dilluns, 25 de gener de 2021

Relats conjunts, La Caputxeta i el llop

 
Sempre que viatjo per feina i tinc una estona lliure, acabo a llibreries de vell. Aquells establiments amb centenars d'anys d'història que desafien el progrés i les grans corporacions, són els meus preferits. He de dir que gairebé mai hi compro res, només gaudeixo de passejar entre piles de llibres incunables i prestatgeries polsoses. Tafanejo, fullejo algun volum antic. Això és tot el que em cal per evadir-me i deixar enrere les llargues reunions i la redacció d'informes.

Al barri antic d'Amsterdam hi ha una d'aquestes llibreries històriques, un local on el temps fa molt que es va aturar i no té cap intenció de reactivar-se. Allà vaig ensopegar per casualitat amb un volum arnat de contes per a nens, en anglès. Em van cridar l'atenció les il·lustracions. Molt maques, d'aquelles que generen imaginari popular. El vaig fullejar fins arribar al conte de la Caputxeta Vermella i allà em vaig aturar. La imatge de la Caputxeta assetjada pel llop em va transportar a temps passats. Aquest era el conte que sempre m'explicava el meu pare per fer-me adormir. No recordo que me n'expliqués cap altre. Quan protestava que ja me'l sabia de memòria ell se'n reia i contestava 'és perquè te l'aprenguis millor!', i tornava a riure. No és que me l'expliqués cada nit, el pare no hi era gaire, a casa. Gairebé sempre era la mare qui em posava al llit. El pare sempre era de viatge o treballava fins tard. Quan era a casa jo era molt feliç, sabia que seria ell qui vindria a explicar-me el conte. Encara que sempre fos el mateix. I encara que ho fes només per complir l'expedient de pare. D'això no me n'adonava jo, llavors. Però pensat fredament, només es quedava una estona amb mi, de vegades no s'esperava ni que m'adormís i sortia de l'habitació. Després podien passar molts dies, setmanes fins i tot, sense que fos a casa a l'hora d'anar a dormir. I va arribar el dia que ja no va tornar més. Senzillament, es va fondre i no en vaig saber res més. 

I tot allò ho vaig recordar en una vella llibreria d'Amsterdam. La setmana anterior havia estat a Londres i Manchester. I la següent, després de passar només dos dies a casa, marxava cap a Abu Dhabi i m'hi passaria 10 dies. Vaig pensar en la meva filla, la petitona. Quina il·lusió li llegia als ulls cada cop que em veia a casa. Que no era gaire sovint. Vaig sortir precipitadament de la llibreria, però me'n vaig endur aquell llibre antic i tan maco, ple d'històries fantàstiques per explicar a la canalla. Avançaria el vol per tornar abans a casa. Amb una mica de sort, potser encara podia convèncer la meva cap per enviar algú altre a Abu Dhabi. Tenia una altra feina pendent.


Aquest mes no se'm passen els Relats Conjunts!

15 comentaris:

  1. De vegades necessitem que ens ajudin a veure el que és més que evident. Sort que el teu protagonista ho ha pogut fer gràcies a aquest llibre i sembla decidit a deixar de cometre els mateixos errors que son pare. Un relat molt maco!

    ResponSuprimeix
  2. Sembla una tendència força extesa aquesta de repetir els patrons que hem viscut a casa, fins i tot si ens havien perjudicat com a nens que vam ser. Per sort no sempre ha de ser així, i també per sort es pot rectificar... com el teu protagonista, que ni que sigui per una vegada tornarà il·lusionat a casa a veure la seva filla petita.

    Bon relat, XeXu!

    ResponSuprimeix
  3. Un conte preciós i molt emotiu...I parlant de les llibreries de vell jo hi vaig trobar el llibre amb el qual havia après a llegir la meva mare, als 14 anys. M'havia fet un tip de buscar-lo era el llibre POESIES de Francesc Cases i Amigó i ves per on en van aparèixer dos; un em sembla que és una 2a edició en català antic i l'altre una 7a, adaptada al català ja més normatiu per Ramon Folk i Camarasa...Jo no en sabia el títol, però la mare en recitava algun poema de memòria, va ser el camí per arribar-hi.
    Bon vespre XeXu.

    ResponSuprimeix
  4. M'ha agradat aquesta narració. He sentit el gust de pols de la llibreria de vell.
    I la il·lusió que devia sentir la petitona quan el seu pare li expliqués contes amb il·lustracions antigues.

    ResponSuprimeix
  5. Per fer la filla va tenir temps de passar-se per casa o també la va fer estant de viatge? No passa res per no voler estar amb nens, jo mateix en sóc un exemple, però si en tens t’has de fer-ne responsable.

    ResponSuprimeix
  6. El teu relat m'ha fet recordar que jo el conter que repetia al meu fill era els tres porquets, perquè ell també volia variacions i jo tractava d'improvisar alguna cosa del conter. Em resultava més fàcil actualitzar i posar-li una variant divertida el el dels tres porquets que en el la caputxeta.

    ResponSuprimeix
  7. Això de repetir patrons és una cosa que l'hem normalitzat i per a res ha de ser així. Precisament hem de fer tot el que calgui per no repetir el que no ens agrada. Una història amb final feliç, espero que duri.
    Aferradetes, Xexu.

    ResponSuprimeix
  8. Desprès d'anys, li va trobar el bon sentit de poder prioritzar a la família, per davant de les demès coses.
    Bon relat !

    ResponSuprimeix
  9. La veritat s'amaga sovint en les llibreries de vell, esperant que decidim d'anar a buscar-la... M'ha encantat el relat, en el fons i en la forma. I m'has fet pensar que, almenys en açò, jo si que vaig trencar els patrons: a mi no em llegien contes (massa que feien, els nostres pares), però durant alguns anys jo si que ho vaig poder fer amb les meues filles; i fins i tot n'havia d'inventar, que eren (són) molt exigents...

    ResponSuprimeix
  10. Jo també vaig visitar Amsterdam, l'any 96, però no vaig visitar cap vella llibreria. Ara bé, vaig sovintejar un bon grapat de locals on també havies de llegir abans de consumir...

    ResponSuprimeix
  11. Objetivo cumplido, XeXu bioquímico. ¿La misión de los cuentos no era encantar?

    ResponSuprimeix
  12. Caram, com que no acostumes a escriure ficció al blog, m'he cregut fins pràcticament el final que estaves parlant de tu. Sentia pena per l'excursionista de pa sucat amb oli i tot, amb aquest pare tan poc afectuós que un dia es va fer fonedís. M'alegro que no fos una experiència personal, però felicitats per haver-me ensarronat!

    ResponSuprimeix
  13. No sé si el protagonista de la història serà capaç de redreçar la seva situació personal, però és important que s'ho hagi plantejat i que, almenys, ho intenti! Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponSuprimeix
  14. Ostres, m'ha encantat!!!
    Preciós... super ben escrit. Mentre l'anava llegint anava veient ben bé la llibreria d'Amsterdam, els volums vells... i els records d'aquest pare intermitent i com, de cop, sap que ell no vol ser així... Maquíssim. Un dels teus millors relats!!!

    I a mi que no em ve ni una miserable idea!!

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.