que era d'allò més normal, més preocupat per passar desapercebut que per cridar l'atenció, tant a casa com a fora, i mai vaig muntar cap sidral, que jo recordi.

Eren les èpoques d'institut, les més dures que recordo, ja que se t'ajunta un entorn hostil amb una personalitat en consolidació, i les dues coses no sempre estan condemnades a entendre's. Penso que me'n vaig sortir prou bé. Els pares em volien enviar a Barcelona, a un institut privat, però els vaig convèncer per quedar-me al poble que em va veure créixer, per compartir amb els amiguets de l'època el canvi més important en aquell moment, passar de l'escola a l'institut. Ells em volien bé, és clar, em volien assegurar un futur, però aviat els vaig demostrar que no era un error deixar-me en un públic, vaig tornar la confiança amb bones notes i mai més han intentat interferir en les meves decisions educatives. Més tard les notes van anar a pitjor, però jo ja era amo de la situació i vaig continuar el meu camí que m'ha portat fins aquí.

La vida a l'institut se'm va fer còmoda amb el pas del temps. Allà, com a l'escola, manaven els més grans, però gairebé sense adonar-te'n, els anys passen i de seguida ets tu un dels que mana. Bé, no ho vaig ser mai un dels que manava, però suposo que va ser llavors quan vaig començar a envoltar-me de la gent més ben posicionada, els contactes eren importants, i jo, sense fer soroll, intentava portar-me bé amb els que es creien súper-guais, els que jo recordo que solia anomenar 'jet set' de l'institut. No eren els meus amics, no em venc tant fàcilment, però si que m'agradava i m'agrada ficar cullerada a tot arreu, tenir-ho tot controlat, i no me'n vaig estar de fer que certa gent recordés la meva cara, mentre altres s'amagaven en els seus caus. No era ningú, però estava per tot arreu. M'agradava això, i em segueix agradant. Ara vull ser algú, i tinc nom propi en els meus cercles, però continuo intentant seguir per tot arreu.

També vaig fer les meves amistats, això si, gent més humil que no necessitava fer-se veure, i per tant, més susceptibles de que jo m'interessés per ells. Hi havia molta gent interessant, i a part dels que van esdevenir el meu grupet d'amics, amb els que vaig começar l'aventura de sortir els caps de setmana, vaig mantenir converses amb moltíssima gent. Em miro ara i penso com és possible que en més de deu anys hagi canviat tant poc la meva manera de pensar i fins i tot d'actuar, i és que crec que sense cap motiu aparent, em vaig fer gran abans d'hora. Em venen flaixos de l'institut, i racons concrets amb gent concreta. Tinc grans llacunes, gran part d'aquella època resta borrosa en el meu cap, però si recordo aquells primers brots hormonals traduïts a amors infantils, totalment infructuosos, això si.

D'aquells dies no en queda res, tant sols un supervivent que continuo veient sovint (segurament, qui menys m'hagués esperat) i rumors de gent que es perden en les realitats del 2007. Trobades esporàdiques i converses d'ascensor són els remanents d'èpoques tant intenses, de les corredisses per llargs passadissos, dels dinars a la fresca amb bona companyia i dels meus temps de delegat, que també ho vaig ser, per voluntat pròpia. Ara ni tant sols visc allà ni sóc d'allà, i això deixa més lluny uns anys que voldria poder relatar més coherentment, però que es perden una mica més dia a dia, i no seria just que quedés un buit en la meva memòria, entre l'escola i la facultat, períodes més lluminosos que recordo força més vivament.

dimarts, 15 de maig de 2007

Me n'hi vaig jo

I que lluny que queda el cap de setmana! Ahir la meva gràfica ascendent va patir una petita vall, però petita, eh? Estava a punt de posar aquí una gràfica a mode d'exemple, però seria inventada, i tampoc no cal. No tinc cap gràfica real, tot i que coneixent-me, tampoc no seria estrany. Diversos motius van fer que se'm posés el dia en contra, encara que en arribar a caseta i seure una estona, tot va tornar a ser normal. Una de les coses que hi va haver va ser un dinar amb els companys de feina, amb alguns. Vam anar a un restaurant proper perquè venia una ex-companya que feia un temps que no vèiem, per poder xerrar lluny de la cridòria habitual del nostre menjador. Per ser sincer, a mi no em venia massa de gust, era un dinar amb els grans, i massa sovint no m'hi trobo còmode. Fins al darrer moment una veueta dins meu em deia que me'n podria escapolir, però evidentment no va ser així.

