dissabte, 29 de desembre de 2007

Se m'ha acabat l'any

L'any encara no s'ha acabat, encara li queden un parell de dies. Però per mi ja s'ha fos. Ho faig a darrera hora (de quina altra manera si no?), però no volia marxar sense acomiadar-me, perquè passaré uns dies fora, i no crec que tingui accés a internet. D'aquí unes hores marxo cap a València amb uns amics, lluny de casa i lluny del gran xivarri, ja que anem a un poble de per allà on un dels que ens acompanya hi té un pis. Allà pretenem passar uns dies i celebrar plegats l'entrada al nou any. Coincideixo amb el que deia la Zel en els comentaris del meu darrer post, cap d'any és una festa que mai no m'ha agradat perquè t'has de divertir per força, cal que t'ho passis bé i és una nit en la que tothom va molt passat. Per això ja fa anys que busquem solucions alternatives per estar junts i divertir-nos a la nostra manera. L'any passat va ser una casa rural aïllada de tot. Aquest any, València. La qüestió és ser original. La qüestió és estar junts. Que hi ha un canvi d'any pel mig? Benvingut sigui.

Res més, que no volia deixar el blog penjat tots aquests dies i no dir res. Us desitjo a tots una magnífica entrada d'any, i espero que el 2008 sigui millor en tot, i per tots, que el 2007. No vull ni pensar la de posts que tindré per llegir quan torni...

dimarts, 25 de desembre de 2007

On és l'esperit nadalenc?

I ja ha passat, un any més, el gran dinar de Nadal de la família XeXu. I jo que ja fa una estona que em refugio al portàtil del meu germà, ja que l'ordinador de casa els pares s'ha fos literalment aquest matí. Com era d'esperar, l'activitat a la blogosfera és més aviat nul·la, però a algun lloc m'he d'amagar. En aquests dies que se suposa que tothom s'alegra de poder estar amb la família, però a mi no m'agrada mentir, a mi em cansa. No tinc ganes de veure'ls em sento estrany entre ells. No sé des de quan em passa, però crec que ja fa força temps. Aquest esperit nadalenc no s'apodera de mi, ni crec que se n'apoderi fins que tingui la meva pròpia família. Que sí, que aquesta també és pròpia, no fotem, però no m'hi sento a gust. Fa massa temps que no em sento com a casa al lloc on he crescut i viscut la major part de la meva vida.

Tot això sonarà trist, em sona trist fins i tot a mi, però així és. Se'ls veu contents, fan broma, i fins fa una estona corria per aquí el fill de la meva cosina, que té un anyet i mig. Sort d'ell, amb el que m'he distret una estona, però ni així m'he sentit part de la celebració. Tot ha passat al meu voltant com si no anés amb mi. Magradaria saber per què em sento així. Vull escapar-me, vull maxar, quedar-me aquí em genera una mena d'angoixa que sé que no és normal. Encara em queda estona. Com cada any, tant aviat com puc marxo, però encara no ha arribat l'hora. I aquesta nit, sopar d'aniversari. Per què em fa més il·lusió aquesta celebració que el propi Nadal?

No vull espatllar les festes a ningú. Desitjo que aquests dies els passeu de la millor manera, prop de la gent que més us estimeu, que gaudiu de la família i els parents i que celebreu els dies grans com marca la tradició. Però no és el meu estil ser fals, i per això no amago la meva opinió. M'agradaria saber si hi ha més gent que es sent així com jo, o realment sóc estrany, i un fill desnaturalitzat. I a tot això, només un pensament que em ronda pel cap... a mi també m'agrada passar aquests dies al costat de la gent que més estimo...

diumenge, 23 de desembre de 2007

Un de tant en tant...

L'altre dia la Txell em va passar un meme. Ara no sé si me l'han passat més cops o què, però de totes maneres, ja sabeu que no en solc fer, de memes. Aquesta vegada, però, en llegir el seu, el de la Txell, em vaig quedar pensant en què feia jo fa 10 i 5 anys, i em van venir força records al cap. Ja que és època de fer balanç, em vaig dir 'per què no?'. Així si el faig, alguna gent, com el Jordi, em podran dir un 'Veus com tu també caus!', i no li podré dir que no. Un meme de tant en tant tampoc no fa mal. Som-hi doncs.

1- Fa 10 anys
, Nadal del 1997. Havia entrat feia poc a la universitat, i m'enfrontava als primers exàmens. Ha plogut força, i d'exàmens ja no en faig. Ho havia deixat amb una novieta de l'institut, i estava molt penjat d'una companya de classe, amb la que acabaria sortint poc després. Que cec que vaig estar en aquella època! Vivia a casa els pares, al poble, i ja feia tres anys que feia castells.


2- Fa 5 anys, Nadal del 2002. Feia poc que havia entrat a col·laborar al grup d'investigació on ara estic a punt d'acabar la tesi. Era un 'novato' total, però amb moltes ganes d'aprendre. Encara estudiava, però em faltava poc per acabar la segona carrera, que curiosament, vaig acabar abans que la primera. Sortia amb una noia que és la meva EX en majúscules, i com sempre, segur que en èpoques d'exàmens ens tiràvem els plats pel cap. Vivia encara a ca la mama i els castells s'havien tornat una càrrega, per l'avorriment de la colla del poble.

3- Fa 1 anys, Nadal del 2006. Estava en el tercer any de tesi, i per aquelles dates sortia el meu primer article. Vivia a Barcelona i el meu company de pis estava abandonant la casa. Tenia moltes ganes de viure sol una temporada. No sortia amb ningú i això de vegades m'enfonsava una mica, però tenia un somriure d'orella a orella perquè les amistats no podien anar millor, i la Jana estava en camí. Tenia molt mono de castells perquè la temporada amb la meva nova colla s'havia acabat.

4 i 5- Ahir i avui. No cal explicar massa cosa, visc dies diferents i feliços. Ahir vam fer una reunió per decidir coses sobre cap d'any, que ja és aquí, i avui estaré per casa treballant fins que em vinguin a rescatar per sortir a fer un volt.

La resta de punts me'ls salto, que són avorrits. Em sé moltes cançons, i les que no em sé me les invento. Vull visitar molts més de 5 llocs, però ja que ho he vist en alguns memes d'aquests, i m'ha sorprès, diré que tinc una debilitat per Islàndia. Sóc especialet amb em menjar, i de joguines la que més vaig esprémer va ser la Super Nintendo, que encara corre per casa. De distribucions de Linux només me'n venen tres al cap, no arribo a cinc, però citarem la més coneguda, Ubuntu, que algun dia em posaré, i que té un logo molt casteller.

El meme no el passo a ningú, naturalment, i a més, queda algú que no l'hagi fet ja? El que si faré, ja que hi sóc, és desitjar unes bones festes a tothom que passi per aquí i ho llegeixi. Bé, als altres també, és clar, no fotem. Així que:

Bon Nadal, i pròsper 2008!

I com llegia en un blog amic, que el nou any us porti molts posts a tots, i jo que els llegeixi.

dijous, 20 de desembre de 2007

Dues noies

Hi havia una noia, de cara amable, sol·lícita, sempre amb un somriure i amb un accent encisador. Petitona, guapeta, participativa i amb ganes d'adaptar-se.

I després hi havia una altra noia, cridanera, seca, de tracte difícil, maniàtica i molt seva. Menys agraciada, i amb poques intencions de fer amistats.

Les dues tenien la mateixa categoria. Les dues tenien les mateixes aptituds (se suposa). D'alguna manera, sense ser oficial, sense fer-ho públic, competien. I competien no només per les seves capacitats, sinó també per gaudir de més respecte, de més autoritat.

Les dues van parlar amb mi. Cap de les dues sap que l'altra també ho va fer. Les dues em van exposar el mateix dubte, em van parlar malament de l'altra, encara que en el cas de la segona, no va voler dir noms. Tenien queixes, no els agradava algun comportament de la seva 'rival'. El mateix cas, les mateixes queixes, dues visions oposades. Algú menteix. Una puteja l'altra, una s'aprofita de la situació. Ara només falta saber qui. La bona i meravellosa? La borde i escandalosa? Jo crec que ho tinc força clar...

diumenge, 16 de desembre de 2007

Balanç 2007

A aquestes alçades de l'any trobo que és moment de fer balanç. Estem a les acaballes d'un 2007 que no ha tingut ni més ni menys que un altre any, però que naturalment, ha tingut les seves peculiaritats. Va començar força malament, amb molt pocs ànims i amb un ull malmès i un esquinç de turmell. No sóc d'anar massa al metge, però semblava que el 2007 tenia ganes de demostrar-me que em feia gran, i que ja era hora de cuidar-me. Per postres, en una de les primeres actuacions de l'any, em vaig trencar una clavícula, i això em va enfonsar (literalment i figuradament). Abans, però, la primera cosa bona de l'any, o com a mínim, la primera per posar a la llista de coses positives. El 9 de febrer vaig rebre un mail de la Txaro on em convidava a formar part de la Comunitat del Fosfat. Vaig entrar en el món dels blogs, per la porta del darrere i sense fer soroll, qui m'havia de dir que això adquiriria tanta importància.

De seguida vaig veure que necessitaria més espai del que la Comunitat m'oferia, perquè no volia acaparar, i aprofitant el trencament de clavícula, com que no tenia gran cosa més a fer, va néixer el Bona nit i tapa't, del qual estic força orgullós, per què amagar-ho. Mentre la meva vida laboral i sentimental anava caient en picat a mesura que s'acostava l'estiu, les amistats i el blog em mantenien amunt, i per la meva sorpresa, va començar a llegir-me gent que no coneixia de res, gent d'altres blogs. Mai hagués imaginat que això passaria, i em van entrar les primeres paranoies de mantenir l'anonimat. Vaig trobar les meves afinitats blogaires, i mica en mica vaig veure que havia adquirit tot un món que anteriorment no existia per mi. La vida virtual anava en augment, i la real no es quedava enrere.

L'estiu va ser fantàstic. No pretenia fer vacances, i de fet, no vaig anar enlloc, però vaig realitzar tota una sèrie d'activitats noves que el van convertir en unes setmanes originals i magnífiques al costat de la meva gent. A més, moltíssims concerts d'Antònia Font que em van situar líder de la nostra particular competició. L'amor també va fer acte de presència durant aquest període, però tristament va ser una relació que no va arribar a bon port.

