dijous, 29 de març de 2007

El gen casteller

Com a bon biòleg, que no sóc, hauria d'estar preocupat per la qüestió de l'origen. Però en aquest cas, parlaré del meu propi origen, i no em remuntaré massa enrera, però una miqueta si. Això que vull explicar crec que pot ajudar a la gent que em coneix a entendre una mica més aquesta obsessió malaltissa que tinc pels castells, o més ben dit, per fer castells. Sóc un animal, per què negar-ho, no pararia mai, i això tampoc és propi d'algú que es declara tant aferrat a la ciutat i tant allunyat del que es coneix com a 'zona tradicional'. Si sóc fan dels Minyons, carai!

Però bé, sembla ser que no sempre ha estat així. Recentment, gràcies a la meva mare, que és molt aficionada a aquestes coses, he conegut la procedència d'una de les branques de la meva família. Ja tenia constància de que la família materna tenia arrels a Vilarrodona (Alt Camp) i a Les Peces (Albinyana, Baix Penedès), i de vegades havia fet la conya amb que d'aquí em venia la meva afició als castells. Jo mateix recordo haver visitat Les Peces de petit, així que fins no fa gaire temps teníem alguna relació amb aquest poble. Ma mare hi anava sovint de petita, d'això n'estic segur.

Aquí no acaba la història. Furgant una mica més en el passat, arribem a l'any 1851, quan va néixer la meva rebesàvia, la Carme Llagostera Arnabat, filla d'Antònia Arnabat Vergalló. Diríeu d'on era aquesta gent? Doncs de Valls, podien ser d'un altre lloc? I com és sabut, la meva família és més aviat d'origen humil, eren pagesos. Un avantpassat anterior era l'avi de la meva rebesàvia, no em feu dir què és meu... En Pau Arnabat era un pagès que no sé si era nascut a Valls però que hi va viure i que es va casar amb Anna Vergalló, i segons els meus càlculs, devia néixer al voltant de l'any 1800. Això ens situa als albors dels castells, i més concretament, de la Colla Vella de Valls, que era la colla dels pagesos.

Coneixent-me a mi, no tinc cap dubte de que en Pau Arnabat es devia fer casteller en el seu moment, quina altra distracció podia tenir un pagès d'aquell temps? Així que qui sap si jo provinc d'una llarga estirp de castellers que va veure truncada la seva extensió per haver d'emigrar a la ciutat. Jo no havia sentit parlar mai de castells a la meva família, però és clar, no vaig arribar a conèixer la meva besàvia, i els anteriors em queden massa enrera. Hauré de començar a mirar amb altres ulls la Colla Vella dels Xiquets de Valls, a la qual, fins ara no he tingut en alta estima. Sabent aquestes coses, m'entenc una mica més a mi mateix. Però abans que em titlleu de lamarckista, deixeu-me defensar el romanticisme de les meves teories. Ja sé que perquè un avantpassat meu es fés casteller no té per què influir en la meva persona, però era de Valls, segur que alguna cosa en els seus gens el va impulsar a la temeritat, a fer el burro i a deixar-se la pell, si feia falta, per la seva colla. Aquesta cosa, la que sigui, també està en els meus gens. Sang vallenca corre per les meves venes, encara que sigui un renegat, ho he de reconèixer, però això ja vol dir alguna cosa, no creieu? Tinc el gen casteller, i encara que aquest no sigui motiu suficient per explicar la meva malaltia, ja és un inici.

dimarts, 27 de març de 2007

Quan Torredembarra era Torredembarra

Bona part dels records més profunds que conservo de quan era més jovenet estan lligats a Torredembarra. Els estius que no s'acabaven mai, la platja, començar a sortir... i ella. Em van passar coses molt bones allà, i també algunes de dolentes. Solia dir que era un dels meus móns, i no volia que tingués relació amb els altres. Era com un somni, realment, 80 kilòmetres separaven casa meva d'un altre planeta, d'un paradís que esperava tot l'any a que tornés. Era principi i fi de totes les coses, una evasió total de la realitat. Ella ho solia anomenar 'el nostre núvol'.