Podria haver-me inventat qualsevol excusa, però odio mentir, i vaig considerar que hi havia d'anar, encara que ho passés malament, però que si no hi anava hi hauria qui no s'ho prendria bé, i no precisament la noia que ens visitava. No sé per què aquestes coses de vegades regeixen la meva vida, faig coses que no em venen de gust per no decebre a gent que en principi ni em va ni em ve. Fer coses que no ens agraden per la gent que estimem ho trobo normal, en les relacions personals sempre s'ha de cedir, però quan aquestes persones no tenen tanta importància, o et demostren que no acabes de ser sant de la seva devoció, per què seguir-los el joc? Me les dono de ser independent i de fer sempre el que vull, però no sempre ho aconsegueixo. En moments com el d'ahir m'adono que algunes situacions em superen, i que per estalviar-me una mala mirada, una cara o un posat de decepció em converteixo en una cosa que no sóc. I jo em pregunto: "No se'n podrien anar tots a prendre pel..." Doncs no, me n'hi vaig jo.

Que com va anar el dinar? Doncs com m'esperava. Vaig estar callat la major part de l'estona, fent només comentaris puntuals. A més sabia que caurien les típiques preguntes sobre què pensem fer en un futur, i ja fa temps que les defujo, així que un cop més em va tocar fugir d'estudi. Si hagués de donar un consell, diria que no aneu mai a trobades a les quals no teniu ganes d'assistir, que la vida és curta per estar a llocs on no volem estar, però avui tinc molt poca credibilitat, oi?

diumenge, 13 de maig de 2007

Teràpia de riure

Cap de setmana molt casteller, de fet, podria dir completament casteller. Però no em ve de gust parlar-ne, no em fet res espectacular com per ser mencionat, i jo contiuo sense poder participar de la manera que jo voldria. Ara ja m'enfaixo i començo a sentir-me casteller de nou, però no puc posar-me en la meva posició més habitual, i això em mortifica una mica (o molt), perquè estic bé per totes les altres coses menys per això. Necessito curar-me ja, necessito veure una radiografia que no tingui un tall a la clavícula i necessito tornar a sentir el pes a les meves espatlles. No prenc drogues (a banda de la cafeïna), però estic en total síndrome d'abstinència amb els castells. Avui en arribar a plaça, per una actuació que podia ser molt bona i no ho ha estat, he sentit que faltaven baixos. 'Baix' és la meva posició en el castells, i podeu imaginar com m'he sentit. Per un moment he pensat: "A la merda la recuperació!", però sort que el cap de pinyes és amic meu, i té més cap que jo.

A part d'això, molta vida social, però tota ella vinculada als castellers. Sopars, dinars, cerveses... el que calgui. És intensa la vida de casteller, demana força temps, i en caps de setmana com aquest, amb assaig i dues actuacions, pràcticament no tens temps per a res més. El cap de setmana vinent es presenta una miqueta més tranquil·let, i a veure si ens podem trobar amb altre gent. Però sent sincer, he de dir que ho he passat molt bé, compartint estonetes amb diversa gent ens hem fet un fart de riure. Han aparegut ximpleries noves, noves bromes privades, per anomenar-les d'alguna manera, i el que encara és millor, hem tingut temps de recordar altres grans moments de les nostres trobades, i les rialles no han faltat en tot el cap de setmana. Estic de bon humor, m'ho noto, i m'ho passo bé. Tot això no deixen de ser petites coses, com comentava fa poc, però riure amb ganes és fantàstic, no m'atreviria a dir que és molt sa, com diuen, perquè no sé si té cap benefici físic, a banda de moure alguns músculs, però psicològic segur que en té. Acabem la setmana cansats, just per començar-ne una altra en les pitjors condicions, però contents, això si, contents.