En la recta final de l'any m'ha tocat posar-me a escriure la tesi. El temps corre en la meva contra, però em resisteixo a abandonar el blog, per les satisfaccions que m'aporta. Estar menys actiu en la publicació de posts (recordem que abans escrivia gairebé cada dia) no m'impedeix seguir pendent de les novetats dels altres blogs. He fet noves coneixences blogaires quan se suposava que m'hauria d'estar concentrant en la meva tasca, i també he fet coneixences fora de la pantalla. La meva vida s'ha transformat i el 2008 trobarà un XeXu molt més feliç del que es va trobar el 2007. Encaro el nou any amb la perspectiva de treballar molt, però també amb la il·lusió de no caminar sol. Algunes idees m'han canviat i sento que estic evolucionant, i això m'agrada. Cada cop sóc més jo, encara que de vegades no se'm reconegui.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu any. No es pot resumir tot, he escrit tot el que m'ha vingut al cap. Se m'acudeix que aquest és un exercici que no està malament. En un moment heu sabut unes quantes coses de mi en el 2007. M'agradaria llegir versions de l'any que s'acaba de tothom qui segueixo, que no sou pocs, així que si algú s'hi anima, també pot servir per conèixer-nos una mica més. Sempre m'agrada saber coses de la gent que m'interessa, i com que hi ha gent que fa poc que segueixo, de vegades em perdo quan expliquen certes coses. Ho deixo aquí, per si algú vol agafar el relleu.

dissabte, 15 de desembre de 2007

El meu torn de premiar

La iruNa de batecs del tEmps ha tingut la gentilesa de premiar el meu blog amb el guardó que aquests dies corre per la blogosfera. Com tots sabem, això és un meme com un altre, i no és la primera vegada que es reparteixen premis així. Quan això passa, es solen donar sempre als amiguets, i ho trobo ben normal. L'enunciat del premi no el transcriuré, però ja sabeu, blogs que expliquin coses de manera altruista o que tinguin afinitat amb la nostra manera de pensar. Venint de qui ve, sé segur que està donat amb el cor, i per això em fa molta il·lusió rebre'l, perquè per solidari potser no és, però per afinitat de pensament segur. Menció especial per la Laia de Cirereta, que m'entrega un premi inventat per ella, el premi als somriures, que deriva d'aquest mateix meme, i que també m'il·lusiona per les paraules que em dedica i per la sinceritat que se'n desprèn.

Com que sempre defujo els memes, quan en faig algun me l'adapto a la meva manera. Aquest cop, però, tinc l'oportunitat de premiar blogs que m'agradin, i per això ja val la pena. Ja que es tracta de premis, intentaré donar-los amb una mica de coherència, i no només per amiguisme. I naturalment, em permeto repetir, perquè no canviaré la meva opinió només per haver estat ja premiats. Som-hi doncs, que m'estic embolicant:


Per l'afinitat de pensament que tinc amb aquests autors i els seus blogs, premio a:

iruNa, de batecs del tEmps. Perquè llegir-la em desperta sensacions que no sé definir, però que em calen molt fons. Perquè l'entenc i m'entén, i perquè és evident que hi ha afinitat entre els dos blogs.

Boira, de Lo Raconet de la Boira i de Gossades. Des que la llegeixo no he fet més que trobar punts de coincidència entre les nostres maneres de pensar i entendre el món. Tot i tenir un blog compartit i que segueixo tots els qui hi escriuen, no puc amagar la meva debilitat pels seus escrits.

Lluna, de Quan el Sol es pon. Per la seva manera personal d'explicar les coses, encara que molt sovint no s'entenguin, però que sempre em desperten alguna sensació. I per diversos punts de pensament que ens acosten, amb els que em sento identificat.


Per la seva voluntat de compartir coneixements i fer-ho de manera altruista i agradable, premio a:

Laia, de Cirereta. Perquè és una noia que promet, i que es nota que les coses que ens explica ho fa perquè li agraden. Els seus escrits són sempre acurats i complets, però els fa entenedors per tothom que hi vulgui dedicar una estoneta. Aquesta és l'autèntica divulgació científica.

Zel, de Ara mateix. És un blog solidari de veritat, i això premia aquest guardó, no? Se'l mereix pels seus escrits reivindicatius i per clamar sempre per un món millor. Si ens hi posem tots, es pot aconseguir. Ella és la nostra veu.

Yeral, de S'ha acabat el bròquil! Que el premio per la seva sèrie de posts sobre 'T'estimo, però només com a amic'. Tot un manual a disposició de la blogosfera, que espero que ens regali nous volums properament. També per altres interessants històries que ha explicat sobre la vida, que a molts ens va bé llegir.

Zinc piritione, de La iaia té caspa. Perquè com diu ell, el seu és un blog amb vocació de servei públic, i no cal dir que és cert, ja que llegir-lo és una rialla segura, i en els temps que corren, això ja és molt d'agrair.


I això és tot, perquè no me'n deixen premiar més, i per un cop farem cas de les normes, almenys d'aquesta. Què carai, ni això. Una menció especial per Relats Conjunts, una iniciativa d'Ònix de La cambra fosca, continuada per Alepsi de A cops amb la vida, que és gairebé una teràpia, un punt de trobada i un repte per tots els que hi participem. Una proposta que uneix esforços, i que permet conèixer nous blogs i potenciar la nostra imaginació. S'ho mereix, no?

dimecres, 12 de desembre de 2007

La fauna de les biblioteques

Aquest matí, en sortir del metro m'he trobat a una noia que feia molt de temps que no veia. De fet, no la conec, només de vista, de la facultat. Era una de les clàssiques de la biblioteca durant els períodes d'exàmens. Això m'ha fet pensar en que ara els universitaris deuen començar a estressar-se, ja que el semestre s'acaba i arriba l'hora de la veritat. El Nadal no és mai una època agradable quan estudies la carrera, encara que depèn de la facultat i la universitat, també.

Jo era dels que arribava a les vuit del matí per guardar lloc a tota la colla. Molts dies, reservava la taula sencera, quan potser el següent no arribaria fins a quarts de deu o les deu, i defensava el lloc amb urpes i dents. De fet, molts ja no preguntaven, perquè jo sempre estava allà, i ja sabien que no hi havia res a fer. Aquesta noia només era una de tants que ens trobàvem cada febrer, juny i setembre, i que potser no interactuàvem mai, però formàvem part del paissatge. Ella sempre anava molt elegant, una noia molt fineta, però en canvi, el seu xicot, que no estudiava allà, però la visitava sovint, era un grenyut, amb barba i vestia força penjat, ho recordo bé, no ho vaig entendre mai. Però n'hi havia d'altres, 'el Monjo', també conegut per 'el gilipolles' i la seva colla d'impresentables, Gollum, la Veueta... Personatges de tota mena, tots asseguts sempre al seu lloc, si és que podien, amb una distribució que encara recordaria ara, cadascú amb el seu propi nom inventat per nosaltres de tant veure'ls per allà. Això em fa pensar que nosaltres també érem dels clàssics, i que l'altra gent també ens devia conèixer amb algun nom especial... millor no saber-ho...

Durant els períodes d'exàmens es fa molta amistat amb els teus companys, d'això ja en vaig parlar fa un temps, i no puc evitar recordar-ho amb certa nostàlgia. Però avui pensava en la fauna que ens trobàvem per les biblioteques un semestre si i l'altre també. Quina gent. Aprofito que parlo d'això per desitjar molta sort a aquells de vosaltres que tingueu exàmens el més que ve. Potser ara ho veureu com una càrrega, i és que ho és, però en un futur aprendreu a recordar-los com èpoques entranyables de les que en queden més coses positives que negatives.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Canvi de cara

El que té no tenir massa diners, és que quan hi ha un pont com aquest, no pots anar massa lluny. De fet, m'he quedat per casa, però això si, no he treballat massa, he decidit prendre-me'l de descans, i ja que tenia estona, m'he decidit a canviar una mica la cara del Bona nit. Vaja, suposo que ja es veu, alguns ja m'heu fet algun comentari al respecte. Però el que no podia canviar era el meu etern fons negre, que suposo que m'acompanyarà durant la resta dels meus dies.

Tampoc no us vull enganyar, jo no hagués sabut fer cap de les modificacions que hi ha al blog. Jo tenia algunes idees, però no hagués estat capaç de dur-les a terme. Una amiga que em llegeix i que en sap d'aquestes coses es va oferir amablement a fer la feina difícil, i com que ja tocava fer algun canvi, ho vaig deixar a les seves mans. Aquest post és per agrair-li l'esforç invertit, es mereix molt més que això, però és la manera que tinc de donar-li les gràcies. Podeu donar la vostra opinió si us ve de gust, però no sigueu molt crítics, que segurament llegirà els vostres comentaris i pot anar a per vosaltres...

Per cert, com sol passar amb tantes coses, he d'avisar que la nova imatge es veu bé amb el Firefox, però amb l'Internet Explorer té algunes mancances, per variar. Així que si encara feu servir el navegador de Microsoft, us recomano que aneu canviant:

Firefox

dimarts, 4 de desembre de 2007

Monzó

Avui necessitaré una mica d'ajuda. Fa un temps comentava en algun blog que mai no havia llegit cap llibre d'en Quim Monzó, i això és poc menys que un sacrilegi. Sempre m'havia vingut de gust llegir-lo, però no havia trobat el moment. Ara m'han regalat El perquè de tot plegat, i me l'he llegit d'una revolada. És un llibre curtet, amb trenta relats, alguns d'ells, de poc més d'una pàgina, però també me l'he llegit desacostumadament ràpid per ser jo. Hom pensaria que m'ha encantat, però no sabria què dir. M'ha quedat una sensació estranya. El llibre té com dues parts. A la primera en Monzó aprofundeix en els sentiments i en les relacions, i només puc dir que fa mal. De tan cru i realista, fa mal. Quan ja pensava que acabaria perdent la fe en les relacions humanes, el llibre canvia, i comencen un seguit d'històries inversemblants i paranoiques. I en llegir aquestes, gairebé trobes a faltar les anteriors. M'ha quedat un regust agredolç, i el volia compartir amb vosaltres. Pel que en sé, aquest és el llibre de més renom de l'escriptor, però sé que me'n van recomanar d'altres. Algú em podria donar una opinió una mica més fundada d'aquest home? Voldria donar-li més oportunitats, segur que en llegiré alguna altra cosa. Però em podeu dir si tots els llibres són iguals, vull dir, si tots són del mateix estil que aquest? I sigui així o no, els que l'hagueu llegit, em podríeu recomanar quin he de llegir a continuació? Ei, els que no hagueu llegit Monzó també hi podeu dir la vostra, aquí de discriminació cap ni una.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Timer


Fa un temps vaig posar el meu rellotge avisador en la posició de timer perquè em fes un compte enrera que acabaria amb aquell irritant soroll de despertador. Va ser una època de vertigen, de presses, però com tot el que va a contrarellotge, s'acaba molt aviat. Després d'això, vaig desar-lo.

Ara l'he tornat a agafar, però li he canviat el programa. Ara ja no farà compte enrera, perquè està en count up , i des d'aquest moment anirà comptant el temps de manera ascendent, i no té cap limitació de temps que faci que soni l'horrible cantarella. Si tot va bé, el deixaré així, que vagi fent, ja no tinc motius per tornar-lo a aturar.

divendres, 30 de novembre de 2007

Transmetre el coneixement

En un doctorat en ciències com el meu és molt comú sentir-se inútil en algunes ocasions. Quan entres, de fet, ho ets a tots els efectes. Vas aprenent i comences a saber-te moure pel laboratori. Però com ja crec que he dit en alguna ocasió, no conec a ningú del ram que no hagi dit algun cop "jo no serveixo per això!". El cas és que vulguis o no, aprens, ni que sigui per repetició rutinària dels protocols i les tècniques. No te n'adones, però aprens.