Però el temps va passar, i el vidre rere el que mirava el meu paradís particular, que en realitat només existia dins el meu cap, va anar enfosquint-se. Van arribar noves coneixences, els 9 minuts de camí, les tempestes elèctriques i els litres i litres d'alcohol. I ja no hi era ella. Les escales de la platja mai no havien estat tant solitàries ni els gelats havien estat mai tant freds en empassar-los gola avall. Però quedava la idea immutable de que Torredembarra era Torredembarra, un secret que guardava en el fons del meu cor.


I Torredembarra va continuar sent Torredembarra, fins que es va convertir simplement en el meu lloc d'estiueig, en les nits que compartia amb ànimes afins i no tant afins, recordant temps millors i anel·lant un futur més brillant. Sense ella, i sense l'esperança de retrobar-la mai, vaig perdre el nord i l'estimació per una terra que va deixar de tenir sentit el dia que em vaig adonar de com es pot estar de cec quan un és jove. L'amor de vegades juga males passades, especialment quan és malentès, i sobretot, no correspost. Era jove i la vida era perfecte. Però duren poc les situacions idíliques, és dur despertar del letargi, però algun dia s'ha d'obrir els ulls, i ho vaig fer. Tard, però ho vaig fer.

Encara la recordo, i paradoxes de la vida, hi he tornat a parlar. És com un terratrèmol, debilita els meus ciments i el que és encara pitjor, les meves defenses. Però ja no és com abans. Com que només tenim una vida per viure, vull quedar-me només amb les coses bones que van tenir lloc a Torredembarra, i especialment les que estan relacionades amb ella, la noia basca que apareixia cada any i em feia tremolar amb les nostres estones, la noia que mai no vaig tocar, que mai no vaig besar, però que si que vaig estimar de la manera més pura de totes, la manera com s'estima per primera vegada, quan ets una criatura, innocent, ingènua, perduda.

dilluns, 26 de març de 2007

Curar-se en salut

Em preocupa la manca de memòria. D'un temps ençà em resulta molt difícil recordar les coses, quan abans podia emmagatzemar quantitats molt grans d'informació sense cap esforç. Hom podria pensar que és per falta d'atenció, podria ser. Actualment tenim tantes coses al cap que no fem massa cas del que ens envolta i les dades que rebem. Sigui com sigui, és una cosa que em molesta. Suposo que a ningú agrada perdre una capacitat que tants cops hem demostrat que tenim.

Els meus escassos coneixements de neurociència inclouen que la memòria nova, a curt termini, poc té a veure amb els records que tenim des de fa molt temps, enquistats en el nostre coneixement, i que en algunes ocasions ens torturen i voldríem oblidar. Són mecanismes molt diferents, encara que en qüestions del cap, els científics estan inventant la roda. No és que no en sabem, es saben moltíssimes coses, però encara queda tant per aprendre... Jo per si de cas, he decidit curar-me en salut. Avui he pensat que aquest és un bon lloc per anar deixant-hi records, històries del passat que de vegades em tornen sense saber gaire bé per què. No m'agradaria posar-me a pensar un dia i veure que no trobo res de totes les vivències, moltes ja, de la meva existència. Com a mínim tindré un lloc on venir a buscar el meu passat si mai l'oblido.

dissabte, 24 de març de 2007

Dissabte a casa els pares

Dissabte, primera hora de la tarda. Estic davant d'un ordinador, fins aquí bé. Però no és el meu ordinador. Una habitació plena de llibres, llibretes, desordre. Però no és la meva habitació. I estic en un pis, un pis que conec molt bé, que no té secrets per mi. Però no és el meu pis. No és casa meva, ja no ho és.

