Avui al matí, a instàncies d'un post de l'Ònix, he visitat el blog de l'Avi, i he llegit el seu darrer post. Aquest blog és un d'aquells, que encara que no vulguis t'hi acabes enganxant, perquè llegir-lo és una delícia. El post m'ha agradat molt (us convido a que el llegiu, i per això no n'explicaré cap detall), i m'ha fet pensar en el tema de les addiccions. Jo sempre he estat un noi molt sa, i no se'm coneixen addiccions d'aquelles que són tant famoses, però per defecte professional també sé que es pot ser addicte a qualsevol cosa, per estrany que sembli.
La gent que em coneix i em pateix, sap que estic força enganxat a internet. Això dels blogs no ha fet més que agreujar el meu estat, perquè ara passo més estona penjat de l'ordinador del que ja era habitual en mi. Sí, ara tothom sap que estic malalt, i deveu pensar que és la fase inicial de tot blogaire novell. No us puc treure la raó, perquè no sé què faré d'aquí un temps, però si puc dir que abans d'entrar en aquest món, ja era famós entre els meus per estar 24h pendent del correu electrònic. També faig altres coses, és clar, però per això em cal el meu ordinador, i connectar-se un momentet per saber si tinc missatges ho puc fer des de qualsevol lloc, actualment, fins i tot des d'alguns mòbils. La fal·lera pel correu electrònic no se m'ha passat, així que posar més graus d'incertesa a la meva vida en forma de blogosfera, només ha empitjorat la meva addicció. Però m'hi sento tant còmode que no veig que hagi de millorar, i em sembla que seré un addicte per sempre.
I jo em dic: i què? Que faig mal a algú? En principi no, i si és així, em disculpo per avançat. Em faig mal a mi? Bé, físic no massa, com a molt se'm poden cremar les còrnies o la retina (no domino massa l'anatomia de l'ull, algun metge a la sala?), però de moment he heretat uns ulls sans que fins avui funcionen a la perfecció sense ajuda externa. I mira que els foto canya, perquè no els tanco gaire sovint massa estona... Així que sí, reconec la meva addicció, pot ser que tingui un problema, però no em vull curar, no em vull desintoxicar, ho necessito. Aquí estic i aquí estaré. Si a un lloc no hi ha internet, no m'hi busqueu, o no per molt de temps.
La gent que em coneix i em pateix, sap que estic força enganxat a internet. Això dels blogs no ha fet més que agreujar el meu estat, perquè ara passo més estona penjat de l'ordinador del que ja era habitual en mi. Sí, ara tothom sap que estic malalt, i deveu pensar que és la fase inicial de tot blogaire novell. No us puc treure la raó, perquè no sé què faré d'aquí un temps, però si puc dir que abans d'entrar en aquest món, ja era famós entre els meus per estar 24h pendent del correu electrònic. També faig altres coses, és clar, però per això em cal el meu ordinador, i connectar-se un momentet per saber si tinc missatges ho puc fer des de qualsevol lloc, actualment, fins i tot des d'alguns mòbils. La fal·lera pel correu electrònic no se m'ha passat, així que posar més graus d'incertesa a la meva vida en forma de blogosfera, només ha empitjorat la meva addicció. Però m'hi sento tant còmode que no veig que hagi de millorar, i em sembla que seré un addicte per sempre.
I jo em dic: i què? Que faig mal a algú? En principi no, i si és així, em disculpo per avançat. Em faig mal a mi? Bé, físic no massa, com a molt se'm poden cremar les còrnies o la retina (no domino massa l'anatomia de l'ull, algun metge a la sala?), però de moment he heretat uns ulls sans que fins avui funcionen a la perfecció sense ajuda externa. I mira que els foto canya, perquè no els tanco gaire sovint massa estona... Així que sí, reconec la meva addicció, pot ser que tingui un problema, però no em vull curar, no em vull desintoxicar, ho necessito. Aquí estic i aquí estaré. Si a un lloc no hi ha internet, no m'hi busqueu, o no per molt de temps.