El cas és que rarament som conscients del que estem aprenent. Personalment penso que he perdut l'oportunitat d'aprendre moltes coses, i en el seu moment vaig declinar la possibilitat de marxar a fer una estada en un laboratori a l'estranger perquè considerava que no en sabia prou. Sí, ja sé que em direu que és l'estupidesa més gran que podia cometre, i no us podré dir que jo no ho pensi també. Però mira, no m'agrada fer el ridícul, i la sensació de no donar la talla m'afecta molt.

No és fins que et veus amb l'obligació d'ensenyar a algú altre que no t'adones de tot el que has après, de que saps molt més del que creus. Aquests dies em toca això. Explico una part de la nostra feina a una persona nova que tenim al laboratori. És una de les parts fàcils, això si, i estic explicant coses que he fet centenars de vegades. Però sé explicar el per què de moltes coses, el perquè es fa d'una manera i no d'una altra. Això m'anima una mica, almenys veig que no he desaprofitat tant el temps durant aquests anys.

No sóc un bon mestre. Ensenyo el que puc i com puc, però almenys he estat capaç de dir-li com s'haurien de fer les coses, i com les fem en realitat, que no és poc. No és una persona que tingui al meu càrrec, l'ensenyem entre tots. No sé si seria capaç de formar una persona en tots els aspectes de la nostra feina, però veig que hi ha temes en els que puc ajudar, i explicant les coses a la meva manera, una altra persona rebrà uns coneixements que li serviran i que podrà transmetre en un futur. M'agrada. Ho faré millor o pitjor que d'altres, però ho puc fer.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Silenci

El silenci és una cosa que no ha d'espantar. Quedar-se callat no és res dolent, ni quan estàs amb algú. Amb gent important al costat, els silencis no es fan estranys, i de vegades sobren les paraules. Per què parlar quan el que poguem dir no serà millor que el silenci? No em posa nerviós, no em fa por, no em preocupa. Sempre hi ha alguna cosa a dir, no valorem prou estar al costat d'algú i no dir res. Si sabem compartir els silencis, crec que ens trobem molt més a prop de l'altra o altres persones que si ens cal xerrar sense parar. Demano que no es trenqui el silenci si no és per millorar-lo.



diumenge, 25 de novembre de 2007

A tu que...

A tu que sempre ets allà quan et necessito, i quan no.

A tu que vens a qualsevol hora si t'ho demano, sense preguntar per què.

A tu que em portes de matinada a la teva feina... perquè si.

A tu que mantens la meva confiança, i t'explico tot el que em passa.

A tu que em feies abaixar la vista amb un bolígraf, i així vaig fer dues carreres.

A tu que em fas apuntar al gimnàs i després t'hi desapuntes.

A tu que et pots passar nits senceres veient capítols de FRIENDS amb mi.

A tu que em permets generar anticossos contra tu.

A tu que no vas rebre el cop de sucre que et tocava.

A tu que et vaig trobar un bon dia en una biblioteca i et vaig seure davant meu.

A tu que em portes i em tornes, i vas i vens sempre que jo ho necessito.

A tu que em segueixes en qualsevol bogeria que et proposo.

A tu que fas una exposició de classe per mi perquè estic cagat.

A tu que va ser tan fàcil convèncer-te de fer alemany.

A tu que em deixes cafè preparat quan la clavícula no em permet ni obrir la cafetera.

A tu que em vicies al Senyor dels Anells, però mai podràs fer-ho amb Star Wars.

A tu que no t'aprens les vies metebòliques, sinó que les dedueixes.

A tu que sempre tens un moment per aquell cafè, o aquella xerrada a Plaça Espanya.

A tu que em fas anar a comprar unes sabatilles de goma pel Raval.

A tu que perds una tarda per saber si les bactèries respiren.

A tu que dorms en un banc de la facultat després de tornar de festa.

A tu que expliques acudits tan dolents, però que sempre m'arrenques un somriure, quan no una rialla.

A tu que te'n vas a concerts d'U2 amb els meus companys de feina.

A tu que t'agrada tant el Bacardi Breezer.

A tu que pots parlar de virus, o d'evolució, o de l'extinció del precàmbric a les tres de la matinada.

A tu que ets capaç d'encabir qualsevol cosa dintre d'un Yaris.

A tu que ets aficionat a pujar armaris, rentadores o neveres per les escales.

A tu que prens mal saltant de cap a una piscina que no és la nostra.

A tu que em portes a jugar a futbol amb els okupes.

A tu que mai no t'ha espantat aquella última birra.

A tu que em vas convèncer contra pronòstic de fotre el camp de casa.

A tu que em feies enviar-te àngels via correu electrònic.

A tu que m'has ensenyat que una errada es pot entendre entre amics.

A tu que tens força culpa de que jo sigui com sóc actualment.

A tu... felicitats.

divendres, 23 de novembre de 2007

Canvi climàtic?

Estic llegint un llibre que tira per terra moltes de les idees que tenim sobre el medi ambient, i les desgràcies que ataquen el nostre planeta. Es tracta de Estat de Por del Michael Crichton. Aquest home sempre m'ha agradat perquè es documenta moltíssim abans d'escriure res, i és molt normal que al final de qualsevol dels seus llibres hi hagi una llista de referències en les que basa les seves argumentacions. No només m'agrada per això, és clar, si no em dedicaria només a llegir articles científics; la seva manera d'escriure m'enganxa, i a més, em deixa la sensació d'aprendre sempre coses noves.

No m'agrada comentar els llibres abans d'haver-los acabat, però aquest cop no me'n puc estar. De fet, això no és tampoc un comentari sobre el llibre, sinó sobre la temàtica que tracta. Actualment hi ha molta gent preocupada pel canvi climàtic i l'escalfament global, conceptes que es poden sentir a qualsevol telenotícies o llegir en qualsevol diari. Doncs bé, el llibre sembla un manual sobre les creences populars al voltant d'aquests fenòmens, i l'explicació real dels fets, que en tots els casos que cita el llibre, que no són pocs, és totalment contraposada al que creiem. La idea que sembla que vol mostrar l'autor és que els éssers humans no podem fer cap efecte sobre el clima a gran escala, i que sembla que és la mateixa natura i el planeta qui autoregulen els seus períodes freds i calents o els fluxes de matèria i energia.

Aquesta idea et deixa una mica xocat, perquè sempre ens culpem i ens declarem responsables de maltractar la Terra, i evidentment, no dic que no ho fem, però segurament el nostre impacte és molt més petit del que pensem, com sempre, l'ésser humà donant-se-les d'una cosa que no és. Això ens porta a pensar que som molt insignificants. Per què doncs, amb totes les dades que exposa el llibre, encara hi ha gent que s'entesta a dir-nos que ens estem carregant el planeta? Entrem en un altre tema molt més complex, que no és altre que el de la manipulació de la informació, el mantenir sempre la població amb l'ai al cor, en definitiva, la imposició de la por.

Tenir la població atemorida, ja sigui amb el terrorisme, ja sigui amb els transgènics, amb els medicaments o amb el canvi climàtic, és una estratègia que sempre ha funcionat i sempre funcionarà. Quan tenim por, som més fàcils de controlar, som més depenents i vulnerables. I això hi ha gent a qui va molt bé. Ens creiem tot el que diuen per la tele, i ja sabem que això no ens porta enlloc. I si ens menteixen a petita escala, que ens fa pensar que no hi hagi altres grans enganys, enganys que es mantenen a nivell mundial, però que no deixen de ser això, simples peces de la manipulació de la gent? Vivim enganyats? S'ha fet realitat la idea del Gran Germà exposada a 1984? Sabeu, cada vegada penso més que sí. El tema dóna per molt, i tampoc no em vull extendre massa, però suposo que podria...

Per cert, el llibre és totalment recomanable (1984 de l'Orwell també), però potser s'us farà una mica pesat si no us agrada que us atabalin amb massa dades.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Contents a mitges

Mai no he tingut por d'enfrontar-me a cap castell. He anat acceptant els reptes a mesura que es presentaven, confiant en mi mateix, i segurament, amb una temeritat només pròpia d'aquells que acabaran assolint allò que es proposen. Si que he tingut sensació d'incertesa, un pis més, gent de poca confiança al voltant... La idea de no saber com acabaràs un castell hi és, però mai no m'ha fet enrera. I això és el que m'ha portat aquest any, després d'haver sofert un trencament de clavícula, a posar-me sota el castell objectiu de la colla.

Vaig patir, ho reconec, no val la pena mentir i dir que el vaig fer sense problemes. Vaig treballar molt i em sentia força malament, però no vaig prendre consciència de com de malament estava fins que vaig intentar avisar l'homenot de sobre meu de que canvies el pes d'una cama a l'altra. El crit que em va sortir em va demostrar que allò no anava bé. Si pocs segons després el castell no hagués caigut, sé que hagués pogut arribar a patir molt. I no és un desig, naturalment sempre és un desastre que caigui, i prefereixo patir jo però que el castell es descarregui. Va quedar en carregat, així que és per estar-ne content a mitges, però satisfets per haver recuperat un nivell que se'ns negava des de fa dos anys.

I jo estic bé, jo i tots, només tenim cops. Reconec que vaig patir, però encara que s'hagués descarregat, a hores d'ara estaria igual de bé, i més content. Tinc el tórax i el coll adolorits, però i què? Qui no els tindria si hagués tingut un pes aparent de dues tones sobre l'espatlla dreta durant una estona. Els castells no són tant perillosos com això, per molt que digui i per molt que alguns ens ho vulguis fer creure, i ens hi posem perquè volem, no ens hi obliga ningú. D'altres fan caiguda lliure o pugen a vehicles que van a més de 300 km/h, oi? Però d'aquests ningú diu res, millor parlar dels castells, que són un símbol, i a veure si així, de retruc, debilitem la tradició una mica...

dijous, 15 de novembre de 2007

Relats conjunts, Pintures Rupestres


- Margaret, passa'm el pinzell petit.

- Aquí tens. Són les millors pintures que he vist mai.

- Hauries d'haver vist les de Twyfelfontein, aquelles si que eren espectaculars!

- No m'hi vas portar pas a aquella expedició.

- Encara no t'havien donat la beca per col·laborar al projecte. Has vist la mida d'aquest búfal?

- Però Julius, m'hi podies haver portat, per això ets el que rep les subvencions. Sí, creus que era a mida natural o està exagerat?

- Les coses no es fan així, s'ha de justificar el personal que trasllades. Eren així de grossos, aquella espècie es va extingir.

- No justificaves res quan passava l'estona sota la teva taula al despatx, fins i tot durant alguna reunió.