La vida continua tenint coses dolentes, i a la meva li segueixen faltant uns 'petits retocs', però es pot arribar a veure les coses d'altres colors quan et sents a gust amb la gent que t'envolta, encara que no siguin els que consideres els teus amics de l'ànima. I riure, riure és genial, riure de cor, per bajanades, per petits detalls, però per coses que s'ho mereixen. Crec que mai havia donat tanta importància a aquest verb com aquests dos dies. Això vol dir que em faig gran, o que estic tornant a sentir-me jove?

dissabte, 12 de maig de 2007

Corre caníbal!!!

Fa temps que no faig cap post-dedicatòria, potser serà que res ni ningú s'ho han merescut fins ara. Però avui en tinc ganes, i és que hi ha una persona de la meva vida que marxa per un temps, i voldria desitjar-li des d'aquí la millor de les sorts. En Yeral és el meu col·laborador en el projecte de recerca que tard o d'hora ens ha de proporcionar una tesi doctoral als dos. És un paio molt especial, però al llarg d'aquest temps s'ha convertit en força més que una persona amb la que bescanvio idees, informació i fàrmacs. No sé si és per la manca d'atenció per altres bandes, però ell i jo hem fet pinya en algunes ocasions, i algun dia aconseguirem alguna cosa a part de les cosetes que ja hem aconseguit.

Per temes del projecte se'n va a Alemanya per període de cinc mesos, i em deixa orfe. Darrerament les visites mutues eren constants, ja que no treballem físicament al mateix lloc, i la feina ha donat els seus fruits. Ara ell anirà a treballar amb el crack mundial d'un dels nostres camps d'estudi, i jo em quedaré per aquí 'guardant el fuerte'. Quan torni, a mi ja em quedarà poc temps de tesi, i els nostres experiments hauran de ser encara més dirigits del que ja ho eren en l'actualitat. Veurem si surt una tesi més maca o més lletja, però algun dia s'ha d'acabar. Precisament, s'espera que aquesta estada a l'estranger li proporcioni unes eines i tot un seguit de resultats aptes per aquesta finalitat.

Si d'una cosa no tinc cap dubte, és de que en Yeral donarà la talla amb els alemanys. Està boig, completament tocat del bolet, però el paio s'ho curra, treballa bé i té unes ganes inesgotables d'aprendre. Hi ha gent que encara no entenc com ha tingut la barra de marxar uns mesos a l'estranger i a sobre sortir-se'n, però ell no tindrà cap problema, jo crec que el gran cap d'allà se'l voldrà quedar, però ni parlar-ne, quan acabi el vull aquí de seguida que ningú no em processa els donants com ell...

Yeral, no vull que això sembli un comiat, però que sàpigues que ha estat un plaer treballar amb tu durant tot aquest temps. Te'ls menjaràs aquests alemanys, no els ensenyis massa cosa que després s'acostumen. Moltíssima sort, i ens mantenim en contacte que encara et queda per passar-me molta 'mandanga buena'. I sobretot, ja saps: Corre caníbal!!!

divendres, 11 de maig de 2007

El malson de Darwin

Avui projectaven a la facultat el documental El malson de Darwin, no sé si n'heu sentit a parlar. Alguns del meu grup i jo hem decidit anar-lo a veure. Per fer-ne cinc cèntims diré que parla de la gent de Tanzània que viu de la pesca al Llac Victòria i t'ensenya com malviu molta d'aquella gent i el què fem nosaltres, els del primer món, amb ells. No vull explicar més coses per si algú no l'ha vist i té intenció de veure'l. La veritat és que m'esperava una altra cosa, i com a documental podria estar millor fet, però la força que té li dóna algunes imatges que s'hi veuen i les coses que s'hi expliquen. No és que recomani a tothom que el vegi, ja que és un documental pur i dur (amb metratge de pel·lícula, això si), però de tant en tant no va malament assabentar-se de com funciona el nostre món, que per més que ens queixem, quan mires els països pobres sembla que estiguis veient imatges d'un altre planeta, i no senyor, són diferents cares d'una mateixa moneda.