Tenir la clavícula trencada ha fet que accepti passar el dia a casa els meus pares, posat que demà diumenge tenim tiberi familiar, d'aquells que sortosament no es prodiguen massa a la nostra família. Ho he acceptat, però sabia com em sentiria. D'un temps ençà, un espai que supera en molt el de casa meva m'oprimeix i em produeix claustrofòbia. I no és que hi estigui a disgust, tota la meva vida ha estat un camí de roses i l'he viscuda en aquest mateix espai, i amb aquesta mateixa gent que encara avui hi viuen, però ja no sento res com a meu. Em sento intrús en la meva propia casa, i sé que amb el passar de les hores m'hi sento més estrany i neguitós. Vull sortir, vull escapar-me, necessito aire. Vull tornar a casa, a casa meva.

Aquesta estranya sensació em resulta impossible d'entendre. Ho comprendria si suposés un pas enrera, si per exigències del guió de la meva vida em veiés obligat a tornar al bressol maternal. Però no és així, són unes hores, un parell de dies. I la sensació persisteix. No sé si sóc l'únic que li passa això, l'altra gent sembla que valora més les estones amb la família. Jo ara preferiria estar a casa, el meu piset cinc pisos enlairat, que ni tant sols és meu, però que em sento meu, com si mai més l'hagués d'abandonar. És la independència? És que em faig gran? És que busco el meu propi espai? Què hi faig aquí?

dimecres, 21 de març de 2007

Va per vosaltres

Els que em coneixen saben quina és la cosa més important per mi, la cosa més gran d'aquesta vida. En moments com l'actual, en que l'estimació i el suport de la gent em donen l'alè necessari per tirar endavant, no puc començar la meva aventura en solitari pel ciberespai d'una altra manera. Aquestes primeres paraules van dedicades als meus amics, a tots aquells que hi sou sempre, i pels que jo també hi sóc sempre. Per maques que siguin les paraules que trii per parlar de vosaltre, mai podria acostar-me a fer justícia a les coses que sento i no puc expressar, ni de paraula ni per escrit. Així que em valdré de les paraules d'altres que en saben més que jo, o que malauradament, en sabien més que jo. Per la meva part, només tinc una paraula que no em cansaria mai de clamar al cel: gràcies.


Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà

Tu m'ajudes sense pressa
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat
que potser havies oblidat.


Aquí ho teniu, és Sau, grup tristament desaparegut. La cançó? Glòria, una de les millors que mai s'han escrit i cantat en la nostra llengua. Un gran tema, eh? No l’he posada perquè ploreu, i espero que tothom hagi pogut reprimir les llàgrimes. Simplement em fa pensar en el que significa l’amistat, i a mi m’honoraria molt que sentir aquesta cançó us fés pensar en mi. A mi si que em ve una llagrimeta quan m’adono de la sort que tinc de tenir-vos. Us estimo, en el sentit més ampli que aquest concepte pugui abarcar. Va per vosaltres.

De nit

Jo no dormo mai. La nit és el meu element, és quan tots sabeu que em podeu trobar, despert i pel que calgui. M’encanta, té una mística especial, una atracció maliciosa, m’atrapa, m’absorbeix. I el negre és el meu color. Fets paradoxals per algú a qui fa por la foscor. Aquest sóc jo, ja em coneixeu, sempre m’heu conegut i sempre em coneixereu. No deixo ningú enrera, no abandono. Però necessito més espai, un espai que encabeixi tot el que fa pressió al meu interior, que lluita per sortir. Això no és un adéu, no marxo de la llar que m’ha vist néixer i donar els meus primers passos, indecisos, per la xarxa., segueixo aquí. Em dec a la Comunitat, però els nens sempre acaben fent de les seves. Com un adolescent rebel, m’escapo del control dels meus pares per fer entremaliadures, i no pot ser en un altre moment que de nit. Així que vosaltes dormiu, tranquils, regenereu la vostra energia per començar un nou dia. Hi ha algú que us vetlla, no heu de patir per res. Bona nit i tapeu-vos.