- Això és diferent, no has de barrejar els temes de feina amb el plaer. Passa'm ara el cisell i el martellet.

- Té. Com puc no barrejar-ho, em vaig enamorar del gran professor Jamison, i em tracta com una qualsevol... guaita aquest personatge de la dreta, sembla que toqui un instrument...

- No exageris, que t'he portat aquí, i ja saps el que sento per tu. Sí, és comú en les representacions d'aquesta època.

- De vegades em sembla que només em vols pel sexe...

- Ja saps que deixaré la meva dona, però ara no és un bon moment, hi ha la malaltia de la seva mare, i ara la destrossaria. Mira aquell altre d'allà, segur que era el cap de la tribu.

- Intento ser comprensiva, però això ja fa massa temps que dura... ja feien servir gossos per les caceres en aquella època?

- Tingues paciència, vindran temps millors. Sí, eren molt útils en caceres multitudinàries com aquesta que està representada.

- Em va fer ràbia que a Twyfelfontein t'hi emportessis la Stephany... i aquestes llances no semblen tan rudimentàries.

- Ho has d'entendre, a ella li van donar la bossa de viatge. En aquella època ja feien servir eines manufacturades complexes.

- Però vas insistir molt a que fos ella qui la sol·licités. Es podrà datar la pintura amb exactitud?

- La Stephany... té una bona formació... Les dades obtingudes dels pigments ens donaran una datació força acurada.

- Prefereixo que no m'expliquis què significa això...


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Aquell primer cafè

De vegades recordo aquell primer cafè que vam fer sols, fa tant de temps... Estava tan nerviós! Ella prenia una aigua, i jo el meu etern tallat, company de tantes trobades. Semblava tan tranquil·la, tan confiada... després em va dir que d'això res, que tremolava per dins. Tan xerraire com sóc, o com puc ser, i aquell dia les paraules no em sortien, em limitava a escoltar-la encisat. Vaig tenir la impressió de que no estava a l'alçada, tantes ganes que tenia d'estar amb ella, i quan en tinc l'oportunitat, no sé ser jo mateix, tal i com ella m'havia conegut, i com he estat sempre. Però em va fer veure que no, que estar amb mi, sense saber per què, la feia sentir còmoda. La situació era estranya, cap dels dos no sabíem què esperàvem d'aquella trobada... o si, però no ho volíem reconèixer. Hi ha sentiments que de vegades val més guardar. Però això no vol dir que no hi siguin. Va ser tant sols un cafè. En acabar no me'n volia separar. Vam caminar una estona plegats, l'hagués acompanyat a casa, però em va dir que no, que ja ens havíem acostat prou. Va ser el primer dia de molts. Fa tant temps d'aquell cafè...

dissabte, 10 de novembre de 2007

La preciositat

Quina alegria que generen els nens petits! Els primers mesos de vida d'una personeta són tan especials que no es pot evitar que se't quedi cara de tonto mirant-los com fan monades. Avui hem anat a visitar la filla d'una bona amiga, que està a punt de complir sis mesos de vida, ja en vaig parlar en el seu moment quan va néixer. Ara feia temps que no la vèiem, i està preciosa, com ha crescut! Quina nena més maca, la nostra Jana. Que no es diu Jana, ja sabeu, però per nosaltres sempre es dirà així. Sóc dolent amb les semblances, no sé si retira a la mare o al pare, però que és moníssima no li treu ningú. I no, no tots els nadons són macos, hi estarem d'acord, oi? Però si veiéssiu la parella sabríeu que d'allà només en podia sortir una preciositat.

L'he tinguda als braços, força estona. És una nena que m'estimo, tinc moltes ganes de veure-la créixer. Em sentia maldestre, crec que mai m'havia atrevit a agafar una criatura d'aquesta edat, però la veritat és que no em veia tan estrany. Algú ha comentat que era l'última cosa que s'imaginava, veure en XeXu amb una criatura als braços. No ho he entès, no em fa gràcia que pensin això de mi. Que estic una mica boig ja ho sabem tots, però sempre he pensat que m'agradaria tenir fills. No sé si ja en vaig parlar algun dia, segur que sí, però tant és, perquè no m'importa tornar-ne a parlar. M'agradaria tenir fills, sí, no em fa res dir-ho. Si estaria preparat per tenir-ne ara, en cas de tenir l'oportunitat, no ho puc saber. Però en dies com avui, en que m'he vist amb una nena de mesos agafada, cada cop tinc més clar que això també ho vull per mi.

He fet moltíssimes fotos, no podia parar. Algunes són molt maques, i n'hi ha també de gracioses. M'encantaria compartir-ne alguna amb vosaltres, per exemple, alguna de les que m'han fet a mi amb la nena, però entendreu que no ho faci... És tan maca... Algun dia, me'n compraré una, algú em pot dir on en venen?

dilluns, 5 de novembre de 2007

Que no passi més temps

No puc entendre com he deixat que el temps passés sense fer res per evitar-ho. Mesos i mesos sense saber de tu, quan era molt fàcil trucar-te, buscar-te, escriure't, veure't. Però no hem fet res, ni jo, ni tu, ni cap dels altres. No hi ha excuses, la petita no n'és pas una. Algú podria pensar que t'havíem perdut, però jo no. Perquè sempre estàs en els meus pensaments, i per incomunicats que estem, sempre acabes venint a la meva ment, per alguna raó o una altra.

I de sobte rebo una trucada. Vols fer un cafè? Em poso nerviós i tot! Quant temps fa que no et veig? I sé que em poso davant teu, gairebé tremolant, i tinc ganes d'explicar-t'ho tot. I ho faig, perquè per temps que passi, continues sent un pilar i explicar-te les coses em tranquil·litza. I m'escoltes, i fas servir paraules justes. En boca teva, tot té sentit i tot sembla molt fàcil. I em torno a preguntar com deixo que ens distanciem.

Perquè em trobes al cap dels dies i el primer que fas és preguntar-me per allò que et vaig explicar, i somrius i em dius el que no espero, no em tractes de boig, m'animes, m'encoratges, i les teves paraules altra cop encertades, em deixen flotant. I no m'ho crec. Serà veritat que no estic tan boig? Si tu m'ho dius... El somriure que em dediques em diu el que t'importo, i en aquesta vida poc més es pot demanar que tenir amics com tu. No deixaré que tornis a marxar. Em cals. Ens cals.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Unes paraules

S'acaba l'octubre i això marca la fi d'una època i el principi d'una altra. Toca el moment de fer un pas endavant, ja sabia que el moment arribaria, però finalment, ha arribat. Ara m'hi he de posar seriós. Ja faig tard i ho sé, però la tesi no s'escriurà sola. Aquests dies han estat estranys. M'he resistit, però ja no puc esperar més. Tinc material per fer-ho i començo a escriure. Començo a escriure de manera oficial, encara que em queda molta feina per fer, però la memòria escrita porta el seu temps, i justament això és el que no em sobra. He posat les primeres paraules. Només són unes paraules, però signifiquen moltes coses. I quan es comença no s'ha de parar.

No sé què significa això. Una persona sensata s'acomiadaria de tots vosaltres per dedicar-se en cos i ànima al projecte, però m'estimo molt aquest espai, m'ha donat molt, moltíssim, en un any que va començar malament, però que crec que acabarà molt bé. No em vull acomiadar, i per això no ho faig. No desapareixeré, no ho puc fer. Però no puc prometre res. M'he de forçar a fer el que toca, ni que sigui per una vegada a la vida. No tinc ni idea de com repercutirà això a la meva participació a la blogosfera. Potser sóc capaç de trobar temps per tot, o potser m'hauré de dosificar molt. Tampoc no sé si podré passar tan sovint per casa vostra, i això em fa mal també, perquè m'encanta llegir els no pocs blogs que segueixo regularment o esporàdica.

Un post que m'entristeix, però que no és un adéu, és un 'no-prometo-res'. Bé, una cosa sí que puc prometre. Quan tot s'acabi, tornaré a ple rendiment. I tot i no ser un adéu, aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que llegiu això, i hagueu seguit més o menys les ximpleries que he anat explicant al llarg d'aquests mesos. Un agraïment que sento de tot cor. Espero no haver d'enyorar-vos.

El bon minyó

Quan era jovenet, sempre feia cas a la mama. Això pot sorprendre a alguns que em coneixen, ja que saben com passem els uns dels altres a la meva família. Ara fa més de dos mesos que no veig als pares, i la darrera vegada van venir ells a Barcelona, en comptes d'anar jo a fer-los una visita. En aquest temps fins i tot hem parlat poc per telèfon, tres o quatre cops potser. Han passat moltes coses en aquest temps, i així com alguns amics estan al corrent de tot, els meus pares poc saben de la meva vida. Però bé, no és que sigui tan mal fill, ni que estigui malament amb ells, funcionem així. Quan passa un temps que no sabem els uns dels altres, ens posem en contacte i ja està. No ens trobem a faltar, o això és el que sembla. Naturalment, és la família, i està sempre allà. Però tinc la sort de tenir altra gent que també està sempre allà.

Deia que de jovenet era molt bon minyó, i avui volia parlar d'això, perquè justament la situació actual, i que per fi aquest dimecres aniré a veure'ls per celebrar la castanyada, m'hi ha fet pensar. Mai havia estat gaire familiar, sempre he tingut aversió a les trobades amb la família, però amb els pares sempre havia estat correcte, sempre els feia cas i mai els havia fet enfadar per temes de tornar tard a casa o fer coses que no volien que fes. Semblava el prototipus del bon fill. A la una a casa? Doncs en XeXu estava tranquil·lament a la una a casa, i sense protestar. Que ara no vull que vagis a Barcelona per la nit? Doncs en XeXu es quedava al poble, i cap problema. Que ara no em fa gràcia que et facis un tatuatge? Doncs res, que en XeXu no se'l feia.

Tot això va fer que m'agafessin confinaça, i que de seguida em permetessin fer coses que els altres de la meva edat no podien fer encara. Sabien que em portaria bé i que no em ficaria en embolics, sempre vaig mirar de respondre a aquella confiança. Ells creien en mi, i penso que hi segueixen creient, tot i que ara tenim molt poc contacte. Com canvien les coses. Bé, mai he estat d'explicar res a casa, això també és cert, em portava molt bé, però no sabien res de la meva vida. Això si que no ha canviat.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Parlar d'homes

Converses recents m'han fet recordar una nit força divertida que va esdevenir fa un temps. Havíem quedat per prendre alguna coseta al vespre i érem quatre nois i una noia, si no recordo malament. No sé dir a sant de què, ella va comentar que a les noies no els costa tant com als homes dir que una altra dona és guapa, o que té bon cos. Vull dir que els nois mai no parlem del físic d'altres nois, deu ser que queda poc masculí fer-ho... En canvi elles tenen menys manies de parlar d'aquestes coses.