Si d'alguna cosa ens han de servir aquest tipus de documents a nosaltres, és per a que sentim vergonya de nosaltres mateixos i de com explotem uns recursos i una gent per tal d'aconseguir més capital, per a que les diferències entre uns i altres encara es notin més. Semblo indignat? És per estar-ho, però ja no pel que fa un món occidental (imaginari) a un tercer món (imaginari), sinó pel que no fem nosaltres, persones reals i finites, de carn i ossos, o precisament pel que fem: permetre que tot això segueixi passant sense moure un dit per evitar-ho.

dijous, 10 de maig de 2007

Les coses petites

Que poqueta cosa que fa falta per fer-me feliç. Em diuen que em veuen estrany, de maneres que normalment no estic, però jo no ho crec així, només és que em sento viu, tinc els ulls oberts i estic receptiu a les petites coses que ens dóna la vida. Quan estàs una mica xof, no aprecies els detalls, no dones importància al que t'envolta, i això no vol dir que no hi sigui, perquè hi és. Una conversa per telèfon, llarga com feia temps que no es donava, uns mails, el bon temps, saber que hi ha algú a l'altre cantó sempre. I amb això ja en tinc prou. Ara amb això ja en tinc prou, i potser si ho escric, em servirà per quan cregui, en un futur que espero lunyà, llunyà, que les petites coses no serveixen per res. A una personeta petita li han de servir les petites coses.

Els dies passen sense descans (no descansem ni ells ni jo), i això vol dir que ja podríem posar un compte enrera pels grans canvis que vindran, però a qui importa si a les portes de la trentena vull fixar-me només amb els petits canvis? La història no dirà gran cosa sobre mi, però jo si que tinc moltes coses a dir sobre mil històries, petites totes elles, però són meves, meves i dels meus. Sempre buscant la felicitat, i la tenim davant dels nassos...

dimecres, 9 de maig de 2007

Tu, jo i la circumstància

La primera vegada que ens vam trobar, no em vas causar una gran impressió. Passava èpoques complicades de la meva vida i no em vaig fixar en tu com et mereixies. Bé, això no és del tot cert, en veure't per primer cop em vas enlluernar, però ja he tingut altres vegades aquesta sensació i després l'interès es va diluir amb les cabòries del moment. La gent que m'envoltava no era la més adient, i naturalment estava ella, principi i fi de tots els meus pensaments. Amb ella allà no em vaig poder acostar a tu, encara que en una altra circumstància les coses podrien haver estat més fàcils.

Amb el passar dels dies jo tenia més ganes d'apropar-me a tu, m'adonava que pagava la pena, però les discusions i les baralles amb ella seguien ocupant la meva ment. No hi havia res a fer, no ens podíem comportar com persones adultes, quina impressió et devies emportar de mi? Però mica en mica les coses es calmaven, i per fi vaig poder dedicar-te el meu temps i descobrir moltes coses fantàstiques que tu em podies oferir. Em vas ensenyar racons màgics i vam gaudir de llargues passejades per indrets idíl·lics. Cada cop m'agradaves més, i això es tornava perillós. Però com totes les històries, aquesta també es va acabar. Ens vam separar amb la idea d'haver perdut el temps, de no haver-lo aprofitat al màxim. No t'he tornat a veure més.

No vaig ser just amb tu. No vaig esforçar-me per conèixer-te a fons, i això encara em dol perquè t'he enyorat i voldria tornar enrera en el temps per reviure aquells dies i estar per tu, aquest cop, al 100% per tu. Si ens tornem a trobar, em donaràs una altra oportunitat?

dilluns, 7 de maig de 2007

Em busco

De vegades em busco, i no em trobo, no em reconec. De vegades veig en mi mateix a altres, persones que no sóc ni he estat mai. Tinc idees que no són pròpies de mi, i pensava que em coneixia bé. Hi ha situacions en les que penso com mai he fet, i em sento un estrany en el meu propi cos. Però penso, això és el que més em defineix: penso. I quan penso, quan em paro a buscar-me, llavors em trobo, llavors si que sóc jo. I per què ser un altre, uns altres? Si ja estic bé com estic. M'agrada la meva percepció de les coses, les petites i les grans. Per què de vegades no penso com jo mateix?

dissabte, 5 de maig de 2007

Compartir Torredembarra

Torredembarra ja fa temps que em serveix bàsicament d'escala. Ja no hi passo els estius i els darrers anys ja no hi estic ni dues setmanetes. Però això no vol dir que no la tingui en el record, i sempre que m'acosto per les rodalies és normal fer-hi nit. Ahir, concert d'Antònia Font a Vila-Seca; tard, així que era una bona ocasió per dormir a l'apartament amb els meus acompanyants. Cinc al concert, però només tres a dormir.