Llavors va ser quan ella va deixar anar la pregunta: 'Va vinga, mulleu-vos, si us haguéssiu de tirar a algun tio, qui seria?' No sé què havíem pres aquella nit (crec que en aquell moment, només cafè...), que ens va semblar un exercici divertit, i per un cop, vam accedir i vam fer la nostra aposta personal sense massa vergonya, i aprofitant la deshinibició del moment. Jo vaig triar l'Ewan McGregor. No em negareu que és mono! No ho sé, podria haver triat a qualsevol mascle, però em va venir aquest al cap, suposo que perquè fa pinta de bon nano, és guapet i tinc la imatge d'ell que sempre està somrient. Suposo que això diu molt de mi, encara que no seria a ell al que triaria si em donen a triar entre ell i la seva companya de repartiment a The Island, la Scarlett Johansson.

Altres noms que es van sentir aquella nit van ser els del pilot de rallies Sébastian Loeb, l'actor Denzel Washington i crec que també el corredor de Formula-1 Jenson Button. Així que ja veieu, és cert que els nois no solem xerrar d'aquestes coses, però per un dia, va ser molt divertit, i ens vam deixar anar una mica, que no sé quins tabús o quines pors ens han inculcat, que normalment no ens surt de dir que tal o tal altre home, és guapo o té un bon cos, i en canvi, a les dones sembla que els passa menys això, i tenen menys complexos. I ho dic, i no per això em deixen d'agradar les dones, però és que és tan mono en McGregor...

divendres, 26 d’octubre de 2007

Versions

Per tota història, per tota situació on hi intervinguin dues persones, o dues parts, hi ha dues visions o dues explicacions de la realitat. Aquestes poden assemblar-se o no tenir res a veure, però hi són, i per poder entendre una mica el que passa, o el que ha passat, caldria escoltar-les les dues.

Tots sabem que la majoria de cops, en sentim només una, i per un motiu que se m'escapa, ens la creiem. Serà perquè qui ens l'explica ho fa en confiança i volem creure la seva versió. No ho sé, però tendim a donar la raó a aquesta persona o persones sense parar esment en que hi ha una explicació que pot ser contraposada, i que si arribés a les nostres orelles, ens resultaria molt més creïble. O no, qui sap.

Encara millor, molt probablement l'explicació més justa per un fet és la barreja (no necessàriament a parts iguals) de les dues versions, i per tant molts cops no hauríem de parlar de culpables i víctimes, sinó que tothom és culpable i víctima en la justa mesura, per tant tothom és còmplice.

No m'agrada passar per víctima, i sé que de vegades ho faig. Però no em sento bé explicant per què em sento malament si l'altra persona no pot saber l'altra versió de la història. De vegades cal cagar-se en tot, i que t'escoltin ajuda. Però no deixa de ser injust per l'altra part. Encara que l'altra part et faci molta ràbia, tot s'ha de dir.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Ferides

Hi ha ferides que s'obren en el pitjor moment. Potser estàs tranquil, feliç, i per un petit comentari, un detall, comences a sagnar per una cicatriu que creies totalment curada. El pitjor de tot és que la sagnada et pot obrir la caixa dels trons. Fa pensar, però amb el temps he après que les històries mai són iguals per molt que s'assemblin. Records de males èpoques, de sentir-se poca cosa i de no saber com aturar un espiral que semblava no tenir fi. I de gelos, de gelos justificats, males estones i confessions devastadores. I el temps que em van durar aquestes ferides, semblava que no tancarien mai! Tenia flaixos constants de cada detall que m'havia enfonsat en la misèria mental, i no hi havia manera de no rebre petites punxades a l'ànima amb cadascun d'ells.

Però tot va passar. Les persones creixem, evolucionem. Tendim a pensar que no sortirem del pou, però sortim, i ara tot allò queda oblidat, records del passat que camuflen i embruteixen els bons moments. Però records que no em destrossen com abans, ni molt menys. Fins que un bon dia tot es precipita i, per uns instants, torno a reviure aquella buidor, aquells gelos i aquells mals moments. Però tot marxa. Ja no em pot afectar. Viure pendent del passat no té cap sentit, és una rèmora que ens estira i no ens deixa avançar. I vull avançar, ja seria hora, no?

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Mono de viatjar


Tinc mono de viatjar. Aquest estiu vaig anar a Málaga, amb aquelles ganes que en tenia (irònic), però no és el mateix. Vull agafar un avionet i vull anar a una destinació que m'atregui, i agafar una bossa lleugera i recórrer el lloc de punta a punta, i caminar i caminar i visitar tot el que es pugui en el temps que hi hagi. Per gust, perquè en tinc ganes, no perquè algú em digui que hi he d'anar. I acabar rebentat cada dia, però llevar-me altre cop ben d'hora per tornar-hi. I fer fotos, milers de fotos, i intentar demanar els cafès en l'idioma del lloc, encara que només sigui per riure. I comprar imans de nevera i gotets petits, i menjar alguna cosa típica, encara que sigui per turistes. No sé on, ni sé quan, però ho vull fer aviat. No tinc diners ni tinc temps, però ho vull fer aviat. Hi ha molts indrets que voldria veure, però m'encantaria tornar a Roma, és una cosa que tinc pendent. O altre cop a Munic i visitar castells de somnis i llegendes com Neuschweinstein.

Quants anys fa que sona?

El temps passa volant, però de sobte petits detalls et fan adonar de que potser passa més ràpid del que pensaves i tot. Escoltes una cançó per la ràdio que a tu et sembla que forma part de la teva vida, una d'aquelles que t'ha acompanyat. Quants anys deu fer que sona? Com a mínim quate o cinc. Continues a la teva, la vas cantant perquè l'has sentit molts cops i te la saps, però no hi dones importància. Llavors és quan acaba i el locutor diu que la cançó és del 1995.

12 anys han passat com si res. I encara pot ser pitjor. A mi em sonen com a banda sonora de la meva vida cançons que sé que són del '92 o del '91. Curiosament, les més antigues d'això sonen diferents, qüestió d'estètica, i encara que em puguin agradar, m'adono que han de ser molt antigues per com sonen. Però les altres no, no m'adono que són antigues, són les meves cançons i prou, les que he anat sentint. Això em converteix en molt gran. D'aquí a no gaire les meves cançons tindran 20 anys, i això és tota una vida, no trobeu? Això si, estic pendent de la música nova, intento no quedar-me enrera i anar captant les tendències que surten. Però aviat seré arrossegat pel temps i em quedarà el record d'aquesta música que serà la meva, entraré en aquell espiral dels pares que ens deien "ja no es fa música com la d'abans!".

No m'hi resigno. M'agrada la música d'avui, disfruto en el present. Però veure que han passar 15 anys des que vaig començar a sentir uns temes, i encara em sonen actuals espanta una mica. El temps passa per tots, per la música també. Però algunes cançons són tan especials que per anys que passin...

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Interiors

A mode d'explicació, diré que el post anterior pretenia ser una petita reflexió sobre l'aparença física de les parelles, i com condiciona això a la recerca de la nostra mitja taronja (quina expressió més lamentable). Però els vostres comentaris han generat un debat que trobo convenient tancar amb un altre post perquè no penseu de mi que sóc tan superficial com això. Ja us ho he avançat a les respostes, però intentaré exposar-ho d'una manera més global.

La bellesa és una cosa totalment subjectiva, fins aquí sembla que tots hi estem d'acord. Ja he dit que la bellesa està en els ulls del que mira, i això és molt especial, perquè algú que nosaltres trobem molt guapo o guapa pot deixar indiferent el nostre veí, i estem parlant de la mateixa persona. Dit això, no podem menysprear la importància de l'aparença física en el primer contacte, i en la majoria de posteriors. Les persones ens entren pels ulls, i de vegades, ja no ens entren. Potser deixem escapar gent molt interessants, però si la primera impressió ja no ens és satisfactòria, és molt probable que posem barreres a una possible relació, sigui del tipus que sigui.

Superat el primer moment, si la persona no ens resulta desagradable a la vista (recordem que parlo de termes subjectius), ens interessarà conèixer-la més, i aquí entra tot el que hem estat comentant. Necessitem saber com és una persona per fer-nos una idea global d'ella. Si resulta que és un tros de soca, per guapa que sigui, aquella persona perdrà interès per nosaltres. Si en canvi, és més normaleta, però resulta que s'hi pot parlar, ens fa riure, i de seguida ens en fem còmplices, la trobarem més atractiva, i voldrem conèixer-la més. Jo sóc d'aquesta opinió, del tot, valoro les persones per com són i no pel que semblen, però la component física hi és, i potser li otorguem menys importància de la que li donem en realitat. Però això, com tot, depèn de cadascú. Hi haurà per qui la importància és nul·la, i per d'altres serà d'allò més important, encara que no ho vulgui reconèixer.

Després també està que amb el temps ens acostumem a les persones que tenim al costat, i deixem de veure-les lletges, si és que ho havíem pensat. Són elles i prou, i segur que, com que les coneixem, tenen algun encant especial. Tothom t'he alguna cosa, i algú serà capaç de trobar-la. Aquest és el motiu pel qual la majoria de gent acaba tenint alguna relació que altra, que algú veu en ell o ella més enllà de la simple aparença física.

La frase tan suada de 'La bellesa és a l'interior', no deixa de ser veritat. Però quan ens enamorem, ho fem del lot complet, de l'aparença i de la manera de ser d'una persona. La gràcia està en que cadascú requereix unes característiques concretes del conjunt, i per tant, hi ha gustos per tot. Jo, em declaro un entusiasta dels interiors, una cara bonica no m'impressiona si darrera no hi ha res que m'atregui, i realment, no trobo a cap noia maca si no m'agrada com és, si no m'atreu el seu interior.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Buscant iguals

Donant voltes sobre relacions, de vegades m'adono que hi ha una mena de lleis no escrites que tothom té més o menys clares, però que no sempre comentem. No vull entrar en funcionament de parella, ja que cada casa és un món, però el que sí que em fa gràcia són les vessants que responen a aparença física. Un tema superficial, si voleu, però mira s'ha de parlar de tot en aquesta vida. D'alguna manera, cadascú de nosaltres sap que té un nivell, un límit. És difícil trobar paraules per descriure això i no semblar ofensiu. El que vull dir és que tothom té unes expectatives de trobar un perfil concret, i sap que no pot aspirar a més, però tampoc es conforma amb menys. El rang és ample, és clar, però més o menys cadascú es mou entre uns llindars que es marca.

Qui diu si una persona és massa guapa per estar amb una altra? No ho diu ningú, però tothom ho pensa, encara que sigui inconscientment. Repeteixo que això no té res a veure amb com són les persones per dins, ja que l'aparença no ho és tot, i generalment s'arriba al cor de les persones per patrons no físics. Però és difícil veure una noia espectacular agafada de bracet amb un nano letjot, com tampoc no es veu massa un tros d'home al costat d'una noieta poc agraciada. Tendim a cercar un igual, algú amb qui ens sentim còmodes i que no s'allunyi massa dels nostres patrons ni per sobre ni per sota. I és més, quan observem algun dels casos que comentava ara, que d'haver-n'hi, n'hi ha, sempre pensem que alguna cosa falla, que hi ha d'haver gat amagat. Caiem sovint a fer la broma fàcil del "deu follar molt bé!", broma, per altra banda, de força mal gust.

Penso que la majoria de gent ho veiem així, que sense pensar-ho entenem com a normal que les parelles tenen uns patrons físics similars, que es mouen en els mateixos rangs, i fins i tot, acabem trobant semblances entre els dos membres i diem que fan molt bona parella. Però bé, no sé per què ens passa això. És perquè, tot i no escrit, està establert així? És que no es pot tenir unes altres expectatives? Si algú és molt optimista, no pot aspirar a més? És probable que s'endugui un desengany... però i si no? Jo ja us dic ara que no tinc les pretensions gaire elvades, podria dir que sóc conscient de les meves limitacions, i alguns em dirien que em poso els límits massa avall. Però què voleu, eh, què voleu?

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Per escriure alguna cosa

No paro. Darrerament estic que no estic. La feina té part de la culpa, perquè m'obliga a anar amunt i avall, però no és només això, visc com una segona joventut. O una tercera. O una quarta. El que passa és que encara li foto més canya al cos que abans, això no pot acabar bé. I sabeu què penso? Doncs que tinc molts posts per llegir, i que ni tant sols contesto els comentaris que em feu, i això em sap molt de greu. Però no vull contestar de qualsevol manera, ni em vull llegir els posts en diagonal. Vull una estona per fer les coses bé, i no la trobo. Ara faré un cop d'ull.

Aquest és un post poc propi de mi, perquè no és meditat, ni reflexiu, ni ve a dir res. Només sé que tinc ganes d'escriure, i que tampoc no trobo moments per posar-m'hi. A sobre, he estat tenint problemes de connexió a casa. Ara sembla que s'ha arreglat, però el pitjor malson, quedar-se sense internet, va planar per casa durant uns dies. Sort de tenir un informàtic per allà! Tinc el blog una mica descuidat, i això em sap greu, perquè m'agrada aquest espai, i m'agrada que hi vingueu i hi dieu la vostra, que en definitiva és el millor del lloc, les vostres reflexions en forma de comentari.

Fins i tot fa dies que vull canviar la cançó i ni això. En tenia una de pensada que vaig estar a punt de posar, però aquest matí se m'ha aparegut una altra tonada, un himne generacional, que ha marcat diferents punts de la meva història. No m'abandona, sempre torna quan la necessito. I ara la necessito, i per això la poso, i la podria deixar per sempre aquí, perquè quan la sento m'obliga a parar-me i a cantar-la, és gairebé una obligació moral.

Res més. És a dir, res, perquè no vinc a dir res, no hi ha principi ni hi ha fi, no hi ha lògica ni reflexió final (ni inicial), i tot això no és propi de mi, però hi ha tantes coses que no són pròpies de mi darrerament...

dilluns, 15 d’octubre de 2007

La gent

La gent em pot. La gent és el meu motor, i a mesura que passa el temps, ho veig més i més clar. Alguns savis de la blogosfera ja fa temps que ho diuen, i tenen raó, i jo ho sabia també. Tinc feina, tinc moltes coses a fer, però no puc negar res a la meva gent. I llavors és quan començo a fer animalades. I és quan escric mails des de la feina quan hauria d'estar introduïnt dades. I és quan em truca una persona que fa mesos que no veig, i no puc resistir-me a fer un cafè amb ella, tot i que vinc de fer-ne un. I és quan llegeixo blogs perquè darrera també hi ha gent que m'interessa. I és quan si estic a gust, no m'importa no dormir per gaudir de bona companyia. Les persones em perden, em guanyen, i llavors és quan totes les altres coses perden sentit. I no hauria, hom s'ha de saber administrar el temps, però em costa tant... què són les obligacions al costat de compartir una estona, una conversa, unes sensacions amb algú? Res, no són res. I parlant així m'adono de la meva immaduresa, però deixo patent el meu caràcter gregari. Sol no sóc ningú. Necessito gent que m'envolti, que m'esperoni. És necessari.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

La feina és la feina

El despertador va sonar i el va aturar amb un moviment instintiu del braç. Va obrir els ulls i es va quedar mirant el sostre fixament durant uns minuts, concentrat. Estava completament despert. La seva dona ni s'havia mogut, encara li quedava força estona per llevar-se. Va fer-li un petó molt tendre i va enfilar cap a la dutxa. La setmana següent seria l'aniversari de boda, tenia pensat un regal que li encantaria. A veure què li preparava ella.

En acabar de dutxar-se i afeitar-se, es va dirigir a la cuina embolicat amb una tovallola, i es va preparar cafè i unes torrades per esmorzar. La Margot, la gateta, se li va acostar i va fregar-se contra la seva cama. Li va fer unes moxaines i li va posar pinso al seu vol perquè esmorzés també. En aquell moment va somriure, pensant com es podia arribar a estimar a un animaló com aquell. Va mirar el rellotge, no podia fer tard, així que es va espavilar a vestir-se i pentinar-se. Quan va acabar, el seu aspecte era impecable, el seu vestit fet a mida, amb la corbata més elegant regalada pel seu germà el passat Nadal. Va recollir el seu maletí, les claus, el mòbil i la cartera, ja ho tenia tot per marxar.

Va baixar les escales depressa i al portal es va trobar amb el senyor Miquel, l'avi del primer, un home sempre rialler i vital. Es va aturar per dedicar-li unes paraules amables i van creuar una conversa curta però molt agradable, aquell vellet sempre el posava de bon humor. Però no podia entretenir-se més, es va excusar i va sortir al carrer, per tots és coneguda la tendència dels ancians a allargar les converses. Va enfilar cap el metro, aquest cop s'havia de desplaçar fins a Jaume I. Era hora punta, viatjar a aquelles hores era molt molest, però estava massa concentrat per adonar-se de res.

Quan va tornar a la superfície la seva concentració era màxima. Va encaminar-se a Plaça Sant Jaume. No hi va arribar però, va trucar a la porta d'un edifici del carrer Llibreteria. El balcó del pis on el van fer passar tenia vistes a la plaça mateix. Va obrir el seu maletí i amb tota la delicadesa del món va començar a muntar el seu Blaser R93, la seva eina de treball més preuada. No va trigar gens a tenir-lo preparat per l'acció. L'acariciava amb la mà dreta mentre mirava a l'infinit, en un postat de total dedicació a la seva causa, de la concentració més absoluta. En pocs minuts estava prevista l'arribada a l'ajuntament del seu objectiu, i ell estava preparat i tranquil. Avui tampoc fallaria, era bo en la seva feina, per això l'havien triat a ell. Una altra mort a les seves esquenes, però un indesitjable menys sobre la terra. Va recolzar-se el rifle a l'espatlla i va mirar pel visor. Així es va quedar, apuntant al lloc precís on hauria de disparar. Ja faltava poc.

divendres, 12 d’octubre de 2007

La curiositat va matar el gat

De vegades la tafaneria és una mala companya; i tot i que a mi m'agrada saber les coses, de vegades em pregunto si no seria millor matenir-me en la ignorància. Avui he llegit un mail imprès que no havia de llegir, un mail de feina, per evitar susceptibilitats a la gent que escriu mails. Era allà, amb un remitent que conec molt bé, i uns destinararis als que jo ja havia escrit. M'ha sorprès veure algunes dades que tinc el cap, i per això l'he llegit. Potser no ho hauria d'haver fet, perquè a més, al final explicitava que no se'm digués res. I és que es veu que no vaig saber explicar el que calia fer, no s'entenia res, segons ja m'havia dit la persona que enviava aquest segon mail, però no em podia pensar que darrera seguiria un mail per fer més esclaridor el meu, i que a més s'indicaria que jo no en sabés res.

I és que en certa manera això pot passar. Jo puc no haver-me expressat bé, i segur que d'altres ho faran molt millor. Però no és el cas. Que no s'entengués pot ser, però el segon mail era dedicat a imposar un criteri, a deixar clar qui mana, i tot i que està escrit amb bones paraules, per si no s'ha entès, deixar-ho més clar, no fa altra cosa que desacreditar-me i posar-me en evidència. Em fa sentir ningú, com si no tingués cap mena de capacitat de decisió i tot el que jo digués fossin bajanades. El meu mail ja es derivava d'una conversa de molt males mirades i poca paciència en la que ja em va fer sentir petit, petit. Em costa, em costa seguir amb aquesta mena de suport. La persona que m'hauria d'esperonar, m'enfonsa.

Has perdut la fe en mi? Molt bé, doncs digues-m'ho, no em miris així, no em tractis d'aquesta manera, se't nota massa perquè ho intentis seguir amagant. Et perdo el respecte, no tolero les persones com tu. Seràs una professional, estaràs per sobre de tots, a anys llum de mi. Ho sabia abans, ho sé ara, i ho seguiré sabent, però com a persona no passes de mediocre, i ja saps que el temps posa a tothom al seu lloc. Jo potser no arribaré enlloc en aquest ofici. Tu no sé on arribaràs en aquesta vida.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Les coses clares

Com és de difícil, de vegades, encarar certs temes. En el nostre cap, les coses sempre estan claríssimes (bé, no, claríssimes tampoc...), ens estructurem unes idees, un discurs, però a l'hora de la veritat, tot això serveix de ben poc, i acabem improvitzant. I quan acabes penses que t'has deixat de dir tal cosa, o tal altra, i és un desastre, perquè haguessis pogut encarar la conversa per moltes bandes, exposar un munt d'arguments que prèviament havies construït, però res, que t'has quedat amb els més fàcils i banals, perquè o bé eren més senzills de recordar, o bé són tan evidents que qualsevol els hagués pogut fer servir.

La nostra ment es satura. No sé si això es pot aprendre, a saber estructurar el discurs per dir tot el que es vol dir, i quan cal dir-ho. No és aprendre's una parrafada de memòria, cal ser flexible en l'oratòria, i sobretot, saber escoltar per respondre de la millor manera possible. Però tot i així, el més probable és que acabem donant mil voltes a temes tangencials abans de començar el tema objectiu. I és que costa, i ens cal fer temps, aplanar el terreny, i no ens adonem que de vegades emboliquem encara més la troca.