Això m'ha fet pensar en que les meves visites a Torre ja no són ni de bon tros com abans, i no només per la durada. Allà hi tenia gent que em feia gràcia veure, però amb el temps tot s'acaba. Ara, quan vaig cap allà, sempre és amb la meva pròpia gent, me la porto posada, per dir-ho d'alguna manera. Però això no treu que em senti estrany, que em segueixi sentint estrany, més ben dit. Quan era més jovenet, Torredembarra era un món a part que no solia barrejar mai amb el món real, i m'agradava que així fos. Rarament m'hi visitava ningú, perquè jo no hi estava interessat, i encara ara, quan obro aquesta petita porta a les intimitats de la meva existència, la sensació es manté.

Avui he compartit Torredembarra amb la Txaro i en Gerhart, dues persones que formen part de tots els àmbits de la meva vida, però que fins avui no quadraven en el meu univers paral·lel. No hi ha hagut massa temps, perquè ahir estàvem massa cansats per anar a prendre una cervesa, però el sol fet de passejar pels carrers del centre amb ells ja constituïa una experiència nova. Fins i tot han conegut els meus pares, aquesta deu haver estat la seva pròpia 'experiència estranya'. Ara ja està, en marxar he tingut ganes de tornar amb ells, en un futur que espero que no sigui massa llunyà. I és que aquest poble aquestes coses les té, potser et costa anar-hi, però quan marxes sempre tens ganes de tornar.

divendres, 4 de maig de 2007

Un viatge certament atípic

Sense ànim d'ofendre l'onix, ja que ja sap que estic d'acord amb que no hi ha viatges perfectes, voldria parlar una mica més del meu viatge a Lyon, ja que ja tinc en el meu poder les fotos que jo mateix vaig fer. Doncs si, va distar molt de ser un viatge perfecte, això està clar, sempre passen coses que poden enrarir l'ambient (com per exemple que els trens francesos arriben amb retard i tant bon punt arriben, tornen a marxar sense avisar, de manera que et pots quedar allà amb un pam de nas).

Però tot i això, ho vam passar bé. Vist des de casa, tinc l'impressió que vam anar a Lyon més aviat de festa que no pas 'de viatge'. Era una visita a un amic, i això va ser. Vam fer coses que podem fer a qualsevol lloc quan estem plegats, com anar a veure el Barça, jugar a bitlles, beure molt i dormir poc. Dormir poc és una cosa que jo faig per sistema, res de nou. A destacar el vici que vam agafar amb el joc de l'UNO, que sempre diem que treu el pitjor de cadascú, però mira, després de cagar-te en la mare del jugador del teu costat per enviar-te'n dotze, quedes més relaxat.

No tot va ser cerveses i timbes d'UNO, és clar, també hi havia Martini. Ai, volia dir que també hi va haver temps per visitar Lyon i Ginebra. Aquí us deixaré algunes fotos (poques!), les que més m'agraden de les que vaig fer, aquí van:

L'ajuntament de Lyon, molt patriotes els francesos, hi tenen cinc banderes.

Un carreró cèntric, molt maco i molt concorregut.

No sé què deia sobre patriotisme...

A Ginebra tot molt net i arregladet. Un carrer cèntric amb tramvia inclòs.

El Jet d'eau de Ginebra, al llac Leman, Déu n'hi do quin raig!


Crec que amb aquestes ja n'hi ha prou, tampoc no vull abusar de la vostra paciència. N'hi ha moltes més, i en moltes sortim nosaltres, però tampoc no cal, oi? El balanç és positiu, m'encanta viatjar, i tot i que generalment disfruto gastant les soles de les sabates quan viatjo, aquesta vegada no tocava. Ja tinc ganes de tornar a marxar, on sigui, a veure quines oportunitats surten.

dijous, 3 de maig de 2007

Els estats mentals

Moltes vegades he parlat, amb diversa gent, sobre les meves teories dels 'estats mentals'. Això ve a dir que en un moment determinat tenim una mena de patró de comportaments, de predisposicions davant la vida, en definitiva: el nostre estat mental. Aquest sortosament pot variar, i en funció de com ens surten les coses en tenim o estem en un o altre. Cadascú es coneixerà els seus, les múltiples versions que hi pot haver de cadascú de nosaltres, i encara que sempre mantenim la nostra essència, el que ens fa ser nosaltres mateixos, podem arribar a ser molt diferents en unes èpoques que en altres. Sense entrar en analitzar quins són els possibles estats mentals, perquè com deia cadascú es coneix els seus, convindrem que podem dir que n'hi ha de millors que d'altres, estats més bons o de més predisposició, i estats en el que les coses ens costen més.