La comunicació verbal no és fàcil. Molt més senzill amagar-se, per exemple, darrera una pantalla.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Retrobament

Avui m'he retrobat amb una d'aquelles persones energia, que feia molt que no veia. M'ha fet molta il·lusió veure'l, ens hem fos en una forta abraçada, i és que ja fa dos dies que era per aquí, però jo no l'havia pogut veure encara. Ell és xilè, i ja havia vingut unes altres dues vegades, deixant darrere la seva estela. Després de la seva primera estada, tot i que em va enganxar en una mala època, em va quedar la idea de que és alegria en estat pur. Aquest cop l'he vist més tranquil, però és que com tots, es fa gran, i sé que no ha estat una temporada fàcil per ell. Sigui com sigui, m'alegra molt tenir-lo aquí, encara que aquest cop la seva estada serà encara més fugaç que les altres. Espero que podrem aprofitar el temps, i disfrutar de la seva presència. Algun dia me l'emportaré de festa amb els amics, ni que sigui a jugar a bitlles, com la darrera vegada. No diré que és un amic, perquè no tenim aquest tipus de relació, però sé que és una persona que podria ser-ho, si no visquéssim tant separats en l'espai. I és que té alguna cosa especial, que no sé què és, però que segueixo buscant.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Àngels i dimonis

Molt sovint quan ens debatem per prendre una decisió, sempre diem que tenim un dimoniet i un angelet que ens parlen cadascun a una orella, i que no sabem què fer. És una bona metàfora, però és clar, per segons quines decisions, qui pot dir quin és el bo i quin el dolent? En el meu cas, tinc la impressió de que només em parlava el dimoniet. Feia temps que només sentia la seva veueta a l'orella dreta, em sembla que l'angelet va fotre el camp, cansat de que ni ell ni jo li fèssim cap cas.

Però ahir se'm va aparèixer un àngel. Al principi ni me'n vaig adonar, però llavors vaig veure que el dimoniet es posava blanc, i que es quedava ben mut. En girar-me, era allà, amb la seva llum, molt més potent del que recordava la del meu angelet. De seguida es va fer respectar, i va fer callar el meu dimoniet, de moment no m'ha tornat a dir res, i només miro cap a l'esquerra. El nou àngel em farà ser bo, vol que ho sigui, i me l'he començat a escoltar. És una sensació estranya, on vaig ara jo sense el meu dimoniet?

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Comença el compte enrera

Donada la meva tendència a maltractar el meu cos amb tota mena de vexacions, sovint faig broma dient que no crec que passi dels 40 anys. Això no fa gaire gràcia a la meva gent, però com que no tinc cap intenció d'afluixar el ritme, doncs la meva esperança de vida no crec que sigui gaire superior actualment, entre no dormir , els castells, i menjar molt malament. Almenys no prenc drogues, tinc un punt a favor.

Ahir comentava això amb una amiga, i ella em deia que em dóna uns deu anys més. És optimista, ella. Naturalment, aquestes prediccions no se les creu ningú, però per assegurar-se de que m'equivoco, ella em va fer fer una promesa. Vol que d'aquí a 10 anys, quan sigui a punt de complir els 40 (el dia del meu aniversari, de fet), em comuniqui amb ella d'alguna manera, que la truqui o li escrigui, per assegurar-se de que estic bé, i que encara em dura la vida. Em va fer gràcia. Al principi ho vaig veure estrany i gairebé morbós, però per què no, té molta raó. D'aquí a 10 anys, estiguem on estiguem, hauré de localitzar-la i dir-li que encara dono la tabarra per aquest món. Espero que sigui fàcil de fer, perquè això voldrà dir que no l'he perduda massa de vista, però és una bona cosa per recordar. La meva memòria no és res de l'altre món, però bé, ara tinc una cosa al cap que no vull oblidar, i si cal, m'ho apuntaré a trenta llocs diferents. M'ho podria tatuar, com a la pel·lícula Memento. Però bé, crec que no caldrà arribar a tant. Ha començat el compte enrera.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

La decisió està presa

Avui diversa gent m'ha preguntat què pensava fer quan acabi amb la feina que tinc ara. D'acord que no estava al meu lloc habitual, i que és gent que veig de tant en tant, però també m'ho han preguntat fora de la feina. És una pregunta que normalment defujo, però avui n'he parlat obertament, i crec que tinc les coses més clares del que aparento tenir, o del que penso que les tinc.

Estic en el món de la investigació, i es pot dir que hi vaig entrar de manera vocacional, i amb moltes ganes. Però les coses no han sortit com esperava, la ciència no és fàcil, és una decepció rere una altra, i es gasten moltes energies perquè alguna cosa surti bé, i tenir una petita alegria. S'ha de lluitar molt. Però tampoc és això el que m'espanta. Em conec i sé que quan cal, puc treballar com un animal, les hores que calgui, i aconseguir tot el que em proposi. Però tinc un problema, em cal motivació. Sense motivació no sóc capaç de tirar res endavant. I des de fa molt temps que se m'ha dit que el meu projecte no donaria gaire de si, i he vist com altres obtenien totes les facilitats per fer-se un curriculum, i jo no. Això m'ha matat les aspiracions, i he perdut la fe i les ganes, ja no vull continuar en aquest món.

Ara veig clar que no seguiré el camí establert pels investigadors, no vull demanar una nova beca i estar-me dos anys en un altre centre, fent curriculum per poder tornar i optar a places de professor investigador. No val la pena. O potser sí, però ara no ho veig així, els ho regalo. Prefereixo acabar, complir l'expedient, ser doctor, que és el que volia, i dedicar-me a buscar feina, del més semblant possible al que vaig estudiar, no haver-me de preocupar per moltes coses que capfiquen els investigadors.

No sé si faig bé, però penso que la decisió està presa, tot i a risc de decebre a molta gent a la qual jo vaig convèncer de que aquest era el camí a seguir, i que la ciència estava per sobre de tot. El temps, l'experiència, i la mare que els va parir a tots t'ensenyen que per sobre de totes les coses, només hi ha les persones.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Ballo al so de la música

No us explico res nou sobre mi si dic que sóc un malalt de música. No només d'AF viu l'home, escolto coses molt diferents, i durant tot el dia hi ha moltes cançons que m'acompanyen i m'ajuden a fer el camí. Es podria dir que em passo el dia escoltant música; menys en tranport públic, moment que dedico a la lectura.

La grandesa de la música és que va fortament lligada a l'estat d'ànim. Com sempre, parlo per mi, però m'agradaria que penséssiu si no us ve de gust sentir una música o una altra en funció del moment, o per exemple, si no hi ha música que es fa impossible escoltar quan s'està molt trist. Cadascú te les seves cançons pels seus moments, i això em sembla magnífic, demostra que la música no és una, sinó que és tantes com persones hi ha. Ja no parlo de gustos, això encara és més variat, però qui més qui menys deu tenir alguna cançoneta que el posa de bon rotllo, que no té per què ser la mateixa que la del veí. És més, la del veí ens pot deixar totalment indiferents.

A mi la música m'afecta molt. A la feina sona una cançó rere una altra, i de vegades en sona una que m'obliga a seure i buscar-ne la lletra. D'altres em colpegen i em deixen tocat, o al contrari, em posen les piles. Avui una me les ha carregades del tot, però no és el primer cop que ho fa, no em sorprèn. Però el que si que em sorprèn és aquest efecte general que té la música en mi, mai més ben dit, ballo al so de la música.

Per això és que he decidit anar posant cançonetes aquí a la barra lateral, a part de les que ja em surt de posar en els posts mateix. Aniran sortint. De vegades tindran un significat especial. Altres cops pot ser una cançó que m'ha impactat durant aquell dia. Potser només serà una cançó que m'agrada i prou, i que aquell dia he sentit. És una manera diferent de compartir un bocí del meu dia amb vosaltres, ja que els meus dies no s'expliquen mai complets sense la música que els acompanya.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Complicar-se la vida

La iruNa ha fet servir la darrera proposta de Relats Conjunts per fer una gran reflexió, al meu entendre, que m'ha fet pensar força. Mira que ens encaparrem sempre amb la nostra situació, busquem el cantó difícil, no hi veiem gaire enllà, talment, com si tinguéssim un tel davant dels ulls, o en aquest cas, una poma, per què no? Des de fora les coses es veuen millor, no descobreixo res. Però com podem veure-les des de fora? Doncs està clar, els altres veuen l'altre cantó de la poma, per dir-ho d'alguna manera, per què no preguntar-los què hi ha? No ens ha de fer por demanar consell, demanar una nova visió de les coses que ens pugui ajudar a triar un camí una mica més planer, perquè el nostre és un caminet estret, que fa molta pujada i està ple de pedres. Pensament únic? No gràcies. Això si, suposo que s'ha de triar a consciència la gent a la qual deixem aconsellar-nos, que a tothom li agrada dir la seva, i encara ens poden fer ballar més el cap. La vida és complicada, però amb ajuda i suport s'aconsegueix suavitzar-la molt. No és maco que la gent que ens coneix bé siguin capaços de veure coses que per nosaltres resten totalment desconegudes?

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Moments i detalls

Aquest cap de setmana els meus amics van fer una cosa que, un cop més, em demostra que no me'ls mereixo. Anàvem a un nou concert d'Antònia Font, per variar, però es donava al cas que era el concert número 20 per mi. Si, ja ho sé, sóc un friki, em fa vergonya reconèixer-ho, però a aquestes alçades ja no val la pena amagar-se'n... Jo venia de l'assaig que m'havia impedit assistir la mateixa nit al concert d'Estanislau Verdet, i havíem quedat a casa de dos de nosaltres, on m'esperaven els altres quatre expedicionaris.

Vaig arribar una mica abans de l'hora que els havia dit, així que els vaig fer anar de bòlit, però quan vaig ser allà em van sorprendre amb un braç de gitano amb vint espelmes, i els quatre es van posar a cantar una versió de Vitamina Sol que van fer especialment per mi. Aquí us transcric la lletra del que em van cantar, i ja que hi som, poso la cançó original perquè compareu.



I un dia que compleixes vint concerts
s'ampolla de Martini sota el braç
arribes i te bufes vint espelmes
i es Yaris que t'espera per anar al Prat.

I et lleves pel matí i escrius un post
i expliques mil històries que hem passat
i penses una crònica del dia
o bé al teu petit blog, o al de la Comunitat.

Company, avui faràs vint concerts,
company, aniràs al capdavant,
redunden aquestes paraules
per tots els concerts que hem anat.

Doncs no, no és matí, però si que faig un post, perquè se'l mereixen. Es van marcar un gran detall, i són aquestes, com sempre, les petites coses, les que em fan feliç, encara que aquest cop, això passa de petita cosa, em va fer moltíssima il·lusió. La nit va estar molt bé, tot i que hi ha moments millors per anar a un concert. La crònica es podrà llegir aviat a la Comunitat.

De la nit, però, em quedo amb un instant, una mirada que em van fer quan tocava. Veig que la meva vida es defineix per moments i detalls, i aquell moment es va definir per un gran detall. En aquell moment de fons es sentia:

Encara no m'ho crec
i ja torno a ser un satèl·lit que fa voltes
en línia recta.

T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba i s'anestèsia
i he plorat.

diumenge, 30 de setembre de 2007

Relats conjunts, The Son of Man

Aquesta és una proposta de Relats Conjunts.



L'home-poma no tenia massa per dir. Des de sempre deixava que la vida passés al seu voltant, sense immutar-se. De petit els companys de classe no li feien massa cas, i ell tampoc no s'esforçava. La mestra estava contenta d'ell perquè mai no li portava problemes. Treia unes notes mediocres, mai no va destacar, però tot i així, seguia pujant els graons de la vida. Va arribar a la universitat i allà va continuar la seva croada de mediocritat. Va conèixer una noia molt maca, a ella li despertava molta tendresa, i se n'hagués enamorat, però ell no va fer res per retenir-la, i la noia va acabar marxant, com totes les persones que s'havien apropat a ell en algun moment.

A l'home-poma no li importava la gent, ni les tafaneries, ni els problemes. Ell vivia a la seva, i res del seu entorn no l'afectava. Per necessitat va començar a treballar en una oficina, i feia una feina que no li deia res, sense implicar-s'hi, només fent el que tocava. N'estaven contents d'ell perquè no participava del comité d'empresa, ni demanava mai un augment de sou. Mai no es ficava en política, mai discutia amb ningú, i la majoria de cops, si havia de parlar, ho feia amb monosílabs.

Però un bon dia l'home poma es va sentir sol. Va girar la vista enrera i va veure que no havia fet res a la vida, que no tenia records ni tenia esperances. Sol, sense bagatge, sense relacions personals. Va ser un flaix, va ser una revelació. Entristit per haver perdut el temps, va decidir posar fi a la seva vida. Es va dirigir al mirador que hi ha sobre els penyasegats de la seva ciutat, pretenia tirar-se al mar. Però la seva pròpia mediocritat li ho va impedir, com sempre havia fet a la vida, no va ser capaç de fer aquell pas.

dissabte, 29 de setembre de 2007

Idiota


idiota


[s. XV; del ll. idiota 'profà, ignorant', i aquest, del gr. idiótes 'home particular, ciutadà simple', d'on 'home vulgar, ignorant']

adj i m i f 1 PAT Que pateix idiòcia.

2
p ext Estúpid.

>i_di_o_ta.


dijous, 27 de setembre de 2007

Infidel (i 2)

Ve de Infidel.

Es va quedar al llit, tan desperta com ho havia estat tota la nit. Patia, el seu món es tornava borrós, la seva vida perdia una mica més de sentit cada dia. Ell havia arribat tard, i feia olor a alcohol i a una altra dona. El seu sentit de l'olfacte no l'enganyava mai, va tenir en aquell moment la certesa de que havia perdut el seu home. S'havia fet la dormida, no volia parlar amb ell, no volia excuses, no tenia ganes de sentir-lo, ni tant sols de veure'l. Ja no l'estimava. Però no era d'ara, ja feia temps que havia deixat de sentir per ell allò que la va enamorar.

La vida amb ell era còmoda, per això encara aguantava al seu costat. Per això i per l'estúpid record dels primers anys de matrimoni. Però no era suficient, no es pot viure de comoditat, sense al·licients, interpretant un paper cada dia, un paper que es feia més i més feixuc. Tot i així, no es resignava a deixar-lo. Sabia que ell l'estimava, però aquella nit va entendre que les coses canviarien. No havia aclucat l'ull, ell s'havia adormit i se'l notava intranquil, potser es penedia del que havia fet?

Es va quedar mirant la porta de l'habitació, ell no tornava del lavabo. Era el moment de parlar. Ell confessaria, potser entre plors, no li costaria acorralar-lo. Però després que ell parlés li faria saber el que sentia, no es guardaria res al pap. Perquè l'havia ferit la traició del seu marit, però va pensar que s'ho tenia merescut. No volia fer-li mal, però no hi havia més remei. Una punxada de culpabilitat va estrènyer-li el cor, la segona que havia tingut, després d'aquella primera vegada que es va trobar amb en Jofre. Després del primer cop, ja no va sentir més remordiments. En Jofre l'omplia en tots els sentits, i no estava disposada a renunciar-hi. Engegaria a rodar el seu matrimoni per aquell altre home, i tot i la punxada, va pensar que hauria d'haver-ho fet molt abans. De vegades, quan estava amb el seu marit, es sentia infidel, no tenia al costat a l'home que estimava de veritat.

Encara sentia la pressió dels seus llavis en cada racó de la seva pell, aquella mateixa nit, en aquell mateix llit, havien fet l'amor tendrament. Després, en Jofre havia marxat, malgrat que cap dels dos no es volia separar de l'altre. Havia canviat els llençols i havia intentat infructuosament dormir. No se'n penedia, i ara menys. Sentia una barreja d'aflicció i alleujament. Aquell dia que començava, podia ser el primer d'una vida molt diferent. Calia parlar. Li calia ser valenta.

dimecres, 26 de setembre de 2007

A tots els nivells

De vegades em sorprenc de les coses que em poden fer sentir bé. No dic ni feliç, ni eufòric, simplement bé. Bé amb mi mateix. Treballo en un lloc que requereix força infraestructura, i tot i que de cara al món, la meva és una feina de merda, jo i la gent com jo som els treballadors qualificats allà, i hi ha força gent que treballa perquè nosaltres ho tinguem més fàcil. No dic que els tinguem al nostre càrrec, ni molt menys, però de vegades ens oblidem de com són de necessaris, i de com ens faciliten la vida.

I avui m'he sorprès quan la tècnic del departament m'ha cridat de lluny i m'ha abraçat i m'ha fet dos petons quan hi he anat. M'ha donat les gràcies perquè li vaig passar música d'Antònia Font, i diu que m'ho agraeix moltíssim, ja que aquest estiu ha disfrutat com mai escoltant els mallorquins. M'ha regalat una piruleta, quina gràcia! Aquesta dona és vital per nosaltres, ens soluciona qualsevol problema, però no es comporta igual amb tothom, a mi em té cert apreci, i jo a ella. I després he estat fent conya amb l'altre tècnic del departament, un paio molt divertit amb el que sempre estem dient animalades. Quin riure, aquest nano. I tampoc no vull oblidar les secretàries, amb les que sovint vaig a tafanejar, amb elles m'ho passo molt bé quan tinc una estoneta morta.

Més tard m'ha parat un dels encarregats de manteniment, afí als Nens del Vendrell, i m'ha preguntat com ens havien anat els castells l'altre dia. Hem parlat una bona estona, i un company seu, amb el que tinc més relació, ha marxat perquè a ell els castells no li diuen res. Per no dir quan vaig a la cafeteria, on tots els d'allà em parlen amb una confiança que molts no entenen. Això són molts anys allà, és clar, però ja m'agrada que sàpiguen el que vaig a demanar, en funció de l'hora que hi vaig.

Tot això m'ha fet sentir bé. Petites coses, com sempre, i és que no hi ha una altra explicació. He vist que m'agrada relacionar-me amb la gent, a tots els nivells, i que si a alguns se'ls pugen els fums perquè es creuen qui sap què, a mi no em passa això, hi ha gent maca a tot arreu, i si els tractes bé, ells et tracten bé a tu. M'agrada ser així, mira, ara em surt l'ego que porto dins, m'agrada ser així i que d'altres no ho siguin, ells s'ho perden.

A la tarda una cançó m'ha colpejat la cara, res greu, com un cop d'aire violent que et fa aclucar els ulls i t'aixeca els cabells. Era aquesta:



Si sabeu anglès, escolteu què diu, o busqueu la lletra. Hagués estat perfecta per posar-la ahir, però és clar, en comptes de tornar al passat, la poso en el present. Després Amaral em cantava carinyosament mentre ningú comprenia per què m'agrada la seva música. I finalment, el passat ha decidit tornar-se a creuar en el meu camí, però en comptes del cop de puny a la boca de l'estómac que esperava, s'ha convertit en una caricia, gens tendra ni dolça, això si.

Carai, amb el post d'ahir em sentia Tirai, i avui em sento Lluna, ves per on. Però bé, ja es nota quines són les meves influències, oi?

dimarts, 25 de setembre de 2007

Tres temps

De vegades em cago en el carpe diem. S'ha de viure el present? Sí, és clar, no tenim més remei, però llavors hi ha qui el viu més intensament o menys. Però és difícil viure el present quan el passat se't creua per davant constantment. Avui se m'ha creuat com a mínim tres cops, i espera't. El passat ja el tenim, ja no hi és. Em diuen que ja no tornarà. Però sí que torna, sí. Bé, de fet, suposo que no acaba de marxar mai, és dins nostre, i és fora nostre, però en definitiva, és nosaltres mateixos. Però no és tot. Jo sempre he mirat el futur, de vegades l'he pogut veure i tot. Però no vull mirar-lo massa, ara no sé què passa que el veig molt borrós, incert. Hi ha l'eterna frase de "i després què?", però se m'està clavant ja massa. El pressent és molt curt. El passat l'arrosseguem amb nosaltres. El futur... el futur és massa incert, i això m'espanta. Sóc un poruc, sempre ho he dit. Però deixem els eufemismes: estic cagat de por. Ningú no veu el futur, oi? Això ens han dit sempre, i ens han ensenyat a riure dels que diuen veure'l. Rieu-vos de mi, no em fa res, us entenc. Jo faria el mateix.

- Sé que m'estaves esperant...
- No t'esperava, però em temia que sortiries...
- No estàs preparat encara per la meva tornada, no et diré res per ara...
- Gràcies.
- Potser et penses que és per compassió! Ara t'hauràs d'espavilar tot sol i em suplicaràs que t'ajudi!!
- No et necessito i ho saps, ara no em siguis perdonavides...
- Al contrari, saps que em necessites, però t'intentes convèncer de que no, continua així, no trigaràs a demanar-me consell entre sanglots.
- Ui sí, m'has vist molts cops així, oi?
- Més dels que tu creus, pensa que et conec millor que tu mateix i tot.
- No ho crec, però no tinc ganes de discutir amb tu, sé que no tinc res a fer...
- Ara entres en raó. Aviat tornaré. Per ara, t'espaviles sol.
- No tinguis pressa.

dilluns, 24 de setembre de 2007

Que tinguem sort

No m'agrada, de fet, no m'ha agradat mai. Vaig sortir amb una noia, la meva EX en majúscules, que n'era entusiasta. Però a mi no m'ha dit mai res en Lluís Llach. Té un parell de cançons que m'agrada escoltar, però para de comptar. Una d'elles, però, avui no me la puc treure del cap, no sé per què. És Que tinguem sort, una cançó que sempre m'havia semblat trista, i que aquella noia s'esforçava per dir-me que no ho era. Suposo que cadascú interpreta la música com vol.

Avui m'hem tingut de sort, o no, qui sap, quan les coses surten bé tendeixo a pensar que som uns cracks. Ja ens tocava. Però ja he començat a cantar mentalment la cançó quan m'he llevat, més d'hora del que pretenia. He decidit que no tenia més remei que posar-la, a veure si així em marxa, o si més no, per intentar entendre per què avui la tinc clavada. Tampoc és estrany, em passa sovint, i amb cançons diverses. Però avui és aquesta. La comparteixo amb vosaltres.