Passar d'un estat a l'altre pot ser vist i no vist, ja que hi ha coses -detalls potser- que ens poden capgirar tota la nostra manera de ser en un moment. Tant per bo com per dolent, crec, encara que sembla que és més fàcil caure i passar a un estat mental dolent que remuntar i tornar a gaudir d'estabilitat en un estat una mica més positiu. Aquesta darrera situació sembla que hagi de ser més progressiva, però suposo que depèn de la persona.

M'estic adonant que jo passo a un estat mental millor, després d'un inici d'any 2007 força lamentable. Tenia la impressió de que les coses no em sortien gens bé, i això em va minar força la moral, el meu estat mental va caure i no em mirava el meu futur amb massa bons ulls. Ara crec que les coses són diferents. En altres temps dèiem que 'Matrix està canviant' i crec que és cert, Matrix evoluciona i fa que per primera vegada aquest any la meva gràfica tingui tendència a l'alça, uns pocs valors positius. No sé si és un plató momentani, o si continuaré pujant, però ara em veig capacitat per lluitar per coses que vull: m'ho permet el meu nou estat mental.

dimecres, 2 de maig de 2007

500 milles

Ja estic a caseta. Les minivacances s'han acabat i demà s'ha de tornar a treballar. Com passa sempre, però, estic ara més cansat que quan vaig marxar, així que això de 'vacances', és un dir. A falta de tenir les fotos a mà per explicar alguna coseta més d'aquests dies, em ve de gust penjar una cançó que ha sonat avui al reproductor del cotxe (de les moooooltes que hem sentit), ja que trobo que és molt escaient. Es tracta de I'm gonna be (500 miles) dels The Proclaimers, una cançó prou coneguda i que sempre em posa de bon rotllo, però que a més, avui m'ha fet pensar que hi ha gent per la qual val la pena 'caminar' 500 milles i després tornar, tant sols per poder-los veure.

When I wake up, well I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who wakes up next to you.
When I go out, yeah I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who goes along with you.

If I get drunk, well I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who gets drunk next to you.
And if I haver, yeah I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who's havering to you.

But I would walk 500 miles
And I would walk 500 more
Just to be the man who walked a 1000 miles
And fall down at your door

When I'm working, yes I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who's working hard for you.
And when the money, comes in for the work I'll do
I'll pass almost every penny on to you.

When I come home (When I come home),
Oh I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who comes back home to you.
And if I grow old, well I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who's growing old with you.

But I would walk 500 miles
And I would walk 500 more
Just to be the man who walks a 1000 miles
To fall down at your door

Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
When I'm lonely, well I know I'm gonna be
I'm gonna be the man whose lonely without you.
When I'm dreaming, well I know I'm gonna dream
Dream about the time when I'm with you.

When I go out(When I go out),
Well I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who goes along with you.
And when I come home(When I come home),
Yes I know I'm gonna be
I'm gonna be the man who comes back home with you.
I'm gonna be the man who's coming home with you.

But I would walk 500 miles
And I would walk 500 more
Just to be the man who walks a 1000 miles
To fall down at your door.

Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)
Da da lat-daaaa(Da da lat-daaa)

Da dada-lum dada-lum dada-lum dada-la da daa
And I would walk 500 miles
And I would walk 500 more
Just to be the man who walked a 1000 miles
To fall down at your doo-oo-oor.

Si la voleu escoltar podeu clickar aquí. Encara no he après a posar un reproductor perquè pogueu escoltar les cançons mentre llegiu, però hi estic treballant, prometo que ho intentaré. Demano disculpes, però espero que la cançó us agradi tant com a mi.